Ens aferrem a la vida, lluitem per
sobreviure amb ungles i dents, sense preguntar-nos si de veritat val la pena
viure en un món com el que deixarem als nostres fills... i no diem res si
parlem del que deixarem als nostres néts. Guerres, destrucció, l'economia per
terra, tot i que diuen que ara començarà a ressorgir, l'atur portant a moltes
famílies al límit de la pobresa o sobrepassant ja aquesta línia. És clar que
l'ésser humà en el fons del seu cor sap que ha de seguir endavant, una cosa que
mai han de treure'ns és l'esperança, els nostres anhels i somnis. Encara que
ens ve a la ment aquella dita valencià “Deu aprete, però no aufegue. Clar que
de vegades ens posa moraets”. Nosaltes ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis,
emprenem el viatge per les paraules dels nostres cantautors, somnis i raons que
ens arriban envoltades per la música. Som Quimet Curull i Mario
Prades i comencem Troba – Dors parlant d’esperança, una cosa que moltes vegades
en l’únic que ens queda per poguer seguir sobrevivint.
Aixequem la persiana
Los Chalchaleros – De mi esperanza
Comencem Troba - Dors escoltant aquesta
zamba que ens porten des de la
Argentina el grup Los Chalchaleros, un cant d'esperança i
ànims que ens anirà molt bé per començar aquest viatge per un camí cobert de
paraules i música, cançons i missatges. Cíclicament hi ha estils musicals que
arriben al país i arrelen, encara que sigui temporalment, recordeu la salsa
caribenya que ens va arribar des de Cuba i l'allau de cubans que es van
establir a Espanya, anteriorment va ser la samba brasilera i molt abans, en els
anys 70 i a causa dels problemes polítics d'Argentina, Xile i Uruguai, vam
tenir una veritable "invasió" de folkloristes i cantautors que armats
amb la seva guitarra i les seves cançons van inundar el país. A aquests se'ls
identificava com la "Gent del Sapo Cancionero" i quan en el món de
l'espectacle se't oferia un artista era el primer que preguntaves quan sabies
que actuava acompanyat només per una guitarra Ets Sapo Cancionero? Mario
recorda diversos pubs a Sants, entre ells el Kilombo, situat al carrer Alcolea
que estava especialitzat precisament en aquesta temàtica musical. Curiosament
molts anys més tard va coincidir amb el seu propietari que s'havia traslladat a
la província de Tarragona i regentava el Barlovento, a cavall entre Salou i
Cambrils, es diu Joan i un dels socis era l'humorista Mariano 1:84 que ara te
un local noctur a Tarragona capital. Los Chalchaleros van ser el grup que va
gravar i va portar a l'èxit la cançó “Sapo cancionero” que va donar nom al
moviment musical i va ser tot un estendard i un crit de llibertat per al con 
sud d'Amèrica. Los Chalchaleros es van crear a Salta, l'any 1948 i eren inicialment
Víctor José Zambrano (Cocho) i Carlos Franco Insulsa (Pelusa) que formaven un
duet i un altre integrat per Aldo Saravia (el Chivo) i Juan Carlos Saravia (el
Gordo) que en unir-se van prendre el seu nom d'un ocell argentí, una mena de
tord vermell que a l'Argentina es diuen zorzales colorados. L'any 1949 Aldo
Saravia va deixar el grup i va ser substituït per José Antonio Saravia Toledo,
cap dels Saravia eren família. Després va ser Carlos Sosa qui els va deixar i
en el seu lloc va entrar Ricardo Federico Dávalos (Dicky), però va ser quan va
entrar Ernesto Cabeza l'any 1953, substituint a Antonio Saravia i que era un
bon compositor, quan va començar el seu ascens popular. Van haver molts més
canvis a Los Chalchaleros, entre ells el d'Aldo que va morir el 1961 en un
accident. Van interpretar moltes zambas i també chamamé, cueca, chacareras,
etc. els estils més tradicionals i folklòrics argentins. En total Los
Chalchaleros que es van desfer l'any 2003 i tenen gravats prop de 80 àlbums.
Isabel y Ángel Parra – La Pericona se ha muerto
El pericón és una dansa folklòrica
oriünda d'Argentina, Uruguai i Paraguai. La veritat és que hi ha moltes
discrepàncies sobre el seu país d'origen i també fortes polèmiques. La dansa
està integrada per un grup de parelles que ballen juntes i intercanviant-se
entre elles, habitualment solen ser vuit. És clar que en aquest poema, la gran
cantautora xilena Violeta Parra creiem que parla d’una altra dansa típicament
xilena, anomenada la pericona, en què ballen dues parelles soltes, amb
mocadors. Per tant nosaltres apostem que sent xilena, Violeta Parra pensava en
la dansa de la seva terra. Ens explica que “La Pericona se ha muerto, le
faltaba su milcao, por eso se cayó muerta” el que ens indueix a pensar que en
realitat el tema és un cant a l'amor perdut. La cançó us l'extraiem d'un àlbum
publicat l'any 1967 sota el títol genèric "De Violeta Parra", en el
qual versionen temes compost per la gran cantautora dos dels seus fills, Isabel
i Ángel Parra que van formar parella artística i van obtenir alguns èxits,
encara que no per això van deixar d'usar el cognom i les cançons de la seva
mare. Això si, van ser un referents en quant a la Nova Cançó Xilena, un 
moviment que va tenir el seu esplendor a Xile en els seixanta i la dècada
posterior. També van ser els fundadors de la Peña de los Parra. Isabel Parra va néixer a
Santiago, 29 d setembre de 1939, mentre que el seu germà Àngel ho va fer el 27
de juny de 1943 a
Valparaíso i el seu veritable nom és Luis Ángel Cereceda Parra. A causa de les
seves idees polítiques, molt esquerranes, i a la seva vinculació amb el partit
Unidad Popular de Salvador Allende, l'any 1973, després del cop d'estat del
dictador Augusto Pinochet va ser detingut en l'Estadi Nacional i portat
posteriorment al Camp de Presoners Chacabuco. Quan el van alliberar va haver
d'exiliar-se a Mèxic. Posseeix una àmplia discografia en solitari, amb prop de
40 àlbums, a més dels sis que va treure en el duo amb la seva germana Isabel.
La pericona se ha muerto (Violeta Parra)
La pericona se ha muerto,
no pudo ver a la meica;
le faltaban cuatro reales,
por eso se cayó muerta.
Asómate a la rinconá
con la cruz y la corona
que ha muerto la pericona,
¡ay, ay, ay!
La pericona se ha muerto,
no pudo ver a la meica;
le faltaba su milcao,
por eso se cayó muerta.
La pericona se ha muerto,
no pudo ver a la meica;
le faltaban los tamangos,
por eso se cayó muerta.
Inti-Illimani – Si somos americanos
Masses vegades caiem en l'error
d'anomenar "americans" als habitants de l'Amèrica del Nord, aquells
de les barres i estrelles, oblidant que també són "Americans" els que
poblen Amèrica Central i per descomptat, Amèrica del Sud. Ara i per
recordar-ho, us hem seleccionat aquesta cançó que ens porta el grup xilè
Inti-Illimani i que donava títol a un àlbum publicat l’any 1969. És un crit
d'igualtat amb el que pretenen extirpar la idea de que existeixen americans de
primera i altres menys afavorits que són de segona classe. Ens diuen que
blancs, negres, mestissos i indis, tots són iguals, tots són americans.
Desgraciadament i malgrat que han transcorregut més de quaranta anys des que es
va compondre aquesta cançó, hem de reconèixer amb angoixa al cor que les coses
no han canviat gaire. El nom del grup Inti-Illimani és l’unió fonètica de dues
paraules: Inti que en llengua quítxua significa Sol i Illimani que en el
dialecte aimara vol dir Àguila daurada. És clar que Illimani també és una
muntanya situada a prop de La Paz,
a Bolívia. Pertanyen, al costat de Quilapayún i Los Jaivas, a un moviment 
reivindicatiu anomenat Nova Cançó Xilena que va enfrontar paraules i música als fusells
i tancs de Pinochet, un dictador que es va aixecar contra el govern legalment
establert de Salvador Allende l'any 1973. Quan el cop d'estat va tenir lloc,
Inti-Illimani que s'havien creat l'any1967, es trobaven de gira per França, ells
van ser vetats i no podien tornar al seu país, es van establir a Itàlia i des
d'allà van seguir enviant un missatge de llibertat i esperança al poble xilè i
al món sencer. No van poder tornar a Xile fins l'any 1988. Durant molts anys el
director artístic del grup i líder, va ser Horacio Salines, tot i que el primer
va ser Pedro Yañez al qual va substituir Ernesto Pérez de Arce i finalment
Horacio.
El grup xilé Inti-Illimani
Las Niñas – Oju
“Tiempo extraño, tiempo raro pá la peña
en este planeta” ens diuen Las Niñas en aquesta cançó, amb tota seguretat la
més recordada de la seva curta carrera i que és un crit en contra de la guerra.
Un tema que a nosaltres ens recorda al moment polític pel qual estem passant
ara mateix amb tants casos de corrupció i amb tants dels nostres representants
en càrrecs públics que només volen "Seguir chupando de la teta",
encara que Las Niñas ens parlen de la situació polítca d'Argentina en l'època
del Corralito i de la del món en general amb la gent al carrer protestant. Han
passat deu anys des que el van gravar l’any 2003 i ves per on,
segueix igual de vigent. Las Niñas estava integrat per les sevillanes Alba
Molina (filla de Lole y Manuel), Vicky Luna i Aurora Power. Pràcticament totes
les cançons del disc van ser composades per Andreas Lutz que és o era, marit
d'Aurora Power i cantant del grup O'Funk'illo amb col·laboradors com Charly
Cepeda que va ser marit d'Alba Molina i guitarra de Kiko Veneno i altres
músics. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors, donava títol al primer
dels seus dos àlbums i es va 
publicar l'any 2003, però amb aquest tema va
saltar la polèmica ja que elles van ser vetades a la televisió pública
espanyola pel contingut de la cançó, ens trobàvem immersos en la guerra de
l'Iraq. És clar que el veto de TVE els va afavorir més del que els va
perjudicar, perquè van passar a ser convidades per totes les altres cadenes no
públiques per denunciar la manca de llibertat d'expressió a la qual s'havien
vist sotmeses per TVE, així van recórrer platós com el de "Crónicas
Marcianas" i molts altres, entre ells fins i tot "Lo + plus".
Després de publicar el seu segon disc "Savia negra" cadascuna d'elles
va emprendre els seus propis projectes i Las Niñas van desapareixa.
Elton John
– Daniel
Ara
escoltarem a Elton John. Aquest és un dels seus grans
hits, un gran baladón i es va publicar en single l’any 1973, va arribar a la
quarta posició a Anglaterra, la segona als Estats Units i va ser Disc d’Or tant
a un pais com a l’altre. La lletra tracta d’un noi que viu a un petit poble de
Texas i que torna de la guerra del Vietnam. L’havien lloat molt quan va arribar
a casa i el van tractar com a un heroi. Però, ell només havia pasaat per la
guerra volen tornar a casa, a la granja i tractar de seguir amb la vida que
havia portat abans, olvidan aquella cruel guerra on l’avien portat per matar
gent, en contra de la seva voluntat. Per tot això decideix deixar-ho tot i desaparèixer i Sabeu on va? Doncs a Espanya. La lletra va ser escrita per Bernie Taupin i la
música Elton John. El
tema us l’hem extret del LP "Your say shoot me I'm only the piano
player" editat per Elton John el 26 de gener de 1973 i on també hi havia
una de les seves millors cançons "Cocodrile rock". El LP va ser triple Disc de Platí als Estats Units, uns quans anys
més tard, l’11 d'octubre de 1995. Al llarg dels més de 40 anys de carrera,
Elton John ha 
venut més de 250 milions d'àlbums, més de 150 milions de singles
i ha col.locat més de 50 cançons en les llistes d'èxits, convertint-se en un
dels músics de més èxit de tots els temps. Elton John va ser un dels pocs
músics britànics que mai es va plantejar traslladar la seva residència als
Estats Units per evadir els lleonins impostos de la Gran Bretanya i per
això de deixar els cales al pais, la
Reina el va nombrà Cavaller. El seu veritable nom és Reginald
Kenneth Dwight i va néixer a Londres, el 25 de març de 1947. Si bé ara es fa dir
Sir Hercules Elton John. La seva època més brillant va ser la primera dècada,
quan comptava amb Bernie Taupin que va compondre gairebé tots els seus temes,
entre ells aquest que escoltem ara a Troba - Dors i amb el qual l'unia una
relació sentimental, encara que Elton John no va sortir de l'armari fins a
finals dels 90. En el món musical era conegut com Les Plomes del Rock i potser
un dia os expliquem el que va passar al Mikel Barsa que ere el soci de Mario, a
Madrid, a una gira que van organizar amb ell.
Daniel
(Elton John & Bernie Taupin)
Daniel está viajando esta noche en un
avión
Puedo ver las luces traseras de color
rojo en dirección a España
Y puedo ver a Daniel diciendo adiós
Oh! parece que Daniel tiene nubes en sus
ojos
Dicen que España es bonita aunque yo
nunca he estado
Y Daniel dice que es el mejor lugar que
ha visto
Él lo sabe, él ha estado allí lo
suficiente
Oh! te extraño Daniel, Oh! yo lo extraño
mucho, Oh!
Daniel mi hermano, usted es mayor que yo
¿Todavía se siente el dolor de las
heridas que no cicatrizan?
Tus ojos han muerto pero ves más que yo
Daniel, eres una estrella brillando en el
cielo
Oh Daniel mi hermano que es mayor que yo
¿Todavía sientes el dolor de las
heridas que no cicatrizan?
Tus ojos han muerto pero ves más que yo
Daniel, eres una estrella en el aspecto
del cielo
Daniel está viajando esta noche en un
avión
Y puedo ver las luces traseras de color
rojo con destino a España
Y puedo ver a Daniel diciendo adiós
Oh! creo Daniel que debo tener nubes en
mis ojos
Oh! Dios, creo que Daniel, debe tener
nubes en sus ojos
Enric
Barbat – No fa gaires anys
Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els
Setze Jutges i aquest tema que us portem a Troba – Dors es trobava inclos dins
d’un EP que Enric Barbat va publicar l'any 1970 mitjançant el segell Edigsa. En
la lletra d’aquesta cançó fa una mirada cap enrera, recordant la seva infantesa
i la de molts de nosaltres que vem viure la Catalunya de la
posguerra. Enric Barbat va néixer a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els
Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963.
Desenganyat, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va
tornar al català en el que en opinió de Mario és el millor disc d'Enric Barbat,
el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament
amb la resta de 
components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del
Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la
cultura i la llengua catalanes durant la dictadura. Alguns es van queixar dien
que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap
d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va
deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de
cor. La veritat es que aquest any i el passat estan resultan molt cars al mon
de la música, massa cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a dalt deu
estar fent-se una inmensa Big Band i una bona coral.
Glaucs – Ho tornaria a fer
Charles Chaplin va dir en certa ocasió
"M'agraden els meus errors, no renunciaria a la llibertat deliciosa
d'equivocar-me" i nosaltres creiem que és una gran veritat. El positiu
dels errors és aprendre d'ells i encara que es diu que l'home és l'únic ruc que
ensopega dues, tres, quatre o més vegades en la mateixa pedra, sempre aprenem
alguna cosa. Que ho aprofitem i sigui útil per al nostre futur o no això ja és
un altre cantar. Nosaltres com hem dit en diverses ocasions, no deixem de mirar
enrere per poder aprendre, però de reüll sempre mirem endavant per si de cas
ensopeguem. Creiem que aquesta peça, juntamente amb “Els teus ulls glaucs”, són
les millors cançons en la carrera de Glaucs, aquest grup català convertit avui
en recordada banda de culte. Estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre
Bardagí, nebot del altre mestre 
Bardagí i fillol de Joan Manuel Serrat. Estem convençuts de que el cognom Bardagí li
ha posat les coses molt crues a Jofre, per que se li exigeix molt, pot ser massa.
Glaucs es va formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que
inicialment es van fer dir Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a
Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar
l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra, sent substituït per Alex Rexach.
Es van dissoldre l'any 2003. Glaucs van publicar quatre discos, un d'ells en
directe. Jofre ha gravat també en solitari i ha treballat com a compositor.
Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics”
l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va
portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el
meu cor”.
Ho tornaria a fer (Glaucs)
Amb la mirada en blanc, un nas rajant
i aquella pols vestint un cos inquiet
content
com una núvia apunt de dir que sí
va ser un moment preciós com ho era
aquell vestit
Que no fa masses nits fugint d´aquest
estiu
anavem descosint per oblidar el mal temps
que la foscor va fent més llarg i espès
va ser tan divertit parlar sense dir res
Que ho tornaria a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
Ho tornaria
a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
si sobrevius
Amb el somriure trist sense vestir
lluitant amb la il•lusió que ens va fer
perdre-ho tot
és tan desesperant tenir raó
per què no ens van dir res?, i així, no
ho haguessim fet
Que fa tres anys quan reiem mai no feiem
por
no era tan divertit però almenys deiem
que no
potser ho vam fer per oblidar el mal
temps
i es que és tan divertit parlar sense dir
res
Que ho tornaria a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
Ho tornaria
a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
De fet ho
torno a fer i a fer i a fer
i a fer
i sobrevius
Hilario Camacho – Final del viaje
Aquesta cançó va ser el títol del disc
pòstum que es va publicar del cantautor madrileny Hilario Camacho i la lletra
ens parla del final d'un viatge, del final de la seva vida. Ara no estem
segurs, però creiem que estava inclosa en l'últim disc que va gravar i que va
quedar inconclús ja que Hilario Camacho es va suïcidar a Madrid el 16 d'agost
de 2006. Hilario Camacho va néixer també a Madrid el 8 de juny de 1948, va ser un
cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va
aconseguir el reconeixement que han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i
es va dedicar i molt a compondre per a altres, grans temes de pop i rock. De
fet les seves peçes es trobavem a caball del pop i la cançó d’autor i en la
seva discografía cal destacar “Tristeza de amor” que posiblement sigui la seva
cançó més coneguda ja que es va fer servir com a banda sonora d’una serie de
televisió. Hilario Camacho estudiava arquitectura quan es va unir a al grup
cultural Cançión del Pueblo, al costat de cantautors com Elisa Serna, Adolfo
Celdrán o 
Carmina Álvarez i als que més endavant, es sumarien Manuel Toharia i
Julia León, entre molts altres. Es tractava d'un col·lectiu paral·lel i similar
a la Nova Cançó
Catalana, encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el
suport econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 Hilario
Camacho va col·laborar a la campanya "Todos por el humo” per protestar
davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor
dels no fumadors. No se que opinaria ara, tal com estan les coses.
Ismael Serrano – Tierna y dulce historia
de amor
aparèixer en un recopilatori de cançons d'artistes variats
titulat "Memorias del corazón", publicat per Horus l’any 2001. Al
març del 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un concert a
Barcelona a causa dels atemptats ocorreguts a Madrid, que li van tocar molt de prop
en ocórrer al seu barri, Vallecas. L'endemà es va publicar en alguns diaris
espanyols una carta al director en la què Ismael expressava el seu dolor davant
tal atrocitat. Aquest succés el va portar a compondre un nou tema
"Fragilidad" que es va incloure al disc "Naves ardiendo más allá
de Orión", el seu cinquè àlbum. Ismael Serrano va néixer a Madrid el 9 de
març de 1974 i era fill del poeta Rodolfo Serrano.
La Guardia – El blues
de la nacional II
Amb aquest tema que us portem ara per
concloure Troba – Dors, els granadins La Guàrdia ens parlen de carreteres, camions, dies i
nits al volant recorrent la ruta fins arribar a la destinació. La soledat del
camioner conduint el seu Pegaso que, per cert, ens comenta que se li va avariar
i van reparar sobre la marxa. La veritat és que el treball de camioner és dur,
però al mateix temps addictiu. Mario recorda que el seu pare, sent ell un nen,
conduïa un Leyland i feia transports internacionals en ruta de Bilbao a Hamburg
i viceversa i amb ajudant, però no segon conductor, el que significava hores
interminables aferrat a aquell gran volant en vehicles de gran tonaleje que no disposaven de direcció assistida, tot era qüestió de braços. A Mario no
li han agradat mai els vehicles de grans dimensions, però a Ramón, el seu fill
gran si que li va picar el cuquet i després de conduir camions va passar a
autobusos i actualment porta un bús de l'EMT a Tarragona. Aquiesta es la
primera versió que els granadins La
Guàrdia van gravar d’aquesta cançó incloent-la en el seu disc
"Vámonos" que van publicar l’any 1988 i va ser el que els va llançar.
Mario recorda que un dia el va trucar Tibu, el mànager del grup, per parlar-li
de la Guàrdia,
era 1988. Volia contemplar la possibilitat de fer un primer concert de
presentació del grup a Tarragona. Es vaig posar les piles i els va col·locar a
la festa aniversari de Ràdio El Morell, incloent com a grup teloner a Seis
Disparos, una bona banda deCambrils 
que ell portava. Va ser tot un èxit i el
pavelló es va omplir a rebentar. Amb aquest concert que va transcórrer sense
cap incidència van tornar les actuacions a El Morell ja que des que uns
desaprensius van organitzar un amb un grup basc venent més del doble de
l'aforament amb els consegüents problemes que es van produir i destrosses en el
mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no permetia fer concerts a la població.
Es van adonar que tots no éren iguals i que encara quedàvem professionals.
Arran de La Guàrdia
les coses van canviar i altres es van aprofitar més tard. L'única dada
anecdòtica va ser que Tibu va intentar cancel·lar el concert ja que els van
contractar a preu molt econòmic, però posteriorment van començar a funcionar
molt bé a nivell vendes de discos i el seu catxe es va quadruplicar i a un mes
vista els havien contractat per a la discoteca Arqus de Roda de Berà, amb el
que ell pretenia suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com
a professional que Tibu també era, les coses van quedar com s'havien pactat i tot va
ser una bassa d'oli. Avui en dia a La
Guardia sols queda el cantant i guitarra Manuel España.
Conclou Troba – Dors per aquesta setmana,
però abans marxar i baixar la persiana, us deixem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten el programa. Fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
