Troba - Dors programa 04-02-2013

A vegades, ens preguntem, què és més fàcil, anar a favor de la corrent o anar a contracorrent? Segurament el més fàcil seria dir: a favor de la corrent i del corrent. Però no se’n refieu. Moltes preguntes són capcioses. El context i els matissos són importants, i també en música. Aquí a Troba - Dors posem cançons que ja no es punxen (que no s’emeten). Aquí a Troba - Dors us ofrenem cançons que no saben de pàtries ni de banderes, i no per això perdem la identitat. Aquí a Troba - Dors no ens deixem enlluernar pels cants de sirena de la societat de consum, aquí anem a contracorrent, volem i ens sentim lliures. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, Manolo Rivera i Mario Prades comencem el programa a Tarragona i dient com sempre 

Aixequem la persiana

No lo sé! – Tierra de nadie

Tan Manolo com Mario coneixen i mantenen una bona amistat amb els nois del grup tarraconí No lo sé! que per cert ja no són tan nois com quan van començar a mitjans dels anys vuitanta i es deien R.P.M. Precisament va ser la revista musical barcelonina RPM, llavors dirigida per Natalia Kim, qui els va recolzar en els seus principis i els va ajudar a aconseguir el seu primer disc, en una línia pop molt propera a la ràdio-fórmula. Després de dos discos va començar el seu cambi musical. El grup sempre s'ha centrat al voltant de Miguel Alberto i Ramón, encara que han tingut rotació de bateries. En aquest CD, publicat l'any 1996 a través de Picap, del qual us hem extret la cançó que escoltem ara a Troba – Dors per començar el programa d’avui i que es va gravar en els seus propis estudis que es trobaven a la carretera de Tarragona a Sant Pere i Sant Pau, a més de Miguel Alberto Cruz i Ramón Romeu, trobem a Fernando Julián a la bateria i els tres signen  molts dels temes, però van comptar amb les col·laboracions de Àngel Santiago (teclats i sintetitzadors), Susana Caparacena (veu i violoncel) que col·labora en aquesta cançó, Raúl Cruz (guitarra) i Sergio Santiago (baix). L'àlbum “Canciones desde un mundo en franca retirada” va ser produït per ells mateixos. Us explicarem una anècdota, l'any 1988, un parell d’anys abans dels populars festivals "Rock & Reus" que es van celebrar-se durant anys, Mario va organitzar a la Palma de Reus amb col·laboració de l’Ajuntament de la ciutat el festival "A Reus Rock" Trobeu la similitud de noms? El cartell va ser La Mujer Pianista, Patrick Glass i RPM. A sota teniu una foto d'aquella actuació feta per Mario Prades, la del costat també es seva. Per cert, des de fa temps Miguel Cruz es el president de la Associació de Músics de Tarragona, la AMT i també ha gravat en solitario signant con Satori.

RPM, concert de Reus (Foto: Mario Prades)

A sota No lo Sé! a Tarragona (Foto: Cedida)

Chingon – Cielito lindo

“Cielito Lindo” és una de les cançons més representatives de la música folklòrica de Mèxic, una peça tradicional d'aquest país, escrita l'any 1882 pel compositor mexicà Quirino Mendoza y Cortés. Es diu que part d'aquesta cançó està basada en una seguidilla de Lope de Vega. En els mundials de futbol i altres esdeveniments esportius internacionals és cantada per donar suport al equip de Mèxic i també la fan servir, en alemany, és clar, per animar al Bayern de Munich. Aquesta és una curiosa versió a ritme de tex-mex que ens porten el grup Chingon, una banda molt cinematogràfica, liderada pel director de cinema Robert Rodriguez que ens porten aquest clàssic del folklore sud-americà, a la seva manera, es clar. Aquest tema es va incloure al film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert Rodriguez, protagonitzat per Johnny Deep, Antonio Banderas i Salma Hayek. Robert Rodriguez es un home que te el seu propi grup, anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. Per aquesta raó gairebé sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules. De fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert Rodriguez els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Els Chingon, només han gravat un àlbum, però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Son un grup al que podríem enquadrar dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i angles.

Els Chingon en directe

A dalt Antonio Banderas i Salma Hayek, a sota els

 tres actors de la pel·lícula amb Robert Rodiguez

Dolors Lafitte – Soc una bleda

Antigament les mares deien als seus fills que quan volguessin casar-se, havien de fer-ho amb "Una noia aixi com cal" i Dolors Laffitte ens explica en aquesta cançó que ella era una d'aquestes noies, però com es considerava una bleda, quan fos gran canviaria completament i sempre diria que SI a alló que ara, quan li demanava un noi, ella deia sempre NO. Les quatre cançons d'aquest EP publicat per el segell Diàbolo l'any 1973, eren composicions de Jaume Vidal i Alcover. Maria Dolors Laffitte i Masjoan va néixa a Roda de Ter, a l'agost de 1949, va morir a Girona el 15 de febrer de 2008. Va ser una cantant en llengua catalana que va incloure en el seu repertori cançó d'autor, música tradicional catalana, lírica trobadoresca, va recuperar la música antiga sefardita i va difondre l'obra de poetes catalans. Va estar vinculada en els seus inicis al moviment de la Nova Cançó i va ser coneguda artísticament primer com Dolors Laffitte i posteriorment com Maria Laffitte. Va començar a cantar l'any 1964 a la seva ciutat d'adopció, Manlleu i Dolors Laffitte va gravar el seu primer disc "Cançons occitanes" l’any 1968, amb tan solo18 anys. L'any 1968, va participar al costat de Lluís Llach al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "A cara o creu" de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, el single va ser editat per el segell Concèntric . Aquest mateix any van rebre el premi Disc Català de l'Any.

Ovidi Montllor – Gola Seca

La veu feridora, punyen, dura i al mateix temps plena d’irònica d'Ovidi Montllor ens parla en aquest tema del fet que tots volem imposar el nostre criteri sobre el dels altres i que d'aquesta manera, amb aquest taranna, no hi ha forma de posar-nos d'acord ni de poder tirar endavant. La veritat és que es podria aplicar perfectament a la situació política del país i tantes coses que passen en l'actualitat, però aquesta cançó es va gravar l'any 1969, incloent-se en un EP al costat de "Cançó d'amor", "La fàbrica Paulac" i "Història d'un amic". El cantautor i actor Ovidi Montllor i Mengual va néixa a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Ovidi Montllor va morir a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag un 10 de  març de 1995. Cinc mesos abans, a Alcoi, la seva ciutat natal, se li havia tributat un homenatge per tota una vida lluitant per la llibertat i la democràcia. Ovidi Montllor va militar al PSUC i posteriorment en el Partit dels Comunistes de Catalunya, fins la seva mort. Va formar part del moviment de la Nova Cançó, encara que creiem que mai va arribar a incorporar-se a Els Setze Jutges. En la seva àmplia filmografia cal destacar el seu paper a "Furtivos" amb Lola Gaos que va portar cua ja que es va parlar de que el gos que mata Lola Gaos a la pel·lícula, el van matar de veritat. Ells sabran el que van fer. A mitjans dels anys 70 Toti Soler va esdevenir el guitarra que l'acompanyava en totes les seves actuacions, encarregant-se també dels arranjaments musicals dels seus discos. Van ser molt anys treballan junts, més de 25. Al llarg de la seva carrera Ovidi Montllor va interpretar textes de Salvador Espriu, Vicent Andreu i Estellés, Pere Quart i molts escrits per ell mateix. Amb la arrivada de la democràcia es va dedicar molt més a la seva tasca d’actor que a la de cantant.

Miguel Poveda – La bien pagá

El poeta Manuel Machado va dir en un dels seus romanços:

"Hasta que el pueblo las canta,

las coplas, coplas no son

y cuando las canta el pueblo,

ya nadie sabe el autor..."

