DEGUT A PROBLEMES PER PEJAR LES
IMATGES, DE MOMENT NO EN TINDREU,
ESPERO SOL·LUCIONAR-HO AVIAT
El xicot va emprendre el seu viatge a la recerca de la veritat amb l'optimisme que donen els pocs anys i la manca d'experiència, com un modern Gilgamesh buscant la vida eterna, la immortalitat. Ell va recórrer valls i muntanyes, ciutats i pobles, camins, sendes, carreteres, vies que el portaven en un viatge sense destí. En la seva recerca va anar deixant enrere amics, família, núvies, arrels, vincles d'unió, només buscava La Veritat i la veritat possiblement va passar pel seu costat mentre ell dormia ja que mai va trobar aquella "veritat indiscutible i en majúscules" que cercava. Un dia es va mirar en un mirall i aquest li va tornar la imatge d'un ancià, vell, arrugat i sobretot "sol" i llavors va ser quan es va adonar que la veritat està sempre a l'abast de la nostra mà, encara que no portem mai tota la veritat al sarró. La vida està plena de petites veritats i ell buscant una utopia, havia deixat passar les seves oportunitats. Com aquell Gilgamesh de la literatura indú, havia oblidat les petites coses bones de la vida buscant allò que veritablement no existeix. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors. Començárem envoltats de paraules i música des de l’Argentina.. Som Quimet Curull i Mario Prades i com cada setmana
Aixequem la persiana
Roque Narvaja – El tiempo
es seco en la ciudad
Roque Narvaja, cantant,
músic i compositor argentí, amb el qual obrim avui Troba - Dors, ens parla en aquest
tema del passat, rememora records d'infància, de joventut, del passat llunyà,
encara que de vegades no ho és tant, de l'escola, de la seva adolescència,
d'aquell ahir que sempre és i serà el nostre veritable patrimoni en el llarg
camí cap a la nostra trobada amb La Parca. Aquest tema es recollia en l'àlbum
"Balance provisional" que l'argentí va publicar a Espanya l'any 1982.
Creiem que avui en dia, prácticamente tothom reconeixen la cançó “Santa Lucía”
i l'identifiquen inmediatamente amb Miguel Ríos i aixó es cert, però no del
tot, molts ignoren que “Santa Lucía” va ser una composició de l'argentí Roque
Narvaja que havia estat cantant i líder del grup La Joven Guardia i
baixista amb Lito Nebbia, fins que l’any 1972 va començar ja definitivamente en
solitari. La Joven Guardia
van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentí” i
estaven liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, junt a Félix
Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units,
Enrique Masllorens avui subgerent de relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica
que va morir l’any 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks.
Posiblement la cançó més popular de la seva carrera va ser “El extraño de pelo
largo”. La Joven Guardia
va seguir fins 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi
havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja va néixer
a Córdoba, República Argentina, el 10 de febrer de l’any 1951. A finals dels 70 es
va autoexiliar al nostre país gravant diversos discs i l'any 1980 el van triar el
millor compositor d'Espanya i la
Societat d'Autors va incloure "Santa Lucía" dins de
les millors 100 cançons del país, això significava que hi havien dividends per
al autor i per a ells... es clar. Des de fa uns anys viu a Rosario, Argentina.
Los Secretos – En este
mundo raro
“Si preguntas las cosas
sencillas, aprendí a responder. Y para aquellas preguntas prohibidas, ningún
maestro encontré. En este mundo raro que a veces se complica”. D'aquesta manera
comença aquest tema a càrrec del grup madrileny Los Secretos que ens parla que
aquest món resulta sempre estrany i tot és millor i ell ho prefereix, estant
amb ella. La veritat és que la cançó ens sembla un recorregut per un estret
camí en què només es busca la veritat, allò que la vida representa, però aquest
món és rar i les coses que abans ens parlaven per elles mateixes, ara res
signifiquen. La cançó es tgrobava a un álbum publicat el 28 de setembre del 2011,
després de cinc anys sense haver publicat material nou i d'ell us hem extrec el
tema que dóna títol al disc. Es va gravar en els estudis El Cortijo, a San
Pedro de Alcántara, amb producció de Carlos Narea, tot un veterà. La veritat és
que Mario confesa que amb Los Secretos no pot ser equànime ja que es tracta
d'una banda que sempre l'ha agradat. Aquesta és una bona cançó molt en la línia
de Los Secretos, una de les millors bandes espanyoles de rock surgides de la
movida madrileña. es van crear l’any 1978 encara es van anomenar inicialment
Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu)
i Enrique (baix i veu) al costat d'un amic de la infància José Enrique Cano,
anomenat Canito, a la bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique
i Canito. Quan aquest últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de
gener de 1980 que pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a
canviar. Un mes més tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual
participaren Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i
altres músics. A l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra
vegada el grup en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio
Díaz substituint al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer
disc, un EP titulat "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un
accident, mor el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la
marxa de Javier Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda
integrat per Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo a la veu i
guitarra, Steve Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho
Lles al baix. Enrique Urquijo Prieto va crear un projecte paral·lel anomenat
Enrique Urquijo i Los Problemes. La veritat és que a Los Secretos s'han
produït molts canvis de músics, però el esdeveniment més important va ser la mort d'Enrique
Urquijo que va ser trobat mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal
número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al
voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el
dia anterior al llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II",
després del decés el lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro i
l'ha mantingut en actiu fins al moment i bé.
En este mundo raro
Si preguntas las cosas
sencillas
aprendí a responder
y para aquellas preguntas
prohibidas
ningún maestro encontré
En este mundo raro
que a veces se complica
y no tengo claro
lo que significa
Pregunté el por qué a
tantas cosas
lo que escuché no me
gustó
la ignorancia es a veces
hermosa
inocente como el amor
En este mundo raro
que tanto se complica
y no tengo claro
lo que significa
porque este mundo es raro
y nadie me lo explica
No me hables de otro
lugar
de vivir una eternidad
tal vez me parezca
aburrido
y yo prefiero estar,
contigo nada más
Sigo estando flotando
entre estrellas
sin saber bien lo que soy
donde existen las cosas
mas bellas
para que sirve el rencor
En este mundo raro
que tanto se complica
y no tengo claro
lo que significa
porque este mundo es raro
y a veces se complica
porque este mundo es raro
y nadie me lo explica
en este mundo raro.
Lorenzo Santamaría –
Plaça Gomila
L'amic Lorenzo Santamaría
va gravar un dels seus millors discos "Corazón de Rock & Roll",
editat per Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va
incloure aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors i en el qual ens fa un recorregut
per la zona lúdica de Palma, el Terreno i la plaça Gomila. Ens parla de la seva
joventut, dels locals on podies veure concerts i recorda algun d'ells. Ens
recorda els grups i cantants estrangers que actuaven a Tito's, Barbarella, Sgt
Peppers, Haima, Toltec, Rodeo i tants altres "caus de mala vida" on
la joventut de l'illa va poder enriquir-se musicalment, amb fragments barrejats
de temes originals d’ells. Lorenzo Santamaría ens recorda alguns empresaris de
la nit com José María Forteza i també els grups espanyols de moda en aquella
època que actuaven per la plaça Gomila. Sense que es deix-hi al calaix dels
records als grups autòctons balears, ens rememora Los Beta Quartet, Mauri's Set que eren
catalans establerts a les illes per mili, Leo dels Four Winds & Dito, Grupo
15, Javaloyas, Bohemios, Talayots i molts més que venien de la península com
Canarios, Sírex, Micky, Tony Ronald, Henry and The Seven, Mustang, Salvajes...
La veritat és que Palma sempre ha tingut records entranyables per a Mario i
també per Quimet. Mario va passar els estius de la seva infància i part de
l'adolescència a casa de la padrineta Amelia Jordi, al carrer Rei Sancho, just
darrera de la plaça Espanya i la
Terminal d'Iberia i Quimet sempre s’ha sentit molt a gust a
Mallorca. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixer a
Santa Maria del Camí, a Mallorca, per això quan va deixar els Z-66 per
llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del seu poble. Fa
molts anys que Mario i ell es coneixen i sentim un gran respecte per el cantant i el
seu treball, encara que nosaltres ens quedem amb la seva faceta més rockera,
abans que les balades romànticones que li va imposar la seva discogràfica,
però que el van portar al cim de la popularitat.
Nina – Tot queda enrera
Inicialment cantant
d'orquestras, Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra
i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos,
tres" i es va llançar en solitari fitxan per EMI i representant-nos a
Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar". Nina va treure
discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les
seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de
Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes
les cançons cantades en català i en el qual, entre d'altres, trobavem la peça
que li donaba títol i que era una composició dels músicos brasilenys Ivan
Guimarã es Lins i Vitor Martins, però nosaltres us portem una de les que millor
van funcionar del CD, es tracte d’una versió del clásic dels Eagles “New kid in
Town” que ens parla de les esperaces i la fugida cap a la gran ciutat d’una
noia, buscant un futur, deixan enrere el poble i tot el que coneixies fins
aquell moment, inclos la gent que estimes. La cançó va ser adaptada al català
per Lluis Gavaldà de Els Pets, un amic del Quimet i Mario, de fet Quimet va
tocar en els dos primers discos de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar
a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que
aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue
i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González
(guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després
per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan
el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del nefast
Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de
ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels
artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta
gansa per a La Trinca
i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma
mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar,
l'1 d'octubre de l’any 1966. Mario està convençut que Nina, Laura Simó, Carme
Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem
englobar dins del jazz i el blues.
Tot queda enrere
(adaptació Lluís Gavaldà)
Des de dalt del tren
obres la finestra
Mires el poble sembla
encara més petit
És massa aviat, a casa
tots dormen
I quan es llevin tu ja no
seràs allí
Tot queda enrere
vas a la ciutat
El que et lligava
T'ho has tret del davant
Allà et quedaran els
amics de sempre
Rere les
persianes els cors amagats
Els carrers
estrets, el bar i l'església
i el racó on tant el vas
estimar
Tot queda enrere,
vas a la ciutat
tot el que volies
ho tens al davant
Estàs tremolant potser
t'equivoques
però ho vols intentar i
t'ha arribat l'hora
plores, saps que estàs
sola
El tren ha parat tanques
la finestra
a la mà l'adreça que algú
et va donar
tot és ple de gent, no
pots amb la bossa
però somrius perquè saps
amb certesa que mai tornaràs
Tot queda enrere
vas a la ciutat
el cor et batega tan fort
perquè ara ja saps que
mai tornaràs
ara ets a la ciutat
i saps que mai més
tornaràs
Camines contenta entre el
fum...
Ara ets a la ciutat
camines contenta entre el
fum...
Entre el fum.
Luis Fierro – Reconciliación
En un moment en el que
sembla que ens dediquem a fer-nos mal, a retreure antigues ofenses, quan tots ens enfrentem uns contra els altres, pot ser arribi el moment de pensar en una
reconciliació, d'aproparnos els uns als altres proban d'olvidar el passat per puguer construïr un futur junts. És clar que aixó sols te sentit degut al títol de la cançó que escoltarem ara i que "tant sols" es una cançó d'amor o millor dit, de desamor. Però aixó no es veritat del tot. Sí que la cançó parla d'una ruptura, però també es un crit de continuitat, per poguer seguir endavant, un intent per refer aquell amor de les seves cendres. Clar que ara i amb aixó de la “violencia de génere”, quan algú parla de no trencar o de tornar a començar, podem caure en el parany del acosament i els maltractaments,
per tant les nostres preguntes “inocents” seríen No tenim l'obligació de lluitar amb tothes les nostres forces per conservar l'amor? Tenim que aceptar el trencament sense fer res per revifar l'estimació? Curioses questions. La curta carrera de
Luis Fierro, aquest guitarra i cantant que va ser el líder de Los Tifones des
de 1961 i als que va deixar sent substituït per Phil Trim que va convertir el
grup en Los Pop-Tops, està marcada per un parell de temas "Ella" i
aquest que sona ara a Troba - Dors “Reconciliación”. Anys més tard Luis Fierro
va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que com a guitarra i segona veu,
romanen al grup fins la seva disolució i l’any 1977 Luis Fierro es va llançar
definitivament en solitari amb un extraordinari LP amb el seu nom per títol
genèric i on trovaben aquestes bones cançons. Hi havia altres temes molt
interessants com "Mía", "No, no hay ha nadie más",
"Así, solo así", etc. La producció d'aquest LP de Luis Fierro, així com els
arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramon Arcusa,
component del Dúo Dinámico i que en aquella època era director artístic de EMI,
encara que aquest disc el va publicar RCA. La veritat es que no recordem que
Luis Fierro hagues tret cap altre álbum. Ah! També va liderà el Luis Fierro Quartet
(a sota a la foto).
Alberto Bourbon – Antonio
Aquesta cançó d’Alberto
Bourbon sempre li recorda a Mario un noi del carrer Bassegoda, a Sants.
Vivia una mica allunyat de casa de Mario, en un pati ple de plantes baixes.
Creu recordar que es deia David i amb onze o dotze anys se'n va anar amb la seva
família al rompeolas de Barcelona. El van enviar a comprar-se un gelat i el van
veure tornar caminant sobre les grans pedres. Però el noi no va arribar mai. Va
aparèixer dies més tard, Mario recorda que va ser a Sant Carles de la Ràpita on van trobar el cos.
Va caure en un forat entre les roques de l'escullera i el mar el va arrossegar.
La veritat es que el momento en que ens trobem amb la mort, creiem que es una
cosa que ens marca per sempre, sobre tot quan som encara molt joves. Alberto
Bourbon es un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure discos
molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. De fet ell
va començar a finals del seixanta. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic
francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon
(a la foto amb Rocío Jurado) va deixar els escenaris no va abandonar la música i
es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia
Valle" l'any 1979 o "El jardín secreto" al 84 i també va compondre
cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades,
Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. En total Alberto Bourbon va
publicar 7 singles, el primer l'any 1968 i l'últim al 1975 i també dos LP's.
Rama Lama ha editat un CD amb els seus temes i es molt recomenable. Curiosament
moltes de les cançóns que va gravar en els seus inicis eren acústiques i en la
línea cantautor, però van ser regravades ja en els setanta amb acompanyament
orquestal i molt més completes musicalment parlan.
Joan Isaac amb Moncho –
On és la gent?
L'any 2004 i per celebrar
els seus cinquanta anys, el cantautor Joan Isaac va treure un àlbum publicat a
través del segell barceloní DiscMedi titulat "Només han passat cinquanta
anys" que es va gravar en directe al Teatre Nacional de Catalunya,
comptant amb col·laboracions de luxe, entre elles Maria del Mar Bonet, Manel
Camp, Mone, Jordi Vilaprinyó, Roberto Vecchioni i Mauro Pagani, sense oblidar
el Rei del Bolero, Moncho i altres que no recordem ara. En aquest disc també es
va incloure un homenatge a un dels grans cantautors italians Paolo Conte, del
qual Joan Isaac va gravar la cançó
"Azzurro" i encara que a molts pugui sonarles a Adriano Celentano que
la va portar a l'èxit en els seixanta, va ser composada per Paolo Conte. Amb
Joan Isaac en aquesta cançó que sona ara a Troba - Dors, trobem a Moncho, de
veritable nom Ramon Calabuch Batista i que va néixer al barri de Gràcia, el 26
de juliol de 1940, cantat junts aquest tema en què recorden les coses que van
passar en els setanta i els somnis que mai van arribar a complir-se, en ser
truncats per la crua realitat. Joan Vilaplana i Comín, nom real de Joan Isaac,
va néixer a Esplugues de Llobregat el 17 de setembre de 1953 i en aquest tema
ens recorda també les festes majors de la seva ciutat natal on els seus pares
ballaven abraçadets escoltant a Moncho. A la foto i d'esquerra a dreta: el
Consul de Cuba, el Delegat del Govern a Tarragona, Ángel Juarez, Mario Prades i
Moncho.
On és la gent
On és la gent,
que cada cop es fa més
trist
sortir als carrers,
si són carrers aquests
deserts
de vidre, de ferro i de
ciment?
On és la gent?
On és la gent?
On és la gent?
No és bo que l'home es
tanqui a casa
amb doble pany.
L'isolament porta sovint
la mort
per massa intimitat.
On és la gent?
On s'ha amagat?
Que per saber dels
nostres fills
molt aviat
ens trobarem
introduint
codis secrets
a una adreça d'Internet.
Què està passant
que no hi ha déu que quan
et parla
et miri els
ulls,
que ja ens
besem virtualment
per evitar
perills severs?
On és la gent,
la humanitat?
Què s'ha fet
d'aquella Barcelona del
setanta-sis?
Semblava que la vida era
una joguina
entre els deu dits.
Vint anys després,
on és la gent?
Que els
visitants "senyors dels cels",
indiferents, passen de
llarg
d'aquest planeta
silenciós
navegant sol cap al
no-res.
On és la gent?
Olga Román – María vale
más
En masses ocasions grans
veus que surten als escenaris acompanyant a "estrelles", queden
eclipsades per aquell artista al qual acompanyen i passen desapercebudes, però
aquests cantants, tant masculins com femenins, tenen veus de gran qualitat, en
ocasions molt superiors a aquell cantant al qual acompanyen, salvant-li molts
concerts. La cantant i compositora Olga Román havia estat component del grup de
pop-folk Nuestro Pequeño Mundo amb els que va gravar l'últim disc que van
treure, però té una interessant carrera com a cantant de jazz i de sessió. Ha
acompanyat en discos i gires a gent de la talla de Pedro Guerra, Joaquín
Sabina, Jorge Drexler o Luis Eduardo Aute. Olga va estudiar música als Estats
Units i l'any 1988 va formar el Olga Roman Quartet, realitzant concerts en
molts festivals de jazz de la
Costa Est nord-americana, entre d'altres els de Mont-real,
Quebec, Boston Globe, Newport, etc. L'any 1992 va ser nominada als Boston Music
Awards com a millor cantant de jazz. Olga Román ha inclòs cançons en diverses
bandes sonores, entre elles "El cielo abierto". L'any 2003 es va
incloure una cançó interpretada per ella en el disc "... Entre todas las
mujeres", l'homenatge de cantants femenines a Joaquín Sabina i que va ser
produït per Víctor Manuel, Olga va cantar "Esta boca es mía". La
cançó "Maria vale más" que escoltem ara a Troba - Dors i que és un
crit contra la violència de gènere i els maltractaments vers a la dona, es va
incloure en el seu primer disc "Vueltas y vueltas", publicat l'any
2001. La veritat és que Olga Román ha editat ja quatre àlbums plens de
qualitat.
Núria Feliu i Alberto
Closas – Paraules, paraules
Tornem al tema dels
trencaments, la fi d'una parella i en aquesta cançó ella ha decidit deixar-ho
corre tot ja que ell es dedica a picotejar en tots els plats que pot i la noia
ja està farta d'aguantar-ho, tot i que ell que té molt bona xarrameca, intenta convèncer-la
per seguir junts. Aquesta cançó amb la que conclourem Troba – Dors per avui, va
ser un dels més grans èxits en la carrera de la cantant italiana Mina que també
la va gravar comptant amb una veu masculina que en algunes ocasions va ser
Adriano Celentano i en altres Alberto Lupo, però creiem que també la va gravar
amb un actor francès, però no estem segurs ja que possiblement estiguem
confósos ja que la cançó va ser també gravada en francès per Dalida i Alain
Delon que al seu torn, l'actor també la va gravar amb Celine Dion.
"Paraules, paraules" va ser escrita per Gianni Ferrio, Leo Chiosso i
Giancarlo Del Re i la primera que la va gravar va ser Mina amb Alberto Lupo
l'any 1972. Aquesta gran versió, amb la lletra adaptada al català per Josep
Maria Andreu que ens porta l'amiga Núria Feliu compta amb la veu d'un gran
actor català que ja no està entre nosaltres, es tracta d'Alberto Closas
(Barcelona, 3 d'octubre de 1921 - Madrid, 19 de setembre de 1994) del qual volem
recordar la seva pel·lícula "La Gran Família", dirigida per Fernando
Palacios i que si bé es va rodar a Madrid, hi ha moltes escenes filmades a
Tarragona i podem veure la Ciutat Residencial i el Balcó del Mediterrani, en
aquesta escena se sent una frase genial de un dels nens que crida en veure per
primera vegada a la seva vida el mar "Mama, cuanta agua en la calle!",
creiem que era Pedro Mari Sánchez. La
Dama de la
Cançó, la Noia
de Sants, Núria Feliu, es una bona amiga de Mario, fa mols anys que es coneixen
i de fet Mario havia estat el seu representant durant un temps. Aquesta cançó
es va publicar dins de l’àlbum “Amb cor i ànima”, editat per el segell Picap
l’any 1989. Per cert, Núria Feliu també va editar un d’aquells Disco Sorpresa
de Fundador tant populars a l’Espanya dels anys seixanta, un EP amb les cançons
“Ja Estic be axi”, “Es Nadal”, “Est Esplendit” i “Tu que est l’únic amor” era
de 1970.
Conclou per aquesta
setmana Troba – Dors, però ara i abans baixar la persiana, nosaltres us deixem
amb bona companyia, la de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. Xiquets, siquetes, porteu-se bé.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
