D'on venim?
A on anem? Aquestes són preguntes que l'ésser humà
s'està fent contínuament i encara que moltes vegades assegurem saber-ho
perfectament, no sempre és així i els dubtes segueixen en el nostre cor. El
somiador pensa que en l'aire i el vent està la resposta, com diria Bob Dylan,
mentre que el prosaic està convençut que la resposta està arran de terra i no
sempre és agradable. La realitat està allunyada i molt dels somnis, però ens
encanta somiar. Deixar vagar la imaginació i creure'ns rics, guapos i estimats.
Fins que la crua veritat ens torna al nostre lloc mentre la fera rugeix en el
nostre interior. Ara i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten
el programa, com Som Botiguers de Somnis, emprenem el viatge amb els nostres
cantautors, els nostres artistes, ells ens faran somiar i per uns instants
fugaços potser fins i tot siguem feliços.gracies a la seva música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario
Prades i obrim Troba – Dors, per tant.
Aixequem la persiana
Juan Perro – Una bestia que ruge
Després d’un quans anys, Santiago Auserón
Marruedo (Saragossa, 25 de juliol de 1954) va tornar a posar en marxa el seu
projecte Juan Perro l’any 2011 i va publicar "Río negro" un disc
que continuava aquest projecte en el que entronca pop amb tocs cubans i tocs
bluseros i que es el seu derrer treball fins el moment. Juan Perro no gravava
res des de que va treure l’any 2002 "Cantares de vela". És clar que
aquest l'àlbum va aportar molt poc de
nou. Segueix la mateixa línia que va començar després de "La cançó de Juan
Perro" en la seva etapa a Radio Futura, quan després d'haver tret el disc
al carrer va descobrir Cuba i els sóns calents barreja de pop-rock i 
salsa, i
va al·lucinar amb la cultura cubana. Aquest tema, un dels pocs que se salven
del disc, ho fa per la lletra ja que el ritme segueix sent el mateix de sempre,
amb poca variació. La lletra es bastant surreralista i ens parla d’una bestia
que porta dins seu i que el transforma en una mena d’home llop, fen-lo molt,
però que molt perillos, És clar que finalment un docte metge certifica que ja
està mentalment sa una altra vegada i pot tornar a reunir-se amb la gent i
conviure amb els altres. Quan el nostre protagonista torna a emvoltarse de
persones decideix amagar-se perquè s'adona que "Una bèstia rugeix dins
d'ell".
Jaume Escala – Jo visc a Barcelona
Cantautor molt proper al rock, Jaume
Escala que va començar militant en el grup Jara, també es locutor de ràdio i
escriptor. L'any 1983 va publicar un single en el qual la cançó estrella va ser
aquesta, composada per ell, en la qual ens parla de la seva ciutat natal, on
va arribar al món l’any 1958. Ens fa un recorregut per la Ciutat Comtal, ens
diu que té nom de dona, ens narra com pels seus carrers, places i racons,
caminen velles cupletistes que ja no estan de moda, suposem que es referirà també a
locals amb solera com la
Bohèmia que estava situada al carrer Conde del Asalto, avui
Nou de la Rambla,
de mercerias, coloms i gossos orfes, escales estretes i gents als carrers, de
fonts i arboristerías, al costat de tardes de cinema en aquelles sessions
contínues. Una ciutat amb la seva pròpia llengua, amb nens jugant als parcs i
els morts reposant a prop del mar, en clara al·lusió al cementiri de Can Tunis.
Una ciutat vella i vençuda, buida quan cau la pluja. La veritat és que
poèticament la lletra està molt bé, però nosaltres estem convençuts que
Barcelona està molt viva i molt lluny d'estar vençuda. El single, publicat per
Belter, va comptar amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, això vol dir que va ser subvencionat amb cales públics. La banda
d'acompanyament estava integrada per Rufo Iranzo (bateria i percussió), Quim
Ollé (flautes), Marc Fajertag (guitarres), Ferran Saló (violí) i Ernest Manchón
(piano). Mario coneix a Jaume Escala des de fa molts anys, de fet a principis
dels noranta i quan Mario dirigia a Catalunya una xarxa comercial que comercialitzava
targetes American Expres, Jaume Escala va treballar durant un breu període de
temps per a ell. Sempre li va caure molt bé. Es va retirar amb l'arribada del
nou segle, després d'haver publicat aquest single que va ser la seva carta de
presentació i dos àlbums "Terres de Catalunya" (1993) que es genial i
"Nascuts a Catalunya" (1999), sense oblidar un parell o tres de
discos infantils de Carme Solé Vendrell en els que ell va escriure la música.
Per cert que en els seus discos també ha inclòs alguna que altra versió.
Luis Eduardo Aute – Todo sexo femenino
Gato Pérez, un gran entre els grans, va
escriure i va gravar aquest tema que es va incloure en el seu àlbum “Prohibido
maltratar a los gatos”, editat a l'abril de 1982, després que s'hagués
recuperat del seu primer atac de cor i que ara us portem a Troba - Dors en la
versió que va realitzar Luis Eduardo Aute per a la banda sonora del film
"El Gran Gato" de Ventura Pons, comptant amb els músics de Sabor de Gràcia, un grup
cutos components, majoritàriament, van ser la banda d'acompanyament de Gato
Pérez. A la lletra d'aquesta cançó Gato Pérez ens explica la història d'un jove
que es fa home en una casa plena de dones amb els problemes que això comporta
ja que "les veus agudes" s'uneixen en "clara unanimitat"
per tal d'imposar el criteri de "les lleones". És clar que quan el
noi es casa per seguir la tradició, té una filla i així afegeix "dues veus
noves al cor familiar". Cas curios el d’aquest home Gato Pérez. Argentí,
afincat a Barcelona i fen rumbes moltes vegades en catalá. Sentiem quan era viu
i seguim sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell,
per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Mario va
arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssin una gran
amistat. L'última vegada que van estar parlant va ser en un concert que el gran
Gato va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu
disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan
Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona
l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va 
néixer
l'11 d'Abril de 1951 a
Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va
ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana" que va
donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70.
Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta
Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un
primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes
cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i
finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja
només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin,
Gato Pérez seguirà viu en els nostres records. Luis Eduardo Aute Gutiérrez, un
dels millors cantautors espanyols, junt a Serrat, va néixer a Manila, Filipines,
el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní
barri de Gràcia. Per això xampurreja el català.
Don McLean – American pie
I ara escoltarem a Don McLean i la seva
cançó de referencia quan es parla d’aquest cantautor nord-americà “American
Pie”. És el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va
mantener-se dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on Don McLean ens
explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie
Valens i The Big Booper, en aquell malaurat accident de aviació, però no diu
els seus noms en cap moment. Don McLean va néixer el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova
York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus
poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El
tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel i
portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat
"Killing me Softly With His Blues", encara que el primer que la va
gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. En el LP "American pie",
publicat l'any 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una
gran balada "Vincent” que va passar la censura franquista a Espanya en opinar els castos i rigorosos censors que era una simple cançoneta d'amor i
de fet ho era, però es tractava d’un amor entre dos homes, avui en dia cosa
aceptada per quasi tothom, però impensable a l’época franquista. El que 
pocs
van saber és que la cançó "American Pie" si que va estar censurada.
En la versió original editada aquí a Espanya es van suprimir un parell de
frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and
The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were
clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)", dues frases en
les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit
nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien
de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Ara ens
ve al cap una cosa, els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi havie una
asignatura obligatòria que es deia Formación del Espíritu Nacional,
deixa-ho corre. Mario recorda que en els HH Maristes de Sants on estudiava, tenia
un professor, seglar, antic militar o falangista amb molt mala llet i una aguda
coixesa que a la mínima et feia sentir el regust del seu garrot a les
costellas, el llom o allà on us enxampés i que tampoc s'ho pensava massa a
l'hora de arriar. Es deia Rimbau i ell els impartía Formación del Espíritu
Nacional, a Quimet també li va tocar estudiarla, era obligatori. Però oblidem
desagradables records i tornem a la música que és molt més agradable. Entre les
moltes versions que s'han realitzat del "American Pie", destaquen les
de Madonna, Garth Brooks i Tori Amos, junt a una en espanyol interpretada per
el nicaragüenc Hernardo Zúñiga. Per cert que Don McLean va realitzar a la seva
vedaga, l’any 1981, una gran versió del tema "Crying" de Roy Orbison
que va pujar al número 1 de les llistes americanes.
El cantant, poeta i compositor Don McLean
American Pie (Don McLean)
Hace largo, largo tiempo
Aún puedo recordar
Cómo esa música me hacía sonreír
Y sabía que si tuviera mi oportunidad
Podría hacer bailar a esa gente
Y tal vez, ellos serían felices por un
momento
Pero Febrero me hizo estremecer
Con cada diario que entregaría
Malas noticias en la puerta
No pude dar un paso más
No puedo recordar si lloré
Cuando leí acerca de la novia que dejaba
viuda
Pero algo me tocó muy profundamente
El día que la música murió
Así que adiós, Señorita American Pie
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachos buenos,
estaban bebiendo whisky de centeno
Cantando, "Este es el último día,
aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo
muera"
¿Escribiste el libro del amor
y tienes fe en Dios
si la Biblia te lo cuenta?
¿Crees en
el Rock and Roll
que la música puede salvar tu alma mortal
y puedes enseñarme como bailar realmente
despacio?
Bien, yo sé que tu estás enamorada de él
Porque te vi bailando en el gimnasio
Ustedes dos se sacaron los zapatos
Hombre, yo excavo en esos ritmos y el
blues
Yo era un adolescente solitario
resistiendo
Con un clavel rosado y una camioneta pick
up
Pero yo supe que no tenía suerte
El día que la música murió
Comencé a cantar
"Adiós Señorita American Pie"
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachotes buenos,
estaban bebiendo whisky de centeno
Cantando, "Este es el último día,
aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo
muera"
Ahora han pasado diez años
en los que hemos sido nosotros mismos
Y el musgo crece grueso sobre un canto
rodante
Pero no es así como yo solía estar
Cuando el bromista cantó para el Rey y la Reina
Con una chaqueta que le pidió prestada a
James Dean
Y una voz que surgió de ti y de mi
Oh, y mientras el Rey miraba hacia abajo
El bromista robó su corona espinosa
La vista en la sala del tribunal fue
aplazada
No hubo ningún veredicto
y cuando Lennon leyó un libro de Marx
el cuarteto practicó en el parque
y nosotros cantamos en la obscuridad
El día que la música murió
“Helter Skelter” en el calor sofocante
del verano
Las aves volaron con un resguardo de la
radioactividad
Se elevaron ocho millas y cayeron rápido
Aterrizaron en el césped
Los jugadores intentaron un paso
delantero
Con el bromista en un lanzamiento lateral
Ahora el aire de medio tiempo era un
dulce perfume
Mientras los sargentos tocaban una marcha
Todos nosotros nos levantamos a bailar
Oh, pero nosotros nunca tuvimos la
oportunidad
Porque los jugadores intentaron tomar el
campo
Los de la banda se negaron a continuar
¿Tu recuerdas lo que se reveló
El día que la música murió?
Oh, y allí estábamos todos en un lugar
Una generación perdida en el espacio
Sin tiempo para comenzar nuevamente
Pues vamos: ¡Jack sé ágil, Jack sé
rápido!
Jack se sentó rápido sobre un candelero
Porque el fuego es el único amigo del
diablo
Oh, y mientras lo miraba sobre el
escenario
Mis manos apretaban los puños de rabia
Ningún ángel nacido en el infierno
Pudo romper aquel hechizo satánico
Y mientras las llamas subían alto en la
noche
Para alumbrar el rito del sacrificio
Yo vi a Satanás riendo con deleite
El día que la música murió
Él estaba cantando
"Adiós Señorita American Pie"
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachones buenos,
estaban bebiendo whisky y centeno
Cantando, "Este es el último día,
aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo
muera"
Conocí una chica que cantaba blues
y le pregunté por alguna noticia feliz
pero ella sólo sonrió y se fue
Yo vine a la tienda sagrada
Donde yo escuchaba la música años antes
Pero el hombre allí dijo que la música no
tocaría más
Y en las calles los niños gritaban
Los amantes lloraban y los poetas soñaban
Pero no se habló ninguna palabra
Las campanas de la iglesia estaban rotas
Y los tres hombres que yo más admiro:
El Padre, El Hijo y El Espíritu Santo
Tomaron el último tren hacia la costa
El día que la música murió
Y todos ellos estaban cantando
"Adiós Señorita American Pie"
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachotes buenos,
estaban bebiendo whisky y centeno
Cantando, "Este es el último día,
aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo
muera"
Los Huracanes – Días sin mañana
Durant els anys seixanta i arrel de la
gent del folk i la marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un
moviment social en contra de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada
l’any 1966 en el tercer EP dels valencians Los Huracanes que va ser publicat
per EMI-Regal, es una bona versió del “Eve of Destruction” un dels temes més
importants de l’época, cançó protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que
va portar a dalt de tot de les llistes americanes el cantant Barry McGuire i va
convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara
l’escoltem per Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de
la lletra original en angles i la traducción es molt correcte. Los Huracanes van
ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear
l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però
van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el
cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de Pascual Olivas (7
d’agost de 1946), José Casquel (28 
de febrer de 1942), Juan Roberto González,
Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van
incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a
músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut
components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens
deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el
nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els seus estudis de
medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972 Los Huracanes van
retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar,
però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components.
En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais
Valencià.
José Feliciano – La balada del pianista
L'any 1982 José Feliciano va publicar un
àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en
castellà. Estava ple de grans baladones, però entre ells vam ensopegar amb
aquest "peaso cansión" en què el cantant, guitarra i compositor
invident José Feliciano és lluiex en el texte. Per a la lletra d'aquesta
extraordinària balada José Feliciano s'inspira d'alguna manera en el
"Piano man" de Billy Joel que a Espanya va popularitzar Ana Belén.
Ens parla de fracàs, solitud i oblit. Ens explica el moment present d'un gran
pianista a qui l'amor que sentia per una dona dolenta el va destruir fent-lo un
fracassat. Possiblement avui en dia dir una cosa així pot ser considerat
políticament incorrecte, però a nosaltres sempre ens ha resultat curiós que la
paraula Feminisme sigui sinònim de coses nobles i Masclisme ho sigui d'alguna
cosa censurable. Caldrà consultar amb algun filòleg ja que Les dues paraules no
haurien de significar el 
mateix amb diferència de sexe? La veritat és que no
heu de fer-nos gaire cas perquè nosaltres sempre hem estat molt transgressors
amb allò establert per imposició i que diguen el que diguen, sempre descrimina. José
Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, es invident, va
néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb
els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una
llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit
xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per
la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només
sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos
cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial
cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona,
entreu al Wiki i ho veureu.
Joaquín Sabina – Y nos dieron las diez
La passada setmana vam escoltar el tema
“Ojos de Gata” de Los Secretos i us vem explicar l’historia de la cançó que és curiosa
ja que existeixen dues versions de la mateixa peça amb dos títuls diferents i la lletra començant
igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La
primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència,
Joaquín Sabina. Us expliquem el perquè de tot això. Els germans Urquijo van
visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició
d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han
sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina
tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra
que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el
rtime que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que
Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La
gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a
ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Si en la
seva lletra Los Secretos tracten el tema dels falsos ídols i ens reflecteixen
la faceta més humana i vulgar de les estrelles de rock, Sabina ens explica com
gràcies a la seva música s'enrotlla amb una nena que regenta un bareto a
"Un pueblo con 
mar, después de un concierto" i que "Hasta el
amanecer está tocando al piano de tu corazón todo mi repertorio".
Finalment es van tots dos a l'hotel, paran-se en cada fanal i passen la nit
junts, sembla ser que va ser una nit memorable ja que quan torna l'any següent
a tocar a la mateixa ciutat la busca de nou entre la gent, però on era el garito ara hi ha
una sucursal del Banco Hispano Americano i ell venja la seva frustració
trencant les vidrieres de l'establiment bancari a cops de pedra. Quan l'emmanillen els
municipals al·lega que "portava tres copes de més". Una lletra molt
Sabinera, la veritat. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixer a Úbeda, Jaén, un
12 de febrer de 1949. Ha
estat un dels bons cantautors espanyols de les últimes tres dècades amb grans
cançons, si bé des de que va patir l'ictus cerebral la matinada del 24 d'agost
de 2001, la seva veu a canviat substancialment a pitjor. Aquest tema es trobava
en el seu àlbum "Física y Química", el desè disc de Joaquín Sabina,
posat a la venda l’any 1992 i del qual és van vendre un milió de còpies i que
va ser produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i el mateix Sabina.
Per cert, us explicarem una curiositat, l’any 2002 Joaquín Sabina
va posar nu per a El País Semanal. A la foto Sabina amb Mario Prades.
Y nos dieron las diez (Joaquín Sabina)
Fue en un pueblo con mar
una noche después de un concierto;
tú reinabas detrás
de la barra del único bar que vimos
abierto.
"Cántame una canción
al oído y te pongo un cubata
con una condición:
que me dejes abierto el balcón de tus
ojos de gata".
Loco por conocer
los secretos de su dormitorio
esa noche canté
al piano del amanecer todo mi repertorio.
Los clientes del bar
uno a uno se fueron marchando,
tú saliste a cerrar,
yo me dije:
"Cuidado, chaval, te estás
enamorando".
Luego todo pasó
de repente, su dedo en mi espalda
dibujo un corazón
y mi mano le correspondió debajo de tu
falda.
Caminito al hostal
nos besamos en cada farola,
era un pueblo con mar,
yo quería dormir contigo y tú no querías dormir
sola...
Y nos dieron las diez y las once, las
doce y la una
y las dos y las tres
y desnudos al amanecer nos encontró la
luna.
Nos dijimos adiós,
ojalá que volvamos a vernos,
el verano acabó,
el otoño duró lo que tarda en llegar el
invierno.
Y a tu pueblo el azar
otra vez el verano siguiente
me llevó, y al final
del concierto me puse a buscar tu cara
entre la gente.
Y no halle quien de ti
me dijera ni media palabra,
parecía como si
me quisiera gastar el destino una broma
macabra.
No había nadie detrás
de la barra del otro verano.
Y en lugar de tu bar
me encontré una sucursal del Banco
Hispano Americano.
Tu memoria vengué
a pedradas contra los cristales,
"Sé que no lo soñé"
protestaba mientras me esposaban los
municipales.
En mi declaración
alegué que llevaba tres copas
y empecé esta canción
en el cuarto donde aquella vez te quitaba
la ropa.
Luis Aguile – Cuando vuelva a mi Cuba
Una de les grans veus del pop espanyol
dels anys seixanta i dels setenta, va estar Luis Maria Aguilera Pica, el veritable nom de Luis Aguilé, nascut a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i establert primer
a Barcelona i posteriorment i fins a la seva mort, a Madrid. Luis Aguilé va
morir un 10 d’octubre del 2009. Ara bé, molts anys més tard de que compongués i
gravés "Cuando salí de Cuba", considerada la seva millor cançó i que
va estar versionada per els nord americans The Sanpippers que van conseguir el
Disc d'Or als Estats Units amb ella. L'amic Luis Aguilé havia viscut a l’illa
caribenya d’on va tindre que fotre el camp amb el que portava s sobre seu i 200
dólars, va entreveure que hi havia la possibilitat que les coses a Cuba
canviessin i els germans Castro deixesin el poder controlat de manera
dictatorial i pensant en aquesta posibilitat de llibertat per el poble cubà, va
compondre i gravar aquest tema com continuïtat de “Cuando 
salí de Cuba” i en el
què un pare li explica al seu fill com seran les coses quan un dia puguin tornar a la
seva estimada illa de Cuba. La veritat és que la mort li va arribar a Luis Aguilé
sense que això pogués ser una realitat, però no perdem l'esperança ja que els
de la barba, encara que es mantinguin submergits en formol, algun dia hauran de
visitar al Senyor del Sobreàtic o si s'escau i a causa de les seves
tendències, al Cap del Soterrani i les coses a Cuba potser tornaran a la
normalitat sense dictadures ni opressió. Aquest tema el va gravar Luis Aguilé a
finals dels 80 o potser va ser a principis dels 90, ara no ho tenim massa clar,
però mereixia sonar a Troba – Dors i aquí està per tancar el programa. La cançó es va incloure en el seu CD "Quién da más". A la fot Luis Aguilé, Ana la seva dona, Mario Prades i una de les seves ex.
Acabarem per avui Troba – Dors, però
abans de tancar el programa i baixar la persiana, us deixem amb la bona
companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Xiquets, xiquetes, sigue bons i bones, a reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
