Aquells antics trobadors
vagaven pels camins
i explicaven les seves històries a la gent. Els nostres trobadors,
aquests moderns cantautors
de l'actualitat desgranen les seves narracions a
ritme musical a
través de les
ones. Però igualment
ens porten de
viatge pels seus propis somnis, vivències, anhels,
frustracions, per camins moltes vegades
embullats i plens
de tortuositats, però
sempre ens condueixen
a on ells volen
que anem. De vegades les històries contenen
dolor, passió, amor,
fins i tot algunes porten una forta càrrega
de violència, com aquesta que utilitzarem avui per
obrir Troba - Dors. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, ens posem
en marxa dient alló de
Aixequem la persiana
Amaya Uranga –
Malasombra
La cançó amb què obrirem
avui Troba -
Dors és un
clàssic que fins i tot ha gravat Frank Sinatra,
però es tracta
d'una composició del
cantant nord-americà Jim Croce (10 de gener de
1943 - 20 setembre 1973) i
us la portem a
la versió que va realitzar l'extraordinària cantant basca Amaya Uranga, la que va
ser primera veu de Mocedades,
encara que quan va gravar aquest tema ja havia deixat el grup
i gravava en
solitari. La va
incloure en el seu tercer àlbum
“Sobre El Latido De La Ciudad” que
va publicar l'any 1988. La veritat és que hi ha
una gran versió, cantada en anglès i
que manté el títol original "Bad, bad,
Leroy Brown" que va gravar el grup català
Pianogrosso, integrat per J. García de Diego
i 
Laura Simó,
l'any 1987. També hi ha una altra bona versió
a càrrec de la cantant xilena Ximena Abarca. La lletra de
“Malasombra” ens parla d'un delinqüent que
s'escapa de la presó i torna a la ciutat
buscant a aquella noia que li va jurar
ser-li fidel, però
que no ho va ser.
Quan la troba ella
té parella, un altre pinxo i la
cosa acaba a trets, clar que com diuen "El contrario no era
manco en las cosas de matar" i tots
moren. Ara bé, la reflexió és que
"Malasombra" en el moment
de la seva mort pensa
que feia sis anys i un dia que no besava a una dona, llàstima. La
conclusió és simple, no portis flors al teu
funeral i allunya't
de gent així. Es
tracta d'una temàtica
similar, encara que no igual que la del tema "Pedro
Navaja" de Rubén Blades que al seu torn es
va inspirar en "Mackie Messer"
de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Si és que tot està inventat en
la Vinya
del Senyor.
Pedro Ruy-Blas
– El joven pastor
Pedro Ruy-Blas és una de les grans veus del
pop espanyol, tot
i que ell és bateria i al capdavant
de Dolores (a la foto), la primera
banda que va fusionar jazz
i flamenc de
l'estat espanyol, va demostrar tota
la seva qualitat instrumental en
el mon del jazz. Pedro Ample Candel, el seu veritable nom, va
néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat cantant de Los Príncipes i després de Los
Grimm, amb els que va gravar un parell o tres de discos i als que va
deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios, si bé mai va ser membre oficial del grup, quan Teddy Bautista va marxar a complir amb
els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït a Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro
Ruy-Blas posteriorment crea el grup Frecuencia i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single
"A los que hirió el amor" que també va gravar Johnny Halliday, encara
que la seva carrera va ser curta ja que l’any 1977 va crear Dolores. Abans va editar una serie de discos
interesants, entre ells “Mi voz es amor” que va ser censurat per el franquisme
i entre altres temas destacables aquest que us hem seleccionat per escoltar
avui a Troba - Dors, amb una lletra molt interesant ja que la cançó inicialment s'havia de titular
"El cura" i parlava dels amors d'un jove 
sacerdot, és clar que va haver de alterar-se
el títol. A la cançó aquest sacerdot ho deixa tot per el
seu amor terrenal i val a dir que durant els anys setanta molts van ser el
servidors de Deus que van penjar la sotana derrera d’amors d’aquest mon. Mario
recorda al capella que el va casar a ell, un jove servent de Deu que sempre va
ser molt transgresor, la veritat. El disc va estar produït per Alain Milhaud. La
veritat es que Pedro Ruy-Blas es un home de jazz i a partir
de 1980 va reprendre la seva carrera com a cantant solista dins d'aquest génere i ha estat traient discos
molt interessants, sempre dins d'una línia
jazzística o propera al jazz, si bé l'any 1984 va ser Judes en el musical "Jesucristo
superstar" i Jean Valjean
a “Los Miserables”, si bé ha
fet altres musicals.
Chicho Sánchez
Ferlosio – Gallo negro, gallo rojo
Jara o Quilapayún.
Era fill de l'escriptor i membre fundador
de Falange Espanyola Rafael Sánchez Mazas,
així mateix germà de l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio
i del matemàtic i
filòsof Miguel Sánchez-Mazas Ferlosio. Va
publicar molts dels seus discos,
gravats simplement amb un magnetòfon casolà,
a Suècia. Aquest tema
es va publicar al disc "A contratiempo" que es va editar el
1978 i va ser digitalitzat i publicat
en versió CD l'any 2007. Amb la seva companya Rosa Jiménez,
amb la qual durant
molts anys va
actuar habitualment per locals de Madrid, va
ser protagonista l'any 1981 d'una pel·lícula documental
de Fernando Trueba titulada "Mientras el cuerpo
aguante", gravada a la
seva casa de Sóller, a Mallorca, on
Sánchez-Ferlosio actua
i parla sense
descans fins a caure rendit, de fet sembla que va ser la filosofia
de la parella, la lluita constant.
Horacio Guarany – El arriero
“Las
penas son de nosotros, las vaquitas son ajenas” deia Atahualpa Yupanqui, un dels grans
payadores argentins de la història, en la
lletra d'aquesta milonga, una de
les més importants
dins de la seva àmplia discografia i amb
una lletra que reflecteix tot allò de dur que és la pobresa per a la
gent del poble, per
al treballador per compte aliena que lluita simplement per poder
sobreviure. L'ofici de traginer ha passat
avui dia a la
història i els moderns traginers són
tots aquells homes
i dones que
conduint un camió, gran o petit, recorren
les nostres carreteres. És clar que nosaltres
avui a Troba
- Dors us hem portat la versió
que va realitzar un altre gran cantautor, també argentí, Horacio Guarany, encara que ell va
començar professionalment com a cantant a l'Orquestra de Herminio Giménez, interpretant temes del Paraguai en
llengua guarany. És clar que abans va baixar de les seves muntanyes de Santa Fe
a la capital per cantar amb la seva guitarra per boliches atrotinats. En moltes
ocasions va musicar textos del poeta Juan
Eduardo Piatelli. Políticament molt compromès amb el Partit Comunista, Horaci Guarany, de veritable nom Eraclio Catalin Rodríguez Cereijo, va
néixer a Las Garzas, Província de Santa Fe, un 15 de maig de 1925, de pare
indígena i mare espanyola, de Lleó. L'any 1974 Horacio Guarany és amenaçat de mort i va patir atemptats amb
bombes, sembla 
que es tractava del grup parapolicial Aliança Anticomunista Argentina. Finalment li van donar 48 hores
de termini per abandonar el país i al desembre es va exiliar, primer a
Veneçuela, després a Mèxic i finalment es va venir a Espanya. La dictadura
militar argentina va ordenar retirar tots els seus discos i en les emissores de
ràdio es va dictar censura per moltes de les seves cançons, entre elles
"La guerrillera" i "Estamos prisioneros". Va tornar a la
seva Argentina l'any 1978 i el 20 gener 1979 va patir un atemptat amb bomba a
la seva casa del carrer Manuel Ugarte, a Buenos Aires del que va sortir il·lès.
Finalment el desembre de 1983 retorna la democràcia a Argentina i pot fer
recitals en públic un altre vegada i torna a sortir a la televisió. Per cert, Horaci Guarany que també ha escrit
llibres, va recolzar la candidatura presidencial de Carlos Saúl Menem, del qual era amic personal. Mario recorda que una vegada i
conversant amb un amic argentí de Constantí al que Quimet també coneix que va
sorgir el nom d'Horaci Guarany,
aquell l'argentí va exclamar rient: “Es un tipo genial, ché, siempre borracho”.
Rosa Cedrón –
Arde el mar
Professora de Música al
Ferrol, la cantant i sobretot intèrpret de
violoncel gallega Rosa Cedrón formava part del
grup Luar na
Lubre, on va ser descoberta
per Mike Olfield que
va convidar-la a posar veus en el "Tubular Bells". La veritat és que amb Luar na Lubre Rosa
Cedrón va estar un munt d'anys treballant
incessantment i gravant
un munt d'àlbums, per posteriorment i
després de col·laborar amb La Barberia del Sud, començar ja en
solitari, publicant el seu primer disc "Entre
dous mares" en 2007, en el qual
es va incloure aquest tema que us hem seleccionat per escoltar
ara a Troba
- Dors, una bella
i dolça cançó
d'amor en la què la veu de Rosa Cedrón
està acompanyada pel
violoncel que toca ella mateixa. Va treure
un altre disc conjuntament
amb la gaitera
Cristina Pato que en la gravació tocava
el piano, l'any 2010, aquest àlbum es va
titular “Soas muller”.
Arde el mar
(fragmento)
Nace un mundo cuando hablas
Caen las hojas cuando callas
y en tus ojos vive un dios
La belleza esta grabada
en tu espalda y en tus alas
Y si caminas arde el mar
La Trinca – Tango
En els anys setanta es va posar de moda
les excursions a Perpinyà per veure cinema "cochon", als cinemes
havia llargues cues de espanyolets, sobretot catalans, per proximitat
geogràfica que es desplaçaven a veure pornografia, bàsicament influits en
aquest auge de febre reprimida per tants anys sense veure ni una teta al cinema
espanyol el fet d'estrenar-se la pel·lícula "L'últim tango a París"
que protagonitzaven Marlon Brando i Maria Schneider, dirigida per Bernardo
Bertoluchi. La veritat és que Mario també va "picar" i al costat
de diversos companys del departament comercial de Telefónica es van muntar una
excursió a terres franceses, tot i que la veritat, van quedar molt defraudats.
Va ser una cosa similar al que va succeir quan es va estrenar a Espanya la
pel·lícula sueca "Helga, el misterio de la vida", a finals dels
seixanta. Mario era menor d'edat, però com tants i tants de la seva reprimida
generació era un calent mental i en ser menors no els deixaven entrar al cinema
Alexis, que és on es projectava a la ciutat comtal. Però ell amb altres companys
de la colla del carrer Bassegoda es van muntar una sortida i van anar a una
sessió matinal, no demanaven el carnet. És clar que van sortir molt cabrejats
ja que simplement es tractava d'un documental sobre educació sexual que a
Suècia es projectava en les escoles per a infants de 10 a 12 anys. La Trinca, aquest tercet
humorístic que van 
fer història musical al país, es van mofar de tots aquests
calents mentals i les excursions a la població francesa en aquest tema ple de
bon humor i a ritme de tango, on un de Manresa que ha anat a veure el film ve
"inspirat" i després de comprar margarina del Montseny que és més
barata que la mantega, atrapa la parenta i li explica un conte a l'orelleta
sobre la moqueta del saló i escoltant "La Marsellesa" per
donar més ambient ja que així s'imaginaran que estan a París. La Trinca eren Josep Maria
Mainat, Miquel Àngel Pasqual i Toni Cruz i tot i que en moltes fonts se'ls
inclou dins de la Nova
Cançó i al principi cantaven en català, ells mai van formar
part d'aquest moviment musical. Aquest tema es va incloure en l'àlbum
"Mort de gana" que van publicar l'any 1973. Curiosament es van donar a
conèixer amb un primer single que es va titular "Arriba la Trinca", però que no
era una cançó seva, es tractava d'una versió del tema "Lily The Pink" del grup
britànic The Scaffold, on militava el germà de Paul McCartney.
Lejos de Allí
– En la parada
Aquesta cançó del grup
sevillà Lejos de Allí te una lletra que a Mario va agradar-li des de
la primera vegada que la va escoltar i tot i que
pot ser titllada de cançó per adolescents, els
problemes d'aquesta parelleta per poder
gaudir d'intimitat i estimar-se no són solament quelcom
anherente a la joventut. Mario recorda una
vegada, a Barcelona, ens els anys setanta, buscant desesperadament un hotel i no trobar
cap habitació disponible, era un dissabte a la
nit i havia futbol, jugava el Barça
i l'Atlètic de
Madrid, els hotels estaven plens i aquells que disposaven d'habitacions lliures demanaven documentació
i la noia que estava
amb ell tenia poc
més de 18 anys,
en aquelles èpoques l'edat en què deixaves
de ser menor era
als 21. Finalment vam haver de aparcar el cotxe en un pàrquing a l'aire lliure
i quedar-se allà,
arriscant-se a ser sorpresos. Els protagonistes
d'aquesta cançó, com
no disposen ni tan sols de cotxe i
al cinema l'acomodador vigila amb la seva llanterna,
finalment busquen la intimitat en una parada d'autobús, la qual cosa encara és més bèstia. Aquesta peça es trovaba al primer disc amb el nom del grup
per títol, editat l’any 1989. Lejos de
Allí van ser un grup andalús
amb bons instrumentistes,
cançons alegres i
lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien
problemes i situacions
típicament anherentes a la joventut, el que va fer que 
arribessin al públic
immediatament. És clar que els van forçar
a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant
a les emissores
de ràdio-fórmula i
això a la llarga va
significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van
publicar tres discos, l'últim
l'any 1993. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser
el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu.
Mané Larregla es dedica als arranjaments
musicals i va ser
l'impulsor del "Homenaje a Jesús
de la Rosa"
de Triana i és guitarrista de Distrito 14.
Coses – Els nuvols
Aquesta dolça cançó que escoltarem ara a Troba - Dors us la hem tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses ens parlen de
començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves
formes volatils crean imatges plenes d’esperances. Ens agrada el riff de
guitarra, aquest punteix que marca el toc central de la peça. Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català de la història musical i amb la incipient democràcia a sobre. La veritat és que recordem una frase que va dir l’amic Manolo Rivera "Contra Franco vivíem millor". Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock català TR i actualment forma part de Ton 
Rulló i la Pegebanda. Sabem que al seu costat a Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de caràcter", però no aconseguim recordar el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i ens sembla deixar-nos algun. El productor d'aquest LP creiem recordar que era Joan Sirvent, però no estem segurs. La veritat és que Mario coneix a Ton i sempre ha admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb las sevas creences. Volem recordar-vos també que Joan Reig en el seu projecte paral·lel a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses.
Ton Rulló quan ja tenia el grup TR (Fotos: Mario Prades)
Hilario Camacho – Final del viaje
Aquesta cançó va ser el títol del disc pòstum
que es va publicar del cantautor madrileny Hilario Camacho i la lletra ens
parla del final d'un viatge, del final de la
seva vida. Ara no estem segurs, però
creiem que estava inclosa en l'últim disc
que va gravar i que
va quedar inconclús ja que Hilario Camacho
es va suïcidar a Madrid el 16 d'agost de 2006. Hilario Camacho va néixer a Madrid el 8 de juny de 1948, va ser un
cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va
aconseguir el reconeixement que han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre per a altres, grans
temes de pop i rock. De fet les seves peçes es trobavem a caball del pop i la
cançó d’autor i en la seva discografía cal destacar “Tristeza de amor” que
posiblement sigui la seva cançó més coneguda ja que es va fer 
servir com a
banda sonora d’una serie de televisió. Hilario
Camacho estudiava arquitectura quan es va unir a al grup cultural Cançión del Pueblo, al costat de
cantautors com Elisa Serna, Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i als que més
endavant, es sumarien Manuel Toharia
i Julia León, entre molts
altres. Es tractava d'un fenomen paral·lel i similar a la Nova
Cançó Catalana,
encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el suport
econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 va col.laborar
a la campanya "Todos por el humo” per protestar davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor
dels no fumadors. No se
que opinaran ara, tal com estan les coses.
Guillem d’Efak
- Febre
Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric
l’any 1965 i que compta amb Francesc
Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà
"Febre", composat per Jhon Davenport i Eddy Cooley, al costat de
"Com ahir ", versió del tema del film "Casablanca",
"Setembre, temps Plujos" i "Plorant", totes les lletres van
ser adaptades al català per Ramon Folch i Camarasa. Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea
Espanyola, l’any 1929 amb el que tancarem per aquesta setmana Troba – Dors i
que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak, va formar 
part de la Nova
Cançó per dret
propi. Era un home que cridava l’atenció: Era de color, cantava en català,
perteneixia a la Nova Cançó i va
escriure llibres, poemes i cançons. Un extrany coctel. Com us deiem escriptor, poeta,
compositor i cantant, Guillem d’Efak
va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc
sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on
les lletres eren de Guillem d'Efak
i la música d'Antoni Parera Fons, un
altre mallorquí a qui escoltarem un altre dia i que va composar l’himne dels Jocs
Paralimpics Barcelona 92. Per cert Guillem D'Efak va gravar un disco compartit de Nadales.
Conclou Troba – Dors per aquesta setmana, però no us
deixem sols, us quedeu amb companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres baixem la persiana i fotem el camp.
Quimet Curull
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
