A vegades i escoltant una
vella cançó arriben a la nostra memòria centelleigs d'un passat que crèiem
oblidat, però que la nostra ment ha atresorat en un raconet i ara brolla
imparable. A vegades aquests records van lligats a un amor d'adolescència, un
d'aquells als quals en el seu moment vam considerar "eterns". Altres
vegades potser siguin records familiars o successos que ens van passar i van
influir en la nostra vida, encara que no va tenir per que ser en excés. Ara i
des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, com Som
Botiguers de Somnis, començarem Troba – Dors, embolicats en els records d’una
vella cançó que arribará a vosaltres escoltan a l’argentí Jairo. Nosaltres som
Quimet Curull i Mario Prades i avui obrim el programa dient com sempre
Aixequem la persiana
Jairo – Memorias de una
vieja canción
Obrirem avui amb aquest
bella cançó, una composició de Horacio Guarany que ens interpreta el també
argentí Jairo. La veritat és que molts la consideren el millor tema gravat per
Jairo al llarg de la seva àmplia carrera, Mario inclòs, que recorda que aquest
tema el brodava un amic seu, el showman reusenc Sebastià. La veritat i hem de
reconèixer-ho, la lletra és un bell poema d'amor sense desperdici i ens
parla d'una cosa que nosaltres ja hem repetit fins a la sacietat, la música
atresora i conserva en cada cançó els nostres records, bons i dolents. I no
oblideu que els records són l'únic que realment és nostra, encara que amb el
pas dels anys es vagin quedant relejados a un raconet de la nostra ment, sempre
seguiran allà i moltes vegades i escoltant música, tornen a sorgir imparables,
com si fos ahir. Aquest tema es va incloure en l'àlbum "Por si tu quieres
saber", publicat l’any 1971 i que va ser el seu tercer disc. A Espanya vam
conèixer a Jairo quan va arribar l'any 1970 i de la mà de Luis Aguilé com a productor, va començar a
publicar els seus discos, guanyant un festival a la Costa del Sol. Avui se’l
recorda aquí sobretot gràcies a la cançó "Por si tu quieres saber"
que danava títul a aquest àlbum, encara que a nosaltres d'aquella època i com
us deiem abans, sempre ens va encantar "Memorias de una vieja
canción". Jairo va néixer a la població de Cruz del Eje, a Còrdova,
d'Argentina, no hagi confusió, un 16 de juny de 1949 i el seu veritable nom és
Mario Rubén Marito González. Ha cantat als grans cantautors del seu país,
sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en francès ja que a França és molt
reconegut i també en italià. Té una carrera que acollona, amb més de cinquanta
àlbums publicats. Per cert, aquí us deixem la lletra de la cançó i comprobareu
que a la versió de Jairo li falta l’última estrofa.
Memorias de una vieja
canción (Horacio Guarany)
Este día sin sol es todo
mío
golpea mis ventanas tanto
frío
una vieja canción en mi
guitarra
una vieja canción no
tiene olvido.
Es la misma que un día
nos uniera
en las playas lejanas de
tu viejo país,
y el otoño al ver caer
sus hojas
viene hasta mi y me moja
con su llovizna gris.
Por que no olvido tu
canción?
Será porque tanto te amé
que aquí sentado en esta
pieza
sobre esta misma mesa
anoche te lloré.
Por que no olvido tu
canción?
si el río va y no vuelve
más
reloj eterno de las horas
y esta canción que llora
sobre mi ventanal.
No se mueren las penas
por morirse
jamás muere el amor por
un olvido
ni se muere en mi pieza
tu sonrisa
fumando en la alta noche
vas conmigo.
Con la brújula herida
navegando
mi velero en el humo de
un cigarro
se recuesta en tu puerto
de distancias
vuelve a levar sus anclas
pero no volverá.
Atahualpa Yupanqui – El
aromo
Amb aquesta milonga el
gran mestre de la música folklòrica argentina, Atahualpa Yupanqui, conegut
popularment com Don Ata, ens ofereix una visió clara d'una cosa que succeeix
contínuament al nostre voltant i que està estretament vinculat a l'enveja.
Envegem i critiquem a aquell que està allà a dalt, a la part alta, voldríem ser
com ell o com ella, entre altres coses perquè considerem que ho té tot i
nosaltres Que poc tenim! Però les coses no sempre solen ser així i masses
vegades veiem només el bonic i luxós sense adonar-nos del dolor i sofriment que
comporta estar "allà dalt". Don Ata pren com a exemple un aromo, un
arbre argentí que és una mena d'acàcia. Ha crescut a la part alta d'un turó,
tot sencer per a ell i els que es troben sota el contemplen amb enveja, sense
adonar-se que ha crescut entre roques i que el fred i la intempèrie l'ataquen
més durament que els altres, però ell aguanta i no es queixa ni replica, viu
amb “su poquito de orgullo porque es justo que lo tenga”, però de la seva ànima
no brolla ni una pena. “Eso habrían de envidiarle los otros, si lo supieran” o
es preocupessin per saber-ho. La veritat és que l'enveja sempre és mala
consellera, tenim el que tenim i això és el que hem d'acceptar. A Argentina,
quan es parla de folklore i música tradicional argentina hem de referir-nos a
la milonga, al costat del vals crioll i rebuscant en el més ancestral, la
música maputxe-aimara, el chamamé i uns quans estils més, però no el tango que
es un ball. A la Pampa
argentina sorgeixen els payadores, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual
trobadors de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves
cançons, realitzant veritables duels en què els payadores es deien de tot sense
límit de to i fins els més bruts insults estaven permesos mentre es diguessin
cantant, si no era així els ganivets prenien la paraula i corria la sang.
Atahualpa Yupanqui que en la llengua
quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna
cosa", és un dels millors payadores de la història musical argentina,
reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. El seu veritable
nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i va néixer a Pergamino el 31 de gener de
1908, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable
poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i
que va reflectir en les seves cançons el sentir de tot un poble pampero i a part parlava i escribia a la manera de la Pampa argentina.
El Aromo (Atahualpa
Yupanqui)
Hay un aromo nacido
en la grieta de una
piedra.
Parece que la rompió
pa salir de adentro de
ella.
Está en un alto pelao,
no tiene ni un yuyo
cerca,
Viéndolo solo y florido
Tuito el monte lo
envidea.
Lo miran a la distancia
árboles y enredaderas,
diciéndose con rencor:
Pa uno solo, cuánta
tierra.
En oro le ofrece al sol
pagar la luz que le
presta.
Y como tiene de más,
puñaos por el suelo
siembra.
Salud, plata y alegría,
tuito al aromo, la suebra
Asegún ven los demás
dende el lugar que lo
observan.
Pero hay que dar y
fijarse
como lo estruja la
piedra.
Fijarse que es un
martirio
la vida que le envidean.
En ese rajón, el árbol
nació por su mala
estrella.
Y en vez de morirse
triste
se hace flores de sus
penas.
Como no tiene reparo,
todos los vientos le
pegan.
Las heladas lo castigan
El agua pasa y no se
queda.
Ansina vive el aromo
sin que ninguno lo sepa.
Con su poquito de orgullo
porque es justo que lo
tenga.
Pero con el alma tan
linda
que no le brota una
queja.
Que en vez de morirse
triste
se hace flores de sus
penas.
¡Eso habrían de
envidiarle
los otros, si lo
supieran!
Luis Eduardo Aute – Vaya
faena
Una cançó d'Aute amb una
lletra que podia haver estat polémica i conflictiva va ser "Vaya
Faena" en la què el cantautor ens narra un fet real que va succeir a
Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen
a viure amb un trasvestit i ella, tot un tros d’animalot, amb una cuchilla i
d'un tall, el va deixar sense una part del membre viril. La cançó està narrada
des del punt de vista del metge que realitza la cura al interfecte cosint-li
"El Roto" com ell diu. La veritat és que és una lletra molt
interessant i divertida dins d'allò tràgic que representa un succés així, sobretot
pels cors que us recomanem escoltar amb atenció. La cançó es va incloure en el
disc "Segundos fuera" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1989 i
en què també trobàvem, com a cançó estrella, "La belleza" que va
compondre per oblidar "Al alba" ja que en aquells moments i sobre tot
a causa de les amenaces sofertes per part d'ETA pel cantautor Imanol, el filipí
estava ja completament en contra de la banda terrorista basca. Luis Eduardo
Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya
va residir al barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap a Madrid. Per
això xampurreja el català. Mario i ell es coneixen des de fa un munt d’anys.
Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer
contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria
promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los
Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les
seves cançons, es diu que aconsellat per Massiel.
Alejandro Fernández –
Cóncavo y convexo
L'amor ha estat tractat
en poemes i cançons de manera molt àmplia i amb matisos molt diferents,
Alejandro Fernández ens presenta una manera nova de veure-ho, un amor
"Cóncavo y convexo" que hem jutjat mereixia sonar al programa. És
clar que la cançó anteiormente ja l'havien gravat altres, entre ells Roberto
Carlos que creiem va ser l’autor, però no ho tenim clar. El 27 d'agost del
passat 2013, el cantant mexicà Alejandro Fernández va publicar un nou treball
discogràfic titulat genèricament "Confidencias" i del qual us hem
extret aquest tema, amb un regust a swing que escoltem ara a Troba - Dors. En
el nou disc compta amb les col·laboracions de Christina Aguilera, Rod Stewart i
Vicente Fernández que és el seu pare. L'àlbum es va gravar a Los Angeles i va
ser produït per Phil Ramone que va morir el 30 de març passat i que va insistir
en que Alejandro Fernández gravés amb una Big Band i l'enregistrament de la veu
es realitzés conjuntament amb l'orquestra. Es tracta del 16è àlbum d'estudi
d'aquest cantant que va començar interpretant la música més tradicional del seu
país, les ranxeres, però que a poc a poc i sense oblidar les seves arrels, ha
anat decantant-se cap el pop, sempre amb tocs molt llatins, però amb bones lletres i també cada vegada més proper a la música urbana. Alejandro Fernández Abarca, conegut
familiarment com El Potrillo, va néixer a Guadalajara, Jalisco, el 24 d'abril
de 1971, ha
aconseguit diversos Grammy i ha col·locat unes quantes cançons en les llistes
del Billboard. Es calcula que Alejandro Fernández ha venut en total, més de
vint milions d'àlbums. És clar que amb ell es compleix aquella dita castellana
que diu "De casta le viene al galgo", és el fill petit del popular
cantant Vicente Fernández i de Maria del Refugio, coneguda com Doña Cuca. Per
cert, al febrer de l’any passat. Alejandro Fernández es va casar, la seva dona
es diu Cuencana Jannet Pérez, clar que ell té cinc fills, fruit de relacions
anteriors, de fet al llarg de la seva vida ha tingut molts problemes de
faldilles, fins i tot va protagonitzar en una ocasió unes escenes molt pujades
de to amb una jove a la piscina del seu hotel que li van costar la relació que
mantenia en aquells dies amb Ximena Díaz.
Abel Pintos – Flores en
el río
“No quiero buscar un Te
quiero, en un casillero de objetos perdidos”, això ens diu el cantant i
compositor argentí Abel Pintos en la seva cançó “Flores en el río” que ara
sonarà a Troba - Dors. És un bon tema amb una lletra interessant que deixarem al
vostre criteri, ens parla de posar els peus a terra, d'acceptar les coses com
són, però sense conformar-se tampoc en excés. Abel Pinto va néixer a Bahía
Blanca l'11 de maig de 1984 i tot i que en els seus tres primers discos se'ns
presentava com un cantautor a l'ús, molt compromès amb el folklore del seu
país, a partir d'aquí va començar a evolucionar i avui dia la seva música està
molt més propera al pop i al rock, en la línia de León Gieco. Us l'hem extret
del seu àlbum "Revolución", publicat l’any 2010 i en el qual
col·labora, no en aquest tema, la cantant Marcela Morelo. Aquest tema va ser un
dels dos senzills que es van extreure del disc. Per cert el febrer del 2004 va
participar al Festival Internacional de la Canción de Viña del Mar amb la cançó “Bailando
con tu Sombra (Alelí)", composada per Víctor Heredia i dins l'apartat de
música folklòrica, guanyant dues Gavines de Plata, el trofeu que s'atorga als
guanyadors en el certamen , una com a Cançó Guanyadora i una altra per Millor
Intèrpret.
Enric Hernàez i el Lotus
Blau – Alabama
Aquesta cançó va servir
per acabar amb una polèmica i un enfrontament entre el seu autor, el cantant i
guitarra canadenc Neil Young i el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd i ens
explicarem. Neil Young va gravar la cançó "Southern Man" en la què
posava a parir a la gent del Sud dels Estats Units, acusant-los de racistes i
esclavistes, sobretot a l'estat d'Alabama i demanant que restituïssin
econòmicament el mal fet fins aquell moment a la gent de color. Els Lynyrd Skynyrd
es van sentir ofesos, tot i que ells eren de Florida, i van escriure i gravar
el tema “Sweet home Alabama” que s'ha convertit en tot un himne promocional per
a l'estat i en el qual glossen tot el bo i excel·lent que té Alabama i deixen a
Neil Young com un mentider. Hi va haver un enfrontament avivat pels mitjans de
comunicació que com sol ser habitual, van tirar més llenya al foc. Finalment i
suposem que per pressions de la discogràfica, Neil Young va demanar disculpes
publicament i com a compensació va gravar aquesta cançó "Alabama", on
tot era millor i més bonic, al·legant que en lloc de sentir-se ofès per la
cançó dels Lynyrd Skynyrd, ell se sentia afalagat i agraït. En compensació
Ronnie Van Zant, el seu cantant i líder y que va morir en accident, va portar
una samarreta anunciant el nou disc de Neil Young en uns quants concerts. Però
cal aclarir una cosa, Neil Young ha tocat molt poques vegades aquesta cançó en
directe, no ha volgut mai que formés part del seu repertori habitual. Aquesta
versió del tema "Alabama" en català ens la porta el cantautor Enric
Hernàez que la va gravar l'any 1996 per al CD compartit tribut "Com un
huracà versionan a Neil Young" que va publicar Discmedi, va ser idea i va
estar coordinat i produït per Marc Grau, encara que en els Estats Units ja
s'havien fet un parell o tres de discos Tributs al canadenc. Enric Hernàez va
néixer a Barcelona el 20 maig 1957. L’any 1980 va treure el seu su primer
single i al 1984 “Una foguera de Sant Joan en ple gener” que va ser el seu
primer LP. La carrera discogràfica d'Enric Hernàez ha estat interessant, encara que mai ha
obtingut un èxit clamorós. L'any 2010 publica "360 llunes", un àlbum
en directe que és un repàs a la seva història musical, es va gravar en el marc
del Festival Barnasants, l'11 de març de 2010. Per cert, val a dir que la traducció de la
lletra d'aquesta cançó és bastant sui generis.
Diego Torres – Color
esperanza
Hi ha cançons amb lletres
interessants, com aquesta i que a més s'aprofiten per a una bona causa. La
veritat és que l'esperança és l'últim que hem d'abandonar, a ella hem de
aferrar-nos com l'imant al ferro. Chenoa, India Martínez, Lamari (Chambao),
Leire (La Oreja
de Van Gogh), Mai Meneses
(Nena Daconte), Paula Rojo, Susana (Efecto Mariposa), Luz Casal i Rozalén han
participat en l'enregistrament de "Color esperança", un tema que es
va presentar el 17 d'octubre del 2013 i és un projecte benèfic de l'Associació
Espanyola Contra el Càncer per donar suport a la lluita contra el càncer de
mama. Ha comptat amb la col·laboració de la Societat d'Autors d' Espanya i Cadena 100. Ara a
Troba - Dors us hem portat la versió original d'aquest tema que va ser gravat
per Diego Torres, aquest la va incloure en el seu àlbum “Un mundo
diferente", publicat l'any 2001, el tema és una composició del també
argentí Coti Sorokin. Aquest àlbum va vendre més de cinc milions de còpies, va
obtenir un Grammy i en la gira de presentació va omplir 13 dies consecutius el
Luna Park, el popular recinte situat a Buenos Aires. Diego Antonio Torres va
néixer a Buenos Aires el 9 de març de 1971 i és fill de l'actriu i cantant
argentina Lolita Torres. Va començar com a actor i paral·lelament formava part
del grup La Marca,
de 1989 a
1991. Va debutar en solitari l’any 1993 amb l'àlbum "Diego Torres". Per cert, el
3 de maig de 2003 va cantar "Color esperança" a Madrid en la trobada de la
joventut mundial amb el Papa Joan Pau II.
Canción Esperanza (Coti
Sorokin)
Se que hay en tus ojos
con solo mirar
Que estas cansado de
andar y de andar
Y caminar, girando
siempre en un lugar.
Se que las ventanas se
pueden abrir
Cambiar el aire depende
de ti
Te ayudara, vale la pena
una vez mas.
Saber que se puede,
querer que se pueda
Quitarse los miedos
sacarlos afuera
Pintarse la cara color
esperanza
Entrar al futuro con el
corazón.
Es, mejor perderse que
nunca embarcar
Mejor tentarse a dejar de
intentar
Aunque ya ves que no es
tan fácil empezar.
Se que lo imposible se
puede lograr
Que la tristeza algún día
se ira
Y así será la vida cambia
y cambiará..
Sentirás que el alma
vuela
Por cantar una vez mas
Saber que se puede,
querer que se pueda
Quitarse los miedos
sacarlos afuera
Pintarse la cara color
esperanza
Entrar al futuro con el
corazón.
Vale mas poder brillar
Que solo buscar ver el
sol
Pintarse la cara color
esperanza
Entrar al futuro con el
corazón
Saber que se puede,
querer que se pueda
Pintarse la cara color
esperanza
Entrar al futuro con el corazón
Saber que se puede,
querer que se pueda
Quitarse los miedos
sacarlos afuera
Pintarse la cara color
esperanza
Entrar al futuro con el
corazón
Saber que se puede querer
que se pueda
Pintarse la cara color
esperanza
Entrar al futuro con el
corazón.
Loquillo y Trogloditas –
Voy de negro
Un bon dia el cantant
nord-americà de country Johnny Cash (Kingsland, Arkansas, 26 de febrer de 1932
- Nashville, Tennessee12 de setembre de 2003) va gravar aquesta cançó i va
començar a anomenar-s’el “L’home de negre”. A aquesta sobrenom va contribuir no
només l'èxit del tema, van influir i molt les seves declaracions sobre el fet
que, a partir d'aquell moment i mentre existissin injustícies al món, Johnny
Cash vestiria sempre de negre. Suposem que, tal com estan les coses, va morir
vestit de negre. La veritat és que és una gran lletra, dura i reivindicativa
que brama reclamant justícia, igualtat, pau... perquè comproveu perfectament
el sentit de la lletra original escrita pel cantant nord-americà, us hem portat
a Troba - Dors aquesta versió que va realitzar Loquillo juntament amb els
Trogloditas, i que respecta bastant bé, en la traducció, el sentit de la lletra
original. “Yo canto esta canción que puedes hacer tú? Mira hacia dentro y carga
con tu cruz” ens diu José María Sanz en “Voy de negro” aquest bon tema que es
va incloure en el seu àlbum “Mientras respiremos” que es va publicar l’any 1993
i que va anar dedicat a la memòria del seu road manager José Sabaté “Saba”.Ell
es José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní
barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, anava per jugador de bàsquet,
però va guanyar la música. El primer grup que va formar va ser Teddy Loquillo y
sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que
glòria. L'any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar
a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-s’en a fer el soldat i la
mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus
“deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb
amb Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van
fer a Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director
musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que per cert va produïr un dels
grups de Mario, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia Mario (a la foto amb una de les seves ex i Loquillo) va organitzar un
concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí va
tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no
va volguer fer-la. Ell vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser que estaba
en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans de comunicació i
aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Aixó li va ser
dit per gent del grup. Us explicarem quelcom que no qualificariem d'anecdòtic
ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010,
Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable
d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir
H.G. Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les
paraules”.
Mecano – Hijo de la Luna
Possiblement la millor
cançó en la cursa profesional de Mecano sigui "Mujer contra mujer",
tota una oda a les relacions lésbicas, peró hi ha dues que no desmereixen en
res i es troben en el mateix nivell de qualitat "Cruz de Navajas" i
aquesta que escoltem ara per comcloure Troba – Dors per aquesta setmana. Un
poema que parla dels desitjos de la
Lluna per ser mare, d'amor, odi i venjança injustificada del
gitano que se sent ferit en el seu honor i prenent per la tangent, fa brollar la
sang. El cas de Mecano és curiós. Ana volia ser cantant i el pare li va dir que
es busqués músics que ell els pagaria un single. Ana, noia molt tímida i amb
molta por als escenaris es va ajuntar amb els germans Cano, José María i Nacho
que acabava de deixar el grup Prisma i amb el que Ana es va enamoriscar i van
començar a ser nuvis, per cert que Nacho també va ser el primer nuvi conegut de
Penélope Cruz. Després de participar en un concurs que no van guanyar, graven
el single "Hoy no me puedo levantar" per a CBS i que es va publicar
el 22 de juny de 1981, però que ells mateixos es van encarregar de
promocionar-lo per les emissores de ràdio i locals amb les còpies que va
comprar el pare de l’Ana, aconseguint que la cançó fos radiada i que el segell
lucinara amb ells. D'aquell single es van vendre 40.000 unitats. "Hijo de la Luna" es trobava en
"Entre el cielo y el suelo", el primer LP de Mecano per Ariola
després que CBS els rescindís el contracte al jutjar que Mecano estaven
"cremats", vaga colla de lumbreras ja que aquest LP va vendre dos
milions tres-centes mil còpies. La cançó va ser publicada a l’any 1986, peró no
va ser estrenada fins el 25 de juliol de 1987 i inicialmente la va composà José
María Cano per Isabel Pantoja que la va rebutgar al jutgar que no tenía la
cualitat necessària per a ella, una altre lumbreras. Van participar com a
músics en la gravació del LP de Mecano els bateries Sergio del Castillo i Peter
Bernacle i els baixistes Manolo Aguilar i Andy Pask, sent la programació
realitzada en els Estudios Fairligth, propietat de Nacho Cano que va utilitzar
precisament un Fairlight, un aparell caríssim, australià i que es fabricaven
per encàrrec. Un dia Quimet ens explicarà les virgeries que es poden fer amb un
d’aquest aparellss. De fet a Espanya per aquelles èpoques, només disposaven
d'un Fairlight José María Mainat de La Trinca i creem que un altre Gustavo Montesano
dels Olé, Olé i para de comptar.
Per aquesta setmana
tancarem Troba – Dors, però abans de fotre el camp i baixar la persiana, us
deixarem amb bona companyia, la de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. A reveure i fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen