La veritat és que l'ésser humà viu de
records, però tot i que sempre és bo recordar, no hem de mirar al passat
perdent de vista el present. És clar que si bé els records són l'únic que
realment podem dir que és nostre de veritat i sempre afirmem amb equivocat
orgull que són una cosa que ningú pot robar-nos, no és així. Hi ha un ferotge i
cruel dimoni arribat del més negre i profund avern que pot esborrar gradualment
aquest bagatge de records, eliminant el nostre passat. És un terrible i feroç
diable amb vestit de malaltia, anomenat Alzheimer. Mario confessa que li té
veritable terror i Quimet creua els dits. D'una parella "Rosa i
Manuel" que sofreixen en la seva carn el dolor que ocasiona aquesta
malaltia en aquell que la pateix i els que conviuen amb ell, ens parlarà avui
un dels nostres trobadors. És clar que tornarem a pujar al
"Tren de la bruixa" i bàsicament els nostres cantautors d'avui ens
parlaran de records, ens besarem molt i reconeixerem al final que “Todos los
gatos son pardos”. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa,
començarem puxant en aquell tren de la bruixa que trobavem a les fires de
pobles i ciutats, nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana,
Quimet Curull i Mario Prades
Aixequem la persiana
Armando y el Expreso de Bohemia – El tren
de la bruja
Obrim el programa d'avui de Troba - Dors
amb una cançó que ens parla de la fi de la innocència adherent a la infància i
la joventut, com creixem i ens fem adults relegant al racó més recòndit del
rebost dels nostres records, aquella innocència que ens envoltava, prenent com
a emblema aquell "Tren de la bruixa" que trobàvem pràcticament en
totes les fires ambulants de la nostra adolescència, quan vam descobrir
l'escuma d'afaitar, la música de "Greese", aquells primers cigars
prohibits... Avui hem deixat de jugar i darrere de la realitat hem perdut
"El tren de la bruja". Ens hem tirat a la plaça i hem deixat de
muntar en aquell tren i per descomptat ara ja no guanyarem cap volta de gratis.
La cançó us l'hem extret d'un CD d'Armando y El Expreso de Bohemia titulat
"Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998. La banda està
liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona.
Van començar l'any 1995 anomenant-se només Expreso de Bohèmia, van treure un o dos
discos brillant amb llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón",
una cançó que 
precisament va ser regravada i recuperada en aquest CD. En aquest enregistrament
Armando y el Expreso de Bohemia són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez
(cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras),
Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano
(órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas
(gralla), Didac Ruíz (percusions) i pensem que ens deixem algun. Els cors en
aquest tema ho fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers. 
Andrés Suárez – Rosa y Manuel
Aquest tema, extret del recent treball
del cantautor gallec Andrés Suárez, nascut al Ferrol a l'abril de 1983, titulat
genèricament "Moraima", el seu cinquè disc i gravat en directe, es va
publicar el passat 16 d'abril i es va presentar a la sala Joy Eslava de Madrid (a la foto).
La lletra d'aquest tema va impactar a Mario des que la va escoltar per primera
vegada i Quimet va coincidir plenament amb ell, és genial i reflecteix la crua
realitat dels malalts d'Alzheimer. Pensem que o bé Andrés Suárez ha viscut molt
de prop la realitat de la malaltia o s'ha documentat molt bé. La cançó ens
reflecteix la duresa i crueltat de l'Alzheimer des del punt de vista d'un
malalt que la pateix Juan Manuel, i en un d'aquests escassos moments de clara
lucidesa, es dóna perfecte compte del que està passant i el dolor que li
ocasiona a Rosa, la seva dona que es preocupa d'ensenyar-li velles fotos
perquè ell recordi, tot i que reconeix que demà, quan Rosa li ensenyi de nou
aquell vell àlbum de 
fotografies, tornarà a preguntar-li "¿Este niño quien
es?” i que possiblement demà també hagi oblidat que avui Rosa li va ensenyar un
altre vegada a menjar. Però quan la lucidesa retorna en aquests moments, ell
pateix intensament per tot el que s'adona que a perdut en la boira d'uns
records que s'han diluït en l'oblit i llavors, en plena lucidesa mental desitja
morir ja que pensa que en morir recuperarà totes aquelles vivències del passat
i podrà esperar a Rosa, quan li arribi el seu moment, per tornar a compartir
amb ella tota una vida de records junts, sense oblidar rés. La veritat és que
es tracta d'una cançó entendridora, possiblement la millor de l'àlbum. Una frase de la cançó mereix ser destacada "Recuerda... tu que puedes".
La Puerta de los
Sueños – Com un indi a la terra
Aquest tercet català anomenat La Puerta de los Sueños, graven els seus discos
en castellà i català i aquesta cançó donava títol al seu primer disc en
castellà, tot i que quan es va publicar en la nostra llengua, l'àlbum va passar
a titular-se "El meu mon". I en aquesta cançó ens diuen que tot pot
ser canviat i no està escrit indeleblement a les estrelles, tu pots canviar el
teu futur, però per a això has de contemplar atentament el teu present i sobretot
escoltar. Allà tindràs les respostes per poder continuar i ser fort en el
combat per la vida que t'espera. La
Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del
Valles, són la 
cantant Virginia Martínez, que havie treballat en diversos
musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de
l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a
pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és
troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El
primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer dir Deja Vú i feien versions,
actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que portan l'amic Fede Sardà i el seu fill. La Puerta de los Sueños van
debutar amb la versió en castellà d’aquest disc i es va titular “Como un Indio
a la Tierra”.
Menaix a Truà – Mira d’on ve es vent
tema que obria l’àlbum. Van debutar
discogràficament amb un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de
desembre de 1999 i que és va titular com el nom del grup "Menaix a
truà" i que sortiria a la venda l'any 2000. La cursa amb el grup la
compaginan tots tres amb els seus projectes personals o amb els seus respectius
grups, mentre que Toni Xuclà té una molt bona carrera en solitari i al programa
ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat quatre
CD’s. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar"
la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l’any
2000
Sopa de Cabra – Passaran uns anys
És una de les millors cançons del avui no
tan desaparegut grup gironí que liderava el cantant Gerard Quintana, al costat
del guitarrista Josep Thio, tots dos amb interessants carreras en solitari que
van començar quan el grup es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en
l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta
Discos l’any 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de
Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons
rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a
Troba - Dors i que és un tot un tros de cançó. En aquest tema els Sopa de Cabra
ens parlen de tornar a casa, pobre, brut, però somrient. Sabent que encara que
mai trobis allò que has sortit a buscar, a casa, per molt que hagi passat els anys, sempre seràs ben rebut 
per els teus. Després de la serie de
concerts que els Sopa van realitzà per el seu aniversari i l’èxit de
convocatòria de públic, no ens extranyaria que la banda s´ho replantegés i
tornés a la carretera. Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers
Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en
angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven
quan van gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho
mai i es tractave d'atacar per el fet de foer-ho.
El grup gironí Sopa de Cabra
Suburbano con Luis Eduardo Aute – Arde
París
Us portem al programa d’avui de Troba -
Dors una bona lletra, la d’aquesta cançó de Suburbano que compten amb la
col·laboració del amic Aute i on ens parlen de la ciutat de París dues vegades
mil·lenaria i que en el fons no deixa de ser una historia d’amor. Luis Mendo i
Bernardo Fuster que integren el grup Suburbano, van publicar a través del
segell Karonte, el gener del 2000, una mena de disc-llibre gravat en directe i
que es va titular "20 años y un día" en el que realitzaven un
recorregut per la seva carrera discogràfica i que va comptar amb bones
col·laboracions, entre elles la de Luis Eduardo Aute en aquest tema que us hem
seleccionat ara per escoltar a Troba - Dors. Val a dir que de fet Suburbano va ser durant
molts anys la banda d'acompanyament d'Aute. Aquest disc es va gravar al Cafè de la Palma
de Madrid, durant els dies 4 i 
5 de juny de 1999 i també van col·laborar Pablo
Guerrero, Clara Serrano, Susana Martins, Lluís Pastor i Pedro Guerra.
Actualment, el grup està integrat per Bernardo Fuster, Luis Mendo, Elena
Robles, Javier Palancar, Lorenzo Solano i Pino Sambataro, encara que per
Suburbano han passat altres músics, entre ells Rafael Porta (violí) i Billy
Villegas (baix). Suburbano sempre va ser
un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells
tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al folk... en fi,
coses que passen fins i tot a les millors famílies. Per cert Bernardo Fuster va
gravar en els setanta un disc molt reivindicatiu que va estar censurat per el
Franquisme i que va signar sota el seudonim de Pedro Faura. Ells dos son gran
compositors i seves son cançons com “La Puerta de Alcalá” o “Makinavaja” i han escrit un
munt de bandes sonores per pel·lícules i series de televisió.
Luis Mendo i Bernardo Fuster forman el nucli central
i l'ànima de Suburbano
Cesária Évora – Bésame mucho
gravada de la història, excloent d’aquesta llista les nadales i el “Cumpleaños
feliz”, per soposat. Cesària Évora que ens la canta ara, va ser la Reina de la Morna, estil musical africà
entroncat amb el fado portuguès, se la coneix aixó mateix com Miss Perfumado.
La veritat és que també es deia a Cesária Évora amb l'àlies de la Diva dels Peus Descalços, per
la seva costum de presentar-se descalça als escenaris i en públic, en
solidaritat amb els sense sostre i les dones i nens pobres del seu país.
Cesária Évora va néixer a Mindelo, Cabo Verde, el 27 d'agost de 1941. Als 16
anys, Cesária va començar a cantar en bars i hotels i, amb l'ajuda d'alguns
músics locals, va guanyar més notorietat a Cabo Verde, i va ser proclamada la
"Reina de la Morna".
En 1975, any en què Cabo Verde va adquirir la independència de Portugal, Cesária
Évora, frustrada per qüestions personals i amb problemes econòmics agreujats
per la situació política del país, va deixar de cantar per poder sostenir la
seva família. Va tenir problemes molt seriosos d'alcoholisme que va saber
superar. Finalment i un munt d'anys més tard va tornar a la música des de
Portugal i l’any 1988 va tornar a gravar. "Miss Perfumado”, un àlbum de
1992 va ser el disc que la va 
consolidar com la gran artista que era.
Curiosament Cesária Évora es va convertir en una estrella internacional als 47
anys d'edat. Ens les seves cançons acostumava a parlar de la llarga i amarga
història d'aïllament del seu país i del comerç d'esclaus, així com de
l'emigració, ja que es diu que el nombre de capverdians que viuen a l'exterior
és més gran que la població total del país. L’any 2004 Cesària Évora va guanyar
el Grammy al Millor àlbum contemporani de world music per "Veu d'amor".
L'any 2007 el president de França Jacques Chirac li va atorgar la medalla de la Legió d'Honor. Cesária Évora
va morir el dissabte 17 de desembre de 2011, als 70 anys, a l'Hospital Baptista
de Sousa, a Mindelo, on es trobava internada amb un quadre d'insuficiència
respiratòria i un edema pulmonar. Unes hores abans de la seva mort seguia
fumant i parlant amb totes les persones que passaven a saludar-la.
Gato Pérez – Todos los gatos son pardos
Aquesta cançó amb la que tancarem el
programa d'avui de Troba - Dors és una de les més conegudes i recordades del
gran Gato Pérez. Es trobava en el seu LP "Romesco", segon disc de
Gato Pérez i possiblement el millor dels molts que va arribar a publicar.
Hi han camvis en la lletra dàquesta versió que es la del àlbum i les que va gravar posteriorment. Inicialment el disc el va treure Edigsa l'any 1979, però va ser digitalitzat i reeditat
per Picap el 2007, si bé a nosaltres ens sembla recordar que en els noranta ja
el va reeditar el segell PDI, també en format CD, però no ens feu gaire cas
perquè no estem segurs. Gato Pérez ens narra les desventures de "Un sujeto
malvestido en un coche destartalado" que es passeja de nit per Barcelona
després d'una festa “super de ambiente mundano” i camí a casa el para la
policia en un control i "un guardia inteligente" decideix que aquí hi
ha gat amagat i el deté per deixar-lo marxar de comisaria 48 hores més tard amb
un "Simple trámite y disculpe" i ell, després de reflexionar, arriba
a la conclusió que de nit... “Todos los gatos son pardos”. Nosaltres sentiem quan era viu i seguim
sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell, per les
seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Mario va arribar a
conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat.
L'última vegada que van estar parlant va ser en un concert que va realitzar a
l'antiga sala Bikini de 
Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten"
que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest
argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu
veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va
morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va inventar el terme
"Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català
que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va
formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any
1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga
produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i
dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari
molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves
cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.
Conclou per avui Troba – Dors, nosaltres
baixem la persiana i plegem, però abans us deixarem amb bona companyia, la de
la xarxa d'emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Fins la propera setmana que ens
tornarem a retrobar a les ones.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
