La música és alegre, la música és trista. La música és local, la música és
universal. La música és un dels cors de la vida, i palpita, i palpita en
allegro i en tempo lento, i en diverses parles que convenen en els mateixos
sentiments. Avui palpitem més bé en tempo lento i malenconiós. Algun dia també
plou a la
Mediterrània. Deixem-nos emportar per aquest vaixell tranquil
però ple de càrrega emocional. Ara ens posarem en marxa des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba
– Dors, som Manolo Ribera i Mario Prades i nosaltres
Aixequem la persiana
Jordi Soler –
Petita festa
Jordi Soler i
Galí va ser component de Los Pic Nic i a més havia gravat també en solitari un
parell de singles, aquest és el primer d'ells i el va publicar Hispavox dins de
la seva sèrie Estel, signat com Jordi Soler, encara que aquest gran guitarrista
que després que es desfessin Pic Nic va formar part del grup OM, va acompanyar
a Pau Riba i posteriorment va acompanyar a la guitarra durant 25 anys a Ovidi
Montllor, component i produint molts dels seus discos, seria conegut ja com
Toti Soler i la seva posterior carrera en solitari s'ha anat decantant cap al
flamenc. La lletra d'aquest tema que escoltem
avui per obrir Troba – Dors, va ser escrita pel poeta xinès Li Po, al qual
actualment s'ha donat per dir-li Li Bai i va ser musicat pel propi Toti Soler.
Aquest tema va ser interpretat per Toti i Sílvia Pérez en un concert realitzat
al Festival de Música de Cardedeu l'any 2011 i forma part del seu repertori
dels darrers anys, clar que el que molts no recorden és que ell la va gravar ja
a finals dels seixanta. Toti Soler va 
néixer a Vilassar de Dalt, Barcelona, el
7 de juny de 1949. Al llarg de la seva carrera va acompanyar a Léo Ferré, Taj
Mahal, Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester Formosa que ens sembla recordar era
la seva companya, Francesc Pi de la
Serra, Pascal Comelade, Maria del Mar Bonet i altres. L'any
2005, va rebre el Premi Nacional de Música de Catalunya, atorgat per la Generalitat de
Catalunya, pels seus discos "L'arxiver de Tortosa",
"Racconto" i "Guitarra i cançons" i l’any 2006 li va ser
atorgada la Creu
de Sant Jordi. La seva última producció discogràfica fins ara es va editar
l'any 2011 i es va titular “Raó de viure”.
Chavela Vargas
– El preso número 9
Avui i tal com
estan les coses de la igualtat en qüestió de sexes i els drets de la dona,
aquesta cançó és políticament molt incorrecta, però quan la va escriure Roberto
Cantoral a principis dels anys seixanta feia pocs anys que a Mèxic s'havia
derogat una llei sobre l'Honor que permetia al marit matar la seva dona si la
enchampaba amb un altre decoran-li el seu cap, clar que no li podia tocar ni un
pèl a "l'altre". A Mario l'hi comentava aixó d'aquesta llei ja
derogada, una novieta mexicana que va tenir a finals dels seixanta que es deia
Magnòlia i li va fer arrivar moltíssims discos des de la terra dels mariachis,
la majoria nord americans, clar que va afegir que es tractava d'una llei que
havien portat a Mèxic els espanyols. En aquesta ocasió i com els protagoniste
de l'historia va matar als dos, a ella per adúltera i a ell, el seu millor
amic, per traïdor, el comdenen a mort. Tot un melodrama de culebró barat, però
que succeïa i succeeix, aquests successos es troben entre els anomenats crims passionals i la violencia de génere. La cançó ens la porta a Troba - Dors la gran
Chavela Vargas, una dona gran entre les grans cantants mexicanes i que 
a
Espanya vem recuperar gràcies a Almodovar. El seu nom real era Isabel Vargas
Lizano i va néixer a Costa Rica, a San Joaquín de Flores, el 17 d'abril de
1919, va morir a Cuernavaca, Mèxic, als 93 anys d'edat, un diumenge 5 d'agost
de 2012, tenia problemes de cor, pulmonars i de ronyó i és que la seva vida va
estar marcada pels excessos de tota mena, però així i tot va estar en actiu fins a la seva
mort. En el seu Twitter oficial es llegia "Silenci, silenci: les amargors
tornaran a ser amargues... s'ha anat la gran dama Chavela Vargas". Va
rebre el Premi a l'Excel·lència Musical de l'Acadèmia Llatina de les Ciències i
Arts de la Gravació
en 2007. Chavela Vargas en les seves cançons i la seva manera d'actuar sempre va ser
masclista, per això es va integrar tan bé en la música ranxera. "Cantava
com un home borratxo" es deia d'ella. Va ser un personatge sempre a contracorrent
des de jove: vestia com un home, fumava puros i molt, bevia igual o més,
portava pistola i era reconeguda pel seu característic poncho vermell. Als 81
anys i en una entrevista que li van fer a la Televisió de Colòmbia,
Chavela Vargas va expressar obertament que era lesbiana.
La gran Chavela Vargas
Guillermina
Motta – A un amic del Pais Basc
La cantant i
durant molt de temps cantautora Guillermina Motta, l'any 1968 va publicar
aquest disc per al segell Concentric, propietat de Josep Maria Espinàs que
també havie sigut soci del segell Edigsa. La veritat és que ens agrada aquesta
cançó i considerem que té una lletra molt interessant. Totes les d'aquest EP
van ser escrites per Guillermina Motta que a més de cantar va tocar la guitarra
en la gravació, en què va estar acompanyada per un grup de bons músics d'estudi
dirigits per Francesc Burrull que era el director artístic de Concentric i va estar també el productor. Els
enregistraments es van fer en els Estudis Gema i el disseny de la portada del
disc 
va ser de Pau Riba que la veritat és que tampoc podem dir que es lluís en
excés. Les altres tres cançons eren “No té encara 14 anys”, “Història” i “Molt
temps”. En els seus primers discs Guillermina Motta era molt reinvidicativa,
però molt, encara que Guillermina Motta
sempre va tenir aquell toc de desimboltura i alegria que la va caracteriçà en
la seva vida professional i la va portar a gravar aquella mena d'himne del Barça, clar que el Rexach possiblement també va tenir
alguna cosa que veure. O Serrat ja
que un dia vem veure anunciat en portada d'una revista del "coraçao" que ells dos estaven
enrotllats, com es diu avui en dia. Guillermina
Motta va ser component d'Els
Setze Jutges. La
Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de
febrer de l’any 1941. Per cert que la
Motta també va treballar d’actriu, recordeu
la incipient televisión pública que es feie des de Miramar, una seguna cadena,
llavor anomenada UHF on podiem
veure la serie “Les Guillermines del Rei Salomó”, avui tot un clàsic i
aquella seguna cadena tenia un limitat pero interesant contingut en català i amb emissió sols per Terres Catalanes.
Mayte Martín –
S.O.S.
Pràcticament
des de que vam començar a sortir a l'aire, Manolo va demanar a Mario aquesta
cançó de la gran cantant catalana Mayte Martín i finalment s'ha sortit amb la
seva i aquí tenim aquesta crida d'auxili, "S.O.S.", un tema que
tancava el seu primer àlbum "Muy frágil ", publicat per Mayte Martín
l'any 1994, escrit per la mateixa cantant i que compta amb arranjaments de Joan
Albert Amargós. La veritat és que es tracta d'una gran cançó d'amor amb lletra i música de la
cantant barcelonina, nascuda el 19 d'abril de 1965 i que es diu realment
María Teresa Martín Cadierno. L'any 1996 va guanyar el Premi Ciutat de
Barcelona de Música. La veritat és que tot i ser una cantant 
de flamenc Mayte
Martín també ha interpretat boleros, gravant al costat del recordat pianista
invident Tete Montoliu el disc "Free Boleros", l'any 1996. Ha treballat,
formant companyia, amb la bailaora Belén Maya, amb la qual presenta espectacles
conjunts, entre ells "Querencias". En la seva obra destacarem l'àlbum
"Al cantar a Manuel" que va gravar l'any 2009 musicant versos del
poeta Manuel Alcántara. Per cert la versió que va realitzar del bolero
"Procuro olvidarte" de Manuel Alejandro i que va ser el gran èxit de
Hernaldo Zúñiga, es va incloure en la banda sonora del documental
"Bicicleta, cuchara, manzana" que va dirigir Carles Bosch en el 2010.
Poster d'un concert de Mayte Martín a la sala Luz de Gas
Mercedes Sosa
– El tiempo es veloz
Us portem de
nou a Troba - Dors a la
Negra Sosa en aquest cas amb una cançó gravada en directe i
en la que compta amb la col·laboració de l'autor del tema, el gran músic
argentí David Lebón, un cantant i multiinstrumentista històric del Rock
Nacional que va militar en grups importants del rock argentí, entre ells
Pappo's Blues, la Pesada
del Rock and Roll, Pescado Rabioso, Color Humano, Polifemo i Serú Girán i que
va compondre aquest tema en els 70 i la va gravar en el seu primer disc en
solitari editat l'any 1982. Us l'hem extret de l'àlbum "Mercedes Sosa -
Oro" que va publicar el segell Polygram l'any 1995 i que es basa
principalment en duets gravats en directe. En aquest tema reconeixen ser uns
"bojos" per pretendre canviar el món amb la seva cançó. Mercedes Sosa és coneguda com La
Negra Sosa i també com La Veu d'Amèrica, una de les grans
veus que des d’Argentina
va llançar el seu missatge al món. Mercedes
Sosa va néixer a San Miguel
de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de
feia més de trenta anys el
mal de
Chagas-Mazza, una 
malaltia
lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de
l'Argentina i en gran part
de Sud-amèrica i va
morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van
ser vetllades en el Salón de los Pasos Perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les
seves cendres van ser dispersades, per expressa
voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i
la ciutat de
Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i va ser una de les grans exponents
de la Nova Cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia que
l'anomenessin cantant, ella es definia a
si mateixa com
cantora i per descomptat, res a veure amb la
finca d'Isabel Pantoja.
El músic argentí David Lebón, autor d'aquesta cançó
Lone Star – Mi
calle
Aquesta cançó
gravada el mes de Novembre de l’any 1.968 i posada a la venda a principis de
decembre, és pot calificar com la primera Cançó Protesta del rock
espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris marginals i podríem
ubicar-la geogràficament en carrers de l'actual Raval de Barcelona,
a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura especulació
per la nostra part. Es tractava d'una
composició del grup i es va publicar en
un single editat per
EMI amb la cançó
"Thinkin' of you" a l'altre cara. “Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels
barcelonins Lone Star, als que
avui en dia es coneix el el mon de la música com “La leyenda” i va ser composada per ells. Va ser un dels
seus singles que millor es va vendre. Quan es va editar, a finals de 1968, Lone Star estava integrat 
per Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López a la bateria que a
finals de 1969 seria substituit per Luis
Masdeu. La cara B que va ser composada sols per el guitarrista de Rocafort de
Queralt, Joan Miro. La peça va
ser regravada per Lone Star en els anys 90, el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que Mario coneix de quan va tocar amb una gira de Radio Futura com músic de soport, la
resta de músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º de Caballería i es va incloure
en un CD publicat l’any 1998 i titolat “Hacia el futuro”. Curiosament, ha
sigut l'ultim disc gravat per Lone Star
fins el moment. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de cobla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B, el concert va ser tot un èxit.
La millor formació de Lone Star
.jpg)
Nacho Campillo
– Loco de amor
Nacho Campillo, el
líder dels Tam Tam Go! i al que ara
escoltarem a Troba - Dors, va intentar una dura prova que no li va
sortir massa bé, però que parla de tot lo “Tirao pa’lante” que és. Un dia del mes
de maig de l’any 2007 Nacho Campillo
va realitzar una actuació "espontània" al metro de Madrid, a l'estació Bilbao. Durant una hora Nacho
Campillo amb la seva guitarra va estar cantant amb el barret prest...
Sabeu quan va recollir? Només va recaptar 71 cèntims, "ni per un cafè"
deia el cantant i no va ser reconegut per ningú, bé, una persona si el va
reconèixer, però aixó es un altre historia. Nacho Campillo va néixer a Badajoz el 14 d'abril de 1959 i amb Tam Tam Go! van començar gravant en
anglès. De fet, en el seu primer LP només el tema "Manuel Rachel"
estava cantada en castellà. Curiosament es la cançó més reixida del disc. La
cançó "Loco de amor" que sona ara a Troba - Dors i amb arranjaments gairebé jazzístics, estava inclosa
en el seu primer disc en solitari amb el seu nom “Nacho Campillo” per títol
genèric. Abans de crear amb el seu germà el grup Tam Tam Go! Nacho Campillo
habia tocat amb RH+ i
anteriorment amb Clavel i Jazmín, el grup
de Paco Clavel.
Nacho Campillo
Cheb Khaled – Aïcha
Khaled Hadj Ibrahim és un cantant de Raï, un estil que durant anys
va estar censurat i prohibit a les emissores de ràdio de mols països àrabs del
nord d'Àfrica. Nascut a Sidi-El-Houri, Orà, el 29 de febrer de 1960, Cheb Khaled a més de cantar i compondre,
també toca l'acordió, baix i l'harmònica. Curiosament les seves cançons tenen
una gran popularitat tot i que mai han sonat a les emissores de ràdio dels
països àrabs ja que van ser prohibides perquè les lletres de Cheb Khaled
pràcticament en la seva totalitat tracten sobre dones, alcohol i igualtat de
drets entre homes i dones. De fet alguns artistes de raï van ser assassinats
per fonamentalistes islàmics. És un dels màxims exponents de l'estil raï que és
molt popular al nord d'Àfrica, tot i la censura. L'any 1985, el raï surt de la
clandestinitat gràcies a una liberalització del règim algerià que intenta
recuperar el raï i organitza el primer Festival de Raï d'Orà. Aquell va ser el
primer concert públic de 
Cheb Khaled que fins aquell moment s'havia limitat a
actuacions privades en festes. Cheb Khaled s'instal·la a França a partir de
1986 i grava "Kutche", el seu primer àlbum en el qual evoluciona cap
al jazz i el pop, fins aquell moment sols havie gravat cassettes. Actualment en el seu nom ha deixat d'usar el Cheb que
significa "jove". "Aïcha" va ser un single de Khaled,
publicat l'any 1996 i es trobava en el seu setè àlbum d'estudi titulat
"Sahra". La cançó va ser composta per a ell pel cantautor francès
Jean-Jacques Goldman, d'origen jueu, va ser número 1 a França i ha estat un dels
temes més escoltats d'aquest cantant establert al veí país. "Aïcha"
és un nom àrab de dona molt conegut, perquè, de les dones de Mahoma, la
preferida es deia Aisha Bint Abi Bakr. La cançó té un contingut molt feminista
en la seva lletra, realitzant apologia de la igualtat entre homes i dones. A la
lletra i quan un home festeja l'Aïcha prometent-li tot tipus de regals ella li
respon:
Cheb Khaled que fins aquell moment s'havia limitat a
actuacions privades en festes. Cheb Khaled s'instal·la a França a partir de
1986 i grava "Kutche", el seu primer àlbum en el qual evoluciona cap
al jazz i el pop, fins aquell moment sols havie gravat cassettes. Actualment en el seu nom ha deixat d'usar el Cheb que
significa "jove". "Aïcha" va ser un single de Khaled,
publicat l'any 1996 i es trobava en el seu setè àlbum d'estudi titulat
"Sahra". La cançó va ser composta per a ell pel cantautor francès
Jean-Jacques Goldman, d'origen jueu, va ser número 1 a França i ha estat un dels
temes més escoltats d'aquest cantant establert al veí país. "Aïcha"
és un nom àrab de dona molt conegut, perquè, de les dones de Mahoma, la
preferida es deia Aisha Bint Abi Bakr. La cançó té un contingut molt feminista
en la seva lletra, realitzant apologia de la igualtat entre homes i dones. A la
lletra i quan un home festeja l'Aïcha prometent-li tot tipus de regals ella li
respon:
Guarda els teus tresors
mereixo alguna cosa millor
que una gàbia, encara que sigui d'or
Vull tenir els mateixos drets que tu
i que sempre em respectis
L'amor és
l'única cosa que vull
Louis
Armstrong – Moon river
Li deien
Satchmo, és el genial trompetista Louis Armstrong que a més a més cantava, amb una
veu ronca i personal, però que va agradar al públic. La veritat és que anàvem a
posar-vos el "What A Wonderful World", però rebuscant per la
discoteca de Mario ens vam trobar amb aquesta extraordinària versió que Louis
Armstrong realitza amb la seva veu cazallera, del tema que Henry Mancini va
compondre per a la pel·lícula "Breakfast at Tiffany 's" que aquí van
traduir com "Esmorzar amb diamants" i que en el film canta l'actriu
Audrey Hepburn que per cert va néixer a Bèlgica, acompanyant-se per una
guitarra al ampit de la seva finestra mentre un jove i guaperas George Peppard
la contempla des de la seva finestra. La veritat és que es tracta d'una comèdia
romàntica sobre el que abans es deia "una mantinguda" i que ara no
sabríem com definir. Al film també van participar Patricia Neal, Martin Balsam,
Mickey Rooney fent de japonès i l'escriptor, periodista i noble espanyol José
Luis de Vilallonga. Tot un galant de l'època, però que en la pel·lícula fa de
brasiler. Va ser dirigida l'any 1961 per Blake Edwards i avui és un clàssic del
que el nostre amic Andrés de Andrés podria explicar-nos moltes més coses. Per
cert, el texte era del lletrista nord-americà Johnny Mercer. Louis Armstrong va nèixer a Nova
Orleans el 4 d'agost de 1901 i va 
morir a Nova York a causa d'un atac de cor,
el 6 de juliol de 1971. Louis Armstrong
va ser un dels que van aconseguir que el jazz deixés de ser música marginal,
gairebé folklòrica i reservada per a negres, per esdevenir art popular i un
gènere en majúscules. L’any 1922, quan les autoritats van començar a tancar els
bordells de Nova Orleans i els músics de jazz es quedaven sense treball, Armstrong es va unir a l'èxode de
músics que es va produir cap a Chicago. Ell es va incorporar a la Creole
Jazz Band
de Joe King Oliver com a segon
cornetista . L'orquestra d'Oliver era,
al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing
de Chicago, en una època en què
la ciutat era el centre del jazz, va ser en aquest moment quan la popularitat
d'Armstrong va començar a
incrementar-se de manera exponencial. Però el reconeixement internacional li va
arribar molts anys més tard quan va començar a gravar temes cantats, sobretot
gràcies a aquest i "Hello, Dolly". Per els amants de las curiositats
os direm que el principal aeroport de Nova Orleans es diu Aeroport Internacional Louis Armstrong en
honor del músic de color.
Tot un mite del jazz, el genial Louis Armstrong
Pablo Alborán
– El beso
Tancarem el programa d'avui des del nou
treball discogràfic del jove cantautor Pablo Alborán "Tanto" que va
publicar el 7 de novembre del passat any i que ja ha sigut 5 vegades Disc de
Platí a Espanya i ha aconseguit un Disc de Platí a Portugal, segons fons de la casa de discos, us hem seleccionat
per escoltar al programa d'avui de Troba - Dors aquesta bella cançó sobre un home que està "boig per amor", sense
arribar a l'extrem del de Nacho Campillo que hem escoltat abans. De veritable
nom Pablo Moreno de Alborán Ferrándiz, va néixer a Màlaga el 31 de maig de 1989,
fill de pare malagueny i mare francesa. Ha aconseguit ser nominat en tres
ocasions als Grammy, l'any 2011 i fins ara ha publicat dos àlbums d'estudi, un en
directe i ha col·laborat en diversos enregistraments d'altres artistes, entre
ells la portuguesa Carminho, Miguel Bosé o María Dolores Pradera. Pablo Alborán
va ser descobert pel cantautor i productor Manuel Illán i va ser apadrinat per
la cantant Diana Navarro. 
El jove cantautor Pablo Alborán
Aquí conclou per avui Troba – Dors, arriva l’hora de baixar la persiana
nosaltres fotem el camp, pero us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba - Dors, a reveure.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
