domingo, 1 de junio de 2014

Troba -Dors 02-34

 
En l'ésser humà convergeixen el factor urbanita i el rural. Les grans ciutats tenen per a nosaltres un encís especial, encara que de vegades sentim créixer en el nostre interior una sensació de repulsa quan ens trobem en elles. És una estranya sensació d'amor / odi que no acostuma a succeir en un petit poble, l'estimes o el odies, però no hi ha tons grisos, les coses són blanques o negres en els nuclis rurals. És clar que aquesta sensació de disgust davant les grans ciutats, pot derivar-se del fet que no les coneixem bé i ja sabeu que en masses ocasions temem allò que desconeixem. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Troba – Dors, nosaltres que som Botiguers de Somnis, envoltats de paraules i música, obrirem la botigueta escoltan a Serrat que ens descriurà la gran urbe catalana, Barcelona. De fet avui tindrem tot un seguit de trobadors. Som Quimet Curull i Mario Prades i us diem alló de.


Aixequem la persiana

Joan Manuel Serrat – Barcelona i jo

Barcelona, terra d'al·luvió, cruïlla de cultures i pobles, és una ciutat molt especial, té un encant entre enigmàtic, místic i mundà i en la lletra d'aquesta cançó Joan Manuel Serrat ens fa un recorregut per la Ciutat Comtal i per ficar-nos al ànima del tema, aquest recorregut per Barcelona, ens hem de deixar portar per el Noi del Poble Sec La cançó obria el seu àlbum "Material sensible" que es va publicar l'any 1989 amb els arranjaments i direcció musical a càrrec del mestre Josep Maria Bardagí. Va comptar amb les col·laboracions d'Ana Belén, Paco de Lucía i el gran saxofonista Pedro Iturralde. Totes les cançons estan cantades en català i és que heu de recordar que Serrat alterna els seus treballs en la nostra llengua i també en castellà. Escoltant “Barcelona i jo” és una bona manera de començar avui Troba – Dors. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la familia vivia al carrer Poeta Cabanyes, al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos.A la foto Serrat i el recordat mestre Bardagí. A sota una imatge de Serrat a la pel·lícula "La ciutat cremada".

Barcelona i jo (Joan Manuel Serrat)

A mida que arriben homes
es va fent gran la ciutat.
A mida que els peus li creixen
se li fa petit el cap.
A mida que creix oblida,
inflada de vanitat,
que sota l'asfalt hi ha la terra
dels avantpassats.

A mida que perd la mida
es va omplint de presoners,
de robinsons d'estar per casa,
nàufrags enmig del merder
que viuen vides petites
en petits móns de formigó.
Així estan les coses entre
Barcelona i jo.

Mil perfums i mil colors.
Mil cares té Barcelona.
La que en Cerdà somnià,
la que va esguerrar en Porcioles,

la que devoren les rates,
la que volen els coloms,
la que es remulla a la platja,
la que s'enfila als turons,

la que per Sant Joan es crema,
la que compta per dansar,
la que se'm gira d'esquena
i la que em dóna la mà.

A mida que la camino
sota els plecs del seu vestit
i li repasso les arrugues
amb la punteta del dit
em xiulen les cantonades
aquella vella cançó
que només sabem la lluna,
Barcelona i jo.

L'estimo nua i sencera
relliscant entre els dos rius,
amb les seves fantasies
i les seves cicatrius.
Me l'estimo amb la fal·lera
d'un caloio enamorat
perquè és viva i perquè es queixa
la meva ciutat.


Emilio José – Puerto pescador

El cantant Emilio José és un home al que avui es recorda per cançons molt poppis i bastant anodines, però que quan va començar era un cantautor de vella escola, es tracte del veterà Emilio José. Aquí us portem una de les millors cançons de Emilio José, a qui Mario va tindre l'oportunitat de conèixer-ho quan va produïr un dels seus concerts que es va fer a la sala Galas de Salou, a finals dels 80 i al que ell coneixia d'abans, no per la seva faceta professional que és àmpliament coneguda per tots, Mario sabia d'ell per referències d'un dels seus supervisors a Telefònica, l'amic Paco Salvador. En aquells temps, us parlem dels anys setanta, els parts mensuals per cobrament de comissions els portava en avió cada mes un supervisor de Barcelona a Madrid, per tal que poguéssin cobrar a fi de mes, és clar. Solia fer-ho l’amic Paco i sempre els comentava que trucava per telèfon a Emilio José – de fet els haviem escolt parlan - i aquest l'esperava a l'aeroport, portaven els fulls de cobrament i tots  els informes a la central i després començava la gresca i es corrien uns saraos memorables tot dos per la nit de Madrid. José Emilio López Delgado va néixer a Fernán Núñez, Còrdova, el 16 de juny de 1950, molt bon any, si senyor. "Puerto pescador" es va editar en single, però estava inclosa en el seu primer LP "Campo herido" publicat per Belter l’any 1972. Creiem que va ser el seu primer single, però no estem segurs d’aixó, a la cara B trovabem “Desponsorio de un lucero”. Emilio José va ser un dels grans cantautors dels 70 i els 80 i ho comprovareu escoltan aquesta cançó, però la seva carrera va ser molt propera al pop, gràcies a cançons com "Soledad". Nosaltres creiem que el canvi de Belter a Hispavox va comercialitzar massa les seves cançons.

Puerto pescador (José Emilio López Delgado)

Un atardecer,
Puerto Pescador,
Un adiós del mar
a un velado sol
que pronto se irá.

Un adiós del mar
y un corazón que se siente feliz,
entre una espuma de esmeralda y sol,
las olas mecen su alegre reír,
dando a la tarde su mejor canción.

Un atardecer,
Yo la encontré y se vino hacia mí,
me descubrió su dulce soledad,
estaba sola y no olvidó reír,
quería reír,
quería soñar.

Del encuentro aquel
guardo el aroma de amor ideal
que aquella niña despertara en mí
cambiando el rumbo de mi caminar.

Quiso que el amor sintiera,
como ella lo viera
y en su soledad.
Puerto, tarde, sol y brisa,
a la niña sola no podré olvidar.

Quiso que el amor sintiera,
como ella lo viera
y en su soledad.
Puerto, tarde sol y brisa,
a la niña sola no podré olvidar.

Canta conmigo
entre la espuma
oro esmeralda
de mi soñar.

Del encuentro aquel
guardo el aroma de amor ideal
que aquella niña despertara en mí
cambiando el rumbo de mi caminar

Quiso que el amor sintiera,
como ella lo viera
y en su soledad.
Puerto, tarde, sol y brisa,
a la niña sola no podré olvidar.


Moris – El oso

El cantant i compositor Mauricio Birabent, conegut artísticament com Moris, va néixer a Buenos Aires, Argentina, el 19 de novembre de 1942. Va formar part de un grup mític de la música argentina, Los Beatniks, considerat per molts com el primer grup del rock argentí de la història, el que es va dir Rock Nacional. Moris va residir posteriormente al nostre país i la seva cançó més emblemàtica aquí a Espanya va ser "Sábado a la noche" (1978), plena de rock and roll, però nosaltres a Troba-Dors, un programa que sona a la Xarxa de Comunicació Local per Catalunya i Balears, us portem ara "El Oso", un bon tema extret de l'àlbum "Treinta minutos de vida", amb una lletra recomanable que amaga dins d’una historia que por arrivar a semblar inicialment que es molt infantil, una mena de “cuentecito” tot un crit contra ladictadura, l’opresió i la manca de llibertat que va patir l’Argentina. Es l’historia d’un os que viu feliç al bosc ignorant quan es de feliç fins que l’home l’empresona a un gàbia i el porta al circ, on mentre faci les piruetes exigides i obeeixi, serà tractat i alimentat bé, com li diu un tigre vell, però viurà tancat a la seva gàbia. Finalment l'os aconsegueix escapar-se i torna al seu bosc recuperant aquella desitjada llibertat que ara si valorarà com es mereix. Per cert es una peça de la qual Mario sempre he tingut dubtes sobre si Moris era o no el compositor. “El oso” obria el primer disc en solitari de Moris titulat "30 minutos de vida" que es va publicar l’any 1970 en la seva Argentina natal.

El Oso (Mauricio Birabent)

Yo vivía en el bosque muy contento,
caminaba, caminaba sin parar.
Las mañanas y las tardes eran mías,
por la noche me tiraba a descansar.

Pero un día vino el hombre con sus jaulas,
me encerró y me llevó a la ciudad.
En el circo me enseñaron las piruetas,
y yo así perdí mi amada libertad.

Confórmate me decía un tigre viejo,
nunca el techo y la comida han de faltar,
sólo exigen que hagamos las piruetas
y a los niños podamos alegrar.

Han pasado cuatro años de esta vida,
con el circo recorrí el mundo así.
Pero nunca pude olvidarme de todo,
de mis bosques,
de mis tardes y de mí.

En un pueblito alejado,
alguien no cerro el candado,
era una noche sin luna,
y yo deje la ciudad.

Ahora piso yo el suelo de mi bosque,
otra vez el verde de la libertad.
Estoy viejo, pero las tardes son mías,
vuelvo al bosque,
estoy contento de verdad.


Lluís Llach – Cal que neixin flors a cada instant

Aquesta és una de les lletres més reivindicatives de Lluís Llach, tot i que les cançons del Noi de Verges sempre acostumen a tenir un contingut digne d'atenció i en molts casos van patir el rigor de la intransigent i bleda censura franquista que vetllava per la salut moral del espanyolet de a peu. Escoltant atentament aquest text coincidim amb Lluís Llach "Cal que neixin flors a cada instant" i hem de deixar de mirar sempre al passat per fixar la vista cap al futur que ens espera. Incert, és veritat, però Què hi ha en aquesta vida que sigui veritablement segur, tret que finalment coincidirem amb la Parca i aquesta reclamarà el seu tribut? Quimet confessa que sent debilitat per Lluís Llach i Serrat, mentre que Mario reconeix que no és precisament un dels seus cantautors preferits, encara que tots dos coincideixen pel que fa al Noi del Poble-Sec. Us hem extret aquesta cançó del primer àlbum de Lluís Llach, un disc que recollia els seus èxits publicats en format EP i single que es va editar l'any 1968 sota el títol genèric "Els Èxits de Lluís Llach. Les seves primeres cançons". Lluís Llach i Grande va néixer a Girona el 7 de maig de 1948 i va pertànyer al col·lectiu Els Setze Jutges, dins del que es va anomenar "la novíssima cançó", on trobàvem a gent com Maria del Mar Bonet, Maria Amelia Pedrerol o Rafael Subirachs. Fill d'un metge rural, Llach es va criar a la població empordanesa de Verges, encara que des de fa molts anys va traslladar la seva residència a Porrera, a Tarragona i ara no tenim clar si resideix a l'estranger. Us explicarem una curiositat sobre la censura. El 13 de desembre de l'any 1969 Lluís Llach va actuar al Palau de la Música Catalana, però en aquelles èpoques el llistat de cançons que anaves a tocar havia de ser aprovat prèviament pel censor de torn i li van prohibir "cantar" la cançó més emblemàtica de seus inicis "L'Estaca". Llach no la va cantar, ho va explicar i mentre ell la tocava, la cançó va ser cantada pel públic que omplia el Palau. D'aquesta manera ell no va incomplir les normes establertes. El disc "Ara i aquí" recull aquesta actuació, en directe.

Cal que neixin flors a cada instant (Lluís Llach)

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo,
l'hem de treballar,
l'hem d'anar regant,
encara que l'osada ens faci mal.

No somniem passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.


León Gieco – Solo le pido a Dios

Aquest tema està estretament vinculat a Joan Baez, Mercedes Sosa i a Espanya amb Ana Belén, però la veritat és que cap de les noies va escriure aquesta cançó, el seu autor és el gran cantautor argentí León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de 1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco. És un dels trobadors que han sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i polítiques de les seves cançons, a favor dels drets humans, els camperols i pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat amb els marginats. Sent molt jove, a Buenos Aires va conèixa a Litto Nebbia i Gustavo Santaolalla, qui li van donar l'oportunitat de tocar obrint els seus concerts. León Gieco va publicar el primer disc l'any 1973. Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles i l'any 1978 va editar "IV LP", amb una de les seves cançons més famoses "Solo le pido a Dios" que estem escoltant ara. Quan va poder tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc mil en Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Joan Carles Baglietto i Sixto Palavecino.

Víctor Manuel – El cobarde

En el seu segon o tercer single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España por la gracia de Dios". Toma Ya! A Troba – Dors ja la hem escoltat. És clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de reconèixer que era ell. La seva carrera donaria un gir polític de 180 graus. L'asturià Víctor Manuel San José Sánchez, va néixer a Mieres del Camí el 7 de juliol de 1947, a partir de 1963 i després de presentar-se a un concurs de ràdio, passa a ser cantant de l'Orquestra Bossa Nova, treball pel qual cobrava 175 pessetes al dia. Va participar en el programa de televisió Salto a la fama i durant any i mig, va cantar cada diumenge al programa concurs La Nueva Ola Musical, presentat per Bobby Deglané a La Voz de Madrid. El 1965 i com a solista pop signa amb Belter i comença la seva carrera com a Víctor Manuel. També l'any 1965 ingressa a la Societat d'Autors d'Espanya, el SGAE i en el 66 va participar al Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm, de fet es va presentar en un munt de festivals, com el Festival del Miño (Ourense), Festival de Eo (Vegadeo), Festival del Atlántico (Canaries), entre molts altres, en uns com cantautor i en altres solsament com autor. Com podeu comprovar els seus inicis van ser molt a l'estil de moda en aquella època per a qualsevol cantant de música moderna. Possiblement aquests inicis tan innocus i la cançó del Siscu Dictador van fer que pogués canviar radicalment i gravar "La Romeria" i sobretot aquesta cançó que us portem ara i que la va presentar també al Festival del Atlántico, on va agradà al públic, però no a les autoritats de les Illes Canàries que van considerar "El cobarde" com un tema antibel·licista i contrari a l'exèrcit. En principi la cançó va resultar guanyadora però l'organització fa que es repeteixi la votación dient que hi havia un error i ja no va guanyar, és clar. Víctor Manuel va estar a punt de ser detingut, però un component de Los Sabandeños aconsegueix evitar-ho amagan-ho a casa seva. L’any 1968 és cridat a files i fa la mili com caporal a aviació, a Valladolid, la va acabar el 20 d'octubre de 1969. Aquest tema de 1968 es trobava en un single amb "El tren de madera" a l'altra cara i avui us explicarem una curiositat, el single del qual la extraiem l'hi van regalar a Mario, bé l'hi van regalar a la seva mare, en comprar Formatgets MG, era un disc promocional de la firma MG que de fet va regalar discos de molts artistes, unint-se a les campanyes de Disco Sorpresa de Fundador i Mirinda.

El Cobarde (Víctor Manuel San José)

Vivo en mi pueblo pequeño la fe, la alegría,
la paz del hogar.
Hay una niña morena que tras el trabajo
me llena de paz.
Hay una ermita en el monte, que todas las tardes
escucho cantar
y aquel arroyo tan claro que riega los campos
que son nuestro pan.

Era la tarde un suspiro y aquellos soldados
llegaron acá.
¡Quietos los niños y viejos! la gente más joven
tendrá que luchar.
Tiembla el fusil en mi mano, cerrando los ojos
disparo al azar,
bala perdida que mata cualquier inocente
con ansia de paz.

¿Por quién lucho yo?
si en mi corta vida no existe el rencor.
¿Por quién lucho yo?
que vivo la vida con fe, con amor.
Juan debes de callar, esto es una guerra
no lo has de olvidar.
Juan trata de olvidar aquella muchacha,
la paz del hogar.

Llegan los años de cárcel, yo soy un cobarde
no quiero matar.
Dicen que nuestros soldados, ganaron la guerra
renace la paz.
Vuelvo a mi pueblo pequeño, la gente sonríe
y murmura al pasar:
mira aquel joven cobarde, que vuelve la espalda
en vez de luchar.

Dejo con pena las cosas que fui levantando
y solo sin más
vivo aquí arriba en el monte soñando que un día
pueda regresar.


Patxi Andión – Rogelio

Encara avui en dia molts recorden aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que encara que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat i missatge. Una d'elles és aquesta que escoltem ara "Rogelio", amb una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que ens podem imaginar. A "Rogelio" Patxi Andión ens parla de com cambia la gent, es l’història de dos amics del poble que baixen a la gran ciutata bucant-se la vida i comparteixen tot, bàsicament misèria, fins que un decideix anar-se'n. Quan torna anys després, igual de pobre que abans, el seu amic ha prosperat, s’ha casat i s'ha convertit en un important home de negocis i clar, ell ha de demanar-li un favor per que el ric després pugui dormir a gust. Ens explica com es rebut per la porta de servei quan va a veure’l i la cara de disgust del “amic” al ser informat de la seva presencia. El cantant Patxi Andión que també va fer cinema, va interpretar el paper del Che Guevara a la versió espanyola de l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio. Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat "Retratos", de l’any 1969. Parlan de Madrid, un dia Mario va escoltar en boca d’un supervisor de Telefónica, del departament de Pàgines Grogues, una frase sobre la capital del regne que l’hi va agradar, li van dir "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid". La foto es dela pel·lícula "Libertad condicional" que va fer amb Concjita Velasco.

Rogelio (Patxi Andión)

En la misma pensión con el mismo hambre.
En la misma habitación vivíamos
Rogelio y yo.

Bajo el mismo techo con el mismo frío.
Tiritando en el lecho dormíamos
Rogelio y yo.

Con el mismo coche la misma mujer
y la misma noche soñábamos
Rogelio y yo.

En el mismo trabajo el mismo sudor
y el mismo fracaso luchábamos
Rogelio y yo.

Ya no te acuerdas Rogelio de aquella cantina.
Del viejo Anselmo y su acordeón.
Cuantas las noches nuestro vino alegró,
cuantas las noches que tu música tocó.

Cuantas las noches que al oír esa canción
tú te reías y reía yo.
Y nos despertaba el sol.
Llenos de vino, llenos de ilusión.
Te reirás del dolor,
de si hacia frió o hacia calor.
Si había dinero o solo sudor.

Con el mismo equipaje,
en el mismo tren que me marché
he vuelto a hacer el viaje.
A tu nueva dirección,
con el mismo traje
y la misma ilusión, he ido,
he ido a buscarte.

El guarda coches me ha entrado
por la puerta de servicio
y me ha metido en un cuarto
desde donde mirar.
Y te he visto bien vestido,
en un salón lleno de espejos.
Gente importante a tu lado
y en tu cara el fastidio
cuando te han avisado

Has salido, me has mirado,
te has acordado de mi nombre, Aleluya,
y luego,
luego, te has marchao

Me has dejado con un saludo,
una cita en tu despacho
y una tarjeta en la mano
con tu nombre bien bordado.
Pero no importa Rogelio,
esta noche iré a la cantina
y al viejo Anselmo
pediré tu canción.
En la misma mesa
beberé por los dos
y entre mil copas,
me reiré del dolor

Y como otras noches
al oír esa canción
yo reiré,
yo reiré.
Me reiré de tu adiós.
De mis zapatos.
De tu confusión.
Del pantalón de tu frac.
De tus espejos
y de tu salón.

Y cuando te vuelva a ver, te diré
Muy buenas tardes
¿Que tal esta usted? y como no…
Te pediré un favor,
para que esa noche
duermas un poco mejor


Mercedes Sosa – Vengo a ofrecer mi corazón

La gran cantautora argentina Mercedes Sosa, coneguda també com La Negra Sosa, ens diu en aquesta cançó "Y hablo de países y de esperanzas. Hablo por la vida, hablo por la nada. Hablo de cambiar ésta nuestra casa, de cambiarla por cambiar". És una de les bones lletres d'aquesta extraordinària dona a la qual també es deia La Veu d'Amèrica i la va gravar per primera vegada donant títol a un àlbum publicat l'any 1985, encara que aquesta versió que us hem seleccionat per enfilar la recta final del programa d'avui de Troba - Dors és un enregistrament en directe en la que compta amb les col·laboracions de Víctor Heredia i Fito Paez que per cert, la va gravar l'any 2007 en l'àlbum "Músicos, poetas i locos", encara que creiem recordar que ja l'havia inclòs també en un parell de discos anteriors. Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i va ser una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia que l'anomenessin cantant, ella es definia a si mateixa com cantora

Café Paris – Mil paraules

Acabarem el programa d’avui de Troba – Dors escoltant a Cafè París que van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram l'any 1994. Conté bones cançons i en altres programes posiblemente escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos) que és un dels grans músics histórics tarraconins, Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) al que Mario coneix i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, d’ells mateixos. El CD “Cafè París” es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, uns bons amics de Mario. Per cert Cafè de París era el nom d’un café tradicional de Reus, creiem recordar si bétenim dubtes, que estava just al costat del ajuntament de la ciutat, a un dels carrers estrets que pugaven des de la plaça Mercadal, o pot ser a la plaça de Prim. Però no saben si encara funciona, pensem que no.


Tancarem per avui Troba – Dors, però us deixem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, nosaltres ens anirem envoltats de paraules i música. Som Quimet Curull i Mario Prades i som Botiguers de somnis, ara us deixem fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen