Troba - Dors 02-07

Amb la tardor les fulles van caient des dels arbres cobrint el terra amb una catifa groguenca, aparentment morta, creant un univers buit i desolat en aquells troncs i branques ara nus. Potser les fulles cobreixin els nostres somnis, potser amaguin les nostres esperances, però després el vent arribarà i amb el seu fort alè es durà aquests fulls que volaran lliures deixant al descobert el que la fullaraca cobria, anhels,  desitjos, necessitats. Els dies es van tornant grisos, però no oblideu una frase dels gitanos russos "El sol mai surt a la nit". Arribarà l'hivern, però després la primavera i de nou l'estiu. Ara i des d'Altafulla Ràdio i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa, nosaltres que Som Botiguers de Somnis, emprenem un viatge per un mon de somnis i paraules envoltades de música. Som Quimet Curull i Mario Prades i obrirem Troba – Dors avui escoltan una cançó que ens parla d’esperaça, de vida, es Violeta Parra i ara

Aixequem la persiana

Violeta Parra – Gracias a la vida

Considerada una de les grans cantautores de l'Amèrica Llatina, curiosament en la carrera musical d'aquesta trobadora anomenada Violeta Parra, la cançó que ha tingut major difusió internacional ha estat "Gracias a la vida", amb la qual avui obrirem Troba - Dors. Diem "curiosament" ja que formava part del disc "Las últimas composiciones", editat l'any 1965 i en el qual també es va incloure "Volver a los 17" i aquest àlbum va ser el seu últim treball ja que es va suïcidar un any després, una cosa molt paradoxal tenint en compte el títol de la cançó i el text, tot un cant a la vida i l'esperança. La veritat és que la cantautora patia una gran depressió a causa d'un amor no correspost. Es diu que estava enamorada de Gilbert Favre, que la va abandonar i va marxar a Bolívia l’any 1966, quan ella va anar a buscar-lo el va trobar casat amb una altra i això la va torbar emocionalment. Altres citen a Alberto Zapicán com el seu gran amor i també al cantant Pedro Messone. L’única veritat es que el 5 de febrer de 1967, als 49 anys d'edat i després d'haver-ho intentat suicidar-se en diverses ocasions, Violeta Parra va morir a La Reina, deixant un llegat de lletres, poemes i cançons a Xile i el món. Hi ha dubtes sobre el lloc de naixement de Violeta del Carmen Parra Sandoval, algunes fonts diuen que va ser a San Fabián de Alico i altres a San Carlos, en la data si coincideixen, va ser el 4 octubre 1917.

Amancio Pradra – Libre te quiero

Amancio Prada és un cantautor i compositor nascut a Dehesas, León, el 3 de febrer de 1949. Possiblement aquesta sigui una de les seves cançons més carismàtiques i ara anem a escoltar-la a Troba - Dors. Amancio Prada es va donar a conèixer a París, el desembre de 1972, actuant al costat de Georges Brassens i va ser a França on va gravar el seu primer disc "Vida e Morte". Hem de recordar que en aquella època al veí país es trobaven moltíssims exiliats i les discogràfiques veien les possibilitats de vendre'ls discos tocant la fibra pàtria amb gent no addicta al règim franquista. És clar que Amancio Prada va ser criticat molt durament per alguns mitjans de comunicació, entre ells Diario de León pel fet que moltes de les seves cançons estaven cantades en gallec. També Amancio Prada ha interpretat a grans poetes, entre ells no podien faltar Rosalía de Castro, Federico García Lorca, Agustín García Calvo i Chicho Sánchez Ferlosio, entre molts altres. Al llarg de la seva carrera Amancio Prada ha rebut diverses distincions entre les quals cal destacar la Medalla IVº Centenario de Sant Juan de la Cruz, l'any 1991, la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid, el 2001, el 2006 el Premi Xarmenta per la seva defensa de la llengua gallega de El Bierzo i l’any 2010 la Medalla de Oro al Mérito en les Bellas Artes. Aquesta cançó és un poema d'Agustín García Calvo que fa poc més d’un any que va morir, musicat per Amancio Prada i segons fonts d'internet no es tracta d'una cançó d'amor, encara que té la seva part d'amor, es refereix a Espanya, altres diuen que no, afirmen que tan sols va ser un poema d'amor a una dona. Es va publicar l'any 1979 en el disc d'Amancio Prada “Canciones de Amor y Celda”. Aquesta cançó volem dedicarla a Ana, la dona del amic Manolo, sabem que li agrada.

Pablo Guerrero – A cántaros

Avui en dia la cançó més representativa en la carrera de Pablo Guerrero, aquest trobador extremeny establert a Madrid, és "A cántaros" que ara escoltem a Troba - Dors. En la seva obra Pablo Guerrero, de nom complet José Pablo Guerrero Cabanillas, nascut a Esparragosa de Lares el 18 d'octubre de 1948, barreja folk americà amb flamenc, jazz i una mica de rock. Als 80 va sumar també ritmes africans. Val a dir que Pablo Guerrero a més de cantautor, és poeta i té una interessant obra en la qual destaca el poema "El amor del agua". Encara que l'any 1972 Pablo Guerrero ja havia publicat quatre singles, es va editar el seu primer LP al qual aquest tema que sona ara donava títol. Es va publicar a través del segell Acción. En total ha publicat 13 àlbums, l'últim dels quals "Luz de Tierra", de l’any 2009, va ser produït per Luis Mendo del grup Suburbano als que vem escoltar al programa la passada temporada i Pablo Guerrero també té una desena de llibres de poesia i un llibre infantil publicats. Així mateix ha inclòs cançons seves en diversos compilatoris. Us explicarem una curiositat, Pablo Guerrero l'any 1969 es va presentar al Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm, amb la cançó "Amapolas y espigas" i va guanyar un premi Sabeu quin va ser? Pablo Guerrero va aconseguir el Premi a la Millor Lletra.

 

Raimon – El Pais Basc

El gran cantautor Raimon sempre ha estat molt reivindicatiu en les seves lletres, dures i incisives i en aquesta cançó ens parla d'Euskadi, en aquelles èpoques País Vasco, és una cançó que també es va gravar en directe molts anys després de la original i amb la censura ja abolida. Degut a la censura Raimon havie tingut problemes a Euskadi. De fet el juny de 1976 Raimon no va poder actuar a la localitat basca de Vergara per que li va ser negat el permís governatiu, també van ser prohibits els recitals que havia de celebrar a Vitòria el dia 12, en Ormeitegui el 15, en Hernani el 19 i en Deusto el 24. Aquest tema s'havia editat  inicialment en un single publicat l'any 1968 amb "D'un temps d'un país" en la cara B i un any abans en un EP amb tres temes diferents. Raimon, de veritable nom Ramon Pelegero Sanchís, va néixer a Xàtiva el 2 de desembre de 1940, en "el carrer Blanc", un lloc que nomena en alguna de les seves cançons. Però el que pocs recorden és que inicialment va formar part del grup Los Milos, amb Bruno Lomas, Salvador Blesa i Vicente Castelló, però a ell això del rock and roll no acabava d'omplir-lo, ell era més reivindicatiu i per això va començar en solitari. Mai va voler formar part d'Els Setze Jutges, tot i que va actuar habitualment amb ells, opinava que estaven al servei de la burgesia catalana. La foto (feta per Mario Prades) correspont a la seva actuació al 1er Festival de la Cançó Catalana de Tarragona que va ser produït per Mario i es va celebrar al Camp de Mart, curiosament aquest festival de cançó en català en el que van actuar també Núria Feliu i Pere Tapies i va estar presentat per el showman Sebastià, va ser patrocinat per Caja de Madrid.

Sabor de Gràcia – Qué volen aquesta gent

Ara escoltarem una rumbeta a carrec dels nois de Sabor de Gràcia. Alguns d'ells van formar part del grup del recordat Gato Pérez i van saber recollir el testimoni deixat per aquest argentí que cantava rumbes moltes vegades en català. Són gitanos i porten el ritme i la rumba a la sang i això es mostra en el seu treball. Aquest tema, una composició de Maria del Mar Bonet que Sabor de Gràcia ens porten a Troba - Dors. És un dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i en el qual es reflecteix la forma d'actuà que tenia la policia social franquista. La lletra es molt dura, però així i tot, la cançó va passar la censura, una cosa que francament, ara i miran enrera, a nosaltres i des de Troba – Dors ens resulta com a minim molt estrany. Va ser un fet real que va tindre dues versions, la oficial de la policia segons la quan el jove estudiant es va suicidar tiren-se des de la finestra i l’altre, vox populi, ons es deie que el van “fer suicidar” aquells mateixos policies vestits de gris. De fet Maria del Mar Bonet en la seva cançó narra la primera versió, l’oficial i pot ser per aixó va colar per el cedas dels castos i dignes censors. El grup Sabor de Gràcia va ser una idea d'Antonio Carbonell, gitano de Gràcia i es van crear l'any 1994. A la pel·lícula "El Gran Gato" de Ventura Pons, acompanyen a tots els artistes que versionen les cançons de Gato Pérez. Sabor de Gràcia està integrat per Antonio Carbonell (veu i guitarra), Lorenzo Barriendos (baix), Yumitus (piano), Quino Béjar (congues, percussió i bateria), Francesc Batista (congues i cajón), David Torras (guitarra, tres i guitarra elèctrica), i Enrique "El Guan" (palmes i ball). Aquest tema obria el CD "La Cançó amb rumba", editat per Sabor de Gràcia l'any 2006 i en què tot són versions de La Cançó passats a la rumbeta catalana, i mai millor dit aixó.

Luis Eduardo Aute y Silvio Rodríguez - Queda la música 1993

En la lletra d'aquesta cançó ens parlen de records, de passat llunyà rememorat en veure una vella fotografia dels dos, però hagi passat el temps que hagi passat, per molta distància que hi hagi ara entre ells, sempre quedarà la música, inalterable, per omplir els records més agradables d'aquell passat, aquell amor, ara perdut en el temps. Dos grans cantautors, trobadors del nostre temps, l'espanyol nascut a Manila Luis Eduardo Aute i el cubà Silvio Rodríguez, van realitzar una gira conjunta l'any 1993 i la van plasmar en un doble CD titulat "Mano a mano". En aquesta gira i el doble disc van interpretar un munt de cançons composades pels dos artistes i us hem seleccionat aquesta que va ser escrita per Aute i es va incloure originalment en el seu àlbum "De par en par" que va publicar el 1979. Aquest doble àlbum es va gravar en un concert que van realitzar a la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, el 24 de setembre de 1993. Entre els músics que els van acompanyar en la gira i gravació, es trobaven Luis Mendo, Gonzalo Lasheras, Suso Sainz, Vicente Climent, Alicia Alemany, Luis Lozano i Marcelo Fuentes. La producció va estar a càrrec de Suso Sainz i Gonzalo Lasheras.

Queda la música (Luis Eduardo Aute)

Miro el instante que ha fijado la fotografía,

ríes con la timidez de quien

le avergüenza la risa.

Quince años que sujeto entre mis brazos

al compás del último disco robado.

Nada queda en ese trozo de papel,

todo es alquimia;

veo que es la prueba más veraz

de que todo es mentira.

Esos rostros ya no llevan nuestros nombres,

son dos máscaras perdidas en la noche,

pero, queda la música...

Siento que ese tiempo que se fue

no ha sido nunca nuestro,

como cuando te miro y no logro

recordar tu cuerpo;

no eras tú aquella insolencia de latido

que encendía mis deseos más prohibidos.

Creo que tú y yo no somos más

que dos desconocidos,

otros, dos extraños que en el tiempo

se han hecho asesinos

de esos dos niños de la fotografía

que, abrazados, van bailando por la vida,

pero, queda la música.

Paco Enlaluna – Navidad en mayo

Avui tornem a l'últim treball de Paco Enlaluna i en el qual ens parla que el Nadal ara es al mes de maig amb l'arribada d'aquells "invasors" que sense avisar es van plantar a casa seva i "El silenci mai més va tornar a plorar" i ens explique que “Tot i que ha sofert moltes invasions en la seva vida, aquesta és l'única en la que va aixecar bandera blanca sense lluitar. S'han trencat els rellotges que penjaven de les seves cordes i ara ja no té por d'envellir”. La conclusió és que caure i aixecar-se... això és viure. Mario va tornar a retrobar-se amb Paco Enlaluna a un sopar que va organitzar l’amic comú Manolo Ribera, feia uns quants anys que Mario i Paco no es veien, però es vam adonar que l'amistat seguia igual de fresca. Paco li va passar durant el sopar el seu nou CD "Bufones y Antihéroes" i d’ell us hem extret aquesta cançó “Navidad en mayo”, amb una lletra molt interesant i Paco lluinse amb la veu. La veritat és que l’àlbum es un treball molt interessant ple de bones cançons que us recomanem des de Troba - Dors. Quan va començar es feia dir Paco Hilaluna, després i fins ara és Paco Enlaluna, si bé ell es diu en realitat Paco Ortega. El nom no fa la cosa, ell es el mateix, i més en el cas d’aquest trobador que ho dona tot en cada actuació. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, cosa que se li nota en les paraules i a més és de barri, de Bonavista, se li nota en el sentiment. També és guionista de programes d’humor, entre d’altres a traballat per a José Luis Moreno i aixó se li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants de les seves cançons. Paco Enlaluna es tot un showman. Per cert fa poc temps que ha tornat d’una gira per Estonia i alguns països de per allà.

