Des del fons dels nostres pitjors malsons
sorgeix una realitat que ens envolta: Dolor, guerra, odi, frustracions,
malalties, catàstrofes naturals, fam, un món embolicat en llàgrimes. Avui el
diner mou el món, l'alimenta, nodreix la nostra ambició. Es mou a través de
xarxes virtuals i com a bescanvi físic, vivim pendents del vil metall, seguim
buscant el somni de l'or, encara que ja no es trobi en el fons de les mines i
rere el seu rastre perdem a poc a poc la resta d'aquesta humanitat que ens feia
ser dignes de que ens diguessin éssers humans. Per els diners i al poder hem venut
la nostra ànima al dimoni. Ara i des d'Altafulla Ràdio i per La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten el programa, nosaltres que Som Botiguers de
Somnis, emprenem el viatge per les paraules dels nostres trobadors que ens
arribaran envoltades de música. Som Quimet Curull i Mario Prades i comencem
Troba – Dors parlent d’un poderos caballer… Don Dinero.
Aixequem la persiana
Paco Ibáñez – Don Dinero
Des que els fenicis van inventar el diner
com a mitjà de bescanvi en les seves transaccions comercials, el vil metall ha
estat, com una espasa de Dàmocles, sempre amenaçador sobre els nostres caps.
Estem vinculats estretament als diners, depenem d'ell per sobreviure i en masses
ocasions ens venem, conscientment o no, a ell. Volem ser el més gran, el més
poderós, el més ric, sense adonar-nos que en la majoria de les vegades només
estem aspirant a ser "El més ric del cementiri". Paco Ibáñez
reflecteix tot això en aquest poema en què reconeix que "Poderoso
caballero es Don Dinero", encara que el veritable autor dels versos va ser
Quevedo, Paco Ibáñez els va musicar i cantar. Amb aquesta cançó obrim avui
Troba – Dors. Paco Ibáñez, de nom complet Francisco Ibáñez Gorostidi, va néixer
a València el 20 de novembre de 1934, de pare valencià i mare basca.
Musicalment es va fer a París on es trobava exiliat el seu pare, un anarquista.
L'any 1956 la foto d'una dona andalusa vestida de negre li va inspirà la seva
primera cançó sobre el poema "La más bella niña", de Luis de Góngora.
Amb poemes de Góngora i Federico García Lorca edita el seu primer àlbum "Paco Ibáñez" l'any 1964.
A França se li va dir "La Veu Lliure
d'Espanya". Ha musicat i interpretat poema d'Alberti, Cernuda, Miguel
Hernández, León Felipe, Pablo Neruda, Gloria Fuertes, Machado, José Agustín
Goytisolo i molts altres. Al febrer de 1968 Paco Ibáñez va
realitzar el seu primer concert a Espanya, va ser a Manresa durant 
la Primera Trobada de
Cançó de Testimoni. Paco Ibáñez va comencar a actuar en diverses universitats i
va cantar també a TVE el tema "Andaluces de Jaén", un poema de Miguel
Hernández. Després s'instal·laria a Barcelona on va conèixa a José Agustín
Goytisolo, una amistat que va significar també una bona col·laboració
professional entre tots dos. L'any 1970 el govern franquista va incloure a Paco
Ibáñez a la llista negra i va ser un dels artistes vetats pel règim, els seus
concerts i discos van ser prohibits al país. Amb la mort del Siscu l'any 1975,
aquesta prohibició va desaparèixer. Per cert, en les eleccions de l'any 1982
Paco Ibáñez va realitzar un concert a Madrid per milers i milers de persones,
en el tancament de campanya electoral del PSOE, que va guanyar per primera
vegada les eleccions al país.
Don Dinero (Quevedo)
Madre, yo al oro me humillo,
Él es mi amante y mi amado,
Pues de puro enamorado
Anda continuo amarillo.
Que pues doblón o sencillo
Hace todo cuanto quiero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.
Nace en las Indias honrado,
Donde el mundo le acompaña;
Viene a morir en España,
Y es en Génova enterrado.
Y pues quien le trae al lado
Es hermoso, aunque sea fiero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.
Son sus padres principales,
Y es de nobles descendiente,
Porque en las venas de Oriente
Todas las sangres son Reales.
Y pues es quien hace iguales
Al rico y al pordiosero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.
¿A quién no le maravilla
Ver en su gloria, sin tasa,
Que es lo más ruin de su casa
Doña Blanca de Castilla?
Mas pues que su fuerza humilla
Al cobarde y al guerrero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.
Es tanta su majestad,
Aunque son sus duelos hartos,
Que aun con estar hecho cuartos
No pierde su calidad.
Pero pues da autoridad
Al gañán y al jornalero,
Poderoso caballeroEs don Dinero.
Más valen en cualquier tierra
(Mirad si es harto sagaz)
Sus escudos en la paz
Que rodelas en la guerra.
Pues al natural destierra
Y hace propio al forastero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.
María Dolores Pradera – El preso número 9
Avui i tal com estan les coses de la
igualtat en qüestió de sexes i els drets de la dona, aquesta cançó és
políticament molt incorrecta, però quan la va escriure Roberto Cantoral a
principis dels anys seixanta feia pocs anys que a Mèxic s'havia derogat una
llei sobre l'Honor que permetia al marit matar la seva dona si la enchampaba
amb un altre decoran-li el seu cap, clar que no li podia tocar ni un pèl a
"l'altre". A Mario l'hi comentava aixó d'aquesta llei ja derogada,
una novieta mexicana que va tenir a finals dels seixanta que es deia Magnòlia i
li va fer arrivar moltíssims discos des de la terra dels mariachis, la majoria
nord americans, clar que va afegir que es tractava d'una llei que havien portat
a Mèxic els espanyols. En aquesta ocasió i com els protagoniste de l'historia
va matar als dos, a ella per adúltera i a ell, el seu millor amic, per traïdor,
el comdenen a mort. Tot un melodrama de culebró barat, però que succeïa i
succeeix, aquests successos es troben entre els anomenats crims passionals i la 
violencia de génere. La cançó ha tingut moltes versions, però nosaltres us hem
seleccionat aquesta a carrec de de la genial cantant i actriu María Dolores
Pradera, la Dama
de l'Amèrica Llatina que per cert, també la va gravar a duet amb Joan Baez cantant-la en espanyol. María Dolores Pradera, nascuda a Madrid el 29 d'agost de
1924, es una de les grans difusores a Espanya i l'Amèrica llatina de la cançó
d'arrel sud-americana amb els seus inseparables guitarristes Santiago i Julián
López Hernández, coneguts com Los Gemelos i que va estar casada amb Fernando
Fernán Gómez. Amb tota la seva àmplia carrera d'èxits darrere, María Dolores
Pradera és una dona senzilla i humil, Mario dóna fe i compte com la va
conèixer. Va ser a Reus, ella havia d'actuar al Teatre Fortuny i a la tarda
estava convocada una roda de premsa. 
Mario i una amiga estaven fumant una
cigarreta al vestíbul del teatre quan María Dolores Pradera que entrava des del
carrer es va dirigir a ells. Com si suposés que ningú l'anava a conèixa-la, es
va identificar i va dir “Hola, encantado de conocerles, soy María Dolores
Pradera. Podrían indicarme el lugar donde se realiza una rueda de prensa. Es
que van ha entrevistarme ¿Saben ustedes?”. Entre ells hi va haver un bon
feeling des del principi, la van acompanyar a la sala de l'acte i posteriorment
van estar parlant amb tranquil·litat prenent alguna cosa i l'artista va
convidar a Mario i la seva parella al camerino abans i després del concert. Va
ser una agradable experiència conèixer i tractar a una dona de la seva talla,
tota una Senyora.
Los Módulos – Cuando te espero
En aquest tema de 1970 ens parlen de
fracàs, frustració, abandonament, misèria, necessitat i sobretot de solitud. Un
violinista de carrer amb el seu barret estès esperant unes monedes que li
ajudin a emportar-se alguna cosa al pap, mentre toca cançons tristes. És una
part habitual del decorat urbà fins al punt de fondres en ell, però arriba un
dia en què no es troba en la seva cantonada, la música del seu violí ja no sona
al carrer, no tornen ha veure-ho mai més i és llavors quan se n'adonen que ell
formava també part de la seva vida. Ens la porten Los Módulos que són el primer
grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van
utilitzar un Melotrom al país. No obstant això la discogràfic els va forçar a
fer temes molt propers al pop de manera que a molts amants del rock progressiu
no els agraden i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La
veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la
història. Estaven liderats per Pepe Robles (a la foto) que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components, Paco Quero (baix) que estava
fent la mili i Pepe Robles va composar dues cançons per Los Ángeles. Rafael
Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles (a la foto) un
llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup i a
partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano
i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí
elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) 
comencen assajos maratonians
de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Cuando te espero" es
trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any
1970 i mai es va editar en single. Los Módulos van ser una gran banda, però es
van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano
"Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va
passar el batería Juan Cánovas que venia de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán
CRAG, el primer supergrup del pop espanyol. La que està considerada com la millor cançó de Los Módulos es “Todo tiene su
fin”, però nosaltres pensem que en tenen d’iguals o millors, com aquesta que us
hem portat ara, sense oblidar que ells van grabar moltes versions dels Beatles,
donan-lis aquest caire progresiu que tan va caracteritzà a Los Módulos. En
total van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van
gravar amb Hispavox.
Guillermina Motta – No se el perqué de les guerres
Escoltarem ara a Guillermina, La Motta. Val a dir que en
els seus primers discs ella era molt reinvidicativa, però molt, encara que
Guillermina Motta sempre va tenir aquell toc de desimboltura i alegria que la
va caracteriçà en la seva vida professional i la va portar a gravar aquella
mena d'himne del Barça, clar que el Rexach possiblement també va tenir alguna
cosa que veure, o pot ser va ser cosa de Serrat ja que un dia vem veure
anunciat en la portada d'una revista que ells dos estaven enrotllats, com es
diu ara. Guillermina Motta va ser component d'Els Setze Jutges i aquest tema
s'incloïa en un EP publicat l’any 1966 
per el segell Concentric i que és el seu
tercer disc amb les quatre cançons que eren compocions d’ella. “No se el perque
de les guerres”, una afirmació que ens presenta plena d’una aparent
“d’ingenuitat” un cant en contra de les ingerencias militars i els
enfrontaments bélics, la va escriure Guillermina Motta i la va editar l’any
1966, amb els arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull "el
Mestre". La Motta
va néixer a Barcelona el 26 de febrer de l’any 1941. Les altres tres cançons
del EP eren “Ja fa temps”, “En el camí” i “La flor de la tendresa”. Per cert
que la Motta
també va treballar d’actriu, recordeu la incipient televisión que es feie des
de Miramar, una seguna cadena, llavor anomenada UHF on podiem veure la serie
“Les Guillermines del Rei Salomó”, avui en dia tot un clàsic.
Nubes Grises – Marinero
L’any 1973 la cantant Alícia Granados
deixa el grup Alícia y Nubes Grises fet que va suposar una aturada que semblava
haver desmembrat al grup, però Jaime Martín i Tony Bernal incorporen a una nova
cantant anomenada Joanna i segueixen ja sols com Nubes Grises. Realment va ser
l'etapa més brillant d'aquest tercet vocal català. Mario coneixia a Tony que
quan van començar a Alicia y Nubes Grises era representant de l'empresa
Laminados i Muelles, SA. En aquella època Mario treballava com a cap de
magatzem a Transfer / Saisper SL, una firma situada a la Bordeta que fabricava els
aspiradors Tornado i TR a Espanya. Nubes Grises es posen de nou en marxa i van
canviar de discogràfica, fitxen per Ariola que s'havia instal·lat recentment a
Espanya, l’any 1974. BMG-Ariola aposta per ells i els posa a Tony Ronald com a
productor. Nubes Grises es revaloren i prenen un caire més actual gravant
cançons compostes per Tony Bernal. L'any 1975 editen "El solitario"
que possiblement fos el seu major èxit i amb 
ella es presenten al Festival
d'Almeria i guanyen, col·locant el single a la tercera posició en les llistes
de vendes espanyoles, encara que ja sabeu que aquestes llistes són poc de fiar.
L'any 1976 Joanna els deixa en quedar-se embarassada i és substituïda per
Ángela amb la qual l'any 1977 gravarien un altre dels seus èxits més
importants, el single amb "Marinero" que es la cançó que estem
escoltant ara, amb una temàtica en la lletra molt dels estil de Serrat i la
seva “Penélope” i que anys més tard recuperarien els Maná a “Sentado en el
muelle de San Blas” i que està inspirat en la figura de la Penélope grega que
esperaba a un Ulisses que condemnat per Posidó no tornava a Ítaca. Anys més
tard Joanna s'incorporaria com a cantant a l'Orquestra Plateria. El 1978 i
després treurer el seu segon LP "Así somos" Nubes Grises es desfan.
Van ser un dels millors grups vocals de la seva dècada.
The Peddlers – Where have all the flowers gone
Aquesta cançó, tot un clàsic del folk
americà, ens parla d’esperances, de com tot a la vida segueix sempre endavant i
el cicle vital mai s'atura, però la pregunta és On han anat totes les flors? De
fet és tracte d’un cant antimilitarista. The Peddlers van ser un tercet
britànic, concretament de Manchester, que va ser creat l'any 1964 i que es va
desfer a mitjans dels anys 70. The Peddlers estaven a cavall entre el jazz, el
R&B i el rock. Van ser un grup força interessant i de molta qualitat
musical que es recolzaven sobretot en el treball del seu organista. The Peddlers estava integrat en els
seus inicis per Trevor Morais (bateria), Tab Martin (baix) i Roy Phillips (veu
i órgan). Aquest tema que us hem seleccionat avui i
que ara sona a Troba - Dors, es trobava en el seu quart LP titulat 
"Birthday" que va arribar el lloc 16 en les llistes britàniques i que a
Espanya va editar el segell CBS. Aquesta cançó es tracta d’una adaptació completament
al seu caire, d’un clàsic del folk americà que fins i tot va gravar Dolly
Parton i per supossat els Kingston Trio i Peter, Paul & Mary. Val a dir que
The Peddlers s'allunyen i molt de la versió del seu autor, el cantautor folk
Peter Seeger, musicalment parlant ja que la lletra és la mateixa. Ells fan una
versió a cavall del R & B i el jazz. En total The Peddlers van arrivar a
gravar 7 àlbums, l'últim va ser "Live In London" que es va publicar
l'any 1974. Si bé despres van tornar i avui en dia segueixen en actiu.
Ocults amb Lluís Llach – Pais petit
Bonet i “Mi carro” de Manolo
Escobar. S'havien produït canvis en Ocults, va marxar el bateria i cantant Toni
Vallespir i es van convertir en quartet integrat pels germans Antonio
(guitarra, cantant i teclats) i Jaume Nicolau (baix), al costat de Biel Ferré
(bateria) i Àngels Casas (saxo). El seu següent disc era tot un crit per la
unitat dels Països Catalans, es va titular "Mallorca sempre" i es va
publicar l'any 1991. El disc portava al seu interior un fanzín amb les lletres. En
aquest disc es va incloure aquesta cançó, encara que nosaltres us hem
seleccionat altra en la qual al costat d'ells canta el seu autor, Lluís Llach.
En total Ocults han publicat nou àlbums, l'últim d'ells l’any 2012. 
Omara Portuondo – Killing me softly
Roberta Flack va convertir aquesta cançó
en un hit internacional i avui dia és una de les grans balades del soul, però
el que no tots saben és que la lletra està basada en un poema del cantant
nord-americà Don McLean, aquell que es va fer famós amb la cançó “American
Pie”. Encara que a Espanya és poc coneguda la faceta de Don McLean com a poeta,
els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions. El tema
"Killing Me Softly" que va estar composat per Charles Fox i Norman
Gimbel estava basat en un d'ells titulat originalmente "Killing Em Softly With His
Blues", com us deiem, la va portar a l'èxit Roberta Flack, encara que el
primer que la va gravar va ser Lori Lieberman 
l’any 1971. Ara us hem portat una
bona versió cantada en espanyol de la cantant cubana Omara Portuondo i és la
cançó que està sonant per tots vosaltres a Troba - Dors. Omara Portuondo és una
cantant de boleros, nascuda a l'Havana el 29 d'octubre de 1930 i a la què es
coneix com La Diva
del Buena Vista Social Club. La veritat és que Omara va ser imposada pel règim
dictatorial dels germans Castro a Ry Cooder quan va realitzar la pel·lícula, a
ell no li agradava, però Omara era addicta al règim, no així Ibrahim Ferrer que
era qui volia Ry Cooder. Finalment i com un acort salomónic, les dues parts va
haver d'acceptar als dos.
Killing me
softly (Charles Fox i Norman Gimbel)
Removiendo mi dolor con sus dedos
cantando mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción,
matándome suavemente con su canción,
Contando toda mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción.
Me dijeron que cantaba una buena canción.
que la cantaba con estilo,
así que vine a ver y escucharle un rato.
Y ahí estaba él, como un joven niño,
un extraño a mis ojos.
Removiendo mi dolor con sus dedos
cantando mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción,
matándome suavemente con su canción,
Contando toda mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción.
Me sonrojé hasta sentir fiebre,
avergonzada entre el público,
parecía haber encontrado mis cartas
y que las leía en voz alta.
Pedía a Dios que acabara por fin,
pero él seguía con ello.
Removiendo mi dolor con sus dedos
cantando mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción,
matándome suavemente con su canción,
Contando toda mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción.
Cantaba como si me conociera
en todas mis penurias.
Y luego miró justo a través de mí
como si yo no estuviera presente.
Y continuó cantando
cantando claro y fuerte.
Removiendo mi dolor con sus dedos
cantando mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción,
matándome suavemente con su canción,
Contando toda mi vida con sus palabras,
matándome suavemente con su canción.
Paco Martín – Condesa de Cristal
La cançó amb la que tencarem Troba – Dors
d’avui ens parla de les “senyores” d’alta alcurnia i molta aparença que rés a
veure tenen amb la realitat. Dones i també homes que malauradament n'hi ha i
molts que darrera de les seves aparences brillants i lluents, plenes de
glamour, amaguen una crua realitat pròpia de barris baixos, encara que elles
estiguin embolicades en setí. A mitjans dels setanta Serrat estava exiliat a
Mèxic, els seus discos no es publicaven a Espanya i llavors a les emissores ens
va arribar un single d'un desconegut cantant que responia al nom de Paco
Martín. En escoltar-ho començaren las hipòtesis. Aquella veu... era Serrat,
sens dubte i a més la caràtula no mostrava una fotografia nítida. Hem de
confessar que molts, nosaltres també, van ser els que van estudiar aquesta
possibilitat. Però no senyor, no era Serrat. Era simplement Paco Martín, un
cantautor extremeny que es va donar a conèixa amb aquesta "Condesa de
Cristal" i la seva veu i manera d'entonar tan en 
l'estil de Serrat, encara
que aquest era el seu tercer single. Va néixer l’any 1949 a Càceres. En els 60
havia estat cantant dels grups Los Rockin's i Los Santos. L’any 1971, Paco
Martín participa al programa de TVE "La Gran ocasión", signa el seu primer contracte
amb "Hispavox" i edita els seus dos primers singles. L'any 1976
canvia a Zafiro-Novola i fins l'any 80, edità tres àlbums, treballant en la
producció dels mateixos arranjadors tan significatius com Juan Carlos Calderón
que va morir fa poc temps, Ricard Miralles o Eduardo Leiva. L’any 1990 abandona
els escenaris, dedicant-se a compondre i produir per a diferents artistes i
dirigeix l'empresa de management Paco Martín Produccions Artístiques.
Acabarem el programa per avui, però abans
de tocar el dos i baixar la persiana, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten Troba - Dors. Xiquets, xiquetes, sigueu bons
i bones, no feu res que nosaltres no fariem.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
