Les terres produeixen
homes i dones que les engrandeixen amb les seves obres, construeixen un
present, mantenint viu el passat i mirant cap al futur, sempre amb esperança,
encara que acostuma a ser el propi ésser humà el seu major enemic. Des del
nostre més remot passat, la música ha anat unida a la civilització, als pobles,
a la cultura. Primer van ser aquells rudimentaris tambors confeccionats amb
troncs buits, però 
lentament la civilització ha anat creant instruments
musicals que es van unir a la paraula per transmetre i conservar fragments de
la nostra història. Per difondre aquest missatge, per preservar aquest bagatge
i expandir-ho, van sorgir els trobadors. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten el programa, nosaltres com Som Botiguers de
Somnis, obrirem Troba – Dors, començarem envoltats de paraules i música que avui
ens portará per obrir el programa un gran trovador, Atahualpa Yupanqui. Som Quimet Curull i Mario Prades i
us direm, com sempre
Aixequem la persiana
Atahualpa Yupanqui –
Caminito del indio
Un dels grans payadores
argentins va ser Atahualpa Yupanqui, un veritable trobador que va deixar anar
les seves cançons i les seves lletres al món, bàsicament milongues, la música
folklòrica argentina per excel·lència. Aquest tema en el qual ens parla dels
pobles nadius del con sud, donava títol a un àlbum "Caminito del
indio" que es va publicar l'any 1957. La veritat és que aquest tema, igual
que moltes de les composicions de Don Ata, han estat molt versionats per cantautors
i cantautores de tot el món de parla hispana. Quan parlem de música argentina,
es pensa en el tango, gran error. De fet moltes fonts afirmen que el tango va
néixer a Uruguai, encara que va arrelar a Buenos Aires convertint-se en la
música portenya per excel.lència. A més el tango és en realitat un ball de moda
que s'ha convertit en clàssic, com podria ser el vals, bolero, mambo, twist o
rock and roll. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional
argentina hem de referir-nos a la milonga, al costat del vals crioll i
rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara, el chamamé i altres
estils. A la Pampa
sorgeixen els payadors, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual Troba -
Dors 
de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves cançons,
realitzant veritables duels en què els payadors es deien de tot sense límit de
to i fins els més bruts insults estaven
permesos mentre es diguessin cantant, si no era així els ganivets prenien la
paraula i corria la sang. Atahualpa Yupanqui que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres
per dir alguna cosa", és un dels millors payadors de la història musical
argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. Era
conegut com Don Ata, però el seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram
i va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, d’origen indi, va morir a
Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable poeta amb una paraula
aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les
seves cançons el sentir de tot un poble.
León Gieco – Canción de
amor para Francisca
“En una casa del barrio
San Pedro, Francisca muestra todo su cuerpo, pone el dinero entre sus senos,
toma un vino negro y algunas ginebras y se desviste muy silenciosa”, amb
aquestes estrofes s'obre aquest tema que ens porta León Gieco, un dels bons
trobadors moderns sorgits a Argentina, Aquest tema és la història de Francisca,
una dona de "pell color canyella, ulls de pastura, cabells llargs i alè a
camp de blat" que es dedica a la prostitució per poder mantenir a la seva
filleta a la qual dedica plenament els dilluns, el dia en que no treballa. Ens
explica com tots l'estimen, però cap dels seus clients habituals li ofereix un
treball perquè es guanyi la vida d'una altra manera, tenen por de perdre-la i
per això prefereixen compartir-la i que ella segueixi dedicant-se al ofici més
vell del món. Es trobava en l'àlbum "El Vivo de León" gravat en
directe i publicat l'any 2003. És el gran cantautor argentí León Gieco, nascut
a la província de Santa Fe el 20 de novembre de 1951 i de veritable nom Raúl
Alberto Antonio Gieco. És un dels cantautors que han sabut unir l'esperit del
cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte mestissatge. La seva
obra es caracteritza per les connotacions socials i polítiques de les seves
cançons, a favor dels drets humans, els camperols i pobles nadius, el suport 
als discapacitats i la solidaritat vers els marginats. Sent molt jove, a Buenos
Aires va conèixa a Litto Nebbia i Gustavo Santaolalla, qui li va donar
l'oportunitat de tocar obrint seus concerts. León Gieco va publicar el primer
disc l'any 1973. Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels
pobles, el perquè de les injustícies" i això va voler denunciar amb les
seves cançons fins que l'any 1976, va editar "El fantasma de
Canterville", un àlbum que va patir els rigors de la censura del
autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Li van obligar a canviar la
lletra de sis cançons i eliminar altres tres. No obstant això, el disc va ser
un èxit i va realitzar concerts no només a Argentina, sinó també en altres
països de Sud-Amèrica. A causa de la situació política del seu país León Gieco
es va traslladar a Los Angeles i l'any 1978 va editar "IV LP", amb
una de les seves cançons més famoses "Solo le pido a Dios". Quan va poder tornar a l'Argentina va donar dos recitals
gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un
altre per a trenta-cinc mil a Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del
Boca Juniors, on va donar un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque
i músics convidats com Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Joan Carles
Baglietto i Sixto Palavecino.
Enrique Bunbury – Habrá
una guerra en las calles
La lletra d'aquest tema
ens fa pensar en moltes de les coses que estan succeint en tants llocs del món
que han arribat a convertir-se gairebé en familiars, els tumults al carrer en
contra de governs, uns dictatorials per raons polítiques, però altres per
motius religiosos, com passa en molts països àrabs. S'està convertint en cosa
habitual que la gent surti al carrer a queixar-se, però això de queixar-se i
clamar demanant justícia Serveix d'alguna cosa? Ens estem referint a països
"civilitzats" com el nostre, amb això d'intentar assetjar el congrés
i altres moviments. Pràcticament sempre hi ha manipulació mediàtica o política
darrere de qualsevol moviment d'aquest tipus i altres, i gent de bona fe que està sent
manipulada, altres no, altres actuen de molt mala fe i acostumen a sortir
encaputxats per armar-la i que els responsables al final siguin els altres.
L'aragonès Enrique Bunbury va publicar "Palosanto", un àlbum doble,
el passat 29 d'octubre i que és el seu vuitè disc d'estudi. Ha estat produït
per ell mateix i es va gravar en els estudis Phantom Vox i Westlake, de Los
Angeles, a Califòrnia. De 
"Palosanto" s'ha editat una versió "De
Luxe" que inclou un altre CD amb gravacions en directe que porta per títol
individual "Cualquier tiempo pasado... Live 2011-12". Per cert en el
primer vídeo de promoció amb el tema "Despierta" i que es va publicar
el 17 de setembre de 2013,
ha participat Iker Jiménez, el del Quart Mil·lenni.
Suposem que hores dara, Enrique Bunbury ja haurà començat la seva gira que
estava anunciada s'iniciaria el 16 de gener a Mèxic. Per cert, l'àlbum també s'ha publicat en format
vinil, per als més nostàlgics. El
cantant va ser la veu d'Héroes del Silencio, un dels grups mítics i de culte
del pop espanyol. Mario va conèixer a Enrique Bunbury a Reus, quan va venir a
presentar-li el seu primer maxi-single "Héroe de leyenda" que havia
publicat el segell EMI i el va entrevistar per Diari de Tarragona en una
cafeteria de la ciutat, al Raval de Santa Anna. Enrique Ortiz de Landázuri
Izardui, veritable nom d'Enrique Bunbury, va néixer l'11 d'agost de 1967 a Saragossa.
Luz Casal – Ella y yo
La gallega Luz Casal va
publicar el passat 26 de novembre un nou treball discogràfic titulat
genèricament “Almas gemelas” que es va gravar en els estudis East West de Los
Angeles amb producció de Javier Monforte i Luz Casal. L'àlbum s'ha publicat en
dos formats, un de normal amb 11 cançons en castellà i un altre De Luxe per a
l'estranger, en el qual s'han inclòs 7 temes més, interpretats en portuguès,
francès i italià. La compositora argentina Claudia Brant ha escrit tres dels
temes del disc, un d'ells aquest que us hem seleccionat per escoltar a Troba -
Dors. La cançó és, segons explicava la pròpia Luz Casal "Una mirada optimista
cap a la malaltia", en clara al·legoria sobre el càncer del que va semblar
recuperar-se, però que es va agreujar i ara sembla haver-se recuperat per
segona vegada, ella mateixa 
deia que molts li demanaven que escrivís sobre la seva malaltia, però no es va veure mai capaç d'escriure un llibre, per això l'ha tractat en aquesta cançó que en escoltar-la en una primera audició pot semblar que el text parla d'una relació d'amor entre dues dones. De fet cal reconèixer que si en el seu últim treball discogràfic, un recorregut pels seus èxits, regravats de nou, titulat "Un ramo de rosas" que va treure l'any 2011 la seva veu mostrava un retrocés i una certa afonia, en aquest àlbum s'ha recuperat. Tot i que el seu estil s'ha anat tornant més baladero amb els anys, recordem els seus principis, molt rockers, fins i tot una memorable gira que va recalar a Tarragona capital, sota el títol "Rock de una noche de verano" i en la què van participar Miguel Ríos, Leño i Luz. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, la Corunya, el 11 de novembre de 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb el recordat Tino Casal.
Santi Arisa – La sopa de
farigola
Vicent Andreu Estellés, Ferran Adell i
altres. Santi Arisa va néixer el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu
primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només cantava. Més tard va formar part
del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va formar part de diverses
orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar
i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia".
Per cert, també ha treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles
"Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns,
el "sogre" de Mario, on feie de soldat a la conquesta d’América que
volie passar-se per la pedra a la
Nadiuska.
La sopa de farigola
(Josep Carner)
Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el
foc.
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull, si no
bull.
Si, de lluny, el fum
albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes
fan bonic.
Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-te es
mor,
sopa humil, sopa
rossenca,
mostrejada amb oli d'or.
Troballa que ens fores
duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca
eixuta
et penetra de virtut.
A la setena bocada
troben la conversa els
grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als
infants.
Octavio Cruz – Sigues
estando aquí
Moltes vegades els
nostres cantautors, aquests moderns trobadors de finals del segle XX, ens
enreden amb les seves lletres, donant-nos una impressió equivocada dels texts.
Això succeeix amb aquest tema que us hem seleccionat ara i que ens porta
Octavio Cruz. Escoltant "Sigues estando aquí" tenim la impressió que
és una cançó de desamor, d'abandonament, una parella que han trencat la seva
relació. Res més allunyat de la realitat ja que es refereix, si a un adéu, però
es tracta d'un adéu definitiu, ella ha mort en un accident de circulació i ell
s'ha quedat sol, la troba a faltar, sent la seva presència immaterial 
en cada
racó de la casa on van compartir felicitat i somnis, promeses de futur que ara,
mai es compliran. En la composició d'aquesta cançó i a més d'Octavio Cruz,
també van intervenir Toni Ten i Sergio López, de fet i llevat d'aquest tema i
una altra cançó que també va escriure en col·laboració, la resta de temes que
es van incloure en l'àlbum "Impulsos" que Octavio Cruz va publicar
l'any 1995 a
través del segell Jercar, eren totomposicions seves. Creiem que Octavio Cruz
era català i en l'enregistrament d’aquest àlbum va comptar amb el guitarrista
David Palau, al costat de Carlos Santiesteban al baix, Manolo Morales al saxo,
amb J. Francisco Muñoz i José Lladó als pianos, Nan Mercader a les percussions,
Rafael Cañizares a la guitarra espanyola i el mateix Octavio Cruz va tocar la
bateria i es va encarregar de la producció.
Sigues estando aquí
(Octavio Cruz, Toni Ten y Sergio López)
La mañana, me hablaba de
un nuevo día.
Atrás quedo la negra
noche y mi herida.
Era tan fácil perderse en
tu piel,
de mil amores caía en tu
juego,
no sé olvidar que hoy
quería beber y pensar.
Que sigues estando aquí,
con tu locura divina,
con tu sonrisa en los
labios,
siempre, junto a mi.
Y sigues estando aquí,
con la cordura prohibida,
mi alma rota en pedazos,
siempre junto a ti.
Pero hoy, el día no es
nada bueno,
la verdad, encierra tanto
veneno.
Maldita curva tuviste que
ser
la que cambiara el guión
de este cuento
no basta el tiempo para
comprender… y olvidar.
Es tan injusto el destino
que me aparta de ti
no tuve tiempo de dar
todo lo que recibí.
Y ahora que ya no estás
bebo otra vez,
por tantos buenos y malos
momentos,
por tantas noches en que
era normal… no dormir.
Hoy sigues estando aquí,
quedaste en el camino,
con tu sonrisa en los
labios,
siempre, junto a mí
Y sigues estando aquí,
aunque no estés en mi
cama,
aunque lo duden los
sabios,
siempre junto a mi.
Sopa de Cabra – Camins
Ens parlen de camins,
sendes, rutes per passar per la vida intentant deixar empremta, però tot i que
els camins a vegades transcorren en paral·lel, en algunes ocasions
s'entrecreuen. És una de les bones cançons en la llarga trajectoria
discogràfica dels gironins Sopa de Cabra. Va ser inclosa a l’álbum “Plou i fa sol”que va
ser publicat l’any 2001 per el segell Música Global. A nosaltres aquest tema
sempre ens recorda a un amic comú, Ricard Escarré que condueix o conduía un
programa a una emisora municupal del Camp de Tarragona, sobre viatges i que es
diu així “Camins” i fa servir aquesta cançó com a sintonia, de fet Quimet fa dramatiçacions en un altre programa de Ricard Escarré. La cançó va ser
versionada amb català per el grup aragones Amaral. Els gironins Sopa de Cabra
l’any 1991 graven el seu primer disc en directe "Ben endins", a la Sala Zeleste, després Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert
del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets que
va representà la madureça per el génere, aconseguint el rècord europeu
d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la
revàlida per al rock en català. Un dia pot ser os 
explicarem el perqué no van
interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren inicialment Joan
"Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria
Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Sopa de Cabra van funcionar de 1985 fins a
l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari,
mentre que Francesc "Cuco" Lisicic, Jaume Soler "Peck" i
Josep Bosch s’uneixen al grup Kabul Baba. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20
de febrer de 2002 a
causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29
de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de
Cabra. 
Pep Sala i la Banda del Bar – La balada de
la banda del Bar
Bona lletra que ens parla
de músics de sempre tocant en aquells petits locals de sempre, amb la música
com nexe d'unió entre públic i intérprets. Pep Sala va centrà l'acció de la
cançó a les Guilleries, a prop del pantà de Sau. Guitarra, cantant, productor,
compositor i bon amic, Pep Sala va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles
Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava
funcionant des de 1993 paral·lelament, la Banda del Bar. Aquesta cançó que escoltem ara a
Troba – Dors va ser el tema estrella del seu primer disc, paral·lel a SAU,
signat com Pep Sala i la Banda
del Bar i que es va titular “Fins que calgui”. El van acompanyar a la gravació
Ramon Altimir, Pep Sánchez, Jordi Mena, Quim “Benitez” Vilaplana i Gerry Duffy.
Entre els mols col·laboradors es trobaven Carles Sabater, Ia Clua, Big Mama
Montse, Javier Vargas, Aurora Beltran i altres. Va ser produït per el propi Pep
i Ash Howes i el va 
publicà el segell On The Rocks. Aquesta cançó s’ha
recuperat al doble CD “Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps” que es
va editar l’any 2008 si bé la que escoltem ara es la primera que es va gravar.
Pep Sala va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. És un gran col·leccionista de
llibres antics i Mario ha estat convidat en dues ocasions a fer cors en
enregistraments seus, encara que per respecte a aquest bon amic que és Pep,
sempre ha declinat la invitació. Per cert que quan van tancar les casernes de
l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar el concert de tancament dels
locals, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un dels principals hits de SAU
era "No he nascut per militar". I per cert, des de fa set anys Mario viu davant
d'on hi havia les casernes.
La balada dela Banda del
Bar (Pep Sala)
Just al mig de les
Guilleries, al costat del pantà de Sau,
hi ha un bar que al
davant té un rètol que posa:
"Benvinguts a Can
Joan"
hi trobaràs de tot pel
vici de mamar
i una banda que allà
sempre està tocant,
la gent d'allà els va
posar per nom
La Banda del Bar
Quan pujen a l'escenari
ells no saben dir que no,
si t'enrolles bé tocarem
tot el que vulguis,
mentre sigui rock &
roll.
Beu-te el whisky ràpid
perquè el gel es fon.
S'ha tancat la llum i tot
es torna fosc.
Fins que tanquin, ells no
deixaran mai de tocar,
fins que tanquin, podràs
ballar tota la nit
amb La Banda del Bar a Can Joan.
I a les cinc de la
matinada el teu cos no pot parar,
en Joan ha cridat avui hi
ha barra lliure,
mentre ells vagin tocant.
Beu-te el whisky ràpid
perquè el gel es fon.
S'han obert les portes, a
fora surt el sol.
Fins que tanquin, ells no
pararan mai de tocar,
fins que tanquin, podràs
ballar tota la nit,
amb La Banda del Bar a Can Joan.
Fins que tanquin, ells no
deixaran mai de tocar,
fins que tanquin, si
t'enrolles bé
tocarem tot el que
vulguis,
mentre
sigui rock & roll a Can Joan.
Los Lobos – La venganza
de los pelados
Una de las bandas líders
del tex-mex més nord americà, possiblement la de més projecció internacional,
son Los Lobos i d'ells us hem seleccionat aquest tema en el més pur estil
tex-mex, cantat en castellà, tot i que els texts en aquest cas, són bastant coherents.
En aquesta cançó van comptar amb la col·laboració del grup mexicà Cafè Tacvba.
La lletra ens parla d'una venjança, com el títol indica clarament, la venjança
d'aquells que van arribar a Estats Units creuant el Río Grande, buscant una
oportunitat i van ser explotats, fins i tot assassinats, de manera vil. Aquells
als qui es diu “Espaldas Mojadas” o “Pelados”. És una bona lletra i el tema es
troba recollit en l'àlbum "The Ride", onzè disc de Los Lobos que van
publicar el 4 de maig de 2004. De fet en aquest treball Los Lobos van comptar
amb un munt de col·laboracions més, entre elles estaven Tom Waits, Elvis
Costello, Mavis Staples, Bobby Womack, Dave Alvin, Martha Gonzales i Little
Willy G. L'àlbum va pujar al lloc 75 en les llistes del Billboard. Los Lobos són
Steve Berlin, David Hidalgo, Conrado Lozano, Louie Pérez i César Rosas. 
Los
Lobos són una banda de tex-mex creada per fills d'immigrants mexicans assentats
a Los Angeles. Hi ficseu-vos en un detall, aquest grup que són una de les
formacions més comercials i conegudes internacionalment del gènere, no són de
Texas. Es van donar a conèixer mundialment al interpretar la banda sonora del
film "La bamba", sobre la vida de Richie Valens, cantant de rock and
roll de nom real Ricardo Valenzuela i que va morir en l'accident d'aviació que
també els va costar la vida a Buddy Holly i Big Bopper, a Clear Lake, Iowa, el
3 de febrer de 1959. Per cert que "La Bamba" era un tema del folklore mexicà que
Richie Valens va adaptar al rock and roll i que li cantava de petit la seva
mare.
Relamido’s - Colores
Relamido’s, el grup amb
el que avui tencarem Troba – Dors, són de Tarragona, la seva música és centra
en ritmes plens de ska i hem de reconèixer que ens agraden, és clar que no
pudem ser massa objectiu, al menys Mario, ja que un dels seus components David
De Miguel, guitarra i un dels cantants, és company de treball de Montse i
sempre han tingut molt bona relació, de fet Mario te una samarreta del grup que
li van regalar i la fa servir des de fa temps, rentant-la de tant en tant, no
us penseu, i per donar fe mireu fotografies que hem anat publicant al blog.
Relamido’s han publicat recentment la seva primera maqueta i David amb orgull
li va fer arribar, d'ella us hem extret aquest 
tema que escoltem ara a Troba -
Dors i que obre el CD-EP que conté cinc temes. A l'agost passat Relamido’s van
guanyar el Segon Concurs de Grups Musicals organitzat a Torredembarra i porten
realitzades més de cinquanta actuacions. També han participat en festivals com
el Acampada Jove que es va celebrar al juliol a Montblanc, per ceret,
salutacions als oidors de Ràdio Montblanc
Relamido’s l’integren Kilian, David de Miguel, David Sánchez, David Roc,
David Negrie, Víctor, Eric i Dani.
Relamido's, una bona i jove banda tarragonina
Acabarem Troba – Dors per
aquesta setmana, però ara, abans de tocar el dos i baixar la persiana, us
deixem amb companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Sigueu bons i bones, a reveure..
Quimet
Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
