domingo, 6 de abril de 2014

Troba - Dors 02-27

Ja fa algun temps i en un reportatge que van emetre per televisió sobre els nens soldats de l'Àfrica, ens va sorprendre veure una entrevista a un d'aquests nois, el AK 47 que lluïa era més alt que ell. De fet va explicar que la seva tasca era amb un matxet amb el qual es dedicava a rematar els ferits del bàndol contrari. Va manifestar que era orfe, els seus pares i germans grans havien mort massacrats per la tribu rival amb la qual ara es disputaven el comandament del seu país. Li van preguntar que voldria fer quan aquella cruel guerra acabés i la seva resposta va ser inpactant. Es va quedar pensatiu, meditant sobre el que desitjava i finalment va respondre "Quan aquesta guerra acabi, voldria ser nen i poder jugar". Ara nosaltres posarem en marxa Troba - Dors des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, Som Botiguers de Somnis i avui obrirem també envoltats de paraules i música i escoltarem tot un clàsic de la música cubana “El huerfanito”. Som Quimet Curull i Mario Prades i prest obrim les portes de la botigueta.

Aixequem la persiana

Vieja Trova Santiaguera – El huerfanito

Vam conèixer aquesta cançó quan en els anys cinquanta la va publicar a Espanya el cantant cubà Antonio Machín i que també va gravar el mexicà Antonio Aguilar. En el seu moment la vam trobar tendra, dolça, però molt trist ja que el fet de ser orfe és cosa realment dramàtica, sobretot a edat primerenca, encara que la veritat és que sigui a l'edat que sigui, perdre als teus progenitors sempre resulta dolorós, per molt que sigui llei de vida. La veritat és que nosaltres opinem que un pare no hauria sobreviure a un fill, clar que la vida sempre segueix, no s'atura per molt que nosaltres resultem danyats. En aquest enregistrament que ens porta La Vieja Trova Santiaguera, el solista és Reynaldo Hierrezuelo, germà del cantant, músic i compositor Lorenzo Hierrezuelo que va néixer el 5 de setembre de 1907 a El Caney, Cuba i va morir a l'Havana el 16 de novembre de 1993. La Vieja Trova Santiaguera és un grup cubà fundat l’any 1994 per músics ja veterans: Amado Machado (1912-1998), Aristóteles Limonta (1913), Pancho Coba (1913), (1918) i Reynaldo Hierrezuelo (1926), junt a. Manuel Galbán Torralbas, Reynaldo Hierrezuelo La O, Ricardo Ortiz Verdecia,  Reynaldo Creagh Verane i Aristoteles Raimundo Limonta. Tots ells són originaris de la regió de Santiago de Cuba, per això el nom que van adoptar. Han publicat sis àlbums. Per cert, un dia els van preguntar perquè seguien en els escenaris malgrat la seva edat ja que no eren res joves, al que van contestar "Jove és tot aquell capaç de somiar".

Cacho Castaña – Vida de artista

Caminante y de profesión cantante, envidiado por el éxito alcanzado”, així resa la tornada d'aquesta cançó en la qual l'argentí Cacho Castanya ens parla dels somnis de l'artista, la seva constant lluita per aconseguir una posició de privilegi i l'èxit que desitja aconseguir, però també de la seva crua existència, vista des de la perspectiva del extern pot ser envejada, però per qui la viu no és tan bonica, és molt dura. Encara que sigui un tòpic és com la vida del pallasso que riu quan l'únic que desitja és plorar i va per la vida perdent trossos de la seva existència en el camí, encara que ell ens insisteix “Voy cantando y por dentro voy llorando”. La veritat és que si alguna cosa hem de recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat per explicar vivències. Cacho Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que sona ara al programa d’avui de Troba - Dors. Cacho Castaña es molt bo i con us deiam barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 i mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules com a actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna i va néixer el 11 de juny de 1944, com diu en aquesta cançó que escoltem ara a Troba-Dors, al barri de Flores, a Buenos Aires. La cançó que escoltem la trobem en molts dels seus recopilatoris, però nosaltres a Troba – Dors os la hem extret de l’àlbum “Más allá de la leyenda” que es va publicar l’any 2000.

Alberto Cortez – A partir de mañana

En masses ocasions ens aixequem al matí i ens fem propòsits que jutgem claus i decisius, i no ens referim als clàssics de Cap d'Any, aquells de "Deixaré de fumar", "Faré esport", "Vaig a aprimar-me", "estudiaré anglès"... Estem parlant d'anhels concrets i importants. Alguns d'aquests propòsits podrien ser decisius per al curs de la nostra vida, però la veritat és que poques vegades portem aquells projectes al final. Pràcticament en totes les ocasions acostumem a dir-nos que començarem "A partir de demà", però Quan arribarà aquest demà a partir del qual farem tantes i tantes coses? Doncs la conclusió és que ja arribarà... "Demà". És la temàtica d'aquesta cançó del cantautor argentí Alberto Cortez, un home que va obtenir el Grammy Llatí a l'Excel·lència en el 2007 i que donava títol a un àlbum publicat l'any 1979. El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí, cantant d'orquestres, va començar gravant patxangades com el "Sucu, sucu" que li van donar fama i nom, inclus s’el coneixía com Mister Sucu-Sucu, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i també versions del gran mestre Atahualpa Yupanqui, donant un gir de 180 graus a la seva carrera i arribant plenament al públic, demostrant així que era un gran cantautor. El cert es que el concert d’Alberto Cortez va ser tot un èxit i va significà un cambi a la seva carrera profesional complert. Aquest tema, al costat de “Cuando un amigo se va”, "Las Palmeras", “Pobrecito mi señor”, "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el aire” o “A partir de mañana" que escoltem ara, son el més representatius de la llarga carrera d’Alberto Cortez que va nèixer a Ranjul, a La Pampa argentina, l'11 de març de 1940.

A partir de mañana (Alberto Cortez)

A partir de mañana empezaré a vivir la mitad de mi vida;
a partir de mañana empezaré a morir la mitad de mi muerte;
a partir de mañana empezaré a volver de mi viaje de ida;
a partir de mañana empezaré a medir cada golpe de suerte.

A partir de mañana empezaré a vivir una vida más sana,
es decir, que mañana empezaré a rodar por mejores caminos;
el tabaco mejor y también por qué no, las mejores manzanas,
la mejor diversión y en la mesa mejor, el mejor de los vinos.

Hasta el día de hoy, sólo fui lo que soy, "aprendiz de Quijote",
he podido luchar y hasta a veces ganar, sin perder el bigote.
Ahora debo pensar que no pueden dejar de sonar las campanas,
aunque tenga que hacer, más que hoy y que ayer...
a partir de mañana.

Si a partir de mañana decidiera vivir la mitad de mi muerte
o a partir de mañana decidiera morir la mitad de mi vida,
a partir de mañana debería aceptar, que no soy el más fuerte,
que no tengo valor ni pudor de ocultar mis más hondas heridas.

Si a partir de mañana decidiera vivir una vida tranquila
y dejara de ser soñador, para ser un sujeto más serio,
todo el mundo mañana me podría decir: "se agotaron tus pilas,
te has quedado sin luz, ya no tienes valor, se acabó tu misterio".

Cada golpe de suerte empezaré a medir a partir de mañana.
De mi viaje de ida empezaré a volver a partir de mañana.
La mitad de muerte empezaré a morir a partir de mañana.
La mitad de mi vida empezaré a vivir... a partir de mañana


Sergio Makaroff – Tranqui, tronqui

El cantat i compositor argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i després de col·laborar amb Tequila, va acabar a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar l’any 1996 i del qual us extraiem aquest tema carregat de bon humor en el qual Sergio Makaroff ens narra les vicissituds d'un ciclista de la Ciutat Comtal a qui un yonki li roba la bici a la plaça Reial. És clar que "la moraleja" és que si tens bons amics, sempre acabes dient allò de que "No hi ha mal que per bé no valgui", la veritat es que es tracta d’una lletra divertida i que diu moltes coses. Sergio Makaroff va néixer a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes de l'escola i posteriorment i amb el seu germà Eduardo van crear el duet Los Hermanos Makaroff i les primeres actuacions van ser com a teloners de Sui Generis, la banda de  Charly García i Nito Mestre, un dels millors grups del rock argentí i als que no hem de confondre amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo Makaroff forma part actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff es dedica més a la composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Aquest CD ha estat ampliat fa un o dos anys i s'ha tornat a publicar amb quatre temes més com Bonus track, si entreu a la pàgina web de Sergio Makaroff us permet descarregar-se gratuïtament els quatre temes, tres nous i una versió d'aquesta cançó en acústic i amb algunes frases de la lletra canviats.

Tranqui, Tronqui (Sergio Makaroff)

Me han robao la mountain bike,
fue un yonqui de la Plaza Real
qué cariño le tenía,
la bici me llevaba y me traía.
Si lo pillo lo machaco,
lo poco que tenga se lo saco,
le coloco un par de mecos
no me importa si lo dejo seco.

Qué dura es la vida hermano
me quedé con el candao en la mano
y mientras te canto mis penas
la bici va rodando por sus venas

Con ella no me confundía
sabía siempre lo que hacía
cuesta abajo y cuesta arriba
a la misma velocidad.
Me he quedao super cortao
porque la quería de verdad.

La noche siguiente tenía
el cumpleaños de Lucía
llegué un poco derrotao
como si me hubieran apaleao.
Mis amigos me animaron
en la espalda me palmearon
y en eso llegó Luis Guervós
y me dijo "Hola Makarós".
Le conté lo que me había pasao
y que estaba un poco amargao
y el me dijo "tranqui tronqui,
que no te amargue la vida un yonqui.
Mañana te pasas por casa
y te dejo mi bici, oye ¿qué pasa?"

Y en eso llegó Julia Carrasco
tomando guapamente del frasco
me dijo "tengo una y te la presto
mira qué fácil se arregla esto"
y ahora en casa tengo dos
la de Julia y la de Luis Guervós.
Con ellas no me confundo
me deslizo por el ancho mundo
cuesta arriba y cuesta abajo
a la misma velocidad
estoy encantado de la vida
porque tengo amigos de verdad.


Silvia Comes i Lídia Pujol – El conte dels dos suicides

Aquestes dues cantautores van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser aquesta que escoltem ara a Troba - Dors i que obria l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà. De fet a l'àlbum es recullen temes en les dues llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó va ser escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues i tracta sobre dos suïcides que decideixen matar-se junts ja que un d'ells té la SIDA i volen estar juntets en el Més Enllà. Esperen al tren per llançar-se en els seus braços, però en l'últim instant un d'ells s'acollona i surt de la via sense donar temps a l'altre per fer el mateix. El que resulta xocant, com diuen a la cançó, és que el que es queda i mor atropellat pel tren és el que no té la malaltia i el que es salva, està condemnat a mor, està terminal. La producció va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col·laborar les dues noies. Intervenen en la gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz (contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra), Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats), María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Javier Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari l'any 2007 i creiem recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les dues ha obtingut un altre èxit com el que van aconseguir com Silvia Comes & Lidia Pujol.

Jacques Dutronc – Il est cinc heures, Paris s’éveille

El cantant i compositor Jacques Dutronc va ser un dels grans del pop francès a mitjans dels 60. Va ser director artístic de la discogràfica francesa Vogue i es va casar amb la cantant i actriu Françoise Hardy l’any 1981, encara que tots dos vivien junts, en “pecat” com es deie llavors, des de 1969 i els dos eren cares familiars per a aquells que fullegabem el Salut Les Copains que no penseu malament, no era cap revista porno, es tractaba d'una revista musical francesa de molta difusió. La parella segueixen junts i resideixen a Monticello, a l'illa de Còrsega, amb uns 30 gats. Les lletres de Jacques Dutronc sempre van ser interessants i tot i ser un cantant de música moderna, com es deia llavors, molts els consideraven un cantautor a l'ús, però ell estaba molt més proper al pop que a la cançó d’autor. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un single l’any 1968, ens explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí, quan la ciutat es desperta per la majoria i altres s’en van a dormir. Curiosament, tot i el contingut de la lletra, va passar la censura franquista de l'època, aixó que ens explica que a aquestes altes hores de la matinada a París trobes des de prostitutes a travestís i altre gent "de mal vivir". Es clar que els censors de l'epoca tan sols deurian veure aixó de les cinc de la matinada i l'acció de llevar-se, per tant, tots aquells que es llévan a les cinc son els que van a treballar, bona gent i va colar. Jacques Dutronc va néixer el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el mon del cinema. 



Son las cinco, París de despierta (Jacques Dutronc)

Yo soy el heredero da la plaza Dauphine
y la plaza blanca tiene un mal aspecto.
Los camiones están llenos de leche
Los barrenderos tienen sus escobas.

Son las cinco
París despierta
París despierta.

Los travestis se están afeitando,
las strippers se visten de nuevo,
los travesaños son aplastados,
los amantes están cansados ya.

Son las cinco
Paris despierta
París despierta.

El café es en las tazas,
los meseros limpian las ventanas
y el boulevard de Montparnasse,
en la estación se encuentra un cadáver.

Son las cinco
París despierta
París despierta.

Los viajeros se encuentran en las estaciones,
en la villete se cortan rodajas de tocino.
Paris de noche, los autobuses regresan
Los panaderos fabricando el pan.

Son las cinco
París despierta
París despierta.

La Torre Eiffel tiene los pies fríos.
El Arco del Triunfo se renueva
y el Obelisco se limpia bien
entre el día y la noche.

Son las cinco
París despierta
París despierta.

Los periódicos se imprimen.
Los trabajadores están deprimidos.
La gente se levanta obligada,
es hora de irme a la cama.

Son las cinco
París se levanta
Son las cinco

Yo no quiero dormir


Ossifar – Un poc d’amor (Heart of gold) 

Creats per Biel Mesquida que va ser el líder del grupl'any 1989 sorgeix a Mallorca Ossifar, una banda que va saber barrejar diversos estils musicals, al costat de lletres barrueres i iròniques. L'any 1990 van gravar el seu primer disc "Cansiones d'amor amb los calsones baixos", a través del segell Blau, l'últim es va publicar el 1997 i es va titular "A pixar i a jeure", de fet tots els va editar el segell Blau. En total van gravar 5 àlbums d'estudi, 1 disc en directe i un recopilatori, però l'any 1996 van enregistrar aquest tema, la versió en català del "Heart of gold" que van titular "Un poc d'amor" i que era una composició de Neil Young i que es va incloure en un disc tribut al guitarrista, cantant i compositor canadenc, sota el títol genèric "Com un Huracà (Versionant a Neil Young)", en què també van participar un munt de grups i artistes catalans, entre ells Sau, Joan Bibiloni, Sopa de Cabra, Bars, Els Pets, Gossos, Lax’n’Busto, Marc Grau, Matamala i uns quants més. Va ser una idea del recordat Marc Grau que també es va encarregar de la producció, però com comprovareu una mica més avall, la lletra de Ossifar difereix i molt de l'original. Ossifar ens parlen en la seva versió de la recerca d'una mica d'amor. El grup Ossifar l'integraven Llàtzer Méndez (cantant), Lluís Arboledas (cantant), Biel Mesquida (guitarres i cors), Carlos Lambertini (guitarres i cors), Bernat Vanrell (teclats), Just Serrano (baix i cors) i Jaume Ginard (bateria). Van estar en actiu fins a l'any 1998 i finalment es van desfer. Tot i que Biel Mesquida va intentar en diverses ocasions tornar a posar en marxa la banda, tot va arribar al seu veritable final amb la mort del músic, en l'accident de trànsit ocorregut a la carretera de Sóller, l'any 2003. 

Heart of Gold (Neil Young) 

Vull viure,
Vull donar
He estat un miner
per un cor d'or.
Són aquestes expressions
Jo mai dono
Això em mantenen la recerca
per a un cor d'or
I m'estic fent vell.
Això em manté buscant
per a un cor d'or
I m'estic fent vell.

He estat a Hollywood
He estat a Redwood
Vaig creuar l'oceà
per a un cor d'or
He estat en la meva ment,
que és una línia tan prima
Això em manté buscant
per a un cor d'or
I m'estic fent vell.
Això em manté buscant
per a un cor d'or
I m'estic fent vell.

Volia ser la recerca
per a un cor d'or
Em segueixes buscant
per a un cor d'or
I estic envellint.
He estat un miner
per un cor d'or.


Barón Rojo – Hijos de Caín

En la lletra d'aquesta cançó Barón Rojo ens ofereixen una perspectiva i una manera de veure el Gènesi diferent al que ens ofereix la Bíblia. Escoltant "Hijos de Caín" podem apreciar que el "dolent" era precisament el seu germà Abel, que és servent del seu Senyor, però sense cap criteri propi i com diuen ells “mezquino y cobarde”. Barón Rojo van ser la millor banda de heavy metal de l'estat i ara han tornat amb la seva primera formació, la més sòlida i que va escriure pàgines d'or en la història musical espanyola. Els germans de Castro, Carlos i Armando, al costat del baixista José Luis Campuzano "Sherpa" i el bateria uruguaià Hermes Calabria. Són els mateixos que van gravar el LP "En un lugar de la Marcha" l’any 1985, on es trobava aquest extraordinari tema "Hijos de Caín" amb lletra de Carolina Cortés, la millor lletrista del rock espanyol i dona, si més no ho era, de Sherpa que va escriure la música. Precisament es van conèixer quan tots dos treballaven en l'obra musical "Hair". Barón Rojo es creà després del desmembrament de Coz on estaven els germans De Castro, José Luis Campuzano havia estat baixista de Los Módulos. Barón Rojo van debutar l’any 1981 amb "Larga vida al Rock'n Roll" i van gravar "Volumen Brutal" en els estudis d'Ian Gillan, dels Deep Purple que després de veure'ls tocar, al.lucinà i els va convidar a realitzar una gira conjunta amb els Purple per Anglaterra, això si, els van anomenar Red Baron. També van versionà a l'anglès aquest LP i avui és pesa de col·lecció, per cert, Mario el té. L'àlbum "En un lugar de la marcha" és l'últim disc que van gravar junts els quatre músics que ara sembla que tornen a fer una gira. La veritat és que les coses estaven molt malament entre ells, alló era la crónica d'una mort anunciada. Mario recorda un concert en el qual va col·laborar, al Palau d'Esports de Barcelona, el cartell eren Barón Rojo, Goliath i Santa. Arribaren Hermes i Sherpa d'una banda i els De Castro perun altra. Hotels diferents, camerins diferents, vols diferents, no estaben mai junts, Sherpa (a la foto amb Mario Prades) i Hermes a un lloc i els de Castro en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però jo diria que ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons per cada disc, eran a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells. La cosa no podia seguir i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir, però no era el mateix. Aquesta va ser i sembla que torna a ser-ho, la millor formació de Barón Rojo i ara tornan a estar junts i a la carretera. Com deien a una de les seves millors cançons “Larga vida al rock and roll”.

Hijos de Caín (Carolina Cortés)

La Biblia cuenta una historia
que un Dios terrible dictó
el drama de dos hermanos,
el justo y el traidor

Abel mezquino y cobarde,
es siervo de su señor
Caín que no entró en el juego
y que se reveló

Te maldigo, truena la voz de su juez
padre nuestro, que nos privó del edén

Caín rompió con un gesto su yugo de esclavitud
huyó del ojo implacable
llevó su propia cruz
Perseguido por quebrantar una ley,
que no entiende y que no cuenta con el

Sufrirás, morirás
esta es su voluntad
pero aún hay aquí
Hijos de Caín

La estirpe del fugitivo, creció y se multiplico
el signo que los margina ya nunca se borro
te maldigo, claman los hijos de Abel
a la diestra de su señor el poder

Sufrirás, morirás
esta es su voluntad
pero aún hay aquí
Hijos de Caín

Quizá los hombres seamos a un tiempo Abel y Caín
quizá un día destruya lo oscuro que hay en mi
el destino no está marcado en la fe
yo he elegido ser lo que siempre seré

Hijo de Caín.


Varios – Let it be (Ferry Aid)

Quimet creu en les causes solidàries, no en va és col·laborador, ell i la seva dona, de Càritas des de fa molts anys, però Mario és molt escèptic en aquestes qüestions, tot i estar d'acord amb la política solidària de Càritas ja que no es tracta de cap ONG i a més no rep subvencions com a tal, només obtenen els seus fons d'ajudes privades completament desinteressades i les aportacions de l'Església, sense que cap de les persones que són membres de l'entitat, cobrin cap sou. Masses ONG s'han creat perquè els seus fundadors puguin assegurar-se un sou a final de mes a base de subvencions, la qual cosa no vol dir que "totes" siguin iguals, és clar. Acabarem Troba - Dors amb aquest disc publicat a benefici de les víctimes del ferry Townsend Thoresen que es va enfonsar el 6 de març de 1987 en menys de deu minuts, en sortir del port de Zeebrugge, davant de la costa belga, provocant la pèrdua de 193 vides humanes. Tot aixó del disc va ser una idea de Paul McCartney que es va posar les piles amb molta rapidesa i es va gravar en sessions durant tres dies, els 14, 15 i 16 de març tot just una setmana després de la tragedia, en els PWL Studios, a Londres. Es va editar el maig en format maxi-single i LP, rebent els mitjans de comunicació un single promocional amb una cara en blanc, com solia fer CBS. Però sabeu perquè es van trigar tres dies a gravar una cançó, la llista dels que van intervenir a petició de Paul és enorme: The Alarm, Boy George, Mark Knopfler, John Altman, Rick Astley, Kate Bush, Gary Moore, The New Seekers, Debee Ashby, Bananarama, Simon Bates, Andy Bell,  Frankie Goes To Hollywood, Michel Brown, The Christians, The Drifters, Imagination, Mark King de Level 42, Nick Kershaw, Mel & Kim, Suzi Quatro, Tim Polley, Mandy Smith, Terraplane, Bonnie Tyler, Kim Wilde, Su Pollard, Pamela Power, Alvin Stardust i molts més, que s’ens cansen els dits de tan escriure nomns, sense oblidar a l'ex-beatle Paul McCartney, al bog tiniu la contraportada del disc on constan tot ells. Creiem que avui en dia no cal dir res sobre la cançó que opinem tots reconeixeran com un dels grans temes de The Beatles i quan es va publicar va pujar enseguida a la primera posició de les llistes. La producció d’aquest disc va ser encarregada a Stock, Aitken i Waterman.
Paul McCartney, el promotor d'aquest disc benéfic


Conclou per avui Troba – Dors, tornarem la propera setmana, ara baixarem la persiana, però abans us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que ens emeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de somnis i envoltats de paraules i música diem Adéu.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen