domingo, 2 de febrero de 2014

Troba - Dors 02-18

Les terres produeixen homes i dones que les engrandeixen amb les seves obres, construeixen un present, mantenint viu el passat i mirant cap al futur, sempre amb esperança, encara que acostuma a ser el propi ésser humà el seu major enemic. Des del nostre més remot passat, la música ha anat unida a la civilització, als pobles, a la cultura. Primer van ser aquells rudimentaris tambors confeccionats amb troncs buits, però lentament la civilització ha anat creant instruments musicals que es van unir a la paraula per transmetre i conservar fragments de la nostra història. Per difondre aquest missatge, per preservar aquest bagatge i expandir-ho, van sorgir els trobadors. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors, començarem envoltats de paraules i música que avui ens portará per obrir el programa un gran trovador, Atahualpa Yupanqui. Som Quimet Curull i Mario Prades i us direm, com sempre

Aixequem la persiana

Atahualpa Yupanqui – Caminito del indio

Un dels grans payadores argentins va ser Atahualpa Yupanqui, un veritable trobador que va deixar anar les seves cançons i les seves lletres al món, bàsicament milongues, la música folklòrica argentina per excel·lència. Aquest tema en el qual ens parla dels pobles nadius del con sud, donava títol a un àlbum "Caminito del indio" que es va publicar l'any 1957. La veritat és que aquest tema, igual que moltes de les composicions de Don Ata, han estat molt versionats per cantautors i cantautores de tot el món de parla hispana. Quan parlem de música argentina, es pensa en el tango, gran error. De fet moltes fonts afirmen que el tango va néixer a Uruguai, encara que va arrelar a Buenos Aires convertint-se en la música portenya per excel.lència. A més el tango és en realitat un ball de moda que s'ha convertit en clàssic, com podria ser el vals, bolero, mambo, twist o rock and roll. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional argentina hem de referir-nos a la milonga, al costat del vals crioll i rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara, el chamamé i altres estils. A la Pampa sorgeixen els payadors, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual Troba - Dors de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves cançons, realitzant veritables duels en què els payadors es deien de tot sense límit de to i fins els més bruts  insults estaven permesos mentre es diguessin cantant, si no era així els ganivets prenien la paraula i corria la sang. Atahualpa Yupanqui que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", és un dels millors payadors de la història musical argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. Era conegut com Don Ata, però el seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, d’origen indi, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les seves cançons el sentir de tot un poble.

León Gieco – Canción de amor para Francisca

En una casa del barrio San Pedro, Francisca muestra todo su cuerpo, pone el dinero entre sus senos, toma un vino negro y algunas ginebras y se desviste muy silenciosa”, amb aquestes estrofes s'obre aquest tema que ens porta León Gieco, un dels bons trobadors moderns sorgits a Argentina, Aquest tema és la història de Francisca, una dona de "pell color canyella, ulls de pastura, cabells llargs i alè a camp de blat" que es dedica a la prostitució per poder mantenir a la seva filleta a la qual dedica plenament els dilluns, el dia en que no treballa. Ens explica com tots l'estimen, però cap dels seus clients habituals li ofereix un treball perquè es guanyi la vida d'una altra manera, tenen por de perdre-la i per això prefereixen compartir-la i que ella segueixi dedicant-se al ofici més vell del món. Es trobava en l'àlbum "El Vivo de León" gravat en directe i publicat l'any 2003. És el gran cantautor argentí León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de 1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco. És un dels cantautors que han sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i polítiques de les seves cançons, a favor dels drets humans, els camperols i pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat vers els marginats. Sent molt jove, a Buenos Aires va conèixa a Litto Nebbia i Gustavo Santaolalla, qui li va donar l'oportunitat de tocar obrint seus concerts. León Gieco va publicar el primer disc l'any 1973. Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles i l'any 1978 va editar "IV LP", amb una de les seves cançons més famoses "Solo le pido a Dios". Quan va poder tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc mil a Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Joan Carles Baglietto i Sixto Palavecino.

Enrique Bunbury – Habrá una guerra en las calles

La lletra d'aquest tema ens fa pensar en moltes de les coses que estan succeint en tants llocs del món que han arribat a convertir-se gairebé en familiars, els tumults al carrer en contra de governs, uns dictatorials per raons polítiques, però altres per motius religiosos, com passa en molts països àrabs. S'està convertint en cosa habitual que la gent surti al carrer a queixar-se, però això de queixar-se i clamar demanant justícia Serveix d'alguna cosa? Ens estem referint a països "civilitzats" com el nostre, amb això d'intentar assetjar el congrés i altres moviments. Pràcticament sempre hi ha manipulació mediàtica o política darrere de qualsevol moviment d'aquest tipus i altres, i gent de bona fe que està sent manipulada, altres no, altres actuen de molt mala fe i acostumen a sortir encaputxats per armar-la i que els responsables al final siguin els altres. L'aragonès Enrique Bunbury va publicar "Palosanto", un àlbum doble, el passat 29 d'octubre i que és el seu vuitè disc d'estudi. Ha estat produït per ell mateix i es va gravar en els estudis Phantom Vox i Westlake, de Los Angeles, a Califòrnia. De "Palosanto" s'ha editat una versió "De Luxe" que inclou un altre CD amb gravacions en directe que porta per títol individual "Cualquier tiempo pasado... Live 2011-12". Per cert en el primer vídeo de promoció amb el tema "Despierta" i que es va publicar el 17 de setembre de 2013, ha participat Iker Jiménez, el del Quart Mil·lenni. Suposem que hores dara, Enrique Bunbury ja haurà començat la seva gira que estava anunciada s'iniciaria el 16 de gener a Mèxic. Per cert, l'àlbum també s'ha publicat en format vinil, per als més nostàlgics. El cantant va ser la veu d'Héroes del Silencio, un dels grups mítics i de culte del pop espanyol. Mario va conèixer a Enrique Bunbury a Reus, quan va venir a presentar-li el seu primer maxi-single "Héroe de leyenda" que havia publicat el segell EMI i el va entrevistar per Diari de Tarragona en una cafeteria de la ciutat, al Raval de Santa Anna. Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, veritable nom d'Enrique Bunbury, va néixer l'11 d'agost de 1967 a Saragossa.

Luz Casal – Ella y yo

La gallega Luz Casal va publicar el passat 26 de novembre un nou treball discogràfic titulat genèricament “Almas gemelas” que es va gravar en els estudis East West de Los Angeles amb producció de Javier Monforte i Luz Casal. L'àlbum s'ha publicat en dos formats, un de normal amb 11 cançons en castellà i un altre De Luxe per a l'estranger, en el qual s'han inclòs 7 temes més, interpretats en portuguès, francès i italià. La compositora argentina Claudia Brant ha escrit tres dels temes del disc, un d'ells aquest que us hem seleccionat per escoltar a Troba - Dors. La cançó és, segons explicava la pròpia Luz Casal "Una mirada optimista cap a la malaltia", en clara al·legoria sobre el càncer del que va semblar recuperar-se, però que es va agreujar i ara sembla haver-se recuperat per segona vegada, ella mateixa
deia que molts li demanaven que escrivís sobre la seva malaltia, però no es va veure mai capaç d'escriure un llibre, per això l'ha tractat en aquesta cançó que en escoltar-la en una primera audició pot semblar que el text parla d'una relació d'amor entre dues dones. De fet cal reconèixer que si en el seu últim treball discogràfic, un recorregut pels seus èxits, regravats de nou, titulat "Un ramo de rosas" que va treure l'any 2011 la seva veu mostrava un retrocés i una certa afonia, en aquest àlbum s'ha recuperat. Tot i que el seu estil s'ha anat tornant més baladero amb els anys, recordem els seus principis, molt rockers, fins i tot una memorable gira que va recalar a Tarragona capital, sota el títol "Rock de una noche de verano" i en la què van participar Miguel Ríos, Leño i Luz. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, la Corunya, el 11 de novembre de 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb el recordat Tino Casal.

Santi Arisa – La sopa de farigola

Santi Arisa, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística va molt més enya de Pegasus. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors, des de La Xarxa de Comunicació Local, amb lletra del poeta Joan Carner, es trobava en el seu LP "Taverna de poetes" on ell canta i ens estranyem, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups mítics del rock català dels 70 com Fusioon, on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu (a la foto), banda que va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup de jazz Lakatans que també va recuperar en els 90. Per cert en aquest tema Santi Arisa també si toca també la batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus: Max Sunyer, Rafael Escoté i Kitflus. En aquest CD editat per Columna Música musica també poemas de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané,   Vicent Andreu Estellés, Ferran Adell i altres. Santi Arisa va néixer el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va formar part de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el "sogre" de Mario, on feie de soldat a la conquesta d’América que volie passar-se per la pedra a la Nadiuska.

La sopa de farigola (Josep Carner)

Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc.
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull, si no bull.
Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.
Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-te es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d'or.
Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.
A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als infants.


Octavio Cruz – Sigues estando aquí

Moltes vegades els nostres cantautors, aquests moderns trobadors de finals del segle XX, ens enreden amb les seves lletres, donant-nos una impressió equivocada dels texts. Això succeeix amb aquest tema que us hem seleccionat ara i que ens porta Octavio Cruz. Escoltant "Sigues estando aquí" tenim la impressió que és una cançó de desamor, d'abandonament, una parella que han trencat la seva relació. Res més allunyat de la realitat ja que es refereix, si a un adéu, però es tracta d'un adéu definitiu, ella ha mort en un accident de circulació i ell s'ha quedat sol, la troba a faltar, sent la seva presència immaterial en cada racó de la casa on van compartir felicitat i somnis, promeses de futur que ara, mai es compliran. En la composició d'aquesta cançó i a més d'Octavio Cruz, també van intervenir Toni Ten i Sergio López, de fet i llevat d'aquest tema i una altra cançó que també va escriure en col·laboració, la resta de temes que es van incloure en l'àlbum "Impulsos" que Octavio Cruz va publicar l'any 1995 a través del segell Jercar, eren totomposicions seves. Creiem que Octavio Cruz era català i en l'enregistrament d’aquest àlbum va comptar amb el guitarrista David Palau, al costat de Carlos Santiesteban al baix, Manolo Morales al saxo, amb J. Francisco Muñoz i José Lladó als pianos, Nan Mercader a les percussions, Rafael Cañizares a la guitarra espanyola i el mateix Octavio Cruz va tocar la bateria i es va encarregar de la producció.


Sigues estando aquí (Octavio Cruz, Toni Ten y Sergio López)

La mañana, me hablaba de un nuevo día.
Atrás quedo la negra noche y mi herida.

Era tan fácil perderse en tu piel,
de mil amores caía en tu juego,
no sé olvidar que hoy quería beber y pensar.

Que sigues estando aquí,
con tu locura divina,
con tu sonrisa en los labios,
siempre, junto a mi.

Y sigues estando aquí,
con la cordura prohibida,
mi alma rota en pedazos,
siempre junto a ti.

Pero hoy, el día no es nada bueno,
la verdad, encierra tanto veneno.

Maldita curva tuviste que ser
la que cambiara el guión de este cuento
no basta el tiempo para comprender… y olvidar.

Es tan injusto el destino que me aparta de ti
no tuve tiempo de dar todo lo que recibí.

Y ahora que ya no estás bebo otra vez,
por tantos buenos y malos momentos,
por tantas noches en que era normal… no dormir.

Hoy sigues estando aquí,
quedaste en el camino,
con tu sonrisa en los labios,
siempre, junto a mí

Y sigues estando aquí,
aunque no estés en mi cama,
aunque lo duden los sabios,
siempre junto a mi.


Sopa de Cabra – Camins

Ens parlen de camins, sendes, rutes per passar per la vida intentant deixar empremta, però tot i que els camins a vegades transcorren en paral·lel, en algunes ocasions s'entrecreuen. És una de les bones cançons en la llarga trajectoria discogràfica dels gironins Sopa de Cabra. Va ser inclosa a l’álbum “Plou i fa sol”que va ser publicat l’any 2001 per el segell Música Global. A nosaltres aquest tema sempre ens recorda a un amic comú, Ricard Escarré que condueix o conduía un programa a una emisora municupal del Camp de Tarragona, sobre viatges i que es diu així “Camins” i fa servir aquesta cançó com a sintonia, de fet Quimet fa dramatiçacions en un altre programa de Ricard Escarré. La cançó va ser versionada amb català per el grup aragones Amaral. Els gironins Sopa de Cabra l’any 1991 graven el seu primer disc en directe "Ben endins", a la Sala Zeleste, després Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets que va representà la madureça per el génere, aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser os explicarem el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren inicialment Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Sopa de Cabra van funcionar de 1985 fins a l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari, mentre que Francesc "Cuco" Lisicic, Jaume Soler "Peck" i Josep Bosch s’uneixen al grup Kabul Baba. Joan NinyinCardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra.

Pep Sala i la Banda del Bar – La balada de la banda del Bar

Bona lletra que ens parla de músics de sempre tocant en aquells petits locals de sempre, amb la música com nexe d'unió entre públic i intérprets. Pep Sala va centrà l'acció de la cançó a les Guilleries, a prop del pantà de Sau. Guitarra, cantant, productor, compositor i bon amic, Pep Sala va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant des de 1993 paral·lelament, la Banda del Bar. Aquesta cançó que escoltem ara a Troba – Dors va ser el tema estrella del seu primer disc, paral·lel a SAU, signat com Pep Sala i la Banda del Bar i que es va titular “Fins que calgui”. El van acompanyar a la gravació Ramon Altimir, Pep Sánchez, Jordi Mena, Quim BenitezVilaplana i Gerry Duffy. Entre els mols col·laboradors es trobaven Carles Sabater, Ia Clua, Big Mama Montse, Javier Vargas, Aurora Beltran i altres. Va ser produït per el propi Pep i Ash Howes i el va publicà el segell On The Rocks. Aquesta cançó s’ha recuperat al doble CD “Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps” que es va editar l’any 2008 si bé la que escoltem ara es la primera que es va gravar. Pep Sala va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. És un gran col·leccionista de llibres antics i Mario ha estat convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per respecte a aquest bon amic que és Pep, sempre ha declinat la invitació. Per cert que quan van tancar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un dels principals hits de SAU era "No he nascut per militar". I per cert, des de fa set anys Mario viu davant d'on hi havia les casernes.

La balada dela Banda del Bar (Pep Sala)

Just al mig de les Guilleries, al costat del pantà de Sau,
hi ha un bar que al davant té un rètol que posa:
"Benvinguts a Can Joan"
hi trobaràs de tot pel vici de mamar
i una banda que allà sempre està tocant,
la gent d'allà els va posar per nom
La Banda del Bar

Quan pujen a l'escenari ells no saben dir que no,
si t'enrolles bé tocarem tot el que vulguis,
mentre sigui rock & roll.

Beu-te el whisky ràpid perquè el gel es fon.
S'ha tancat la llum i tot es torna fosc.

Fins que tanquin, ells no deixaran mai de tocar,
fins que tanquin, podràs ballar tota la nit
amb La Banda del Bar a Can Joan.

I a les cinc de la matinada el teu cos no pot parar,
en Joan ha cridat avui hi ha barra lliure,
mentre ells vagin tocant.

Beu-te el whisky ràpid perquè el gel es fon.
S'han obert les portes, a fora surt el sol.

Fins que tanquin, ells no pararan mai de tocar,
fins que tanquin, podràs ballar tota la nit,
amb La Banda del Bar a Can Joan.

Fins que tanquin, ells no deixaran mai de tocar,
fins que tanquin, si t'enrolles bé
tocarem tot el que vulguis,
mentre sigui rock & roll a Can Joan.


Los Lobos – La venganza de los pelados

Una de las bandas líders del tex-mex més nord americà, possiblement la de més projecció internacional, son Los Lobos i d'ells us hem seleccionat aquest tema en el més pur estil tex-mex, cantat en castellà, tot i que els texts en aquest cas, són bastant coherents. En aquesta cançó van comptar amb la col·laboració del grup mexicà Cafè Tacvba. La lletra ens parla d'una venjança, com el títol indica clarament, la venjança d'aquells que van arribar a Estats Units creuant el Río Grande, buscant una oportunitat i van ser explotats, fins i tot assassinats, de manera vil. Aquells als qui es diu “Espaldas Mojadas” o “Pelados”. És una bona lletra i el tema es troba recollit en l'àlbum "The Ride", onzè disc de Los Lobos que van publicar el 4 de maig de 2004. De fet en aquest treball Los Lobos van comptar amb un munt de col·laboracions més, entre elles estaven Tom Waits, Elvis Costello, Mavis Staples, Bobby Womack, Dave Alvin, Martha Gonzales i Little Willy G. L'àlbum va pujar al lloc 75 en les llistes del Billboard. Los Lobos són Steve Berlin, David Hidalgo, Conrado Lozano, Louie Pérez i César Rosas. Los Lobos són una banda de tex-mex creada per fills d'immigrants mexicans assentats a Los Angeles. Hi ficseu-vos en un detall, aquest grup que són una de les formacions més comercials i conegudes internacionalment del gènere, no són de Texas. Es van donar a conèixer mundialment al interpretar la banda sonora del film "La bamba", sobre la vida de Richie Valens, cantant de rock and roll de nom real Ricardo Valenzuela i que va morir en l'accident d'aviació que també els va costar la vida a Buddy Holly i Big Bopper, a Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. Per cert que "La Bamba" era un tema del folklore mexicà que Richie Valens va adaptar al rock and roll i que li cantava de petit la seva mare.

Relamido’s - Colores

Relamido’s, el grup amb el que avui tencarem Troba – Dors, són de Tarragona, la seva música és centra en ritmes plens de ska i hem de reconèixer que ens agraden, és clar que no pudem ser massa objectiu, al menys Mario, ja que un dels seus components David De Miguel, guitarra i un dels cantants, és company de treball de Montse i sempre han tingut molt bona relació, de fet Mario te una samarreta del grup que li van regalar i la fa servir des de fa temps, rentant-la de tant en tant, no us penseu, i per donar fe mireu fotografies que hem anat publicant al blog. Relamido’s han publicat recentment la seva primera maqueta i David amb orgull li va fer arribar, d'ella us hem extret aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors i que obre el CD-EP que conté cinc temes. A l'agost passat Relamido’s van guanyar el Segon Concurs de Grups Musicals organitzat a Torredembarra i porten realitzades més de cinquanta actuacions. També han participat en festivals com el Acampada Jove que es va celebrar al juliol a Montblanc, per ceret, salutacions als oidors de Ràdio Montblanc  Relamido’s l’integren Kilian, David de Miguel, David Sánchez, David Roc, David Negrie, Víctor, Eric i Dani.
Relamido's, una bona i jove banda tarragonina

Acabarem Troba – Dors per aquesta setmana, però ara, abans de tocar el dos i baixar la persiana, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Sigueu bons i bones, a reveure..

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen