domingo, 16 de febrero de 2014

Troba - Dors 02-20

Diu el refranyer popular que "No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar" i nosaltres que no som sords, volem sentir i comprendre tot allò que ens diuen. Al programa d'avui parlarem d'amor, aquest sentiment que quan ens embarga fa tremolar el misteri, com diria la gent de Vinyols i els Arcs, de fet tremola tot el nostre cos i allò que no es veu. Escoltarem unes quantes cançons que ens parlaran de l'amor, tindrem amors de molt diferent tipus, uns adolescents que amb el temps passen de ser apassionats a reflexius, afectuosos i entregats, amors compartits amb dolçor, amors retuts sense demanar res a canvi, només sentir-se estimat per la persona estimada. Amor, una paraula tan curta que diu tantes i tantes coses. Per tant, ara i amb l’amor com eix central del  programa d’avui, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors, començárem envoltats de paraules i música que ens portará un grec que veritablement era egipci. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm alló de

Aixequem la persiana

Demis Roussos – Morir al lado de mi amor

Demis Roussos amb el que avui obrirem Troba – Dors, va ser el primer cantant nascut a Àfrica que va col·locar-se a les llistes d’èxits anglesas. Aquesta cançó, tendra i dolça es tot un poema d’amor i rendició sense límits, amb una lletra molt entendridora. Es va incloure originalment en el LP “Magic”, editat l’any 1977, cantada en angles i titulan-se “Because”, per sopossat, però també la va gravar i publicar en single, cantada en castellà. Vam conèixer al país a Demis Roussos quan formava part del gran tercet grec de rock progressiu Aphrodite's Child, on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat de Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la bateria. La seva veu de falset ben modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va llançar en solitari va tenir una carrera brillant i plena de supervendes. El seu nom complet és Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte, encara que es va criar a Grècia per llançar-se musicalment amb el grup des de França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i posteriorment a We Fire per unir-se més tard a  Aphrodite's Child. Quan l'extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight" explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho diu el Mario que fins i tot es va sotmetre a una gastroplàstia fa anys i amb la qual va perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de donar-li un tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. Els miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicarem una anècdota de Demis Roussos. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el seu aniversari amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a ostatge a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i Europa i que a més era el seu aniversari.

Trúpita – De 7 a10

Quan aquest àlbum va arribar a les mans de Mario. aquesta cançó li va agradar i va començar a punxar-la a la ràdio. La veritat és que ens agradava la desimboltura musical i la ingenuïtat en els textos de Trúpita, encara que en algunes ocasions Mario va comentar afectuosament que el cantant amb la seva pal·lidesa i les eternes ulleres de sol més semblava un venedor de l'ONCE que un músic. Una vegada estant a Madrid, va sortir a sopar amb una amiga que treballava en una oficina de management, es deia Lidia i no recorda com, però va sortir Trúpita en la conversa i el seu comentari. Lidia no va dir res i al matí següent el va portar a una botiga de discos de Madrid propera a l'oficina on treballava, li va presentar a l'encarregat o propietari, no ho recorda bé, però va comentar al presentar-los: "Aquí Mario i aquí Trúpita, em deia que amb les ulleres sembles un de la ONCE". Va ser una d'aquelles situacions on voldries que la terra se't empassés immediatament perquè Trúpita era pràcticament cec, tenia greus problemes de visió. La veritat és que s'ho va prendre amb bon humor i tot va acabar de molt bon rotllo, Mario va comprovar que era un tipus molt simpàtic i gens acomplexat. Francisco López Trúpita, autèntic nom de Trúpita, va ser un personatge que va debutar a Madrid en plena moguda i l’any 1984 va publicar el seu primer disc titulat "Con acento en la u" perquè quedés clar com es pronunciava el seu nom i d'aquest disc de debut us hem extret aquesta cançó que ens parla d'una parella que comencen a sortir junts sent molt joves i en aquells moments predomina la passió en aquella pensió en què es reuneixen, sempre de 7 a 10. Lloguen un apartament per tindre més intimitat i acaben vivint junts. Amb els anys la passió i aquella bogeria desenfrenada es converteix en calit amor i tot es calma deixant lloc per a la confiança, la dolça rutina i la companyia i l'afecte mutus,veien tot dos juntets la televisió. Trúpita encara editaria un segon àlbum "Nadie es perfecto", també amb el segell Polygram i comptant així mateix amb Julián Ruiz a la producció. Li vem perdre la pista i no hem tornat a saber res d'ell, ni creiem que hagi publicat res més.

Dalida – Diciotto anni

La cantant italo-francesa Dalida, veritablement era egípcia. Avui us portem a Troba - Dors la versió original d'aquesta cançó a càrrec de Dalida que la va publicar l'any 1981 i que ja havíem escoltat la passada temporada interpretada en castellà per Luz Casal que la va incloure en el seu àlbum "Vida tòxica" de 2007 . Dalida es deia en realitat Iolanda Cristina Gigliotti i va néixer al Caire, Egipte, el 17 de gener de 1933. Els seus pares eren calabresos i el pare era el Primer violí de l'Òpera del Caire. En 1954 va ser triada Miss Egipte i es va traslladar a França. La cantant i actriu, considerada italiana, va residir a França durant la major part de la seva vida professional. L'any 1956 va gravar la seva primera cançó "Madona" que era una versió en francès d'un èxit de la portuguesa Amalia Rodrigues. En 1981 va ser la primera dona en rebre un disc de diamant pel volum de discos venuts, es calcula que al llarg dels anys va obtenir un total de 55 discos d'or i va superar els 170 milions de discos venuts. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 a causa d'una sobredosi de somnífers, va ser un suïcidi, encara que val a dir que ja ho havia intentat en diverses ocasions. Comptava 54 anys. La veritat és que els tres grans amors què es diu van haver en la seva vida també es van suïcidar, es tractava de Luigi Tenco (1967), Lucien Morisse (1970) i Richard Chanfray (1983). Al costat del cadàver es va trobar una nota de comiat que deia tan sols “Pardonnez-moi, la vie m'est insupportable (Perdoneu-me, la vida m'és insuportable)”. Està enterrada al cementiri de Montmartre, el barri de París on vivia. Aquesta preciosa cançó amb una temàtica políticament molt incorrecta, tracta sobre les relacions entre un noi de 18 anys i una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años que él", un tipus de relacions que casi sempre acostumen a acabar com el Rosari de l'Aurora. Es clar que quan es tracte de relacions dona amb noi més jove resulta curios i fins i tot fa gracia, però quan es tracte d'un home amb una noia més jove la cosa cambia, es parla deseguida del amor per interes, per diners, etc. i nosaltres no sabem molt bé el per qué aquestes diferenciacions.
Tomba de la cantant Dalida, a París.

Víctor Manuel –María Coraje

En diverses ocasions hem parlar de les mares i el molt que és sacrifican per els fills sense que veritablement els hi reconeixem com es mereixen i en massas ocasions ens adonem de tot el que ens fan falta i el que les estimem, sols quan ja no les tenim amb nosaltres. Creiem que mai dues paraulas com a nom van definir millor a una dona com a la protagonista d'aquest tema que ens porta avui a Troba – Dors l'asturià Víctor Manuel i que és una de les més representatives i carismàtiques d'aquest cantautor. És una d'aquelles dones de vella escola, sempre vestida de negre i d'alguna manera sotmesa al marit. Ha tingut 15 fills i ha enterrat a tres o quatre i també el marit. Ens explica que va estrenar vestit el dia del bateig del seu primer nét. Ella sempre està aquí, disposada a sofrir i patir pels altres. Té 106 anys i recorda els noms i les dates de naixement de tots. A Mario li evoca i molt a la seva àvia paterna, la senyora Ramona. Es va incloure a l'àlbum “Quiero abrazarte tanto” que va publicar l'any 1970. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com uns dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon o tercer single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España por la gracia de Dios". Toma Ya! A Troba – Dors ja la hem escoltat. És clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de reconèixer que era ell. La seva carrera donaria un gir polític de 180 graus i va començar a tenir problemes amb el règim arran de la seva participació al Festival del Atlántico de 1968, quan es va presentar amb les cançons “El tren de madera” i sobre tot “El cobarde” que va ser considerada per les autoritats canaries com una cançó antimilitarista i Víctor Manuel va estar a punt de ser ficat a la presó. A Mario aquesta “María Coraje”,com us deiem, sempre li recorda a la seva avia, una dona que en el seu record sempre serà menuda, arrugada i vestida de negre. Era molt dura i va morir amb més de vuitanta anys, va emigrà a l'Argentina amb el marit i dos fills, va tindre que tornar per l'enfermetat del seu marit i ho va fer amb tres fills i la casa a sobre, després de haver enterrat dos marits, tres fills i un parell o tres de nets, sense oblidar que va ser traïda per dos dels tres fills que seguien vius. Ramón, el fill grant de Mario sempre diu que era “La Yaya de les sardines”, però aixó es un altre história.

Luis Eduardo Aute – Quinta del sordo

L'amic Luis Eduardo Aute sempre ha sabut imprimir als seus textos aquesta vena de poeta boig, perdut entre el rerefons urbà d'una gran ciutat, embolicat en noms, somnis, llocs i quimeres. "Quinta del sordo" és una de les seves millors lletres, dedicada al pintor Francisco de Goya, al qual ell admira i ha influït en la seva carrera com a pintor, tot i que reconeixem que Eduardo té moltes més cançons genials i el modern trobador és una de les nostres debilitats musicals. Ens diu en aquest tema que “El sueño de la Razón produce monstruos”. La cançó es trobava en el seu àlbum "Nudo", publicat l'any 1985. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap a Madrid. Per això xampurreja el català. Mario i ell es coneixen des de fa un munt d’anys. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, primer com batería, després ja cantant, fins que Eduardo va començar a gravar les seves cançons, es diu que aconsellat per Massiel que de fet va gravar en els seus començaments dues cançons d’Aute “Rosas en el mar” i “Aleluya nº 1”.

Quinta del sordo (L.E. Aute)

Soñando que soñaba me encontré 
al lado de un extraño personaje,
un viejo entre el Capricho y el Desastre 

hundido a una paleta y a un pincel.
Pintaba, ensimismado, en la pared
un fresco con los locos más infames
revueltos en un sórdido aquelarre
a modo de ensalada Veaudelaire.


Quinta del Sordo,
casa de locos,
el Sueño de la Razón
produce monstruos.


En medio de la insólita reunión
batíase el de la Triste Figura
en duelo contra un órgano que Schumann
tocaba con la oreja de Van Gogh.


Bailaba junto al fuego Maldoror
un vals con Luis II de Baviera
debajo de los pétalos que Ofelia
regaba desde un éxtasis de Artaud.


Sufría una iluminación Rimbaud
y en ella se le aparecía Hamlet
montado a lomos del Marqués de Sade
tirado por Calígula y Nerón.


Atada por el Capitán Ahab
dejábase violar Juana la Loca
por Hölderlin y Nietzche en plena euforia,
un poco más allá del bien y el mal.


Transido por aquella bacanal
de reyes, criminales y poetas
caí desvanecido en la quimera
del otro lado de la realidad.


De pronto aquella orgía se esfumó
y al despertar me vi mirando a Goya
dormido bajo el Reino de las Sombras
del sueño que soñaba mi razón.


Joan Manuel Serrat – Fiesta (sin censurar)

Serrat va publicar aquest tema que en el seu moment no es va permetre fos editat a Espanya. Curiosament a Mario s’el va enviar des de Mèxic una novieta que ell tenia al país dels mariachis en format EP. Posteriorment i amb canvis en la lletra a Joan Manuel Serrat se li va permetre gravar la cançó, canviant parts del text, per descomptat, encara que aquests van ser bàsicament paraules que en cast censor li van sonar ofensives, si bé no ho eren tant, i canviant un petit tros d'una estrofa ja que no podia dir que en una festa molt etílica finalitzant la Festa Major del poble, també es trobava el senyor rector, líder espiritual del lloc. Nosaltres avui escoltarem la primera versió que va gravar El Noi l'any 1970, la que en el seu moment, no van permetre fos publicada a l'Espanya franquista, clar que anys més tard Serrat la va treure també en la versió original. Us incloim la lletra original i les paraules i frases subratllades són aquelles que van obligar a canviar. La cançó va ser presentada en públic al setembre de 1969, en el marc de la fi de festa a què Serrat estava convidat, en el Segon Festival Internacional de la Cançó de Barcelona que va substituir al del Mediterràneo. Joan Manuel Serrat, entre d'altres temes, va estrenar "Fiesta", tot i que no estava acabada ni aprovada per la censura. Posteriorment i ja "corregida", la va incloure en el seu àlbum “Mi niñez”. Serrat sempre ha estat la nostra debilitat musical i la veritat és que tampoc hem fet res per posar-hi remei, ja ens està bé així. Fa molts anys que Serrat i Mario es coneixen, va ser arran de la publicació de "El Sur también existe" amb poemes de Mario Benedetti, quan ell li va fer una entrevista per Diari de Tarragona. Encara recorda, anys després, quan i arran de complir els seus cinquanta anys va fer un article al Diari sobre la seva història musical i felicitant-lo. Mario va rebre a casa seva un postalón que li va remetre Serrat per correu postal, donant-li les gràcies per tot i dient que se sentia ric per tenir bons amics. Per el seu arxiu encara corre el postalón. Per cert, la totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel)

Fiesta (Joan Manuel Serrat)

Gloria a Dios en las alturas,
recogieron las basuras
de mi calle, ayer a oscuras
y hoy sembrada de bombillas.

Y colgaron de un cordel
de esquina a esquina un cartel
y banderas de papel
verdes, rojas y amarillas.

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea,

en la noche de San Juan,
cómo comparten su pan,
su mujer y su gabán,
gentes de cien mil raleas.

Apurad
que allí os espero si queréis venir
pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir.

Vamos subiendo la cuesta
que arriba mi calle
se vistió de fiesta.

Y hoy el noble y el villano,
el prohombre y el gusano
bailan y se dan la mano
sin importarles la facha.

Juntos los encuentra el sol
a la sombra de un farol
empapados en alcohol
magreando a una muchacha.

Y con la resaca a cuestas
vuelve el pobre a su pobreza,
vuelve el rico a su riqueza
y el señor cura a sus misas.

Se despertó el bien y el mal
la zorra pobre vuelve al portal,
la zorra rica vuelve al rosal,
y el avaro a las divisas.

Se acabó,
el sol nos dice que llegó el final,
por una noche se olvidó
que cada uno es cada cual.

Vamos bajando la cuesta
que arriba en mi calle
se acabó la fiesta.


Iván Ferreiro – El Dormilón

Aquesta és una altra curiosa història d'amor que parla de dues persones completament antagòniques que bé podrien ser de planetes diferents i ens la porta avui a Troba - Dors el cantautor amb gust de pop-rock Iván Ferreiro, el que va ser líder del grup Los Piratas durant 13 anys, des del seu últim treball discogràfic titulat genèricament "Val Miñor-Madrid: historia i cronología del mundo", sisè àlbum gravat en estudi. El títol del disc està inspirat en l'obra "Història i cronologia del món" d'Isaac Asimov i en la seva pròpia trajectòria personal entre Val Miñor i Madrid. Es va publicar el 24 de setembre del passat 2013. Els texts són bastant futuristes i en moltes ocasions els podríem gairebé considerar poemes de ciència ficció i en molts casos juga amb títols de pel·lícules. Iván Ferreiro va néixer a Nigrán el 15 d'agost de 1970. Per cert, Iván Ferreiro és un dels pocs artistes, diguem "consagrats", així, entre cometes, que ha permès descarregar-se un àlbum gratuïtament desde la seva web, us estem parlant del disc "Mentiroso mentiroso" que es va editar l'any 2006 i si bé es va vendre a les botigues, durant una temporada va ser de descàrrega gratuïta.

El dormilón (Iván Ferreiro)

Ella quiere salvar el planeta
y él quiere que el mundo se gobierne solo.
Ella vuela en bicicleta
y él la llama desde un taxi.
Ella vive en todo el mundo
y él ve el mundo por la tele.
Ella es una diosa
y él es un cometa.

Ella duerme por las noches
y no recuerda lo que sueña.
Él sueña con dormir cuando ella duerme
y sueña con soñar lo que ella sueña....
Y sueña con soñar lo que ella sueña....

Ella es la esperanza de la humanidad,
y él escribe mientras ella duerme.
Él fuma y obedece,
ella habla y resplandece.

Ella canta desnuda una canción
y él la mira y se relame.
Él se pierde entre su pelo,
ella se abraza fuerte y dice:

"Que las noches con sus lunas y las lunas con sus huesos nos secuestren a los dos...
Que las lluvias y los soles y las hojas en el suelo nos encuentren a los dos...
Que los años y el presente nos sorprendan a los dos..."

Ella siempre mira hacia delante,
él jamás mira hacia atrás.
Ella duerme y sueña aunque no se acuerde,
él escribe mientras ella duerme.

Ella es la esperanza de la humanidad,
y él escribe mientras ella duerme.
Él fuma y obedece,
ella habla y resplandece.

Ella sonríe y devora la vida,
él devora la vida y sonríe.
Él sueña con dormir cuando ella duerme
y sueña con soñar lo que ella sueña....
Y sueña con soñar lo que ella sueña....
Él sueña con soñar lo que ella sueña....
Y sueña con soñar lo que ella sueña....

"Que las noches con sus lunas y las lunas con sus huesos nos secuestren a los dos...
Que las lluvias y los soles y las hojas en el suelo nos encuentren a los dos...
Que los años y el presente nos sorprendan a los dos..."


Lola Beltrán – El Siete Mares

Diuen que la veu del Mèxic més profund i ancestral és femenina i que si tingués nom seria el de Lola Beltrán. A ritme de ranxera ens arriba aquesta història que parla d'un mariner que viatja errant pels set mars i viu entre les tempestes. El mariner li parla al mar i aquest li contesta preguntant On vas mariner, si navegar és el teu destí? Es tracta d'una composició del gran cantant i compositor mexicà José Alfredo Jiménez (Guanajuato 19 de gener de 1926 - Ciutat de Mèxic, 23 de novembre de 1973) que es va incloure en el doble àlbum "Lola Beltrán - Interpreta a José Alfredo Jiménez" que es va editar originalment l'any 1969, a través del segell RCA i va ser reeditat el 1986. La cantant, actriu i presentadora de televisió mexicana Lola Beltrán, d'autèntic nom Maria Lucila Beltrán Ruiz, està considerada com el màxim exponent de la música folklòrica del seu país, va néixer a Rosario el 7 de març de 1932 i va ser sobrenomenada Lola La Grande, la Reina de la Canción Ranchera i també la Señora de la Gran Voz. Es diu que les seves cançons sempre parlen contra el masclisme i són un cant a favor de l'erotisme. Lola Beltrán va ser tot una icona de la cultura musical mexicana, encara que la seva carrera cinematogràfica és també molt extensa. Va morir a Ciutat de Mèxic el 24 de març de 1996 i avui a Rosario, la seva ciutat natal, hi ha un museu dedicat a la gran artista, també en una plaça davant de la Parròquia de Nostra Senyora del Rosari, hi ha un monument en el seu honor que és tot un símbol.

Triana – Una noche de amor desesperada

Acabarem el programa d’avui de Triba - Dors escoltan a Triana. Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo que abans havía tocat amb Los Payos i amb qui a Mario l’unía una bona amistat, li explicava en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecà, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Volem deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el amic Eduardo (a la foto), jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. Be, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Troba - Dors. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat al 1981 i estava composada per Jesús de la Rosa, comptant en l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).
Triana

Una noche de amor desesperada (Jesús de la Rosa)

Niña tienes algo
que me puedes dar
brillan tus encantos
en mi caminar.

Tuvimos una noche
llena de color
un río dorado
tus ojos son.

Paramos la vida
con nuestras manos
la vida cantaba
esta canción.

Una noche de amor
desesperada,
una noche de amor
que se alejó.

Sigo caminando
no te veo más
brillan tus encantos
en mi soledad.

Una noche de amor
desesperada
una noche de amor
que se alejó


Tancarem per avui Troba – Dors, però tornarem la propera setmana, Ara i abans baixar la persiana, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i fotem el camp, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen