Aixequem la persiana
Cuarteto Cedrón – Balada del ahorcado por amor
Començarem el programa d'avui des de l'Argentina i escoltant
el Cuarteto Cedrón amb aquesta
cançó que extraiem del disc "De Argentina el Cuarteto Cedrón", publicat l'any 1976, amb aquest tema a cavall del
tango i la milonga, ple de negra ironia
en el seu text, en el que un penjat "es
balanceja" mirant el món al seu voltant i
filosofant sobre allò
que està veient.
El Cuarteto Cedrón
es va crear a Buenos Aires l'any 1964 i són també molt populars a França,
on es van autoexiliar
en l'època de la dictadura argentina i van residir a París de 1974 a 2004. Inicialment i
fins al 1974 van ser Juan
Cedrón (compositor, guitarra i cantant),
César Stroscio 
(bandoneó), Miguel Praino
(violó) i Jorge
Sarraute (contrabaix) que quan es van
traslladar a França va ser
substituït per Carlos Carlsen. En diverses ocasions
van col·laborar amb Paco Ibáñez en
enregistraments en directe realitzades
a França. En la seva àmplia obra discogràfica, el Cuarteto Cedrón
ha musicat textos
de Raúl González Tuñón, Julio
Huasi, Juan Gelman, Francisco Urondo, César Vallejo, Bertolt Brecht, Dylan
Thomas, Julio Cortázar, Homero Manzi, Acho Manzi, Luis Alposta, Pedro Atienza,
Miguel Angel Bustos i un grapat més de gent. 
Peteco
Carabajal y Jacinto Piedra – Dónde quedó el cielo
Aquesta és una
bona pregunta que ens fan Peteco Carabajal
i Jacinto Piedra a ritme de milonga amb tocs de
chacarera, en el que es plantegen com han canviat
les coses, els
temps són uns altres
i pateix la terra.
Reivindican que el món només pertany als
nens i per
ells l’hem de cuidar. Ens expliquen que la mesquinesa
de l'home ha desintegrat la innocència. Peteco
Carabajal y Jacinto Piedra, aquest duet argentí, pràcticament desconegut al nostre país, està
integrat pels cantautors Ricardo Manuel Gómez
Orona conegut artísticament
com Jacinto Piedra, nascut a la ciutat de
Santiago del Estero el 25 de setembre de 1955 i que va morir
un 25 octubre 1991 a San Carlos,
amb el seu company Peteco Carabajal, de veritable nom Carlos Óscar
Carabajal Correa, nascut el 25 de maig de
1956 a
La Banda,
província de Santiago del Estero.
Amb bones carreres
cada un d'ells pel seu compte,
junts van gravar un
sol àlbum que es va publicar
l'any 1988 amb el títol "Santiagueños Transmisión Huaucke", del qual us hem extret aquest tema
que escoltem ara a Troba – Dors. 
Piero – Mi
viejo
Us vam
prometre ja fa alguns programes que a Troba
- Dors escoltaríem "Mi Viejo", aquesta extraordinària cançó
que va significar el debut discogràfic de Piero i ja que estem a l'Argentina, ara ha arribat el moment
d'escoltar-la i cumplí amb les promeses fetes. Aquest tema del cantant i
compositor Piero vulem dedicar-lo
a les nenes argentines que ens escolten des de Barcelona i ens van fer arrivar
un correo electrónic, però també a totes les oidoras i oidors que sintonitzen el programa arreu de
Catalunya i Balears. Es tracta de Piero
de Benedictis, un cantautor que es cataloga a si mateix com "Trovador".
Piero va 
cantar per primera
vegada en públic el 6 de gener de l’any 1964 en el programa de la ràdio
argentina "Remates Musicales". Conegut artísticament sols com Piero, va néixer a Itàlia, el 19
d'abril de 1945, però de nen el van portar cap a l’Argentina i es va quedar.
Aquesta cançó de Piero dedicada
al seu pare té una lletra entendridora i que a nosaltres, digueu-nos que som uns
sensiblers, sempre ens emociona i la veritat és que posa la pell de gallina, ja
que a Mario li fa pensar en el seu propi pare a qui va perdre quan sols tenia
21 anys. La lletra, acollonant, la veritat, és una col·laboració de Piero i el poeta José Tcherkaski.
Roberto Carlos
– El Progreso
Amb lletra i música
de Roberto Carlos, aquest és un dels seus
temes més reivindicatius,
en contra del
progrés mordaç, incontrolat
i asolador que
va arrasant-ho tot al seu pas. Per cert
que a través
de la xarxa
hem llegit comentaris
semblants a aquest, fins i tot un amb l'afegitó
"al qual el cec capitalisme ens
ha portat" en
al·lusió a les presuntes idees pro comunistes de
Roberto Carlos. Si algú, deixant-se guiar per
les seves pròpies idees afirma una cosa així no
coneix en absolut la carrera de Roberto Carlos,
un home que les seves cançons entre altres països, estan prohibides
pel dictatorial règim
cubà, precisament perquè Roberto Carlos
és un declarat anticomunista.
Amb això es
demostra allò que
es poden tenir les idees que un vol posseir,
siguin de dretes o
d'esquerres, però això no impedeix
que es preocupi
pel món i pel seu entorn, l'ecologia i la preservació del
medi ambient no són patrimoni de la esquerra ni de la dreta,
ni de lluny. Aquesta
cançó es va publicar en single l’any1977 amb “Tu en mi vida” a la cara B. Roberto Carlos Braga va néixer a Cachoeira de Itapemirim, 19
d'abril de 1941. Va començar sent un cantant de rock and roll en la línia d'Elvis, però un accident de cotxe que
creiem li va costar 
una cama, va canviar el rumb de les seves cançons
portant-lo a una línia molt més melòdica. Té 120 milions de discos venuts a tot el món, rècord per a un cantant
llatinoamericà i ha guanyat un Grammy l’any
1994, gràcies a la cançó "Si el amor se va". Com us deiem les seves
cançons estan prohibides a Cuba, la causa és que en la dècada dels 70 i durant
una actuació al Festival Internacional
de la Cançó de
Viña del Mar, a Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriarte de Pinochet, esposa d'Augusto Pinochet Ugarte,
llavors dictador xilè, i va loar la tasca del Mister Pinochet. A més a més, val
afegir que Roberto Carlos sempre
s'ha mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament
en moltes ocasions. Ja us ho haviem dit també. 
Rosa León y
Massiel – Volver a los 17
Des del disc en
directe "Amigas
mías" que Rosa León va gravar al Teatre Alcala Palace de Madrid,
el 6 de maig de 1986 i que es va publicar el
mateix any en format doble vinil publicat per el segell
Fonomusic, us hem seleccionat
aquesta versió de la cançó de la cantautora Violeta Parra i que també había
versionat Mercedes Sosa. Una
lletra molt bona que ens parla del passat. Escolteu-la. El títol de l'àlbum “Amigas mías” és clar i concís ja que al costat de Rosa León trobem a Massiel, María Dolores Pradera, Mari Carmen (a
la qual veureu amb Mario a la foto del blog)
i Doña Rogelia, Núria Espert, Marina Rosell, Cristina Almeida, Ana Diosadado, Pilar Trenas, Maruja Torres, María Asquerino, Rosa María Mateo, Ángeles Caso, Merche González, Ana García Rivas i Lolo Rico,
totes dones,
clar que darrera estaven
uns quants músics
masculins, a més de
Los Gemelos.
Els arranjaments els
va realitzar el gran teclista
Jesús Gluck, un gran músic a qui
vam conèixer popularment quan es va incorporar a Los Bravos substituint Manolo després del
seu suïcidi. 
Per cert, la curiositat del doble disc és que el tema "Volver a los 17" que estem escoltan ara
no correspon a la gravació realitzada
en directe. Massiel (a la foto amb Mario Prades) va posar la seva veu
un parell de dies després a l'estudi i tot es un montatge.
Les causes semble
ser que no estan massa clares. Rosa León va néixer a
Madrid el 4 de setembre de 1951 i
també s'ha dedicat
a la política,
creiem que va militar al Partit Socialista.
Parlan de l’autora de la cançó, la gran cantant i poeta xilena Violeta del Carmen Parra
Sandoval, va néixer a San Fabián de Alico, si be
algunes fonts diuen que va ser a San Carlos el 4 d’octubre de 1917, de fet a
aquesta ciutat hi ha una casa al carrer El Roble nº 531 i 535 que avui es un
momument a la memoria d’aquesta gran cantautora que es va dir Violeta Parra. Es va suicidar a
Santiago de Chile un 5 de febrer de 1967.
Ana Belén,
Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat y Víctor Manuel – Fiesta
Ara us hem seleccionat un altre tema de l'àlbum “El gusto es nuestro” i és una composició de Joan Manuel Serrat
que va gravar originalment a Mèxic, quan es
trobava exiliat. Quan
finalment el Noi va poder tornar a Espanya es va trobar que la cançó no agradava
als censors i
va haver de canviar-li una part substancial de la
lletra. En aquesta versió que
ens fan Ana
Belén, Miguel Ríos,
el mateix Joan Manuel Serrat
i Víctor Manuel
mantenen la lletra original, tal com
la va concebre i va
gravar Serrat al país dels mariachis. Mario
va rebre la versió "bona" ja que l'EP, amb funda de plàstic transparent,
l'hi va manar la seva novieta Magnòlia. Aquell
disc, completament original, li va ser robat
per un "amic" de la colla del carrer Bassegoda,
a qui li dèiem Bugalu
per vendre'l a un
altre "amic". Hi va
haver problemes al final ja
que Mario es va
assabentar de tot i per descomptat, va voler recuperar-ho. La lletra ens parla d'una revetlla a un poble, amb
les forces vives
de la població divertint-se sense convencionalismes i “Juntos los encuentra el sol a la
sombra de un farol, magreando a una muchacha” i en aquest
"junts", també hi havia el mossèn. Els quatre artistes, junts i durant els
mesos d'agost i
setembre de 1996,
Ana Belén,
Joan 
Manuel Serrat,
Miguel Ríos
i Víctor Manuel van realitzar una gira memorable de 28
concerts, una de les
primeres reunions de monstres de la música a Espanya, ells van crear un supergrup
i el públic els va donar la raó. Serrat li deia un dia a Mario que
aquest tipus de gires
/ reunions són
molt enriquidores. El resultat es va plasmar en un CD que es va publicar al novembre amb 21 temes gravats durant
la gira. Mario va
cobrir el que van realitzar a la
plaça de toros de Tarragona
que va ser produït per Plastic,
l'empresa que coordinava el seu amic Iñaki Martín i vam estar conversant una
bona estona abans del concert,
però no va poder
veurel sencer, va haver de marxar després una mitja hora de
bona música, a la redacció del Diari de Tarragona per escriure l'article abans del tancament i que la crònica pogués sortir
l'endemà, era un dels greus inconvenients d'aquest treball, però... que
hi farem. A la macrobanda
que portaban trobàvem
al trompetista Matthew Simon, Andreas Prittwitz (saxo,
clarinet i flauta),
Tito Duarte (percussió, Antonio Calero (bateria), Jaume Asúa (guitarres) i un
munt més de bons professionals. 
Raimon - Al País Basca
El gran cantautor Raimon
sempre ha estat
molt reivindicatiu en les seves lletres, dures
i incisives i en
aquesta versió de "El
Pais Basc" en la qual ens parla d'Euskadi,
en aquelles èpoques País Vasco i que es va gravar en
directe molts anys després de la original i
amb la censura ja
abolida. Raimon comença
precisament explicant els problemes que tenia quan
cantava aquesta cançó.
De fet el juny
de 1976 Raimon no
va poder actuar a la localitat
basca de Vergara per
que li va ser negat el permís governatiu, també
van ser prohibits els recitals que havia de celebrar a Vitòria el dia 12, en Ormeitegui, el 15, en Hernani,
el 19 i en
Deusto, el 24. Aquest
tema es va incloure en el recital que va
realitzar a Madrid i que va aparèixer en un
àlbum titulat "Inici
de càntic en
el temple", però s'havia editat inicialment
en un single publicat l'any 1968 amb "D'un temps d'un país" en la
cara B i un
any abans en un EP amb tres temes diferents. Raimon,
de veritable nom
Ramon Pelegero Sanchís,
va néixer a Xàtiva el 2 de desembre de 1940, en "el carrer Blanc",
un lloc 
que nomena en alguna de les seves cançons. Però el que pocs saben
és que inicialment va formar part del grup
Los Milos, amb Bruno Lomas,
Salvador Blesa i
Vicente Castelló, però a ell això del rock
and roll no
acabava d'omplir-lo, ell era més reivindicatiu i per
això va començar en
solitari. Mai va voler formar part d'Els
Setze Jutges, tot i que va actuar habitualment amb ells, opinava
que estaven al servei de la burgesia catalana. La foto (feta per Mario Prades) correspont a la seva actuació al 1er Festival de la Cançó Catalana de Tarragona que va ser produït per Mario i es va celebrar al Camp de Mart.
Tomeu Penya –
Unes cançons
Aquest tema us
el hem extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar l’any 2007
comptan amb la col·laboració de Paco de
Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de
"Galina" i que aquestas cançons de les que ens parla, son la solució
per molts dels problemes. A Tomeu el
va conèixer Mario quan ell era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer
Llovera de Reus. Actuava al Parc de
Sant Jordi aquella nit, li va fer una entrevista per al Diari de Tarragona i li va comentar
que la cançó seva que a ell més 
l'agradava de las que havia tret fins llavors,
era "Plou" i aquella nit se la va dedicar en el concert. Des de
aquell dia Tomeu Penya i Mario
han mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veuen, però es un
dels amics de Troba - Dors al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en moltes ocasions a casa de Mario i l'ha
convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de
Bonayn, encara que mai ha estat possible anar-hi. L’any 2010 va treure un nou
disc titulat “30 anys després”, gravat en directe i molt íntim, amb unes
quantes de les seves bones cançons. Os el recomanem des de Troba - Dors. 
La Trampa – Volver a casa
Tancarem el programa escoltant a La Trampa. Aquest tercet
en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria
gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va
arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó que sona a Troba - Dors, a la sintonia de la xarxa de emissores
de Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
aquelles que emeten el programa. La lletra ens parla de solitut, anyorança de
la persona estimada quan per motius profesionals tens que sortir llunny de la
teva llar, però el nostre protagonista finalment i amb tren, torna a casa. La
Trampa eren Pablo
Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció d'aquest
disc va estar a càrrec de Steve Taylor que
col·labora en els teclats, es va gravar als estudis STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz (ex-Olé, Olé)
als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La
Trampa 
encara va editar un parell de discos mes i es
van desfer. Pablo Perea, el
líder de la banda va néixer l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy
anomenat Criba. L'any 1988 es
posa en marxa La Trampa que es va
desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir l'any
1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia,
Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos,
El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad
Social, etc. Fa un parell d'anys Pablo
ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup
que mai havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una
cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol
empresa particular, per tant no els hi retraiem, si escau critiquem als
artistes que es deixen cegar i cauen en “la
Trampa” de la seva pròpia ambició. La
Trampa van tornar als escenarios i van gravar un nou
disc titulat “Laberinto”.
Acaba per avui Troba – Dors, però us
deixem amb bona companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten Troba – Dors. Ara baixem la persiana i ens tornarem a
trobar la propera setmana, a reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
