Aixequem la
persiana
Antonio Tarragó Ros – El
cielo del albañil
Obrirem el programa
d'aquesta setmana de Troba - Dors escoltant a el que va ser reconegut com
"El Rei del Chamamé", un dels estils musicals típicament argentins,
sorgits del folklore tradicional i que al costat de la milonga representa la
veritable música d'arrel argentina. En aquesta cançó ens parla dels paletes, un
treball que sent dur, res a veure les condicions actuals de l'ofici amb la
penoses en que es trobaven els treballadors de la construcció en l'època de la
postguerra, i no diem res sobre com eren a Espanya abans de la Guerra Civil. És
clar que actualment i amb la crisi del totxo s'han convertit una altra vegada
en penoses, però a causa de la manca de treball. Antigament l'ofici de paleta o
el simple peonatge, estava marcat per la duresa física del treball i lo mal
pagat que es trobava, ara el problema és que es paga bé, però no es troba, per
més que ho busquis. Molts son els que van abandonar bones feines 
estables,
encara que pitjor pagades, com la de funcionari, per dedicar-se al totxo, ara
pagarien tot el que van guanyar de més per tornar a la seva tasca anterior i
nosaltres coneixem un cas concret. En aquesta cançó el protagonista mira el cel
i enyora aquell cel blau que veia quan treballava al camp. Antonio Tarragó Ros
va néixer el 18 d'octubre de 1947
a la província de Corrientes i és un acordionista i
compositor argentí, intèrpret de música folklòrica, essencialment chamamé, un
gènere del qual el seu pare Antonio Tarragó va ser un dels creadors. Entre
els seus temes més coneguts es troba "María va", "Canción para
Carito" que ja hem escoltat en la versió que va realitzar Teresa Parodi,
"El río herido" o "Jineteando la vida".
Cacho Castaña – Mi viejo
el italiano
Es tracta d'un tema que
ens parla d'emigració i obrir-se camí en terra estranya, una cosa que els
espanyols coneixem bé, encara que aquella emigració no és com les actuals. Argentina
es va nodrir d'espanyols i italians i Cacho Castanya en aquest tema ens parla
de vivències propies, del seu pare, emigrant que va arribar des de la seva
Itàlia natal buscant un camí que va trobar en terres argentines. La veritat és
que si alguna cosa hem de recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva
sensibilitat per explicar vivències. Cacho Castaña es una de les grans veus
argentines, a caball del pop i el tango i que sona ara al programa d’avui de
Troba-Dors. Cacho Castaña es molt bo i con us deiam barrexa pop amb tango, de
fet algunes de les seves cançons més conegudes son 
tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con
Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto
"Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29
de gener de 1926 i mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha
guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i
ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules com a
actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel
l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real
és Humberto Vicente Castagna i va néixer el 11 de juny de 1944, com diu en
aquesta cançó que escoltem ara a Troba-Dors, al barri de Flores, a Buenos
Aires. La cançó que escoltem la trobem en molts dels seus recopilatoris.
Patxi Andión – El maestro
nens i nenes i es conforma amb el seu sou
sense reclamar el "cacareado
aumento", mentres ensenya als alumnes l’obra d’Antonio Machado, es surten
amb la seva i el temut mestre abandona el poble i l'escola sent substituït.
Tots respiren ja amb tranquil·litat, el perill ha desaparegut. Aquesta cançó es
va incloure en el seu àlbum "A donde el agua", publicat l'any
1973. Patxi Andión va interpretar el
paper del Che Guevara a l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio,
pero també va fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco.
Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca.
Amb tota seguretat la cançó més popular de la seva carrera va ser “Uno, Dos y
Tres” aquella peça que ens parlava del Rastro de Madrid. Actualment es profesor
a l'Escola Universitaria Politécnica de Conca i també sembla ser que es
director de l'Escola Española de Caça, aixó últim es, si mes no, curios.
El Maestro (Patxi Andión)
Con el alma en una nube
y el cuerpo como un
lamento
viene el problema del
pueblo
viene el maestro
El cura cree que es ateo
y el alcalde comunista
y el cabo jefe de puesto
piensa que es un
anarquista
Le deben 36 meses
del cacareado aumento
y el piensa que no es tan
malo
enseñar toreando un
sueldo
En el casino del pueblo
nunca le dieron asiento
por no andar
politiqueando
ni ser portavoz de
cuentos
Las buenas gentes del
pueblo
han escrito al
"menestrerio"
y dicen que no esta claro
como piensa este maestro
Dicen que lee con los
niños
lo que escribió un tal
Machado
que anduvo por estos
pagos
antes de ser exilado,
Les habla de lo
innombrable
y de otras cosas peores
les lee libros de versos
y no les pone orejones
Al explicar cualquier
guerra
siempre se muestra remiso
por explicar claramente
quien venció y fue
vencido
Nunca fue amigo de
fiestas
ni asiste a las reuniones
de las damas postulantes
esposas de los patrones
Por estas y otras razones
al fin triunfó el buen
criterio
y al terminar el invierno
le relevaron del puesto
Y ahora las buenas gentes
tienen tranquilo el sueño
porque han librado a sus
hijos
del peligro de un maestro
Con el alma en una nube
y el cuerpo como un
lamento
se marcha, se marcha
el padre del pueblo
se marcha el Maestro
Víctor y Diego – Mi
escuela
Una altra clara
referència als col·legis públics en aquella època en la qual no menjàvem tot
el que volíem ja que “Estábamos a régimen”, la trobem en aquest tema que van
gravar el duet madrileny Víctor y Diego. Amb aquesta cançó van guanyar al
novembre de 1973 al Festival d'Alcobendas, encara que en aquella ocasió la van
interpretar a acapella, només amb les seves veus perfectament harmonitzades.
Per referir-se a la foto obligatòria del dictador que es trobaven en totes les
aules, ells diuen poèticament “La foto del señor condecorado”. La veritat és
que per referir-nos a Francisco Franco, la picaresca ha utilitzat multitud
d'apel·latius, a qual més agut i irònic. Hem de reconèixer que si alguna cosa
ens sobra a la gent del carrer és imaginació i ganes de tocar els nassos.sobre
tot a temps passat perquè en aquelles èpoques havies de cuidar les paraules ja
que s'escapava una pantufada a les primeres de canvi, per part de professors i
sobretot dels grisos, sempre amb porra a la mà. Els seus noms complets són
Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixer al costat del
Rastro de Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets-compositors 
i funcionaren
molt bé en els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que allavors era
director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit
"La Mujer
de Cristal", produït per Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de
Barcelona. Per cert, os explicarem una curiositat, l'àlbum
"Semblanzas" és un dels discos més barats de l'època. Amb totes les
guitarres gravades en directe, el duet va registrar els 12 temes en tan sols 2
dies. El temps de gravació total, inclosos els arranjaments d'Arcusa no va
passar de la setmana. En aquest LP trobem "El Parque", al nostre
parer la seva millor cançó, si bé la més popular va ser “Mujer de cristal”. A
mitjans dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que creiem que anys més tard i
seguint la moda dels retorns... ells també van tornar. La seva obra va ser
reeditada per el segell Ramalama.
La Trinca – El meu col·legi
En aquesta cançó La Trinca amb el seu innegable
bon humor i to sarcàstic i irònic, ens parla també de les escoles en l'època
franquista., és clar que ells es refereixen a una escola coordinada per
"Hermanos" que a més a més els porten d'excursió i a cantar allò de
les "Flors a Maria que mare nostra és". Ens fa molta gràcia aquella
frase que utilitzen per parlar de la sotana que usaven els germans
"Aquella bragueta immensa, de coll a peus”. També ens crida l'atenció
l'estrofa que finalitza dient "Aquell Sant Crist penjat entre a els 2
lladres" en clara al·legoria a les fotografies habituals col·locades a
banda i banda del crucifix, les de Paco Dictador i José Antonio. Us l'hem
extret d'un CD recopilatori titulat "Tots els èxits" que va publicar
Ariola el 14 desembre 2012. La
Trinca eren Josep Maria Mainat i Castells (Canet de Mar,
1946), Miquel Àngel Pasqual (Mataró, 1949) i Toni Cruz i Llauna (Girona, 14 de
juliol de 1946) 
tot i que en moltes fonts se'ls inclou dins de la Nova Cançó i al
principi cantaven en català, ells mai van formar part d'aquest moviment musical
i pràcticament tots els seus discos han sigut gravats en català i castellà
simultaneament. Tot i que val a dir que La Trinca sempre han estat una fábrica de fer
Diners, també debeu recordar que a La
Trinca i la seva empresa Gestmusic que posteriorment va ser
venuda a Endemol, tot i que va seguir estant controlada per ells a Espanya, li
devem el nefast Operación Triunfo. Per cert, les coses entre ells tres no han
acabat gaire bé i en Gestmusic no participava Miquel Àngel que es va quedar amb
els drets del nom per tal de seguir realitzant actuacions.
El meu col·legi (La Trinca)
Ens posaven l'uniforme:
bata de ratlles
i ens penjaven la cartera
a les espatlles
i ens portaven a un
col•legi
ple de finestres
on una banda de frares
feien de mestres.
Aquells de quaderns de
"deberes"
aquells plomiers,
aquells pupitres de fusta
amb dos tinters,
aquella sotana negra
amb una creu,
aquella bragueta, immensa
de cap a peus.
Ens feien entrar la
llista
dels reis Gots
a base de plantofades
i mastegots
i ens deien
quina és d'Austràlia
la capital
i els formaven el
Espiritu
Nazi-onal.
"Venid y vamos todos
con flores a
porfía"...
"¡Que buenos son los
padres escolapios!
¡Que buenos son que nos
llevan de excursión!
¡Que viva España y su
tradición
y los padres escolapios
que nos dan la educación!"...
"De Isabel y
Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada
bandera"...
Ells ens feien creure en
Déu
mal que fos a cops de
creu.
Aquell maig, mes de Maria
aquells rosaris,
aquell fotimer d'estampes
i escapularis.
Aquell tancar-se en el
wàter
tot el "recreo"
i aquell confessor que et
deia:
"Quants cops fill
meu?"
"Las manos sobre el
pupitre"
l'hermano ens deia,
però ells de la butxaca
mai se les treia.
Que fóssim "puros y
castos"
ens predicava,
mentre tot fent la ma
morta
ens grapejava.
Aquella olor de col•legi,
rància ferum,
de llapis, de pell de
taronja
i de pixum,
aquella paret davant,
aquells dos quadres,
i aquell Sant Crist
penjat
entre els dos lladres.
La Trinca actuan a la tele, a sota caràtules de discos
Asfalto – Días de escuela
Aquesta es posiblemente
la cançó que millor refleteix la vida a una escola pública en la época
Franquista de les moltes que s’han escrit, però curiosament, la cançó havia de
tractar sobre un transvestit. Els nois d’Asfalto és trobaven al local d'assaig
i la lletra no els sortia, es trobaven bloquejats. Van deixar els instruments i
van realitzar un KitKat per fumar-se una cigarreta i esperar la inspiració que
tant necessitaven. Van començar parlar i van recordar aquells dies a
l'escola i sense adonar-se'n, va sorgir aquest tema. Asfalto van ser al costat
dels Burning, les millors bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Eran
madrilenys, inicialment es van fer dir Los Tickets i inicialmente cantaven en
anglès. Enfrontaments amb la seva casa de discos els van obligar a canviar,
però el nom estava registrat i van passar a anomenar-se Asfalto. La millor
formació d'Asfalto va ser la formada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio
Castejón i Enrique Cajide (a la foto), però pel grup van passar bons músics, com el
recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Miguel
Oñate, Richi i tants d'altres. L'any 1978 Asfalto debuten amb el nou segell que
ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava 
el
seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema, en l'àlbum es
trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante" i "Capitán
Trueno". L'any 1987 van publicar "1972-1987... 15 años de
música" que recollia els seus temes més populars gravats de nou amb els
moderns avenços de la tècnica i la que us hem dit va ser la seva millor
formació, reunits de nou per aquest enregistrament que inclou un tema inèdit de
la seva primera època, "El teatro de la vida". D’aquest disc us hem
tret la versió que sona ara a Troba-Dors. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio
Castejón dels antics membres, van gravar el primer en directe de la seva
història, el doble “Al fin vivos”. Per cert, Mario era el delegat de ventes i
promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto quan
aquest disc del que us he tret la cançó que sona ara, va veure la llum. La
cançó dels Asfalto ens parla de la vida a una escola municipal dels anys
seixanta i la veritat es que posiblement sigui la que millor reflecteix aquells
moments a les escoles del pais,parlanr de la llet en pols i el formatge americans, l'estufa de llenya i aquells cants obligatoris cantant el "Cara al sol"..
Roberto
Giménez & The Railes – Gallo Colorao Blues
Aquesta cançó es una reflexió sobre aquells que es llancen a la "caça" sense respectar el fet que una dona estigui casada o compromesa, per a ells totes estan disponibles i són aprofitables, sense tenerr en compte els sentiments dels altres. És la història d'un gall colorao que es fa l'amo del galliner fins que tant es fica en corral aliè que li tallen dràsticament les ales i allí es va acabar aquell Gallet Colorao. És un clàssic del blues nord-americà. L'any 2000 el
segell andalus Big Band Producciones Discográficas va editar aquest
bon CD de Roberto Giménez & Railes titulat "Hold your fire"
que era el seu segon disc. Tota una lliçó de R & B fet a Espanya i sense
res a envejar als músics nord-americans del gènere. En aquest CD i més de les
seves pròpies composicions, Roberto Giménez & Railes van incloure alguna
versió, com una genial del "Jumping Jack Flash" dels Rolling Stones.
El grup eren Roberto Giménez (cantant, guitarra i slide), 
Paco Metallin (baix i
cors), Felipe Cucciardi (bateria) i Pablo Chafer l'òrgan Hammond i piano. Van
comptar amb les col·laboracions de Pepe Cantó a la percussió, Danny Boy a
l'arpa, Xevi López (mandolina), Carlos Sanchís (acordió) i Luis Prado (piano i
òrgan). "Gallo Colorao Blues" és una de les millors cançons del disc
i la lletra està plena de bon humor reflectint una realitat amb la que aquells
que es dediquen a lligar sense solta ni volta, es troben en masses ocasions.
Roberto Giménez & Railes es va gestar a la Universitat Politècnica
de València despres de que l’any 1992, el professor de la Facultat de Bellas Artes,
Roberto Giménez Morell, va crear La Blues Band de la UPV amb un grup d'estudiants. Des de fa algun
temps han passat a ser Railes Blues Band i de vegades porten a la cantant de
color Janine Johnson.
Armando y el Expreso de
Bohemia – Se ha colao (un extraño en mi familia)
Van començar l’any 1995 den-se
dir simplement Expreso de Bohemia, d'aquella primera època destaca el tema
"Aluminosis en el corazón". El seu líder, Armando va anar prenent
protagonisme i tenint en compte que era l'eix central del grup van passar a ser
Armando y el Expreso de Bohèmia. Armando Soria és l'ànima d'aquesta formació,
líder, cantant i compositor, Armando va néixer a Pamplona i es va establir fa
dècades a Barcelona. Del seu disc "¿Un día perfecto?", editat l’any
2000, us extreiem ara aquest tema en el qual amb dosis de bon humor ens explica
que la seva germana ha portat el nòvio a casa i aquest ho està desplaçant dia a
dia i fins i tot es posa les seves xancles i es menja el pernil, mentre la mare
li posa a taula el millor troç de “solomillo al roquefort”. En el fons sols es
tracte de molta celosia. Per a aquest disc, el tercer o quart de la seva
carrera, va comptà amb la col·laboració de Pau Donés de Jarabe de Palo, Inma
Serrano i Dani Nel-lo y La Banda
del Zoco. És va començar a gravar el febrer del 2000 i els productors van ser
Jordi Mena i Micky Forteza.
