Troba - Dors 02-06

Els nostres somnis són lliures i en somiar deixem vagar la imaginació com si voléssim en un viatge astral i en ocasions ens veiem habitant en un món utòpic, lliure i perfecte, en el qual no existeix la violència, l'odi ni la rancúnia. Un planeta Blau meravellós on tots som germans. És clar que al final despertem i la crua realitat fa que ens adonem que només ha estat un somni. Ara i des de la Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa, nosaltres que Som Botiguers de Somnis emprenem un viatge per un mon ple de somnis. Quimet Curull i Mario Prades obrirem Troba – Dors avui escoltan una cançó que ens parla d’aixó, de somnis amb una fera realitat que ens espera amb el despertar.

Aixequem la persiana

Melendi – De repente desperté

Bona lletra la d'aquest tema que us hem extret de l'últim treball de Melendi "Lágrimas desordenadas" que es va publicar el 13 de novembre de l'any passat i amb el que avui obrirem Troba - Dors. La veritat és que les lletres d'aquest àlbum de Melendi ens han sorprès per la seva profunditat i la temporada passada ja vam escoltar una cançó d'aquest disc, ara us portem aquesta en la qual Melendi ens parla de somiar amb un món utòpic i idíl.lic, clar que quan despertem ens adonem de quina és la realitat que ens envolta, aquesta crua i dura realitat allunyada de somnis i fantasies. Melendi  des de fa temps és un dels Amics del programe des del facebook que ens controla Montse Aliaga amb tot el seu amor.. La veritat és que el últim àlbum de Melendi no està gens malament. Aquesta cançó també ens va agradar des de la primera vegada que la vem escoltar i avui la compartirem a Troba - Dors, encara que hem de reconèixer que ara Melendi ens recorda per moments, degut precisamente a les seves lletres, a Joaquín Sabina. El seu nom complet és Ramon Melendi Espina i va néixer a Oviedo el 21 de gener de 1979. Va debutar l'any 2003 amb l'àlbum "Sin noticias de Holanda", però el reconeixement a la seva carrera va arribar l'any 2004 quan la seva cançó "Con la luna llena" va ser escollida com a sintonia i cançó oficial de la Volta Ciclista a Espanya 2004. La seva carrera és brillant i l’any 2007 va rebre el Premi a la Millor Gira en l'edició dels Premis de la Música que es van lliurar a Còrdova. Per cert, Melendi va estudiar a l'institut amb Fernando Alonso i al pilot de Fórmula I li va dedicar la cançó “El Nano”, és clar que a Catalunya el “Nano” sempre serà Serrat.

Asfalto – Rocinante

Al llarg de la història de la música s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. La passada temporada vem parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonan de nou a Troba - Dors. Al costat dels Burning, creiem que són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us hem selecionat és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, és millor que els somnis no donguin pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea, van muntar una botiga de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Troba - Dors un dels grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning, inicialment van gravar en anglès i van  versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi de molt bons, entre ells els batería Teddy Barrios que ja es mort, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema es va regrabà amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual Mario va ser, en aquella època, delegat de vendes i promoció a Catalunya.

Bars – Blues del dilluns

Bars són una de les millors bandes de rock i R & B sorgides en terres catalanes, tot i que avui sembla que pocs se'n recorden d'ells malgrat la seva extrema qualitat. Aquest tema en el qual Bars ens parlen dels problemes que sorgeixen quan arriba el dilluns i pretens entrar en cotxe a Barcelona amb tots els embussos que hi ha, tant a la Meridiana com a la Diagonal, el que pot arribar a crear veritables atacs d'histèria i pot fer que odiïs els dilluns, es trobava en el segon disc "Mala Idea" que van publicar l'any 1991, tot això a ritme de blues i va ser composada per Jordi Garròs. L'àlbum va ser reeditat en versió CD l'any 1998. Amb 7 o 8 discos a l'esquena i més de 25 anys de trajectòria, Bars son, com us deia, un dels millors grups de rock - blues catalans de l’historia. Bars son en aquesta gravació la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junto a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En aquesta gravació van col·laborar Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió). Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Nosaltres creiem que farie falta un disc per conmemorar els seus 25 anys als escenaris, però…

Piero – La caza del bisonte

Ara anem cap al sud del continen sud-americà, concretament a l’Argentina, la patria dels pares de Mario i ara també de expropiadors amb nocturnidad, elevosia, premeditació i congnom d’estornut. Ens referim a alló que va passar amb l’empresa espanyola REPSOL i que avui sembla que ja ningú s’en enrecordi d’aquell robatori, ni tan siquiera el gobern del estat. Però nosaltres parlarem sols de música i buscan la música ens trobem amb Piero i el seu LP "Y mi gente dónde va", un dels seus millors discos i amb el que molts van descobrir a Piero. Mario tenia un amic al departament de promoció del segell Ariola i un bon dia el va regalar una caixa sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat publicar a Espanya. Entre ells estava “Y mi gente donde va” de 1976, aquest LP de Piero de Benedictis, nascut a Itàlia el 19 d’avril de 1944, pero resident a l’Argentina des dels 3 anys. Va debutar com a cantant el 6 de gener de 1964 en el programa argentí "Remates Musicales". El seu gran èxit i també el primer, va ser "Mi viejo", una bella cançó dedicada al seu pare i amb la qual Piero va debutar discogràficament l'any 1969. La compartirem un altre dia a Troba - Dors ja que la lletra es molt bona, cada vegada que l'escoltem, ens posa la pell de gallina i és que a molts els recorda al seu de “viejo”. El tema que us portem ara és una peça de Piero extreta d’aquest LP i amb una càrrega plena d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb el beneplàcit del pare i li diu que tingui respecte i cura amb el progres i l'home blanc, però sobre tot que no es fii mai d’ell.

Ricardo Arjona – Animal nocturno

El cantant guatemalenc Ricardo Arjona (Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar l’any 1984 i ha composat molt bones lletres. Un dels millors treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A nosaltres una de les cançons de Ricardo Arjona que més ens agraden és "Animal nocturno" que escoltem ara a Troba - Dors i que va estar molt ben versionada per Bertín Osborne, és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La podadora”, la raó es troba a la lletra que ens parla de manipulació i camvis en el sentit musical dels artistes fets per l’industria del disc i els managers. La pérdua de la propia personalitat en benefíci de la “casa gran” fins que el artiste està cremat o aixó jutgen les discogràfiques, quan deixa de estar a dalt de tot i comproba que aquells “amics” i les nuvies s’en van i sols queda al seu costat un gos per que l’animalet no sent perjudicis, sols amistad veritable vers el seu amo, però l’home no es rendeix i és dedica a fer el que a ell li agrada, conscient de que mai tornarà a ser cap de llistes de radio-fórmula. Actúa per petits garitos per poca “pela”, però treballa fent alló que a ell li agrada. Com confesa que es un optimista, si be no te encara jardí, viu a un pis, ell ja s’ha comprat una podadora. Per aixó alló del títol no oficial. Per cert, Ricardo Arjona va publicar l’àlbum "Independiente", l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé creiem que l’any passat Ricardo Arjona va treure un nou disc, ara no ho tenim clar.

León Gieco – En el país de la libertad

Seria acollonant poder dir "Si em busques sempre em trobaràs al país de la Llibertat", clar que "La Llibertat" és encara avui dia una utopia en massa països del nostre planeta Blau. A l'Argentina la fèrria dictadura va marcar les carreres de molts cantautors i cantautores que van tractar les seves ànsies de llibertat en moltes cançons, pretenent conscienciar la gent que era possible, junts, aconseguir-la. Aquest és el tema d'aquesta cançó de l'argentí León Gieco, un trobador de temps moderns amb lletres en ocasions molt incisives i que li han reportat molts problemes. Aquest tema us ho hem extret del disc en directe "El Vivo de León" que es va publicar l'any 2003, però ja s'havia inclòs en el seu primer disc "León Gieco", publicat l'any 1973 i és una de les seves cançons més representatives al costat de "Solo le pido a Dios", de fet ho comprovareu escoltant-la ja que el públic pren el protagonisme cantant-la. León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de 1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco, és un dels artistes que han sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i polítiques de les seves lletres, a favor dels drets humans, els camperols i pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat vers els marginats. Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles. Quan va poder tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc mil a Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Juan Carlos Baglietto i Sixto Palavecino.

Billy Joel – Piano man

Aquesta cançó ens parla de fracàs, de frustració, de com l'amor que sentia per una mala dona que el va enganyar, pot arribar a enfonsar la vida d'un gran concertista de piano que després de la desfeta es veu obligat a tocar en petits garitos plens de fum i misèries, en els quals la gent passa del pianista que toca a l'escenari i ell, mentre va desgranant les seves cançons "Fa l'amor amb tònica i gin", pretenent oblidar tots els seus desenganys al fons d'un got de licor. Amb tota seguretat el "Home del piano" és, al costat de "Honesty" les millors cançons en la carrera de Billy Joel. Tot i que molts diuen aquí a Espanya que el tema és d'Ana Belén i Víctor Manuel, gran error, és del cantant, pianista, compositor i productor nord-americà Billy Joel. De veritable nom William Martín Joel, l’artiste va néixer el 9 de maig de 1949 en el Bronx de Nova York. Va estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups Billy Joel es va llançar en solitari l’any 1971, però no va ser fins el seu segon disc "Piano man" al que aquest tema donava títol i que era, com la resta de l'àlbum, composició del propi Billy Joel que va triomfar plenament. El productor de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va classificar de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes "Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst" també es van col·locar en llistes. Billy Joel es va retirar l’any 1993 si bé i molt esporàdicament, ha anat realitzant algunes col·laboracions i aparicions en públic.

El hombre del piano (Billy Joel)

Esta es la historia de un sábado
de no importa que mes

Y de un hombre sentado al piano

haciendo el amor con tónica y gin.

Toma el vaso y le tiemblan las manos

apestando entre humo y sudor

y se agarra a su tabla de náufrago

volviendo a su eterna canción

Toca otra vez viejo perdedor

haces que me sienta bien

es tan triste la noche que tu canción

sabe a derrota y a miel

Cada vez que el espejo de la pared

le devuelve más joven la piel

se le encienden los ojos y su niñez

viene a tocar junto a él

Pero siempre hay borrachos con babas

que le recuerdan quién fue

el más joven maestro al piano

vencido por una mujer

Ella siempre temió echar raíces

que pudieran sus alas cortar

y en la jaula metida, la vida se le iba

y quiso sus fuerzas probar

No lamenta que dé malos pasos

aunque nunca desea su mal

Pero a ratos con furia golpea el piano

y hay algunos que le han visto llorar

Toca otra vez viejo perdedor

haces que me sienta bien

es tan triste la noche que tu canción

sabe a derrota y a miel

El micrófono huele a cerveza

y el calor se podría cortar

solitarios oscuros buscando pareja

apurándose un sábado más

Hay un hombre aferrado a un piano

la emoción empapada en alcohol

y una voz que le dice: "pareces cansado"

y aún no ha salido ni el Sol

Toca otra vez viejo perdedor

haces que me sienta bien

es tan triste la noche que tu canción

sabe a derrota y a miel

Francisco Céspedes – Aquellas pequeñas cosas

Arriva el moment de tancar Troba - Dors per avui. Joan Manuel Serrat té en el seu haver nombroses cançons que són veritables poemes vestits de música. Aquest tema que escoltarem ara va ser una composició del Noi del Poble-Sec i ens la porta el cubà Francisco Céspedes que la veritat, realitza una magnífica versió que converteix en pròpia amb aquest toc seu, entre jazz i bolero. Ens parla de totes "Aquelles petites coses" que hi ha a la vida i que tot i no valorar-les com realment es mereixen, són aquí, dins dels nostres records i fan que la vida sigui una mica més suportable. Francisco Fabián Céspedes Rodríguez, conegut també com Pancho Céspedes és un cantant, músic i compositor nascut a Santa Clara, (Cuba) i nacionalitzat mexicà. El seu primer disc com a solista va ser "Vida loca" editat l’any 1997. La cançó “Esa vida loca” del mateix álbum, va catapultar a Francisco Céspedes a les llistes d'èxits de tot el món de parla hispana i va cosolidar la seva fama com a cantant de boleros. L’álbum va ser cinc vegades Disc de Platí. Per cert i pels amants de les anècdotes: Pancho Céspedes va posar la veu en la traducció al castellà del film de Disney "La princesa i el gripau" prestant la seva veu a Louis, un llangardaix trompetista i amant del jazz que viu al pantà. Quan va deixar els seus estudis de medicina es va incorporar com a cantant a l’Orquestra de Pucho López i despres a la  Orquesta Cubana de Música Moderna, on va cantar temes propis i peçes d’un estil cubà anomenat “Feeling” que barretga bolero i jazz. Va començar a ser conegut quan Luis Miguel va incloure la seva cançó “Pensando en tíi” dins del seu repertori i la va gravar, junt amb altres del cubà.

Aquellas pequeñas cosas (Joan Manuel Serrat)

Uno se cree

que las mató

el tiempo y la ausencia.

Pero su tren

vendió boleto

de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,

que nos dejó un tiempo de rosas

en un rincón,

en un papel

o en un cajón

Como un ladrón

te acechan detrás

de la puerta.

Te tienen tan

a su merced

como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,

que te sonríen tristes y

nos hacen que

lloremos cuando

nadie nos ve.

Conclou per aquesta setmana Troba – Dors i nosaltres baixem la persiana i fotem el camp, però abans us deixarem amb companyia de la Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Ens tornarem a retrobar la propera setmana, fins llavors porteu-se bé...

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa