Ens agrada el
silenci, però també ens agrada la música i la paraula ben dita (els francesos
podrien afegir “les mots justes”, les paraules exactes o apropiades). I ens
agrada que aquests ritmes i sons siguin tan bells com el silenci. Rebutgem el
soroll, el parlar per parlar. La
Nostra voluntat és comunicativa. La paraula comunicar vé de
la mateixa arrel llatina que “comunió”, i té a veure amb posar en comú.
Benvinguts a un programa comú, que és de tots i de totes i no és de ningú. La
música és patrimoni material i inmaterial de la Humanitat. I la
música trobada, amb troba, ens pot arribar més que l’abstracta. Toquem carn. Nosaltres
ara ens posem en marxa, des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans
de Comunicació Locals de Catalunya, saludant als oidors i oidoras de Catalunya
i Balears que escoltan Troba - Dors des de el seu aparell de ràdio, Internet o
descarregan-d’el des de el blog o el Facebook de Montse Aliaga dient alló que ja
ens és costum…
Aixequem la persiana
Astrud Gilverto, Joao Gilberto, Tom Jobin &
Stan Getz – The girl of Ipanema
Avui en dia
"La noia d'Ipanema" és al costat de "Brasil", els temes més
representatius de la bossa nova i la música brasilera. La primera versió que es
va gravar d'aquesta cançó, composada per Vinicius de Moraes i Antonio
Carlos Jobin l’any 1962, la va realitzar Joao Gilberto el 19 de març de 1963 i la gravació es va realitzar
per la discogràfica Verve a Nova York. Va comptar amb el gran saxofonista de
jazz Stan Getz i amb Tom Jobim al piano i es va publicar dins del LP "Getz /
Gilberto". Es clar que la cosa no acaba aquí. Com Joao no parlava anglès es va andur la seva dona, Astrud que era hostesa d'aviació
perquè fes de traductora a las sesions de gravació. La lletra va ser adaptada a
l'anglès per Norman Gimbel i el
productor va decidir que pel fet que disposaven d'hores lliures en l'estudi en
haver acabat abans d'hora, podien fer una versió en anglès enfocada com a
single i per al mercat nord-americà. Aquí va començar el problema ja que la pronunciació
de Joao era desastrosa. 
Finalment va ser Astrud que
dominava diversos idiomes a causa del seu treball de hostessa, qui va voler
ensenyar-li com havia de pronunciar-ho i se la va anar cantar ella. Quan
finalment Joao va creure estar
preparat, el productor li va dir: "Ja no cal. La versió en anglès ja està gravada".
Havia gravat les pistes amb la veu d'Astrud
i va realitzar les mescles sent avui en dia un dels millors temes de la
història de la música i el llançament d'Astrud
Gilberto com a cantant. La composició d'aquest gran gran tema dedicat a
una “bella garota” carioca te una historia força interesant. Aquest clàssic de
la bossa va 
ser composada per Antonio
Carlos Jobin i Vinicius de
Moraes (a la foto), però la seva creació va ser curiosa i al mateix temps molt
simple. Tots dos músics baixaven a un xiringito
situat en el camí a la platja carioca d'Ipanema,
allà asseguts al sol o a l'ombra contemplaven a la gent passar. Un dia van
descobrir a una jove garota, una noia que gronxava els malucs de forma molt
suggerent en caminar i que els va inspirar aquesta cançó. Originalment havia de
titular-se "Menina que passa", però quan la va gravar Joao Gilberto amb el saxofonista Stan Getz, Tom Jobin i també la va gravar en
anglès Astrud Gilberto, van decidir canviar-li el títol i va ser un encert. És clar que
en realitat i tot el que es diu, no van ser ells tampoc els primers que la van
gravar, el primer va ser Pery Ribeiro,
el mateix any, això si. Curiosament i molt temps més tard, la garota, Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto (a la foto),
aquella noia de cadenciós moviment, va presentar als autors una demanda exigint
cobrar drets d'autor ja que havien reconegut públicament que ella havia
inspirat la cançó. No sabem com va acabar la demanda, però quan la noia es va
casar, Tom Jobim i la seva
esposa Teresa van ser els
padrins del casament. Heloisa és
propietària actualment d'una cadena de locals de venda de bikinis anomenat, com
no, Garota de Ipanema.
Astrud Gilberto, a sota cobertes de discos
Paolo Conte – Azurro
Aquesta cançó, una peça històrica del pop italià que va popularitzar a mig
món Adriano Celentano va ser escrita per un dels grans trobadors del segle XX,
Paolo Conte (Asti, 6 de gener de 1937), del qual un dia en una entrevista Lluís
Llach li explicava a Mario que sentia per ell una profunda admiració des que el
va descobrir de jove. És clar que el cantant i actor Adriano Celentano va
comptar amb uns arranjaments molt poppis, però la cançó inicialment estava
escrita en clau de jazz i cantautor i a Troba - Dors us hem portat aquesta
versió del seu propi autor gravada en directe on ho podreu comprovar. La
veritat és que el jazz no és un gènere proper a la filosofia del programa o hem
de reconèixa, pero el jazz també és missatge, proximitat i comunicació, el
problema és que el jazz cantat en la majoria de les vegades i per causa de les
discogràfiques que només veuen el potencial econòmic d'un producte, està massa
proper al pop i això confon massa vegades a la gent. La veritat és que a
nosaltres també 
ens agrada el jazz i molt. De fet i això és coincident, Manolo
ha editat fa pocs mesos un llibre sobre Jaume Joan, un dels impulsors del jazz
a Reus i que ja va morir, era el propietari de la sala Keyboard, un bressol del
jazz on vam veure actuar a figures de renom internacional, un dels habituals
era Lou Bennett, un gran amic de Jaume Joan Magriñà i conegut de Mario. Curiosament i
si a Reus sempre va existir una cultura del jazz amb grans festivals
internacionals, a Tarragona, tot i que hi ha grans músics, no existeix aquesta
cultura jazzística. A finals dels anys 80 es va inaugurar la sala Kursal que es
va especialitzar en jazz i que era propietat de l'amic Francesc que curiosament
era de Reus. També s'oferien espectacles de màgia, però un nefast dia va tancar
les seves portes i avui en dia és una mena de pub discoteca, amb diferent línia
i direcció..jpeg)
Coberta del llibre "Cor de Jazz" sobre Jaume Joan Magriá`,
editat per Silva Editorial. A sota la sala Kursal de Tarragona
i el seu propietari, Françesc
+sala+Kursal+Francesc.png)
i el seu propietari, Françesc
+sala+Kursal+Francesc.png)
Rubén Aguilar – La coraza
“Soy Rubén
Aguilar, nacido en Santiago de Chile. Desde joven he sentido inquietud por la
música, toco la guitarra, con la que he ido creciendo junto a mis canciones
hasta ser cantautor y cronista de mi propio tiempo y circunstancias”. Amb
aquestes paraules es presenta aquest cantautor i pintor xilè, establert a
Tarragona des de principis dels noranta. Manolo i Mario han vist molts dels
seus quadres i murals, pintats utilitzant una tècnica innovadora, utilitzant
esprai i que la veritat sigui dita, són petites i grans obres d'art dignes
d'atenció, tot i que des de fa alguns anys Rubén Aguilar ha substituït el
esprai per pinzells que són molt menys agressius per al 
seu entorn. Mario el va
conèixa en els seus principis a Tarragona, llavors més cantautor que pintor,
però Manolo ha anat tractant-ho al llarg dels anys i pot parlar de la seva
qualitat com a artista i persona. Us posem des del blog de Troba - Dors un
enllaç amb la pàgina web de Rubén Aguilar, on podreu escoltar les seves cançons
i contemplar una part molt interessant de la seva obra. Al programa d'avui
escoltem una de les seves cançons que a tot dos ens agrada. Per cert, Rubén
Aguilar és l'autor d'una part de les sintonies d'entrada i sortida de Troba -
Dors.
Rubén Aguilar, l'autor i la seva obra
Gerard Quintana i Jordi Batiste – Escolta-ho en el vent
Veritablement
l’unió d’aquests dos noms relevants de la música feta en català es un projecte
denominat Els Miralls de Dylan,
on la parella integrada per Gerard
Quintana i Jordi Batiste
versionan cançons del gran cantautor nord-americà Bob Dylan. S’incorpora también en aquesta ocasió Francesc Bertran a la guitarra i Simone Lambregts al violí. L’àlbum es
va titulà “Sense Reina ni As”, era una nova versió del espectácle que van
estrenà a finals del 1997 y del que van vendre mes de 7.000 copias. Jordi Batiste al que Mario coneix i
al blog de Troba – Dors us posarem una foto de Mario amb Ia Clua i Jordi
Batiste a casa de Mario, a Cambrils, va formà part de tres formacions míticas
de la música feta en català, tres etapas diferenciades. Una a Els 3 Tambors que en els seixanta feien
aquell 
primitiu pop-rock-folk, sense oblidar a Màquina en els setentas, una de las millors formacions de rock progresiu
del Estat i també del duet Ia
& Batiste que van actuar a un Canet Rock oferin una lliçó de pop-flok molt
acústic, apart d’altres projectes i Jordi Batiste també te una interesant
carrera en solitari. L’altre component de Els Miralls de Dylan es Gerard
Quintana (a la foto) que va formar part del millor grupo de rock en català de l’historia,
Sopa de Cabra. Ara sembla ser que els gironins Sopa de Cabra s’ha tornat a possar en marxa arran del concert
aniversari de l’any passat, ja veurem en com acaba tot.
Escolta-ho en el vent
Extracte de la cançó
Això amic meu
només ho sap el vent.
Escolta la
resposta dins el vent.
Quants anys podrà
un montanya existir
avans que
l'ensorri la mar.
Quant temps la
gent haura de seguir
per guanyar-se la
llibertat.
Quantes vegades
podrem girar el cap
fingint que no ens
em adonat.
Això amic meu
només ho sap el vent.
Escolta la
resposta dins el vent.
Mario Prades a casa seva amb Ia i Batiste. Ia Clua va morir aquest any
Whiskyn’s – No tornaran
Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons
un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell
vendes i concerts. Quan Mario els va coneixa ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que encara te a la seva discoteca. Joan Masdeu era
veí de Mario en el barri del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns 
d'ells venien del grup Duca-2, peró per el grup han passat uns quans músics
al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc
Solé i Toni Díaz. Aquest tema que us hem selecionat per escoltar al programa d'avui de Troba –
Dors, es trovaba en el seu CD “On” que va ser editat l'any 2004. Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, si bé ara nosaltres no estem gens segurs de que aquest fosi un d'ells. L'últim disc dels Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan Masdeu també ha publicat en solitari.
Víctor Jara – Plegaria a un labrador
Aquesta cançó es un cant de Víctor Jara
sobre el dolor i patiment del home del camp, el camperol que lluita amb esforçs
per una terra que no és seva ni ho serà. Es un crit per que s’uneixi amb els seus germans en una lluita por una societat
més justa. L’estructura de la cançó i la lletra pot recordar al “parenostre” es
una mena de réflex del l’interes de Victor Jara per la poesia i els valors
humanistas de la Biblia. La
música es diu que era de Patricio Castillo. Es va publicar l’any 1971 y es va incloure
en el disc "El
Derecho de Vivir en Paz" que va ser el sisé
álbum de Víctor Jara. La seva vidua, Joan
Jara, va parlar d'aquesta cançó en el llibre "Como Una Historia" de Juan García i va dir: "Nuestra
vida había llegado a un momento decisivo y aunque nos queríamos tanto como
siempre, formábamos irrevocablemente parte de un proceso más amplio que
nosotros mismos, de una gran multitud que trabajaba por una causa común. La
inspiración de La plegaria a un labrador correspondía a esa época de optimismo
y compromiso". Ës clar que amb tota seguretat
la cançó més recordada en la carrera del cantautor xilè Víctor Jara i que va compondre en
un hotel de Londres, es “Te recuerdo Amanda” que
ja la hem escoltat a Troba – Dors i que es va incloure en el seu disc "Pongo 
en tus manos abiertas...", publicat
l'any 1969, un dels millors en la carrera de
Víctor Jara que es va convertir en mite en ser assassinat per
la gent de Pinochet. Era un trobador del
poble i amb les seves cançons promulgava l’igualtat entre clases i sexes. El cantautor va manifestar una vegada "La dona no és una esclava.
És igual l'home
i té els mateixos drets. Demanar-li
a la dona puresa i dedicació
a la llar i l'home
no és correcte,
és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". Per cert que
el nom d'Amanda era el de la seva filla que
aleshores tenia dos o tres
anys. Víctor Brego Jara Martínez va néixa a Chillán Viejo,
el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit
Comunista de Xile. Per això va ser torturat
i assassinat, com
molts altres, en
l'antic Estadi
Xile que posteriorment
va ser anomenat Estadi Víctor Jara, per forces repressives
d'Augusto Pinochet, poc després del cop
militar que va enderrocar al govern de Salvador Allende, un 11 de setembre de 1973.
Ana María Drack – ¿Dónde estás compañero?
una cantautora amb
cançons intimistes i acollidores com “Dime que no es verdad”, un dels seus
grans èxits i que donava títol a l'àlbum editat l'any 1973 pel petit segell
discogràfic català GMA, del qual us hem extret la que estem escoltant ara a
Troba - Dors i que possiblement sigui la més reivindicativa de totes les del
disc. La veritat és que aquest segon àlbum d'Ana Maria Drack en conjunt és molt
millor que el primer i ens mostra en la seva obra cançons amb un suau toc
feminista i molts sentiments. La cantant, poeta i compositora Ana Maria Drack tenia per costum
presentar tots els temes que interpretava a l'escenari i en cada presentació
se'ns mostrava tota la vena poètica d'Ana Maria Drack que a més d'escriure les
seves pròpies lletres, també ha interpretat poemes de Machado, Alberti, Neruda
i altres. En els vuitanta Ana María Drack es retira de la cançó i es dedica
bàsicament a escriure. Va ser l'any 1984 quan va publicar el seu primer llibre
“Poemas con patatas y una margarita, al qual van seguir “Diario de un año sin
luna”, “De dos en dos”, “Cuarto de hora” i altres. Es va casar amb el director
de teatre Ángel Facio i la parella va tenir dues filles, Judith i Silvia,
encara que actualment creiem que estan divorciats.
Cacho Castaña – Septiembre del 88
Marxem cap a l'Argentina
i en el nostre viatge musical d’avui a Troba – Dors farem una paradeta per
escoltar una de les grans veus argentines, Cacho Castanya, un trobador a cavall del pop i el tango amb una
discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta con arena” que
va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El
Polaco". De fet ja el vem escoltar en un dels primers programes,
amb un altra cançó, aixó si. Es diu veritablement Humberto Vicente Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va néixa l'11 de juny
de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha
cantat i molt. Cacho Castaña ha
guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de
pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha compost 4 bandes 
sonores. La veritat es que
Mario sempre ha sentit una certa debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant argentí que te el que es dirie una veu amb cos.
A mesura que va sonant la cançó que us hem seleccionat, anem veient com un amic
que escriu una carta a un altre que ha emigrat d'Argentina a Italia, va
canviant la seva manera de veure les coses. Després de caure-li el mate,
aquesta beguda típicamente argentina, sobre la carta, els conceptes canvien ja
completament i el pessimisme dóna pas a l'esperança. La peça donava títul a un
álbum que Cacho Castaña va
editar l’any 2003 i escoltan el transfons de la lletre ens adonem de moltes
coses que reflecteixen com era la vida a l’Argentina a principis del anys 80.
Nicola di Bari – Corazón gitano
Ara anem a buscar un trobador italià de vella escola, un home a caball del
pop, el folk i la clàsica cançó-balada italiana. El nostre viatge per la música ens porta cap a Italia i escoltarem a un dels considerats un dels grans
del pop italià, Nicola di Bari,
de veritable nom Michele Scommegna i
que va néixa a Zapponeta el 29 de setembre de 1940. Nicola di Bari es va
donar a coneixa popularmente quan va guanyar el Festival de SanRemo en els anys 1971 i un altre vegada al 1972,
aquest mateix any va participar també al Festival de la Cançó
d'Eurovisió. Al llarg dels anys Nicola di Bari ha aconseguit una pila d'èxits, gràcies
a cançons com “El último romántico”, “Los días del arco 
iris”, “Guitarra suena
más bajo”, “Trotamundo”, "Primera cosa bella", "Vagabundo"
i tantes altres. Us explicarem una anècdota de Nicola di Bari que va narrar ell mateix en una entrevista: "De jove cantava de
manera molt particular i els seus companys d'escola el van persuadir perquè
ajudés a vendre a un gelater que no tenia prou veu per promocionar els seus
productes com es feia en aquells temps a Itàlia. No només es van acabar els
gelats, sinó que es va formar un tumult per escoltar-lo”. Va ser llavors quan Nicola
di Bari va decidir que volia ser cantant.
Alberto Bourbon – Cuando seamos viejos
També en un dels primers programes de Troba – Dors vem escoltar a Alberto
Bourbon i us vem parlar d'aquesta cançó. Us vam dir que ens semblava que era mort i ho hem confirmat, Alberto Bourbon és
mort, al menys així ho va escoltar l’altre dia Manolo a un programa del gran
Luis del Olmo on aquest gran radiofonista va lleguir aquest poema “Cuando
seamos viejos”. L’escoltarem ara, és un gran tema escrit
i cantat per Alberto Bourbon, un home a
cavall entre la música d’autor i el rock urbà que ens parla de les coses
que succeiran "Quan siguem vells, quan els 12 anys que et porto
d'avantatge es converteixin en desavantatge i ja no ens preocuparà la nostra
imatge en el mirall". Us vam prometre que aquesta cançó sonaria a Troba - Dors i nosaltres som dels que
creiem que la paraula sempre te que ser paraula i tant Manolo com Mario
cumpleixen les seves promeses. Alberto
Bourbon es un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure
discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. De
fet ell va començar a finals del seixanta. Alberto 
Bourbon (a la foto amb Rocío Jurado) era fill d'un diplomàtic francès assentat a
Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixà els escenaris no va
abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles
"Memorias de Leticia Valle" l'any 1979 o "El jardín secreto"
al 84 i Alberto Bourbon també va
compondre cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado,
Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna
Hightower i molts més. En total Alberto
Bourbon va publicar 7 singles, el primer l'any 1968 i l'últim que és el
que estem escoltant, el 1975 i també dos LP's. Rama Lama ha editat un CD amb
els seus temes i es molt recomenable. Curiosament moltes de les cançóns que va
gravar en els seus inicis eren acústiques i en la línea més cantautor, però van ser
regravades ja en els setanta amb acompanyament orquestal i molt més completes
musicalment parlan.
Boz Scaggs – Sierra
Mario va
descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs un modern trobador a ritme
de rock que ara sona per tancar el programa d'avui de Troba - Dors, en un
recopilatori de blues publicat pel segell Universal i li va cridar l'atenció al
adonar-se que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i
cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també té
el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" que es
va editar el 5 d’abril de 1994, però Mario reconeix que és queda amb la versió
cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a
fi i on el protegiste es suicida per culpa de l’amor o el desamor 
d’una dona. Els músics en aquest enregistrament,
a part de Boz Scarggs que canta i toca diversos
instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista),
Fred Tackett (guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i
percussió), Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty"
Smith i Booker T. Jones
(òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix).
Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser
guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant
carrera en solitari.
Tanquem per avui un altre programa de Troba – Dors,
a nosaltres ens toca baixar la persiana, però tornarem la propera setmana. Us
deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba - Dors, a reveure.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
