És difícil
destacar un nexe comú, quan ajuntem músiques i artistes tan variats, però us
podem assegurar que a Troba - Dors busquem sempre dos valors: “autenticitat” i
“poesia”. I l’autenticitat i la poesia poden estar a llengües, sexes,
situacions, estils i missatges diversos. El públic es savi. Vosaltres,
radioients i lectors, sou savis i sàvies, i podeu ni podem entendre el sentit total però
sí copsar quan una cancó és de veritat i captar el ritme i el misteri de la
vida. La paraula musical i la música, la bona música, ens entra per via
intravenosa. Obrim els nostres porus i la nostra ment. Són cançons de protesta,
d’humor i amor, de records que ens fan més ric el present i el futur, aquest
present tan complicat, aquest futur que ningú - per sort - pot predir ni
anticipar. Som lliures, volem ser lliures.
Aixequem la persiana
Alberto
Bourbon – Uniforme de franela
Escoltarem ara
a Alberto Bourbon, un dels
cantautors sorgits en els 70 molt propers al pop-rock que van treure discos
molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. Aquest
tema, es trovaba al àlbum "Años de amor" i va ser el últim single que
va publicar Alberto Bourbon, té
una lletra molt bona on ens parla d'amors de joventut i records del passat i
tot i ser la millor cançó de la seva carrera, no hem d'oblidar "Antes de
ti no hubo antes" que es va vendre molt millor. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a
Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon va 
deixar els escenaris no va abandonar la música
i és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de
Leticia Valle" l’any 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon també va compondre
per a altres cantants, entre ells Massiel,
Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro,
Donna Hightower i molts més. Va
publicar 7 singles, el primer l’any 1968 i l'últim que és el que estem
escoltant ara, el 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans
cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" o
“Antonio”. Creiem que ja va morir, però no us ho podem assegurar ja que a
internet hi ha molt poca informació d’Alberto
Bourbon. La seva obra ha estat recuperada i editada en versió CD per el
segell Rama Lama.
Javier Krahe –
Abajo el Alzehimer
Les lletres de Javier Krahe sempre criden
l'atenció, escrites en un to
entre satíric i crític, resulten interessants.
Va ser component al
costat de Alberto Pérez i Joaquín Sabina
del grup La
Mandràgora, gravant un àlbum que sense ser supervendes,
va funcionar bé. Tola els va llançar des del
seu programa "Si yo fuera presidente", tot i que dels
tres la cursa més brillant és la de Sabina.
Javier Krahe també és
propietari de la
sala madrilenya La Mandrágora. "Cábalas y cicatrices"
va ser el desè disc publicat per
Javier Krahe (Madrid,
30 de març de 1944) i es va editar l'any 2002. Es va gravar en directe
al Café Central de
Madrid, en tres concerts realitzats els dies 28,
29 i 30 de desembre de 2001. Acompanyant a Javier Krahe
es troben Javie López de Guereña (guitarres), Andreas Prittwitz (clarinet i
flautes), Fernando Anguita (contrabaix) i Jimmy Ríos (percussions). Encara que es tracta
d'un disc
en directe, trencant la tònica habitual, totes
les cançons eren
noves, van ser composades, tant música com lletra,
pel mateix Javier Krahe que per cert i això no ve realment al cas,
va actuar el 14 d'abril de 2010 a la sala Palo Palo, a la localitat sevillana de Marinaleda que aquest estiu es va
fer famosa en tenir com a alcalde al Robin
Hood espanyol que per cert és alcalde
des de fa un munt d'anys amb un bon sou i es permet el luxe d'anar-sen a la televisió de Veneçuela i explicar a la seva manera com vivima Espanya, deixan-nos amb el seu plantegament com si aquí ancara es vivis com a l'Edat Mitjana. Clar que aquest "cavaller" vol repartir entre els pobres
molts béns, però
pretén distribuir
els dels altres, no els seus.
Víctor Manuel
– Un Gran Hombre
Un dels grans
cantautors espanyols es Víctor Manuel,
ferven defensor de la gestió de Teddy
Bautista al front del SGAE,
si be des de que va haver el follón, semble que ningú vulgui parlar de tot aixó
i que hagi interés en que caigui sobre l’asunte una cortina de silenci. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres
del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista,
considerat amb la seva dona Ana Belén
com un dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon
o tercer single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va incloure el tema
"Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan
ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van
dir-li "Caudillo de España por la gracia de Dios". Te nasos la cosa! És clar
que durant uns quants anys Víctor
Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de
reconèixa .jpg)
que era ell. Després la seva carrera donaria un gir polític de 180
graus i va començar a tenir problemes amb el règim
arran de la seva participació al Festival del Atlántico de l’any 1968, quan es va presentar amb les
cançons “El tren de madera” i sobre tot “El cobarde” que va ser
considerada per les autoritats
canaries com una cançó antimilitarista i Víctor Manuel va estar a punt de ser ficat a la
presó. De fet va guanyar el Festival, però les autoritats van fer una nova
votació per "error" i aquesta vegada ja no era el guanyador. Per a mostra os portem “Un gran hombre”, suposso que Víctor Manuel, aquest bon cantant i
compositor asturià, es va penedir i molt d’haver aceptat gravar aquesta cançó,
pero com va dir Charles Chaplin
“M'agraden
els meus errors, mai renunciaria a la llibertat deliciosa d'equivocar-me”.
Víctor Jara –
Te recuerdo Amanda
Aquesta cançó, amb tota seguretat la més
recordada en la carrera del cantautor xilè Víctor
Jara i que va
compondre en un hotel de Londres,
es va incloure en el seu disc "Pongo en tus manos abiertas...", publicat l'any 1969, un dels millors en la curta però
fructífera carrera de Víctor
Jara que es va convertir en mite en ser assassinat
per la gent
de Pinochet. El tema és una oda a favor dels
drets de la dona i
el reconeixement del seu paper en
la societat, el
cantautor va manifestar una
vegada "La dona no
és una esclava. És
igual l'home i
té els mateixos
drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació
a la llar i l'home
no és correcte,
és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". La 
cançó, a
ritme de vals, ens parla d'una parella d'obrers,
ell se'n va a
treballar i ja no tornarà. Per cert
que el nom d'Amanda era el de la seva filla
que aleshores tenia dos o tres anys. Víctor
Brego Jara Martínez
va néixa a Chillán Viejo, el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit
Comunista de Xile. Per això va ser torturat
i assassinat, com
molts altres, en
l'antic Estadi Xile que posteriorment va ser anomenat Estadi Víctor Jara,
per forces repressives
d'Augusto Pinochet, poc després del cop
militar que va enderrocar al govern de Salvador Allende, un 11 setembre 1973.
El Grup de 3 –
Puff, el bon Drac màgic
A Catalunya van sorgir dos moviments musicals que lluitaven per la normalització de la llengua catalana, englobats tots dos a la Nova Cançó. Es tractava d'Els Setze Jutges per un costat i que es van inspirar en els cantautors francesos i el Grup de Folk liderat per Jaume Arnella que van mirar més cap als Estats Units i el moviment folk de protesta, encapcelat per Peter Seager, Kingston Trio, Joan Baez, Bob Dylan i sobretot Peter, Paul & Mary que són els autors d'aquesta cançó que tot i poder semblar un conte infantil, ens parla de la infància, les il · lusions i els somnis que van canviant a mesura que creixem, fins que els oblidem amb la nostra nova realitat. El Grup de 3 van ser els primers que la van gravar a Catalunya, encara que anys més tard es va registrar una altra bona versió a càrrec de Falsterbo 3. El Grup de 3 el van formar Miquel
i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la
peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la línia
del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella. En aquest EP es van
incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del tren” i va
ser editat per Edigsa. La cançó estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a 
veure amb el te,
va escriure l'any 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de
Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton
la va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the
Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir
acabat, Lipton va passar el
poema a Peter Yarrow, amic i
company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i
la música. Posteriorment,
l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary (a la foto). Va ser publicada per primer cop l’any 1963. 
Ramon Muntaner
– La Plaça del
Diamant
La cançó va
ser banda sonora de la sèrie de TV3
"La plaça del Diamant", encara que tinc els meus dubtes sobre si va
ser una pel.lícula primer. Basada en la gran novel.la de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda, és la història de la
"Colometa", en el
record de Mario sempre lligada al embalats del barri de Gracia, a Barcelona. Ramon Muntaner i Torruella va néixa a
Cornellà de Llobregat, Barcelona, l’any 1950. Actualment creiem que és el
director de la SGAE a Catalunya i
va ser un dels cantautors en llengua catalana del moviment de la Nova
Cançó ja a les acaballes. Ramon Muntaner va publicar el primer disc l’any 1974 a través d'Edigsa i després
de guanyar un concurs el 1972.
L'any 1975 va treure el seu primer àlbum "Cançó de
carrer". 
Ramon Muntaner
sempre ha sabut envoltar-se de bons músics i arranjadors com el pianista
manresà Manel Camp i ha musicat
a diversos poetes catalans, entre ells Josep
Maria de Segarra, Miquel Martí i
Pol, Joan Ollé i Vicenç Villatoro, entre d'altres. La
banda sonora de "La Plaça
del Diamant" es va publicar l'any 1982. En total Ramon Muntaner ha editat 8 o 9 álbums. Nosaltres volem trencar una
llança: Les Festes de Gracia sempre han estat molt important, però las del
barri de Sants que comenzaven just després, no es quedaven enrera i Mario dóna
fe.
Tradivarius –
Carta
Tradivarius van ser
una banda de Reus descoberts per Santi
Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa explicava un dia a Mario
dinan a casa seva i orgullós que Tradivarius
eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que
ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan Mario li
vaig preguntar "I de la Dharma
que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal
tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la
gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any
1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també 
tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament
eren Izaskun Zubizarreta
(violí), Emili Puig (bateria) i
que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya
(baix), Salvador Daroca
(gralles), Enric Granollers (flautes
i gralles), Dani Rambla
(teclats) i el seu líder i compositor Pep
Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. Pep Solorzano es amic
tant de Mario com de Manolo. En l’àlbum col.laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta bona cançó ens
parla de com canvia la gent amb els anys.
Triana – Tu
Frialdad
Van ser la
millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil,
el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla,
1945), Tele Palacios (El Puerto
de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa
(Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) bon amic de Mario,
li va explicà en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important
cadena espanyola de Ràdio-Fórmula,
on van portar a Jesús de la Rosa, la discogràfica
li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien "color" en
aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la discográfica el cales
pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena de radio un
portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de
la cadena i soposso que 
també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis
que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement
tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en
els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa
demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha
d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en
marxa de nou Triana, han arribat fins i
tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios, amb el nom de Triana.
Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una de les
seves millors cançons i sona per vosaltres a Troba-Dors i aquest son Triana,
però els Triana de veritat.
Els Triana histórics
Asfalto – Días
de escuela
Asfalto van ser al
costat dels Burning, les millors
bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Eran madrilenys, inicialment es van
fer dir Los Tickets i cantaven
en anglès. Enfrontaments amb la seva casa de discos els van obligar a canviar,
però el nom estava registrat i van passar a anomenar-se Asfalto. La millor formació d'Asfalto va ser la formada per Lele Laina, José Luis
Jiménez, Julio Castejón i
Enrique Cajide, però pel grup
van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas,
Miguel Oñate i tants d'altres.
L'any 1978 Asfalto debuten amb
el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc
que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema, en
l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante" i
"Capitán Trueno". L'any 1987 van publicar "1972-1987... 15 años
de música" que recollia els seus temes més populars gravats de nou 
amb els
moderns avenços de la tècnica i la que us he dit va ser la seva millor
formació, reunits de nou per aquest enregistrament que inclou un tema inèdit de
la seva primera època, "El teatro de la vida". D’aquest disc us hem
tret la versió que sona ara a Troba-Dors. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio
Castejón dels antics membres, va gravar el primer en directe de la seva
història, el doble “Al fin vivos”. Per cert, Mario era el delegat de ventes i
promoció a Catalunya del segell Snif
Records, propietat dels Asfalto
quan aquest disc del que us he tret la cançó que sona ara, va veure la llum. La cançó dels Asfalto ens parla de la vida a uan escola municipal dels anys seixanta i la veritat es que posiblement sigui la que millor reflecteix aquells moments a les escoles del pais.
Amaya Uranga –
El breve espacio en que no estás
Ara us portem
a Troba-Dors una de les millors veus femenines de la història del pop espanyol, es tracta d’Amaya Uranga, nascuda a
Bilbao el 18 de febrer de 1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Va formar part de Mocedades, la millor banda vocal del
pop espanyol, fins l'any 1984,
quan es va llançar ja en solitari i a Mocedades
va ser substituida per Ana
Bajerano. Amaya Uranga va
debutar amb el seu àlbum "Volver" que es va publicar l’any 1986 i en
el que trobàvem aquest tema que escoltem ara, versió d'una composició del cantautor
cubà Pablo Milanes i on també es
va recullir el duet amb Joan Manuel
Serrat interpretan “Palabras de amor”. En total Amaya Uranga va gravar tres o quatre discos en solitari i després al
costat d'antics components de Mocedades
i germans seus, va formar El
Consorcio amb els quals ha gravat 6 o 7 àlbums.
George
Moustaki – Le métèque
Georges Moustaki,
de nom real Yussef Mustacchi, no
és francès ni tampoc grec, con es diu, Georges
Moustaki va néixa a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta és
la seva cançó més emblemàtica i ara l’escoltarem junts a Troba-Dors. Georges Moustaki va ser descobert per
l’Edith Piaff que el va convertir en el seu amant i després el va llançà
(altres amants seus que ella també va recolçar van ser Gilbert Bécaud, Ives Montand,
Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo, etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el
tema "Milord". "Le métèque", que aquí interpreta en castellà,
va donar títol al seu primer LP publicat l’any 1969. Per cert que a finals dels
80 Georges Moustaki va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i Mario Prades va
participar en la producció del concert que va col.lapsar tots els accessos al
poble i creiem recordar que finalmente, la presa de corrent per els
equips de só i llum, va tindre que fer-se directamente dels cables eléctrics
d’un pal a prop del lloc del concert.
Per avui conclou Troba-Dors, baixem la persiana i fotem el camp. Fins a la setmana que be que tindreu un nou programa de Troba-Dors des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya. Adeu.
Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber que és el que ens diuen