Partaka – Vora el barranc dels Algadins

El cantautor valencià Partaka va musicar aquest poema escrit pel poeta, periodista, polític i autor dramàtic Teodoro Llorente i Olivares (València, 7 gener 1836 - València, 2 juliol de 1911). El poema és una glossa a la vida rural, a l'horta valenciana, als ocells, els camps poblats de tarongers. En l'època del poeta el barranc dels Algadins, situat a la Ribera Alta, al País Valencià, era un barranc bastant desolat, però posteriorment es va convertir en zona de regadiu i avui està ple de sèquies i arbres fruiters. La composició poètica està estructurada en quatre cobles de vuit versos octosíl·labs amb esquema de rima. Partaka la va incloure en el seu disc "Per sempre més" que va publicar el segell Blau que posteriorment seria Disc Medi, l’any 1986. Va ser el primer àlbum que va publicar Partaka que tres anys abans va guanyar el concurs Cançó 83 que es va celebrar a Barcelona, el que li va valer gravar un primer single com a premi. El LP es va gravar als Estudis Sono Centro de Barcelona els dies 11, 12 i 13 de novembre de 1985 i compta amb Jaume Ambrós (piano i sintetitzadors), Quique Soriano (guitarres), Jordi Gas (baix) i Jordi Blasco (bateria) . La carrera musical de Partaka no és massa abundant, però nosaltres volem destacar un disc que es va titular "Enigmàtic mon", francament és molt bo i arran de la seva publicació Mario el va entrevistar per Diari de Tarragona, encara que no van tenir posteriors contactes i poc us podem dir d'ell.

 

Partaka, un cantautor arribat des de el Pais Valencià

Mediterráneo – Tabarca

“Tabarca” és un cant ecologista a una illa paradisíaca que existeix veritablement, es troba a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i de la que us recomanem busqueu informació i fotos a internet ja que encara avui en dia segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon consell i aixó que nosaltres no acostumem a donar-los. Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a finals dels 70. Van començar l'any 1977 encara que els seus components havien coincidit anteriorment tocant en diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix), Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de grups de curta vida anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978 el petit segell independent Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als estudis Musigrama de Madrid i que es va titular "Estrechas Calles de Santa Cruz". Un any després Pepe Rey deixa el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que els fitxa  per a la seva discogràfica Chapa. La cançó "Tabarca" donaba títol al segon LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" i “No, no, no” s'els va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com aquesta que acomiada avui Troba - Dors, ens demostren la seva gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock progresiu, es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, subsegell de la discogràfica Zafiro, es publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA” els va deixà el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer l’any 1986, ancara que per el grup van passar altres músics com Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002, en el que van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a Mediterráneo, però no va  tindre continuitat.

Tabarca (Mediterráneo)

Silueta sobre el mar, reposada en su paz,

es mi isla.

Caracola fiel que suelo yo escuchar,

es mi isla.

Sueño de felicidad, refugio de mi soledad,

es mi isla.

No cambies nunca por favor,

no admitas violación

que no comercien con tu paz,

Tabarca eres una luz en medio de la oscuridad.

Ni carreteras, ni polución,

tan solo un pueblo de gente sencilla.

Donde se juntan cielo y mar,

allí tus olas cubrirán de vida.

No cambies nunca por favor,

no admitas violación

que no comercien con tu paz,

Tabarca eres una luz en medio de la oscuridad.

Tencarem per avui Troba – Dors i nosaltres baixem la persiana per tornar la propera setmana, però abans us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. A reveure

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa