De vegades ens agradaria
esborrar amb un
sol gest de la mà tots aquells records
que poden arribar a resultar dolorosos. Però
els records del
passat perviuen en nosaltres,
de vegades molt amagats
en el nostre recòndit interior, en altres ocasions
estan a flor de
pell. El cantautor amb el qual obrirem avui
Troba - Dors
ens narra en la
seva cançó que ell té una zamba amb la qual
podrà oblidar, però
finalment comprovareu que oblidar no sempre és tan fàcil
com desitjar-ho. Els
nostres trobadors avui ens portaran a Argentina, tornarem per
autopistes que recorren terres hispanes, ens
traslladaran a Itàlia,
encara que també ens
parlaran de pescadors del litoral català i
de somnis i personatges
de ficció sorgits dels nostres contes juvenils. Ens posem en marxa des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans
Locals de Comunicació de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Som
Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades
Aixequem la persiana
Daniel Toro –
Zamba para olvidarte
Obrirem Troba -
Dors per avui escoltant el cantautor argentí
Daniel Toro i
aquest tema que
us hem extret de l'àlbum "Mis mejores 30
canciones", un recopilatori que es va publicar l'any 2000, encara que originalment es va editar donant títol a un LP
de 1976. Daniel Toro ens porta una cançó
de desamor, un cant a un oblit que no arriba i això que ell fins i tot
li ha compost una zamba per poder oblidar-la,
però clar, quan
la canta la recorda. Daniel Cancio Toro
va néixer a Salta, Argentina, un 3 de gener
de 1941. Es calcula que s'ha composat més de 1000 cançons, però
tot i ser reconegut i valorat cantautor al seu país, aquí
és pràcticament un desconegut.
Ha treballat en
moltes composicions amb el poeta Ariel Petrocelli.
Des de 1959 va formar part de diversos grups
folklòrics, entre ells Los Tabacaleros, Los Forasteros, Los Viñateros i Los Nombradores.
L'any 1966 va començar ja
la seva carrera com a cantautor en 
solitari. Durant la dictadura
militar implantada a Argentina a partir
de 1976, Daniel Toro
es va trobar a les
llistes negres i
les seves cançons van ser prohibides. De
fet i com ell mateix explicava,
va rebre la tristament famosa trucada per teléfon “O te callás o
sos tierra de cementerio”, però Daniel Toro no
va voler mai abandonar la seva
terra, sempre va afirmar “De acá no me mueven, solo me sacan muerto”. Per evitar la censura, va
utilitzar el pseudònim de Casimiro
Cobos. L'any 1979 va patir un càncer de gola
que el va deixar sense
veu. Per aquesta
raó va deixar de cantar fins que va tornar als
escenaris l'any 1999. Daniel Toro, el trobador amb el qual hem començat el programa, té
gairebé una quarantena de discos publicats, concretament 39 si no ens
fallen les comptes.. 
Joaquín
Carbonell – Doña Peseta
A nosaltres ens agrada
la cançó d'autor, o pop, o rock o l'estil que
sigui, però amb
missatge, totes aquelles
peces que diguin coses,
però si a més a més utilitzen
la ironia i el bon humor, sembla
com si ens agradés
una mica més .
És el cas d'aquest
tema en el qual el cantautor
aragonès Joaquín Carbonell
ens explica coses
que passen al voltant de la Pesseta, aquella moneda que avui dia
amb això de
l'euro ha quedat no només obsoleta,
és que la majoria de gent jove no sap ni el que era,
si més no els més
joves que quedi clar.
És un record del
nostre recòndit passat. La conclusió és simple,
amb "Pessetes" el lerdo es converteix en intel·ligent, el lleig passa a ser
molt maco i fins el vell pot
arribar a resultar molt atractiu per la bella
joveneta o al'inrevés, la vella per al jovenet
que aquí no discriminem
a 
ningú per qüestió
de sexe, raça o
religió, tothom té dret a rebre la seva
part de garrotades. La veritat
és que el tema, creiem és una versió
encara que no estem segurs, repeteix la
temàtica del “Poderoso caballero es Don Dinero”
de Paco Ibáñez. Es va incloure a l’àlbum "Con la ayuda de todos", editat l'any 1976, però també va sortir en
single. Joaquín Carbonell
Martí nascut a
Alloza, Terol, el 12 d'agost
de 1947, és cantautor,
narrador, poeta, trobador
i periodista. Va
ser alumne de José Antonio Labordeta a
l'Institut Nacional de
Batxillerat Ibáñez Martín de Terol i en l'institut va guanyar un premi musical. A
Terol va sorgir de
la mà de Labordeta un moviment
de cantautors anomenat la Nueva Canción Aragonesa, que va aglutinar gent com
La Bullonera,
Tomàs Bosque, així com a Joaquín Carbonell que
ja començava a
compondre, i uns quans més, era una mena de nova
cançó a lo maño. La veritat
és que la carrera musical de Joaquín Carbonell és important, amb més
de mitja dotzena de
discos, encara que la literària
la supera. Ha
actuat a França i
Argentina i Uruguai en múltiples ocasions. 
Enrique
Moratalla – Ha venido a esa hora
L’any 1969 i
al costat de Carlos Cano, Antonio Mata i Juan de Loxa, el polític i cantautor granadí Enrique Moratalla va crear el Manifesto de la Canción del Sur,
també una mena de Nova Cançó, en aquest cas a
l'andalusa, un col·lectiu dedicat a la cançó social que va estar en actiu entre
1968 i 1976. A
Enrique Moratella s’el va
considerar una de les millors veus del moviment pro andalús i la veu amb més
possibilitats dins del Manifesto,
tot i que no va gravar el seu primer disc fins l’any 2001. Enrique Moratalla Molina va néixer a
Granada l’any 1955. Al començament dels 90 va treballar com a psicòleg i
funcionari, allunyat de la música. També es va dedicar a la política, en un
principi a UGT i posteriorment
al PSOE. Entre 1996 i 1999 Enrique Moratalla va ser Delegat Provincial de la Conselleria de Cultura
de la Junta
d'Andalusia a Granada, i entre 2000 i 2003, viceconseller, sent nomenat Conseller de Cultura de la Junta d'Andalusia, el
febrer de 2004, fins a les eleccions de abril d'aquest mateix any. Amb
l'arribada del nou segle Enrique
Moratalla torna a les seves inquietuts musicals i grava el seu
primer disc, un àlbum doble titulat "Corazón Transeunte", al que
aquesta cançó que escoltem ara va inspirar el títul, editat per Big Bang
Records l’any 2001, en el què col·laboren José Pons, Enrique 
Morente, Aurora Beltrán
de Tahures Zurdos, Rasha, Henry Vincent Kneuer i l'extraordinari guitarra britànic Graham Foster amb The Graham Foster Group, integrat per
ell a la guitarra junt al baixista José
Terol i el bateria Damián García
i als que trobem amb Enrique Moratalla
en aquest tema que us hem portat avui per obrir Troba - Dors. En aquest doble CD que compta amb una presentació de
luxe de cartró endurit amb llibret interior i que a Mario sempre li va fer pensar com podien els del segell Big Bang
gastar-se la pasta d'aquesta manera en un disc que eren conscients que tindria
poca sortida, Per cert, també col·laboren antics companys del Manifesto de la Canción del Sur,
com Antonio Mata o Esteban Valdivieso i el literat José Saramago que presta la seva veu
per a la introducció del tema "Oda marítima (A vosotros)", sobre un
text de Pessoa. L'any 2004 Enrique Moratalla grava el seu segon
àlbum "Fabiola 11" amb BMG-Ariola. L’any 2007 va treure "María
de Buenos Aires", una suite amb música d'Astor Piazzola i lletres del poeta argentí Horacio Ferrer que va editar amb el segell Nexus. Actualment i des
de fa uns anys, Enrique Moratalla milita
en el grup de tangos Versus Ensemble.
Dos + Un –
Pescadors
El grup Dos + Un als que escoltem ara a Troba - Dors, van ser un bon
grup de folk català i estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa
i Manel Josep que posteriorment
crearia la Orquesta Plateria, a
més de la col·laboració de Jaume Balanyà
encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en
format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el
més important dels que van treure Dos +
Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels anys
seixanta. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua i ens
parla dels pescador que van a la mar a fer el que sempre han fet, sense pensar
que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per aixó ells ens diuen que
escoltem les veus del vent i transporta el seu dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable 
nom José Maria Clua i que va morir el
13 de setembre de 2011 a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste (Ia i Batiste a la foto a la terrassa de casa de Mario Prades, a Cambrils), un dels seus discos
"Chinchonera s Cat" està considerat una obra mestra de la música
folk-rock catalana. Ia Clua
també va formar el grup Moto Clua
i va gravar en solitari. En total Dos +
Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era
el segon.
Domenico
Modugno – Amarga tierra mía
L'any 1973 el cantant Domenico Modugno va
publicar un single amb aquesta cançó, era
la versió en castellà d'un dels seus èxits "Amara terra mia".
La veritat és que
en aquest tema se'ns mostra un Domenico Modugno
molt més reivindicatiu
i per moments
fins i tot amb aires de cantautor. La veritat és que ell va ser
un home molt compromès
amb el seu entorn i va comprar l'illa de
Lampedussa convertint-la en reserva natural i
que era on va
viure fins a la seva mort.
No sabem que
pensaria ara Domenico Modugno, possiblement
es remogui en la
seva tomba al veure en que l'han convertit en
dur allà a tots aquells refugiats
que arribaven en
pateres des dels països àrabs arran
dels merdes dels
últims anys en
les seves nacions. Aquest home ha estat la 
millor
veu del pop italià, el gran entre els grans. El cantant Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que
després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes
en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va néixa a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928
i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de
agost de 1994. Domenico Modugno
deíxà darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo",
"Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La
distancia", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà. Es clar
que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu
dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80,
barrejant altres temes, Francesco
Napoli. Domenico Modugno
va participar en 12 ocasions al Festival
de San Remo, però ell no te el record.
Jaume Sisa –
Qualsevol nit pot sortir el sol
El nostre cantautor més
galàctic Jaume Sisa,
va reflectir en la lletra d'aquesta
cançó, possiblement la millor de la seva carrera amb molts discos,
però pocs èxits,
la il·lusió per la nostra infància, recent per
alguns, llunyana i
gairebé perduda entre
boires de records, per altres. Ens fa una recorregut per
tots aquells personatges
de còmic, els populars
tebeos de l'època i també per els contes infantils i
pel·lícules de ficció, en aquesta
imaginària festa que
organitza i a la qual tots
esteu convidats. Possiblement
l'encant d'aquest tema radiqui precisament en
aquest recorregut pels herois de la infanteça. La veritat és que
si acudeix molta
genta la festeta ja veurem
com s'ho fa perquè
càpiguen tots. I aixó que ell no disposava en aquelles èpoques de xarxes
socials. És clar que després de preguntar-se si és
que hi ha cases "d'algú",
no ens dóna la
direcció, ha de ser per allò del “Per si de
cas". Curiosament i com ens recorda Quimet, aquesta
cançó que va ser censurada en el seu moment, encara
que després va poder publicar-se,
va ser escollida perquè
la interpretés en la cerimònia de clausura dels Jocs Paralímpics de
Barcelona 92. Aquest és Jaume Sisa, nascut a Barcelona el 24
de setembre de 1948. Jaume Sisa
pertanyia al grup del folk, però
també va cantar, poc temps, aixó si, en la Orquesta
Plateria fent-se dir Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar 
a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant
que no coneixia a Jaume Sisa de
res i marxant-se cap a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a
recuperar a Sisa i ara ja no
sabem qui és, si Sisa o Solfa. Abans de publicar aquest disc es
va unir al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La
veritat és que Sisa, tot i ser
una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un referent per a les
noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el
sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els
seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els
gratuïts. Recordem un d’aquests recitals-concert que Jaume Sisa va fer a la
Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i
ser gratuït i estar inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça
del Rei i amb un fons urbà idílic, érem poc més que quatre gats. Per cert, Jaume Sisa va ser vetat per les autoritats franquistes quan tenia que actuar al Canet Rock 75.
The Hollies – He ain’t heavy, he’s my brother
Tot i que
aquest tema es diu que es una cançó de Neil
Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va gravar-la l'any 1970
i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la
van editar en single l'1 de setembre de 1969 abans que el nord-americà. The Hollies van comptar amb la col·laboració
d’un desconegut i jove pianista en la gravació, de nom Reginald que passaria poc després a ser Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de
veus, una cosa que The Hollies
sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una
frase feta i la traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono
per que és el meu germà". I es que veritablement a un germà, germana, fills o pares, tot s’els perdona finalment, tan sols creiem que hi a dues coses que no
s’oblident, els problemes per diners o per banyes. L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc
a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The
Hollies eren un grup de Manchester, creats a 
principis de 1960, encara que
la majoria dels integrants eren de Lancashire. La primera formació va estar
integrada per Allan Clarke
(cantant), Graham Nash (guitarra
i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de
la història Crosby, Still, Nash &
Young, tots dos venien de The
Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres),
Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser
reemplaçat per Tony Hicks,
mentre que Rathbone deixa el seu
rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent dels Shane Fenton and The Fentons. Us
explicarem una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu
lloc com a grup resident al The Cavern
Club de Liverpool.
Laredo – El boxeador
En moltes ocasions el fet que una cançó interpretada
en anglès es converteixi
en supervendes aquí al país o simplement
s'escolti en excés, fa que deixem de
donar-nos compte que hi ha una
lletra i que
de vegades aquesta és molt interessant
i diu moltes
coses. És
el que va succeir amb aquest tema quan el van
publicar Simon & Garfunkel. Però el text
és molt important
i per això us
l'hem portat avui
a Troba - Dors, traduïda al
castellà pel grup espanyol Laredo, en
una extraordinària versió. Tancarem el programa d’avui escoltan la història d'un jove boxejador que
arriba a la gran
ciutat amb aspiracions
de ser el Campió i
menjar-se el món, però la duresa de la vida
va enderrocant el seu pedestal i acaba realitzant qualsevol
treball pel qual se
li pagui, per baix que sigui. De
fet ens expliquen
que només és entre prostitutes on troba
calor i afecte. A mitjans dels setanta van sorgir al país una sèrie de
grups vocals, bàsicament tercets que van tenir els
seus cinc minuts de glòria,
entre ells cal destacar a Laredo, aquest grup madrileny,
pioners en això dels pupurris sobre cançons
dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa. Recordeu el seu gran
èxit "El último 
guateque" que es
va usar per a la pel·lícula del
mateix títol, tot i que nosaltres, de la
seva discografia, ens quedem amb
aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel, "The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona
adaptació al castellà de la lletra, realment excel·lent
i mantenint l'esperit
original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José Antonio García-Morato. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara a Troba - Dors, es
trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar en el 78 a través
de CBS. Mario recorda un company que estuviava anglés i
al que el seu profesor va recomanar-li que escoltes a Simon & Garfunkel per
la seva bona pronunciació del angles. Cosa extranya en una americans que es
menjan la meitat de les lletras i s’empasen les paràules quan parlan.
guateque" que es
va usar per a la pel·lícula del
mateix títol, tot i que nosaltres, de la
seva discografia, ens quedem amb
aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel, "The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona
adaptació al castellà de la lletra, realment excel·lent
i mantenint l'esperit
original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José Antonio García-Morato. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara a Troba - Dors, es
trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar en el 78 a través
de CBS. Mario recorda un company que estuviava anglés i
al que el seu profesor va recomanar-li que escoltes a Simon & Garfunkel per
la seva bona pronunciació del angles. Cosa extranya en una americans que es
menjan la meitat de les lletras i s’empasen les paràules quan parlan.
El tercet Laredo en directe
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
