Quan s'acosta la tempesta els estornells
volen baixos i en esbarts, els cels es van cobrint de tons grisosos i poc a
poc, mentre ressona el tro i rellueixen els llampecs, la pluja va caient com un
humit mantell sobre la terra, mullant-nos a tots per igual, rics o pobres, savis
o ignorants. Després de la tempesta l'aroma a terra mullada i neta va
omplint-ho tot mentre les coses tornen al seu curs, com la mateixa vida que
passi el que passi, sempre segueix, mai s'atura. No es pot passar per la vida 
sense viure-la, no som simples espectadors, nosaltres vivim. Per aixó des d'Altafulla Ràdio i per La
Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa comencem. Nosaltres Som Botiguers de
Somnis i avui Quimet Curull i Mario Prades obrirem Troba – Dors amb una de les
millors i més reconegudes cantautoras de l’América llatina, ara
Aixequem la persiana
Soledad Bravo – El violín de Becho
Avui començarem escoltant Soledad Bravo
que ens portarà la que possiblement sigui la cançó més popular en l'àmplia
carrera del cantautor uruguaià Alfredo Zitarrosa, “El violín de Becho” i també
està considerada la seva cançó més emotiva. Possiblement la raó sigui la
relació d'amistat que el cantautor tenia amb el violinista Carlos Julio
Eizmendi Lovisetto (Lascano, 7 de febrer de 1932 - Montevideo, 21 de maig de
1985), conegut com Becho Eizmendi que va ser un brillant violinista uruguaià
que a molt primerenca edat, tot just 17 anys, va realitzar el seu primer
concert i poc després va entrar a l'Orquestra Simfònica del SODRE. Alfredo
Zitarrosa estava marcat pel règim polític del seu país, fins al punt que la
seva amistat li va portar problemes a Becho arran d'aquesta cançó. Alfredo
Zitarrosa (a la foto), commogut per la manera de tocar el violí de Becho Eizmendi va compondre aquesta milonga que es va fer molt popular.
Herlinda Lovisetto, mare de Becho, 
fundadora i directora del Liceu de Lascano, simpatitzant del Partido Colorado i
d'orientació batllista durant tota la seva vida, va ser destituïda del seu
càrrec pel govern cívic-militar simplement per ser la mare de qui havia
inspirat a un artista prohibit i declarat "persona perillosa" una
cançó. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936, 17 gener 1989) va ser
un cantant, compositor, poeta, escriptor i periodista uruguaià, considerat una
de les figures més destacades de la música popular del seu país i de tota
Amèrica Llatina, amb clares connotacions d'esquerres en els seus textos que pràcticament
en la seva totalitat recolzaven als camperols. Estava adherit al partit Frente
Amplio i va ser condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del seu país i va
haver d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a l’Uruguai i més
tard a l'Argentina i Xile. Soledad Bravo (a la foto) va incloure la canço 
en el seu
álbum "Homenage a Alfredo
Zitarrosa" en el que va comptar amb la col·laboració del guitarrista Dioni
Veláquez que des de fa anys forma part de Los 3 Sudamericanos i també
compta amb l'Orquesta Sinfònica de Venezuela. El CD es va publicar el 11 de febrer de
2003, però s'havia gravat l’any 2002. La cantautora veneçolana Soledad Bravo,
si bé va néixer a Logroño, Espanya, el 13 de novembre de 1943, és una de les
principals representants de l'anomenada Nova Cançó Llatinoamericana al costat
de Mercedes Sosa. En la seva música barreja diversos estils des del folk al
bolero pasant per la música safardí i està considerada una de les cantants més
versàtils de l'Amèrica llatina. Ha gravat més de 30 discos.
Víctor Manuel – Quién puso más
Si d'alguna cosa pot vanagloriar-se
Víctor Manuel, a més de tenir una carrera brillant, és d'escriure bones
cançons, sobretot bones lletres. En la passada temporada de Troba - Dors hem
escoltat algunes i ara us portem una altra amb una temàtica que actualment es
pot dir que no crida l'atenció en excés, però què en el seu moment es va
intentar que passés com una simple cançó d'amor i de fet ho és, però Víctor
Manuel ens parla d'un amor entre dos homes que porten convivint junts més de trenta
anys dissimulant la seva ralación íntima, fins que es creua un tercer que
"Les sobra", com diu Víctor Manuel a la lletra de "Quién puso más" i on
també ens parla dels problemes adherents a una separació amb les
recriminacions, retrets i mals rotllos, siguin les dues parts del sexe que
siguin. La cançó obria el seu àlbum "Luna", publicat l'any 1980.
Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un
cantautor, productor i fervent comunista, està considerat amb la seva dona Ana Belén
com uns dels artistes més emblemàtics de la Transició Espanyola..jpg)
Ana Belén i Víctor Manuel a una escena de la pel·lícula "Morbo",
un la parella es va coneixer.
Fernando Delgadillo – Hoy hace un buen
día
Aquesta cançó és un cantar a l'optimisme,
a l'esperança i en ella el cantautor Fernando Delgadillo ens explica els seus
sentiments pel seu Mèxic natal, amb la vista posada en un futur millor i si
Serrat ens deia que "Avui pot ser un bon dia", Fernando Delgadillo està convençut d'aixó. A "Hoy ten miedo de mí", un àlbum que el cantautor
mexicà Fernando Delgadillo va publicar l'any 1998 i que a Espanya va distribuir
Columna Música, s'incloïa aquesta cançó que sona ara a Troba – Dors. Fernando
Delgadillo va néixer a Naucalpan de Juárez l'11 de novembre de 1965 i aquest
cantant mexicà, és el creador del que a Mèxic es diu "Canción
Informal" i és que en aquest país no utilitzen el terme cantautor com
nosaltres, ells dins de l'apartat cantautor inclouen tots els artistes,
masculins o femenins, que graven les seves pròpies composicions, siguin de
l'estil que siguin. Per cert, la carrera discogràfica de Fernando Delgadillo és
molt àmplia, des de que va publicar el seu primer disc "Con cierto aire a
ti" l'any 1992, de fet i només en directe té quatre discos publicats, però
mai ha treballat amb multinacionals del disc i no obstant això és una de les
figures més reconegudes al seu país i val a dir que les seves lletres sempre
son interesants.
Fernando Delgadillo, un dels bons cantautors mexicans
Gloria Trevi – Señor Presidente
Escoltarem ara aquesta cançó en la que la
cantant censura les dobles morals de molts polítics, en aquest cas la del seu
Presidente. Recordan-li que ell viu molt bé i segur mentres que el poble ho te
molt magra. La veritat es que no deixa massa bé al seu president la cantant
mexicana Gloria Trevi en aquesta cançó que us portem ara a Troba - Dors. Una
lletra plena d'ironia, el mateix que també va fer Big Mama Montse en el tema
“El blues de l’inflació” referin-se al President de la Generalitat en el seu
cas. Suposem que cap de les dues cançons van deixar massa content al referit
president. Gloria ha estat una de les artistes més controvertides de la
indústria musical de l’America Llatina i els seus escàndols sexuals i “juergas”
van estar a l'ordre del dia. Va ser acusada i empresonada al Brasil per
corrupció de menors, entre moltes altres coses, però al final no va quedar la
cosa massa clara. Aquesta cançó es trobava en el seu CD "Como nace el
Universo" publicat l’any 2004. Gloria de los Angeles Treviño Ruiz va
néixer el 15 de febrer de 1968
a Monterrey, Estat de Nuevo León.
La sempre controvertida Gloria Trevi
Joan Manuel Serrat – Cançó per a la meva mestra
En moltes ocasions les mestres han estat
motiu de somnis eròtics i humits, han significat el despertar sexual de molts
joves, sense que elles fessin res per provocar aquestes reaccions en l'alumnat.
Joan Manuel Serrat ens parla en aquesta cançó extreta del seu àlbum "Per al
meu amic", editat l’any 1973
a través del segell Oliva que era propietat seva i que
va distribuir Edigsa, de la mestra, aquesta docent que púdicament tapava les
cames mentre els ulls dels nens intentaven descobrir que s'amagava sota la
casta faldilla. No oblideu que en els anys cinquanta i seixanta una dona amb
pantalons era una cosa impensable, només es veia en les pel·lícules americanes.
Mario recorda una anècdota succeïda en el primer col·legi al qual va assistir.
Tenia set o vuit anys i estava situat a la cantonada del carrer Sugrañes amb la
carretera de Sants, a Barcelona, no recorda el nom exacte, però per la gent del
barri era conegut com El Col·legi de la 
Font ja que en aquella cantonada hi havia una font. No
recorda amb exactitud els detalls, però si el succés. Un nen de la seva edat va
arribar un matí just amb la classe començada, va entrar mig adormit i es va
dirigir a la mestra donant-li un petó a la galta. En adonar-se es va posar
vermell mentre que la resta de la criaturada, cruels com solen ser els nens a
aquestes edats, reien a riallades. La mestra ho va justificar dient que havia
estat la mateixa reacció que hagués tingut davant de la seva mare, però aquell
noiet va haver d'aguantar a partir d'aquell dia unes quantes burles. Per cert,
la totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser
reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. Joan Manuel Serrat Teresa sempre
ha estat un home molt vinculat al camp de Tarragona, va néixa a Barcelona, al
Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, però va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.
Inma Serrano – Cants de Sirenes
La cantautora alacantina Inma Serrano ha
gravat un únic disc en la seva llengua al llarg de la seva carrera. D’aquest
àlbum que es va titular “Inma I” us hem extret aquesta cançó que escoltem ara a
Troba - Dors i que ens parla de deixar-nos portar per els falsos somnis, els cants
de sirenes i que tenim que posar els peus a terra. L’any sigüet Inma Serrano va
versionar aquest àlbum al castella i el títol va ser “Inma II”. Actualment Inma
Serrano, nascuda a Alacant l'any 1968 té el seu propi segell discogràfic
Cerebro Demente Records. A més de cantant i compositora també ha realitzat
tasques de productora i ha treballat amb Lorca, Armando y El Expreso de
Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha 
estat jurat d'Operación Triunfo un parell de
temporades. La veritat és que ens agradaria saber la seva "veritable"
opinió d'un programa com aquest, ella que és autora de les seves pròpies
cançons. En el primer treball de la cantautora Inma Serrano amb el seu nom per
títol, Dro, la seva casa de discos en aquella época, va fer una proba, va sortir
a la venda a preu econòmic, tans sols 1000 pessetes de l’època, uns sis euros,
i va resultar un experiment amb bons resultats ja que es va vendre molt bé i va
donar a conèixer a aquesta dona que va residir a València, Barcelona i
finalment va establir la seva residència a Madrid. Pero la discográfica sols va
treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i Inma Serrano), teniu que
pensar que elles treballen per fer cales, com més millor.
Ángel Petisme – El Singapur
La veritat és que el cantautor aragonès
Ángel Petisme ens presenta en aquest tema una lletra molt surrealista i de
difícil interpretació, pel que escoltarem la cançó i deixem la seva
interpretació a cadascun dels nostres oïdors i oidoras ja que en cap moment
pretenem influenciaros en la seva comprensió. Es va incloure en el seu segon
disc al que donava títol "El Singapur" que Àngel Petisme va publicar
l’any 1994 a
través del segell Fonomusic, un dels seus millors treballs discogràfics. Tots
els temes eren composicions seves, encara que en tres d'elles va comptar amb
Gabriel Sopeña, Javier Vargas i Héctor Lera. La veritat és que la carrera del
cantant, compositor, escriptor i sobretot poeta Ángel Petisme és interessant
tot i que mai ha estat home de llistes d'èxits, però té discos molt correctes.
Va néixer el 17 de Gener de 1961
a Calataiud, Saragossa i es va llicenciar en Filologia
Hispànica. En la seva trajectòria professional 
nosaltres volem fer referència a
la seva faceta de poeta. Va ser el fundador de la revista "Narra" i
el grup de Jóvenes Poetas Aragoneses on va publicar els seus primers poemes.
L’any 1984 publica "Cosmética y terror", el seu primer llibre de
poemes que per cert, els poemes d'Ángel Petisme han estat traduïts a diversos
idiomes, entre ells italià, francès, anglès, txec, búlgar, alemany i rus. Va
guanyar el Premi Sial, l'any 2000, pel seu poemari "Buen día,
colesterol", però ha obtingut uns quants premis més. En els seus inicis va
formar part de diversos grups de rock, però finalment es va decantar per la
cançó d'autor. Entre els diversos músics que col·laboren a "El
Singapur" trobàvem a l'argentí Alberto Gambino.
Jairo – Frankenstein
Per saber que sentia al seu interior el
monstre de Frankenstein us recomanem que llegiu detingudament el llibre de
l'escriptora anglesa Mary W Shelley (30 d’agost de 1797 - 1 de febrero de 1851)
ja que si alguna cosa va saber captar a la perfecció l'autora del best seller
és l'esperit turmentat, ple de solitud i les ànsies d'amistat i amor de la
criatura, cosa que el cinema no ha sabut reflectir mai en la seva plenitud,
encara que Robert de Niro es va acostar bastant. El cantautor argentí Jairo ens
presenta en aquest tema una criatura molt més propera a nosaltres, resideix en
una de les nostres ciutats i els seus anhels i desitjos són els mateixos de
qualsevol fill de veí, a més ja aclareix que fins i tot paga els seus impostos
igual que els altres ciutadans del carrer, els que compleixen amb la seva
obligació i paguen, és clar, no els defraudadors que en el fons no deixen de
"tangar" als altres al no complir amb les seves obligacions tributàries. Jairo la va
incloure en el seu àlbum "Cielos", publicat l’any 1994 i en el què va
incloure cançons amb lletres molt recomanables. La veritat és que a nosaltres
sempre ens va cridar l'atenció l'afegitó en el títol de la novel·la, allò de
"El modern Prometeu" ja que Prometeu va ser, segons la mitologia, un
Tità que es va rebel.lar-se contra Zeus i va robar-li als 
déus de l'Olimp el foc
per lliurar-ho als homes. A Espanya vam conèixer a Jairo quan va arribar l'any
1970 i de la mà de Luis Aguilé com a
productor, va començar a publicar els seus discos, guanyant un festival a la Costa del Sol. Avui se’l
recorda aquí sobretot gràcies a la cançó "Por si tu quieres saber",
encara que a nosaltres d'aquella època sempre ens va encantar "Memorias de
una vieja canción". Jairo va néixer a la població de Cruz del Eje, a
Còrdova, d'Argentina, no hagi confusió, un 16 de juny de 1949 i el seu
veritable nom és Mario Rubén Marito González. Ha cantat als grans cantautors
del seu país, sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en francès ja que a
França és molt reconegut i també en italià. Té una carrera que acollona, amb
més de cinquanta àlbums publicats.
Txarango – 500 millas
En diverses ocasions us hem parlat del
grup Txarango aquí al programa i d'aquest àlbum “Todo tiene su sitio bajo el
sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió
Discos Home. D'ell us hem extret ara aquest tema, la versió que ells fan del
clàssic que a Espanya vam conèixa gràcies al cantant francès Richard Anthony,
però que en realitat era una versió del folk americà que havia portat a l'èxit
Bobby Bare i també van gravar Peter, Paul & Mary, The Kingston Trio, Curly
Williams, Peter and Gordon i John Philips, entre molts altres. A Catalunya la
gent del Grup de Folk la van gravar en diverses ocasions. El títol original era
"500 Milers Away from Home" i també es va dir "Railroaders'
Lament", va ser escrita per David 
Neale, encara que en els títols de crèdit
consta H. West. Txarango eren Ana Bejarano (a la foto amb Mario Prades), José Ipiña i Roberto Uranga que
venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo
Limpio i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia militat al grup
Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis
Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis
Dulzaides, José Morato i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments.
Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que va
sorgir a Barcelona fa un parell o tres d'anys i que realitzen rock en català.
Acabarem per aquesta setmana Troba – Dors
i ens toca baixar la persiana i fotre el camp, però us deixem amb companyia de
La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten Troba – Dors. Tornarem a retrobarnos en el proper
programa, fins llavors sigueu feliços.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
