Romeria del Rocío a Tarragona
Aquest passat cap de setmana es va fer la tradicional i popular Romería del Rocio a la ciutat de Tarragona, on hi ha una forta costum per cel·lebrar aquest actes tan típicament del Sur de la Península. Aquí teniu unes imatges de quan passaven per devant la casa de Montse Aliaga i Mario Prades fetes per ell.
Moltes vegades buscant
els orígens podem trobar-nos amb veritables sorpreses que ens remunten
aquests inicis a èpoques molt més llunyanes del
que podem imaginar. Podem somiar, podem
imaginar, però la
realitat ens remunta sempre al passat, moltes
vegades molt llunyà. De tot això parlarem avui al principi i final del
programa. És clar que el pont
entre inici i final ens portarà per variats camins i estils i és que els nostres trobadors
són gent inquieta i nosaltres també,
per això avui viatjarem
per Guatemala, Cuba. Anglaterra, Sevilla, Madrid
i Catalunya, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans
Locals de Comunicació de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Nosaltres
som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades
Aixequem la persiana
Triana – Una
noche de amor desesperada
Començarem el
programa d’avui de Troba - Dors escoltan a Triana. Van ser la millor banda de rock andalús de la història,
superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es
totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla,
1945), Tele Palacios (El Puerto
de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa Luque
(Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) que abans havía
tocat amb Los Payos i amb el que
Mario tenia una bona amistat, li va explicar en certa ocasió que en una reunió
al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa,
la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la
cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" en
aquesta cadena, però a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un
portcentatge molt elevat dels seus drets 
d'autor. Jesús es va aixecà, es va recordar de la mare del representant de
la cadena i sopossem que també del de la casa de discos i va marxar-se
dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els
voltors. I Triana va triomfar
indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i
mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de
vegades costa molt poguer demostrar-ho. Volem deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component
viu, el amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va
posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats
“chupasangres” que tocaven amb Tele quan
aquest va tornar a posar en marxa Triana,
han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana, aixó si, comptan amb el soport de la vidua de Tele que te els drets del nom. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics.
Be, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Troba - Dors. Es trovaba al seu cinqué
disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat l’any 1981 i estava composta
per Jesús de la Rosa, comptant en
l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio
García de Diego (guitarra) i
Luis Cobos "Manglis"
(guitarra).
Triana, una banda mítica
Ricardo Arjona
– Mi novia se me está poniendo vieja
El cantant
guatemalenc Ricardo Arjona
(Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades,
va començar l’any 1984 i ha composat molt bones lletres. Aquest tema que
escoltem ara a Troba - Dors ens
parla de la seva nòvia i manifesta que "S'està tornant vella", però no
penseu coses estranyes, no es tracte d’un descastat que s’ha cansat de la seva
parella i vol camviarla per un altre de més jove, és un parlar metafónico ja
que la "núvia" a la qual dedica aquesta cançó del seu disc
"Independiente", publicat el 4 d'octubre de 2011, és la seva mare,
una mare que com tantes altres,
faci el que faci el fill, sempre està aquí, disposada a emparar-lo i
protegir-lo, encara que no tingui tot l'afecte que ella es mereix o el fill no
l’hi digui mai. Nosaltres volem fer un crit a favor de totes aquestes mares,
sempre patin per els seus fills. Un dels millors treballs de Ricardo Arjona és
"Historias" de 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de 
diamant. A Mario una de
les cançons de Ricardo Arjona
que més l'agraden és "Animal nocturno" que va estar molt bé
versionada per Bertín Osborne i que és
una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La podadora”, un
altre dia l’escoltarem i us ho explicarem el per què.
"Independiente", aquest disc del 2011, és un títol molt al·legòric ja
que és el primer àlbum que Ricardo
Arjona va publicar pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit
amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia
discogràfica anomenada Metamorfosis.
Quico Pi de la Serra – L’home del carrer
En aquesta cançó el cantautor Quico Pi de la Serra ens parla d’un home
del carrer que no te rés, tot ho ha perdut, dona, feina, cotxe, amics... no te
rés de rés. Francesc Pi de la
Serra i Valero va néixer a
Barcelona el 6 agost 1942 i és conegut popularment com Quico Pi de la
Serra. Guitarra, compositor, cantant i col·leccioniste de
guitarres, va ser un dels membres més representatius de l'anomenada Nova
Cançó i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un parell d’anys Quimet el va estar veient en directe a
Constantí i li va agradar molt. Quico
Pi de la Serra va
començar a Els Setze Jutges com
a guitarra, acompanyant els seus membres en les seves actuacions compartides,
però poc a poc va 
prenent el seu propi protagonisme com a cantautor, tot i que
en els seus inicis va formar part del grup Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana.
“L’home del carrer” junt a "Els Fariseus" que també es trovan en
aquest EP, son les seves cançons avui en dia més representatives dels seus principis com a cantautor. Quico Pi de la Serra vivia a la plaça de Sant Jaume de
Barcelona i és un gran col·leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva i les parets estaven plenes de guitarres de tot tipus, si bé
i des de fa uns quants anys va haver de deixà aquell pis de situació
privilegiada i per el que pagaba quatre rals de lloguer, però això és una altra
història.
Silvio
Rodríguez – Mi unicornio azul
A Cuba sorgeix la Nueva Trova Cubana, una ona musical relacionada amb els moviments polítics revolucionaris, esquerrans i nacionalistes que estaven tenint un gran auge en aquells moments, sobretot a Iberoamèrica degut a la Revolució Cubana,
en els
cinquanta i
seixanta i dins del moviment
de la Nueva Trova
Cubana i trobavem a gent que volien dir coses amb les seves cançons, moltes d’elles
plenes de missatges revolucionaris. Entre els músics i sobre tot
compositors i cantans que es van englobar dins d'aquest estil, destaquen Pablo Milanés i Silvio Rodríguez com els seus màxims exponents, però van haver-hi
molts més, entre ells Vicente Feliu, Amaury Pérez, René Urquijo, Sara González i molts altres. Nosaltres ara a Troba – Dors escoltem a Silvio Rodríguez que de fet sempre afirmava que ell no cantava, sols manava missatges. Possiblement la cançó més important en la carrera de Silvio Rodríguez Domínguez, nascut a San Antonio de los Baños el 29 de novembre de 1946, al costat de "Te doy una canción” és "Mi Unicornio Azul" que es va incloure en l'àlbum "Unicornio" de l’any 1982. És
una peça on el trobador cubà ens parla d’haver perdut l’ilusió, els somnis,
l’ingenuitat.
Mi unicornio azul (Silvio Rodríguez)
Mi unicornio
azul ayer se me perdió,
pastando lo deje y desapareció.
cualquier información bien la voy a pagar.
las flores que dejó
no me han querido hablar.
Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
no sé si se me fue,
no sé si se extravió,
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
si alguien sabe de él,
le ruego información,
cien mil o un millón
yo pagaré.
mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.
Mi unicornio y yo
hicimos amistad,
un poco con amor,
un poco con verdad.
con su cuerno de añil
pescaba una canción,
saberla compartir
era su vocación.
Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
y puede parecer
acaso una obsesión,
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel.
cualquier información
la pagaré.
mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.
pastando lo deje y desapareció.
cualquier información bien la voy a pagar.
las flores que dejó
no me han querido hablar.
Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
no sé si se me fue,
no sé si se extravió,
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
si alguien sabe de él,
le ruego información,
cien mil o un millón
yo pagaré.
mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.
Mi unicornio y yo
hicimos amistad,
un poco con amor,
un poco con verdad.
con su cuerno de añil
pescaba una canción,
saberla compartir
era su vocación.
Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
y puede parecer
acaso una obsesión,
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel.
cualquier información
la pagaré.
mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.
Santi Arisa – A Billy Holliday
El manresà Santi Arisa, és conegut com a bateria
de Pegasus, però la seva
trajectòria artística va molt més enya. En aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors, amb lletra de Ferran Anell i música de Santi Arisa, ens recorda a la gran
cantant de color Billie Holiday
(7 d’abril de 1915 – 17 de juny de 1959) a la que es coneixia com Lady Day i es trobava en el LP
"Taverna de poetes" on Santi
Arisa canta, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups
mítics del rock català dels 70 com Fusioon,
on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que
va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i
on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup
de jazz Lakatans que així mateix
va recuperar en els 90. Per cert en aquest tema Santi Arisa també toca la
batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer,
Rafael Escoté i Kitflus, a part d’altres bons
músics (tots a la foto). En aquest CD editat per Columna Música, Santi Arisa musica també poemas de Miquel Martí i Pol, Salvador
Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés 
Estellés, Josep Carner i altres. Santi Arisa va néixer a Manresa el 7
març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només
cantava. Més tard va formar part del Conjunto
Club San Remo. Ja com a bateria va ser component de diverses orquestres
de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a
l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en
algunes pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el
"sogre" de Mario, on feie de soldat a la conquesta d’América i és
volia passar per la pedra a l’actriu.
Patxi Andión –
María
Encara molts
recordareu aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el
seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que amb no tanta repercussió mediàtica,
tenen molta més qualitat. Una d'elles és "Rogelio", una lletra descarnada
i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar o
“El maestro”. Patxi Andión va
interpretar el paper del Che Guevara
en l'òpera-rock "Evita", amb Paloma
San Basilio, pero també va fer cinema, recordeu “Libertad provisional”
amb Concha Velasco (tots dos actors a la foto). Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre
de 1947 a
Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema que escoltem avui "María", es trobava
en el seu LP titulat "Amor primero" de 1983. La cançó de Patxi Andión es va publicar en format
single i
ens parla d’un home empresonat i que somia amb la llibertat. Una
vegada Mario va organitzar un acte a la presó
de Tarragona on va actuar la cantant Mara Castel i va escoltar a un pres dir-li una cosa a un dels
funcionaris, dins d’un coloqui distes que el va impressionar: "Jo cumpliré la
meva condemna i marxaré, però tu et quedaras aquí fins que et jubilis”.
Fa cosa d’un any va morir Amparo Muñoz que
havia sigut la seva dona i de la que estava divorciat. Ara i parlan de Madrid, Mario
recorda haver escoltat també una frase sobre la capital del regne que li va
agradar, la va dir un company de treball, supervisor del departament de Pàgines Groges de Telefónica "A Madrid ningú se
sent foraster perquè ningú és de Madrid". 
Eric Clapton –
Tears in heaven
Algú ens va
preguntar ja fa un temps, no sebem si com a pregunta trampa o no ja que donava
una dada errada Quin guitarrista havia perdut un fill de 5 anys en un gratacels?
Bé la resposta és òbvia, si tenim en compte que el nen no tenia 5 anys, quan va caure des del pis 53, comptava quatre anys d'edat. Es tracta d'Eric Clapton. El 20 de març de 1991, el seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir
en caure d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per
la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton (a la foto de jove) en el tema que escoltem
avui a Troba - Dors, "Tears
in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó apareix primer
a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en el seu 
àlbum
de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor
cançó de rock de l'any. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals.
Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps
segons la revista Rolling Stone.
Començar la dècada dels 90 va ser tràgic per Eric Clapton ja que el 27 d'agost de 1990, el seu company Stevie Ray Vaughan, amb el que estava
de gira i dos dels seus tècnics de la matieixa gira van morir en un accident
d'helicòpter i allò va afectar a Eric
Clapton (Ripley, Surrey, 30 de març de 1945), després arribaria la mort
del seu fill. La veritat és que creiem que un pare no ha de sobreviure a un
fill, tot i que la vida sempre segueix, però la veritat és que resulta molt
dur.
El Pescaílla – Extraños en la noche
Per tancar el programa d'avui parlarem de la rumba catalana
i els seus orígens i ho farem escoltant el que
al costat de Peret, està
considerat el seu creador, es
tracta del guitarrista i cantant Antonio González, conegut artísticament com
El Pescaílla. Peret i Antonio González van
crear un estil de tocar la
guitarra anomenat "el ventilador"
que és la font de la que va
brollar un rierol que quan
esdevé cabalós riu
va passar a ser la Rumba Catalana. Eclipsat
per l'ombra de Lola Flores, la
seva dona, El Pescaílla era un gran artista amb
carrera pròpia i molt important, però
que va supeditar-la a la de la seva
esposa fins que molts pràcticament es van oblidar tot el gran artista que ell era. En
aquesta ocasió us el portem realitzant a ritme de rumbeta
una interessant versió del clàssic avui en dia
"Extraños en la noche"
que va popularitzar a tot el món Frank Sinatra
i que us extraiem d'un disc editat fa
un parell d'anys recuperant
antics enregistraments que es va titular “Tiritando”. Antonio González va néixer al barceloní barri de Gràcia l'any 1925 i va morir a Madrid el 12 de novembre de 1999. De fet la rumba catalana va
sorgir de la fusió entre rumba
cubana i sons
flamencs, precisament entre els gitanos del barri
de Gràcia i els
de la plaça del Sol d'Hostafrancs. La catalogada
com a "Primera rumbera" va ser Granito de Sal, en els anys
20 del passat segle,
però això és un error ja que ella interpretava al Paral·lel barceloní rumba
cubana. La rumbeta
catalana sorgeix imparable
de la mà de Gato Pérez, un argentí afincat a
Catalunya que cantava rumbes
moltes vegades en català, però els que podem
considerar pares de l'actual
rumba catalana són Mirasol Colors que l’any
1977 van gravar "La Rumba Criminal"
i aquest és
l'antecedent més directe
de la actual rumba catalana, un antecedent molt allunyat
en el temps de La Troba Kung Fu dels que hem trobat
fonts a la xarxa
que els cataloguen com a autors
de la rumba catalana, res més allunyat de la
realitat. L'any 1974 es va
crear l'Orquesta Mirasol, en la
qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva
música més cap a la salsa i la rumbeta que al jazz original dels seus inicis.
El cantant en aquest primer tema va ser Manel
Joseph que va formar més tard l'Orquestra
Plateria i que havia estat component de Dos + Un. No volem acomiadar-nos sense dir-vos que en els setanta van
sorgir dues tendències dins
de la clàssica rumba aflamencada creada per
Peret i Els Pescaílla, la rumba blanca
amb gent com Rumba 3, Maruja Garrido o Los Amaya, entre
d'altres, i l'anomenada rumba taleguera, els seus màxims exponents van ser Los Chichos, Los Chungitos, Los Calis i
molts més.
Conclou Troba – Dors per aquesta setmana, baixem
la persiana i fotem el camp, però abans us deixarem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten Troba – Dors. Ens retrobarem en el proper programa, a
reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
