Davant de
tants malentesos, de propaganda mentidera, de profetes avorrits que sempre
arriben tard, ens agrada caminar pels viaranys de l’art, de la música, de
l’humor. De l’art que reinventa i ens inventa. De la música que ens fa més rics,
si més no en esperit. De l’humor que mira l’altre costat de la vida i ens
recorda que estem de pas. Avui hem escollit una sèrie de cançons trágicomiques.
El trobador canta de manera lírica el que es perd, però moltes vegades és un
bufó. Què seria la vida sense els veritables poetes i els bufons? Una tragèdia
pura. Visca els
pallassos i les pallasses. I ho diem
sense ironies. Per tant i sense demores, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya Manolo i Mario decidim que ha arrivat l’hora i
Aixequem la persiana
Quico el Célio,
el Noi i el Mut de Ferreries – De Roquetes vinc
Començarem
Troba – Dors a les Terras de l’Ebre escoltant a un dels grups que ha sabut fer
bandera del seu esperit tortosí bebent en les seves cançons de les fonts del
folklore tradicional de la seva terra, recreant la famosa jota tortosina de la qual
a Mario li parlava sempre amb anyorança la seva avia que si bé ella era de El
Bojar, al términ de Morella, sempre li brillaven els ulls quan parlava de la
seva juventut i les moltes vegades que havie ballat la jota que per ella, no
era aragonesa, la jota era de Tortosa. Quico
el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries es van crear l’any 1992 i barragan
cançó folklórica tradicional amb teatre, veritables performances. Els tres
membres inicials van ser Quico el Célio que ere l’Artur Gayà, el Noi és Quique
Pedret i el Mut de Ferreries el fa Jordi Fusté, però amb els anys s’han incorporat
nous personatges: Jaume 
Matamoros que és Josep Lanau, lo sinyor Bertomeu rol
del que s’encarrega Sergi Molina i Vicent Ferrer que és Quique Pellicer.
Aquesta cançó, amb tote seguretat la més coneguda en la seva llarga carrera, es
trovaba en el seu primer disc publicat per el segell Tram l’any 1994 i que es
va titolar “Es cantava i es canta”, però nosaltres us hem seleccionat aquesta
versió en directe que es va incloure en el seu àlbum “Vinguen quan vulguen! Lo
directe” que va ser editat l’any 2001. Quico el Célio, el Noi i el Mut de
Ferreries han rebur un grapat de premis i val a dir
que els seus espectacles son veritables shows on ningú es queda indiferente.
Matamoros que és Josep Lanau, lo sinyor Bertomeu rol
del que s’encarrega Sergi Molina i Vicent Ferrer que és Quique Pellicer.
Aquesta cançó, amb tote seguretat la més coneguda en la seva llarga carrera, es
trovaba en el seu primer disc publicat per el segell Tram l’any 1994 i que es
va titolar “Es cantava i es canta”, però nosaltres us hem seleccionat aquesta
versió en directe que es va incloure en el seu àlbum “Vinguen quan vulguen! Lo
directe” que va ser editat l’any 2001. Quico el Célio, el Noi i el Mut de
Ferreries han rebur un grapat de premis i val a dir
que els seus espectacles son veritables shows on ningú es queda indiferente.
Quico el Célio, el Noi i el Mut de
Ferreries,
fent bandera de la seva ànima tortosina
Javier Bergia – Una estrella como tú
Un dels cantautors sorgits a la
capital del Regne en la fornada dels vuitanta va ser Javier Bergia que era
operari de Telefónica, però ell volia ser cantautor i va treure discos molt
interessants, encara que no va obtenir mai la rellevància ni el reconeixement
d'altres companys de professió. No obstant això va saber imprimir a les seves
cançons un toc personal amb lletres cuidades i interessants. De nom complet
Javier Bergia García, va néixa a Madrid el juny de 1958 i a finals dels 70 va
rebre classes de Gregorio Paniagua. Bon instrumentista, Javier Bergia va formar
part del grup de música antiga del seu mestre, es deien Atrium Musicae de Madrid.
Paral•lelament a la seva carrera com a cantautor i les col•laboracions a Ràdio
1 i Ràdio 5, des de 
1984 col•labora també amb el grup experimental Finis
Africae i en els últims anys ha treballat amb Ismael Serrano. Un dels seus
millors discos és "Recoletos", amb el qual va debutar l'any 1985 i
que va ser publicat per EMI. Aquest tema us ho extraiem d'un recopilatori de
grans èxits titulat "Antologia" que es va editar l’any 2008. En total
Javier Bergia ha tret 13 àlbums, l'últim d'ells "Un lugar bajo el
sol" es va publicar l'any 2011. Per cert, l’any 1986 o potser va ser al
87, Javier Bergia va guanyar el concurs de nous cantautors organitzat pel
Ministeri de Cultura d'Espanya al costat de Miquel Gil.
Emilio José – Puerto Pescador
És un home al que avui es recorda per cançons molt poppis i
bastant anodines, però que quan va començar era un cantautor de vella escola,
es tracte del veterà Emilio José. Aquí us portem una de les millors cançons de Emilio José, a qui Mario va tindre
l'oportunitat de conèixa quan va produïr un dels seus concerts que es va fer a
la sala Galas de Salou, a finals
dels 80 i al que ell coneixia, no per la seva faceta professional que és
àmpliament coneguda per tots, Mario sabia d'ell per
referències d'un dels seus supervisors a Telefònica, l'amic Paco
Salvador. En aquells temps, us parlem dels anys setanta, els parts
mensuals per cobrament de comissions els portava en avió cada mes un supervisor
a 
Madrid, per tal que poguéssin cobrar a fi de mes, és clar. Solia fer-ho l’amic Paco i sempre els comentava que trucava
per telèfon a Emilio José – de
fet els haviem escolt parlan - i aquest l'esperava a l'aeroport, portaven els fulls
de cobrament i totels informes a la central i després començava la gresca. José Emilio López Delgado va néixa a
Fernán Núñez, Còrdova, el 16 de juny de 1950, molt bon any, si senyor.
"Puerto pescador" es va publicar en single,
però estava inclosa en el seu primer LP "Campo herido" publicat per
Belter l’any 1972. Creiem que va ser el seu primer single, però no estem segurs
d’aixó, a la cara B trovabem “Desponsorio de un lucero”. Emilio José va ser un
dels grans cantautors dels 70 i els 80 i ho comprovareu escoltan aquesta cançó,
però la seva carrera va ser molt propera al pop, gràcies a cançons com
"Soledad". Nosaltres creiem que el canvi de Belter a Hispavox va
comercialitza massa les seves cançons.
Eagles – Hotel California
“Hotel California”, cinquè disc de Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó, almenys més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer àlbum del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. Va incloure dos singles que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser "New Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "Hotel Califòrnia", el 7 de maig de 1977. La lletra d'aquesta cançó ens transporta a un món en decadència i dominat per les drogues i les temptacions i aquest hotel en el qual si entres ja no pots sortir, és una metàfora sobre la Califòrnia dels 70 i el declivi del somni americà. Tracta el mon de
les drogues en las que resulta molt fàcil entrar, però sortir-s’en ja es un
altre cosa. De fet les cançons de l'àlbum s'entrellacen entre elles 
convertint-lo en una mena d'òpera-rock. la imatge de la caràtula de l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel Beverly Hills. la cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey i Don Henley que és el cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són de Joe Walsh i Don Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a més del baix, tocava la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a Eagles va ser substituït
per Timothy B. Smith.Es clar que nosaltres la versió que us hem portat a Troba - Dors es el directe inclos en el seu disc de retorn "Hell freezes over" que ve a ser "Quan l'infern es geli" i aquesta es la frase que va dir un d'ells en una entrevista quan li van preguntar si hi havie posibilitats de que el grup que s'havie desfet, tornesin a gravar i actuar juntets. Per aixo quan van tornar, per diners, aixó si, el primer disc de Eagles, editat l'any 1994 i amb tan sols tres cançons noves i la resta en directe, el van titular així.
Los
Especialistas i Lucrecia – Vanidad Masculina
Una peça a
cavall entre el pop-rock i la salsa caribenya que ens la porta a Troba – Dors
el grup aragonès Los Especialistas,
un tercet en el que algun dels seus components havian militat paral.lelament al
grup de Cambrils Los Gatos Locos i també
a Enfermos Mentales i Acto Fallido. En aquest tema amb una
lletra divertida en la qual ens parlen del mascle llatí que se les menja a totes, col·labora la cantant
cubana establerta a Catalunya, Lucrecia
i la peça està plena de marxa salsera. Los Especialistas eren Fernando
de la Figuera
(guitarra), Santiago del Campo (veu,
saxo i flauta) i J. Ramon Marcen
(guitarra) i en aquest enregistrament també col·labora Laurent Castagnet a les bateries i 
programacions de caixes de
ritme, encara que no recordo ara si ho va fer en aquest tema o no, al costat de
Lucrecia i Chonchi Heredia. Los Especialistas van comptar per a
les gravacions amb Frederic Gallardet (piano),
Antonio Ramos (baix), Quino Béjar (percussió), Rudy Visetel (trompeta), José Luis Calvo (saxo) i Francisco Garcia Vega (trombó de
vares). L’àlbum es va gravar en els estudis
Eurosonic entre els mesos de juny i juliol de l’any 1998 i va ser
produït per ells tres. Durant un temps eren quatre i va formar part del grup César Navarro (baix). En total Los Especialistas van gravar 6 discos i sembla ser que preparen un
de nou que no sabem s’hi ja s’ha editat o no. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu
quart treball i es va titular "Un pez en la maleta", l’àlbum va ser
editat per BMG Ariola el 1998.
Gato Pérez –
Un amor en cada bar
El Gran Gato sempre
ha estat sant de la nostra devoció, sentiam quan era viu i seguim sentint ara
que miola per algú més alt, una gran admiració per ell. Per les seves qualitats humanes i
per la seva qualitat com a artista. Mario
va arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir
que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que van estar parlant va
ser en un concert que Gato Pérez va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan
presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 el segell Picap,
una discogràfica barcelonina propietat de Joan Carles Doval. Aquest tema que us portem avui perquè junts
recordem a aquest argentí que va arribar a Barcelona l’any 1966 i cantava
rumbes, moltes d'elles en
català, estava inclosa en la banda sonora del film "La Rossa del Bar", una
pel.lícula de Ventura Pons sobre una novel·la de Lluis Anton Baulenas que
van protagonitzar Enric Major, Núria Hosta i Ramoncín i es va publicar l’any 1986. Per cert que Núria Osta es la dona de Llorenç de Santamaria. El veritable
nom de Gato Pérez al que
escoltem avui a Troba – Dors, era 
Xavier
Patricio Pérez Álvarez i va néixa l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va
morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va
inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana", un moviment musical
autòcton català que va sorgir en els anys 70 en torn de la antiga sala Zeleste,
al carrer Platería. Abans de llançar-se en solitari, va formar part del grup Secta Sònica. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart,
problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van
obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser
reclamat per un empresari molt més Alt perquè
actuessi ja només per a Ell,
però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres
records.
Joaquín Sabina
– Una de romanos
En la nostra modesta opinió, en la carrera
discogràfica de Joaquín Sabina
hem de destacar dos àlbums "Hotel, dulce Hotel" i "El hombre del
traje gris". D'aquest últim, el vuitè disc d'estudi de Sabina, el primer produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i Joaquín Sabina i que va superar les 400.000 còpies venudes, us em extret
la cançó que escoltem ara a Un Toc de
Rock i en la que Sabina
ens porta records de cinemes de la nostra pròpia joventut,al menys la de Mario
amb les sales de reestrena i sessió contínua on en "la fila de los
mancos" molts van descobrir gairebé amb candor, l'atracció del sexe
contrari. Mario (a la foto amb Joaquín Sabina) recorda aquella època, als anys seixanta i el barceloní barri
de Sants on es va criar, també recorda amb afecte a la colla del carrer Bassegoda on ell vivia que es
va ampliar amb amics i amigues dels carrers Bonvehí i 
Torns.
Quantes tardes es van perdre amb les novietas de torn en la foscor de les sales
de cinema del barri. Recorda el cinema Albéniz,
conegut com Cinema Manelic pels
vells del lloc i just darrere del mercat de Sants (a la foto), Liceu, Arenas, Bohemio, Galileo, Vallespir i sobretot el cinema Gayarre que era ideal per anar en
parella. S'entrava per la part inferior, just pel lateral de la pantalla i sota
el galliner la foscor era pràcticament total, hi havia un munt de "filas
de los mancos" i l'acomodador amb la seva llanterna es passejava molt poc
per aquella zones, cosa de agrair. Hi havia altres sales de cinema, a
Collblanch el Romero, Continental, Juventud, Moderno i
Alhambra, ja en el Paral·lel al
cinema 
Avenida, allí va
"veure" la pel·lícula "Viaje alucinante", però així i tot
creiem que ens deixem algun. Després es van inaugurar una sala d'estrena, el Palau Balañá. El barri també disposava
de dues sales parroquials que projectaven pel·lícules, una al costat del
col.legi dels HH Maristes en el
què Mario estudiava i una altra a la
Bordeta, al final del carrer Olzinellas, però aquestes sales
eren molt perilloses per a les nostres malvades intencions, havia molt control
i resultaba difícil deixà perdre les mans per sota de les rebequetes. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixa
a Úbeda, Jaén, el 12 febrer 1949 i d’ell parlarem més un altre dia i el
tornarem a escoltar a Troba - Dors.
Joan Manuel
Serrat i Paco de Lucía – Salam Rashid
I ja que hem escoltan a Joaquín Sabina, ara portarem el seu col·lega. Nosaltres
sentim una especial debilitat per Joan Manuel Serrat i ara el portem de nou a
Troba - Dors per tancar el programa d'aquesta setmana amb un bon tema que és tot un
crida contra la descriminación de l'home només pel color de la seva pell.
Encara que i tal com el Noi reflecteix en la lletra d'aquesta extraordinària
cançó que compta amb la col·laboració d'un altre gran entre grans, el guitarrista Paco de Lucía, no
tot és tan bonic ni tan lleig, ni tan dolent ni tan bo com es pretén quan
l'altruisme cega la raó i només volem veure una part de la veritat. Aquest tema
es va incloure en un dels millors discos de Serrat, "Material
sensible", un bon disc tot i que no és un dels més recordats del Noi del Poble Sec. Es va publicar l'any
1989 i està cantat en català, no hem d'oblidar que Serrat alterna les seves
produccions en les dues llengües, català i castellà. En aquest disc 
també van col·laborar
Ana Belén i el saxofonista Pedro Iturralde, considerat com un dels millors del
món. La producció, arranjaments i direcció musical de l'àlbum va estar a càrrec de Josep
Maria Bardagí (Barcelona, 11 d'octubre de 1950-24 de febrer de 2001). Totes les
cançons del disc estan escrites lletra imúsica per Serrat, excepte "La Lluna" que la lletra la
van escriure Serrat i el polític i poeta mexicà Jaime Sabines que per cert, va
morir l'any 1999. En aquest àlbum s'incloïen també dues cançons históriques en la carrera de Joan Manuel Serrat “Kubala”
i “Barcelona i jo”. 
Joan Manuel Serrat el dia de la seva primera Comunió
Finalitza per aquesta setmana Troba – Dors, Manolo
i Mario ara baixen la persiana, però tornarem, paraula. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba - Dors, uns deixem amb molt bona companyia,
sigueu bones i bons.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
