domingo, 26 de enero de 2014

Troba - Dors 02-17

La nit plana sobre la ciutat enfosquint tot al mateix temps que la il·luminació artificial dels fanals dóna un to ataronjat a les coses. A poc a poc la matinada tenyeix de solitud els carrers buits, una solitud tot just pertorbada per algun vehicle amb un conductor afanyat camí a casa seva, noctàmbuls aprofitant les hores i tancant els bars. Però la solitud pot estar en qualsevol part i a qualsevol hora, de dia o de nit. No cal buscar-la només de matinada. Avui en dia hi ha massa gent que està sola i molts són els que se senten sols... tot i estar envoltats de gent. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors, envoltats de paraules i música que per començar ens parlaran de la fi de la il·lusió amb una al·legoria molt dura i fins i tot cruel. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui obrim el programa dient alló de

Aixequem la persiana

Mercado Negro – Se han cargado a Micky Mouse

En aquesta cançó amb la que avui començarem Troba – Dors, el grup Mercado Negro ens expliquen com s'ha acabat l'època de la il·lusió i cal posar els peus a terra. Ens parlen a través d'un telenoticies d'un succés colpidor "Ha aparegut mort en un carreró, tres trets de revòlver al cor. S'ha carregat a Micky Mouse", afegeixen "Tots el veien com a un ésser immortal i no obstant això no va ser així ". La veritat és que en masses ocasions la gent es considera "immortal", o per sobre de normes i lleis, més enllà de la societat i potser per això ens anem adonant que aquells ídols, no només pel que fa a música, parlem sobretot de polítics, tenen els peus xops en fang i no deixen de ser també uns xoriços, i no d'Cantinpalo. Els Mercado Negro eren un grup de Berga que es va crear a principis dels 80, integrat per Manuel Fernández (baix i veu), Manolo Murillo (guitarra), José Luis Sosa (guitarra) i José Carlos Manzano (bateria). L’any 1983 i amb canvis en la seva formació, el grup Mercado Negro van guanyar el primer Concurs de Rock de Manresa. En total Mercado Negro van gravar tres discos, però el que realment va destacar de tots ells va ser el segon, publicat per PDI i en el què es trobava aquest tema que també es va editar en versió maxi-single, una peça genial.  El cervell a l'ombra del grup va ser Ernest Casals, un professional que els va portar i va promocionar i que a Mario els va descubrir. L’any 1988 van treure el seu tercer disc a través del petit segell Leiber del qué el artista estrella va ser Alejandro Abad i que estava per la zona de la Sagrada Família, creiem recordar que estaba dirigit per Miguel Vilches, però no estem segurs del tot. De tant en tant Mercado Negro es reuneixen i realitzen concerts, però els músics van variant. Ah! Per Mercado Negro van passar diverses noies i van ser calificats com un dels millors grups de techno-pop de l’época, si be aquesta es una de les seves cançons mes poppis. Com us deia, es va publicar també en versió maxi.

Los Rebeldes – Made in Spain

Escoltarem ara a Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra i aquí està, oferin-nos una bona lliçó de rock and roll. L'àlbum del que treiem la peça es va titulà "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe l’any 2010 a la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic de Mario junt al seu fill. Aquest llarga durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio Morata que curiosament va ser membre original de Los Rebeldes i quan els va deixar va crear Aurelio y Los Vagabundos. El grup Los Rebeldes està integrat en aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be actualmente han tornat ha haveri cambis de músics. Aquest tema que hara sona a Troba - Dors defineix perfectament la idiosincrasia del espanyolet del carrer i el nostre tarannà, amb tópics com aquell que diu “Uno trabajando y más de veinte mirando”, escolteu la lletra amb atenció perqué dins del seu bon humor, està carregada de molta veritat.


Made in Spain (Carlos Segarra)

Uno trabajando y más de 20 mirando, es el sistema español
Uno cocinando y 50 tragando y aquí no paga ni dios
Saca la cartera que siempre vuelve entera, la próxima la pago yo
Y en el bar de copas, nena un whisky para dos.

Uno bailando y más de 30 ligando en un concierto de rock and roll
Uno disfrutando y los demás opinando de toros, motos o de fútbol
El mejor entrenador, presidente o director,
No hay ninguna duda,  es por supuesto español.

Made in Spain, para vivir como un rey
Hay que comer a las tres,
echar la siesta después, made in Spain.
Made in Spain, dime como lo ves
Aquí se cena a las diez,
Se llega a casa a las seis, made in Spain.

No me pidas que madrugue vaya noche que tuve,
de todo y de dos en dos.
Llegaste a menos cuarto, yo también estaba harto
y puesto como un señor.
Si es por el trabajo me lo paso por debajo,
se hará lo que diga yo
No hay ninguna duda, para eso soy español.


Burning – Demasiado sucio

En aquest tema Burning ens parlen de ruptura, drogues, marginació i per descomptat de Madrid, una ciutat a la que ells sempre han estat fidels i nomenen en molts dels seus temes. Sempre hem cregut que les millors bandes espanyoles de rock en els anys setanta van ser Asfalto i Burning, tots dos grups segueixen en actiu i han perdut components en el cami, tot i que en cadascun d’ells sols queda un dels seus components originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning van publicar el 29 d'octubre del passat 2013 un nou treball d'estudi titulat "Pura sangre" del que us hem extret ara aquest tema i que és un disc que provoca un retrobament musical amb aquells Burning dels anys setanta i vuitanta i encara que no consta en els títols de crèdit, es diu que molts dels temes van ser arreglats per Leiva. De fet creiem recordar que fa ja onze anys que Burning no publicavan material veritablement nou. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979),Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, si bé en l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats), Eduardo Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i Pitu (guitarra). Ara us comptarem una cosa curiosa, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiam, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios. Per cert, us explicarem un altre curisitat, recordeu que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell mític local de Madrid.

Kerouacs – Canción de las mil voces

Potser una de les coses que ens falten en aquest món nostre que ens envolta actualment sigui adonar-nos que no estem sols. Que quan caminem a la recerca d'una possible solució als nostres problemes i als del nostre entorn, tot seria molt més fàcil si ens deixéssim portar unint les nostres veus a les d'una altra gent que com nosaltres, se sent sola i està convençuda que crida elevant la veu en un desert de soledat en el què ningú ens escolta. D'això tracta la lletra d'aquest tema, una crida a la solidaritat, a la unió, a bramar tots plegats esperant que la potència de les nostres veus unides, farà que potser, només potser, algú ens escolti. Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà la "Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una cançó del francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen frances Alain Milhaud (a la foto), el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos únics singles. Aquest tema que us portem avui a Troba - Dors es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin que creiem que era nord americà. Poc us pudem dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com hme llegit en alguns llocs d'internet. Que nosaltres sapiguem l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sabem. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas i tant Mario com Quimet sempre han estat convençuts de que el cantant era estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tinguem massa clara.

Marc Durandeau – La Reina Boja

Us portem ara al programa d’aquesta setmana un cantautor català d’Esparraguera, un trobador dels noranta. Marc Durandeau. Va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català i aquesta cançó és, al nostre parer, la millor de la seva carrera. Ens parla de marginació, de il·lusions per un entorn que han fet que la gent al voltant de la nostra protagonista la considerin “La Boja” i que possiblement trobareu si mireu a l'entorn semi-rural de les nostres ciutats, en aquelles zones on el camp comença a fusionar-se amb el maó. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, que a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les seves noves cançons en català i anglès i també al seu facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" del 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic de Troba – Dors que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i volem des del programa enviarle una salutació

Joan Isaac – A Margalida

Aquesta podriem considerarla una altra cançó de la resistència antifranquista. En aquest cas el cantautor d'Esplugues de Llobregat Joan Isaac, la va escriure degut a l'execució de Salvador Puig Antich. A qui per cert i des que es va rodar la pel·lícula "Salvador", alguns consideren un heroi de la resistència antifranquista, cosa de la qual Mario que sortia amb una noia que fou una de les primeres núvies de Puig Antich, discrepa i molt pel que ella li explicava. En la cançó, s'invoca a la seva última companya Margalida Bover Vadell. La cançó es va incloure al seu àlbum "Viure". Per descomptat, tant Mario com Quimet estan completament en contra de la pena de mort, això que quedi molt clar, però també consideren que algunes penes haurien de endurir-se molt i que aixó de derogar la Doctrina Parot ha estat un greu error o bé s’ha fet perqué hi ha interesos creats. De veritable nom Joan Vilaplana i Comín, Joan Isaac va néixer a Esplugues de Llobregat un 17 de setembre de 1953. Entre 1969 i 1972 va formar part del grup Nosaltres i a partir de 1973 ja es va llançar en solitari. Compositor i intèrpret, poeta i músic, tot un trobador, Joan Isaac és un dels cantautors en llengua catalana que més ha tractat en les seves lletres sobre la manca de comunicació i la solitud de les persones que es troben soles envoltades de gent, en una societat que cada vegada està més deshumanitzada.

A Margalida (Joan Isaac)

Vas marxar no sé on
ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.

Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora


Laura Pausini – La Soledad

Laura Pausini és una cantant italiana que ha guanyat tres o quatre premis Grammy Llatins i un Grammy americà. Va començar quan va guanyar el Festival de San Remo de l’any 1993 amb aquest tema que us hem portat avui i amb ell la vam descobrir aquí al nostre país. És una gran balada que a Mario sempre li recorda a dues persones molt estimades per ell, l’Eva i Marcos que es coneixien gairebé des de petits i estaven molt enamorats. Un dia Marcos va tindre que marxar-se a treballar als Estats Units i ella va quedar-se aquí seguim els seus estudis. Ell es die Marcos, com el de la cançó i sempre arrivaba als matins amb tren mentre que ella el esperava a l’estació. Estudiaven junts. Per això i després de la separación, sempre que l’Eva escoltava aquest tema, les llàgrimes amaraven els seus ulls i és que veritablement sembla com si Laura Pausini l'hagués escrit pensant en ells. Avui, molts anys després, gairebé vint, tot ha acabat entre ells, Eva és metge aquí i també escriptora, Marcos és enginyer en una fàbrica d'automòbils a Florida, s'ha confirmat allò que "La distància és l'oblit" com deia aquell bolero. Van acabar trencant definitivament i els seus camins es van separar per sempre. Laura Pausini va néixer el 16 de maig de l’any 1974 a Solarolo i ha gravat en espanyol, portuguès, anglès i francès.

Rosana y Abel Pintos – Carta urgente 2013

Hay cosas que te escribo en cartas para no decirlas”, però també ens diuen que “Hay cosas y cosas que acaban llegando tan tarde”. Ens parlen de somnis, d'aquestes coses que ens envolten, tangibles o intangibles i que deixem passar sense donar-los importància fins que les perdem, “Cosas que siendo tan mías, no son de nadie”, Rosana en aquesta cançó que escoltarem ara ens parla de coses i cartes, cartes urgents que quan arriben no hi ha ningú per rebre-les. També la cantautora canària Rosana té un nou disc titulat "8 Lunas" en clara referència al seu primer treball discogràfic "Lunas rotas" de 1996 que va arribar a vendre més de deu milions de discos. El nou treball s'ha publicat el 19 de novembre del passat any 2013. En aquest disc, una mena de recopilatori, fa un recorregut per la seva trajectòria musical amb un munt de duets amb altres artistes com el cantautor argentí Abel Pintos al qual vam escoltar a Troba - Dors precisament la setmana passada. També hi ha cançons amb Rubén Blades, Dani Martin, Andrés Cepeda, Susana de Efecto Mariposa, Paulinho Moska, Jesús Navarro, Martina, Fito Cabrales, Cesar López, Alex Hepburn i uns quans més. La cantautora Rosana va començar a cantar les seves cançons l’any 1995, però ella ja havia començat a desenvolupar la seva carrera musical primer com a compositora i havia escrit cançons per Esmeralda Grao i les Azúcar Moreno.  Rosana Arbelo Gopar va néixer a Lanzarote, a les Illes Canaries, el 24 d’octubre de 1964.

Carta urgente (Rosana Arbelo)

Hay cosas que te escribo en cartas
Para no decirlas
Hay cosas que escribo en canciones
Para repetirlas
Hay cosas que están en mi alma
Y quedaran contigo cuando me haya ido
En todas acabo diciendo cuanto te he querido.

Hay cosas que escribo en la cama
Hay cosas que escribo en el aire
Hay cosas que siento tan mías. Que no son de nadie
Hay cosas que escribo contigo
Hay cosas que sin ti no valen
Hay cosas y cosas
Que acaban llegando tan tarde.

Hay cosas que se lleva el tiempo
Sabe dios a donde
Hay cosas que siguen ancladas
Cuando el tiempo corre
Hay cosas que están en mi alma
y quedaran conmigo cuando me haya ido
y en todas acabo sabiendo cuanto me has querido.

Hay cosas que escribo en la cama
hay cartas urgentes que llegan cuando ya no hay nadie.

Kiko Veneno – Volando voy

Acabarem Troba - Dors per aquesta setmana escoltant aquesta alegre i desenfadada cançó a ritme de rumbilla que va ser el gran èxit en la carrera de Camarón de la Isla, però havia estat escrita per a ell per Kiko Veneno i nosaltres us hem portat la versió que va realitzar el propi autor. Es diu que Kiko Veneno quan va escriure temes per al disc "La leyenda del tiempo" de Camarón, on es va incloure originalment aquest tema, va proposar al productor Ricardo Pachón agafar estrofes de poemes de Federico García Lorca i unir-les entre si creant peces noves i musicarlas donant el ritme flamenc que segons ell, els poemes necessitaven. Va ser un bon resultat i avui és una de les cançons clàssiques del repertori de Camarón i per descomptat de Kiko Veneno. Curiosament i malgrat la seva forta vinculació amb Andalusia,  Kiko Veneno va néixer a Figueres, Girona, el 3 d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María López Sanfeliu, clar que Kiko Veneno es va criar a Cadis, era fill de militar i posteriorment va viure a Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar per Europa i Estats Units, on va assistir a molts concerts i una vegada va confessar que va ser precisament en els Estats Units on ell va descobrir el flamenc o potser hauríem de dir que el va redescobrir. L'any 1975, a Sevilla, va conèixa als germans Amador i amb Rafael i Raimundo va crear el grup Veneno on fusionaven rock i flamenc i que el 1977 publicarien el seu primer àlbum. Ha musicat en diverses ocasions textos de García Lorca. L'any 1981 Kiko Veneno va publicar el seu primer disc en solitari "Seré mecánico por tí".

Tencarem per aquesta setmana Troba – Dors, però ara, abans de marxar i baixar la persiana, nosaltres us deiarxem amb companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Porteu-se bé, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen