domingo, 14 de octubre de 2012

Troba - Dors programa 15-10-2012


Quan érem petits, ens deien: “come y calla”. Els Pets van treure un disc al 91 titulat “Calla i balla”. Nosaltres, Mario Prades i Manolo Rivera, no us demanarem en aquest programa de Troba - Dors, que calleu, ans el contrari, envieu-nos les vostres observacions, converseu amb nosaltres, gaudim de les paraules fetes música, i la música feta paraules.

Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà. No creiem en les fronteres. Ens agrada recuperar la memòria. Darrera de cada cançó, hi ha una història, cultural i/o individual, però us assegurem que sempre, sempre: intensa, emocional. Hi ha raons, que la raó no entén. Una d’elles: la musical. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que també emeten el programa.

Aixequem la persiana

Enrique Moratalla – Hoy como ayer

L’any 1969 i al costat de Carlos Cano, Antonio Mata i Juan de Loxa, el polític i cantautor granadí Enrique Moratalla va crear el Manifesto de la Canción del Sur, una mena de Nova Cançó a l'andalusa, un col.lectiu dedicat a la cançó social que va estar en actiu entre 1968 i 1976. A Enrique Moratella s’el va considerar una de les millors veus del moviment pro andalús i la veu amb més possibilitats dins del Manifesto, tot i que no va gravar el seu primer disc fins l’any 2001. Enrique Moratalla Molina va néixa a Granada l’any 1955. Al començament dels 90 va treballar com a psicòleg i funcionari, allunyat de la música. També es va dedicar a la política, en un principi a UGT i posteriorment al PSOE. Entre 1996 i 1999 Enrique Moratalla va ser Delegat Provincial de la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia a Granada, i entre 2000 i 2003, viceconseller, sent nomenat Conseller de Cultura de la Junta d'Andalusia, el febrer de 2004, fins a les eleccions de abril d'aquest mateix any. Amb l'arribada del nou segle Enrique Moratalla  torna a les seves inquietuds musicals i grava el seu primer disc, un àlbum doble titulat "Corazón Transeunte", editat per Big Bang Records l’any 2001, en el què col.laboren José PonsEnrique Morente, Aurora Beltrán de Tahures Zurdos, RashaHenry Vincent Kneuer i l'extraordinari guitarra britànic Graham Foster (a la segona foto) amb The Graham Foster Group, integrat per ell a la guitarra junt al baixista José Terol i el bateria Damián García i als que trobem amb Enrique Moratalla en aquest tema que us hem portat avui per obrir Troba - Dors. En aquest doble CD que compta amb una presentació de luxe de cartró endurit amb llibret interior i que a Mario sempre li va fer pensar com podien els de Big Bang gastar-se la pasta d'aquesta manera en un disc que eren conscients que tindria poca sortida, també col.laboren antics companys del Manifesto de la Canción del Sur, com Antonio Mata o Esteban Valdivieso i el literat José Saramago que presta la seva veu per a la introducció del tema "Oda marítima (A vosotros)", sobre un text de Pessoa. L'any 2004 Enrique Moratalla grava el seu segon àlbum "Fabiola 11" amb BMG-Ariola. L’any 2007 va treure "María de Buenos Aires", una suite amb música d'Astor Piazzola i lletres del poeta argentí Horacio Ferrer que va editar amb el segell Nexus. Actualment i des de fa uns anys, Enrique Moratalla milita en el grup de tangos Versus Ensemble.
Enrique Moratalla a un acte al altres polítics, es el segon per la dreta

Atahualpa Yupanqui – Si se calla el cantor

Quan parlem de música argentina, es pensa en el tango, gran error. De fet moltes fonts afirmen que el tango va néixa a Uruguai, encara que va arrelar a Buenos Aires convertint-se en la música portenya per excel.lència. A més el tango és en realitat un ball de moda que s'ha convertit en clàssic, com podria ser el vals, bolero, mambo, twist o rock and roll. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional argentina hem de referir-nos a la milonga, al costat del vals crioll i rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara. A la Pampa sorgeixen els payadores, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual Troba - Dors de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves cançons, realitzant veritables duels en què els payadores es deien de tot sense límit de to i fins els més bruts  insults estaven permesos mentre es diguessin cantant, si no era així els ganivets prenien la paraula i corria la sang. Atahualpa Yupanqui  que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", és un dels millors payadores de la història musical argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. Era conegut com Don Ata, però el seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i va néixa a Pergamino el 31 de gener de 1908, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les seves cançons el sentir de tot un poble pampero. Aquesta cançó curiosament no era seva, era del cantautor argentí Horacio Guarany, també la van gravar Facundo Cabral i Mercedes Sosa.

Silvio Rodríguez y Los Sabandeños – Mi Unicornio Azul

A Cuba sorgeix la Nova Trova Cubana, relacionada amb els moviments polítics revolucionaris, esquerrans i nacionalistes que estaven tenint un gran auge en aquells moments, sobretot a Iberoamèrica en els cinquanta i seixanta i que volien dir coses amb les seves cançons. Entre els músics que es van englobar dins d'aquest estil, destaquen Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, amb Vicente Feliu, Amaury Pérez, René Urquijo, Sara González i molts altres. De fet Silvio Rodríguez sempre afirmava que ell no cantava, manava missatges. Possiblement la cançó més important en la carrera de Silvio Rodríguez Domínguez, nascut a San Antonio de los Baños el 29 de novembre de 1946, al costat de "Te doy una canción” és "Mi Unicornio Azul" que es va incloure en l'àlbum "Unicornio" de l’any 1982, encara que escoltarem ara aquesta cançó per Los Sabandeños, un extraordinari grup vocal canari que van comptar amb la col.laboració del propi Silvio Rodríguez. Los Sabandeños són una nombrosa formació bàsicament coral, de Tenerife, es van crear l'any 1966 i segueixen en actiu, havent gravat més de 70 discos, de fet tenen gravats 75. Los Sabandeños la van inclore dins del disc "Bolero", editat l'any 2003 i on també es van incloure les veus de Beny More, Olga Guillot i La Lupe.

Silvia Comes i Lidia Pujol – El conte dels dos suicides

Aquestes dues cantautores van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser aquesta que escoltem ara a Troba - Dors i que era la que obria l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà. De fet a l'àlbum es recullen temes en les dues llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó va ser escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues i tracta sobre dos suïcides que decideixen matar-se junts ja que un d'ells la SIDA i volen estar juntets en el Més Enllà. Esperen al tren per llançar-se en els seus braços, però en l'últim instant un d'ells s'acollona i surt de la via sense donar temps a l'altre per fer el mateix. El que resulta xocant, com diuen a la cançó, és que el que es queda i mor atropellat pel tren és el que no té la malaltia i el que es salva, està condemnat a mor, està terminal. La producció va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col.laborar les dues noies. Intervenenen la gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz (contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra), Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats) , María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Javier Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari l'any 2007 i crec recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les dues ha obtingut un altre èxit com el que van aconseguir com Silvia Comes & Lidia Pujol.
Silvia Comes i Lidia Pujol

Ariel Santamaría y la Banda del Pere Mata – Tots sóm de Reus

Ariel Santamaria va ser regidor de l'Ajuntament de Reus durant una legislatura i es va presentar a la presa de possessió del seu càrrec vestit d'Elvis Presley. Era president de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), un grup polític alternatiu i entre les seves files compten o comptaven amb Carmen de Mairena. En la seva campanya electoral va anunciar que promouria el cultiu de marihuana als parcs públics, però finalment no ho va fer. En aquesta cançó, editada el 23 fr ,sig de 2003 i acompanyat pel seu grup habitual, La Banda del Pere Mata, Ariel Santamaria ens fa un recorregut pel Reus turístic i el de tota la vida, dient que en el fons, tots sóm de Reus. No oblidem la frase popular: “Reus, París, Londres y el carrer de Monterols”. Més tard va crear Ariel Santamaria i la Banda del Dr. Juantxi. Actualment Ariel Santamaría continua viu, ara més dedicat a la faceta d’escriptor. Així Ariel Santamaria està preparant la novel.la “El darrer almogàver”, potser en bilingüe ara que no està de moda. Com tampoc està de moda, treure disc, i està gravant vinil. La gent vol que continuï en política, però per a ell és una fase que està tancada. Un personatge polifacètic: Ariel Santamaria.
Ariel Santamaria i a baix el cartell d'un concert a La Palma de Reus

Albert Pla – El lado más bestia de la vida

Albert Pla va fer bandera de la seva aparent manca de sentit, sembla ser que no tenia l'àtic massa moblat. La veritat és que al principi tot va ser un posat del seu manager que Mario recorda es deia Pere i el coneixia de quan ho va ser de Luis Eduardo Aute. Quan Albert Pla va treure el seu primer disc "Ho sento molt", l'any 1989, cantant en català, Pere el va portar a la redacció del Diari de Tarragona perquè Mario el entrevistés, però davant de tanta tonteria i frases sense sentit, només encaminades a donar la impressió que li faltava un bull, va arribar un moment que Mario va parar i els va recordar que aquella entrevista era per al Diari, paper escrit, no ràdio i que posessin els peus a terra i es deixessin de bajanades que ell després havia d'escriure, a partir d'aquí tot va ser com una seda. És clar que més tard va morir la companya d'Albert Pla en un accident i el succés el va afectar de tal manera que a partir d'aquest moment si que li fallava l'oremus veritablement, si més no durant un temps. Nosaltres recordem els seus concerts assegut en una butaca d'orelleres i vestit amb una mena de gel.laba que amb la seva impressió de sonat, van confeccionar una imatge d'Albert Pla distorsionada que ha quedat en el record de la gran majoria dels que encara se'n recorden d'ell. Es clar que quan parlem d'algú per a dir que està tronat Quina part hi ha de bogeria i quina d'excentricitat? Albert Pla i Álvarez va néixa a Sabadell, Barcelona, el 22 de setembre de 1966. Alterna els seus discos en castellà i català. Algunes de les seves cançons han creat polèmica, entre elles "Carta al Rey Melchor" a la qual li van canviar el títol original o "La deixo o no la deixo" en la que la seva nòvia pertany a una banda terrorista i ell no sap si delatarla o no. La lletra d'aquesta cançó que escoltem ara a Troba - Dors, composta per Lou Reed, en el seu moment va colar i la censura la va deixar passar, tot i el seu contingut que us posem a continuació i que en l’época franquista no hagues degut de passar. Albert Pla la va inclore al disc "Vida y milagros", el seu nové àlbum publicat l'any 2006, on van col.laborar Quimi Portet, Jorge Pardo, Tino Di Gerardo, Judith Farré, Diego Cortés i Carles Benavent.  .

El lado más bestia de la vida

Manolo era todo un macho de pelo en pecho
pero estaba algo cansado,
estaba harto de su sexo...
así que se afeito y se depiló
y ahora Manolo es toda una mujer
desde que va por el lado de la vida más salvaje
-si Manoli-
por el lado más salvaje de la vida.

Natalia era un poco pija, divertida y sin manías
sus amantes mantenían
su pisito de estudiante
pero eso si,
era muy decente, sus clientes eran ricos,
finos y elegantes,
y así sobrevive,
por el lado más salvaje de la vida
-sí Natalia-
por el lado más bestia de la vida.

Jaimito el camellito
nunca dio nada,
ni un toque por aquí,
ni un toque por allá,
si te quieres flipar
hay que pagar
y es que en esta ciudad
ya no hay nadie que no diga
Hey amigo
te vienes a dar una vuelta conmigo
Hey Jaimito

Aurelio se fue del pueblo
voy a comerme el mundo
era un poquito palurdo, campechano y aburrido
y si ahora lo vieras
en la discoteca
que marcha lleva
venga, venga, venga
bailando por el lado más bestia
-si l'Aurelio-
por la pista más bestia de la vida.

María iba a 1.000 por hora
iba muy deprisa
cuanto más ciega se ponía
más a gusto se sentía
acabo con ella una taquicardia
y su mejor amiga ya me lo decía
que María iba por el lado más bestia de la vida;
Sus amigas le decían:
Vas por el lado más bestia de la vida.


Andreu Carranza – L’oli d’Ascó 1979

L'escriptor Andreu Carranza és coautor del best-seller "La clau Gaudí", però la seva obra literària és molt més amplia i en ella nosaltres destacariem "L'hivern del Tigre" (2006). També va ser cantant. Andreu Carranza va tenir una època molt bohèmia i hippie, aquest tema ple de blues en el qual s'acompanya només per la seva guitarra correspon a aquell temps. Ens la va fer arribar ell mateix a través del facebook de la Montse Aliaga i és que Manolo li va presentar Andreu Carranza a Mario fa temps, arran d'una visita que l'escriptor va realitzar a la Biblioteca de Constantí per fer una xarrada i Mario el va entrevistar per a l’emisora on treballava. Ara sona per a tothom a Troba - Dors. La foto que trobareu més avall és d'aquest dia i els hi va fer Montse Aliaga mentre Mario el entrevistava. Andreu Carranza va néixa a Ascó, Tarragona, el 19 de juny de 1957 i el "Oli d'Ascó" i el vi de la comarca del Priorat li van servir d'inspiració per a aquest tema. Com comprovareu escoltant aquesta cançó la literatura va guanyar, però la música, en aquest cas, va sortir perdent ja que Andreu Carranza s'ho fa molt bé. El seu pare va ser un dels primers que van estar en contra de la Central Nuclear d'Ascó, quan aquesta va començar a construir-se. En aquella època pocs el van escoltar, avui pot ser un altre gall els cantaria, però ell i la familia van tenir que marxar-se a Barcelona.
A dalt Andreu Carranza tocant la seva guitarra i 
cantant, a sota amb Mario Prades
Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid

El cantant, compositor y productor Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixa a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel.lícules i amb la seva mort Antonio Flores va entrar a les pàgines de la història del rock espanyol. Aquest tema era de Joaquín Sabina, però Mario sempre he preferit la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio, on el saxo, tot i haver-ne una miqueta, es convertix bàsicament en guitarra. Nosaltres a Troba - Dors escoltem la d’Antonio Flores de totes, totes. Aquesta cançó la trobem en el LP "Al caer el sol" de 1982 i la producció va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconeixem que el disc que més s’a venut d'Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 1994, però Manolo pensa que el seu millor disc es "Granvia".

Cánovas, Rodrigo, Adolgo y Guzman CRAG – Señora Azul

Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán, van publicar sols tres LP's i dos recopilatoris, així com un CD al 1994 on només eren tres. Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixía com CRAG no van tenir l'èxit que es mereixien en el seu momento i es que a la música que surgia a Madrid als 70 i durant els 80 hi havien dos separacions, els que sabien tocar i els que solsament li posaven ganes i glamour. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la qualitat de la seva música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", que també va ser el títol del seu primer disc i que és la cançó que escoltem ara, és considerada una de las millors de la història del pop espanyol. De fet ells van ser el primer supergrup del rock espanyol. Tots quatre músics eren veterans amb experiència, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Íberos, i Jose Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo i els germans José i Manuel Martín, havien format part del grup Solera. Guzmán crearia més tard Cadillac. “Señora azul” donava títul al primer LP de CRAG, editat per Hispavox l’any 1974 i va ser escrita per Rodrigo García. Es va dir que la cançó era una crítica contra la dictadura franquista i això els va portar problemes, però en realitat ells havien volgut posar a parir amb la seva cançó als crítics musicals de l'època. a la foto veureu que els anys també han passat per CRAG.

Solera – Linda prima

Solera, dels que parlavem abans i amb els que tancarem el programa d’avui, eren quatre grans músics: José Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo Garcia i els germans José i Manuel Martín. Van estar poc temps en actiu i quan es van desfé Guzmán i Rodrigo s’en van anar a CRAG (Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán) que va ser el primer supergrup de l’historia del pop espanyol i José Marí Guzmán més tard crearia Cadillac. En el seu moment a Solera tampoc se'ls va donar la importància ni el reconeixement que mereixien, però amb el temps també se'ls ha anat reivindicant. Solera van gravar un sol álbum i van ser produïts per Rafael Trabuchelli que ja havía treballat, entre altres, per Los Ángeles, Miguel Ríos, Los Módulos o Los Gritos, es el pare de l'anomenat "So Torrelaguna" pel carrer de Madrid on hi havian els estudis de Hispavox. Aquest va ser l'unic LP del grup i es va titular “Solera”, publicat el 9 d’avril de 1973. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000, incloent una cançó inèdita "Jovencita", composició de Rodrigo García, però que després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo que no era una gravació de Solera, la casa de discos va fotre la pota, es tractava d'un tema rebutjat de la seva època amb CRAG, no amb Solera, concretament de les sessions del LP “Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa per error de la discogràfica. Després de la dissolució de Solera, Rodrigo i Guzmán van formar Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán CRAG i els germans Martín es van incorporar a Nuevos Horitzontes. Per cert, la cançó més popular de Solera va estar "Calles del viejo París". Els grup Solera en aquesta cançó, “Linda Prima”, ens expliquen les relacions incestuoses entre cosí i cosina. El dilema moral surgeix quan ella decideix casar-se per diners i seguretat amb "... un hombre tan vulgar".

Conclou per avui Troba - Dors, Manolo i Mario de moment baixen la persiana. La setmana que be tindreu un altre vegada Troba - Dors des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Ràdios Locals de Catalunya. Per avui fotem el camp, sigueu bons i bones.


Manolo Rivera iMario Prades
Ens agrada saber que és el que ens diuen