Amb la proximitat de l'hivern el cel es
va tenyint amb tons grisosos i metàl·lics, hi ha molts més núvols i la humitat
s'accentua en l'ambient. Les nits es refreden i també els dies, mentre que la
pluja que cau de tant en tant, ens recorda que l'estiu ja va passar. Busquem
els dies de sol per aprofitar aquests tímids raigs i omplir-nos de la seva
calor i energia. Necessitem el sol i el mar, som mediterranis, però també
rebutgem les guerres i la violència innecessària, és clar que la pregunta
sempre acaba sent En algun moment es necessària la violència? Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis,
emprenem el nostre recurregut per les paraules dels nostres cantautors que
arriban sempre envoltades per la seva música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i
comencem Troba – Dors.
Aixequem la
persiana
Whiskyn’s –
Immigrant
Obrirem
Troba – Dors per avui escoltant als reusencs Whiskyn's, amb un tema extret del
seu àlbum "De la nit al dia", publicat l'any 1999 i que va ser
produït per l'amic Joan Reig. El tema ens parla del
problema de la immigració, cosa que vivim de ple en les últimes dècades i que
ara sembla haver-se traslladat a Itàlia ia l'illa de Lampedusa, encara que la
veritat és que les costes espanyoles segueixen sent la meta de molts emigrants
que arriben en les seves pasteres atrotinades i aquest estiu hem tornat a
viure-ho de prop. L’any 2009 Whiskyn’s van anunciar la seva dissolució que és
va produïr de forma amistosa. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del
Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és
actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però
finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el
seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell
vendes i concerts. Quan Mario els vaig coneixa ancara es deien Terrado 25 i
s'havien autoeditat un cassette que encara te a la seva discoteca. Joan Masdeu
era veí de Mario al barri 
del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al
carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del
grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran
Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien
del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, peró per la banda han passat uns quans
músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc
Solé i Toni Díaz. El cantant Joan Masdeu que ha fet d’actor, també ha publicat
en solitari.
Los Secretos – Ojos de gata
Els germans Urquijo van reflectir en
aquest text una realitat molt habitual en el món de la música. Els artistes són
contemplats pels fans amb afecte i sobre tot admiració, col·locant-los en una mena de
pedestal i gairebé se'ls adora com a déus, però són gent normal i corrent, amb
els seus anhels, frustracions, problemes, desitjos, somnis i realitats, és clar
que tot molt més mediàtic que la vida d'un ciutadà del carrer. Los Secretos ens
expliquen la història del músic que és lliga a una noia amb el centelleig del
seu triomf, però com ells diuen a la cançó “Cómo explicar que me vuelvo vulgar,
al bajarme de cada escenario”. La història de la creació d'aquesta cançó és
curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça amb dos títuls diferents i la lletra
començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb
l'altra. 
La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de
diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans
Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de
composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa,
no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però
Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella
lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li
afegissin el rtimo que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra
comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la
seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens
va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las
diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb
Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (a la foto) (Madrid, 15 de febrer
de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però “Ojos de gata” es va gravar
originalment en el LP "Adiós tristeza", editat per Los Secretos l’any
1991.
Los Secretos, liderats per Álvaro Urquijo
Lejos de Allí – Ana y Silvia
Lejos de Allí ens narren la història de
dues amigues que es coneixen des de la infantesa. Elles creixen i evolucionen al mateix temps, comparteixen
aquelles primeres cigarretes i fins tot el rímel. Al llarg dels anys van mantenint
els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt diferents, tant de
caràcter com físicament, però tenen secrets amagats que a ningú comptaran mai.
Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres
i lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i
situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al
públic jove immediatament. És clar que des de la casa de discos els van forçar
a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de
ràdio-
fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí
es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993,
però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a
Troba - Dors i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de
Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar en format single i
maxi-single. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané
Larregla (a la foto), si bé durant un temps van ser tres. "Te siento
ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara
traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané
Larregla es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del
"Homenaje a Jesús de la Rosa"
de Triana i és guitarrista de Distrito 14.
Laredo – El boxeador
Simon & Garfunkel van gravar cançons
plenes de contingut humà, utilitzant bons jocs de veus. Un dels seus temes més
importants és "The Boxer", "El boxejador". Aquesta cançó és
la història d'un jove boxejador encegat pels seus somnis de ser un gran campió.
Ho deixa tot i abandona el poble marxant-se a la recerca del seu somni, però a
la ciutat es troba amb la crua i cruel realitat. Ens expliquen com sols troba
consol i afecte entre prostitutes, però encara que s'ho planteja en moltes
ocasions, no vol tornar al seu poble. No vol ser un fracassat a casa, prefereix
ser-ho allà on només és un desconegut més, un altre que ha perdut el combat de
la vida. A mitjans dels setanta aquí al pais van sorgir una sèrie de grups
vocals, bàsicament tercets que van tenir els seus cinc minuts de glòria, entre
ells cab destacar a Laredo, aquest grup madrileny, pioners en això dels
pupurris sobre cançons dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa.
Recordeu el seu gran èxit "El último guateque" que es va usar per a
la pel·lícula del 
mateix títol, tot i que nosaltres, de la seva discografia,
ens quedem amb aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel,
"The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona
adaptació al castellà de la lletra, realment excel•lent i mantenint l'esperit
original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José
Antonio García-Morató. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan
es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara a Troba -
Dors, es trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar l’any 1978
mitjançant el segell CBS.
El boxeador (Paul Simon)
Soy un pobre diablo
y de mi nada sabréis
Malgasté todas mis fuerzas
en montones de promesas
que eran burlas, ni una verdad.
Pero un hombre sólo escucha
lo que quiere escuchar
Y dejé familia y casa
era apenas un chaval
Para mí todo era extraño
en la paz de una estación
perdido y asustado
Espiar,
frecuentar los barrios bajos
su miseria y suciedad
entre vagabundos prefería estar
Voy buscando algún trabajo,
pido paga sindical,
pero no hay ofertas
sólo una proposición de prostitutas
He de admitir
que hubo veces sólo y triste
que encontré consuelo allí…
Preparando el nuevo invierno
pienso en casa y en volver
Vuelta atrás
Donde el viento de ciudad
no me desangre más
Vuelta a casa, otra vez
en el Rin un boxeador,
un luchador de profesión
Lleva huellas en la cara
del guante que le pegó
y que le cortó hasta que gritara.
De vergüenza y de rabia
yo me marcho, yo me marcho.
Pega duro y no se va hmm…
Lai la lai, lai la lai la la la lai
Joan Manuel Serrat – Mediterráneo
Joan Manuel Serrat a “Mediterráneo”, una
de les seves millors cançons, reflecteix perfectament la vida i el caràcter de
la gent que viu a la vora del Mare Nostrum. Quimet recorda les platges de
Salou, Cambrils, La Pineda
i les de Tarragona ciutat, però Mario va passar la seva infantesa per lss de la Barceloneta, Can
Tunis, Castelldefels i el Garraf, sense oblidar les platges de Mallorca. I és
que la nostra cultura s'ha gestat a la vora del Mediterrani, des dels ibers,
fenicis, cartaginesos, romans i àrabs. El sol i el mar són el nostre bressol,
els nostres mariners van solcar els mars, els almogàvers van portar la nostra
bandera als confins de la
Mediterrània, podem dir que som la Mediterrània. Aquest
tema donava títol a un dels millors àlbums de Joan Manuel Serrat, publicat
l'any 1971, però inicialment Serrat considerava com a títol per a la cançó “Amo
el mar” i “Hijo del Mediterráneo”. Tots els temes van ser escrits, lletra i
música, pel Noi del Poble-Sec, excepte "Vencidos" que era un poema de
León Felipe 
musicat per Serrat, tot amb arranjaments de Juan Carlos Calderón,
Gian Piero Reverberi i Antoni Ros-Marbà que també va ser el director artístic,
però això sembla ser que no és cert del tot. "Mediterráneo" que ha
estat considerada per la revista especialitzada Rolling Stone com La Millor Cançó del Pop
Espanyol de tots els temps, nosaltres recordem ara que es va parlar d'una demanda
per plagi que es va interposar a Serrat per part d'un cantant sud-americà, no
recordem ara el nom ni com va acabar la cosa, però creiem que va arribar als
tribunals. També es va comparar la cançó amb “Súplica para que me entierren en
la playa de Sête” de George Brassens. A la foto veureu a Mario Prades amb
Serrat i la cantant Mara Castel. Per cert, la totalitat de la discografia de
Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990
i el 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27
de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.
Mediterráneo (Joan Manuel Serrat)
Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas
Yo,
que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno
A fuerza de desventuras
tu alma es profunda y oscura
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino
Soy cantor, soy embustero
me gusta el juego y el vino
Tengo alma de marinero
¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme
Ay...
si un día para mi mal
viene a buscarme la parca
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo
En la ladera de un monte
más alto que el horizonte
Quiero tener buena vista
Mi cuerpo será camino
le daré verde a los pinos
y amarillo a la ginesta
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo
Joan Manuel Serrat i el recordat Mestre Bardagí
Orquesta Mondragón – Johnny cogió su
fusil
Aquesta cançó que es trobava en l'àlbum
"Viva Mondragón" pren com a font d'inspiració la pel·lícula del
mateix títol, de Dalton Trumbo, estrenada l’any 1971. Un cant antimilitarista,
basat en una novel·la de finals dels anys 30 que va escriure el mateix
director. La història és un crit en contra de les guerres i al mateix temps una
proclama a favor de l'eutanàsia. Ens narra la història d'un noi al que porten
a combatre al front, durant la primera Guerra Mundial, l'anomenada Gran Guerra.
A causa d'una bomba, el noi desperta al llit d'un hospital, però només és la
caricatura del que va ser: cec, sord, mut, sense braços i sense cames, un monyó
humà, però que s'adona de tot el que passa al seu voltant, encara que el que li
ha passat és de lenta comprensió per a ell . La Mondragón, la banda
liderada per Javier Gurruchaga, s'han inspirat en aquesta novel·la i el film per
la seva cançó i mentre que l'acció de la pel·lícula transcorria a la primera Guerra Mundial,, la Mondragón l'han
extrapolat a la Guerra
del Desert, molt més propera en el temps, però cruel 
i innecessària, com totes
les guerres. És l'historia d'un noi que es diu Johnny Alvarado que torna a casa envolicat amb barras i estels. Hem d'aclarir una cosa, hi ha una cançó titulada "Over
there" que comença amb la frase "Johnny, get your gun" que
traduiríem com "Johnny, pren el fusell" i es tracta d'un tema
utilitzat com a himne per reclutar joves per defensar el país, és un cant a favor de la
guerra. Possiblement la novel·la de Dalton Trumbo va ser una rèplica a aquesta
cançó i ens ofereix aquesta conclusió: "Johnny va agafar el seu fusell, va
anar a la guerra i va tornar mutilat de per vida". L'Orquestra Mondragón
es va formar a San Sabastiá, l'any 1976 i està liderada per Javier Gurruchaga
i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que valent-se únicament de la mímica convertia cada cançó
en un petit gag humorístic. Són una de les primeres bandes espanyoles o
possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a l'escenari, unint
rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaons o Johnny Kid
& The Pirates. Per la
Mondragón han passat moltíssims músics al llarg dels anys,
destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Angel
Celada, Ray Gómez i molts més, de fet per l'Orquestra Mondragón han pasat 24
músics.
La Orquesta Mondragón
Roberto Carlos – Lady Laura
Una de les grans veus brasileres de la
segona meitat del segle XX ha estat Roberto Carlos, autor d'innumerables
cançons plenes de qualitat. Ara us hem seleccionat aquest tema que de fet, ens
va ser sol·licitat mitjançant un correu electrònic, per una amiga, seguidora del
programa, segons em manifesta queixant-se del poc que programem a Roberto
Carlos. Aquest bell tema ens parla de l'amor d'una mare, calcom cosa que en
massas ocasions no valorem fins que la perdem. De fet Mario recorda a la seva
germana dien-li "Quando no tinguis a la teva mare la trobaràs a
faltar" i reconèix que tenia raó. Ella s'ho mereixia tot, li va donar
sempre el seu amor i el seu suport incondicional i ara que es va allunyar per
reunir-se amb el pare al record del qual va romandre sempre fidel des que va
morir, ella era de vella escola, ningú pot imaginar quan la enyora. Aquest tema
es va publicar en single l’any 1978 i és una de les millors cançons de Roberto
Carlos, encara que reconeixem que temes com “El gato que está triste y azul”,
“El progreso” o “La distancia” són molt més populars. Roberto Carlos Braga va
néixer a Cachoeira de 
Itapemirim, un 19 d'abril de 1941. Va començar sent un
cantant de rock and roll en la línia d'Elvis, però un accident de cotxe va
canviar el rumb de les seves cançons portant-lo a una línia molt més melòdica.
Té 120 milions de discos venuts a tot el món, rècord per a un cantant
llatinoamericà i ha guanyat un Grammy l’any 1994, gràcies a la cançó "Si
el amor se va". Les seves cançons estan prohibides a Cuba a causa de que
en la dècada dels 70 i durant una actuació al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar, a
Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriarte de Pinochet, esposa d'Augusto
Pinochet Ugarte, llavors dictador xilè. A més a més, Roberto Carlos sempre s'ha
mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament en
moltes ocasions, aixó fa que molts no vulguin saber rés d’ell, però nosaltres a
Troba - Dors busquem el cantant i compositor no les seves idees polítiques.
Quico Pi de la Serra – L’Home del carrer
Aquesta és l' historia de un pobre home del carrer, un de qualsevol de aquells molts que recorren els carres de les nostres urbes, de casa al treball i del treball a casa. No té rés de seu, no te parella, està sol i a més a més no
té aspiracions ni por suposat, plans de futur. La veritat es que aquest text, escrit a mitjans dels anys seixanta, avui en dia podría quadrar perfectament,
tret d'una cosa, ens diu que treball si que en té, més del que en voldrie, avui molts voldrien poguer dir el mateix i crec que ho dirien sense queixar-se.
Nos la porta Francesc Pi de la
Serra i Valero, cantautor conegut popularment com Quico Pi de
la Serra. Guitarra,
compositor i cantant va ser un dels més representatius de l'anomenada Nova 
Cançó, component de Els Setze Jutges, i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un
parell d’anys Quimet el va estar veient en directe a Constantí i li va agradar
molt. Quico Pi de la Serra
va començar a Els Setze Jutges com a guitarra, acompanyant els seus membres en
les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi
protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del
grup Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana. “L’home
del carrer” junt a "Els Fariseus" que també es trovan en aquest EP,
son les seves cançons més representatives. Quico Pi de la Serra, nascut a Barcelona el
6 d’agost de 1942, vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran
col·leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva,
si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixà aquell pis de situació
privilegiada i per el que pagaba quatre rals de lloguer, però això és una altra
història.
L'home del carrer (Francesc Pi de la Serra)
Aquest homenet que tot ho fa bé
que sempre camina, que sempre camina
aquest homenet que res no pot fer
des d'ara en direm l'home del carrer
No es lleva mai tard, s'afaita molt bé
-la patilla esquerra, la patilla
esquerra-
esmorza poquet, perquè no en té més
mireu si ho fa bé, l'home del carrer
Treu un cigarret, ai no, que no en té
quan fuma és de gorra, quan fuma és de
gorra
els amics, si el veuen, fan tots el
distret
que poc fumaràs, home del carrer
Baixa amb ascensor, ai no, que no en té,
camina de pressa, camina de pressa,
al replà de sota, troba la Roser
et poses
vermell, home del carrer
La dona no ho sap, ai no, que no en té
malament que penso, malament que penso
se li va morir, ja ni sap de què
això és un pecat, home del carrer
Obre el seu cotxet, ai no, que no en té
no té una pesseta, no té una pesseta
no vol descanviar el seu bitllet
darrer
ja veus quin paper, home del carrer
A peu va al treball, d'això sí que en té
molt menys en voldria, mol menys en
voldria
si no hi ha calés, tampoc no hi ha
Roser
ho tens
molt pelut, home del carrer.
El cap li fa mal, ai no, que no en té;
abans en tenia, abans en tenia;
un dia el va perdre i no el trobà més...
no tens res de res, home del carrer.
Orquesta Platería – La banda del coche
rojo
Tancarem Troba – Dors per avui amb una
cançó que te una temàtica molt gore. Ens la portaran L'Orquestra Plateria que
es va formar l’any 1974. "La
Banda del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año
13" que es va publicar al 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó la
podriem incloure dins del génere anomenat narcocorridos, la veritat
es que es tracta d’una versió de "La banda del carro rojo" dels
mexicans Los Tigres del Norte. Es tota una història de delinqüents, traficants
de cocaïna que pretenen entrar una partida als Estats Units a través de la
frontera, allà per El Paso. A causa d'un delató als esperen emboscats els
rangers de Texas i es produeix un ferotge tiroteig amb molts morts inclosos. La
cançó més important en la carrera de l’Orquesta Platería es el tema "Pedro
Navaja", també molt gore, publicat l’any 1979 i que donava títol al seu
segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no
recorden avui en dia que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser
el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Ja hem
escoltat la versió original al programa quan vem començar la primera 
temporada.
L'Orquestra Plateria (a la foto feta al Canet Rock 75) està liderada per Manel
Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear
inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el
31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta
Platería han gravat 14 o 15 àlbums, l'últim, editat creiem que va ser l’any
2002, un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda
avui en dia Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser
sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt
contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, nosaltres ens
quedem amb La Salseta
del Poble Sec. "La Banda
del Coche Rojo" es trobava, com us hem dit, en el LP "Año 13"
que es va publicar l’any 1988.
Tancarem per aquesta setmana Troba – Dors
i fotrem el camp, però abans de marxar-nos i baixar la persiana, us deixarem
amb companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Porteu-se bé.
Quimet
Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
