Tots tenim un passat. Des del moment en
què deixem anar el nostre primer plor al néixer, comença a configurar-se aquest
passat que va nodrint-se mentre ens encaminem cap a la trobada amb la parca. El
passat marca el nostre present i en masses ocasions ens passa factura. A
vegades volem ocultar-ho, alterar-ho, crear-ne un al nostre gust i mesura, però
el passat sempre surt al nostre encontre i acostuma a fer-ho si més no, quan
menys ens ve de gust. Molts viuen un passat ple de mentides, però la justa
mesura de l’ésser humà passa per acceptar el passat com el que és, una part de
la nostra vida, amb tots els errors i encerts, assumint que les coses han
succeït així. Ara i des de la Xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa,
nosaltres que Som Botiguers de Somnis comencem un viaje ple de pensaments,
reflexions i records. Quimet Curull i Mario Prades obrirem Troba – Dors
escoltan una cançó que ens parla de dones amb “passat” i que ens porta un dels
nostres trobadors des de l’Argentina.
Aixequem la persiana
Cacho Castaña – Me gustan las mujeres con
pasado
El cantautor argentí Cacho Castaña ens
explica en la lletra d'aquesta cançó a ritme de tango/pop amb la que obrirem
Troba - Dors aquesta setmana que a ell li agraden les dones amb un passat abans
que aquelles a les que la innocència converteix en noies sense experiència en
qüestions de la vida que esperen molt, sense adonar-se del que realment tenen
davant seu. A Cacho Castaña li agraden aquelles que saben quan han d'abandonar el llit sense
fer preguntes ni promeses, perque diu que son més agraïdes. La veritat és que
en Quimet sempre ha estat una persona molt seriosa quant a les seves relacions
sentimentals, porta 38 anys amb Dolors i sont feliços, però Mario que sempre, fins 
que va coneixer a Montse, ha estat un
sortit, en les extramatrimonials ha preferit a aquelles noies que sabien on
estaven i no exigien allò que no es podia donar. És qüestió de gustos i
opinions. Aquest tema us ho extraiem del seu àlbum “Y ya nada fue lo mismo” que
es va publicar l’any 2007. Cacho Castaña es diu veritablement Humberto Vicente
Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va néixer l'11 de juny de 1942 en
el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat
i molt. Cacho Castaña te una brillant
carrera musical i també al cinema, ha guanyat quinze discos d'or i quinze de
platí, composat més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. Ha treballat en un
munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha compost 4 bandes
sonores.
Luz Casal – 18 años
Luz Casal va publicar un nou disc, editat
l'any 2011 i titulat genèricament "Un ramo de rosas", una mena de
doble recopilatori de grans èxits regravats la majoria d'ells en aquell moment
i també tres cançons noves. Tot i que som grans admiradors de Luz Casal, hem de
reconèixa que la malaltia ha causat estralls en la seva veu que ha perdut molta
força i ha adquirit una ronquera que no necessitava. La fotografia de la
portada del disc és de Jean-Baptiste Mondino. Aquest tema que es troba en el últim
disc, és va incloure anteriormente en el seu àlbum "Vida Tòxica"
editat l’any 2007 i que Luz Casal va publicar després d'haver superat el càncer.
En la nova versió pateix de problemes vocals que enfosqueixen la cançó, per
això hem preferit incloure la primera, aquella que va gravar Luz Casal al “Vida
tóxica” i que sempre hem jutjat que és
genial. Aquesta preciosa cançó amb una temàtica políticament molt incorrecta i
que parla de les relacions entre una dona madura i un jove de 18 
anys era una
versió, la cançó original era de l´italiana / francesa Dalida i com diu en la
lletra, ella té "El doble de años que él". És un tema espinós ja que
quan un home s'enrotlla amb una noia jove el posen a parir, però quan és al
revés ens resulta fins i tot graciós. La veritat és que elles tenen el mateix
dret que ells ha enrotllar-se amb qui vulguin tingui l'edat que tingui, dins
d’un ordre. Clar que a llarg termini aquest tipus de relacions, gairebé en tots
els casos, homes o dones, és ben igual, acaben com el Rosari de l'Aurora, es
dir, malament. María Luz Casal Paz va néixa a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre,
1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys degut al seu
cognom, no té cap parentiu amb Tino Casal.
Mercedes Sosa – Volver a los 17
Qui no ha somiat alguna vegada, despert o
adormit, amb tornar a l'adolescència, a la joventut que vam deixar enrere fa
tant i tant de temps? És clar que la majoria de les vegades pensem "Però
recordant tot el que hem viscut", com passava a la pel·lícula "Peggy
Sue es va casar" que van protagonitzar Kathryn Turner i Nicolas Cage. Això
seria fer trampes, però la vida està plena de paranys, per tant Perquè no
deixar-nos portar i desitjar fer-les nosaltres? Encara que sigui en la nostra
imaginació. En fi, en aquesta cançó que ens porta la gran
cantautora argentina Mercedes Sosa, interpreta un poema ple de sentiments
escrit i cantat en el seu moment per Violeta Parra que a Espanya, va cantar
també Rosa León fa molts anys i que ens parla d'això, de tornar als 17 anys,
amb els somnis i la innocència per davant. Mercedes Sosa va néixer
a San Miguel
de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal
de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al
nord de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos
Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los
Pasos Perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser
dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la
ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo
Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana,
al costat de Soledad Bravo. La Negra Sosa no volia que l'anomenessin cantant, ella es definia
a si mateixa com cantora
Los Lunes que Quedan – Los años que nos
quedan por vivir
Què ens depara el destí? Per molts
endevins o endevines que consultem, nosaltres estem segurs que no hi ha res
escrit i el futur està en blanc perquè nosaltres, dia a dia l'anem escrivint.
En aquesta cançó tracten del desig que “Los años que nos quedan por vivir”
siguin al costat de la persona estimada i que al seu costat seguim trobant la
tendresa, comprensió i aquells moments de passió en els quals no existeixi el
silenci. És una bona lletra, un bell poema d'amor que ens porten a Troba - Dors
el grup Los Lunes que Quedan. Són unes quantes les cançons que ens han deixat
Los Lunes, tant en la seva primera etapa com a tercet, com en la segona quan eren
solsament dos i es van fer dir Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha
passat a formar part de la història del pop espanyol i als que ara recordem a Troba - Dors. Los Lunes eren madrilenys, de Vallecas i el grup l'integraven
Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra) i Javier García (baix). Es van
crear l’any 1992, però en el 94 publiquen "El segundo" 
que com el seu
títol indica era el segon disc, editat pel segell Tábata Música y Letra que va
ser produït per Alejo Stivel i del qual es va extreure el senzill "Una
canción de despedida" que va ser utilitzat per a la sintonia del programa
"La Gramola"
en M-80. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda a dos
components i com sembla ser que van haver problemes per l’us del nom, ells
passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia
marchat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que
Quedan" a l’any 1999 i del que us he tret aquesta gran cançó que escoltem
ara, tot i que Los Lunes que Quedan ancara traurien un quart disc que era
recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se.
Neil Young
& Crazy Houses – Cortez the Killer
Aquest tema va ser censurat en el país i
es va condicionar la sortida del àlbum "Zuma" a que es retirés la
cançó, cosa a la que Neil Young es va negar. Pel que sembla als censors no els
va agradar que Neil Young ens presentés en la lletra d’aquest bon tema una
visió diferents a la dels llibres d'història d'Espanya, sobre del conqueridor
extremeny Hernán Cortés en la que, pel títol podeu endevinar-ho, el presenta
com un assassí que va massacrar a milers d'asteques. Dóna una visió molt sui
generis de la "Nit tràgica". És clar que si analitzem amb firlatat
l’historia resulta molt difícil creare que poc més de 300 soldats poguesin
acabar amb milers d’indis sense tindre prácticamente baixes. La veritat es que
els asteques van rebre als espanyols com a deus, recordan a la seva deitat, la Serp Emplumada que
según és reflectéis en murals yidocuments recupereats era blanc i barbut, molt
més alt del que eren els indis i que segon la llegenda, va marxar prometen que
un dia tornaria. Posiblement aixó va fer que una cultura liderada per
Moctezuma, el seu cap, adores als homes blancs i com d’alguna manera feien cult
de la mort, l’aceptecin de bon grat. En fi, 
la veritat Qui la sap hores d’ara?
Com deiem, aquest disc de Neil Young va ser censurat. Anys després la censura
va ser abolida, no ho recordem de ben cert, o possiblement va colar perquè el
censor no entenia molt bé l'anglès i se li va escapar el sentit, però la
realitat es que el canadenc va poder publicar "Zuma" al país. Als
Estats Units va sortir a la venda el 10 de novembre de 1975 i va ser Disc d'Or.
El cantant, guitarra i compositor canadenc Neil Young néix a Toronto, un 12 de novembre
de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari
per integrar-se al primer supergrup americà Crosby, Stills, Nash & Young.
La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als
seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a
banda d'acompanyament i amb ells va gravar a més d'aquest disc que escoltem ara
a Troba - Dors, molts altres, entre ells el que està catalogat com el seu
millor disc "Harvest".
Cortez The
Killer (Neil Young)
Llegó bailando a través del agua
con sus galeones y cañones
buscando el nuevo mundo
en ese palacio en el sol
En la orilla estaba Moctezuma
con sus hojas de coca y perlas
En sus salones a menudo se preguntaba
por los secretos de los mundos
Y sus súbditos
reunidos a su alrededor
al igual que las hojas alrededor de un
árbol
quizás por ver su ropa de muchos colores
los dioses se sintieron furiosos
Y todas las mujeres eran hermosas
y los hombres que eran
rectos y fuertes
ofrecieron la vida en sacrificio
para que otros puedan seguir.
El odio era sólo una leyenda
y la guerra nunca se supo
las personas trabajaron juntos
y alzaron muchas piedras
Se los llevaron
para los llanos
y murieron en el camino
pero ellos construyen
con sus propias manos
lo que todavía no podemos hacer hoy
Y yo sé que ella está viviendo allí
y ella me quiere hasta la fecha
todavía no puedo recordar cuando
o cómo perdí mi camino
Llegó bailando a través del agua
Cortez, Cortez
es un asesino
Carlos Vives – La foto de los dos
El cantautor colombià Carlos Vives ens
ofereix a "La foto dels dos", extreta del seum últim àlbum "Corazón profundo", publicat aquest any, un moment de nostàlgia, de records
reviscuts mirant una fotografia que porta al nostre present un passat que
crèiem oblidat. Resulta curiós però amb el pas del temps practicament sempre
recordem els bons moments de les nostres relacions saldades i els mals moments
queden relegats al bagul de les coses obsoletes i inservibles. Això no vol dir
que desitgem tornar a aquell passat que, tinguem-ho molt present, és passat i
resulta molt difícil encendre un nou foc bufant sobre cendres completament
apagades. A Espanya vam 
descobrir a Carlos Vives gràcies al seu àlbum “Clásicos
de la provincia” publicat el 22 de febrer de 1994 i sobre tot per la cançó "La gota fría" i que a Espanya va
tenir dues portades molt diferents ja que després d'haver-ho publicat la
discogràfica va creure que la fotografia no era massa comercial. Era un disc
que estava ple de vallenato, un estil musical molt típic de Colòmbia que la
veritat, contrastava amb el seu aspecte més aviat rocker. De nom complet Carlos
Alberto Vives Restrepo. Va néixer a Santa Marta un 7 agost 1961 i al llarg de
la seva carrera musical ha guanyat un Grammy i 3 Grammy Llatins.
Miquel Pujadó – Avui no hi ha futbol
El cantautor, escriptor i locutor de
ràdio Miquel Pujadó tot i haver nascut a Madrid l'any 1959 ha centrat la seva
obra musical en la llengua catalana. Aquesta cançó, de fet bàsicament un poema,
us l'extraiem del seu àlbum “Somriures que mosseguen” que va publicar l'any
1999 i en el qual reflecteix una situació utópica que podria tenir alguna cosa a veure
amb un cop d'estat, similar al del 23
F o, deixant volar la imaginació, una possible revolta
per una independència reprimida violentament. La veritat és que
creiem que
reflecteix un fet totalment utòpic i imaginat per ell ja que estava lluny del
1981 i a finals del passat segle això de la independència de Catalunya només era un somni en la ment de quatre romàntics. La lletra és irònica, molt crua i
dura i si l'escoltem amb atenció pot arribar a posar-nos la pell de gallina.
Està escrita des del punt de vista d'un pare que parla amb el seu fill, un
ciutadà del carrer dels que pensen que l'autoritat ha de tenir la raó en els
seus actes, només pel fet de ser l'autoritat i que els milikos realment
defensen la raó i la veritat. Que aquell al qual han assassinat o detingut,
"alguna cosa havia d'haver fet". La veritat és que sota l'opressió de
qualsevol tipus de dictadura, sigui del color que sigui, dreta, esquerra o
religiosa, sempre trobes persones amb aquestes creences, per a ells plenes de
bona fe.
Marina Rossell – La Gavina
Tancarem el programa d'avui de Troba -
Dors amb la que possiblement sigui la millor cançó escrita i interpretada per
Marina Rossell, una peça que ha marcat la seva carrera i possiblement la que
millor identifiqui el públic amb ella. Es tracta d'una havanera que va incloure
en el seu segon àlbum titulat "Penyora", editat l'any 1979 i que li
va valer el premi Fotogramas de Plata. Marina Rossell va començar com a
telonera en els concerts de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor,
era 1976, però la seva carrera ha estat brillant i ha col·laborat amb grans de
la música, entre ells el recordat George Moustaki que va morir aquest any i amb
el qual va gravar un disc en què també participaven Josep Tero i Maria del Mar
Bonet. Marina Rossell va néixer a Castellet i Gornal, a la província de
Barcelona, el 17 de gener de 1954, encara que Mario recorda haver llegit en
algunes fonts que era de l'Arbos, ja a Tarragona, segurament estarà errat. Per
descomptat Marina ha centrat la seva discografia en la llengua catalana, però
val a dir que també ha gravat en castellà.
La Gavina (Marina
Rossell)
Oh, gavina voladora,
que voltejes sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Oh, si igual que tu gavina
la mar pogués travessar,
fins arribar a la platja,
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d'acariciar
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment
Acabarem per avui Troba – Dors i ara anem
a baixar la persiana i tocar el dos, però us deixem amb companyia de la Xarxa
d'emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba
– Dors. Tornarem a retrobarnos la propera setmana, fins llavors sigueu bons i
bones, no feu rés que nosaltres no fariem..
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario