domingo, 17 de febrero de 2013

Troba - Dors Programa 18-02-2013

Per a nosaltres la música no és ni fama presumida, ni diner especulatiu, ni estil ni pensament únic, ni dogmes: vanitat de vanitats. Per a nosaltres la música té color, sabor, rostres humans, paisatges naturals, coneixement, relleu i matisos: tot allò que importa de veritat a la vida. Avui el programa de Troba - Dors n’es una mostra. Ara ens posarem en marxa des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, som Manolo Ribera i Mario Prades, i nosaltres

Aixequem la persiana

Miriam Makeba – Pata, Pata

Coneguda com Mama Àfrica, Miriam Makeba la gran cantant de color amb la que obrim el programa d’avui de Troba – Dors, va ser una de las grans i reivindicatives veus surgides al continent africà. Nascuda a Johannesburgo, Sudàfrica, el 4 de març de 1932, va morir a causa d’una parada cardíaca a Castel Volturno, Italia, un 10 de Novembre de 2008, després d’un concert contra el racisme. Miriam Makeba va començar a cantar als anys cinquanta amb el grup Manhattan Brothers i després va fundar la seva pròpia banda anomenada The Skylarks que barrejava jazz amb música tradicional sud-africana. Pels problemes ocasionats per la seva lluita per la igualtat entre negres i blancs i les seves cançons reivindicatives, Miriam Makeba va haver d'exiliar-se del seu país i després de recalar a Itàlia i Anglaterra, gràcies a Harry Belafonte va entrar als Estats Units. Finalment i pel fet que es sentia assetjada per el FBI va traslladar la seva residència a Guinea. Casada amb el trompetista de jazz Hugh Masekela, a causa de la seva lluita contra l'apartheid Miriam Makeba va estar més de 30 anys marginada i censurada pel règim sud-africà i sense poder tornar al seu pais. Aquesta cançó publicada l’any 1967, va ser el gran èxit comercial al nostre de la cantant de color encara que no era un tema festiu, com gairebé totes les cançons de la africana era una cançó molt reivindicativa que aquí ens vem prendra amb aire desenfadat i fins i tot es va crear un ball del "Pata, Pata". La veritat és que a Espanya va ser molt versionada, des de Los Stop a The Finder's i un grapat més de versions. Nosaltres sempre hem pensat que va pasar la censura franquista precisament per aquestes adaptacions. Entre les col·laboracions amb què compta Paul Simon en la gravació del seu millor disc “Graceland” he de destacar-se al trompetista de color Hugh Masekela i la seva dona, l'extraordinària cantant Miriam Makeba. L’àlbum va ser cinc vegades Disc de Platí als Estats Units, superant els 14 milions de còpies venudes a tot el món. L'obra, centrada en ritmes creats mirant el continent negre, és un crit contra l'apartheid de Sud-àfrica i per descomptat, va ser prohibit en aquest país. Miriam Makeba i el seu marit van participar en els dos macro-concerts de Paul Simon celebrats a Harare, Zimbabwe i que van ser filmats l'any 1987 per al vídeo "El Concert d'Àfrica". L'any 2001, Miriam Makeba va ser guardonada amb el premi de la pau Otto Hahn, atorgat per l'Associació Alemanya de l'ONU. L’any 2002 va ser guardonada amb el Polar Music Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.

Juan Peña El Lebrijano y la Orquesta Andalusí de Tánger – El anillo (Chibuli)

Fusió entre ritmes del nord d'Àfrica i el flamenc andalús, en aquesta cançó Juan Peña El Lebrijano ens explica les peripècies d'un enamorat buscant un anell que va perdre la dona que estima en un pou. Qui se'l trobi es casarà amb ella, però les proves i peripècies han de ser molt dures i perilloses ja que en la cançó es parla que uns quants van morir en l'intent de trobar-lo. La jove també l'estima i li demana que no busqui l'anell. Manolo ens recorda que aixó del pou és molt típic del Nort d'Àfrica. Juan Peña, cantaor conegut com El Lebrijano pel fet d'haver nascut en aquesta ciutat l'any 1941, va gravar en diverses ocasions acompanyat per l'Orquestra Andalusí de Tànger, una de les grans agrupacions musicals del Marroc, però també ha  gravat amb Niño Ricardo, Manolo Sanlúcar, Juan Habichuela i molts altres, a més d'haver-ho fet amb Pedro María Peña i David Peña "Dorantes" que són família seva. En aquest tema i al costat de l'Orquestra Andalusí de Tànger recupera les arrels àrabs del flamenc sorgit en la Andalusia d'arrel musulmana. Aquest tema us ho hem extret de l'àlbum "Encuentros" que Joan Peña El Lebrijano va publicar l'any 1983 i que va comptar amb el guitarrista Paco Cepero que va realitzar els arranjaments i creiem que també la producció. El seu últim àlbum fins al moment va ser "Cuando Lebrijano canta se moja el agua" un títol que va dedicar a Gabriel García Márquez com tribut al premi Nobel de literatura, ja que són textos de l'autor colombià els que serveixen de lletres als variats cants que integren aquesta producció.

Manzanita – Fuego en mi sangre

Manzanita en aquesta cançó ens parla de l'amor que sent per una noia a la qual contempla passar pel carrer des de la finestra. És una xiqueta de la qual està molt enamorat, però la seva timideza no li permet dir-li res del que sent per ella i la jove finalment es casa amb un altre. Des del llarga durada "Cuando la noche te envuelve" publicat el 1983, us portem ara aquest tema que no sap perquè, però sempre ha tingut per a Mario un encant especial. Manzanita i ell es vam conèixa al Polvorí, un barri de Barcelona al costat de la Zona Franca, a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos abans de gravar per el seu compte. Manzanita i Mario es vem retrobà a Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i el va entrevistar per Diari de Tarragona. Van dinar junts al Celler del Raïm i després es van fer la foto a la plaça Prim que us pengem al blog. Manzanita ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. José Manuel Ortega Heredia, nevot de Manolo Caracol, va néixer a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín de la Torre un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire particular, una cosa que Mario havia vist fer a finals dels anys seixanta a un amic seu, argentí i també d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell els va presentar. No recorda el seu nom i no és cap conya. Una cosa si recorda, només prenia la guitarra quan estava bastant bolinga.

M-Clan – Los periódicos de mañana

L'any 2001 el grup murcià M-Clan va publicar un disc en directe titulat "Sin enchufe", un "unplugged" com dirien els anglosaxons. D'aquest treball us hem extret aquest tema que va ser un dels singles que es van editar. La veritat, la cançó no deixa en massa bon lloc ni als polítics ni a la premsa en general, encara que tampoc explica el perquè de les seves manifestacions. El disc es va gravar en els Estudis El Álamo, el dia 23 de novembre de 2000 i en aquest àlbum es combinen temes inèdits amb cançons de discos anteriors, tant cançons escrites per ells com versions i entre els temes es poden trobar tants composicions pròpies com versions entre les quals hi ha peces de Rod Stewart i la Steve Miller Band. En aquest moment M-Clan estava integrat per Carlos Tarque (cantant), Ricardo Ruipérez (guitarra i cors), Santiago Campillo  (guitarres), Juan Antonio Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), comptant amb les col·laboracionsde Joan Carles Armero, Luis Prado, Mavi Díaz, Belén Guerra, Gisela Ruiz, Eva Cortés, Momo Cortés, Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio  Montalvo, Eduardo Ortega i Begoña Larrañaga. Poc després de l'enregistrament i abans d'iniciar la gira es van produir desavinences entre Carlos Tarque i Santiago Campillo i finalment aquest últim va deixar el grup. La ruptura va ser traumàtica i va acabar als tribunals dirimint l'ús del nom que finalment sembla ser que va ser per a Carlos Tarque. Actualment només aquest i Ricardo Ruipérez queden de la formació original. M-Clan són una de les millors bandes de rock americà que hem tingut en la música espanyola.

Los periódicos de mañana
(Fragment)

Hay quién dice que puede ser perjudicial,
sin embargo, a mí no me hace mal,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.
No me interesa lo que digan los políticos,
no me creo de la misa, la mitad,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.

Desnudo al sol,
como en la era del hombre paleolítico,
miro el reloj,
pero hace tiempo que paró.

Se me olvidó
que te gustaría haber
montado una revolución,
hazme el amor,
desnudo al sol.


Neil Diamond – Canta libre

Una de les grans veus que van sorgir a finals dels seixanta als Estats Units va ser el cantant, compositor i actor Neil Diamond. Cançons seves les han cantat des de The Monkees a The Hollies, però tot i que va començar com a compositor, Neil Diamond té una gran carrera com a solista en la qual hem de destacar la banda sonora del film "El cantor de jazz", un remake de la primera pel·lícula sonora de la història del cinema i la va protagonitzar ell mateix. Neil Diamond va néixer el 24 de gener de 1941 a Brooklyn, Nova York. En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix "menjant" el mercat, prova d'això és que el 2005 va aconseguir la posició 47, segons la revista Forbes, dins dels artistes més taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va recaptar més de 73 milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant solista. Per cert, també toca la guitarra, és actor i productor. En aquest tema que estem escoltan ara a Troba – Dors, és barreja castellà i anglès i Sabeu una cosa? no el parla malament si bé hi ha moments en els que et preguntes Qué està dient aquest xicot? Aquesta cançó es trobava en el seu àlbum "Moods" que va publicar Neil Diamond l'any 1972 i en què el tema estrella va ser "Song, Song, Blue" una de les cançons més conegudes de la seva amplia carrera, encara que nosaltres us la hem extret d'un doble disc en directe, el “Hot August Night” que va publicar Neil Diamond el 24 d’agosto, també del 1972. La cançó com us podeu imaginar ens parla de llibertat i l’igualtat de drets.

Daniel Magal – Cara de gitana

Aquesta bella cançó d’amor es tota una referència quan parlem de la carrera musical del cantant i compositor l'argentí Daniel Magal, va ser el seu primer número U al nostre país, encara que estem referint-nos a emissores de ràdio-fórmula i tots sabem com funciona això, si pagues sones i si no pagues és perquè no has de ser bo i no et posen. Daniel Magal, un dels Amics de Troba – Dors des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, va començar interpretant música folklòrica del seu país, però arran de realitzar el servei militar, va prendre la seva guitarra i va començar a passejar-se per garitos de Buenos Aires. Al cap d'uns anys Daniel Magal entra a formar part del grup Guatambó, en un viatge a la seva província, com a teclista primer i més tard com a guitarrista i va ser coautor d'alguns temes que van gravar. L'any 1977 li ofereixen la possibilitat de gravar com a solista i Daniel Magal fitxa per CBS i grava els seus quatre primers temes “Cara de Gitana”, “Dónde andarás amor”, “Esa canción que dejó de cantar” i “Fue mas fácil despedirme que olvidarte”. Però a Espanya aquesta cançó es va publicar com a single. De fet al nostre país no ha tornat a obtenir un altre hit igual, encara que Daniel Magal segueix en actiu a la seva Argentina.

Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls glaucs

Aquesta bella cançó d’amor és possiblement la millor en la carrera de Glaucs, un grup català convertit avui en banda de culte i referent musical. Glaucs estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí, nebot de Pere Bardagí i fillol de Joan Manuel Serrat que precisament col·labora en aquesta peça cantada a duet por Serrat i Jofre. Aquesta fet, tot i l’orgull de estar parentat amb gent d’aquest nivell, també ha estat una càrrega per Jofre. Glaucs es van formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van fer dir Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra, sent substituït per Alex Rexach i després el canvi seria el baixista José Luís Vadillo substituït per Miquel Sospedra. Glaucs es van dissoldre l’any 2003. Publicaren quatre discos, un d'ells en directe i d’ell us he tret aquesta cançó que escoltam ara a Troba - Dors i que també va ser gravada en duet cantan-la Joan Manuel Serrat i Jofre Bardagí. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina i es va incloure per primera vegada al seu disc de debut “Glaucs”, publicat per RCA-BMG Ariola l’any 1996 i es va editar en format CD-single al novembre del mateix any. Jofre ha gravat en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”. Després de la dissolució de Glaucs, el grup ha fet algunes actuacions puntuals, com el concert del desembre de 2006 a la Sala Mariscal de L'Estartit, on havien fet els primers concerts en els seus inicis, un concert a L'Auditori de Barcelona el 21 de febrer del 2008 i l’acústic que van fer l'any 2010 a Manresa.

Carlos Lyra & Paul Winter – Maria Ninguem

Aquest és la primera composició del cantautor brasileiro Carlos Lyra, escrita l’any 1956, també es diu que era la cançó preferida de Jacqueline Kennedy que demanava a tots els que actuaven per al president a la Casa Blanca que interpretessin “Maria nobody”, de fet en aquest muntatge que hem fet escoltarem a Carlos Lyra explicant-ho en directe. Presentació i cançó són de discos diferents. La cançó ens parla que hi ha moltes dones que es diuen Maria, però la seva, aquella Maria Qualsevol, només Maria, és única. Sempre s'ha afirmat que el cantant, guitarra i compositor brasileiro Carlos Lyra és l'autèntic creador de la bossa nova, al costat de Roberto Menescal. De nom complet Carlos Eduardo Lyra Barbosa, va néixer a Rio de Janeiro l'11 de maig de 1939. Aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara en el programa Troba – Dors és una de les seves millors cançons i en castellà va ser versionada pel recordat amic Luis Aguilé que la va titular “María no más”. Carlos Lyra (a la foto) també es l’autor de "Coisa Mais Linda", tot un clàssic de la bossa. Pel que fa alm saxofonista nord americà Paul Winter que l'acompanya en aquesta gravació de l’any 1964, us direm que va néixer el 31 d'agost de 1939 a Altoona, Pennsylvania, és blanc i ha guanyat sis Grammy. És un gran saxofonista de jazz i aquesta cançó es va incloure en el seu disc "The Sound of Ipanema" gravat al Brasil l’any 1964.
El saxofonista nord americà Paul Winter

Gilbert Becaud – Nathalie

Des de un disc de grans èxits en espanyol que Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us portem aquesta cançó que ens parla d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre aquest i la seva jove guia, després de prendre una copa al Cafè Putskin i parlar sobre la Revolució d'Octubre. Finalment el noi ha de tornar a París i ella li promet que el visitarà i llavors ell serà el seu guia. Una cosa que no era precisament fàcil a la Rússia Comunista. La veritat és que el pare de Mario sempre deia que "Als Estats Units tenien fronteres perquè no entrés la gent i a Rússia les fronteres eran perquè no s'escapessin". El francés Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument inclinat i Gilbert Becaud podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et maintenant”. Gilbert Becaud va néixa a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien El Senyor dels 100.000 volts.

Mecano – Cruz de Navajas

“Cruz de navajas”, cançó amb la que conclourem per avui Troba – Dors, va ser el segon single extret de l'àlbum "Entre el cielo y el suelo", un dels seus millors treballs i el primer on el grup Mecano deixen ja de mostrar-se com una banda per adolescents i mostren una faceta molt més adulta que els va consolidar i que va representar també el seu debut per al segell BMG-Ariola quan CBS se'ls va treure de sobre en considerar que Mecano estaven cremats, tot uns lumbreras. És una cançó composta per José María Cano i basant-se en un fet real que va succeir a Madrid quan l'esposa i l'amant d'aquesta, van assassinar a Mario Postigo. La mort i robatori inicialment es va atribuir a uns drogoaddictes, però finalment es va descobrir la veritat. Inicialment “Cruz de navajas” havia de cantar-la Isabel Pantoja, però aquesta la va rebutjar, no li va agradar, una altra lumbreras. El single es va posar a la venda el 28 de juliol de 1986 amb "Las cosas pares" a la cara B. És una de les millors cançons de Mecano, un trio integrat per José María Cano, el seu germà Nacho Cano i Ana Torroja. "Cruz de navajas" va ser adaptada i gravada en italià amb el títol "Croce di lame" i inclosa en l'àlbum "Figlio della Luna" que es va publicar a Itàlia, és clar.

Baixem per avui la persiana de Troba – Dors, us deixem amb la bona companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, per tant fotem el camp.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen