La música,
com la vida, és una elección contínua: aquest so o l’altre, aquest so més alt o
aquest més baix, aquest so o el silenci. Les cançons tenen paraules escollides
i les paraules es troben i juguen d’entre elles. Les cançons ens parlen de
presències i absències. Avui proposem un programa ple de moviment, de càrrega
popular, de presències i d’absències. El cantant canta el que es guanya, però
també el que es perd en aquest riu de la vida i la memòria. Manolo i Mario engegaran
els motors i començarem el programa des de les Terres de l’Ebre i per a Catalunya
i Baleares, amb la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten Troba - Dors
Aixequem la persiana
Miquel del Roig – La Farola,
La Farola
Per obrir Troba - Dors us portem a un mestre d'escola ja jubilat, Miquel
del Roig és un dels autèntics trobadors que queden al país i armat amb
la seva guitarra i les seves cançons recorre encara avui la nostra geografia
des de la seva Ametlla de Mar natal. Aquesta és possiblement la cançó més
coneguda d'aquest cantautor, aficionat a la mar, especialista en fer gaudir al
públic i la veritat és que hem de reconèixa que els seus concerts que de
vegades duren més de dues hores, són veritables festes plenes de ball i bon
humor. Precisament aquest tema és el que millor li funciona sempre i és que la
cosa té truc. La cançó que el mateix Miquel del Roig explica va ser escrita o
inspirada pel "Tio Pequeño" dura uns cinc minuts, però Mario ha
comprovat en algunes de les seves actuacions que arriba a fer-la durar més de
mitja hora i és que quan Miquel del Roig arriba a una població s'informa de la
gent popular del lloc, el mestre, l'alcalde, el capellà, la dona de la botiga,
el farmaceutic, el del bar... en fi, les forces vives de la ciutat, al costat
de anècdotes i coses que han succeït i això l'incorpora improvisant a la lletra
de "la 
Farola,
la Farola".
És una cosa que actualment molts creuen han inventat els rapers, però que
existeix des que la gent recorria els polsegosos camins relatant les novetats
del Regne, acompanyats pel seu llaüt, madolina, guitarra o mirant més lluny, la
lira. El seu nom es realmente Miquel Vendrell i Llambrich, conegut pel nom
artístic de Miquel del Roig, cantautor
de les terres de l’Ebre. Mario sent una gran simpatia per aquest home de baixa
estatura i cara de bona persona, humil i senzill, però amb grandesa quan puja a
un escenari, sense grup ni orquestra ni tan sols playbacks, només amb la seva
guitarra, la seva veu i les seves cançons. "La Farola, la Farola" donava títol
al seu primer CD, editat l'any 1993, en total Miquel del Roig ha publicat tres
àlbums i en el segon va col·laborar Pep Sala.
Miquel del Roig tot un trobador de les Terres de L'Ebre
Quilapayún – Vamos mujer
Formant part de la Nova
Cançó Xilena que va sorgir l'any 1965, encara que recollint
temes del folklore popular veneçolà, israelià, bolivià, espanyol i de molts
altres països, Quilapayún fa gairebé 50 anys dedicant-se a aquests menesters de
fer lletres controvertides protegides per bones harmonies vocals. Es van crear
a Santiago de Xile el 26 de juliol de 1965 i els fundadors van ser Julio
Carrasco i Julio Numhauser, als quals es va sumar el germà del primer, Eduardo
Carrasco i en formació de trio van començar el seu camí, de fet Quilapayún
significa en llengua mapudungun "Tres barbes". Se'ls van unir
Patricio Castillo que els va deixà en el 70, Carlos Quezada, Willy Oddo, Hernán
Gómez i Rodolfo Parada, encara que al llarg dels anys ha hagut molts canvis en
la formació que ha tingut més de 25 components. Durant un temps van tenir com a
director artístic a Víctor Jara amb el qual van gravar el seu segon disc
"Canciones folklóricas de América" l'any 1967 Quilapayún es trobava de gira per Europa quan succeeix el Cop
d'Estat 
d'Augusto Pinochet. El 15 de setembre van actuar a l'Olympia de París,
convertint-se en el primer artista xilè que es presenta en aquest escenari.
Després del cop, ells van romandre a França i el seu exili es perllongaria de
manera indefinida. A finals dels 70 es van desvincular del Partit Comunista.
Durant molt de temps hi va haver dos Quilapayún actuant, un de Xile i un altre
a França i l'ús del nom es va resoldre judicialment a favor dels xilens,
components històrics de Quilapayún. Mítics èxits del grup són "La Muralla" que a
Espanya van popularitzar Víctor Manuel i Ana Belén, "Duerme, duerme
negrito", "La carta" i moltes altres com aquesta que us hem
portat avui a Troba - Dors. "Vamos mujer" formava part d'una cantata
que es va publicar l'any 1970 sota el títol genèric "Cantata de Santa
Maria de 
Iquique". Per cert, us explicarem una curiositat, a principis
dels 70 Los Mustang van gravar una de les seves cançons, "La Batea" i van haver de
alterar la lletra original perquè passés la censura espanyola. Van canviar la
frase “La Batea
como se menea” per "La
Batea se balancea" ja que allò del "meneo" als
castos censors franquistes els va sonar a canvi polític d'una banda i apologia
de la masturbació, segons expliquen algunes fonts d'Internet, per altra i sabut
és de tothom que la masturbació és una cosa molt dolenta i com ens deien els
Hermanos al col·legi, et deixa cec. Nosaltres volem suposar que el problema
dels censors és que la cançó va ser composta per Quilapayún i ells havien de
ficar mà, per si de cas.
Quilapayun, el crit d'un poble
Daniel Viglietti – A desalambrar
Aquesta cançó, una de les més populars en la carrera del cantautor uruguaià
Daniel Viglietti, es va publicar originalment l'any 1969 com a cara B d'un
single amb "Me gustan los estudiantes" com a cançó principal, però
els anys s'han encarregat de reivindicar-la i posar-la en el seu lloc. També es va incoloure en el seu LP "Canciones para el hombre nuevo" editat l'any 1968. És una
cançó amb una lletra dura que parla de les inquietuds de la gent del poble i el
seu dret a la terra. Daniel Viglietti va néixa a Montevideo, el 24 de juliol de
1939 al si d'una família de músics ja que la seva mare era la pianista Lyda
Indart i el seu pare el guitarra Cedar Viglietti. Preocupat per la situació
política del seu país va escriure al setmanari Marcha i crea i dirigeix,
que després
continuarà a França, país on van viure per 11 anys. Molts altres es van venir a
Espanya, Mario recorda un company seu a la SEAT, al departament comercial, un home que als
tres mesos d'estar a Barcelona ja xapurrexava el català, ell tot just el
recorda físicament, però sí que te present que era baixet i amb bigoti, de fet
en broma es deia a si mateix "El Taburete" perquè sempre afirmava que
tenia tres cames i que va haver d'exiliar-se del seu Uruguai per motius polítics,
el companys de treball li deien "El Tupa" per alló de Los Tupamaros.
Tornant a Daniel Viglietti, la seva obra ha estat molt versionada, recordem a
Víctor Jara, Amparo Ochoa, Isabel Parra, Joan Manuel Serrat, Mercedes Sosa,
Chavela Vargas i Soledad Bravo entre molts altres.
Marina Rosell – Pare
Marina Rosell, una de les grans cantautores en llengua catalana, encara que
també ha cantat en castellà i que és una lluitadora pels drets de la dona, va
versionar aquest tema de Joan Manuel Serrat ple de càrrega ecologista i es
trobava en un disc compilatori de diversos artistes que es va titular "Per
al meu amic Serrat", tots versionant cançons del Noi del Poble Sec. Marina
Rossell i Figueras va néixa a Castellet i Gornal, Barcelona, el 17 de gener de
1954, encara que algunes fonts diuen que va néixa a L'Arbós que ja és província
de Tarragona. L'any 1976 va editar el seu disc de debut "Si volieu
escortar", amb arranjaments de Lluís Llach. La cançó més popular en la
seva carrera és indiscutiblement "La Gavina", però la seva discografia és
vastíssima i a més ha realitzat moltes col·laboracions, entre elles cal destacar
gravacions amb Georges Moustaki, Montserrat Caballé, Tete Montoliu, Rosa León,
Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Marc Parrot, Pablo Guerrero, Jaume Sisa, 
Manzanita, Miguel Poveda i Pedro Guerra, entre d'altres. L'any 1988 la Generalitat de
Catalunya li va concedir la Creu
de Sant Jordi, el 2006 va ser nomenada membre Honorífic del Fòrum Iberoamericà
de les Arts i l'any 2007 es la van distingir com a Visitant Il·lustre de la Ciutat de la Plata, a l'Argentina, la
ciutat on va nèixa el pare de Mario, també ha rebut el premi Olof Palme pel seu
suport a la pau. L'any 2009 guanya els XIII Premis de la Música d'Espanya en la
categoria de Millor Àlbum de Música Tradicional.
Fabrizio de André e Mina – La
Canzone de Marinella
Resulta curiós que Fabrizio d'André, un dels grans cantautors i lletristes
italians, sigui tan poc conegut al nostre país i en canvi, tan venerat en el
seu. Aquest tema, un dels més populars en la seva carrera, us el portem a Troba
- Dors en bona companyia. El seu autor Fabrizio d'André la va gravar
originalment en un single de 1968, però nosaltres us portem ara aquesta versió
en directe en la què es troba acompanyat per Mina, la millor veu femenina del
pop italià dels últims cinquanta anys. Fabrizio Cristiano De André va néixa a
Genoa el 18 de febrer de 1940 i va morir a la ciutat de Milà, el 11 de gener de
1999 a
causa d'un càncer. Pel que fa a Mina, es diu en realitat Anna Manzini i encara
que se l'anomena la "Tigressa de Cremona", va néixa a Busto Arsizio,
el 25 de març de 1940. Us explicarem unes curiositats, quan Mina va començar es
feia dir Baby Gate i va gravar un o dos discos petits cantats en anglès i plens
de rock and roll. L'any 1962 va protagonitzar un gran escàndol a Itàlia, arran
del seu primer embaràs, sembla que Mina i l'actor Corrado Pani, pare 
del nen, no
estaven casats i això era un pecat mortalísim. La Radiotelevisió
pública Italiana, la RAI
i també la ràdio, va censurar a Mina i durant dos anys no va aparèixa en la
cadena ni van escoltar-se les seves cançons, però la RAI es va veure obligada a
permetre el retorn de la cantant ja que el públic italià va reclamar
insistentment la seva presència a través de milers de cartes. En el període
d'ostracisme Mina va seguir treballant, sobretot a Alemanya. Fa més de trenta
anys que Mina no apareix en públic tot i seguir gravant i publicant discos, té
més d'un centenar d'àlbums publicats.
Mireille Mathieu – Caruso
“Caruso” va ser una composició de Lucio Dalla que la va compondre per la
sèrie de televisió "Mama Lucía", basada en la novel·la de Mario Puzo
i que protagonitzaven Sofia Loren, Edward James Olmos i John Turturro, a la
sèrie la cançó va ser interpretada originalment per Luciano Pavarotti. El tema
ha tingut algunes bones versions, entre elles vulem destacar una d'Ana Belén
amb Lucio Dalla, el seu autor que precisament va morir a Montreux, Suïssa, l'1
de març de 2012, però a Troba - Dors us portem aquesta a càrrec de la cantant
francesa Mireille Mathieu i que es va incloure, cantada en castellà, en el seu
àlbum "Embrujo", editat l'any 1989, però la que escoltem ara està
cantada en francès. Mireille Mathieu és una de les grans veus de la chanson
francesa i a la qual es va denominar "la successora d'Edith Piaff" i
aquest tema volem dedicar-lo a una amiga de Vilassar, Rosa Maria, mestra de
música i compositora, fervent seguidora i admiradora de la cantant francesa de
la qual té un blog. Mireille Mathieu va néixa a Avinyó el 22 de juliol de 1946. Coneguda al seu propi país com "La Dama d'Avinyó" Mireille Mathieu ha 
gravat en francès, alemany, anglès, espanyol, italià, rus, finlandès, japonès, xinès, català i provençal. El novembre del 2005 Mireille Mathieu va celebrar els seus quaranta anys de carrera professional. Quan va començar l'any 1965 va ser apadrinada per Maurice Chevalier a qui ella va dedicar la cançó homenatge, l’any 1980, "Le canotier de Maurice Chevalier". Mireille Mathieu va ser nomenada Cavaller
de la Legió d'Honor el 9 de desembre de 1999 per Jacques
Chirac, president de la
República Francesa. Es una de las grans dames de la cançó francesa i devant seu hi ha
que treures el barret.
El passat 16 de setembre va morir Rebeca Méndez
Jiménez (a la foto), que va ser la musa que va inspirar la lletra d'aquest tema del grup
Maná. La història explica que l'any 1971 la noia va acomiadar al moll de San
Blas al seu promès, un pescador anomenat Manuel, amb qui s'havia de casar
quatre dies després, però mai va tornar a veure'l. Ella es va trastornar i
vestida amb la roba de núvia, venia flors per San Blas i rodalies, mentre
esperava a un amor que mai va tornar de la mar. Es va dir que ell havia mort en
un accident sofert durant un huracà, però el motiu de l'absència no està clar.
Altres fonts diuen que veritablement es tractava d'un venedor d'artesania de
nom Ladislao que va ser atropellat a Guadalajara i més tard va morir a Tepic.
La noia es va trobar un dia amb Fher a Puerto Vallarta i li va explicar la seva
història, cosa que va inspirar a aquest per escriure la cançó. Les cendres de
Rebeca Méndez Jiménez van ser escampades per la mar,com era el seu desig. L’historia es semblan a la de “Penélope” de Serrat i Augusto
Algueró o “Marinero” de Nubes Grises. Aquesta és amb tota seguretat, la cançó més
popular en la carrera del grup mexicà Maná. Va ser el quart single que es va
extreure de l'àlbum "Sueños líquidos" que es va publicar l'any 1997 i
el senzill es va editar el 23 maig 1998 pujant fins al lloc 18 en les llistes
llatines del Billboard, mantenint-se durant sis setmanes. Maná es
va crear arran del grup Sombrero Verde,
l’any 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i
"A tiempo de rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb
Polygram i es van convertir en Maná,
integrant el grup en aquell moment Fher
Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego
Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria
cubà-colombià Alex González. L'any 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises
Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra César "Vampiro"
López, però a meitat de 1994 Iván González i 
César López deixan el grup i
s'incorporaria Sergio Vallin que
per cert, va treure també un disc en solitari paralel·lament a Maná. Ulises va
passar a ser el seu mánager. Posiblement el disc més vendedor de Maná sigui
l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar l’any 1992 i
era el seu tercer disc. Es va gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el
milió de còpies sols a Mèxic i es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb
268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa,
on van participar al Festival de
Montreaux.
La Guardia – Venecia sin mí
La lletra
d’aquest tema ens dola la volta al que estem acostumbrats quan parlem
d’acosaments. Aquí es la noia la que no deixa en pau al xicot i el te amargat
ya que no asimila que ell no l’estima i tot s’acabat, bé de fet i tal com diu
Manuel España no va arrivar a tindre més que un tímit principi. Aquesta bona
cançó es trova dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina
La Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell
Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar l’any 1983
com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més tard, el 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a
Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc "En noches
como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les
portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol"
que els va consolidar. La Guardia es va
separà a principis del 97 després d'haver venut més d'un 
milió de discos. La
Guardia eren
inicialment Manuel España (a la foto),
guitarra i veu, al costat de Joaquin
Almendros a la guitarra, Emilio
Muñoz enfront de la bateria i Juan
Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de
1994. Molta responsabilidad del seu éxito el va tindre Tibu que era el seu
manager, veterà músic que havie tocata mb hent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber llançar. La Guardia
va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant
amb Manuel España com a líder i
músics nous: Javi Cano, nascut
el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi
Three, Jack Lopez, The Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del 
baix, a
més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos
i finalment Paco Vilamayor a la
guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va
militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona que
despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico.
Per cert que la primera vegada que La Guardia
va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari
de Radio El Morell i Mario va
fer la producció del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis
Disparos (a la foto feta per Mario Prades) que eren un dels grups que portava Mario.
Ilegales – El fantasma de la
Autopista
Un dels
millors discos de Los Ilegales,
la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos
pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox a l’any 1988 i del que
os treiem aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla de la
llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma que
despareix del vehicle en marxa. Precisament el 5 agost de1989 Mario va
organitzar un concert al camp de futbol
de Salou. Cap de cartell eren Los
Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada,
sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja
que el concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, 5 de
juny, tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de
pluja en tot el que 
portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just
quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de
futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150
litres de
plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar.
Va caure, com va dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". Els camions
van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot
quan Mario estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la
companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i el va afectàr a través
del telèfon que es va cremar. 
Els aficionats es van quedar sense concert, però
l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en
els salons de l'Hotel Caspel, a
Salou, Ilegales, La
Coartada, Adhesivo
i Ipso Facto (Els dos
últims grups eren de la escuderia de Mario) es van muntar un improvisat concert
acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se
per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes
a part, perdoneu les molesties. La segona foto del blog la va fe Mario Prades a un altre concert de Ilegales que va organitzar a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.
Conclou un altre programa de Troba – Dors, a
nosaltres ara ens toca baixar la persiana, però us deixem amb la bona companyia
de la xarxa d'emissores
de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba-Dors, fins el proper programa.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
