domingo, 2 de junio de 2013

Troba - Dors 03-06-2013

La veritat és que l'ésser humà viu de records, però tot i que sempre és bo recordar, no hem de mirar al passat perdent de vista el present. És clar que si bé els records són l'únic que realment podem dir que és nostre de veritat i sempre afirmem amb equivocat orgull que són una cosa que ningú pot robar-nos, no és així. Hi ha un ferotge i cruel dimoni arribat del més negre i profund avern que pot esborrar gradualment aquest bagatge de records, eliminant el nostre passat. És un terrible i feroç diable amb vestit de malaltia, anomenat Alzheimer. Mario confessa que li té veritable terror i Quimet creua els dits. D'una parella "Rosa i Manuel" que sofreixen en la seva carn el dolor que ocasiona aquesta malaltia en aquell que la pateix i els que conviuen amb ell, ens parlarà avui un dels nostres trobadors. És clar que tornarem a pujar al "Tren de la bruixa" i bàsicament els nostres cantautors d'avui ens parlaran de records, ens besarem molt i reconeixerem al final que “Todos los gatos son pardos”. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, començarem puxant en aquell tren de la bruixa que trobavem a les fires de pobles i ciutats, nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades

Aixequem la persiana

Armando y el Expreso de Bohemia – El tren de la bruja

Obrim el programa d'avui de Troba - Dors amb una cançó que ens parla de la fi de la innocència adherent a la infància i la joventut, com creixem i ens fem adults relegant al racó més recòndit del rebost dels nostres records, aquella innocència que ens envoltava, prenent com a emblema aquell "Tren de la bruixa" que trobàvem pràcticament en totes les fires ambulants de la nostra adolescència, quan vam descobrir l'escuma d'afaitar, la música de "Greese", aquells primers cigars prohibits... Avui hem deixat de jugar i darrere de la realitat hem perdut "El tren de la bruja". Ens hem tirat a la plaça i hem deixat de muntar en aquell tren i per descomptat ara ja no guanyarem cap volta de gratis. La cançó us l'hem extret d'un CD d'Armando y El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998. La banda està liderada per  Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona. Van començar l'any 1995 anomenant-se només Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón", una cançó que precisament va ser regravada i recuperada en aquest CD. En aquest enregistrament Armando y el Expreso de Bohemia són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez (cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac Ruíz (percusions) i pensem que ens deixem algun. Els cors en aquest tema ho fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.

Andrés Suárez – Rosa y Manuel

Aquest tema, extret del recent treball del cantautor gallec Andrés Suárez, nascut al Ferrol a l'abril de 1983, titulat genèricament "Moraima", el seu cinquè disc i gravat en directe, es va publicar el passat 16 d'abril i es va presentar a la sala Joy Eslava de Madrid (a la foto). La lletra d'aquest tema va impactar a Mario des que la va escoltar per primera vegada i Quimet va coincidir plenament amb ell, és genial i reflecteix la crua realitat dels malalts d'Alzheimer. Pensem que o bé Andrés Suárez ha viscut molt de prop la realitat de la malaltia o s'ha documentat molt bé. La cançó ens reflecteix la duresa i crueltat de l'Alzheimer des del punt de vista d'un malalt que la pateix Juan Manuel, i en un d'aquests escassos moments de clara lucidesa, es dóna perfecte compte del que està passant i el dolor que li ocasiona a Rosa, la seva dona que es preocupa d'ensenyar-li velles fotos perquè ell recordi, tot i que reconeix que demà, quan Rosa li ensenyi de nou aquell vell àlbum de fotografies, tornarà a preguntar-li "¿Este niño quien es?” i que possiblement demà també hagi oblidat que avui Rosa li va ensenyar un altre vegada a menjar. Però quan la lucidesa retorna en aquests moments, ell pateix intensament per tot el que s'adona que a perdut en la boira d'uns records que s'han diluït en l'oblit i llavors, en plena lucidesa mental desitja morir ja que pensa que en morir recuperarà totes aquelles vivències del passat i podrà esperar a Rosa, quan li arribi el seu moment, per tornar a compartir amb ella tota una vida de records junts, sense oblidar rés. La veritat és que es tracta d'una cançó entendridora, possiblement la millor de l'àlbum. Una frase de la cançó mereix ser destacada "Recuerda... tu que puedes".

La Puerta de los Sueños – Com un indi a la terra

Aquest tercet català anomenat La Puerta de los Sueños, graven els seus discos en castellà i català i aquesta cançó donava títol al seu primer disc en castellà, tot i que quan es va publicar en la nostra llengua, l'àlbum va passar a titular-se "El meu mon". I en aquesta cançó ens diuen que tot pot ser canviat i no està escrit indeleblement a les estrelles, tu pots canviar el teu futur, però per a això has de contemplar atentament el teu present i sobretot escoltar. Allà tindràs les respostes per poder continuar i ser fort en el combat per la vida que t'espera. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer dir Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que portan l'amic Fede Sardà i el seu fill. La Puerta de los Sueños van debutar amb la versió en castellà d’aquest disc i es va titular “Como un Indio a la Tierra”.

Menaix a Truà – Mira d’on ve es vent

La cançó ens parla del vent, una font d'inspiració per a poetes, escriptors i lletristes. De fet al llarg de la història molts han estat els que emulant a Bob Dylan han buscat les seves respostes en el vent. Per Menaix a Truà el vent quan arriba ens porta records, no sempre agradables, encara que amb el vent diuen que les seves penes se'n van i no retornen, per això cal mirar atentament d'on ve el vent perque passa una sola vegada i ja no retorna. L'any 2000 i amb la fi del nou segle, tres bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt que van anomenar Menaix a Truà. Són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz de Gossos i Chris Juanico de Ja t'ho diré. Aquest tema que us he seleccionat per al programa d'avui l'he extret d'àlbum "Com el vent" tercer disc de Menaix a Truà i que van publicar l'any 2008, era el tema que obria l’àlbum. Van debutar discogràficament amb un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és va titular com el nom del grup "Menaix a truà" i que sortiria a la venda l'any 2000. La cursa amb el grup la compaginan tots tres amb els seus projectes personals o amb els seus respectius grups, mentre que Toni Xuclà té una molt bona carrera en solitari i al programa ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat quatre CD’s. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar" la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l’any 2000

Sopa de Cabra – Passaran uns anys

És una de les millors cançons del avui no tan desaparegut grup gironí que liderava el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb interessants carreras en solitari que van començar quan el grup es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Troba - Dors i que és un tot un tros de cançó. En aquest tema els Sopa de Cabra ens parlen de tornar a casa, pobre, brut, però somrient. Sabent que encara que mai trobis allò que has sortit a buscar, a casa, per molt que hagi passat els anys, sempre seràs ben rebut per els teus. Després de la serie de concerts que els Sopa van realitzà per el seu aniversari i l’èxit de convocatòria de públic, no ens extranyaria que la banda s´ho replantegés i tornés a la carretera. Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai i es tractave d'atacar per el fet de foer-ho.
El grup gironí Sopa de Cabra

Suburbano con Luis Eduardo Aute – Arde París

Us portem al programa d’avui de Troba - Dors una bona lletra, la d’aquesta cançó de Suburbano que compten amb la col·laboració del amic Aute i on ens parlen de la ciutat de París dues vegades mil·lenaria i que en el fons no deixa de ser una historia d’amor. Luis Mendo i Bernardo Fuster que integren el grup Suburbano, van publicar a través del segell Karonte, el gener del 2000, una mena de disc-llibre gravat en directe i que es va titular "20 años y un día" en el que realitzaven un recorregut per la seva carrera discogràfica i que va comptar amb bones col·laboracions, entre elles la de Luis Eduardo Aute en aquest tema que us hem seleccionat ara per escoltar a Troba - Dors. Val a dir que de fet Suburbano va ser durant molts anys la banda d'acompanyament d'Aute. Aquest disc es va gravar al Cafè de la Palma de Madrid, durant els dies 4 i 5 de juny de 1999 i també van col·laborar Pablo Guerrero, Clara Serrano, Susana Martins, Lluís Pastor i Pedro Guerra. Actualment, el grup està integrat per Bernardo Fuster, Luis Mendo, Elena Robles, Javier Palancar, Lorenzo Solano i Pino Sambataro, encara que per Suburbano han passat altres músics, entre ells Rafael Porta (violí) i Billy Villegas (baix). Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al folk... en fi, coses que passen fins i tot a les millors famílies. Per cert Bernardo Fuster va gravar en els setanta un disc molt reivindicatiu que va estar censurat per el Franquisme i que va signar sota el seudonim de Pedro Faura. Ells dos son gran compositors i seves son cançons com “La Puerta de Alcalá” o “Makinavaja” i han escrit un munt de bandes sonores per pel·lícules i series de televisió.
Luis Mendo i Bernardo Fuster forman el nucli central
 i l'ànima de Suburbano

Cesária Évora – Bésame mucho

Aquesta cançó va tenir problemes amb la censura franquista quan va publicar-se per primer cop aquí al país i no es va tractar de raons polítiques, com es podria pensar, va ser cal com de molt més ridícul. Al cast i moralment pur censor, això de besar-se i a més a més besar-se... molt, no li va semblar gens decent. La veritat és que els censors amb les seves decisions dràstiques i els seus talls d'tisora indiscriminada van cometre veritables atrocitats en nom dels bons costums i els valors morals que van retallar brutalment música, literatura i cinema. La cançó es va poder vendre a les botigues de discos, però les emissores de ràdio van tenir prohibit punxar-la durant molts anys. "Bésame mucho" va ser escrita l’any 1940 per la pianista i compositora mexicana  Consuelo Velázquez (a la segona foto) que al seu torn es va basar en l'obra d'Enrique Granados "La Maja i el Ruiseñor" de la suite "Goyescas". Emilio Tuero va ser el primer a gravar-la, però el que la va fer mundialment coneguda va ser el xilè Lucho Gatica. Demostran alló de que els censor no tenian ni idea del que feian es que l’any 1999 va ser declarada la cançó en idioma espanyol més cantada i gravada de la història, excloent d’aquesta llista les nadales i el “Cumpleaños feliz”, per soposat. Cesària Évora que ens la canta ara, va ser la Reina de la Morna, estil musical africà entroncat amb el fado portuguès, se la coneix aixó mateix com Miss Perfumado. La veritat és que també es deia a Cesária Évora amb l'àlies de la Diva dels Peus Descalços, per la seva costum de presentar-se descalça als escenaris i en públic, en solidaritat amb els sense sostre i les dones i nens pobres del seu país. Cesária Évora va néixer a Mindelo, Cabo Verde, el 27 d'agost de 1941. Als 16 anys, Cesária va començar a cantar en bars i hotels i, amb l'ajuda d'alguns músics locals, va guanyar més notorietat a Cabo Verde, i va ser proclamada la "Reina de la Morna". En 1975, any en què Cabo Verde va adquirir la independència de Portugal, Cesária Évora, frustrada per qüestions personals i amb problemes econòmics agreujats per la situació política del país, va deixar de cantar per poder sostenir la seva família. Va tenir problemes molt seriosos d'alcoholisme que va saber superar. Finalment i un munt d'anys més tard va tornar a la música des de Portugal i l’any 1988 va tornar a gravar. "Miss Perfumado”, un àlbum de 1992 va ser el disc que la va consolidar com la gran artista que era. Curiosament Cesária Évora es va convertir en una estrella internacional als 47 anys d'edat. Ens les seves cançons acostumava a parlar de la llarga i amarga història d'aïllament del seu país i del comerç d'esclaus, així com de l'emigració, ja que es diu que el nombre de capverdians que viuen a l'exterior és més gran que la població total del país. L’any 2004 Cesària Évora va guanyar el Grammy al Millor àlbum contemporani de world music per "Veu d'amor". L'any 2007 el president de França Jacques Chirac li va atorgar la medalla de la Legió d'Honor. Cesária Évora va morir el dissabte 17 de desembre de 2011, als 70 anys, a l'Hospital Baptista de Sousa, a Mindelo, on es trobava internada amb un quadre d'insuficiència respiratòria i un edema pulmonar. Unes hores abans de la seva mort seguia fumant i parlant amb totes les persones que passaven a saludar-la.

Gato Pérez – Todos los gatos son pardos

Aquesta cançó amb la que tancarem el programa d'avui de Troba - Dors és una de les més conegudes i recordades del gran Gato Pérez. Es trobava en el seu LP "Romesco", segon disc de Gato Pérez i possiblement el millor dels molts que va arribar a publicar. Hi han camvis en la lletra dàquesta versió que es la del àlbum i les que va gravar posteriorment. Inicialment el disc el va treure Edigsa l'any 1979, però va ser digitalitzat i reeditat per Picap el 2007, si bé a nosaltres ens sembla recordar que en els noranta ja el va reeditar el segell PDI, també en format CD, però no ens feu gaire cas perquè no estem segurs. Gato Pérez ens narra les desventures de "Un sujeto malvestido en un coche destartalado" que es passeja de nit per Barcelona després d'una festa “super de ambiente mundano” i camí a casa el para la policia en un control i "un guardia inteligente" decideix que aquí hi ha gat amagat i el deté per deixar-lo marxar de comisaria 48 hores més tard amb un "Simple trámite y disculpe" i ell, després de reflexionar, arriba a la conclusió que de nit... “Todos los gatos son pardos”.  Nosaltres sentiem quan era viu i seguim sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Mario va arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que van estar parlant va ser en un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va inventar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.

Conclou per avui Troba – Dors, nosaltres baixem la persiana i plegem, però abans us deixarem amb bona companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Fins la propera setmana que ens tornarem a retrobar a les ones.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen