domingo, 12 de enero de 2014

Troba - Dors 02-15

A vegades i escoltant una vella cançó arriben a la nostra memòria centelleigs d'un passat que crèiem oblidat, però que la nostra ment ha atresorat en un raconet i ara brolla imparable. A vegades aquests records van lligats a un amor d'adolescència, un d'aquells als quals en el seu moment vam considerar "eterns". Altres vegades potser siguin records familiars o successos que ens van passar i van influir en la nostra vida, encara que no va tenir per que ser en excés. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis, començarem Troba – Dors, embolicats en els records d’una vella cançó que arribará a vosaltres escoltan a l’argentí Jairo. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i avui obrim el programa dient com sempre

Aixequem la persiana

Jairo – Memorias de una vieja canción

Obrirem avui amb aquest bella cançó, una composició de Horacio Guarany que ens interpreta el també argentí Jairo. La veritat és que molts la consideren el millor tema gravat per Jairo al llarg de la seva àmplia carrera, Mario inclòs, que recorda que aquest tema el brodava un amic seu, el showman reusenc Sebastià. La veritat i hem de reconèixer-ho, la lletra és un bell poema d'amor sense desperdici i ens parla d'una cosa que nosaltres ja hem repetit fins a la sacietat, la música atresora i conserva en cada cançó els nostres records, bons i dolents. I no oblideu que els records són l'únic que realment és nostra, encara que amb el pas dels anys es vagin quedant relejados a un raconet de la nostra ment, sempre seguiran allà i moltes vegades i escoltant música, tornen a sorgir imparables, com si fos ahir. Aquest tema es va incloure en l'àlbum "Por si tu quieres saber", publicat l’any 1971 i que va ser el seu tercer disc. A Espanya vam conèixer a Jairo quan va arribar l'any 1970 i de la mà de Luis  Aguilé com a productor, va començar a publicar els seus discos, guanyant un festival a la Costa del Sol. Avui se’l recorda aquí sobretot gràcies a la cançó "Por si tu quieres saber" que danava títul a aquest àlbum, encara que a nosaltres d'aquella època i com us deiem abans, sempre ens va encantar "Memorias de una vieja canción". Jairo va néixer a la població de Cruz del Eje, a Còrdova, d'Argentina, no hagi confusió, un 16 de juny de 1949 i el seu veritable nom és Mario Rubén Marito González. Ha cantat als grans cantautors del seu país, sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en francès ja que a França és molt reconegut i també en italià. Té una carrera que acollona, amb més de cinquanta àlbums publicats. Per cert, aquí us deixem la lletra de la cançó i comprobareu que a la versió de Jairo li falta l’última estrofa.

Memorias de una vieja canción (Horacio Guarany)

Este día sin sol es todo mío
golpea mis ventanas tanto frío
una vieja canción en mi guitarra
una vieja canción no tiene olvido.
Es la misma que un día nos uniera
en las playas lejanas de tu viejo país,
y el otoño al ver caer sus hojas
viene hasta mi y me moja
con su llovizna gris.

Por que no olvido tu canción?
Será porque tanto te amé
que aquí sentado en esta pieza
sobre esta misma mesa anoche te lloré.
Por que no olvido tu canción?
si el río va y no vuelve más
reloj eterno de las horas
y esta canción que llora
sobre mi ventanal.

No se mueren las penas por morirse
jamás muere el amor por un olvido
ni se muere en mi pieza tu sonrisa
fumando en la alta noche vas conmigo.
Con la brújula herida navegando
mi velero en el humo de un cigarro
se recuesta en tu puerto de distancias
vuelve a levar sus anclas
pero no volverá.


Atahualpa Yupanqui – El aromo

Amb aquesta milonga el gran mestre de la música folklòrica argentina, Atahualpa Yupanqui, conegut popularment com Don Ata, ens ofereix una visió clara d'una cosa que succeeix contínuament al nostre voltant i que està estretament vinculat a l'enveja. Envegem i critiquem a aquell que està allà a dalt, a la part alta, voldríem ser com ell o com ella, entre altres coses perquè considerem que ho té tot i nosaltres Que poc tenim! Però les coses no sempre solen ser així i masses vegades veiem només el bonic i luxós sense adonar-nos del dolor i sofriment que comporta estar "allà dalt". Don Ata pren com a exemple un aromo, un arbre argentí que és una mena d'acàcia. Ha crescut a la part alta d'un turó, tot sencer per a ell i els que es troben sota el contemplen amb enveja, sense adonar-se que ha crescut entre roques i que el fred i la intempèrie l'ataquen més durament que els altres, però ell aguanta i no es queixa ni replica, viu amb “su poquito de orgullo porque es justo que lo tenga”, però de la seva ànima no brolla ni una pena. “Eso habrían de envidiarle los otros, si lo supieran” o es preocupessin per saber-ho. La veritat és que l'enveja sempre és mala consellera, tenim el que tenim i això és el que hem d'acceptar. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional argentina hem de referir-nos a la milonga, al costat del vals crioll i rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara, el chamamé i uns quans estils més, però no el tango que es un ball. A la Pampa argentina sorgeixen els payadores, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual trobadors de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves cançons, realitzant veritables duels en què els payadores es deien de tot sense límit de to i fins els més bruts insults estaven permesos mentre es diguessin cantant, si no era així els ganivets prenien la paraula i corria la sang. Atahualpa Yupanqui  que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", és un dels millors payadores de la història musical argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. El seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les seves cançons el sentir de tot un poble pampero i a part parlava i escribia a la manera de la Pampa argentina.

El Aromo (Atahualpa Yupanqui)

Hay un aromo nacido
en la grieta de una piedra.
Parece que la rompió
pa salir de adentro de ella.

Está en un alto pelao,
no tiene ni un yuyo cerca,
Viéndolo solo y florido
Tuito el monte lo envidea.

Lo miran a la distancia
árboles y enredaderas,
diciéndose con rencor:
Pa uno solo, cuánta tierra.

En oro le ofrece al sol
pagar la luz que le presta.
Y como tiene de más,
puñaos por el suelo siembra.

Salud, plata y alegría,
tuito al aromo, la suebra
Asegún ven los demás
dende el lugar que lo observan.

Pero hay que dar y fijarse
como lo estruja la piedra.
Fijarse que es un martirio
la vida que le envidean.

En ese rajón, el árbol
nació por su mala estrella.
Y en vez de morirse triste
se hace flores de sus penas.

Como no tiene reparo,
todos los vientos le pegan.
Las heladas lo castigan
El agua pasa y no se queda.

Ansina vive el aromo
sin que ninguno lo sepa.
Con su poquito de orgullo
porque es justo que lo tenga.

Pero con el alma tan linda
que no le brota una queja.
Que en vez de morirse triste
se hace flores de sus penas.

¡Eso habrían de envidiarle
los otros, si lo supieran!


Luis Eduardo Aute – Vaya faena

Una cançó d'Aute amb una lletra que podia haver estat polémica i conflictiva va ser "Vaya Faena" en la què el cantautor ens narra un fet real que va succeir a Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen a viure amb un trasvestit i ella, tot un tros d’animalot, amb una cuchilla i d'un tall, el va deixar sense una part del membre viril. La cançó està narrada des del punt de vista del metge que realitza la cura al interfecte cosint-li "El Roto" com ell diu. La veritat és que és una lletra molt interessant i divertida dins d'allò tràgic que representa un succés així, sobretot pels cors que us recomanem escoltar amb atenció. La cançó es va incloure en el disc "Segundos fuera" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1989 i en què també trobàvem, com a cançó estrella, "La belleza" que va compondre per oblidar "Al alba" ja que en aquells moments i sobre tot a causa de les amenaces sofertes per part d'ETA pel cantautor  Imanol, el filipí estava ja completament en contra de la banda terrorista basca. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap a Madrid. Per això xampurreja el català. Mario i ell es coneixen des de fa un munt d’anys. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que aconsellat per Massiel.

Alejandro Fernández – Cóncavo y convexo

L'amor ha estat tractat en poemes i cançons de manera molt àmplia i amb matisos molt diferents, Alejandro Fernández ens presenta una manera nova de veure-ho, un amor "Cóncavo y convexo" que hem jutjat mereixia sonar al programa. És clar que la cançó anteiormente ja l'havien gravat altres, entre ells Roberto Carlos que creiem va ser l’autor, però no ho tenim clar. El 27 d'agost del passat 2013, el cantant mexicà Alejandro Fernández va publicar un nou treball discogràfic titulat genèricament "Confidencias" i del qual us hem extret aquest tema, amb un regust a swing que escoltem ara a Troba - Dors. En el nou disc compta amb les col·laboracions de Christina Aguilera, Rod Stewart i Vicente Fernández que és el seu pare. L'àlbum es va gravar a Los Angeles i va ser produït per Phil Ramone que va morir el 30 de març passat i que va insistir en que Alejandro Fernández gravés amb una Big Band i l'enregistrament de la veu es realitzés conjuntament amb l'orquestra. Es tracta del 16è àlbum d'estudi d'aquest cantant que va començar interpretant la música més tradicional del seu país, les ranxeres, però que a poc a poc i sense oblidar les seves arrels, ha anat decantant-se cap el pop, sempre amb tocs molt llatins, però amb bones lletres i també cada vegada més proper a la música urbana. Alejandro Fernández Abarca, conegut familiarment com El Potrillo, va néixer a Guadalajara, Jalisco, el 24 d'abril de 1971, ha aconseguit diversos Grammy i ha col·locat unes quantes cançons en les llistes del Billboard. Es calcula que Alejandro Fernández ha venut en total, més de vint milions d'àlbums. És clar que amb ell es compleix aquella dita castellana que diu "De casta le viene al galgo", és el fill petit del popular cantant Vicente Fernández i de Maria del Refugio, coneguda com Doña Cuca. Per cert, al febrer de l’any passat. Alejandro Fernández es va casar, la seva dona es diu Cuencana Jannet Pérez, clar que ell té cinc fills, fruit de relacions anteriors, de fet al llarg de la seva vida ha tingut molts problemes de faldilles, fins i tot va protagonitzar en una ocasió unes escenes molt pujades de to amb una jove a la piscina del seu hotel que li van costar la relació que mantenia en aquells dies amb Ximena Díaz.

Abel Pintos – Flores en el río

No quiero buscar un Te quiero, en un casillero de objetos perdidos”, això ens diu el cantant i compositor argentí Abel Pintos en la seva cançó “Flores en el río” que ara sonarà a Troba - Dors. És un bon tema amb una lletra interessant que deixarem al vostre criteri, ens parla de posar els peus a terra, d'acceptar les coses com són, però sense conformar-se tampoc en excés. Abel Pinto va néixer a Bahía Blanca l'11 de maig de 1984 i tot i que en els seus tres primers discos se'ns presentava com un cantautor a l'ús, molt compromès amb el folklore del seu país, a partir d'aquí va començar a evolucionar i avui dia la seva música està molt més propera al pop i al rock, en la línia de León Gieco. Us l'hem extret del seu àlbum "Revolución", publicat l’any 2010 i en el qual col·labora, no en aquest tema, la cantant Marcela Morelo. Aquest tema va ser un dels dos senzills que es van extreure del disc. Per cert el febrer del 2004 va participar al Festival Internacional de la Canción de Viña del Mar amb la cançó “Bailando con tu Sombra (Alelí)", composada per Víctor Heredia i dins l'apartat de música folklòrica, guanyant dues Gavines de Plata, el trofeu que s'atorga als guanyadors en el certamen , una com a Cançó Guanyadora i una altra per Millor Intèrpret.

Enric Hernàez i el Lotus Blau – Alabama

Aquesta cançó va servir per acabar amb una polèmica i un enfrontament entre el seu autor, el cantant i guitarra canadenc Neil Young i el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd i ens explicarem. Neil Young va gravar la cançó "Southern Man" en la què posava a parir a la gent del Sud dels Estats Units, acusant-los de racistes i esclavistes, sobretot a l'estat d'Alabama i demanant que restituïssin econòmicament el mal fet fins aquell moment a la gent de color. Els Lynyrd Skynyrd es van sentir ofesos, tot i que ells eren de Florida, i van escriure i gravar el tema “Sweet home Alabama” que s'ha convertit en tot un himne promocional per a l'estat i en el qual glossen tot el bo i excel·lent que té Alabama i deixen a Neil Young com un mentider. Hi va haver un enfrontament avivat pels mitjans de comunicació que com sol ser habitual, van tirar més llenya al foc. Finalment i suposem que per pressions de la discogràfica, Neil Young va demanar disculpes publicament i com a compensació va gravar aquesta cançó "Alabama", on tot era millor i més bonic, al·legant que en lloc de sentir-se ofès per la cançó dels Lynyrd Skynyrd, ell se sentia afalagat i agraït. En compensació Ronnie Van Zant, el seu cantant i líder y que va morir en accident, va portar una samarreta anunciant el nou disc de Neil Young en uns quants concerts. Però cal aclarir una cosa, Neil Young ha tocat molt poques vegades aquesta cançó en directe, no ha volgut mai que formés part del seu repertori habitual. Aquesta versió del tema "Alabama" en català ens la porta el cantautor Enric Hernàez que la va gravar l'any 1996 per al CD compartit tribut "Com un huracà versionan a Neil Young" que va publicar Discmedi, va ser idea i va estar coordinat i produït per Marc Grau, encara que en els Estats Units ja s'havien fet un parell o tres de discos Tributs al canadenc. Enric Hernàez va néixer a Barcelona el 20 maig 1957. L’any 1980 va treure el seu su primer single i al 1984 “Una foguera de Sant Joan en ple gener” que va ser el seu primer LP. La carrera discogràfica d'Enric Hernàez ha estat interessant, encara que mai ha obtingut un èxit clamorós. L'any 2010 publica "360 llunes", un àlbum en directe que és un repàs a la seva història musical, es va gravar en el marc del Festival Barnasants, l'11 de març de 2010. Per cert, val a dir que la traducció de la lletra d'aquesta cançó és bastant sui generis.

Diego Torres – Color esperanza

Hi ha cançons amb lletres interessants, com aquesta i que a més s'aprofiten per a una bona causa. La veritat és que l'esperança és l'últim que hem d'abandonar, a ella hem de aferrar-nos com l'imant al ferro. Chenoa, India Martínez, Lamari (Chambao), Leire (La Oreja de Van Gogh), Mai Meneses (Nena Daconte), Paula Rojo, Susana (Efecto Mariposa), Luz Casal i Rozalén han participat en l'enregistrament de "Color esperança", un tema que es va presentar el 17 d'octubre del 2013 i és un projecte benèfic de l'Associació Espanyola Contra el Càncer per donar suport a la lluita contra el càncer de mama. Ha comptat amb la col·laboració de la Societat d'Autors d' Espanya i Cadena 100. Ara a Troba - Dors us hem portat la versió original d'aquest tema que va ser gravat per Diego Torres, aquest la va incloure en el seu àlbum “Un mundo diferente", publicat l'any 2001, el tema és una composició del també argentí Coti Sorokin. Aquest àlbum va vendre més de cinc milions de còpies, va obtenir un Grammy i en la gira de presentació va omplir 13 dies consecutius el Luna Park, el popular recinte situat a Buenos Aires. Diego Antonio Torres va néixer a Buenos Aires el 9 de març de 1971 i és fill de l'actriu i cantant argentina Lolita Torres. Va començar com a actor i paral·lelament formava part del grup La Marca, de 1989 a 1991. Va debutar en solitari l’any 1993 amb l'àlbum "Diego Torres". Per cert, el 3 de maig de 2003 va cantar "Color esperança" a Madrid en la trobada de la joventut mundial amb el Papa Joan Pau II.

Canción Esperanza (Coti Sorokin)

Se que hay en tus ojos con solo mirar
Que estas cansado de andar y de andar
Y caminar, girando siempre en un lugar.

Se que las ventanas se pueden abrir
Cambiar el aire depende de ti
Te ayudara, vale la pena una vez mas.

Saber que se puede, querer que se pueda
Quitarse los miedos sacarlos afuera
Pintarse la cara color esperanza
Entrar al futuro con el corazón.

Es, mejor perderse que nunca embarcar
Mejor tentarse a dejar de intentar
Aunque ya ves que no es tan fácil empezar.

Se que lo imposible se puede lograr
Que la tristeza algún día se ira
Y así será la vida cambia y cambiará..

Sentirás que el alma vuela
Por cantar una vez mas

Saber que se puede, querer que se pueda
Quitarse los miedos sacarlos afuera
Pintarse la cara color esperanza
Entrar al futuro con el corazón.

Vale mas poder brillar
Que solo buscar ver el sol

Pintarse la cara color esperanza
Entrar al futuro con el corazón

Saber que se puede, querer que se pueda
Pintarse la cara color esperanza
Entrar al futuro con el corazón

Saber que se puede, querer que se pueda
Quitarse los miedos sacarlos afuera
Pintarse la cara color esperanza
Entrar al futuro con el corazón

Saber que se puede querer que se pueda
Pintarse la cara color esperanza
Entrar al futuro con el corazón.


Loquillo y Trogloditas – Voy de negro

Un bon dia el cantant nord-americà de country Johnny Cash (Kingsland, Arkansas, 26 de febrer de 1932 - Nashville, Tennessee12 de setembre de 2003) va gravar aquesta cançó i va començar a anomenar-s’el “L’home de negre”. A aquesta sobrenom va contribuir no només l'èxit del tema, van influir i molt les seves declaracions sobre el fet que, a partir d'aquell moment i mentre existissin injustícies al món, Johnny Cash vestiria sempre de negre. Suposem que, tal com estan les coses, va morir vestit de negre. La veritat és que és una gran lletra, dura i reivindicativa que brama reclamant justícia, igualtat, pau... perquè comproveu perfectament el sentit de la lletra original escrita pel cantant nord-americà, us hem portat a Troba - Dors aquesta versió que va realitzar Loquillo juntament amb els Trogloditas, i que respecta bastant bé, en la traducció, el sentit de la lletra original. “Yo canto esta canción que puedes hacer tú? Mira hacia dentro y carga con tu cruz” ens diu José María Sanz en “Voy de negro” aquest bon tema que es va incloure en el seu àlbum “Mientras respiremos” que es va publicar l’any 1993 i que va anar dedicat a la memòria del seu road manager José Sabaté Saba”.Ell es José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar va ser Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L'any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-s’en a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtriaes va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb amb Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que per cert va produïr un dels grups de Mario, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia Mario (a la foto amb una de les seves ex i Loquillo) va organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí va tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Ell vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser que estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans de comunicació i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Aixó li va ser dit per gent del grup. Us explicarem quelcom que no qualificariem d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir H.G. Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.

Mecano – Hijo de la Luna

Possiblement la millor cançó en la cursa profesional de Mecano sigui "Mujer contra mujer", tota una oda a les relacions lésbicas, peró hi ha dues que no desmereixen en res i es troben en el mateix nivell de qualitat "Cruz de Navajas" i aquesta que escoltem ara per comcloure Troba – Dors per aquesta setmana. Un poema que parla dels desitjos de la Lluna per ser mare, d'amor, odi i venjança injustificada del gitano que se sent ferit en el seu honor i prenent per la tangent, fa brollar la sang. El cas de Mecano és curiós. Ana volia ser cantant i el pare li va dir que es busqués músics que ell els pagaria un single. Ana, noia molt tímida i amb molta por als escenaris es va ajuntar amb els germans Cano, José María i Nacho que acabava de deixar el grup Prisma i amb el que Ana es va enamoriscar i van començar a ser nuvis, per cert que Nacho també va ser el primer nuvi conegut de Penélope Cruz. Després de participar en un concurs que no van guanyar, graven el single "Hoy no me puedo levantar" per a CBS i que es va publicar el 22 de juny de 1981, però que ells mateixos es van encarregar de promocionar-lo per les emissores de ràdio i locals amb les còpies que va comprar el pare de l’Ana, aconseguint que la cançó fos radiada i que el segell lucinara amb ells. D'aquell single es van vendre 40.000 unitats. "Hijo de la Luna" es trobava en "Entre el cielo y el suelo", el primer LP de Mecano per Ariola després que CBS els rescindís el contracte al jutjar que Mecano estaven "cremats", vaga colla de lumbreras ja que aquest LP va vendre dos milions tres-centes mil còpies. La cançó va ser publicada a l’any 1986, peró no va ser estrenada fins el 25 de juliol de 1987 i inicialmente la va composà José María Cano per Isabel Pantoja que la va rebutgar al jutgar que no tenía la cualitat necessària per a ella, una altre lumbreras. Van participar com a músics en la gravació del LP de Mecano els bateries Sergio del Castillo i Peter Bernacle i els baixistes Manolo Aguilar i Andy Pask, sent la programació realitzada en els Estudios Fairligth, propietat de Nacho Cano que va utilitzar precisament un Fairlight, un aparell caríssim, australià i que es fabricaven per encàrrec. Un dia Quimet ens explicarà les virgeries que es poden fer amb un d’aquest aparellss. De fet a Espanya per aquelles èpoques, només disposaven d'un Fairlight José María Mainat de La Trinca i creem que un altre Gustavo Montesano dels Olé, Olé i para de comptar.

Per aquesta setmana tancarem Troba – Dors, però abans de fotre el camp i baixar la persiana, us deixarem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. A reveure i fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen