Diu el refranyer popular
que "No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar" i nosaltres
que no som sords, volem sentir i comprendre tot allò que ens diuen. Al programa
d'avui parlarem d'amor, aquest sentiment que quan ens embarga fa tremolar el
misteri, com diria la gent de Vinyols i els Arcs, de fet tremola tot el nostre
cos i allò que no es veu. Escoltarem unes quantes cançons que ens parlaran de
l'amor, tindrem amors de molt diferent tipus, uns adolescents que amb el temps
passen de ser apassionats a reflexius, afectuosos i entregats, amors compartits
amb dolçor, amors retuts sense demanar res a canvi, només sentir-se estimat per
la persona estimada. Amor, una paraula tan curta que diu tantes i tantes coses.
Per tant, ara i amb l’amor com eix central del
programa d’avui, des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten
el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors,
començárem envoltats de paraules i música que ens portará un grec que
veritablement era egipci. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm alló de
Aixequem la persiana
Demis Roussos – Morir al
lado de mi amor
Demis Roussos amb el que
avui obrirem Troba – Dors, va ser el primer cantant nascut a Àfrica que va
col·locar-se a les llistes d’èxits anglesas. Aquesta cançó, tendra i dolça es
tot un poema d’amor i rendició sense límits, amb una lletra molt entendridora.
Es va incloure originalment en el LP “Magic”, editat l’any 1977, cantada en
angles i titulan-se “Because”, per sopossat, però també la va gravar i publicar en single, cantada en castellà. Vam conèixer al país a Demis
Roussos quan formava part del gran tercet grec de rock progressiu Aphrodite's
Child, on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat de Vangelis als
teclats i Lucas Sideras a la bateria. La seva veu de falset ben modulada ens va
impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va llançar en solitari
va tenir una carrera brillant i plena de supervendes. El seu nom complet
és Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte, 
encara que es va criar a Grècia per llançar-se musicalment amb el grup des de
França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i
posteriorment a We Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan
l'extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un
mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight"
explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre pes, tot i que
després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat és que els mètodes
miraculosos no existeixen i us ho diu el Mario que fins i tot es va sotmetre a una
gastroplàstia fa anys i amb la qual va perdre més de 70 quilos en un any,
aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de donar-li un tractament per
aprendre a menjar i guanyar pes. Els miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes.
Us explicarem una anècdota de Demis Roussos. Va ser un dels passatgers del vol
847 de la TWA que
va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per terroristes palestins. Els
segrestadors van celebrar el seu aniversari amb ell, al quedar-se acollonits
quan van adonar-se que tenien com a ostatge a Demis Roussos, un dels cantants
més famosos de l'Orient Mitjà i Europa i que a més era el seu aniversari.
Trúpita – De 7 a10
Quan aquest àlbum va
arribar a les mans de Mario. aquesta cançó li va agradar i va començar a
punxar-la a la ràdio. La veritat és que ens agradava la desimboltura musical i
la ingenuïtat en els textos de Trúpita, encara que en algunes ocasions Mario va
comentar afectuosament que el cantant amb la seva pal·lidesa i les eternes ulleres
de sol més semblava un venedor de l'ONCE que un músic. Una vegada estant a
Madrid, va sortir a sopar amb una amiga que treballava en una oficina de
management, es deia Lidia i no recorda com, però va sortir Trúpita en la
conversa i el seu comentari. Lidia no va dir res i al matí següent el va portar
a una botiga de discos de Madrid propera a l'oficina on treballava, li va
presentar a l'encarregat o propietari, no ho recorda bé, però va comentar al
presentar-los: "Aquí Mario i aquí Trúpita, em deia que amb les ulleres
sembles un de la ONCE".
Va ser una d'aquelles situacions on voldries que la terra se't empassés
immediatament perquè Trúpita era pràcticament cec, tenia greus problemes de
visió. La veritat és que s'ho va prendre amb bon humor i tot va acabar de molt
bon rotllo, Mario va comprovar que era un tipus 
molt simpàtic i gens
acomplexat. Francisco López Trúpita, autèntic nom de Trúpita, va ser un
personatge que va debutar a Madrid en plena moguda i l’any 1984 va publicar el
seu primer disc titulat "Con acento en la u" perquè quedés clar com
es pronunciava el seu nom i d'aquest disc de debut us hem extret aquesta cançó
que ens parla d'una parella que comencen a sortir junts sent molt joves i en
aquells moments predomina la passió en aquella pensió en què es reuneixen,
sempre de 7 a
10. Lloguen un apartament per tindre més intimitat i acaben vivint junts. Amb
els anys la passió i aquella bogeria desenfrenada es converteix en calit amor i
tot es calma deixant lloc per a la confiança, la dolça rutina i la companyia i
l'afecte mutus,veien tot dos juntets la televisió. Trúpita encara editaria un
segon àlbum "Nadie es perfecto", també amb el segell Polygram i
comptant així mateix amb Julián Ruiz a la producció. Li vem perdre la pista i
no hem tornat a saber res d'ell, ni creiem que hagi publicat res més.
Dalida – Diciotto anni
La cantant italo-francesa
Dalida, veritablement era egípcia. Avui us portem a Troba - Dors la versió
original d'aquesta cançó a càrrec de Dalida que la va publicar l'any 1981 i que
ja havíem escoltat la passada temporada interpretada en castellà per Luz Casal
que la va incloure en el seu àlbum "Vida tòxica" de 2007 . Dalida es
deia en realitat Iolanda Cristina Gigliotti i va néixer al Caire, Egipte, el 17
de gener de 1933. Els seus pares eren calabresos i el pare era el Primer violí
de l'Òpera del Caire. En 1954 va ser triada Miss Egipte i es va traslladar a
França. La cantant i actriu, considerada italiana, va residir a França durant
la major part de la seva vida professional. L'any 1956 va gravar la seva
primera cançó "Madona" que era una versió en francès d'un èxit de la
portuguesa Amalia Rodrigues. En 1981 va ser la primera dona en rebre un disc de
diamant pel volum de discos venuts, es calcula que al llarg dels anys va
obtenir un total de 55 discos d'or i va superar els 170 milions de discos
venuts. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 a causa d'una sobredosi de somnífers, va
ser un suïcidi, encara que val a dir que ja ho havia intentat en diverses
ocasions. Comptava 54 anys. La veritat és que els tres grans amors què es diu
van haver en la seva vida també es van suïcidar, es tractava de Luigi Tenco
(1967), Lucien Morisse (1970) i Richard Chanfray (1983). Al costat del cadàver
es va 
trobar una nota de comiat que deia tan sols “Pardonnez-moi, la vie m'est
insupportable (Perdoneu-me, la vida m'és insuportable)”. Està enterrada al
cementiri de Montmartre, el barri de París on vivia. Aquesta preciosa cançó amb
una temàtica políticament molt incorrecta, tracta sobre les relacions entre un
noi de 18 anys i una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años
que él", un tipus de relacions que casi sempre acostumen a acabar com el
Rosari de l'Aurora. Es clar que quan es tracte de relacions dona amb noi més
jove resulta curios i fins i tot fa gracia, però quan es tracte d'un home amb una
noia més jove la cosa cambia, es parla deseguida del amor per interes, per
diners, etc. i nosaltres no sabem molt bé el per qué aquestes diferenciacions.
Tomba de la cantant Dalida, a París.
Víctor Manuel –María
Coraje
En diverses ocasions hem
parlar de les mares i el molt que és sacrifican per els fills sense que
veritablement els hi reconeixem com es mereixen i en massas ocasions ens adonem
de tot el que ens fan falta i el que les estimem, sols quan ja no les tenim amb
nosaltres. Creiem que mai dues paraulas com a nom van definir millor a una dona
com a la protagonista d'aquest tema que ens porta avui a Troba – Dors l'asturià
Víctor Manuel i que és una de les més representatives i carismàtiques d'aquest
cantautor. És una d'aquelles dones de vella escola, sempre vestida de negre i
d'alguna manera sotmesa al marit. Ha tingut 15 fills i ha enterrat a tres o
quatre i també el marit. Ens explica que va estrenar vestit el dia del bateig
del seu primer nét. Ella sempre està aquí, disposada a sofrir i patir pels altres.
Té 106 anys i recorda els noms i les dates de naixement de tots. A Mario li
evoca i molt a la seva àvia paterna, la senyora Ramona. Es va incloure a
l'àlbum “Quiero abrazarte tanto” que va publicar l'any 1970. Víctor Manuel San
José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor
i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com uns dels
artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon
o tercer single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va
incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a
qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco
Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de
España por la gracia de Dios". Toma Ya! A Troba – Dors ja la hem escoltat.
És clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat,
després i davant 
l'evidència va haver de reconèixer que era ell. La seva
carrera donaria un gir polític de 180 graus i va començar a tenir problemes amb
el règim arran de la seva participació al Festival del Atlántico de 1968, quan
es va presentar amb les cançons “El tren de madera” i sobre tot “El cobarde”
que va ser considerada per les autoritats canaries com una cançó antimilitarista
i Víctor Manuel va estar a punt de ser ficat a la presó. A Mario aquesta “María
Coraje”,com us deiem, sempre li recorda a la seva avia, una dona que en el seu record sempre
serà menuda, arrugada i vestida de negre. Era molt dura i va morir amb més de
vuitanta anys, va emigrà a l'Argentina amb el marit i dos fills, va tindre que
tornar per l'enfermetat del seu marit i ho va fer amb tres fills i la casa a
sobre, després de haver enterrat dos marits, tres fills i un parell o tres de
nets, sense oblidar que va ser traïda per dos dels tres fills que seguien vius.
Ramón, el fill grant de Mario sempre diu que era “La Yaya de les sardines”, però
aixó es un altre história.
Luis Eduardo Aute –
Quinta del sordo
L'amic Luis Eduardo Aute
sempre ha sabut imprimir als seus textos aquesta vena de poeta boig, perdut
entre el rerefons urbà d'una gran ciutat, embolicat en noms, somnis, llocs i
quimeres. "Quinta del sordo" és una de les seves millors lletres,
dedicada al pintor Francisco de Goya, al qual ell admira i ha influït en la
seva carrera com a pintor, tot i que reconeixem que Eduardo té moltes més
cançons genials i el modern trobador és una de les nostres debilitats musicals.
Ens diu en aquest tema que “El sueño de la Razón produce monstruos”. La
cançó es trobava en el seu àlbum "Nudo", publicat l'any 1985. Luis
Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va
venir a Espanya va residir al 
barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap
a Madrid. Per això xampurreja el català. Mario i ell es coneixen des de fa un
munt d’anys. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el
seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni
faria promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los
Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, primer com batería,
després ja cantant, fins que Eduardo va començar a gravar les seves cançons, es
diu que aconsellat per Massiel que de fet va gravar en els seus començaments
dues cançons d’Aute “Rosas en el mar” i “Aleluya nº 1”.
Quinta del sordo (L.E.
Aute)
Soñando que soñaba me encontré
al lado de un extraño
personaje,
un viejo entre el
Capricho y el Desastre
hundido a una paleta y a
un pincel.
Pintaba, ensimismado, en
la pared
un fresco con los locos
más infames
revueltos en un sórdido
aquelarre
a modo de ensalada
Veaudelaire.
Quinta del Sordo,
casa de locos,
el Sueño de la Razón
produce monstruos.
En medio de la insólita
reunión
batíase el de la Triste Figura
en duelo contra un órgano
que Schumann
tocaba con la oreja de
Van Gogh.
Bailaba junto al fuego
Maldoror
un vals con Luis II de
Baviera
debajo de los pétalos que
Ofelia
regaba desde un éxtasis
de Artaud.
Sufría una iluminación
Rimbaud
y en ella se le aparecía
Hamlet
montado a lomos del
Marqués de Sade
tirado por Calígula y
Nerón.
Atada por el Capitán Ahab
dejábase violar Juana la Loca
por Hölderlin y Nietzche
en plena euforia,
un poco más allá del bien
y el mal.
Transido por aquella
bacanal
de reyes, criminales y
poetas
caí desvanecido en la
quimera
del otro lado de la
realidad.
De pronto aquella orgía
se esfumó
y al despertar me vi
mirando a Goya
dormido bajo el Reino de
las Sombras
del sueño que soñaba mi
razón.
Joan Manuel Serrat –
Fiesta (sin censurar)
Serrat va publicar aquest
tema que en el seu moment no es va permetre fos editat a Espanya. Curiosament a
Mario s’el va enviar des de Mèxic una novieta que ell tenia al país dels
mariachis en format EP. Posteriorment i amb canvis en la lletra a Joan Manuel
Serrat se li va permetre gravar la cançó, canviant parts del text, per
descomptat, encara que aquests van ser bàsicament paraules que en cast censor
li van sonar ofensives, si bé no ho eren tant, i canviant un petit tros d'una
estrofa ja que no podia dir que en una festa molt etílica finalitzant la Festa Major del poble,
també es trobava el senyor rector, líder espiritual del lloc. Nosaltres avui
escoltarem la primera versió que va gravar El Noi l'any 1970, la que en el seu
moment, no van permetre fos publicada a l'Espanya franquista, clar que anys més
tard Serrat la va treure també en la versió original. Us incloim la lletra
original i les paraules i frases subratllades són aquelles que van obligar a
canviar. La cançó va ser presentada en públic al setembre de 1969, en el marc
de la fi de festa a què Serrat estava convidat, en el Segon Festival
Internacional de la Cançó
de Barcelona que va substituir al del Mediterràneo. Joan Manuel Serrat, entre
d'altres temes, va estrenar 
"Fiesta", tot i que no estava acabada ni
aprovada per la censura. Posteriorment i ja "corregida", la va
incloure en el seu àlbum “Mi niñez”. Serrat sempre ha estat la nostra debilitat
musical i la veritat és que tampoc hem fet res per posar-hi remei, ja ens està
bé així. Fa molts anys que Serrat i Mario es coneixen, va ser arran de la
publicació de "El Sur también existe" amb poemes de Mario Benedetti,
quan ell li va fer una entrevista per Diari de Tarragona. Encara recorda, anys
després, quan i arran de complir els seus cinquanta anys va fer un article al
Diari sobre la seva història musical i felicitant-lo. Mario va rebre a casa
seva un postalón que li va remetre Serrat per correu postal, donant-li les
gràcies per tot i dient que se sentia ric per tenir bons amics. Per el seu
arxiu encara corre el postalón. Per cert, la totalitat de la discografia de
Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990
i el 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27
de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel)
Fiesta (Joan Manuel
Serrat)
Gloria a Dios en las alturas,
recogieron las basuras
de mi calle, ayer a
oscuras
y hoy sembrada de
bombillas.
Y colgaron de un cordel
de esquina a esquina un
cartel
y banderas de papel
verdes, rojas y
amarillas.
Y al darles el sol la
espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de
guirnaldas
para que el cielo no vea,
en la noche de San Juan,
cómo comparten su pan,
su mujer y su gabán,
gentes de cien mil
raleas.
Apurad
que allí os espero si
queréis venir
pues cae la noche y ya se
van
nuestras miserias a dormir.
Vamos subiendo la cuesta
que arriba mi calle
se vistió de fiesta.
Y hoy el noble y el
villano,
el prohombre y el gusano
bailan y se dan la mano
sin importarles la facha.
Juntos los encuentra el
sol
a la sombra de un farol
empapados en alcohol
magreando a una muchacha.
Y con la resaca a cuestas
vuelve el pobre a su
pobreza,
vuelve el rico a su
riqueza
y el señor cura a sus
misas.
Se despertó el bien y el
mal
la zorra pobre vuelve al
portal,
la zorra rica vuelve al
rosal,
y el avaro a las divisas.
Se acabó,
el sol nos dice que llegó
el final,
por una noche se olvidó
que cada uno es cada
cual.
Vamos bajando la cuesta
que arriba en mi calle
se acabó la fiesta.
Iván Ferreiro – El
Dormilón
Aquesta és una altra
curiosa història d'amor que parla de dues persones completament antagòniques
que bé podrien ser de planetes diferents i ens la porta avui a Troba - Dors el
cantautor amb gust de pop-rock Iván Ferreiro, el que va ser líder del grup Los
Piratas durant 13 anys, des del seu últim treball discogràfic titulat
genèricament "Val Miñor-Madrid: historia i cronología del mundo",
sisè àlbum gravat en estudi. El títol del disc està inspirat en l'obra
"Història i cronologia del món" d'Isaac Asimov i en la seva pròpia
trajectòria personal entre Val Miñor i Madrid. Es va publicar el 24 de setembre
del passat 2013. Els texts són bastant futuristes i en moltes ocasions els
podríem gairebé considerar poemes de ciència ficció i en molts casos juga amb títols de pel·lícules. Iván Ferreiro va néixer a
Nigrán el 15 d'agost de 1970. Per cert, Iván Ferreiro és un dels pocs artistes,
diguem "consagrats", així, entre cometes, que ha permès
descarregar-se un àlbum gratuïtament desde la seva web, us estem parlant del
disc "Mentiroso mentiroso" que es va editar l'any 2006 i si bé es va
vendre a les botigues, durant una temporada va ser de descàrrega gratuïta. 
El dormilón (Iván
Ferreiro)
Ella quiere salvar el
planeta
y él quiere que el mundo
se gobierne solo.
Ella vuela en bicicleta
y él la llama desde un
taxi.
Ella vive en todo el
mundo
y él ve el mundo por la
tele.
Ella es una diosa
y él es un cometa.
Ella duerme por las
noches
y no recuerda lo que
sueña.
Él sueña con dormir
cuando ella duerme
y sueña con soñar lo que
ella sueña....
Y sueña con soñar lo que
ella sueña....
Ella es la esperanza de
la humanidad,
y él escribe mientras
ella duerme.
Él fuma y obedece,
ella habla y resplandece.
Ella canta desnuda una
canción
y él la mira y se relame.
Él se pierde entre su
pelo,
ella se abraza fuerte y
dice:
"Que las noches con
sus lunas y las lunas con sus huesos nos secuestren a los dos...
Que las lluvias y los
soles y las hojas en el suelo nos encuentren a los dos...
Que los años y el
presente nos sorprendan a los dos..."
Ella siempre mira hacia
delante,
él jamás mira hacia
atrás.
Ella duerme y sueña
aunque no se acuerde,
él escribe mientras ella
duerme.
Ella es la esperanza de
la humanidad,
y él escribe mientras
ella duerme.
Él fuma y obedece,
ella habla y resplandece.
Ella sonríe y devora la
vida,
él devora la vida y
sonríe.
Él sueña con dormir
cuando ella duerme
y sueña con soñar lo que
ella sueña....
Y sueña con soñar lo que
ella sueña....
Él sueña con soñar lo que
ella sueña....
Y sueña con soñar lo que
ella sueña....
"Que las noches con
sus lunas y las lunas con sus huesos nos secuestren a los dos...
Que las lluvias y los
soles y las hojas en el suelo nos encuentren a los dos...
Que los años y el
presente nos sorprendan a los dos..."
Lola Beltrán – El Siete
Mares
Diuen que la veu del
Mèxic més profund i ancestral és femenina i que si tingués nom seria el de Lola
Beltrán. A ritme de ranxera ens arriba aquesta història que parla d'un mariner
que viatja errant pels set mars i viu entre les tempestes. El mariner li parla
al mar i aquest li contesta preguntant On vas mariner, si navegar és el teu
destí? Es tracta d'una composició del gran cantant i compositor mexicà José
Alfredo Jiménez (Guanajuato 19 de gener de 1926 - Ciutat de Mèxic, 23 de
novembre de 1973) que es va incloure en el doble àlbum "Lola Beltrán -
Interpreta a José Alfredo Jiménez" que es va editar originalment l'any 1969, a través del segell
RCA i va ser reeditat el 1986. La cantant, actriu i presentadora de televisió
mexicana Lola Beltrán, 
d'autèntic nom Maria Lucila Beltrán Ruiz, està
considerada com el màxim exponent de la música folklòrica del seu país, va
néixer a Rosario el 7 de març de 1932 i va ser sobrenomenada Lola La Grande, la Reina de la Canción Ranchera
i també la Señora
de la Gran Voz.
Es diu que les seves cançons sempre parlen contra el masclisme i són un cant a
favor de l'erotisme. Lola Beltrán va ser tot una icona de la cultura musical
mexicana, encara que la seva carrera cinematogràfica és també molt extensa. Va
morir a Ciutat de Mèxic el 24 de març de 1996 i avui a Rosario, la seva ciutat
natal, hi ha un museu dedicat a la gran artista, també en una plaça davant de la Parròquia de Nostra
Senyora del Rosari, hi ha un monument en el seu honor que és tot un símbol.
Triana – Una noche de amor desesperada
Acabarem el programa
d’avui de Triba - Dors escoltan a Triana. Van ser la millor banda de rock
andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i
que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals.
Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto
de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de
1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo que abans havía tocat amb Los
Payos i amb qui a Mario l’unía una bona amistat, li explicava en certa ocasió
que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula,
on va estar present Jesús de la
Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els
diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien
"color" en aquesta cadena, però que a canvi ell havia de cedir-les a
l'editora un portcentatge molt 
elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va
aixecà, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que
també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la
feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar
indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i
mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de
vegades costa molt poguer demostrar-ho. Volem deixar constància d'una cosa.
Triana està liquidat, l'únic component viu, el amic Eduardo (a la foto), jutja que la mort
de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns
aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en
marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana.
Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. Be, aquesta es una de
les seves millors cançons i sona per vosaltres a Troba - Dors. Es trovaba al
seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat al 1981 i estava
composada per Jesús de la Rosa,
comptant en l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix),
Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).
Triana
Una noche de amor
desesperada (Jesús de la Rosa)
Niña tienes algo
que me puedes dar
brillan tus encantos
en mi caminar.
Tuvimos una noche
llena de color
un río dorado
tus ojos son.
Paramos la vida
con nuestras manos
la vida cantaba
esta canción.
Una noche de amor
desesperada,
una noche de amor
que se alejó.
Sigo caminando
no te veo más
brillan tus encantos
en mi soledad.
Una noche de amor
desesperada
una noche de amor
que se alejó
Tancarem per avui Troba – Dors, però tornarem la propera setmana, Ara i abans baixar la persiana, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i fotem el camp, a reveure.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
