domingo, 18 de noviembre de 2012

Troba - Dors programa 19-11-2012

La música és alegre quan protesta, quan recorda, quan celebra. La música és alegre, fins i tot, quan és trista. I és que pot arribar a connectar el sons de les esferes amb els sons dels nostres budells i instints. És una harmonia, fins i tot, quan és inharmónica.Avui viatjarem de la península a les illes, amb diferent accent però la mateixa fe: que no podem viure sense amor, ni sense música. És un sentiment i també un presentiment. Com la poeta Alexandra Pizarnik, “de nosaltres va partir un vaixell emportant-nos”. És un vaixell carregat de raons i racons i cançons. Veles e vents, i un desig compartit. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya arriba el moment de començat Troba – Dors i... 


Aixequem la persiana

Loquillo – Nuestra vecina

José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo té nou disc al carrer, peró l’any passat va treure “Su nombre era el de todas las mujeres” amb textes de Luis Alberto de Cuenca i adaptats per l’aragones Gabriel Sopeña. D'aquest treball us hem seleccionat a Troba – Dors per obrir el programa, aquest tema del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme que té. A Mario sempre l’agrada consultar als "experts". Li va explicar el seu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies que hi ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles (fragments de ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en "La nostra veïna", sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo en “Machado me recuerda cerca de Soria” fa quatre o cinc anys. És una cosa habitual en gent que realitza música electrònica amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb baterias físiques i això crida l'atenció. No parlem en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i Mario dupte que Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, tan sols és que sorpren, si be Manolo argumenta que si que hi ha posibilitatas que que Loquillo hagues escoltat als Malamergo. Loquillo anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Mario va organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí va tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. A la foto del costat veureu a Loquillo amb Mario i una de les seves ex. Us explicarem quelcom que no qualificariam d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.

Bongo Botrako – Todos los días sale el sol

Encara que Bongo Botrako també tenen al carrer un nou disc titulat "Revoltosa" que serà el seu segon àlbum, aquesta cançó us l'hem extret del seu primer treball editat l’any 2010 i titulat genèricament "Cada dia sale el sol" i al que donava títol, si i amb anterioritat Bongo Botrako havien publicat una maqueta. La veritat és que aquesta bona banda nascuda a Tarragona és digne d'atenció, en els pocs anys que porten treballant és que no paren i s'han inflat de realitzar concerts, tant en territori espanyol com a França. El grup l'integren Uri Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual (guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria), Xavi Barrero (trompeta), Óscar Gómez (saxo) i David García(baix). Curiosament a Mario, el cantant Uri el recorda el fill d'una amiga de la seva dona i d’ell, de Reus, a la qual, la veritat, fa més de deu anys que no veuen ni sabem res d'ella des que s’en van anar a viure primer a Constantí i posteriorment a Tarragona, en aquella època havia de ser un nen, però tant Mario com Montse el recordan amb afecte, però posats en contacte amb ell a través del facebook de Montse Aliaga, sembla ser que no tenen res a veure un amb l'altre ja que aquell nen era de Reus i Uri Giné Castro és de Tarragona. A la foto veureu als Bongo Botrako ams els terrats de la seva Tarragona darrere. Per cert que Bongo Botrako horas d'ara ja tenen un nou disco al carrer titulat "Revoltosa"
Bongo Botrako en concert

Dani Flaco – Desapareció

Daniel Sánchez García, un nen sembla ser que molt prim i per aixó seria conegut artísticamente anys més tard com Dani Flaco, va néixa al barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, l’any 1977 i al igual que els Estopa, anava per operari de la SEAT, però la música va guanyar. La veritat es que primer anava per jugador de futbol, pero una lesió va truncar els seus somnis. Mira tu, com el Julito Iglesias. Dani Flaco es podria considerar avui dia un trobador urbà. Les seves cançons tenen bones lletres i en moltes ocasions molt dures i que parlen de coses cotidianes que passen al seu voltant, als carrers de qualsevol ciutat. Aquesta tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, les seves despulles. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a les families en el dolor i la desesperació. Des de Troba – Dors sabem que dir aixó aquí al programa és clamar en el desert, però només ens resta volgué seguir sent uns il.lúsos optimistas que esperan de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I hi han massas avui en dia. Nosaltres recordem un cas molt proper, va passar a Tarragona ciutat, on va desapareixa Aurora Mancebo, filla del pintor i cantant tarraconí José Luis Mancebo i creiem que rés s’ha sabut ancara avui, un grapat d’anys després, d’ella.
José Luis Mancebo a la seva época de cantautor (Foto: Mario Prades).
A sota cobertes de discos de Dani Flaco
 

Luis Pastor – Los Tránsfugas

Luis Pastor és un cantautor molt folk que curiosament es va fer popular arran d'aparèixa amb continuïtat en un programa de televisió del que ara no recordem el títol, però que s'emetia a TVE que en aquella època encara era la millor televisió d'Espanya, clar que tampoc havia cap altra cadena i avui en dia amb tantes, la veritat és que l'oferta tampoc és que sigui excessivament atractiva. En aquell programa "De cuyo nombre no podemos acordanos" Luis Pastor feia al paper d'un trobador invident i per això va ser conegut com "El Cec de la Tele", de fet el seu cinquè àlbum, publicat el 1983, es va titular "Coplas del Ciego" i d'ell us extraiem aquesta cançó. A partir d'aquest moment va començar una evolució musical de Luis Pastor del folk cap al cantautor urbà. De nom complet Luis Ángel Pastor Rodríguez, va néixa a Berzocana, a Càceres, el 9 de juny de 1952, però es va criar a Madrid. Sempre ha afirmat que quan als disset anys va descobrir a Paco Ibáñez, també va descobrir la poesia. El seu primer disc no va passar la censura franquista i només van permetre que es publiquessin quatre cançons. El segell català Als 4 Vents és qui li va donar l’oportinitat de treure disc, tot i cantar només en castellà. L’any 1972 i gràcies al single amb "La Huelga del ocio" i "Con dos años" fa que se'l conegui en els cercles de la cançó de protesta social i política. Luis Pastor ha cantat també als poetes, entre ells Miguel Hernández i Saramago. Cal destacar en la seva carrera el disc "Dúos", publicat el març de 2006 i que és un recull de duets al costat de companys seus com Pedro Guerra, Javier Álvarez, Miguel Ríos, Leo Mina, João Afonso, Luis Barberia, Lourdes Guerra, Dulce Pontes, Bidinte, Martirio, Leo Minax i Chico César. L'àlbum va incloure una cançó inèdita cantada a duo amb Bebe i titulada "Aguas de abril". En aquesta cançó que escoltem ara a Troba – Dors, carregada d'ironia, Luis Pastor ens explica les peripècies d'aquests personatges que es passen d'un partit polític a un altre o es converteixen en "regidors no inscrits", oblidant-se del partit polític aquell en què segons ells, clar, creien tan ferventment que "ho donarien tot pel partit" i que en la majoria de les vegades, en aquest transfuguisme només busquen un benefici personal, no sempre econòmic, és clar. Sería una cosa que en els anys vuitanta dèiem "Cambiarse de Chaqueta". 

Amancio Prada – Libre te quiero

Amancio Prada és un cantautor i compositor nascut a Dehesas, León, el 3 de febrer de 1949. Possiblement aquesta sigui una de les seves cançons més carismàtiques i a més li agrada a la dona de Manolo per tant ara anem a escoltar-la a Troba - Dors. Amancio Prada es va donar a conèixa a París, el desembre de 1972, actuant al costat de Georges Brassens i va ser a França on va gravar el seu primer disc "Vida e Morte". Hem de recordar que en aquella època al veí país es trobaven moltíssims exiliats i les discogràfiques veien les possibilitats de vendre'ls discos tocant la fibra pàtria amb gent no addicta al règim franquista. És clar que Amancio Prada va ser criticat molt durament per alguns mitjans de comunicació, entre ells Diario de León pel fet que moltes de les seves cançons estaven cantades en gallec. També Amancio Prada ha interpretat a grans poetes, entre ells no podien faltar Rosalía de Castro, Federico García Lorca, Agustín García Calvo i Chicho Sánchez Ferlosio, entre molts altres. Al llarg de la seva carrera Amancio Prada ha rebut diverses distincions entre les quals cal destacar la Medalla IVº Centenario de Sant Juan de la Cruz, l'any 1991, la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid, el 2001, el 2006 el Premi Xarmenta per la seva defensa de la llengua gallega de El Bierzo i l’any 2010 la Medalla de Oro al Mérito en les Bellas Artes. Aquesta cançó és un poema d'Agustín García Calvo que Manolo s'encarrega de recordar-nos que fa poc va morir, musicat per Amancio Prada i segons fonts d'internet no es tracta d'una cançó d'amor, encara que té la seva part d'amor, es refereix a Espanya, altres diuen que no, afirmen que tan sols va ser un poema d'amor a una dona. Es va publicar l'any 1979 en el disc d'Amancio Prada “Canciones de Amor y Celda”

Lletra de “Libre te quiero”

 Libre te quiero


como arroyo que brinca
de peña en peña,
pero no mía.
Grande te quiero
como monte preñado
de primavera,
pero no mía.

Buena te quiero
como pan que no sabe
su masa buena,
pero no mía.

Alta te quiero
como chopo que al cielo
se despereza,
se despereza,
pero no mía.

Blanca te quiero
como flor de azahares
sobre la tierra,
pero no mía.

Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.



Santi Vendrell – El Rodamon

"El Rodamon" és una cançó amb una lletra molt interessant que ens parla d'algú que va ser i ja no és. De fracassats que han deixat de somiar i es conformen amb el que el destí, trist, despietat i cruel, els ha ofert per a el seu infortuni. Possiblement inspirada en "L'home del piano" de Billy Joel que a Espanya va versionar i molt , Ana Belén i que ja hem escoltat a Troba - Dors. El seu nom complet és Santiago Vendrell Palazón i el cantautor català va néixa a Sant Boi de Llobregat, el 22 de novembre de l’any 1959. Després d'haver format amb Miguel Murga, el duet Miquel i Santi, l’any 1981 Santi Vendrell es va llançar en solitari. Aquest és en la nostra opinió, un dels seus millors temes. Es trobava al LP "Molt personal", publicat l’any 1983. Le veritat es que Santi Vendrell va fotre la pota quan, creiem que va ser l'any 1984, va fer declaracions posan a parir als locutors de ràdio dien que no es punxave rés de música en català i aixó li va portar problemes perque si bé en la majoria d'emissores comercials era veritat, les emissores municipals en posaven i molt, de fet Mario recorda que posava tot el que arrivaba a les seves mans, dins d'un mínim de qualitat, es clar. Mario en aquella época treballave a Ràdio Cambrils. Santi Vendrell va tenir també problemes amb CIU pel fet que aquest partit polític va utilitzar una de les seves cançons en una campanya electoral, sembla ser que sense la autorització de Santi Vendrell. Ara bé, aquestas cosas nosaltres sempre diem que es tenen que posar en “cuarentenaperquè moltes vegades la gent s'aprofita de campanyes publicitàries i després volen separar la seva imatge d'elles perquè s'adonen que els ha tancat moltes portes d'ajuntaments on el color polític és un altre. Quelcom que malauradament també passa massa sovint.

Guillem d’Efak – Setembre, temps plugós

Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir ", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" que es la cançó que escoltem ara a Troba - Dors i "Plorant". Tant Manolo com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran trobador de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 que es va venir cap a Mallorca on va fixar la seva residencia i on va viure fins que va morir a la mateixa illa de Mallorca l’any 1995. Era de color, cantava en català, perteneixia a la Nova Cançó i va escriure llibres, poemes i cançons. El seu veritable nom era Guillem Fullana i Fada d'Efak i va formar part de la Nova Cançó. Com us deiem escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un mallorquí a qui escoltarem un altre dia i que va composar l’himne dels Jocs Paralimpics Barcelona 92.

Pedro Guerra – La lluvia nunca vuelve hacia arriba

El cantautor canari Pedro Guerra va néixa el 2 de juny de 1966 a un poble al sud de l'illa de Tenerife. Després de diverses incursions dins el món musical de la seva illa, al costat de Rogelio Botanz i Andrés Molina entra l'any 1985 a formar part del "Taller Canario de Canción" que sota el nom de Taller, gravarien discos interessants i alguna de les seves cançons van ser versionades per altres cantants de la península com Ana Belén. De fet Pedro va compondre per a altres abans de llantar-se pel seu compte. Després d'haver inclòs alguna cançó seva en diversos recopilatoris benèfics, entre elles "Las gafas de Lennon", l'any 1995 Pedro Guerra es llançà en solitari amb l'àlbum "Golosinas" editat per Ariola i que va representar el seu debut amb el públic peninsular. El tema que ara escoltem a Troba - Dors té una lletra interessant encara que discrepem sobre el títol "La lluvia nunca vuelve hacia arriba " que es va incloure en el seu àlbum "Raíz" editat l'any 1998, la pluja si que torna cap amunt, encara que indirectament ja que s'evapora i puja per tornar de nou a nosaltres i sobre la pluja Mario recorda una mena de refrany que escoltava al seu pare "Que bonic és veure la pluja des de la teva finestra, quan les gotes no t'esquitxen" al qual se li podrien aplicar molts significats. De fet, fins i tot els Toreros Muertos ho diuen a la cançó "Mi agüita amarilla". A nosaltres sempre ens ha fet gracia el seu aspecte de nen trapella.
El cantautor canari Pedro Guerra

Rosana – Lunas rotas

Rosana, de nom complet Rosana Arbelo Gopar, va néixa a l’illa de Lanzarote el 24 octubre de 1964 i un dels primers èxits de la cantautora canària va ser "El Talismán" que es recollia en el seu primer disc "Lunas rotas" editat el 15 de juny de 1996, amb producció de José Antonio Romero que també toca les guitarres a la gravació. Va estar 14 setmanes en el primer lloc de les llistes de vendes espanyoles, es clar que aixó es manipulable i molt, un dia us explicarem com es fa. L’àlbum s’ha publicat en més de 30 paisos. Va aconseguir els premis "Àlbum revelació", "Millor solista femenina" i "Millor artista femenina llatina", venent més de 8 milions de discos a tot el món. Nosaltres avui a Troba – Dors us hem portat la cançó que donava títol a l’àlbum i que és un poeme d’amor amb molta entrega. Rosana es una cantautora de la nova fornada que van surgir durant els anys norante, va començar com a compositora escrivint cançons per Azúcar Moreno i l'any 1994, una de les seves cançons "Fuego y Miel", cantada per Esmeralda Grao, va guanyar el primer premi en el Festival de la Canción de Benidorm. El director Quentin Tarantino va usar el tema “El Talismán” per al seu film "Curdled", en el què també va incloure la cançó "Lunas rotas" que escoltem ara. En aquest enregistrament Rosana va comptar, entre d'altres, amb Tino Di Geraldo, Antonio García de Diego, Juan Maya, Sergio Castillo, Alba Fresno i un munt més de gent.

Víctor y Diego – El Parque

Qualsevol de les nostres ciutats té o ha tingut un parc com el que ens descriuen els madrilenys Víctor y Diego en la seva cançó, un tema preciós que ara sona a Troba - Dors. La veritat es que tal i com estan actualmente les coses, llevat de poques diferències, la realitat d'aquesta cançó està tan vigent com quan ells la van escriure l’any 1973, aturats inclusos, de fet ara hi ha moltíssims més. Els seus noms complets són Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixa al costat del Rastro de Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets-compositors i funcionaren molt bé en els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que allavors era director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit "La Mujer de Cristal", produït per Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de Barcelona. Per cert, os explicarem una curiositat, l'àlbum "Semblanzas" és un dels discos més barats de l'època. Amb totes les guitarres gravades en directe, el duet va registrar els 12 temes en tan sols 2 dies. El temps de gravació total, inclosos els arranjaments d'Arcusa no va passar de la setmana. En aquest LP trobem "El Parque", al nostre parer la seva millor cançó, si bé la més popular va ser “Mujer de cristal”. A mitjans dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que creiem que anys més tard i seguint la moda dels retorns... ells també van tornar. La seva obra va ser reeditada per el segell Ramalama. A Manolo la cançó li porta records de la seva joventud a Vila-Seca i diferents indrets de la ciutat, Mario te present la Plaza del Niño a Sants, amb la font, el Bar Ripollés amb els seus billars i les partides de cartes, el colegi, els tramvies i aquells bancs. Avui ja no existeis i en el seu lloc trovem el cinturó de Ronda.

Joan Isaac – A Margalida

Aquesta és una altra cançó de la resistència antifranquista. En aquest cas el cantautor d'Esplugues de Llobregat Joan Isaac, la va escriure per l'execució de Salvador Puig Antich. A qui per cert i des que es va rodar la pel·lícula "Salvador", alguns consideren un heroi de la resistència antifranquista, cosa de la qual Mario que sortia amb una noia que fou una de les primeres núvies de Puig Antich, discrepa i molt pel que ella li explicava. En la cançó, s'invoca a la seva companya Margalida. La cançó es va incloure al seu àlbum "Viure". Per descomptat, tant Mario com Manolo estan completament en contra de la pena de mort, això que quedi molt clar, però també consideren que algunes penes haurien de endurir-se molt. De veritable nom Joan Vilaplana i Comín, Joan Isaac va néixa a Esplugues de Llobregat un 17 de setembre de 1953. Entre 1969 i 1972 va formar part del grup Nosaltres i a partir de 1973 ja es va llançar en solitari. Compositor i intèrpret, poeta i músic, tot un trobador, Joan Isaac és un dels cantautors en llengua catalana que més ha tractat en les seves lletres sobre la manca de comunicació i la solitud de les persones que es troben soles envoltades de gent, en una societat que cada vegada està més deshumanitzada.
El cantautor català Joan Isaac.

Marc Durandeau – La Reina Boga

Tancarem el programa d’aquesta setmana amb un cantautor català dels noranta. Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català i aquesta cançó és, al nostre parer, la millor de la seva carrera. Ens parla de marginació, de il·lusions per un entorn que han fet que la gent al voltant de la nostra protagonista la considerin “La Bogai que possiblement trobareu si mireu a l'entorn semi-rural de les nostres ciutats, en aquelles zones on el camp comença a fusionar-se amb el maó. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, que a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les seves noves cançons en català i anglès i també al seu facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" del 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic de Troba – Dors que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i volem des del programa enviarle una salutació
Marc Durandeau, un dels millors cantautors catalans dels noranta

Conclou Troba – Dors per avui i baixen la persiana, però tornarem la propera setmana. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Ràdios Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escolteu Troba - Dors, uns deixem amb bona companyia, a reveure.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen