Per a nosaltres la música no és ni fama presumida, ni diner especulatiu, ni
estil ni pensament únic, ni dogmes: vanitat de vanitats. Per a nosaltres la
música té color, sabor, rostres humans, paisatges naturals, coneixement, relleu
i matisos: tot allò que importa de veritat a la vida. Avui el programa de Troba
- Dors n’es una mostra. Ara ens posarem en marxa des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, som
Manolo Ribera i Mario Prades, i nosaltres
Aixequem la persiana
Miriam Makeba
– Pata, Pata
Coneguda com Mama Àfrica, Miriam Makeba la gran cantant de color amb la que obrim el programa
d’avui de Troba – Dors, va ser una de las grans i reivindicatives veus surgides
al continent africà. Nascuda a Johannesburgo, Sudàfrica,
el 4 de març de 1932, va morir a causa
d’una parada cardíaca a Castel Volturno, Italia, un 10 de Novembre de 2008, després
d’un concert contra el racisme. Miriam Makeba va començar a cantar als anys cinquanta amb el grup Manhattan
Brothers i després
va fundar la seva pròpia banda anomenada
The Skylarks que
barrejava jazz amb música tradicional sud-africana. Pels problemes ocasionats
per la seva lluita per la igualtat entre
negres i blancs
i les seves cançons
reivindicatives, Miriam Makeba va haver d'exiliar-se del seu país i després de recalar a Itàlia i Anglaterra, gràcies
a Harry Belafonte
va entrar als Estats Units. Finalment i
pel fet que es sentia assetjada per el FBI va
traslladar la seva residència a
Guinea. Casada amb el trompetista de jazz Hugh Masekela,
a causa de la seva lluita contra l'apartheid Miriam Makeba va estar
més de 30 anys
marginada i censurada
pel règim sud-africà i sense
poder tornar al seu pais. Aquesta cançó publicada l’any 1967, va ser el gran èxit comercial al nostre de la cantant de color
encara que no era un tema festiu, com gairebé totes les cançons de la africana
era una cançó molt reivindicativa que aquí ens vem prendra amb aire desenfadat
i fins i tot es va crear un ball del "Pata, Pata". La veritat és que
a Espanya va ser molt versionada, des 
de Los Stop a The Finder's i un grapat més
de versions. Nosaltres sempre hem pensat que va pasar la censura franquista
precisament per aquestes adaptacions. Entre les col·laboracions amb què compta Paul Simon en la gravació del seu millor disc “Graceland” he de destacar-se
al trompetista de color
Hugh Masekela i la seva dona, l'extraordinària cantant Miriam Makeba. L’àlbum va ser cinc vegades Disc de Platí als Estats Units, superant
els 14 milions
de còpies venudes a tot el
món. L'obra, centrada
en ritmes creats mirant
el continent negre, és un crit contra l'apartheid de Sud-àfrica i per
descomptat, va ser prohibit en
aquest país. Miriam Makeba i el seu marit van participar en els dos macro-concerts de Paul Simon celebrats a Harare, Zimbabwe
i que van ser filmats l'any 1987 per al vídeo "El Concert d'Àfrica". L'any 2001, Miriam Makeba
va ser guardonada amb el premi de la pau
Otto Hahn, atorgat
per l'Associació Alemanya
de l'ONU. L’any 2002
va ser guardonada amb el Polar Music
Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.
Juan Peña El
Lebrijano y la Orquesta Andalusí
de Tánger – El anillo (Chibuli)
gravat amb Niño Ricardo,
Manolo Sanlúcar, Juan
Habichuela i molts
altres, a més d'haver-ho
fet amb Pedro María
Peña i David Peña "Dorantes" que són família seva. En aquest tema i al costat de
l'Orquestra Andalusí de Tànger recupera les
arrels àrabs del
flamenc sorgit en la Andalusia d'arrel musulmana. Aquest
tema us ho hem
extret de l'àlbum "Encuentros" que Joan Peña El Lebrijano va
publicar l'any 1983 i
que va comptar amb el guitarrista Paco Cepero
que va realitzar els arranjaments i creiem
que també la
producció. El seu últim àlbum fins al moment va
ser "Cuando Lebrijano canta se moja el
agua" un títol que va dedicar
a Gabriel García Márquez
com tribut al
premi Nobel de literatura,
ja que són
textos de l'autor colombià els que serveixen de
lletres als variats cants que integren aquesta
producció.
Manzanita –
Fuego en mi sangre
Manzanita en aquesta cançó ens parla de l'amor que sent per
una noia a la qual contempla passar pel
carrer des de la finestra. És una
xiqueta de la qual està molt enamorat,
però la seva timideza no li permet dir-li
res del que sent per
ella i la jove finalment es casa amb
un altre. Des del llarga durada
"Cuando la noche te envuelve" publicat el 1983, us portem ara aquest
tema que no sap perquè, però sempre ha tingut per a Mario un encant especial. Manzanita i ell es vam conèixa al Polvorí, un barri de Barcelona al
costat de la Zona Franca,
a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja
que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos abans de gravar per el seu compte. Manzanita i Mario es vem retrobà a
Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja
a las flores" i el va entrevistar per Diari de Tarragona. Van dinar junts al Celler del Raïm i després es van fer la foto a la plaça Prim que
us pengem al blog. 
Manzanita
ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb
la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. José
Manuel Ortega Heredia, nevot de Manolo
Caracol, va néixer a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín
de la Torre un
6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar
versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire particular, una cosa
que Mario havia vist fer a finals dels anys seixanta a un amic seu, argentí i
també d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell els va presentar. No
recorda el seu nom i no és cap conya. Una cosa si recorda, només prenia la
guitarra quan estava bastant bolinga.
M-Clan – Los
periódicos de mañana
L'any 2001 el grup murcià M-Clan va publicar un disc en
directe titulat "Sin enchufe",
un "unplugged" com dirien els anglosaxons.
D'aquest treball us
hem extret aquest
tema que va ser un
dels singles que es van editar.
La veritat, la cançó no deixa en massa bon
lloc ni als polítics
ni a la premsa
en general, encara que tampoc explica el perquè de
les seves manifestacions. El disc es va gravar en els Estudis
El Álamo, el dia 23 de novembre de 2000 i en aquest
àlbum es combinen
temes inèdits amb
cançons de discos anteriors, tant cançons
escrites per ells com versions i entre els temes es poden trobar tants composicions pròpies
com versions entre
les quals hi ha peces de Rod Stewart i
la
Steve Miller Band. En aquest moment M-Clan estava integrat per
Carlos Tarque (cantant),
Ricardo Ruipérez (guitarra i cors),
Santiago Campillo (guitarres), Juan Antonio
Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), comptant amb
les col·laboracions
de Joan Carles Armero,
Luis Prado, Mavi
Díaz, Belén Guerra,
Gisela Ruiz, Eva
Cortés, Momo Cortés,
Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio Montalvo, Eduardo Ortega
i Begoña Larrañaga.
Poc després de
l'enregistrament i abans d'iniciar la gira es
van produir desavinences entre
Carlos Tarque i
Santiago Campillo i finalment aquest últim va deixar
el grup. La ruptura va ser traumàtica i
va acabar als tribunals dirimint l'ús del nom
que finalment sembla ser que va ser per a
Carlos Tarque. Actualment només aquest i Ricardo Ruipérez queden
de la formació
original. M-Clan
són una de les millors
bandes de rock americà
que hem tingut en la música espanyola.
Los periódicos
de mañana
(Fragment)
Hay quién dice
que puede ser perjudicial,
sin embargo, a mí no me hace mal,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.
No me interesa lo que digan los políticos,
no me creo de la misa, la mitad,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.
Desnudo al sol,
como en la era del hombre paleolítico,
miro el reloj,
pero hace tiempo que paró.
Se me olvidó
que te gustaría haber
montado una revolución,
hazme el amor,
desnudo al sol.
sin embargo, a mí no me hace mal,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.
No me interesa lo que digan los políticos,
no me creo de la misa, la mitad,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.
Desnudo al sol,
como en la era del hombre paleolítico,
miro el reloj,
pero hace tiempo que paró.
Se me olvidó
que te gustaría haber
montado una revolución,
hazme el amor,
desnudo al sol.
Neil Diamond –
Canta libre
Una de les grans
veus que van sorgir a finals dels seixanta als
Estats Units va ser el cantant,
compositor i actor
Neil Diamond. Cançons
seves les han cantat
des de The Monkees a The Hollies, però tot i que va
començar com a compositor, Neil
Diamond té una gran
carrera com a solista en la qual hem de destacar la banda sonora del
film "El cantor
de jazz", un remake de
la primera pel·lícula sonora de la història del cinema i la va protagonitzar ell mateix. Neil Diamond va néixer el 24 de gener de 1941 a Brooklyn, Nova York.
En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix "menjant" el
mercat, prova d'això és que el 2005 va aconseguir la posició 47, segons la revista Forbes, dins dels artistes més
taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va recaptar més
de 73 
milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant solista. Per
cert, també toca la guitarra, és actor i productor. En aquest tema que estem
escoltan ara a Troba – Dors, és barreja castellà i anglès i Sabeu una cosa? no
el parla malament si bé hi ha moments en els que et preguntes Qué està dient
aquest xicot? Aquesta cançó es trobava en el seu àlbum "Moods" que va
publicar Neil Diamond l'any 1972
i en què el tema estrella va ser "Song, Song, Blue" una de les cançons
més conegudes de la seva amplia carrera, encara que nosaltres us la hem extret
d'un doble disc en directe, el “Hot August Night” que va publicar Neil Diamond el 24 d’agosto, també del
1972. La cançó com us podeu imaginar ens parla de llibertat i l’igualtat de
drets.
Daniel Magal –
Cara de gitana
Aquesta bella cançó
d’amor es tota una referència quan parlem de la carrera musical del cantant i
compositor l'argentí Daniel Magal,
va ser el seu primer número U al
nostre país, encara que estem referint-nos a emissores de ràdio-fórmula i tots
sabem com funciona això, si pagues sones i si no pagues és perquè no has de ser
bo i no et posen. Daniel Magal, un dels
Amics de Troba – Dors des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga,
va començar interpretant música folklòrica del seu país, però arran de
realitzar el servei militar, va prendre la seva guitarra i va començar a
passejar-se per garitos de Buenos Aires. Al cap d'uns anys Daniel Magal entra a formar part del
grup Guatambó, en un 
viatge a la
seva província, com a teclista primer i més tard com a guitarrista i va ser
coautor d'alguns temes que van gravar. L'any 1977 li ofereixen la possibilitat
de gravar com a solista i Daniel Magal
fitxa per CBS i grava els seus quatre primers temes “Cara de Gitana”, “Dónde
andarás amor”, “Esa canción que dejó de cantar” i “Fue mas fácil despedirme que
olvidarte”. Però a Espanya aquesta cançó es va publicar com a single. De fet al
nostre país no ha tornat a obtenir un altre hit igual, encara que Daniel Magal segueix en actiu a la
seva Argentina.
Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls
glaucs
Aquesta bella
cançó d’amor és possiblement la millor en la carrera de Glaucs, un grup català convertit avui en banda de culte i referent
musical. Glaucs estaven liderats
per Jofre Bardagí, fill del gran
mestre Bardagí, nebot de Pere Bardagí i fillol de Joan Manuel Serrat que precisament col·labora
en aquesta peça cantada a duet por Serrat i Jofre. Aquesta fet, tot i
l’orgull de estar parentat amb gent d’aquest nivell, també ha estat una càrrega
per Jofre. Glaucs es van formar a Begur, Girona,
a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van fer dir Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel
Valentí i Eduard Font que
els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra, sent substituït per Alex Rexach i després el canvi seria el 
baixista José Luís Vadillo substituït per Miquel Sospedra. Glaucs es van dissoldre l’any 2003.
Publicaren quatre discos, un d'ells en directe i d’ell us he tret aquesta cançó
que escoltam ara a Troba - Dors
i que també va ser gravada en duet cantan-la Joan Manuel Serrat i Jofre
Bardagí. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís
Alsina i es va incloure per primera vegada al seu disc de debut
“Glaucs”, publicat per RCA-BMG Ariola l’any 1996 i es va editar en format
CD-single al novembre del mateix any. Jofre
ha gravat en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves
composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la
cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el
català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”.
Després de la dissolució de Glaucs,
el grup ha fet algunes actuacions puntuals, com el concert del desembre de 2006 a la Sala Mariscal de L'Estartit, on havien fet els
primers concerts en els seus inicis, un concert a L'Auditori de Barcelona el 21 de febrer del 2008 i l’acústic que
van fer l'any 2010 a
Manresa.
Carlos Lyra & Paul Winter – Maria Ninguem
Aquest és la
primera composició del cantautor brasileiro Carlos Lyra, escrita l’any 1956, també
es diu que era la cançó preferida de Jacqueline
Kennedy que demanava a tots els que actuaven per al president a la Casa
Blanca que interpretessin “Maria nobody”, de fet en aquest muntatge que hem fet
escoltarem a Carlos
Lyra explicant-ho en directe. Presentació i cançó són de discos diferents. La cançó ens parla que hi ha moltes dones
que es diuen Maria, però la seva, aquella
Maria Qualsevol, només
Maria, és única. Sempre s'ha afirmat que el cantant, guitarra i compositor
brasileiro Carlos Lyra és
l'autèntic creador de la bossa nova, al costat de Roberto Menescal. De nom complet Carlos Eduardo Lyra Barbosa, va néixer a Rio de 
Janeiro l'11 de
maig de 1939. Aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara en el
programa Troba – Dors és una de les seves millors cançons i en castellà va ser
versionada pel recordat amic Luis
Aguilé que la va titular “María no más”. Carlos Lyra (a la foto) també es l’autor de "Coisa Mais Linda", tot
un clàssic de la bossa. Pel que fa alm saxofonista nord americà Paul Winter que l'acompanya en aquesta
gravació de l’any 1964, us direm que va néixer el 31 d'agost de 1939 a Altoona,
Pennsylvania, és blanc i ha guanyat sis Grammy.
És un gran saxofonista de jazz i aquesta cançó es va incloure en el seu disc
"The Sound of Ipanema" gravat al Brasil l’any 1964.
El saxofonista nord americà Paul Winter
Gilbert Becaud – Nathalie
Des de un disc
de grans èxits en espanyol que Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us portem
aquesta cançó que ens parla d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre
aquest i la seva jove guia, després de
prendre una copa al Cafè Putskin i parlar
sobre la Revolució d'Octubre.
Finalment el noi ha
de tornar a París i ella li promet que el visitarà i llavors ell serà el
seu guia. Una cosa que no era precisament
fàcil a la Rússia Comunista. La veritat
és que el pare de
Mario sempre deia que "Als Estats Units tenien fronteres perquè
no entrés la gent i a Rússia les fronteres eran perquè no s'escapessin". El francés Gilbert
Becaud fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i
bon compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James
Brown, passant per Petula Clark,
Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat,
és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument
inclinat i Gilbert Becaud podia,
des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer
servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis
de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar
intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible
contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del 
seu
establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la
seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va
arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va
fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar
al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una
mare! Després d'aquell dìa, Gilbert
Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà
cançons immortals com "Et maintenant”. Gilbert Becaud va
néixa a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de
pulmó. Li deien El Senyor dels
100.000 volts.
Mecano – Cruz de Navajas
“Cruz de
navajas”, cançó amb la que conclourem per avui Troba – Dors, va ser el segon
single extret de l'àlbum "Entre el cielo y el suelo", un dels seus
millors treballs i el primer on el grup Mecano
deixen ja de mostrar-se com una banda per adolescents i mostren una faceta molt
més adulta que els va consolidar i que va representar també el seu debut per al
segell BMG-Ariola quan CBS se'ls va treure de sobre en considerar que Mecano estaven cremats, tot uns
lumbreras. És una cançó composta per José
María Cano i basant-se en un fet real que va succeir a Madrid quan l'esposa i l'amant d'aquesta, van
assassinar a 
Mario Postigo. La mort i
robatori inicialment es va atribuir a uns
drogoaddictes, però finalment es va descobrir la veritat. Inicialment “Cruz de
navajas” havia de cantar-la Isabel
Pantoja, però aquesta la va rebutjar, no li va agradar, una altra
lumbreras. El single es va posar a la venda el 28 de juliol de 1986 amb
"Las cosas pares" a la cara B. És una de les millors cançons de Mecano, un trio integrat per José María Cano, el seu germà Nacho Cano i Ana Torroja. "Cruz de navajas" va ser adaptada i gravada
en italià amb el títol "Croce di lame" i inclosa en l'àlbum
"Figlio della Luna" que es va publicar a Itàlia, és clar.
Baixem per avui la persiana de Troba – Dors, us deixem amb la bona
companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba - Dors, per tant fotem el camp.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
