La música i les lletres poden ser romàntiques, lleugeres, intel·ligents,
rockeres, populars, cultes, majoritàries, minoritàries, etcètera, etcètera.
Podem posar els adjectius qualificatius o desqualificatius que volguem, però la
música abans de tot ha de ser substantiva: música, amb allò que en diuen
harmonia, melodia, ritme: una combinació de sons i silencis que produeixen una
cosa inefable i indefinible: l’art. Els grecs van inventar la paraula:
“mousiké” “techné” (l’art de les muses). Avui aquestes muses ens visiten, aquí
a Troba - dors. Obrim els nostres sentits. Obrim el programa des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, som Manolo Rivera i Mario Prades
i nosaltres ara
Aixequem la persiana
Tontxu –
Treinta y tantos
En els noranta va sorgir al país una nova generació
de cantautors i entre
ells trobàvem al basc Tontxu amb el que avui començarem Troba
- Dors. De
veritable nom José
Antonio Ipiña García,
va néixer el 17 d'agost de 1972 a
Bilbao. Aquesta cançó
es va incloure en el seu segon àlbum titulat "Corazón de mudanza" que es va gravar al
setembre de 1998 a Lisboa, comptant
amb Julio Pereira a la producció i Olga Cerpa, del grup Mestisay, als
cors. En aquesta cançó
ens parla d'una
dona que tot i
que fa molts anys que els va complir, sempre diu
quan parla de la seva edat "Que té trenta i escacs" i que ara, vivint la seva vida sense
els llaços que la
lligaven a un
marit, és feliç, dins de la seva
pròpia solitud, tot i que ja té fins i tot un mig nuvi. La dona s'arregla molt bé en la seva nova
vida, i és que la vida sempre segueix.
Víctor Manuel
– María Coraje
En un dels últims programes vem parlar de les
mares i el molt que és sacrifican per els fills sense que veritablement els hi
reconeixem com es mereixen i en massas ocasions ens adonem de tot el que ens
fan falta i el que les estimem, sols quan ja no les tenim amb nosaltres. Creiem que mai dues paraulas com a nom van definir
millor a una dona com a la protagonista d'aquest tema que ens porta avui a Troba
– Dors l'asturià Víctor Manuel i que és
una de les més representatives i carismàtiques
d'aquest cantautor. Es va incloure
a l'àlbum “Quiero abrazarte tanto” que va publicar l'any 1970. Víctor
Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor,
productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com uns dels artistes
emblemàtics de la
Transició Espanyola.
És clar que en el seu segon o tercer single, editat l’any 1966 per el segell
Belter, Víctor Manuel va incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest
gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de
nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España por la gracia de
Dios". Toma Ya! És clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència
va haver de reconèixer que era ell. La seva carrera donaria un gir polític
de 180 graus i va començar a tenir 
problemes amb el règim arran de la seva participació al Festival del Atlántico de 1968, quan es va
presentar amb les cançons “El
tren de madera” i sobre tot “El cobarde” que va ser considerada per les autoritats canaries com una cançó antimilitarista
i Víctor Manuel va estar a punt de ser ficat
a la presó. A Mario aquesta “María Coraje” sempre li recorda a
la seva avia, una dona que en el seu record sempre serà menuda, arrugada i
vestida de negre. Era molt dura i va morir amb més de vuitanta anys, va emigrà a l'Argentina amb el marit i dos fills, va tindre que tornar per l'enfermetat del seu marit i ho va fer amb tres fills i la casa a sobre, després de
haver enterrat dos marits, tres fills i un parell o tres de nets, sense oblidar que va ser traïda
per dos dels tres fills que seguien vius. Ramón, el fill grant de Mario sempre diu que era “La Yaya de les sardines”, pero
aixó es un altre história.
Atahualpa
Yupanqui – A que le llaman distancia
cançons,
realitzant veritables duels en què els
payadores es deien
de tot sense límit
de to i fins
els més forts insults estaven permesos
mentre es diguessin
cantant, si no
era així els
ganivets prenien la
paraula i corria
la sang. El nom de Atahualpa el va adoptar en honor del Inca i Yupanqui es
un cognom que li quadra ja que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", Atahualpa Yupanqui és un dels millors payadores de la història
musical argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical
i humana. Era
conegut com Don Ata, però el seu
veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i
va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Atahualpa Yupanqui va
ser un veritable poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb
poques paraules i
que va reflectir en les seves cançons
el sentir de tot un poble pampero.
A que le
llaman distancia
¿A qué le
llaman distancia?:
eso me habrán de explicar.
Sólo están lejos las cosas
que no sabemos mirar.
Los caminos son caminos
en la tierra y nada más.
Las leguas desaparecen,
si el alma empieza a aletear.
Hondo sentir, rumbo fijo,
corazón y claridad:
si el mundo está dentro de uno,
¿afuera, por qué mirar?
¡Qué cosas tiene la vida
misteriosas por demás!
Uno está donde uno quiere,
muchas veces sin pensar.
Si los caminos son leguas
en la tierra y nada más,
¿a qué le llaman distancia?:
eso me habrán de explicar.
eso me habrán de explicar.
Sólo están lejos las cosas
que no sabemos mirar.
Los caminos son caminos
en la tierra y nada más.
Las leguas desaparecen,
si el alma empieza a aletear.
Hondo sentir, rumbo fijo,
corazón y claridad:
si el mundo está dentro de uno,
¿afuera, por qué mirar?
¡Qué cosas tiene la vida
misteriosas por demás!
Uno está donde uno quiere,
muchas veces sin pensar.
Si los caminos son leguas
en la tierra y nada más,
¿a qué le llaman distancia?:
eso me habrán de explicar.
La Pegatina – Los niños de la
Renfe
La Pegatina són un dels grups de moda a
Catalunya i la seva música
està a cavall de
la rumbeta catalana i el ska, interpretant
les seves cançons en castellà,
com en aquest cas,
però també en
català. En aquesta cançó de La Pegatina que us extraiem del seu
àlbum "Via Mandarina"
que van publicar l'any 2009
i que es pot
descarregar des de la seva pròpia pàgina web,
ens parlen d'un
grup de joves que viatgen en tren de
rodalies cantant les seves cançons,
encara que aquestes de vegades puguin arribar a resultar molestes per als viatgers,
clar que ells ho arreglen
dient que aquells que no els agradi
poden baixar-se a
la pròxima estació. La Pegatina
són un grup de
Montcada i Reixach i es van crear 
l'any 2002 i està integrat per Rubén Sierra
"Pegatina" (cantant
i guitarra), Adrià
Salas (cantant i guitarra), Ovidi Díaz
"Movidito" (caixa flamenca i
percussió ), Ferran
Ibáñez (baix), Axel Magnani (trompeta),
Romain Renard (acordió
i guitarra) i
Sergi López (bateria).
El 18 de febrer del passat 2012, van començar una gira
anomenada "Adrenalina Tour" que es va iniciar a Barcelona passant per
països com Equador, Holanda, França, a més
d'actuar en el Vinya Rock 2012. Per
cert, van col·laborar en el primer àlbum dels tarragonins Bongo Botrako.
Sopa de Cabra
– L’Empordà
En aquesta cançó, possiblement
la més emblemàtica de Sopa de Cabra, ens
parlen d'un perdedor
que cada dia
el comença amb el fúnebre propòsit de suïcidar-se abans que acabi el dia. A
mesura que el dia avança es va adonant que
tot no és tan
negre i finalment
sempre decideix que
"Ja em suicidaré
demà". L’any 1991 els
geronins Sopa de Cabra graven el seu primer disc en directe "Ben
endins" a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos
després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi
al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte
tancat amb 
22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en
català. Un dia pot ser os explicarem el perqué no van interpretà cap cançó tots
el grups junts. Sopa de Cabra eren Joan
"Ninyin" Cardona, Francesc
"Cuco" Lisicic, Josep
Maria Thió, Gerard Quintana
i Josep Bosch. Van funcionar de 1985 a l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20
de febrer de 2002 a
causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29
de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra que la veritat, ara no
sabriem dir si han tornat a la carretera o no.
Tam Tam Go! –
Manuel / Raquel
El tema que
escoltem ara a carrec dels Tam Tam Go! té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La
canción ens parla d'un problema social important, el drama dels
transexuals i el rebug de la societat vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells
diuen en la seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish
Shuffle", primer disc del grup Tam
Tam Go!, La banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo.
Curiosament 
aquest va ser el gran èxit d'aquest disc, amb totes les cançons
cantades en angles, aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà,
amb lletra del director de cinema Ricardo
Franco, totes les altres, com os deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90
es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria”
que va suposar el retorn de Tam Tam Go!
després de sis anys sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser
"El móvil de Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie militat als grups Clavel i Jazmín i RH+.
Ella Baila
Sola – Que se te escapa el negro
Marta Botía Alonso
(Madrid, 15 de setembre de 1974) i Marilia
Andres Casares (Conca, 17 de desembre de 1974) que es coneixien des de
l'escola, després de fer cors en un grup de rock van crear Ella Baila Sola que es va posar en
marxa l’any 1996. Ja fa temps vam llegir en un blog una crítica censurant la lletra d'aquest tema per ser racista
i això ens va decidir a posar-lo a Troba - Dors. El comentarista, suposem o
millor “volem
creure” que per no haver-se fixat amb atenció en la lletra, acusava a Ella Balla Sola de ser un duet racista i és que si prenem el
text al peu de la lletra, podria donar aquesta impressió, però és tot el
contrari, és un crit contra el
racisme amb un toc de sa bon humor. Això podria haver fet considerar a l'autor
d'aquest blog mal informat, en
la nostra opinió personal, una idea molt allunyada de la realitat, per
demostrar-li que no és així i que nosaltres tenim la raó i no volem crear cap polémica, us direm que aquest tema,
originalment titulat "Que se te escapa el negro" i publicat en el seu
primer disc del 1996, us el hem extret del doble CD benèfic “Tu y yo con los mismos derechos”, un
àlbum contra el recisme que va editar Serdisco-Zafiro un any més tard i 
titulan-se sols “El Negro” en el que van col·laborar amb es seves cançons des de
Serrat a Sabina, passant per Malevaje,
Rosendo, Suburbano, Aute, Loquillo, Labordeta, Raimundo Amador,
Rosana, Gabinete Caligari, Celtas
Cortos, Manolo Tena, Ana Belén, Víctor Manuel, Milladoiro,
Ismael Serrano, Carlos Cano, Miguel Ríos, Pablo
Guerrero, Enrique Morente,
Gran Jefe, Academia Palanca, Imanol, Javier Krahe, Luis Pastor
i per supossat, Ella Baila Sola.
Amb il·lustracions de Forges en
el llibret interior. Aclarit? Tornem al grup. L'any 2002, Ella Baila Sola es van separar i Marta Botía va editar un primer àlbum
en solitari titulat "Cumplir lo prometido". Però el passat any 2010 Marta Botía va tornar a posar en marxa Ella Baila Sola i van treure nou
disc, "Despierta", encara que amb el nom abreujat a EBS, suposo que per problemes legals
amb la seva excompanya ja que sembla ser que la separació va ser traumàtica i
amb Rocío Pavón substituint a Marilia.
Cecilia –
Dama, Dama
En aquesta cançó, una de les més emblemàtiques en la curta, però brillant carrera de
Cecilia, ens parla de aquelles persones que sempre volen ser els protagonistes de la pel·lícula, elles tenen que ser les estrelles de quansevol reunió. La veritat és que al nostre voltan hi ha gent d'aquesta i moltes més de les que us penseu, si no contempleu atentament el vostre entorn. Evangelina
Sobredo Galanes va néixer a Madrid el 11 octubre 1948 i va començar com
a cantant pop en els anys seixanta. Com el seu pare era diplomàtic de professió
i va estar destinat a Gran Bretanya, Estats Units, Portugal i Jordània, ella va
adquirir un bagatge musical molt ampli i variat. Joaquín Díaz la va posar en contacte amb Nacho Saenz de Tejada i
Julio Seijas que formaven part del Nuestro Pequeño Mundo i La Compañía,
respectivament, quan acabava de llicenciar-se en 
Dret. Junts van gravar un
single l’any 1970 sota el nom d'Expresión,
però no va tenir continuïtat. Fou descoberta quan feia cors per Los Canarios, per Tomás Muñoz, director de CBS que li va
canviar el nom per Cecilia,
pensant en la cançó de Simon &
Garfunkel i allà va començar una brillant carrera truncada per la seva
prematura mort en accident de circulació. "Un ramito de violetas" és
la seva cançó més emblemàtica i va ser número 1 en vendes al gener de 1976, però no hem d'oblidar "Mi
querida España" o "Dama, dama" que escoltem ara a Troba - Dors.
L'any 1975, Televisió Espanyola va
decidir que representés a Espanya en el Festival
de la OTI
i Cecilia va acceptar a
contracor, pressionada per la discogràfica ja que a ella no li agradaven els
festivals, va cantar "Amor de medianoche", una cançó composada per
ella i Juan Carlos Calderón i
que va aconseguir el segon lloc.
Una nit i després d'un concert a la sala
Nova Olimpia, de Vigo, és trasllada en cotxe amb els seus tres músics
per tornar a Madrid. Cap a les 6 del matí a Pujols de Trasmonte, Zamora, van
xocar contra una carreta de bous que circulava de nit i sense llums. Aquell 2
d’agost de 1976, el bateria Carles de la Iglesia i la
cantant Cecilia van morir a
l'acte. Li faltaven un parell de mesos per complir 28 anys.
Cecilia i el mirall
Luis Aguilé –
Sr. Presidente
Aquesta peça que
us hem portat a Troba - Dors és un tema sense temps, una de
les poques cançons
en què Luis Aguilé
va realitzar una dura crítica social. Es
va gravar l'any 2007 i exposa una sèrie
de temes al "Sr Presidente" que li preocupen i suposem que
han de inquietar encara avui als ciutadans
del carrer, aquells per els que la
preocupació més imminent és solucionar els seus problemes
econòmics, aquells que no poden arribar a final de mes mentre alguns polítics, masses per desgràcia,
obren alegrement la
borsa dels cabals per ficar-hi la mà
pringada d'oli al
sac de la pols d'or de les arques de l'estat, segurs
que alguna cosa se'ls enganxaria a la pell i
podran emportar-s'el cap a casa. És clar que
en la cançó a Luis Aguilé li preocupa
l'augment de la violència i la delinqüència, però
podem extrapolar tranquil·lament
a la situació del país en aquests moments. Durant
la promoció del disc, alguns periodistes li
van preguntar al cantant i
compositor argentí si la cançó estava
dirigida a José Luis
Rodríguez Zapatero, en aquell moment president
del país. Luis Aguilé va acceptar que podria aplicar-se,
però va declarar que
el seu destinatari era el president de Veneçuela Hugo Chávez. La veritat
és que va ser prohibida a Veneçuela i censurada
a Argentina i Guatemala,
suposem que algú es
va donar per al·ludit. Luis
Aguilé, de veritable nom Luis María Aguilera Picca
(Buenos Aires, 24 de
febrer de 1936 - Madrid, 10
d'octubre de 2009), amb les seves llargues i vistoses
corbates i el seu habitual barret tirolès va
arribar a ser un personatge tan
familiar a la
televisió dels anys setanta que era com de
la família. Tot un showman
de vella escola. La
veritat és que la seva simpatia, alegria i optimisme era una 
cosa innegable que els que
el coneixien sabien valorar. Ell i la seva dona Ana eren amics de Mario i junts
havien compartit moltes
sobretaules entre concert i concert ja que no tots recorden que encara que a Espanya no se'l
va valorar com es
mereixia en les
últimes dècades, ell
era un ídol a
l'Amèrica de parla hispana, fent pràcticament fins la seva mort una gira anual per allà
en olor de multituts. Mario recorda
un dinar a Can Gatell
de Cambrils, a la
sobretaula Luis Aguile li va comentar
que volia recuperar una cançó de mitjans dels
70, una sardana cantada en català, dedicada a Catalunya i composada per ell. La hi va cantar allí mateix sense
immutar-se, a la taula, mentre alguns comensals
escoltaven a aquest argentí cantant en català
en un concert improvisat sense instrumentació ni
orquestra. Per cert
que pocs recorden una faceta pràcticament desconeguda de Luis Aguilé,
la d'escriptor de
llibres infantils per la qual va ser finalista als Premis Planeta. 
Suburbano – Una
mujer sin decoro
Tornem a
escoltar a Troba - Dors per tancar el programa d'avui a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de
l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva
qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen,
"Una mujer sin decoro" i que us hem extrec del seu CD “Los delirios
del pirata”, una mena d’ópera rock que ells califican de llibre-disc i es l’historia del pirata
Juan Sin Sombra que abans de pirata va ser trobador, recorren els mars del
Carib atacan vaixells sense miraments, fins que com diu la tradició, li roba el cor una dona.
En aquest álbum van col·laborar Carmen
París, Pablo Guerrero, el Reverendo, Enrique Valiño,
Imanol, Baldo Martínez o Antón
Rodríguez (de Na Lúa),
junt al africà Bidinte que intervé en
aquesta cançó. La veritat és que Suburbano
sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el
rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les
emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb
indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva 
discografia que sense ser
brutal, Suburbano tenen una
quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de
pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra
gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin
entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina
amb Viceversa, ja que no
va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també
van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo
Fuster i Luis Mendo son
dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com
"Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o
"La puerta de Alcalá". Bernardo
Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat
“Manifiesto”, prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim de Siscu Dictador i a
favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic),
una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com
els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni
donen la cara. Bernardo Fuster va
gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura.
Tancarem Troba – Dors per aquesta setmana i us deixarem amb
companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba – Dors. Baixem la
persiana i toquem el dos. Apa!
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
