A vegades generalitzem i massa, diem “músics” i “músiques” i els posem sota
el mateix paraigua, diem “cançó” i pensem només en les llengües familiars, diem
pop o rock o cançó d’autor o clàssic, i la veritat que hi ha moltes branques i
subfamílies dintre d’aquestes etiquetes d’estil. Però l’art no sempre respon a
les etiquetes. En aquest programa de Troba - Dors, posarem etiquetes i explicarem
històries per a entendre’ns entre nosaltres, radioients. Però en el fons,
pensem que l’art és inefable, i inexplicable. Mes visca les aproximacions,
estem aproximant-nos, ho sabem. Ara obrirem Troba - Dors des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa, nosaltres som Manolo Rivera i Mario Prades i
Aixequem la persiana
Los Manolos –
Amigos para siempre
A la cerimònia de tancament de les Olimpíades
que es van realitzar a Barcelona i que van ser un fet
històric per la seva qualitat i rendibilitat,
vem descobrir aquesta cançó que ja havien
interpretat els 3 Tenors en la d'obertura,
però ara a càrrec
de Los Manolos, un
grup d'extrema qualitat tot i el seu to festiu
i rumbero. Aquest
tema amb el qual obrim Troba - Dors es va incloure en
un CD compartit titulat "Rumbas de
la
Clausura". La cerimònia de cloenda va ser dirigida i produïda per Ovidi Bassat Sport,
SA, per al
Comitè Olímpic Barcelona 92 i les cançons del CD
van ser gravades expressament
per a la festa de
tancament en els Estudis KS entre els mesos de maig i juny de 1992. El CD va ser publicat pel segell
barceloní PDI. Los Manolos es
van crear l'any 1989 quan
deu amics que formaven part de diversos grups de
rock de poca transcendència
com Alícia Química
decideixen unir-se per interpretar rumba i
usant un look molt
propi dels anys
setanta. Es van donar a conèixer quan van versionar a ritme de rumbeta el "All
My Loving" de
The Beatles que va pujar al tercer lloc en les
llistes de vendes espanyoles, però també
van 
versionar altres cançons molt populars
i que estaven completament
allunyades de la
rumba com "Strangers
in the night" o "El meu avi". El seu primer àlbum va ser "Pasión Condal" que es va gravar l'any 1991, va arribar al número 2 de vendes a
Espanya i va ser el tercer disc espanyol
més venut durant
l’any 1991. A partir de 1994 van
començar a haver-canvis en el sí de Los
Manolos i van sorgir diverses formacions com
The Manolo que va esdevenir
solista o Rumba
Tarumba. Un dels seus fundadors, Carles Lordan,
va morir el 22 de maig de 2011, tenia 47 anys
d'edat, a causa
de complicacions derivades d'un accident que havia
patit el 13 d'abril
d'aquest mateix any. 
Els Catarres –
Tintín
Els Catarres són un tercet integrat
per Èric Vergés
i Jan Riera
Prats que són
d'Aiguafreda i Roser
Cruells que és
de Centelles, tenen nou treball discogràfic des del mes d'abril i
igual que l'anterior, es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web.
La veritat és que
amb tota possibilitat,
el sistema d'Els
Catarres que ja
utilitzen també altres grups com els tarragonins
Bongo Botrako, és
una de les possibilitats del futur musical ja
que ells confien i
fins ara els ha
donat esplèndids resultats,
en els seus concerts, en els directes que de fet és del que veritablement
ha de viure un grup. Aquesta cançó d'amor
que us portem ens parla del gran
Amor sense el
qual no es pot viure i el nostre protagonista
manifesta que sense
ell és "Un
Tintín sense Milú", és la cara A d'un
single amb "La
contorsionista" al altra costat.
A nosaltres ens fa gràcia la comparació aquella
de “Soc una peli porno que no ensenya ni una teta”. Els Catarres son de la comarca del Vallès i com us deiem és gestionen ells
mateixos la producció, edició i promoció de la seva música i utilitzant les
noves tecnologies, la difonen a través de la seva web i les diferents xarxes socials. Una cosa que cada vegada està
més en ús i que preocupa i molt a les discogràfiques i emissores de
ràdio-fórmula, ja que no veuen ni un duro de tot això i a més a més, els
ingressos que el grup pugui obtenir 
són els reals, no les xifres que faciliten
les cases de discos en les seves liquidacions, gairebé sempre manipulades al
seu gust. És una cosa que dia a dia, està representant el veritable futur de la
música ja que els grups d'aquesta manera guanyen els diners actuant i convocant
públic, no entrant en llistes d'èxits que es nodreixen del pagament realitzat
perquè les cançons sonin i després els discos no es venguin o no vagi ni Déu
als concerts. Us recomenem la web d’Els Catarres perquè pugueu
descarregar-vos el disc i el gaudiu perquè són un tercet amb futur dins i fora
del panorama català. També comprovareu a la seva web el llistat de concerts que
van donar per tancats el passat mes de novembre i alucinareu ja que això
demostra el que us deiem abans sobre l'acceptació que tenen per part del
públic. Val a dir que el àlbum de Els Catarres supossem que també es pot
comprar a les botigues ja que el va editar la discográfica barcelonina
DiscMedi.
Manu Chao – Me
gustas tú
Aquest tema ens
el van demanar mitjançant un correu ja fa molt de temps i aquí el teniu, sonant
a Troba - Dors. De fet no ens indicaven
el títol, però quan comentava aquesta amiga que la cançó de Manu Chao estava inclosa en la banda
sonora d'una pel·lícula de Robert
Rodriguez, segur que es tracta d'aquesta que va formar part de la banda
sonora de "Once upon a Time in Mexico" en la què van intervindre Antonio Banderas, Johnny Deep i Salma Hayek. Manu Chao
es diu en realitat Jose Manuel Arturo
Tomás Chao i encara que és d'origen gallec, va néixer a París el 21 de
juny de 1961 i es va donar a conèixa quan formava part del grup francès Mano Negra. Per cert que també s'ha
fet dir professionalment Oscar Tramore.
Aquest tema es trobava originalment en el seu segon àlbum en solitari titulat
"Próxima Estación: Esperanza" del 2000 i que es va editar als Estats
Units el 5 de Juny de 2001. Per cert que aquest disc va rebre una demanda 
per
part de l'empresa que gestiona el metro de Madrid ja que Manu Chao va utilitzar sense permís
una gravació de la megafonia del ferrocarril suburbà anunciant aquesta estació.
La veritat és que a mi Manu Chao
em cau malament des del 11/S.
Ell havia d'actuar aquest dia a Palma de Mallorca i a causa del atemptat contra
les torres bessones es van suspendre en gairebé tot el món els concerts
programats i el seu també. Manu Chao
va exigir cobrar igual ja que a ell va manifestar que ni li anava ni venia el
que havia succeït a Nova York, demostrant un incivisme total i que amb tots els
seus aires de antiglobalització i tota la resta de perafernalia que es munta,
no és res més que un pesseter sense respecte per les víctimes. Val a dir que no es tractava
realment d'una suspensió, era un ajornament a una altra data com a símbol de
dolor per tots els que havien mort i li pagaven les despeses patides.
Frank Mercader
– Un sacrificio más
Us vem parlar de Frank Mercader quan vam escoltar fa uns programa a Tino del Pozo,
doncs ara ha arribat el moment
d'escoltar a aquest gran músic català, precisament
amb una cançó composada per Tino del Pozo
i que Frank Mercader va incloure
en el seu àlbum "Country
Bogart, aun queda lo mejor ", editat pel
segell barceloní Horus l'any 1995. aquest tema ens parla
de com de dur representa per a un músic aconseguir
que el seu treball sigui valorat i aconsegueixi
ser plasmat en
un disc, és una bona
lletra que ens
parla sobretot, de
sacrificis, molts sacrificis
intentant arribar. Frank Mercader és tot un
veterà, va ser guitarrista
en grups mítics com
Los Gatos Negros, Los Salvajes,
va militar al grup de Tony Ronald i va ser component i líder de la
banda d'El
Terrat, el programa 
d'Andreu Buenafuente, per cert que Mario col·laborava
un dia a la setmana a "El Terrat" quan el programa es feia
des de Reus, estava encarregat de parlar sobre
les actuacions que es realitzaven en la
zona i presentava un tema setmanal, sempre
allunyat de les
llistes dels 40, és
clar. Aquest CD del qual hem extret la cançó que
anem a escoltar
ara a Troba - Dors es va gravar en els estudis de Santi Picó i es va remasteriizar en
els Auha
de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que
Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó, Paul Kazan i van comptar amb
el suport de l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre
ells la versió del "Everybody's talking" de
Nilson, encara que creiem recordar que hi havia un parell més
de versions també en directe.
L'Amic Fede Sarda a la sala Luz de Gas que
dirigeix (Foto: Mario Prades), a sota Frank
Mercadé (a la dreta) amb Santi Picó
Police – Every
breath you take
"Cada vegada que respiris" és
una cançó escrita per Sting que el grup Police va incloure en el seu
LP "Synchronicity",
publicat al maig de
1983 i avui en dia és tot un tema de referència quan
parlem dels britànics Police. Va guanyar un Grammy com "Millor Cançó
de l'Any", ja al 1984.
La lletra parla d'un
amor no correspost i Sting la va compondre
arran dels problemes
sorgits en el seu matrimoni amb Frances Tomelty, de la qual en aquells moments es trobava en procés de
divorci. De fet i referint-se a aquest
tema, el cantant i
baixista britànic va manifestar una vegada "Crec que és una cançó molt, molt
lletja i sinistra
i que la gent l'ha confós
amb una dolça cançó
d'amor". De fet
la gravació de la cançó va ser tot un poema i va estar carregat de
problemes ja que les tensions 
personals
entre els membres
de la banda que van desembocar en la seva dissolució, especialment
entre Sting i Stewart Copeland, van estar molt presents.
El productor Hugh Padgham va afirmar que durant les sessions
de gravació Sting i Copeland s'ha agredien
verbal i físicament
en l'estudi. Aquestes tensions van fer que gairebé
haguessin de suspendre la gravació, fins que
en una reunió entre la banda i el seu mànager,
Miles Copeland, van arribar a un acord per
continuar. Andy Summers va gravar la guitarra en
una sola presa i sense
que els seus companys estiguessin presents, a
instàncies del propi Sting. L'actor,
cantant i baixista
es diu en realitat Gordon Matthew Thomas Sumner i
va néixer el 2 d'octubre de 1951. L’any 1985 Sting es va llançar ja en
solitari havent venut
més de 100 milions de discos i aconseguit 16 Grammys.
Carlos Rodríguez
– El marciano Marcelino
L'any 1997 el segell PDI
va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez
titulat "Échale sal" del que us hem
extret aquesta divertida cançó que ara compartirem
amb vosaltres a Troba -
Dors i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la
nostra geografia. Deixa la seva nau espacial averiada en
un carrer, en doble fila i un guàrdia municipal
amb molt mala
llet decideix multar-lo
després de demanar-li tots els documents
del vehicle i en
adonar-se que no té ni la itv ni l'impost de circulació i
davant la "xuleria" del nostre marcià que es diu Marcelino,
el zel del policia fa que el detingui i se'l endugui a comissaria. Vaga un problema! La
veritat és que poc podem dir-vos
d'aquest cantautor llevat que el CD està
molt bé i té bones cançons,
es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis
Barcelona So amb
Jordi Vidal com a
tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros.
Les guitarres van
estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i
Diego Rey i va comptar amb
Joan Barcons al oboè i Mari
Carmen Ros, Montserrat
Ros i Eduardo
Doncos als cors.
Carlos Rodríguez pertanyia
a un col·lectiu barceloní
de cantautors anomenat
Taller La Revuelta del qual formaven part Diego
Rey, Gabriel Maugeri i el xilè
Nelson Poblete que
va ser el creador del col·lectiu
amb el qual de
vegades van col·laborar Joaquín
Sabina, José Antonio
Labordeta i Daniel
Viglietti, Als membres del
Taller La
Revueta els podíem
veure actuant en
algunes ocasions al Llantiol
de Barcelona que creiem recordar era propietat de
l'humorista Eugenio. Carlos
Rodríguez es movia
molt per Màlaga d’on creiem que era
oriünd i residia,
encara que no estem segurs. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”
Carlos
Berlarga y Vainica Doble – La funcionaria
Carlos Berlanga va compondre aquesta cançó que ara
ens interpreta al costat del duet Vainica Doble
i en la qual ens
explica les desventures d'una noia que treu les seves oposicions
a funcionària, encara que a ella
això del treball rutinari no és que precisament li agradi
massa i arriba
al convenciment que hagués estat millor que hagués estudiat “Corte y Confección”. La cançó us la extrems
de l'àlbum "Indicios"
en què col·laboraven Vainica
Doble. Cantant, músic, dissenyador, pintor i compositor Carlos Berlanga va ser una de les figures més importants de la
movida madrilenya. Va formar part de Kaka
de Luxe, Alaska y Los Pegamoides
i després Alaska y Dinarama que va ser
la seva etapa més brillant, arribant a vendre més de quatre milions de discos.
L'any 1989 i despres de tindre enfrentaments amb la resta del grup, Carlos Berlanga va deixà a Alaska y Dinarama i es va llançar en
solitari, encara que mai va arribar al nivell de la banda. L’any 1990 edita el
seu primer disc en solitari, es deia “El ángel exterminador”, va ser produït
per Luis Carlos Esteban i el va
publicar Hispavox. L'any 1994 surt el seu segon àlbum "Indicios", ja
amb el segell Compadres. En ell es trobava aquest tema en el qual col·laborava les
Vainica Doble i que us hem
seleccionat per escoltar a Troba - Dors,
va ser produït 
per Juan Manuel Sueiro.
Un altre dels temes destacables d'aquest disc és "Aguas de Março", un
clàssic d'Antonio Carlos Jobim,
on intervé Ana Belén. La portada
de "Indicios" és un homenatge a la del disc "Wave" del
cantant, pianista i compositor brasileiro. Aquest disc de Carlos Berlanga va ser reeditat l’any
2003. Encara Carlos Berlanga va arribar a gravar dos àlbums més, fins que el va
sorprendre la mort, el 5 de juny de 2002 a conseqüència d'una llarga malaltia
hepàtica. Carlos Berlanga era fill
del director de cinema Luis García
Berlanga. De Vainica Doble
parlarem un altre dia i escoltarem a Carmen
Santonja que va morir el 23 de juliol del 2000 i Gloria Van Aerssen. Un duet femení que va debutar l’any 1969 en
una pel·lícula de Marisol i que van ser
personatges claus al Madrid musical i cultural dels setanta.
Soledad Bravo
– Doña Soledad
“Doña Soledad”
era una composició del cantautor uruguaià Alfredo
Zitarrosa, una de les figures musicals
de l'Amèrica Llatina i al qual hem escoltat a Troba
- Dors fa ja algunes setmanes,
però nosaltres us
l'hem portat avui
en la gran versió que realitza la també cantautora
Soledad Bravo que
la va incloure tancant el seu àlbum "Homenage a Alfredo
Zitarrosa" al que va comptar
amb la col·laboració del guitarrista Dioni Veláquez
que des de fa anys forma part de Los 3 Sudamericanos i també l'Orquesta
Sinfònica de
Venezuela. El CD es va publicar
el 11 de febrer de 2003, però s'havia gravat
el 2002. La cantautora veneçolana Soledad Bravo, a qui es 
coneix com "La Negra",
si bé va néixer a Logroño, Espanya, el
13 de novembre de 1943, és una de les principals representants
de l'anomenada Nova Cançó Llatinoamericana al costat de Mercedes Sosa. Després de la caiguda de la dictadura franquista Soledad Bravo va tornar a
Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti si bé després va tornar. En la
seva música barreja diversos
estils des del folk al bolero
pasant per la música safardí i està
considerada una de les cantants
més versàtils de
l'Amèrica llatina. Ha gravat més de 30
discos.
Doña Soledad
(Alfredo Zitarrosa)
Mire, Doña Soledad, póngase un poco a pensar
Doña Soledad, cuántas personas habrá, que la conozcan de verdad.
yo la vi en el almacén, peleando por un vintén
Doña Soledad, y otros dicen, haga el bien, hágalo sin mirar a quién
Cuántos vintenes tendrá sin la generosidad, Doña Soledad
con los que pueda comprar, el pan y el vino nada más
la carne y la sangre son, de propiedad del patrón
Doña Soledad, cuando Cristo dijo "no", usted sabe bien lo que pasó
Mire Doña Soledad, yo le converso de más
Doña Soledad y usted para conversar hubiera querido estudiar
cierto que quiso querer, pero no pudo poder
Doña Soledad, porque antes de ser mujer ya tuvo que ir a trabajar
Mire Doña Soledad, póngase un poco a pensar
Doña Soledad qué es lo que quieren decir con eso de la libertad
usted se puede morir, eso es cuestión de salud
pero no quiera saber, lo que le cuesta un ataúd
Doña Soledad, hay que trabajar, pero hay que pensar
no se vaya a morir, la van a enterrar, Doña Soledad,
hay que trabajar, pero hay que pensar, Doña Soledad.
Teresa Parodi – Canción para Carito
Una altra gran cantautora argentina és Teresa
Parodi a la qual escoltarem
ara versionant un
dels millors temes de León Gieco que la va compondre al costat d'Antonio
Tarragona Ros, el pare del qual va ser denominat "El Rei del Chamamé", un estil musical típic
del folklore argentí. Aquest tema es trobava en un disc compartit
amb altres artistes
en el què versionaven cançons del cantautor León
Gieco i que es va titular "Gieco querido! Cantando al León 2" que es va publicar l'any 2008 i en el qual van incloure temes Luis
Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor
Heredia, Iván Noble,
Andrés Calamaro, Fabiana
Cantilo i uns
quants més. Teresa
Parodi va néixer el
30 de desembre de 1947 a Corrientes
i té en el seu
haver el Premi Konex de Platí al millor autor i compositor de la
dècada que va obtenir l'any
1999, el Premi Nacional de les
Arts i el Camín de Oro per la seva trajectòria professional. Ha visitat
amb les seves cançons
en diverses ocasions Europa, havent actuat
a Madrid, París i
Brussel·les, també ha fet gires per Estats Units
i per tota
Amèrica del Sud, fins
i tot ha actuat a Israel i Cuba. Ha compartit escenari en
diverses gires amb Antonio
Tarragona Ros, Mercedes
Sosa, Pablo Milanés,
Sara González, Víctor
Heredia, León Gieco, Julia Zenko i Alejandro
Lerner, entre molts altres.
Luciano
Pavarotti - Caruso
A la banda
sonora de la sèrie de televisió "Mama Lucía" que va compondre Lucio
Dalla, un gran cantant i compositor que va morir l'any passat, trobàvem aquesta
cançó que ens porta un dels principals noms de la lírica, el tenor Luciano
Pavarotti que l'interpretava a la banda sonora original i amb la que nosaltres
tancarem Troba – Dors per avui. D'aquesta cançó s'han realitzat unes quantes
versions, una d'elles a càrrec de la cantant francesa Mirielle Mathieu ja l'hem
escoltat aquí a Troba - Dors. La sèrie que es va basar en un llibre de
l'escriptor Mario Puzo, estava protagonitzada per Sophia Loren. Edward James
Olmos i John Turturro, va estar dirigida per Stuart Cooper. Luciano Pavarotti
(12 d'octubre de 1935 - 6 de setembre de 2007) va ser un Els 3 Tenors dels que
parlaven al començamen del programa quan hem escoltat a Los Manolos, va néixer
i va morir a Mòdena. Curiosament es diu que Luciano Pavarotti no sabia llegir
partitures, però ningú s'adonava ja que posseïa una extraordinària memòria i
agafava una partitura i escrivia les notes necessàries per poder seguir
perfectament les obres i ningú ho percebia. De tots és coneguda la seva
filantropia i el tenor va organitzar col·lectes i va crear una Fundació, va
reunir diners per a refugiats i per a la Cruz Roja i va 
ser premiat en diverses ocasions
per la seva obra altruista. Era mestre i durant un temps, quan començava,
exercia la funció docent. Va debutar el 29 d'abril de 1961, com Rodolfo a
"La Bohème"
de Puccini, al teatre d'òpera de Reggio Emilia. Us explicarem una curiositat
sobre la música del seu funeral (a la foto). L'entrada de la missa va estar acompanyada per
la soprano búlgara Raina Kabaivanska que va cantar el "Ave Maria" i
el "New York" del "Otello" de Verdi. Durant l'ofertori, el
flautista Andrea Griminelli va tocar el tema del "Orfeo i Eurídice",
de Gluck. La comunió va ser acompanyada per la veu d'Andrea Bocelli, que va
interpretar el "Ave verum corpus" de Mozart. El tenor Luciano
Pavarotti va ser sepultat en el cementiri Montale Rangote prop de casa seva, a
les afores de la ciutat de Mòdena, on també estan enterrats els seus pares i el
seu fill Ricardo, que va morir poc després de néixer, l'any 2003.
Tancarem Troba – Dors per aquesta setmana, però ens
retrovarem un altre vegada. Ara us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba – Dors. Baixem la
persiana i toquem el dos. Apa.
Manolo Rivera
i Mario Prades
