domingo, 7 de octubre de 2012

Troba-Dors programa 08-10-2012

Si ens amenaça la piçonadora de l’asfalt i del retroprogrés, busquem camins de terra, també bruts però menys negres. Si ens volen treure el son i la son: escrivim, cantem aquest somni. Si ens volen posar fronteres (polítiques, culturals, ètniques...), pensem que les fronteres es fan més dèbils sota l’aigua.

I la música, amigues i amics, és aigua: flueix, és lliure, es fa escuma, es fa fonda, s’escapa tot deixant-nos un pensament, un somriure. Avui portem cançons de músics rodamóns i cercamóns que han transitat molts camins de terra i agua. Avui també portem a la nostra motxilla cançons de gent de casa nostra que han sabut trobar les paraules apropiades, els mots justos, per dir allò que diu i sent el poble però no sap dir la propaganda. Si us quedeu amb nosaltres, amb Mario Prades i Manolo Rivera, sintonitzant Troba - Dors, des de la xarxa d'amissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, sabreu del que parlem.

Aixequem la persiana

Cacho Castaña – Mi viejo el italiano

Es tracta d'un tema que ens parla d'emigració i obrir-se camí en terra estranya, una cosa que els espanyols coneixem bé, encara que aquella emigració no és com les actuals. Argentina es va nodrir d'espanyols i italians i Cacho Castanya en aquest tema ens parla de vivències propies, del seu pare, emigrant que va arribar des de la seva Itàlia natal buscant un camí que va trobar en terres argentines. La veritat és que si alguna cosa hem de recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat per explicar vivències. Cacho Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que sona ara a Troba-Dors per obrir el programa d’avui. Cacho Castaña es molt bo i con us deiam barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 y mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna i va néixa el 11 de juny de 1944, com diu en aquesta cançó que escoltem ara a Troba-Dors, al barri de Flores, a Buenos Aires. La cançó que escoltem la trobem en molts dels seus recopilatoris.

Bob Dylan – Hurricane

El jueu errant va gravar aquest tema per al seu LP "Desire" que es va editar el 16 gener 1976 arribant a ser dues vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d'Or a Anglaterra. La cançó està inspirada en la vida del boxejador de color Rubin Hurricane Carter (6 de maig de 1937) que va ser empresonat l’any 1966 acusat de triple homicidi, i era innocent. Sobre la seva vida es va fer una pel lícula protagonitzada per Denzel Washington Jr. Quan finalment va ser excarcerat, Huracà Carter (a la foto d'abaix) es va convertir en el director del Defense of the Wrongly Convictes (Associació de Condemnats per Error). Bob Dylan es deia Robert Zimmerman, encara que va canviar oficialment el seu nom a Bob Dylan quan es va convertir al catolicisme. Va començar sent un cantant folk, però quan The Byrds van gravar la versió del "Mr Tambourine man" i Bob Dylan va veure les xifres de vendes, va decidir que si algú havia de beneficiar-se del seu treball era ell i també es va electrificar. Això li va representar crítiques i perdre a molts dels seus seguidors, però va aconseguir un èxit massiu que per ell, ho compensava tot. De fet fins i tot quan es van publicar unes cintes pirates dels famosos "Enregistraments del soterrani" que va realitzar amb The Band al sopterrani de la seva casa i com assaigs, després del greu accident que el va mantenir allunyat dels escenaris durant un temps, Bob Dylan va ordenar a la discogràfica que edités en disc les copies que ell tenia, malgrat la seva nula qualitat i la negativa de la casa de discos i és que quan hi ha diners pel mig, ell ha de treure el major profit. La veritat és que és un garrepa de molta cura. Mario recorda un concert que van organitzar a Bilbao l’any 1995, quan era soci de Lacre Produccions i en el qual els va exigir tindre telèfon al camerin. El telèfon de l'habitació de l'hotel ho pagava Bob Dylan, el del camerin l'empresari que l'havia contractat i que creo recordar es deie Roland. Les factures van resultar curioses: Telèfon Hotel: Zero pessetes, Telèfon camerino: 125.000 pessetes. Finalment i per salvar el client van haver d'assumir el 50% de la factura telefònica. Sempre va ser un gran garrepa i de fet ell i el seu fill Jakob Dylan, també cantant, no es parlen des de fa anys. Es va comentar que una de les principals raons va ser el fet que Bob Dylan li va piratejar una cançó al seu fill i la va gravar ell constant com a autor, la veritat dubtem que se sàpiga mai, però...

Big Mama Montse – El blues de l’inflacció

Venim a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquesta terra nostra. És la cantan catalana Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i donaba titol al CD “El Blues de la Inflació”, publicat per DiscMedi al 1994 i on conta amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa”, Amadeu Casas i la mateixa Big Mama Montse a la veu i guitarra. Una vegada Mario va montà un concert de Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus (la foto es d'aquell concert i la va fer Mario Prades). Organitzan una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Mario es va quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una li va resultar molt curiosa. Un periodista li va comentar que diense Big Mama, ell s'esperava una cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era blanca, no estava grassa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi. Per cert, aquesta cançó on no deixa massa be al President del que parla, es una composició de la mateixa Montserrat Pratdesaba i ens diu que canta en català per poder tenir una subvención i sortir a la televisió. (a la foto Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia)
Big Mama Montse en concert a Reus (Foto: Guitar-T Produccions)

Luis Eduardo Aute – Somnis de la Plaça Rovira

En diverses ocasions, no masses, Luis Eduardo Aute ha gravat en català i és que quan la seva família va tornar de Filipines, van residir al barri de Gravia de Barcelona, tal com ens explica ell mateix en el text d'aquesta cançó, l'única en la llengua de Mossèn Cinto que es va incloure en el seu CD "Intemperie", publicat l'any 2010. De fet Aute xapurreja català, no gaire , és clar, però el parla i és tot un detall. Jo recordo el concert que va celebrar a la Monumental de Barcelona cobrint les dates que va deixar vacant Miguel Ríos quan va suspendre la gira "Rock en el Ruedo", quan Aute va sortir a l'escenari va explicar que estava molt content de ser-hi i ho va dir en català, ficant-se en aquell mateix instant al públic assistent a la butxaca. En el back stage em vaig trobar a Carlos Tena, feia temps que no es vèiem i sense donar-li temps a dir res el va ficar al camerino d'Eduardo per "presentárselo", clar que mentre Eduardo i Mario es descojonàban davant la sorpresa de Carlos, li van tindre que explicar que ja feia temps que es coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i nosaltres que sabem quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que va ser Massiel qui  el va animà ha fer-ho.

Lluís Llach – Que tinguem sort

Lluís Llach va ser un dels primers que al costat de Maria del Mar Bonet i Maria Amèlia Pedrerol, es va sumar al que van dir Novísima Cançó Catalana, la part més moderneta de la Nova Cançó i Els Setze Jutges. Cançons seves com "L'Estaca" formen part de la nostra cultura musical. La cançó que escoltem ara, un cant d'amor, es va incloure en el seu àlbum "I si canto trist" que Lluís Llach va publicar l'any 1972 a través d'Edigsa o poser va ser amb Fonomusic. Lluís Llach i Grande va néixa a Verges, Girona, el 7 de maig de 1948. Durant molts anys va traslladar la seva residència a la tarragonina població de Porrera, on va néixa la seva mare, i va intervenir en les campanyes d'ajuda a la població quan es van produir les riuades que la van assolar, encara que ara creiem que actualment resideix a Àfrica. Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb acompanyament de músics ja que ha seguit realitzant actuacions ocasionals. el dia 24 de març de 2007 a Verges. Les entrades es van esgotar en mitja hora i Lluís Llach va realitzar un segon concert l'endemà. Quan Lluís Llach va celebrar els seus 25 anys en el món de la música era artista del segell CBS i se li va criticar i molt per celebrar el seu aniversari musical a Madrid en lloc de fer-ho a Catalunya. Mario opina que els millors discos en la carrera de Lluís Llach són "Viatge a Ítaca", "Campanades a morts" i sobre tot "Un Pont de Mar Blava", els discs "Menys" Lluís Llach de la seva àmplia discografia. Tot i ser autor de lletres i músiques, Lluís Llach a musicat i interpretat poemes de Constantino Cavafis, Màrius Torres, Josep Maria de Segarra, Pere Quart, Joan Salvat Papasseit i sobretot Miquel Martí i Pol.

Que tinguem sort (Fragment)

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg. 

Paco Hilaluna – Ania

Mario va conèixa Paco Hilaluna, aquest bon cantautor de Tarragona que avui us portem a Troba - Dors i de veritable nom Francisco Ortega Márquez, precisament quan va publicar el CD “Algún asunto entre labios” del qual us extraiem aquesta cançó d'amor dedicada a una dona anomenada Ania , l'any 1996 i creiem gairebé amb tota seguretat que va ser el seu primer treball discogràfic. Va ser editat pel segell SBD Records. Mario va realitzar-li una entrevista a Paco Hilaluna per Diari de Tarragona, aquell dia es van conèixa. Entre els músics que l'acompanyen en les gravacions del disc trobem a Luis Chacóna la percussió, Carmen Gómez al violoncel i Miguel del Moral (bateria), sense oblidar a la germana de Paco, Carolina Ortega als cors. Manolo també el coneix des de fa anys. Per cert, quan va cantar “Ania” era Paco Hilaluna, discos després i fins ara és Paco Enlaluna. El nom no fa la cosa. I més en aquest cas d’aquest trobador transformista. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment. És guionista de programes d’humor (entre d’altres per a José Luis Moreno), se li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Un showman. No us perdeu els seus directes.

Braulio – Pequeña amante

El cantant i compositor canari Braulio ens parla en el texte d’aquesta cançó de la relació d'un home madur amb una joveneta, per aixó el títol "Pequeña amante", conscient l'home de que la cosa acabarà malament i demanant-li a ella sobretot sinceritat quan arribi el final. La veritat es que aquest tipus de ralació amb una de las dues parts molt més madura que l’altre, siguin del sexe que siguin, casi sempre acaban con el Rosari de la Aurora. Braulio Antonio García Bautista (Gran Canària, 1946), es va donar a conèixa en quedar en segona posició en el  Festival de Benidorm amb "Déjalo volver", un tema on el fill li demana a la mare el perdó per al seu penedit pare per totes les putades que li va fer i per haver-la deixat, una altra cosa que avui estaria mal vista, els maltractadors, siguin del tipus que siguin, molt lluny. Hi va haver molt d’enrenou perquè el guanyador del festival va ser Dyango, però es va parlar que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat veritablement Braulio. De fet la crítica així ho va reconeixa no oficialmente. Dyango deia un dia a Mario que en el cas de que fos així, ell no era consciente de rés i Mario, coneixen-lo, el va creure.

Ana Belén – El hombre del piano

És curiós, però encara avui en dia molts afirmen que "L'home del piano" és un tema d'Ana Belén o de Víctor Manuel i això és un gran error ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant nord-americà Billy Joel. És clar que també va ser un gran èxit, aquí a Espanya i Sud-América, la versió que va realitzar Maria del Pilar Cuesta Acosta (Madrid, 27 de maig de 1951), a la que coneixem com Ana Belén i que va conèixa al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel.lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tenim masa clar (us posem al blog una foto de la pel.lícula). Al cinema Ana Belén va debutar a la pel.lícula "Zampo i jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres. L’any 1980 Ana Belén va editar el disc “Con las manos llenas”, en el qual s'incloïen els temes "Què será" de Chico Buarque i "El hombre del piano" que escoltem ara, les dues adaptacions realitzadas per Víctor Manuel, "El hombre del piano" es convertiria en una de les millors cançons de la carrera d’Ana Belén.

Tanquem Troba-Dors per avui i baixem la persiana. La setmana que be tindreu un nou programa de Troba-Dors des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Per tant sols ens queda dir-vos Adeu!.

Manolo Rivera
Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen