domingo, 30 de septiembre de 2012

Troba-Dors programa 01-10-2012



És difícil destacar un nexe comú, quan ajuntem músiques i artistes tan variats, però us podem assegurar que a Troba - Dors busquem sempre dos valors: “autenticitat” i “poesia”. I l’autenticitat i la poesia poden estar a llengües, sexes, situacions, estils i missatges diversos. El públic es savi. Vosaltres, radioients i lectors, sou savis i sàvies, i podeu ni podem entendre el sentit total però sí copsar quan una cancó és de veritat i captar el ritme i el misteri de la vida. La paraula musical i la música, la bona música, ens entra per via intravenosa. Obrim els nostres porus i la nostra ment. Són cançons de protesta, d’humor i amor, de records que ens fan més ric el present i el futur, aquest present tan complicat, aquest futur que ningú - per sort - pot predir ni anticipar. Som lliures, volem ser lliures.

Aixequem la persiana

Alberto Bourbon – Uniforme de franela

Escoltarem ara a Alberto Bourbon, un dels cantautors sorgits en els 70 molt propers al pop-rock que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. Aquest tema, es trovaba al àlbum "Años de amor" i va ser el últim single que va publicar Alberto Bourbon, té una lletra molt bona on ens parla d'amors de joventut i records del passat i tot i ser la millor cançó de la seva carrera, no hem d'oblidar "Antes de ti no hubo antes" que es va vendre molt millor. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va abandonar la música i és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l’any 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. Va publicar 7 singles, el primer l’any 1968 i l'últim que és el que estem escoltant ara, el 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" o “Antonio”. Creiem que ja va morir, però no us ho podem assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon. La seva obra ha estat recuperada i editada en versió CD per el segell Rama Lama.

Javier Krahe – Abajo el Alzehimer

Les lletres de Javier Krahe sempre criden l'atenció, escrites en un to entre satíric i crític, resulten interessants. Va ser component al costat de Alberto Pérez i Joaquín Sabina del grup La Mandràgora, gravant un àlbum que sense ser supervendes, va funcionar . Tola els va llançar des del seu programa "Si yo fuera presidente", tot i que dels tres la cursa més brillant és la de Sabina. Javier Krahe també és propietari de la sala madrilenya La Mandrágora. "Cábalas y cicatrices" va ser el desè disc publicat per Javier Krahe (Madrid, 30 de març de 1944) i es va editar l'any 2002. Es va gravar en directe al Café Central de Madrid, en tres concerts realitzats els dies 28, 29 i 30 de desembre de 2001. Acompanyant a Javier Krahe es troben Javie López de Guereña (guitarres), Andreas Prittwitz (clarinet i flautes), Fernando Anguita (contrabaix) i Jimmy Ríos (percussions). Encara que es tractad'un disc en directe, trencant la tònica habitual, totes les cançons eren noves, van ser composades, tant música com lletra, pel mateix Javier Krahe que per cert i això no ve realment al cas, va actuar el 14 d'abril de 2010 a la sala Palo Palo, a la localitat sevillana de Marinaleda que aquest estiu es va fer famosa en tenir com a alcalde al Robin Hood espanyol que per cert és alcalde des de fa un munt d'anys amb un bon sou i es permet el luxe d'anar-sen a la televisió de Veneçuela i explicar a la seva manera com vivima Espanya, deixan-nos amb el seu plantegament com si aquí ancara es vivis com a l'Edat Mitjana. Clar que aquest "cavaller" vol repartir entre els pobres molts béns, però pretén distribuir els dels altres, no els seus.

Víctor Manuel – Un Gran Hombre

Un dels grans cantautors espanyols es Víctor Manuel, ferven defensor de la gestió de Teddy Bautista al front del SGAE, si be des de que va haver el follón, semble que ningú vulgui parlar de tot aixó i que hagi interés en que caigui sobre l’asunte una cortina de silenci. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com un dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon o tercer single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España por la gracia de Dios". Te nasos la cosa! És clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de reconèixa que era ell. Després la seva carrera donaria un gir polític de 180 graus i va començar a tenir problemes amb el règim arran de la seva participació al Festival del Atlántico de l’any 1968, quan es va presentar amb les cançons “El tren de madera” i sobre tot “El cobarde” que va ser considerada per les autoritats canaries com una cançó antimilitarista i Víctor Manuel va estar a punt de ser ficat a la presó. De fet va guanyar el Festival, però les autoritats van fer una nova votació per "error" i aquesta vegada ja no era el guanyador. Per a mostra os portem “Un gran hombre”, suposso que Víctor Manuel, aquest bon cantant i compositor asturià, es va penedir i molt d’haver aceptat gravar aquesta cançó, pero com va dir Charles ChaplinM'agraden els meus errors, mai renunciaria a la llibertat deliciosa d'equivocar-me”.

Víctor Jara – Te recuerdo Amanda

Aquesta cançó, amb tota seguretat la més recordada en la carrera del cantautor xilè Víctor Jara i que va compondre en un hotel de Londres, es va incloure en el seu disc "Pongo en tus manos abiertas...", publicat l'any 1969, un dels millors en la curta però fructífera carrera de Víctor Jara que es va convertir en mite en ser assassinat per la gent de Pinochet. El tema és una oda a favor dels drets de la dona i el reconeixement del seu paper en la societat, el cantautor va manifestar una vegada "La dona no és una esclava. És igual l'home i els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar i l'home no és correcte, és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". La cançó, a ritme de vals, ens parla d'una parella d'obrers, ell se'n va a treballar i ja no tornarà. Per cert que el nom d'Amanda era el de la seva filla que aleshores tenia dos o tres anys. Víctor Brego Jara Martínez va néixa a Chillán Viejo, el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit Comunista de Xile. Per això va ser torturat i assassinat, com molts altres, en l'antic Estadi Xile que posteriorment va ser anomenat Estadi Víctor Jara, per forces repressives d'Augusto Pinochet, poc després del cop militar que va enderrocar al govern de Salvador Allende, un 11 setembre 1973.

El Grup de 3 – Puff, el bon Drac màgic

A Catalunya van sorgir dos moviments musicals que lluitaven per la normalització de la llengua catalana, englobats tots dos a la Nova Cançó. Es tractava d'Els Setze Jutges per un costat i que es van inspirar en els cantautors francesos i el Grup de Folk liderat per Jaume Arnella que van mirar més cap als Estats Units i el moviment folk de protesta, encapcelat per Peter Seager, Kingston Trio, Joan Baez, Bob Dylan i sobretot Peter, Paul & Mary que són els autors d'aquesta cançó que tot i poder semblar un conte infantil, ens parla de la infància, les il · lusions i els somnis que van canviant a mesura que creixem, fins que els oblidem amb la nostra nova realitat. El Grup de 3 van ser els primers que la van gravar a Catalunya, encara que anys més tard es va registrar una altra bona versió a càrrec de Falsterbo 3. El Grup de 3 el van formar Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del tren” i va ser editat per Edigsa. La cançó estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, va escriure l'any 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton la va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary (a la foto). Va ser publicada per primer cop l’any 1963.

Ramon Muntaner – La Plaça del Diamant

La cançó va ser banda sonora de la sèrie de TV3 "La plaça del Diamant", encara que tinc els meus dubtes sobre si va ser una pel.lícula primer. Basada en la gran novel.la de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda, és la història de la "Colometa", en el record de Mario sempre lligada al embalats del barri de Gracia, a Barcelona. Ramon Muntaner i Torruella va néixa a Cornellà de Llobregat, Barcelona, l’any 1950. Actualment creiem que és el director de la SGAE a Catalunya i va ser un dels cantautors en llengua catalana del moviment de la Nova Cançó ja a les acaballes. Ramon Muntaner va publicar el primer disc l’any 1974 a través d'Edigsa i després de guanyar un concurs el 1972. L'any 1975 va treure el seu primer àlbum "Cançó de carrer". Ramon Muntaner sempre ha sabut envoltar-se de bons músics i arranjadors com el pianista manresà  Manel Camp i ha musicat a diversos poetes catalans, entre ells Josep Maria de Segarra, Miquel Martí i Pol, Joan Ollé i Vicenç Villatoro, entre d'altres. La banda sonora de "La Plaça del Diamant" es va publicar l'any 1982. En total Ramon Muntaner ha editat 8 o 9 álbums. Nosaltres volem trencar una llança: Les Festes de Gracia sempre han estat molt important, però las del barri de Sants que comenzaven just després, no es quedaven enrera i Mario dóna fe.

Tradivarius – Carta

Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa explicava un dia a Mario dinan a casa seva i orgullós que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan Mario li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. Pep Solorzano es amic tant de Mario com de Manolo. En l’àlbum col.laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta bona cançó ens parla de com canvia la gent amb els anys.

Triana – Tu Frialdad

Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) bon amic de Mario, li va explicà en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on van portar a Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena de radio un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa de nou Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios,  amb el nom de Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Troba-Dors i aquest son Triana, però els Triana de veritat.
Els Triana histórics

Asfalto – Días de escuela

Asfalto van ser al costat dels Burning, les millors bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Eran madrilenys, inicialment es van fer dir Los Tickets i cantaven en anglès. Enfrontaments amb la seva casa de discos els van obligar a canviar, però el nom estava registrat i van passar a anomenar-se Asfalto. La millor formació d'Asfalto va ser la formada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide, però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Miguel Oñate i tants d'altres. L'any 1978 Asfalto debuten amb el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema, en l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante" i "Capitán Trueno". L'any 1987 van publicar "1972-1987... 15 años de música" que recollia els seus temes més populars gravats de nou amb els moderns avenços de la tècnica i la que us he dit va ser la seva millor formació, reunits de nou per aquest enregistrament que inclou un tema inèdit de la seva primera època, "El teatro de la vida". D’aquest disc us hem tret la versió que sona ara a Troba-Dors. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels antics membres, va gravar el primer en directe de la seva història, el doble “Al fin vivos”. Per cert, Mario era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto quan aquest disc del que us he tret la cançó que sona ara, va veure la llum. La cançó dels Asfalto ens parla de la vida a uan escola municipal dels anys seixanta i la veritat es que posiblement sigui la que millor reflecteix aquells moments a les escoles del pais.

Amaya Uranga – El breve espacio en que no estás

Ara us portem a Troba-Dors una de les millors veus femenines de la història del pop espanyol, es tracta d’Amaya Uranga, nascuda a Bilbao el 18 de febrer de 1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Va formar part de Mocedades, la millor banda vocal del pop espanyol, fins l'any 1984, quan es va llançar ja en solitari i a Mocedades va ser substituida per Ana Bajerano. Amaya Uranga va debutar amb el seu àlbum "Volver" que es va publicar l’any 1986 i en el que trobàvem aquest tema que escoltem ara, versió d'una composició del cantautor cubà Pablo Milanes i on també es va recullir el duet amb Joan Manuel Serrat interpretan “Palabras de amor”. En total Amaya Uranga va gravar tres o quatre discos en solitari i després al costat d'antics components de Mocedades i germans seus, va formar El Consorcio amb els quals ha gravat 6 o 7 àlbums.

George Moustaki – Le métèque

Georges Moustaki, de nom real Yussef Mustacchi, no és francès ni tampoc grec, con es diu, Georges Moustaki va néixa a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta és la seva cançó més emblemàtica i ara l’escoltarem junts a Troba-Dors. Georges Moustaki va ser descobert per l’Edith Piaff que el va convertir en el seu amant i després el va llançà (altres amants seus que ella també va recolçar van ser Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo, etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el tema "Milord". "Le métèque", que aquí interpreta en castellà, va donar títol al seu primer LP publicat l’any 1969. Per cert que a finals dels 80 Georges Moustaki va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i Mario Prades va participar en la producció del concert que va col.lapsar tots els accessos al poble i creiem recordar que finalmente, la presa de corrent per els equips de só i llum, va tindre que fer-se directamente dels cables eléctrics d’un pal a prop del lloc del concert.


Per avui conclou Troba-Dors, baixem la persiana i fotem el camp. Fins a la setmana que be que tindreu un nou programa de Troba-Dors des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya. Adeu.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber que és el que ens diuen