Les paraules transmeten
passió, desitjos, amor, amistat, odi, recel, por, les paraules reflecteixen sentiments,
poden omplir d'orgull, humiliar, però les paraules, no són sols paraules.
Sorgeixen moltes vegades espontàniament i en masses ocasions ens penedim d'haver-les
dit en aquell moment nefast de fúria o potser d'amor. La veritat és que les
paraules en moltes ocasions, fan més mal que una bufetada, com deia el pare de
Mario. Ara i des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, com Som
Botiguers de Somnis, començarem Troba – Dors, embolicats en paraules que
desitgen os resulten agraides i que en cap momento ofenguin a ningú.
Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i avui obrim el programa aclarint
que no sempre les fem servir correctament i els Mojinos Escozios ens diuen que están fins al
monyo que els diguin Los Mojitos.
Aixequem la persiana
Mojinos Escozios – Semos
los Mojinos
Los Mojinos Escozíos van
treure un nou àlbum el 11 de juny del any passat i es va titular genèricament
"Semos unos máquinas". Hem de reconèixer una cosa al grup liderat per
El Sevilla i és la tenacitat i la perseverança, no paren de treballar i Los
Mojinos Escozíos van traient discos sense parar, la qual cosa demostra que es
venen, cas contrari podeu tenir la plena seguretat de que la discogràfica ja
els hagués rescindit el contracte, no oblideu mai que són empreses i treballen
per obtenir beneficis i això és una cosa que no els podem criticar, fan
exactament el mateix que qualsevol altra empresa del sector privat. Aquest és
el seu 15è disc. En aquest tema d'alguna manera deixen clar que es diuen
"Los Mojinos" i no "Los Mojitos" com els anomena la gent
confonent el seu noble nom. La veritat és que dins del parlar andalús, el
“mojino” és aquell lloc en el qual l'esquena perd la seva dignitat. Mario
recorda la primera vegada que es vam veure El Sevilla i ell, va ser arran del
seu primer disc que va editar Horus al 96 i es va titular “Mojinos Escozios” i
Miguel Ángel Rodríguez va vindre a 
casa seva per presentàr-li el disc, per tal
que li fes una entrevista per al Diari de Tarragona. Es va sorprendre quan
Mario li va dir que el seu estil s'assemblava i molt al dels andalusos No me
pises que llevo Chanclas, però El Sevilla va reconèixer que era cert, si bé
tots dos vam coincidir en que musicalment Los Mojinos eren molt més complets.
Los Mojinos Escozios són Miguel Ángel Rodríguez "El Sevilla" (cantant
i harmònica), Juan Carlos Barja "Zippy" (baix i cors), Juan Ramón
Artero "Chicho" (guitarra), Vidal Barja Jr "Vidalita" (guitarra)
i Vidal Barja "El Puto" (bateria). La veritat és que quan van
començar els crítics no donaven ni un duro pel seu futur i mireu-los, segueixen
al peu del canó i tenen un públic fidel.
Big Mama & Víctor
Uris – El blues de l’ombra blava
El blues ha estat
considerat sempre com una "música tristona", un lament, un crit de
desesperació i dolor. En aquest tema Big Mama Montse acompanyada pel
harmonicista mallorquí Víctor Uris ens parlen de desesperació. "Si ets
pobre ningú et fia, sense res no vals ni un ral i et tracten com a una
porqueria, fins que et fan ser marginal. La misèria no perdona". És clar
que també afegeixen que és el preu que hem de pagar per viure. És la cantan
catalana Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora l'any 1963 i coneguda
com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988.
Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i donaba titol
al CD “El Blues de l’ombra blava”, publicat per DiscMedi l'any 1996 i on conta amb
el .jpg)
mallorquí Victor Uris, un gran músic paralitic conegut com “Harmónica Coixa” i la
mateixa Big Mama Montse a la veu i guitarra, junt a Amadeu Casas. Una vegada Mario va montà un
concert de Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus. Organitzan una roda de
premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província.
Mario es va quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una li va resultar molt
curiosa. Un periodista li va comentar que diense Big Mama, ell s'esperava una
cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era
blanca, no estava grassa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues.
Brillant el noi. (a la foto Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la
sala Philadelphia)
Carmen París – Cositas
In-solitas
“Tanta casualidad no
puede ser casual” ens explica Carmen París en aquest tema que tracta de
casualitats, d'atzar. Ens diu que la vida està plena de línies rectes i corbes,
però que es van entrecreuant teixint una espessa xarxa que ens demostra quanta
veritat hi havia en aquell refrany de la Grècia antiga "De vegades els déus ens
castiguen... escoltant les nostres súpliques". Ens parla d'una cosa que
succeeix en moltes ocasions i que sempre acostuma a deixar-nos perplexos. Un
matí ens despertem pensant en una persona de la qual fa temps que no sabem res
i casualment ens truca per telèfon o ens la trobem per pur atzar i ens
preguntem "Com vaig poder saber-ho?" . La cantant tarragonina Carmen
París va néixer l’any 1966 , però des de jove va residir amb la seva família a
Utebo, un poble de la província de Saragossa. Cantautora de difícil
classificació, la seva música és un mestissatge de gèneres, una fusió de jota 
aragonesa, flamenc, música andalusí, jazz, salsa i altres tendències, sempre amb tocs
de cantautora. La seva carrera és curiosa, va estudiar cant, piano, guitarra,
violoncel, harmonia i solfeig, al conservatori de Saragossa, compaginats amb la
carrera de Filologia Anglesa i cantant en l'Orquestra Jamaica. Aquest tema es
trobava en el seu àlbum "InCubando", el seu tercer disc, ple de tocs
calents i caribenys que va publicar l’any 2008 i compta amb la col·laboració de
Ludmila Merceron, Santiago Auserón, Haydée Milanés (filla de Pablo Milanés),
amb qui interpreta un poema musicat del poeta cubà José Martí.
"InCubando" va ser escollit Millor Àlbum de Fusió en els Premis de la Música de 2009. Les cançons
que integren l'àlbum van ser escrites per Carmen París durant quatre mesos que
la cantautora va residir a l'illa de Cuba.
Cosas In-Solitas (Carmen
París)
¡Qué coincidencia
encontrarnos en Rusia,
en aquel metro repleto en
Moscú!,
si en Alperete nos vimos
dos veces,
vamos, no me digas tú.
¿Y que decir de aquel
manjar de hormigas
que a un catalán le
ofreciste en Vietnam?
decía el tipo que te
conocía
y no sabía de que pero,
al fin,
el recordó haber probado
esos bichos
en tu casa de Madrid.
¡Que cositas tan
in-solitas
que suceden por ahí!,
cuando sales de tu casa,
el universo conspira por
ti.
Tanta casualidad
no puede ser casual
Que el mundo sea un
pañuelo
adonde quieras que vas.
Recuerdo bien aquel día
en los Andes,
El gran evento de
Sacsahuamán,
había gente de todo el
planeta
y entre los miles, me fui
a encontrar
a una muchacha que todos
los años
va a mi pueblo a
festejar.
¡Qué cositas tan
in-solitas
que suceden por ahí!,
cuando sales de tu casa,
el universo conspira por
ti.
Tanta casualidad
Que el mundo sea un
pañuelo
coro: No puede ser casual
Adonde quiera que vas
Tanta casualidad
Hay leyes aunque tú
ignores
No puede ser casual
No dejan de funcionar
Que el mundo sea un
pañuelo
adonde quiera que vas.
Ginamaría Hidalgo – Alfonsina y el Mar
Aquesta és una cançó amb
història. Es tracta d'una zamba composada pels argentins Ariel Ramírez i Félix
Luna. Que es va gravar i plasmar en un disc per primera vegada a l'àlbum de
Mercedes Sosa "Mujeres argentinas", editat l'any 1969. La cançó és un
homenatge a la poetessa argentina Alfonsina Storni, una dona que es va suïcidar
l'any 1938 a
Mar del Plata, saltant al mar des d'una escullera, tot i que, segons ens diuen
a la cançó, s'internà "lentament" dins de la mar. Hi ha un rumor molt
estès segons el qual la lletra de la cançó es va basar en la carta de suïcidi
de la poetessa i que els autors van musicar, però aixó no és cert. La música la
va escriure Ariel, el seu el pare va conèixa a Alfonsina Storni que de fet era alumna d’ell i li va parlar al seu fill
d'aquella història. La lletra la va escriure Félix Luna. La cançó ha estat molt
versionada al llarg dels anys i és un clàssic del folklore sud-americà, per tant no us
enumerarem el llistat de gent que l'ha cantat perquè seria interminable, però
us hem seleccionat aquesta de Ginamaría Hidalgo.Surgida del mundo de la
lírica, la extraordinaria cantante argentina Ginamaría Hidalgo va ser 
catalogada amb un registre de soprano lírica lleugera. Va néixer a Buenos Aires
el 23 d'agost de 1927, filla de pare espanyol i mare portuguesa. Curiosament va
estudiar la carrera de magisteri i va obtenir la llicenciatura amb només 17
anys d'edat, però la música va guanyar la batalla i ella va aconseguir una beca
per estudiar a la prestigiosa escola de música Julliard School of Music de Nova
York, allà la va descobrir el mestre Andrés Segovia que es va convertir en el
seu mentor. Es va dedicar a la lírica protagonitzant òperes en els escenaris
més prestigiosos i també va treballar com a actriu a Hollywood. Aquest tema us
ho extraiem el CD "Mis 30 mejores canciones" publicat l'any 2000 i en
el qual realitza un recorregut pel folklore sud-americà. Al llarg de la seva
carrera musical va intercalar la lírica amb el pop i la cançó d'autor, com en
aquesta ocasió. Va morir el 10 de febrer del 2004 al causa d'una trombosi
neurològica.
Alfonsina y el mar (Ariel
Ramírez i Félix Luna)
Por la blanda arena
Que lame el mar
Su pequeña huella
No vuelve más
Un sendero solo
De pena y silencio llegó
Hasta el agua profunda
Un sendero solo
De penas mudas llegó
Hasta la espuma.
Sabe Dios qué angustia
Te acompañó
Qué dolores viejos
Calló tu voz
Para recostarte
Arrullada en el canto
De las caracolas marinas
La canción que canta
En el fondo oscuro del
mar
La caracola.
Te vas Alfonsina
Con tu soledad
¿Qué poemas nuevos
Fuiste a buscar?
Una voz antigua
De viento y de sal
Te requiebra el alma
Y la está llevando
Y te vas hacia allá
Como en sueños
Dormida, Alfonsina
Vestida de mar.
Cinco sirenitas
Te llevarán
Por caminos de algas
Y de coral
Y fosforescentes
Caballos marinos harán
Una ronda a tu lado
Y los habitantes
Del agua van a jugar
Pronto a tu lado.
Bájame la lámpara
Un poco más
Déjame que duerma
Nodriza, en paz
Y si llama él
No le digas que estoy
Dile que Alfonsina no
vuelve
Y si llama él
No le digas nunca que
estoy
Di que me he ido.
Te vas Alfonsina
Con tu soledad
¿Qué poemas nuevos
fuiste a buscar?
Una voz antigua
de viento y de sal
Te requiebra el alma
y la está llevando
y te vas hacia allá
Como en sueños
Dormida, Alfonsina
Vestida de mar
Maria Toledo – Manhá de Carnaval (A day in the life of a fool)
Hi ha cançons, no moltes
que resulten claus per a la difusió d'un estil musical. No són les primeres del
gènere, però gràcies a elles aquell estil, sigui el que sigui, aconsegueix
l'aplaudiment i el reconeixement mundial. Això va succeir amb la bossa nova
i el tema que us hem seleccionat ara per escoltar a Troba - Dors i que ens
versiona la cantant brasilera María Toledo, de nom real Maria Helena de Toledo
Chermont i a la qual no hem de confondre amb la cantautora i pianista espanyola
del mateix nom artístic. Aquest tema es trobava en un àlbum titulat "Sings
The Best Of Luiz Bonfá", publicat l’any 1967 i en què versionava
composicions de Luiz Bonfá, un dels grans de la bossa brasilera. María Toledo,
nascuda a Belo Horizonte, el 30 de juny de 1937, va morir a Rio de Janeiro, el
3 de febrer de 2010, mentre que Luiz 
Bonfá, nascut el 17 d'octubre de 1922, va
morir el 12 de gener de 2001. Aquesta, una de les cançons més emblemàtiques de la bossa, va
sorgir de la banda sonora de la pel·lícula "Orfeo Negro", el drama de
Otel·lo portat al Brasil l'any 1959 pel director de cinema francès Marcel Camus
i a ritme calent de samba i bossa nova. De fet va ser una coproducció
brasilera, francesa i italiana, rodada a Rio de Janeiro i va contribuir a
convertir en mundialment famosa la música popular brasilera. Us estem parlant
d’aquesta cançó "Matí de Carnaval" que per cert, avui en dia es una
de les cançons més recordades i versionades de Luiz Bonfá.
Rebeca – Mi ciudad
En aquest tema ens trobem
amb una cançó que ens parla de les coses que succeeixen al nostre voltant als
carrers de qualsevol de les nostres ciutats. Problemes quotidians, solitud,
oblit, abandonament, marginació. Avui està lletra està tan viva o més que quan
va ser escrita. L'any 1997 el segell Max Music va publicar "Rebelde",
segon treball discogràfic de Rebeca, de nom complet Rebeca Pous del Toro que
ara sembla haver tornat de nou a la popularitat i creiem que ha tret un disc
nou, però no estem segurs d'això. Rebeca va néixer a la Ciutat Comtal l'1 de
novembre de 1978 i és filla de la cantant Franciska que va ser popular a
mitjans dels seixanta i neboda del també cantant Eliseo del Toro que aquest si
va tenir una brillant carrera en els seixanta com a cantant de pop. La veritat
és que des de fa uns anys Rebeca surt als programes del "Coraçao" per
raons diverses, que si el seu pare en lloc de ser José María Pous potser era
Jesús Hermida, que si ella tenia asuntillos de sexe i cor amb algun que altre
famós... en fi, això no és el que a nosaltres ens interessa ja que a 
Troba -
Dors escoltem i parlem de paraules i música. Mario va conèixer a Rebeca arran de la publicació d'aquest àlbum del que us hem extret el
tema que escoltem ara i que francament, no sebem perquè no l’haviem posat mai
ja que la veritat és que està molt bé, però la resta del disc es bastant fluixet. És
una composició amb música de Richard Román i lletra d'Óscar i Andrés de Palma.
Per cert, en aquella època Rebeca era núvia del bateria d'un grup de rock,
creiem que eren Los Bisontes, però no estem segurs. Si us direm una
cosa, en la biografia en anglès de Rebeca consta que el seu oncle és Eliseo del
Toro, diuen textualment "A famous Puerto Rico singer", greu error,
Eliseo del Toro no es de Puerto Rico, és també de Barcelona.
Troba -
Dors escoltem i parlem de paraules i música. Mario va conèixer a Rebeca arran de la publicació d'aquest àlbum del que us hem extret el
tema que escoltem ara i que francament, no sebem perquè no l’haviem posat mai
ja que la veritat és que està molt bé, però la resta del disc es bastant fluixet. És
una composició amb música de Richard Román i lletra d'Óscar i Andrés de Palma.
Per cert, en aquella època Rebeca era núvia del bateria d'un grup de rock,
creiem que eren Los Bisontes, però no estem segurs. Si us direm una
cosa, en la biografia en anglès de Rebeca consta que el seu oncle és Eliseo del
Toro, diuen textualment "A famous Puerto Rico singer", greu error,
Eliseo del Toro no es de Puerto Rico, és també de Barcelona.
Revolver – Calle Mayor
Revolver és Carlos Goñi,
nascut a Madrid el 8 d'octubre de 1961 i que va formar part, primer del grup
Garage i després es va incorporar a Comité Cisne per finalment començar en
solitari utilitzant el nom de Revolver. Mario el coneixia, per aixó quan el
van trucar de Wea per dir-li que venian a veru-r'el per presentarli el seu primer
disc com Revolver, va estar encantat. L’entrevista va tindre lloc a la
cafetería del Hotel Maritim, a Cambrils, just al edificio al costat d’on vivía
Mario que el coneixia de quan Comité Cisne i li va comentar que s'havia
aprimat moltíssim, la seva explicació va ser diàfana: "O m’aprimava 20
kilos o la discogràfica no publicava el disc. Argumentaven que no tenia
Imatge". Calle Mayor és una bona cançon que ens parla de segregració, racisme,
marginació, situacions cotidianes, de gent intransigent i abusadora, tot al carrer Major d’una ciutat qualsevol, ara bé nosaltres
discrepem de moltes de les coses que comenta a la lletra. Básicamente dels
regategos i és que quan un regateja, el que ven mai perdrà diners, en cas
contrari dons no ven. A més de que en segons que països, si no regates arriben
fins i tot a ofendres. Que consti que nosaltres estem completament en contra
del racisme... pero en ambdues direccions, que quidi ben clar.
Calle Mayor (Carlos Goñi)
La riada de gente es tan
densa que cuesta trabajo caminar al revés.
Hay puestos en el suelo
con ponchos, muñecas, todos hechos a mano,
y también hay jerseys.
Con el brutal miedo que
da el ser extranjero, los dos peruanos dicen "¿Cuánto es?"
a un tipo necio que,
riéndose de ellos
intenta sacarles un precio mejor.
Y cuando lo consigue se
siente vencedor, triunfó en su batalla,
su guerra y ley... en la calle Mayor.
Me da igual que seamos
gitanos que payos, da igual si del norte o del sur,
pues la vida es la vida y
los hombres son hombres aquí y en la calle Mayor.
Me da igual que seamos
negros que blancos, me importa tan poco el color,
pues la vida es la vida y
los hombres son hombres aquí y en la calle Mayor.
Hay negros que venden
trastos inservibles
como un aspirador de esos
irrompibles,
relojes de cuarzo, de
esos digitales,
loros de mil watios
pendientes, collares...
pulseras de marfil,
hinchadores de ruedas,
altavoces pequeños de
esos que no suenan.
Aquí nadie obliga a
comprar nada a nadie,
tuyo es tu dinero y suyo
el transistor.
La calle es de todos, da
igual el lenguaje
y pasa la mañana en la
calle Mayor
Me da igual que seamos
gitanos que payos, da igual si del norte o del sur,
pues la vida es la vida y
los hombres son hombres aquí y en la calle Mayor.
Me da igual que seamos
negros que blancos, me importa tan poco el color,
pues la vida es la vida y
los hombres son hombres aquí y en la calle Mayor.
Y hay un matrimonio
vestido de domingo,
con un par de diablos que
ellos llaman hijos.
Van pisoteando los
puestos y, al rato, uno de los negros le dice "Cuidado!"
y allí va ese padre con
paso de ganso
mirando al extranjero de
arriba pabajo,
mientras que le grita:
"¡tú, negro de
mierda, si tocas a mi hijo te abro la cabeza!"
Y la gente aplaude,
batalla ganada contra el extranjero que vino del mar;
y cuando el chaval recoje
sus telas piensa que hay más fieras aquí que en la selva
y que de nada sirve
volver a intentar convencer al padre que ambos son igual.
Y en el barco de Orán
hace frío y el chaval se siente por dentro fatal,
ha perdido de vista la
costa y la noche asoma... y la noche asoma...
a la calle Mayor
Me da igual que seamos
gitanos que payos, da igual si del norte o del sur,
pues la vida es la vida y
los hombres son hombres aquí y en la calle Mayor.
Me da igual que seamos
negros que blancos, me importa tan poco el color,
pues la vida es la vida y
los hombres son hombres aquí y en la calle Mayor
Raul Malo – Guantanamera
Acabarem el programa
d'avui amb un clàssic que ja hem escoltat en un parell d'ocasions, però avui us
hem portat una versió molt curiosa i original del "Guantanamera" ja
que està càrrec del cantant nord-americà Raul Malo, el líder del grup The Mavericks
que també posseeix una interessant carrera en solitari i que tant amb el grup
com en solitari, acostuma a incloure algun que altre tema en espanyol en els
seus discos, plens de tex-mex. Us l'hem extret de l'àlbum "Around the World", gravat en
directe i que va publicar l'any 2012. La veritat és que Raul Malo de "malo" només té el cognom ja que
és un bon cantant, guitarra i compositor. De nom complet Raúl Francisco Martínez-Malo Jr.
Va néixer el 7 d'agost de 1965
a Miami, Florida. A més de ser líder del grup The
Mavericks, també va formar part paral·lelament de la millor súper-banda del
tex-mex, Los Super Seven. Aquesta és una de les més populars cançons sorgides
en terres cubanes i la seva fama ha donat la volta al món. A Espanya vam
conèixer aquesta guajira gràcies a gent com Los 3 
Sudamericanos i molts altres
que la van interpretar, però sempre amb un caire festiu i alegre, desenfadat,
allunyat del sentiment que va plasmar en la lletra de la cançó el seu autor
José Fernández Díaz, més conegut com Joseito, encara que realment sempre han
existit dubtes sobre la seva veritable autoria. “Guantanamera” està basada en
les primeres estrofes dels "Versos sencillos", del poeta cubà José
Martí. Sembla que Joseito l'havia cantat amb diferències en el títol sobre el
lloc d'origen de la noia i segons va comentar ell mateix en una entrevista, va
sorgir definitivament la "Guajira Guantanamera" quan va treballar en
una emissora de ràdio en la qual també treballava una dona de Guantánamo, avui
base nord-americana a terra cubana i que estava enamorada d'ell. Aquesta dona
de tant en tant li portava una mica de menjar i es quedava parlant amb ell,
però un dia li va sorprendre "Tiran-li els Tejos" a una altra dona, i
enfurismada, li va prendre l'entrepà que li havia portat; llavors ell va agafar
el micròfon i va cantar la tornada definitiu afegint ja el
"Guantanamera". És clar que en diverses ocasions ell va explicar
versions molt diferents.
Conclou per avui Troba –
Dors, però tornarem la propera setmana, ara bé, abans de tocar el dos i baixar
la persiana, us deixem amb la bona companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Sigueu bons i bopnes i a reveure.
Quimet
Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
