Tothom opina, tothom crítica o “critiquea”, tothom ho sap tot. També sobre
música. Però: mirar, sentir, observar, compondre, estudiar... on queda? Estem
en un món que hi ha molt de context i explicació i exégesi, i poc text. Anem a
les fonts primeres, a l’observació i escolta directa. Avui, al programa de
Troba - Dors, hem preparat unes bones i diverses peces de la música de
cantautor. Parem compte, i no només al
context que també hi ajuda. Obrim ara Troba - Dors i des de la xarxa d’emissores
de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa, nosaltres, avui Quimet Curull, ja que Manolo segueix amb la feina
fins el coll i Mario Prades, per tant ara
Aixequem la persiana
El Último de la Fila – Yo no danzo al son de
los tambores
Resulta
paradoxal que l'Último de la Fila amb els que obrim
Troba – Dors, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes
altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del
rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos
controlant-lo tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant
com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no
era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a la
sombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i
omplint en els concerts. Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de
les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi
Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no se sentia
a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava
un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren
l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el que l'havia
comprat, a preu molt alt això si que EUF
mai van ser un grup barat per a contractar. Van arribar a controlar fins i tot
les fotografies. Mario recorda un cas sonat en el qual els va munta un pollo i va
posar a la seva 
empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que
El Último de la Fila va organitzar a
Montblanc, salutacions als oidors i oidores de Montblanch. Minuts abans de
començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaren les
fotografies a la primera cançó del concert i després havia que sortir del
back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i els tornarien els estris finalitzat
el concert. Mario es va convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de
comunicació allí
presents i es va negar. Els va exigir que si volien fer-ho
així, els altres i ell acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a
canvi volia un document signat per un representant "acreditat" de
l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI
i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar
alguna cosa, se'ls abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos
quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre Mario els posava contra les
cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de 
acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués
sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven,
cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a
més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El
pobre Martín JL fill que era el
que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les
condicions no hi habria cobertura de l'acte i Mario ja va avisar que després i
des de les pàgines del Diari de
Tarragona entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es
van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu
treball sense tràves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus
del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari va aconseguir que és regalessin
cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors
i que el propi Manolo García va
signar. La producció d'aquell concert la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa. El Último de la Fila van debutar el 1985 amb un
primer LP que té un títol que crida l'atenció "Quan la pobresa entra per la porta, l'amor
salta per la finestra", cosa que tristament, pot arribar a ser una
gran veritat i que van pendre d’un proverbi polac. Aquest tema que escoltem i
que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al
sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril
de 1988 i va ser reeditat per EMI l’any 1991 en versió CD i amb dos temes nous
instrumentals.
acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués
sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven,
cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a
més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El
pobre Martín JL fill que era el
que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les
condicions no hi habria cobertura de l'acte i Mario ja va avisar que després i
des de les pàgines del Diari de
Tarragona entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es
van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu
treball sense tràves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus
del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari va aconseguir que és regalessin
cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors
i que el propi Manolo García va
signar. La producció d'aquell concert la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa. El Último de la Fila van debutar el 1985 amb un
primer LP que té un títol que crida l'atenció "Quan la pobresa entra per la porta, l'amor
salta per la finestra", cosa que tristament, pot arribar a ser una
gran veritat i que van pendre d’un proverbi polac. Aquest tema que escoltem i
que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al
sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril
de 1988 i va ser reeditat per EMI l’any 1991 en versió CD i amb dos temes nous
instrumentals.
Loquillo y
Trogloditas – Los ojos vendados
L'any 1994 el segell Avispa Records propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, van editar un doble CD benèfic titulat
"Amnistia Internacional" els beneficis anaven destinats a la campanya
“Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y las desapariciones
forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles inèdites, artistes de la
talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel Erentxun, Los Secretos, Diego Vasallo, Pablo
Guerrero, Manolo Tena, Acadèmia
Palanca, Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan
Perro, Burning, Los Rodríguez, Miguel Ríos, Los Ronaldos,
Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas Cortos, Tahúres
Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach, Pedro Guerra, Còmplices i
ens sembla que ens deixem algun, per cert, la producció no va comptar amb cap
mena de subvenció oficial. No volien lligams. En aquest doble CD també es va
incloure aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors, a càrrec de Loquillo y
Trogloditas amb una lletra molt dura que ens parla de represió i violencia.
Creiem que aquesta va ser 
una de les cançons inédites que es van incoure en
aquest doble CD. La banda estave liderada por José María Sanz Beltrán, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot.
El primer grup que va formar es va dir Teddy
Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any
1980, va sorgir Loquillo y Los
Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles.
Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans,
però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant
amb un grup preparat i van sorgir Loquillo
y Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a
Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director
musical del grup va ser el teclista Sergio
Fecé.
Tomeu Penya – Rock & Roll (Els millors anys)
Aquesta cançó
es una de les millors a la carrera musical del mallorquí Tomeu Penya i es recullia al LP “Els
cors ferits” editat per Blau-DiscMedi l’any 1990. La música es d’un cantautor
de country nord-americà que ara no recordem el seu nom, però creiem que era Don
Williams, la lletra es del mateix Tomeu
Penya i reflexa d’alguna manera la seva trajectoria musical, la seva
historia. El disc va està produït per Joan
Bibiloni. L’acompanyan el grup Géminis
que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb
bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel
Morell al saxo, Xisco Balaguer
al órgan, Jordi Mauri al saxo i
crec que uns quans més. Tomeu Penya
ha estat 
en moltes ocasions a casa de Mario i l'ha convidat moltes més a passar
un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai li ha estat
possible anar-hi. Ancara recorda una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa seva uns
"fideus rossos", a més de la ex de Mario hi estaba el tio Ramón, en pau descanse i van estar molt
de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí
"Cap de Bastià". Tomeu Penya
estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa
tranquil."No
se que em tenen preparat aquestes noies" l’hi deia. El que li van
preparar va ser un cavall i l’hi van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a
Vilafranca de Bonany l’any 1949. 
Leonard Cohen – Chelsea Hotel No 2
L'amor i el
sexe són temes habituals en la música de Leonard Cohen que ha utilitzat moltes vegades les seves propies
experiències per plasmar-les en cançons, novel·les i poesies, el que la
confereix una sensibilitat especial per tractar tots aquests temes. Aquesta
cançó va sorgir precisament a causa d'una nit de sexe i disbauxa al Hotel Chelsea de Nova York. La cantant
Janis Joplin, una de les grans
entre les grans i que forma part del que avui es diu "El Club dels 27"
va passar una nit molt íntima amb el cantautor canadenc Leonard Cohen. Cohen més
tard li dedicaria una cançó a la ja difunta Janis recordant aquella nit que suposem devia ser memorable, es va
titular "Chelsea Hotel No 2" i ara us la portem a Troba - Dors,
encara que val a dir que tal i com Leonard
Cohen ho explica, hi va haver molt més de sexe que de sentiments. Es va
incloure en l'àlbum "New Skin for the Old Ceremony", cinquè disc de Leonard Cohen que es va editar l’any
1974, tres anys després de la mort de Janis Joplin (a la foto). No és l'única vegada que
tracta el tema de les seves experiències perspnals amb el sexe, a "Sisters
of Mercy" parla del sarau que es va 
córrer en una altra habitació d'hotel
amb dues dones alhora, va ser a Edmonton. L'any 2005 Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a la seva antiga
representant Kelley Lynch, per
desviament de fons, en total van ser 5
milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al març de 2006, la
justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley Lynch es va donar a la fuga i creiem que encara l'estan
buscant, a ella i als 5 milions de
dòlars que es va andur, és clar. De fet per aixó de la butxaca escurada
va ser el perque Leonard Cohen va tindre que tornar als escenaris tot i la seva
edat. Leonard Norman Cohen,
poeta, novel·lista i cantant canadenc, va néixer el 21 de setembre de 1934 a Mont-real. És membre
de l'Ordre de Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 juny
2011 va ser guardonat amb el Premi
Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21 d'octubre
del any 2012.
córrer en una altra habitació d'hotel
amb dues dones alhora, va ser a Edmonton. L'any 2005 Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a la seva antiga
representant Kelley Lynch, per
desviament de fons, en total van ser 5
milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al març de 2006, la
justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley Lynch es va donar a la fuga i creiem que encara l'estan
buscant, a ella i als 5 milions de
dòlars que es va andur, és clar. De fet per aixó de la butxaca escurada
va ser el perque Leonard Cohen va tindre que tornar als escenaris tot i la seva
edat. Leonard Norman Cohen,
poeta, novel·lista i cantant canadenc, va néixer el 21 de setembre de 1934 a Mont-real. És membre
de l'Ordre de Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 juny
2011 va ser guardonat amb el Premi
Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21 d'octubre
del any 2012.
Maldonado – Al Sur
El periodista Manuel Molina
afirma a l'entrada del llibret inclòs al CD
"Crisálida" de José María Maldonado "Si
vols ser universal explica la vida de la gent del teu poble" i aquesta frase defineix
perfectament el contingut de l'àlbum que ens va arribar signat com Maldonado
l’any 1993 i que
es va gravar en els estudis Sound &
Production de Sevilla, entre els mesos de gener i setembre de
1993. En aquest tema que us hem seleccionat per escoltar
ara a Troba
- Dors i compartir amb tots
vosaltres que obre el CD, Maldonado, autor
de lletra i música,
ens fa un passeig
pel sud de la península. Ell és de Sevilla i el
seu amor al Sud ho demostra
fent un recorregut per ciutats, rius
i llocs de la
seva Andalusia natal. De fet pràcticament
tots els temes
que configuren aquest treball de Maldonado tracten
en els seus textos de la seva terra i volem fer referència a
un tall molt breu
en el que escoltem la veu de Luis Cernuda,
tot un document sonor.
El productor i arranjador
va ser Manito Narváez
que també va incloure els teclats. Al CD
també van col·laborar Michel Salomó (guitarres),
Merilé Ros (cors),
Ayako Sakamoto (piano), Sitín Ubreda
(guitarra) i Isabel Fayos (cors).
Al Tall & Muluk El Hwa – Epístola a un amic (A proposit de l’ocupació
de Valencia per Jaume I)
Amb motiu del seu desè aniversari, l’any 1985 el grup valencià
Al Tall va publicar aquest disc doble conjuntament
amb el grup
marroquí Muluk El
Hwa que es va
titular "Xarq Al-Andalus"
i que també va
incloure algunes cançons que s'havien publicat anteriorment.
El títol fa referència
a Xàrquia, la part oriental d'Andalusia que antigament ocupava les
actuals terres valencianes,
des de Múrcia a les
Terres de l'Ebre. Els dos grups versionen textos
de diversos poetes valencians coordinats i
arreglats per l'escriptor Josep Piera que és de Gandia. En
aquest tema que
us hem seleccionat avui, amb una llarga
introducció instrumental, a càrrec dels marroquins,
ens parlen de
l'ocupació de València per
part del rei Jaume
I en una carta que el narrador envia. El disc tracta bàsicament
de la conquesta de València i curiosament, Al Tall
i 
Muluk El
Hwa el van presentar amb poques dates de
diferència a Alzira i Palma de Mallorca. No
oblidem que el rei Jaume I també va
conquerir Mallorca. Els integrants
del grup Muluk el
Hwa són naturals
de Marràqueix, i al
voltant de la popular plaça
de Jmá el Fná
van fundar el grup l’any 1973. Centren el
seu repertori en temes tradicionals
gnaua al costat de cançons saharianes i
de la seva regió. El seu llançament
va arribar quan van
guanyar l'any 1980 el
premi de música popular otorgat pel Ministeri
de la Joventut
marroquina. Al nostre país els va portar Juan
Goytisolo, que va conèixer
per casualitat a
la barberia que regentava, a un
dels membres del quintet. Aquest és el primer disc
que van gravar, posteriorment registrarien un altre, també
a Espanya. Al
Tall, per la seva part, són una de les més reconegudes formacions de
música popular sorgides en terres valencianes, van anunciar l'any passat, 
concretament el 19 d'octubre de 2012, la seva dissolució. És clar que de la
formació original ja sols quedaven Vicent
Torrent i Manolo Miralles.
Al Tall es va fundar a principis
de 1975 i eren Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent, tots ells músics autodidactes que havien militat
en altres grups, entre ells Los Solos
i Equipo Valenciano-Folk i un
d’ells havia gravat com a solista, però ara no recordem qui era. Al llarg de la
seva àmplia carrera discogràfica han musicat textes de poetes com Eugeni Evtutxenko i Estellés, entre d'altres. La veritat
és que Al Tall han incursionado
en molts estils musicals a la seva obra, sempre amb arrel mediterrània. 
Joan Manuel Serrat – Niñó silvestre
Aquesta és una
de les millors lletres del "Noi
del Poble Sec". Un texte molt dur que avui us portem a Troba – Dors
i per el qual Joan Manuel Serrat es va inspirar en els nens de les faveles de
Rio de Janeiro sobre els que es practicave alló de “la caça del home”, en
aquest cas i aixó ancara ho fa més esgarrifos si cap “La caça del nen”. A Mario
particularment, el tros que li posa la pell de gallina és aquell on parla del
"Niño Silvestre, limpiabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como
onza de chocolate". Una onza es el que a Catalunya i en el passat, la
joventut i els no tan joves li deiam “Una presa” i que antigament compraves
soltes, segons el teu pressupost, per aquells brenars tan tradicionals del “pa
amb 
xocolata”. Aquesta esgarrafidora cançó que escoltem ara a Troba - Dors,
estava inclosa obrint el LP "Nadie es perfecto", una dels millors
discos de Joan Manuel Serrat i que va ser publicat l’any 1994 mitjançant Ariola
i va estar produït per Josep Mas Kitflus. El àlbum inclueix dues cançons amb
textes de José María Fonollosa i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de
Kitflus als teclats, també hi col·laboravent Jorge Pardo al saxos (a la foto
feta per Mario Prades a La
Fábrica de Reus)), Steve Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard
Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també hi trobavem a la Coral Sant Jordi.
Xil Ríos – A os meus amigos
Encara que "Xirarei"
possiblement sigui el tema més conegut
en l'amplia carrera
del cantant, guitarra i compositor Xil
Ríos, nosaltres us
hem portat a
Troba - Dors
aquesta que creiem és de 1972. A causa d'aquesta
peça, el cantautor gallec Xil Ríos, un dels
més prolífics sorgits
en terres gallegues, va topar de front amb
la censura de la dictadura franquista. La cançó i
el cantautor van ser vetats en la televisió
espanyola i és
que Xil Ríos
en les lletres
de les seves cançons i en aquesta també,
acostumava a tractar els problemes dels pescadors
de la seva terra i les dures i miserables condicions de treball d'aquests en contra
dels grans beneficis obtinguts pels armadors
i intermediaris. Xil Ríos reivindicava els
drets de la gent de
la mar i allò no va agradar a les
autoritats pertinents, però també tracta
en la seva obra l'emigració gallega.
L'any 1973 va guanyar el Primer Premi i
el Premi de la
Crítica al Festival Internacional da Canción do Miño (Ourense). 
En
diverses ocasions en els textos
de les seves cançons va col·laborar
l'escriptor gallec Xosé María Castroviejo,
com a "O rapsode
de Moaña". En
total Xil Ríos ha
publicat 35 àlbums, tots en la llengua de
Rosalia de Castro, a més d'haver col·laborat en un munt de discos benèfics
i solidaris. Ha
treballat amb Xosé
Manuel Budiño, Susana
Seivane, Uxía Senlle,
Mercedes Peó i
el cubà Willy
Mondeja. Xosé Antón Xil Ríos, conegut artísticamet com Xil Ríos, va nèixer a Moaña, Galícia i va començar la seva carrera
l’any 1971 al Festival Bahía de
Vigo on va quedar en segona posició, després de Joan Baptista Humet. Va cantar el tema "Un Anaco de
pan". Creiem que Xil Ríos encara està en actiu. Es un gran amant del esport i ha
sigut boxejador, remer i futbolista. De fet va ser el president del Moaña CF,
el equip de la seva ciutat.
Toni Xuclà i Gerard Quintana – I si...?
El guitarrista català Antoni
Xuclà Galindo que
va néixer a Barcelona l'any
1955, és conegut artísticament com Toni
Xuclà. Aquest tema
que us hem preparat
donava títol a un CD que es va publicar l'any 1999
a través
de Música Global, però curiosament no
consta en la seva discografia publicada al Wikipedia, però si a la de la seva
pròpia pàgina web. Toni Xuclà és un dels més prestigiosos
guitarristes del panorama català actual i aquest CD s'obre
amb la versió instrumental
d'aquest tema, encara que nosaltres us hem
seleccionat la que
s'inclou al final, tancant
el CD que compta amb
la veu de Gerard Quintana
i en aquesta cançó
també intervenen, a més del guitarrista, compositor
i productor Toni
Xuclà, Juanjo Muñóz
de Gossos a la guitarra acústica, Víctor Uris
a l'harmònica, Jordi
Ruiz al baix, Santá
Salas a les percussions i Oswaldo Noa
a la bateria. És clar que
en el CD van col·laborar
altres històrics de la música
a Catalunya com 
Carles Benavent, Chris Juanico,
Toti Soler, Xavier
Ibáñez i Germán
Díaz. Toni Xuclà
ha publicat sis àlbums
en solitari i l'any 2000 va formar amb
Chris Juanico i
Juanjo Muñoz el
grup Menaix a
Truà que el passat 23 de febrer
van actuar al Casino de Constantí i també
forma part de Taima Tesao. Ha produït
treballs de Ginesa
Ortega, Gema 4, Maria
Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra,
Ovidi Montllor, Pau Alabajos, Ivette Nadal i Turnez i Sesé.
Ha col·laborat amb Ja t’ho
Diré, Georges Moustaky, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato
Pérez, Shuarma, Patriarcas de la
Rumba i Maria del Mar Bonet, entre otros.
Carles Benavent, Chris Juanico,
Toti Soler, Xavier
Ibáñez i Germán
Díaz. Toni Xuclà
ha publicat sis àlbums
en solitari i l'any 2000 va formar amb
Chris Juanico i
Juanjo Muñoz el
grup Menaix a
Truà que el passat 23 de febrer
van actuar al Casino de Constantí i també
forma part de Taima Tesao. Ha produït
treballs de Ginesa
Ortega, Gema 4, Maria
Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra,
Ovidi Montllor, Pau Alabajos, Ivette Nadal i Turnez i Sesé.
Ha col·laborat amb Ja t’ho
Diré, Georges Moustaky, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato
Pérez, Shuarma, Patriarcas de la
Rumba i Maria del Mar Bonet, entre otros.
Zayda y los Culpables – De contrabando
Zayda
Peña, cantant i líder del grup Los Culpables, una banda del que a
Méxic es diu “Gruperos”, va
morir assassinada l'1 de desembre de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana i
la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan
acabava d'assistir a un concert d’Alejandra
Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, Mèxic, acompanyada per la
seva manager Ana Bertha González i
Leonardo Sánchez, empleat del
motel, van entrar uns sicaris que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a
l'instant. Zayda va ser
traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la
policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la
seva vida, un altre sicari va entrar a la UCI, tranquil·lament i sense que ningú li impedís
el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda
Peña de tres trets al cap. Encara 
avui i com passa amb tants i tants artistes
gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda,
ni creiem que el trobin mai, com acostuma a passar masses vegades al pais dels
mariachis. Aquesta peça que escoltem ara a Troba - Dors es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los Culpables, truncada per la
seva prematura mort i parla d’un amor amb una persona que ja te la seva dona,
però ella és conforma sols amb veure’l i que li doni un petó. És curiós i
tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es
dediquen al gènere dels narcocorridos.
No es tracta que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues,
ni de lluny, és una cosa molt més simple i alhora més 
cruel i esgarrifosa. Un grup o cantant és
contractat en la festa d'un narco, paguen bé i a part qui és el guapo que es nega a
anar-hi davant gent d'aquest taranna i clar, li dedica una cançó al anfitrió.
El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En
el cas de Zayda Peña es
barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un
embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar
i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" i es diu que ell va
triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre
això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una altra alternativa de la
que és va parlar més tard era que Zayda
tenia l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren
lesbianes i que el narcotrafican, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes
va donar ordre de matar a Zayda...
la veritat mai es sabrà i la mare de
Zayda Peña avui en dia ancara segueix clamant justícia en un desert de
silencis.
Cómplices – ¿Verdad que sería estupendo?
Acabarem Troba - Dors per avui escoltant
una meravellosa cançó en la qual Teo Cardalda i María
Monsonis li donen
la volta a la truita i ens expliquen com tot un seguit d'expressions
vinculades a la
guerra i la
violència, podrien tenir realment una altra explicació
molt més bella
i agradable. Bastant
utòpica, la veritat, però "Oi que
seria fantàstic?". Aquesta cançó s'incloïa en el
seu àlbum "Está llorando el
sol" que van publicar l'any 1991 i també
en el disc recopilatori "Complices 20 años" que es va editar l’any
2010 i en ell la van gravar comptant
amb la col·laboració de Huecco. Quan es va desfer el grup
Golpes Bajos, una banda gallega
mítica del pop nacional, Teo Cardalda
va crear l’any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella.
Inicialment Cómplices eren, a
més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy
Villegas. El seu primer 
treball discogràfic va ser "Manzanas"
que es va publicar el 1988. L’any 2001, María
Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot
dedicar-se als 5 fills que té amb Teo i
es que posiblement tots dos van obrir la “biblía” a un full equivocat que deie
“Quereos y multiplicaos...” aixó es broma Eh! Així que l’any 2002 Teo Cardalda com Cómplices, però ja ell sol, edita el
novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any
2003. En total Cómplices han
editat 13 àlbums fins el moment.
Conclou Troba – Dors però ens retrovarem un altre vegada
la propera setmana. Us deixem amb bona companyia. la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres baixem la
persiana i us diem adeu.
Quimet Curull i Mario Prades
