Avui las nostres paraules, els nostres trobadors, divagarán en un universos global, però es centraran en les relacions de parella a partir del seu deteriorament, aquells moments en què ja només queda la solució de separar-se i deixar que la vida segueixi el seu curs prenent camins allunyats un de l'altre. La culpa d'una ruptura mai acostuma a arribar derivada del comportament d'un sol, sempre hi ha culpa i raó en ambdues parts, però la qualitat humana de les persones es demostra quan això s'accepta com el que és, una cosa irremeiable. Arribat aquest convenciment i després d'haver intentat salvar les cendres de la foguera, val més dir adéu i acomiadar-se com amics, encara que això pràcticament mai acostuma a ser realment així. Les ruptures sempre solen ser traumàtiques i en masses ocasions els fills es converteixen en objectes de canvi o armes en contra de l'altre. Començarem des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui Quimet Curull i Mario Prades obrirem Troba – Dors amb una cumbia clásica de l’América llatina que ens parla de la gent de la mar.
Aixequem la persiana
Depedro – El Pescador
El guitarrista, cantant i compositor espanyol Jairo Zavala va crear aquest projecte anomenat Depedro, paral·lel al seu treball a Calexico i aquest any ha publicat el seu tercer disc com Depedro titulat "La increible historia de un hombre bueno" del que us hem extret aquest tema, un vella cúmbia colombiana composada per José Barros que ja va gravar Toto La Momposina y sus Tambores i també, entre d'altres, Los Wawancó, versionada ara per Depedro i amb el que avui obrim Troba – Dors recordant tot alló de dur que resulta la feina de la gent de la mar. Jairo Zavala havia format part anteriorment de Vacazul amb els que va gravar 5 discos, 3000 Hombres amb 4 discos a l'esquena i també va ser component de Amparonoia. Ha 
col·laborat amb altres grups com Vetusta Morla i Russian Red. El nou treball "La increible historia de un hombre bueno" que es va publicar el passat 5 d'abril, es va gravar entre els Wave Lab Studios de Tucson, a Arizona, els CBE Studios de París i en el seu propi estudi de Madrid, es va masteritzar a Califòrnia. Ha comptat amb col·laboracions de músics de diversos continents, entre ells Tony Allen del grup Fela Kuti, Joey Burns i John Convertino que són companys seus a Calexico, Nick Urata de Devotchka i Bernard Fanning de Powderfinger.
Concha Buika con Pat Metheny – No lo sé
“La noche más larga” és l'últim treball de la cantant de color Concha Buika i es va publicar el passat 4 de juny. D'ell us hem extret aquest tema en el qual la cantant compta amb la col·laboració de l'extraordinari guitarrista nord-americà Pat Metheny (Missouri, 12 d'agost de 1954) i que és un d'un tema inèdit ja que aquest àlbum està ple de reversions d'antics èxits. Es va gravar entre els BB&B Studios de Miami i els Sear Sound Studios de Nova York. Concha Buika va ser tot un impacte en el seu moment. Una noia de color que interpreta boleros aflamencats i coplas, Concha Buika es de Mallorca, tot aixó resulta si més no curiós. Perquè a més a més, Concha Buika s'ho monta molt bé. Va néixer a Palma de Mallorca l’any 1972, la seva família era de Guinea Equatorial, i diuen que es va criar a un barri ple de gitanos. En la 
seva biografia Concha Buika explica que l'any 2000, no se'n recorda molt bé com i per què, arribà a Las Vegas, on treballà en casinos fent de doble de Tina Turner i The Supremes i on és convidada per la cantant de jazz Rachelle Ferrell, a cantar al Club Blue Note. El CD "Niña de fuego" publicat l’any 2008 li va valer dues nominacions als Grammy Llatins, una com a Millor Àlbum de l'Any i la segona com Millor Producció de l'Any. Concha Buika ha tret 9 discos i dues edicions especials i creiem recordar que va treballar en una pel·lícula, però no estem segurs del tot. No ens feu gaire cas.
La Sonrisa de Julia – El hombre que olvidó su nombre
Raimon deia en una de les cançons de la primera època que "Qui perd els orígens perd identitat" i aquesta és la història que ens reflecteix La Sonrisa de Julia en aquesta cançó que donava títol a un dels seus millors treballs i que es va publicar al 2011. La Sonrisa de Julia és un grup que sorgeix a Madrid, encara que només un dels seus quatre components és de Madrid, els altres són de Cantàbria i Castella i Lleó. Tots ells estudiaven música a la capital del Regne i tot brolla al voltant del cantant i compositor Marcos Casal Cao, al costat de Diego Rojo i Curro Moral, fins que se'ls uneix el bateria Raúl Delgado. A partir del seu segon disc al grup s'amplia amb la incorporació del guitarrista i teclista Víctor Antón, primer com a músic de suport i posteriorment ja com a membre oficial del grup. Al març de 2003 van guanyar el concurs Rock Vila de Madrid competint amb 175 grups i van participar en una gira de presentació de grups madrilenys a Romania. Així i tot La Sonrisa de Julia no gravarien el seu primer disc "Caminos diferentes", fins a l'any 2004.
La Sonrisa de Julia, un grup molt interesant
La Trinca – Cosas del idioma
Si una cosa hem de reconèixer-li a la gent de La Trinca és la seva extraordinària capacitat per a l'humor. Josep Maria Mainat, Tony Cruz i Miquel Àngel Pascual ho van demostrar al llarg de la seva carrera musical i van seguir amb els skets de televisió, és clar que des de fa ja uns quants anys l'humor ho desenvolupen amb més intensitat a l'hora de contar pasta gansa des de Gestmusic, sobre tot des de que va sorgir a finals del segle passat el nefast Operación Triunfo que tan poc de bé ha fet a la música espanyola, però que tant diners els ha donat a Tony Cruz, José María Mainat i els seus atláteres. Nosaltres us hem seleccionat per escoltar ara a Troba - Dors aquest tema carregat de sa bon humor en el què aquest català de vella escola, protagonista de la cançó, es troba amb el greu 
problema d'haver d'anar-s’en cap a Madrid i causa de que ell sol fa servir el català, pràcticament no es recorda de parlar castellà i ha de anar traduint literalment els modismes, refranys i frases fetes de la llengua de Mossèn Cinto a la de Cervantes, amb lo que l'humor està servit en safata de plata. Aquesta es una de les seves cançons més populars i es va incloure en l'àlbum "Trincar i riure", publicat l'any 1971 i tot i que no va arribar a les cotes de popularitat i vendes del "Mort de gana" (1973), és un dels seus discos històrics. Per cert i tenint en compte que ells van gravar gairebé tots els seus discos també en castellà, ara estem rumiant nosaltres, utilitzant la matèria grisa, cosa que no fem en excés, la veritat Com van traduir la lletra d'aquest tema, si és que ho van fer?
Joan Ramon Bonet – Nova cançó de s’amor perdut
Ara parlarem de parelles que es separen, de relacions que s’acaben, però abans recordarem que el divorci a Espanya es va poguer demanar a partir del 15 d’agost de 1981, fins aquell moment sols és tenie el recurs del "Ahí te quedas" o "Voy a comprar tabaco y vuelvo". Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana petita Maria del Mar Bonet (a la foto al castell de Bellver el dia de la seva primera actuació) perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP 
amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967. L'any 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució de la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, va ser versionada per Joan Manuel Serrat en l'àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver escoltat a Serrat cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena de TVE, acompanyat per el mestre Bardagí.
Luis Eduardo Aute – Pasaba por aquí
En els anys setanta es va produir una veritable disbauxa sexual al país. El que estava de moda era ficar-se al llit amb la dona d'un altre, procurant que ningú es fiqués en un altre llit amb la teva, és clar. La veritat és que tants anys d'abstinència i repressió, també en qüestió de sexe, durant aquells quaranta anys de dictadura van fer que passéssim de la llibertat al llibertinatge. Ara bé, amb la transició a la democràcia, va arribar el divorci, 45 anys despres d’haver-se derogat, per descomptat durant aquest impas el divorci no existia, però sempre teníem, com us deiem abans, el "Aquí et quedes" o "Vaig a comprar tabac i torno...". Al aprobar-se la llei del divorci al 1981, es van produir veritables cues als jutjats per demanar el divorci, l'amic Emili Huguer que va ser component del Dúo Juvent’s, ens deia que el seu va ser el segon que es va signar a Barcelona. Quimet en això de divorcis, separacions i trencaments no podem dir que tingui experiència, porta 36 anys amb la mateixa dona i està molt satisfet d'això, Mario és una altra cosa, dos divorcis, tres 
bodes i un munt de "fins aquí hem arribat" marquen la seva trajectòria sentimental, es clar que ara porta 14 anys amb Montse i se sent satisfet, fins i tot s’han casat. Reconeix que ell sempre ha estat el culpable del trencament, però en això de les separacions la veritat és que la culpa mai és d'un sol, tots dos posen de la seva part, encara que després arriben les recriminacions i comencen a tirar-se en cara les coses passades i fins els més petits detalls es converteixen en immensos castells infranquejables. En aquesta cançó Luis Eduardo Aute treta del doble disc en directe "Entre amigos", ens parla d'una parella separada, a l'home els seus passos el porten aquella nit fins a la casa on viu la seva ex amb el fill de tots dos i al veure la llum encesa a la cambra del nen puja ha veure si passa alguna cosa, aclareix que "No es tracta de enxampar-la a ella en una relliscada”, es que “Pasaba por aquí”.
Braulio – Déjalo volver
Un altre punt a tenir en compte quan parlem de parelles separades és el desig de voler tornar a començar, de donar-se una segona oportunitat. És clar que quan aquest desig sorgeix sols unilateralment, pot derivar en mases ocasions en alló de la violència de gènere. Mario recorda una dona molt amiga dels seus pares, valenciana i resident a la zona del Carmel, a Barcelona. El seu marit la va deixar després d'emportar-se tots els diners i les joies que ella tenia i posteriorment, després d'abandonar-la, es va allistar a la legió. Quan acabava el seu enganxament tornava a casa i feien les paus, en aquella època, els anys cinquanta, la dona es quedava a casa guardant castedat. El desaprensiu estava una temporada vivint a costa d'ella i quan se li creuaven els fusibles tornava al mateix. "pren els cales i corre... a la legió" després de gastar-s’els. No us cregueu, això va succeir tres o quatre vegades, però el seu fill va créixer i tot i que encara era un adolescent, en un d'aquests retorns es va enfrontar al pare i li va prohibir que entres a casa, van arribar a les mans i encara que el fill va rebre, la mare finalment el va recolzar i es va acabar el rotllo d'aquell maltractador que mai més va tornar a molestar-los. En aquesta cançó que us hem seleccionat ara a Troba - Dors la reacció no és la mateixa. Braulio Antonio García Bautista, nascut a Gran Canària l’any 1946, i al que coneixíem artísticament com Braulio, es va donar a conèixa quan va quedar en segona posició en el 
Festival de Benidorm amb aquesta cançó "Déjalo volver", on el fill li demana a la mare el perdó per al seu penedit pare per la mala vida i totes les putades que li va fer i per haver-la deixat. Aixó actualmenet seria una cosa que estaria mal vista ja que els maltractadors, siguin del tipus que siguin, molt lluny, Però de vegades No val la pena donar-se una segona oportunitat? Hi va haver enrenou al Festival de la Canción de Benidorm perquè el guanyador del festival va ser Dyango, es va parlar que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat Braulio. De fet tant el públic com els crítics van donar a Braulio com a guanyador i va haver-hi una bona xiulada, si bé el premi va ser per el barceloní. Es curios que mentres al Festival de SanRemo ancara avui els grans de la música italiana volen participar, aquí els que se senten una mica, solsament una mica, consagrats, no volen participar en cap festival, supossem que per la por a perdre. I fem constà que no ens estem referin per res al amic Dyango ja que ell creiem que no estava assebantat de res, de fet no sabem ni si es cert que el premi va estar amanyat. L’any següent Braulio va tornar a presentar-se al festival i mira per on, va guanyar. Una cosa us direm, Braulio ja havia quedat en segona posició un altre vegada al Festival de Benidorm amb la cançó "A mi guitarra", l’any 1973. Des de fa anys Braulio resideix a Miami, Estats Units.
Bebe – Malo
Per descomptat en masses casos aquestes separacions i trencaments acaben en maltractaments i violència de gènere, situacions en què gairebé sempre la pitjor part se l'emporta la dona. Bebe en aquesta ocasió ens parla precisament d'això, de maltractaments, de violència, d'un marit que arriba a casa passat de rosca amb el foc de les drogues recorrent les seves venes i tot ho paga amb la seva dona. Bebe Rebolledo Vila va néixer a València el 9 de maig de 1978, encara que es va criar a Badajoz. Us explicarem una història personal, Mario va tenir un sogre que podríem englobar dins d'aquest apartat de maltractadors, el seu problema era l'alcohol i encara ha de reconèixer que per les referència que li donava la seva ex i les seves germanes i germans, mai li va posar la mà a sobre la seva dona, a la qual Mario no va arribar a conèixer, ja havia mort, però la tractava molt malament, amb vexacions i insults. El "bon home" ja aparentment centrat, vidu, vivia amb Mario i la seva dona a Reus. Era una persona 
apreciada al veïnat, sobretot als bars de la zona del Carrilet, on vivien, clar que quan arribava a casa aquell home amic de tot el món, pretenia pagar el seu mal humor amb la seva filla. Mario ho ignorava tot fins que una tarda en què no es trobava bé es va ficar al llit despres de dinar, en comptes d'anar-s’en a treballar. Quan el sogre va arribar el van despertar els crits i insults dirigits a la seva filla, fins que Mario davant l'escàndol i els insults del pare, es va aixecar i va exigir explicacions. L’home va intentar agredir-lo amb un ganivet de cuina i encara que la cosa no va arribar a més, Mario va patir un tall a la mà al prendre-li el ganivet, clar que el sogre va ser enviat a viure amb els seus fills i amb un parell de costelles trencades.
T.R. – Carn de canó
Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Un bon dia Ton Rulló comentava a Mario que va conèixa a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català, Jordi 
Pegenaute. Si be fa un any o pot ser un parell, va tornar a possar en marxa TR, però sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent que sona ara a Troba - Dors es va incloure al LP "T.R." editat l'any 1986 a través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual Mario era delegat per a Catalunya, a casa d’aquest, a Reus, li va punxar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia que gravessin en castellà i Ton Rulló es va negar. Las fotos las va fer Mario Prades.
Ton Rulló, líder de TR
Joaquín Sabina – Eva tomando el sol
En aquesta gran cançó que ens porta Joaquín Sabina per tancar el programa d'avui de Troba - Dors, ens parla d'una parella de squatters que viuen en un pis abandonat de Moratalaz, són feliços amb els poc que tenen, sobretot amb l'amor compartit per tots dos, fins que les convivències socials, amb una petita col·laboració per la seva part destrueix aquella felicitat i ara “Eva vende en un supermercado manzanas del pecado original mientras el canta en la calle Preciados i todos lo llaman Adán”. Aquesta cançó es trobava en el LP "El hombre del traje gris" publicat per Joaquín Sabina l’any 1988 amb cançons com “Una de romanos”, “Quien me ha robado el mes de abril” o “Eva tomando el sol" que escoltem ara i aquest àlbum, al costat de "Hotel, dulce Hotel" (1987), són els millors treballs en la llarga carrera de Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de nom real Joaquín Ramón Martínez Sabina. Inicialment Joaquín Sabina va formar part del grup La Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt 
divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Mario creu que va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a compondre. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser component de Viceversa i que es un gran profesional que ja a finals dels vuitanta era el que probava veu quan es feien les probes de só dels concerts de Sabina i si no miraves l’escenari no t’he adonaves de que no era Sabina.
Acabarem per aquesta setmana Troba – Dors i ens toca baixar la persiana i fotre el camp, però us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Troba – Dors. Tornarem a retrobarnos en el proper programa, fins llavors sigueu feliços.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