La gent que va intervindre a la gravació d'aquest disc
Paco Revuelta – La
primera vez
Quan es van posar de
moda, en els anys 70, els cantants que entremesclaren cançó d'autor amb pop i
rock, un dels més rellevants va ser Paco Revuelta. Les seves cançons anaven
carregades de sexe i la veu esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li
donava un toc molt personal a les seves composicions. Paco Revuelta va ser un
cantant, de fet podriem dir que cantautor, sorgit en els 70 que va tenir el
seus quince minuts de glòria. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen
"Hueles a noche de amor”, “Esa mujer” i “Antes de ti no hubo antes",
al costat d'aquesta cançó que avui sona a Troba – Dors i en la que ens parla
del primer contacte amb el sexe, ella dien-li que era “La primera vez” i ell
dubtan-ho. La veritat és que a nosaltres ara ens està venint al cap aquella
frase que 
no recordem qui la va dir, però que conté molta veritat: "L'home
vol ser el primer amor d'una dona, la dona vol ser l'últim amor d'un home", clar que actualment i tal com estan les coses, no sabem si dir-vos si és
massa correcte, però ... Que bonic és descobrir el sexe amb ingenuïtat i
sobretot els dos molt enamorats. Només recordem un LP seu que es va titular
"Algunas de mis canciones". Creiem que el greu problema amb el que és
va trovar Paco Revuelta i altres com Alberto Bourbon, és que ell musicalment
estaven entre dues aigües. La veu i les cançons de Paco Revuelta no
s’englobaven dins de l'estil pop estrictament comercial de l'època, tampoc
podien ser catalogades de rock i a més a més Paco Revuelta no anava de
cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret
i compositor que veritablement era. 
Ana Belén y Joan Manuel
Serrat – Paraules d’amor
De tots i totes creiem
que serà coneguda aquesta cançó amb la que acabarem Troba – Dors per avui,
possiblement una de les més entranyables en la carrera de Joan Manuel Serrat,
però la curiositat és que Joan Manuel Serrat la canta en castellà, clar que
això ja ho va fer anys enrere cantant-la amb Amaya Uranga, però és que en
aquesta versió que escoltem ara Serrat canta la seva part en castellà i Ana
Belén interpreta la que li correspon en català. No us sembla, si més no curiós?
Junts i durant els mesos d'agost i setembre de 1996, Ana Belén, Joan Manuel
Serrat, Miguel Ríos i Víctor Manuel van realitzar una gira memorable de 28
concerts, una de les primeres reunions de monstres de la música, ells van crear
un supergrup i el públic els va donar la raó. Serrat li deia un dia a Mario que
aquest tipus de gires / reunions són molt enriquidores. El resultat es va
plasmar en un CD que es va publicar al novembre amb 21 temes gravats durant la
gira. Del CD que es va titular com la gira “El gusto es nuestro” us hem extret
aquesta cançó que escoltem ara. Mario va tindre el privilegi de cobrir el
concert que junts van realitzar a la plaça de toros de Tarragona i que va ser
produït per Plastic, 
l'empresa que coordinava el seu amic Iñaki Martín i van
estar conversant una bona estona abans del concert, però no va poder veure-ho
sencer, va haver de marxar-se després una mitja hora de bona música, a la redacció
del Diari de Tarragona per escriure l'article abans del tancament i que la
crònica pogués sortir l'endemà, era un dels greus inconvenients d'aquest
treball, però... que hi farem. A la macrobanda que portaban trobàvem al
trompetista Matthew Simon, Andreas Prittwitz (saxo, clarinet i flauta), Tito
Duarte (percussió), Antonio Calero (bateria), Jaume Asúa (guitarres) i un munt
més de bons professionals. Per cert, els arranjaments del tema que escoltem
abans de tocar el dos van ser d'Antonio García de Diego.
Conclou per aquesta
setmana Troba – Dors i ara, abans de baixar la persiana, us deixarem amb
companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i fotem el camp, fins la propera.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