La cobla espanyola va tenir el seu apogeu a la postguerra i sempre va estar ben vista pel règim que va potenciar la cobla com un instrument aglutinador amb regust a sud. Era la Reina en aquells antics programa de ràdio de Discos Sol·licitats. És clar que l'arribada del pop i la transició van anar relegant la cobla al bagul dels records. Per descomptat hi ha hagut intents perquè la cobla ressorgís de les seves cendres. Als 70 i 80 trobàvem a gent com Rocío Jurado, Luis Lucena, Marisa Montes, Isabel Pantoja, Conchita Márquez Piquer i altres que la van aproximar al pop comercial i a les llistes de la ràdio fórmula. Altres van intentar un ressorgiment de la cobla d'arrel amb tocs de modernitat original, entre ells destacarem a Martirio o Falete. Aquesta versió del "La bien pagá", tot un clàssic de la cobla més ancestral que va popularitzar Miguel de Molina en la pel·lícula "Esta es mi vida", dirigida per Ramon Viñoly Barreto, rodada a Argentina el 1952 i que van escriure Ramon Perelló i Joan Mostazo, està molt més propera al flamenc gràcies a la tasca de l'extraordinari cantaor Miguel Poveda que de nom complet Miguel Ángel Poveda León, va néixa a Barcelona el 13 de febrer de 1973. El tema el va incloure en el seu doble àlbum “Coplas del querer” que va publicar l'any 2009 a través del segell Universal-DiscMedi en què va recuperar tota una col·lecció de cobles clàssiques. El doble CD va ser Disc d'Or. Per cert, Manolo ens recorda que Miguel de Molina va ser perseguit per elements del règim franquista per la seva condición gay i finalment va tindre que autoexiliarse a l'Argentina.

Les Luthiers – Bolero de Mastropiero

Les Luthiers són els fabricants d'instruments musicals, aquells artesans que modelen harmonies amb les seves mans i que després desgranaran els estilistes de cada instrument. Però en aquesta ocasió els nostres Les Luthiers que ens arriben des de l'Argentina, a més de fabricar els seus instruments es surten dels ortodoxos i utilitzen harmoniosament i molt bé, per cert, objectes completament allunyats del món de la música. Us recomanem que vegeu algun dels seus vídeos perquè no tenen desperdici, sobretot tenint en compte la posada en escena: Cinc tipus elegantment vestits amb smoking negre, encara que van arribar a ser set, seriosos, no s'en riuen ni per casualitat, però a mesura que les seves cançons van sonant comencen a desmadrar-se individualment, però això si, sense immutar-se per rés, clar que les cançons que comencen sempre en pla seriós, acaben sent una broma plena de simpatia i bon humor. Com a exemple us hem seleccionat aquest bolero del que ells mateixos ens fan la introducció que "aparentment", és cosa molt, però que molt seriosa, però no tant, ja veureu. Les Luthiers van sorgir a la ciutat de Buenos Aires i el grup va ser fundat per Gerardo Masana l'any 1967 i inicialment va comptar amb Daniel Rabinovich, Marcos Mundstock i Jorge Maronna, encara que se'ls van unir Carlos López Puccio i Carlos Núñez Cortés. Hi ha hagut molts canvis en l'formació i actualment són cinc. L'any 2011 van ser uns dels candidats als Premis Príncep d'Astúries. "Bolero de Mastropiero" es va incloure inicialment en el seu segon àlbum "Cantata Laxatón" que van publicar l'any 1972 i va ser el disc que els va donar a conèixa en el mercat espanyol. En aquest enregistrament eren set: Gerardo Masana, Marcos Mundstock, Jorge Maronna, Carlos López Puccio, Carlos Núñez Cortés, Ernesto Acher i Daniel Rabinovich.

Les Luthiers i els seus estrafolaris instruments

Horacio Guarany y Mercedes Sosa – Si se calla el cantor

Horaci Guarany és un dels grans trobadors del folklore argentí, encara que ell va començar professionalment com a cantant a l'Orquestra de Herminio Giménez, interpretant temes del Paraguai en llengua guarany. És clar que abans va baixar de les seves muntanyes de Santa Fe a la capital per cantar amb la seva guitarra per boliches atrotinats. En moltes ocasions va musicar textos del poeta Juan Eduardo Piatelli, encara que aquesta cançó que es va editar en single, compta amb la col·laboració de Mercedes Sosa i va ser gravada l'any 1973, és una de les més importants composicions, lletra i música seva, i va ser el títol de la primera pel·lícula que va protagonitzar. Políticament molt compromès amb el Partit Comunista, Horaci Guarany, de veritable nom Eraclio Catalin Rodríguez Cereijo, va néixa a Las Garzas, Província de Santa Fe, un 15 de maig de 1925, de pare indígena i mare espanyola, de Lleó. L'any 1974 Horacio Guarany és amenaçat de mort i va patir atemptats amb bombes, sembla que es tractava del grup parapolicial Aliança Anticomunista Argentina. Finalment li van donar 48 hores de termini per abandonar el país i al desembre es va exiliar, primer a Veneçuela, després a Mèxic i finalment es va venir a Espanya. La dictadura militar argentina va ordenar retirar tots els seus discos i en les emissores de ràdio es va dictar censura per moltes de les seves cançons, entre elles "La guerrillera" i "Estamos prisioneros". Va tornar a la seva Argentina l'any 1978 i el 20 gener 1979 va patir un atemptat amb bomba a la seva casa del carrer Manuel Ugarte, a Buenos Aires del que va sortir il·lès. Finalment el desembre de 1983 retorna la democràcia a Argentina i pot fer recitals en públic un altre vegada i torna a sortir a la televisió. Per cert, Horaci Guarany que també ha escrit llibres, va recolzar la candidatura presidencial de Carlos Saúl Menem, del qual era amic personal. Mario recorda que una vegada i conversant amb un amic argentí va sorgir el nom d'Horaci Guarany, aquell l'argentí va exclamar rient: “Es un tipo genial, ché, siempre borracho”.

Luis Eduardo Aute – Cine, cine

Una de les cançons més conegudes en l'àmplia carrera de Luis Eduardo Aute és aquesta que us portem ara a Troba - Dors. La cançó es va extreure de l'àlbum "Cuerpo a cuerpo" que Aute va publicar l'any 1984 i curiosament, tenint en compte que és una de les cançons més recordades del cantautor, es va editar com a cara B d'un single amb "Una de dos" al primer costat. A "Cine, cine" ens fa un recorregut per les pantalles cinematogràfiques de la seva joventut, començant pels "400 cops" de François Truffaut, deixant clar que per Eduardo el cinema és il·lusió i com el mateix diu... “Todo en la vida es cine y los sueños cine son”. És clar que també demana perdó perquè hi ha moments que confon el cinema amb la realitat. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de  setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català. Mario i el es van conèixa quan va actuar a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. Mario encara recorda com es descollonava Eduardo quan un dia li va preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 Aute va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves propies cançons.

Queen – One year of love

En aquesta cançó el grup Queen ens parlen que un any al costat de la persona que s'estima val per tota una vida sense ella. És una cançó molt romàntica d'aquesta gran banda britànica. Des de la banda sonora del film "Els Immortals", la gran pel·lícula en la irregular carrera de l'actor Cristopher Lambert i que allèn les nostres fronteres es va títular "The Highlander", us portem a Troba – Dors aquesta gran balada en majúscules, tot un “peaso cansión” que ens interpreta la banda britànica Queen, grup que liderava el malaurat Freddie Mercury i en la qual també es trobaven el guitarra i compositor Brian May que de fet era el cerbell del grup, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon. Freddie Mercury, de veritable nom  Farrokh Bulsara, va néixa a Zanzíbar, Tanzània, 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de premsa que patia la SIDA. Queen es calcula que ha superat els 300 milions de discos venuts a tot el món. Aquest tema s'havia inclòs en el "A kind of magic" l'àlbum va arribar al número 1 mantenint-se en les llistes durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la pel·lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del film. La veritat és que el single amb "A Kind of Magic" va arribar al tercer lloc al Regne Unit i va aconseguir el primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van emprendre el "Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta anticipació i que va recalar en estadis a l'aire lliure d'Europa. Seria l'última gira de Queen amb Freddie Mercury. Una de les actuacions més recordades del Tour van ser les dues dates que van realitzar a l'estadi de Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones cada nit i venent-se les entrades en només sis hores. Van començar els dos concerts interpretant "One Vision". Wembley és a més a més el concert més recordat en la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més gran, la plataforma de llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que fins ara a l'estadi mai s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va realitzar amb quinze càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al desembre del mateix any es va editar al "Live Magic", el seu segon disc en viu, en el qual recullen les millors preses extretes dels concerts de Wembley, Budapest i el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986, va ser l'últim concert de la gira i va reunir 120.000 espectadors. Es calcula que el "Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones arreu del món. Després de la gira, al començament de 1987, Roger Taylor i John Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar la seva vida personal. Freddie Mercury va aprofitar el moment per treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema de The Platters, com single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer disc com a solista de Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, més de vuit octaves, utilitzava sempre un aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers (Free, Bad Company, etc.) el nou cantant de Queen, però els va deixà després d'haver gravat quatre discos i haver fet unes quantes gires, crec que tots els CD's son en directe.

Pep Sala i Gerard Quintana – Només una cançó

En aquesta peça que escoltem ara a Troba – Dors, Pep Sala amb Gerard Quintana es explican com una cançó pot tindre la sol·lució a mols dels problemes cotidians. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell a Mario l'unia una bona amistat. Pep Sala és un gran col·leccionista de llibres i una vegada va ajudar a Mario a taxar la biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la hem extret del doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va publicar l’any 2008 i on l’amic Pep Sala compta amb las col·laboracions de Gerard Quintana, Montse Llarás dels Bars i Monica Green. Josep Sala i Bellavista, conegut artísticament com Pep Sala, va néixa a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. L’any 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte paral·lel per donà sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau. Fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala ha convidat a Mario per fer cors en algunes de les seves gravacions, una d’elles amb Lorenzo Quinn però ell que valora en molt la seva amistat, sempre ha rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona cançó.

L'amic Pep Sala

Vinicius de Morahes, Toquinho y Maria Creuza – Si todos fossem iguais a vocé

Tancarem el programa d'aquesta setmana de Troba - Dors al Brasil Brasileiro escoltant una reunió de genis que va tindre lloc a l'Argentina, concretament a la Fusa, una sala mítica. De fet l'àlbum del qual us extraiem aquest tema i que va ser reeditat per DiscMedi en els 90, es va titular "Vinicius de Moraes a La Fusa" i és una de les primeres gravacions del trobador brasiler realitzades a Argentina, a principis dels anys 70 i l'acompanyen Toquinho i l'extraordinària cantant Maria Creuza, una dona de gran bellesa en aquelles èpoques i amb la qual el temps no ha estat benigne. De fet Vinicius va gravar un altre disc en directe a la Fusa, aquest acollidor i mític cafè-cantant de Mar del Plata propietat de Silvina i Coco Pérez, la ciutat on va néixa el pare de Mario i en aquella ocasió tornava a estar Toquinho, però la noia va ser Maria Bethania. En aquests concerts es van reforçar amb Mario "Mojarra" Fernández al contrabaix, Enrique "Zurdo" Roizner a la bateria i creiem que algun altre músic. Aquesta cançó que escoltem ara és la que
van utilitzar per tancar els dos concerts i ens parla de com funcionarien les coses si tots fóssim iguals a... vocé. És clar que hi va haver trampa ja que es van realitzar dos enregistraments, la primera toma es va fer en un estudi, la segona en directe i després es va barrejar la música de l'estudi, l'ambient de la sala i els diàlegs. És gairebé imperceptible, però escoltant amb atenció es nota diferències de volum entre la guitarra de Toquinho quan aquest està realitzant improvisació i parlan. Vinicius de Morahes és un dels grans de la bossa brasilera, gran compositor, bon lletrista i un amant de la vida, el whisky i les dones, va estar casat 9 vegades. Va néixa a Rio de Janeiro el 19 d'octubre de 1913 i va morir un 9 de juliol de 1980. Per cert, Toquinho es diu en realitat Antonio Bondeolli Pecci Filho i va néixa a São Paulo el 6 de juliol de 1946, mentre que la cantant Maria Creuza ho va fer a Esplanada i va néixa el 26 de febrer de 1944.

Tanquem  Troba – Dors per avui i nosaltres baixem la persiana nosaltres toquem el dos i fotem el camp, Us deixem amb la companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, porteu-se bé i no feu rés que nosaltres no fariem.

Manolo Rivera i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa