Cantaven Golpes Bajos: “Malos tiempos para la lírica”. Però en realitat,
aquest era un títol d’un poema de Bertolt Brecht. Tenim milers anys d’història.
Sempre n’hi ha un o una que l’ha escrit o dit abans. Però no importa, hem
comprès el significat de la metàfora. En realitat sempre han estat temps
dolents. Quan són mediocres, perquè són mediocres. I quan son cruels, com els
que estem vivint, perquè no ens deixen gairebé respirar, ni ser el que som.
Respirem. Necessitem aire per projectar la veu, per espantar les penes, per
recordar, per crear, per viure, per... Ens conectarem el turbo i des de la
xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten Troba – Dors, ens posarem en marxa, som Manolo Rivera
i Mario Prades, i
Aixequem la persiana
Al Tall – Nuclears, No Gràcies
Obrim el programa d'avui de Troba - Dors escoltant una cançó extreta de
l'àlbum "Quan el mal ve d'Almansa" que el grup valencià Al Tall va
publicar l’any 1979, aquest és el disc més conegut d'Al Tall i potser el seu
projecte més ambiciós ja que pretenien donar a conèixer, amb la seva música, un
dels episodis més durs de la història valenciana, la Batalla d'Almansa. És clar
que els textos sobre aquest succés només van omplir la cara A i en l'altre
costat Al Tall van incloure temes allunyats del context, encara que reivindicatius, com
el que estem escoltant ara que tal i com el seu títol indica clarament, és un
crit en contra de les centrals nuclears. Al Tall, una de les més reconegudes
formacions de música popular sorgides en terres valencianes, va anunciar l'any
passat, concretament el 19 d'octubre de 2012, la seva dissolució. És clar que
de la formació original ja només quedaven Vicent Torrent i Manolo Miralles. Al
Tall es va fundar a principis de 1975 i eren Manolo Lledó, Manolo Miralles,
Miquel Gil i Vicent Torrent, tots ells músics autodidactes que havien militat
en altres grups, entre ells Los Solos i Equipo Valenciano-Folk i un d’ells
havia gravat com a solista, però ara no recordem qui era. Al llarg de la seva
àmplia carrera 
discogràfica han musicat textos de poetes com Eugeni Evtutxenko
i Estellés, entre d'altres. La veritat és que Al Tall han incursionado en molts
estils musicals al llarg de la seva obra, sempre amb arrel mediterrània. L’any
1981 van participar en el festival "Som una nació", amb més de cent
mil espectadors i que es va realitzar al Camp Nou, a Barcelona. El 26 juny 1991
Al Tall intervenien en un concert per la llibertat dels insubmisos al pavelló
de la Font de
Sant Lluís, organitzat pel Moviment d'Objecció de Consciència; l'any 92
actuaven en el Exposició Universal de Sevilla i el canal Eurovisió va retransmetra
el seu concert al Festival Cervantino; l’any 1993 homenatjaven a Estellés i
Guillem Agulló, morts aquell any, en el II Tirant de Rock, al jove maulet
assassinat li dedicarien el seu disc "Europ Eu!", editat l’any 1994
després de sis anys sense publicar res.
Al Tall es van desfer l'any passat
Os Resentidos – Por Alí, por Alá
Os Resentidos van
ser un grup gallec creat l’any 1984 per Antón
Reixa, Alberto Torrado i Javier Soto. Javier els va deixà i fou substituït per Xabier Debesa. Antón Reixa
és el cantant i ell també s'encarrega de les lletres i els altres dos
components eren responsables de la part instrumental, tocant guitarra, baix,
gaita, teclats i també de les programacions. Os Resentidos es van separar l’any 1994. Una cançó i un disc
marquen la cursa d'aquests gallecs, es tracta de la cançó "Fai un sol de
Carallo" de 1986 i que es trovaba al seu segon LP, al que donava títol.
Aquest tema que us portem ara a Troba – Dors es trobava en un doble CD benèfic que va editar el
segell Avispa Records i amb els beneficis destinats a Amnistia Internacional,
però no trobava la caràtula perquè Mario, després de passar-ho a mp3 no sabia
on dimonis l’havie deixat, però finalment l'ha trobat. També s'incloïa 
en el LP "Fracaso Tropical"
que d'aquest si teníem la portada del vinil. És una cançó amb una lletra
divertidíma que ens parla de l'emigració gallega a Alemanya, on coincideixen
amb turcs, gallecs i altres estrangers al país germànic, encara que tots ells treballen
a la fàbrica Wolsvagen. Amb
aquesta cançó de Os Resentidos,
tenim que destacar el fet de que mentre el cantant va deixant anar la lletra,
una veu en off va traduïn-la a l’alemany, a la seva manera, es clar. Per cert,
Antón Reixa es l’actual president del SGAE.
Johnny Cash – (Ghost) Raiders in the sky
+Raiders+in+the+sky.jpg)
Johnny Cash va ser una de les grans veus del
country, casat amb
la cantant i compositora
June Carter, en
moltes ocasions van
cantar junts i van realitzar gires. La
cançó que us hem seleccionat per compartir amb vosaltres a Troba -
Dors, és un
clàssic del country del qual
s'han realitzat innombrables
versions, fins i tot instrumentals i també
s'han fet variacions
com "Riders in the storm"
de The Doors. El títul
original de la cançó era "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend"
és un tema country que va ser escrit el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i s'han fet moltes versions
des de 1949. L'han gravat des de Bing
Crosby amb els Ken Darby Singers,
a Frankie Laine, pasant per Marty Robbins, Blues Brothers, George
Harrison i The Outlaws,
inclos el tenor Mario del Monaco.
La lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació
quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets
també fantasmes i rep un avís d’ultratumba o canvia d’inmediat o ell serà un
més d’aquells texans fantasmes pel cel. La cançó va inspirar, com us deiem, el tema de The Doors "Riders on the
Storm" i també la 
sèrie de còmics de la Marvel
"Ghost Rider", las dues pel·lículas va protagonitzar-las l’actor Nicolas Cage. Hi han versions instrumentals a carrec de gent
de la suf music, com The Spotnicks
o els Shadows, inclus aquí al
pais l’han gravat els Pekenikes.
Una de las llegendes de la música
country i una de les millors veus del génere va ser Johnny Cash, nascut a Kingsland,
Arkansas el 26 de febrer de 1932 i que durant molt de temps va formar parella
professional amb la cantant i compositora June Carter (tots dos a la foto), nascuda el 23 de juny de 1929 a Maces Spring,
Virginia. La veritat és que ambdós mantenien una relació sentimental i tot i
que Johnny li havia demanat a June que es casés amb ell en diverses
ocasions, ella no volia a causa dels problemes que Johnny Cash tenia amb la seva addicció a l'alcohol i les
amfetamines. June Carter
anteriorment havia format part de The
Carter Sisters i un bon dia, durant un concert i en començar a
interpretar junts la cançó "Jackson", despres de començar a sonar les
primeres notes, Johnny Cash va
fer parar als músics i li va demanar a micròfon obert a June Carter que es casés amb ell, dient-li que o acceptava o no
seguia +Raiders+in+the+sky+pelicula.jpg)
cantant. Finalment ella va acceptar i ell va deixar l'alcohol i les
amfetes. El matrimoni va durar fins a la mort de June el 15 de maig de 2003 a Nashville, Tennessee. Johnny Cash no va poder suportar el
dolor per la pèrdua de la seva dona i moriria el 12 de setembre, quatre mesos
després, als 71 anys, a causa de complicacions amb la seva diabetis que li va
produir una aturada respiratòria, mentre estava hospitalitzat a l'Hospital
Baptista de Nashville. Johnny Cash
la va incloure al LP “Silver”, gravat entre el 14 de febrer i el 23 de maig de
1979 i que va ser editat afinals del maig del mateix any, va ser reeditat en
versió CD el 27 d’agost de 2002.
A Johnny Cash
li deien "L'home de negre"
a causa de la cançó del mateix títol i a que una vegada va dir en públic que "Mentre hi hagesin injustícies en
el món ell vestiria sempre de negre", cosa que va fer fins a la
seva mort. Suposem que Johnny Cash
va ser enterrat vestit també de negre.
Johnny Cash i la seva dona June Carter
Piero – La caza del Bisonte
Ara anem cap
al sud del continen sud-americà, concretament a l’Argentina, la patria dels
pares de Mario i ara també de expropiadors amb nocturnidad, elevosia,
premeditació i congnom d’estornut. Nosaltres parlarem sols de música i allí ens
trobem amb Piero i el seu LP
"Y mi gente dónde va", un dels seus millors discos i amb el que molts
van descobrir a Piero. Mario tenia
un amic al departament de promoció del segell Ariola i un bon dia el va regalar
una caixa sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat
publicar a Espanya. Entre ells estava “Y mi gente donde va” de 1976, aquest LP
de Piero de Benedictis, nascut a
Itàlia el 19 d’avril de 1944, pero resident a l’Argentina des dels 3 anys. 
Va
debutar com a cantant el 6 de gener de 1964 en el programa argentí "Remates Musicales".
El seu gran èxit i també el primer, va ser "Mi viejo", una bella
cançó dedicada al seu pare i amb la qual Piero va debutar discogràficament l'any 1969. La compartirem un
altre dia a Troba - Dors ja que la lletra es molt bona, a cada vegada que
l'escoltem, ens posa la pell de gallina i és que a molts els recorda al seu de
“viejo”. El tema que us portem
ara és una peça de Piero extreta
d’aquest LP i amb una càrrega plena d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb el beneplàcit del pare i li
diu que tingui respecte i cura amb el progres i l'home blanc i sobre tot que no
es fie mai d’ell.
Lorenzo Santamaría – Lobo y Halcón
Una llegenda medieval francesa ens parlava
d'una parella que estaven enamorats, però
les males arts
d'un noble amb l'ajuda
d'un bruixot va truncar aquell amor a maledicció, condemnant-los a no estar mai junts
i al mateix temps
seguir units. Durant el dia ell és humà i ella es converteix en un falcó, mentre que en caure
les negres ombres
de la nit, la maledicció s'inverteix i ella
torna a ser humana, però ell es converteix en llop. Sobre
aquesta llegenda es
va filmar una pel·lícula titulada
"Lady Halcón"
que va dirigir Richard Donner l'any 1985 i va estar protagonitzada
per Rutger Hauer,
Michelle Pfeiffer i un joveníssim Matthew
Broderick, amb música de Mark 
Knopfler. Nosaltres no sabem si
la lletra d’aquesta cançó es va inspirar
en la llegenda o en el film, però si sabem que es trobava en "Corazón de Rock & Roll", un dels millors discos de
Lorenzo Santamaría, bon amic de Mario que
opina és el
millor disc de la seva carrera,
amb cançons de
molta més qualitat que “Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Rosy” i tants i tants èxits comercials
de Llorens Roselló, un cantant i compositor
que va liderar el grup Z-66 abans de llançar-se en solitari
ja amb el nom
del seu poble mallorquí
natal, Santa Maria
del Camí, per cognom artístic. La
producció d'aquest disc va estar a càrrec de
Carlos Segarra. Aclarim una cosa, aquesta bella cançó on destaca el
treball de la guitarra amb el seu
puntejat, res tenia
a veure amb la
banda sonora original del film.
Cesária Évora
– Miss Perfumado
Aquesta cançó va fer que a la
Reina de la
Morna, estil musical africà entroncat amb el fado portuguès,
se la coneix també com Miss Perfumado. La veritat és
que també es deia a Cesária Évora amb l'àlies de la Diva dels Peus Descalços, per
la seva costum de presentar-se descalça als escenaris i en públic, en
solidaritat amb els sense sostre i les dones i nens pobres del seu país.
Cesária Évora va néixer a Mindelo, Cap Verd, el 27 d'agost de 1941. Als 16
anys, Cesária va començar a cantar en bars i hotels i, amb l'ajuda d'alguns
músics locals, va guanyar més notorietat a Cap Verd, i va ser proclamada la
"Reina de la Morna".
En 1975, any en què Cap Verd va adquirir la independència de Portugal, Cesária
Évora, frustrada per qüestions personals i amb problemes econòmics agreujats
per la situació política del país, va deixar de cantar per poder sostenir la
seva família. Va tenir problemes molt seriosos d'alcoholisme que va saber
superar. Finalment i un munt d'anys més tard va tornar a la música des de
Portugal i l’any 1988 va tornar a gravar. "Miss Perfumado”, un àlbum de
1992 va ser el disc que la va consolidar com la gran artista que era.
Curiosament Cesária Évora es va 
convertir en una estrella internacional als 47
anys d'edat. En aquesta mena de blues capverdià que interpreta Cesária Évora parla normalment
de la llarga i amarga història d'aïllament del seu país i del comerç d'esclaus,
així com de l'emigració, ja que es diu que el nombre de capverdians que viuen a
l'exterior és més gran que la població total del país. L’any 2004 va guanyar el
Grammy al Millor àlbum contemporani de world music per "Veu d'amor". L'any 2007 el president de França Jacques Chirac li va atorgar la medalla de la Legió d'Honor. Cesária Évora
va morir el dissabte 17 de desembre de 2011, als 70 anys, a l'Hospital Baptista
de Sousa, a Mindelo, on es trobava internada amb un quadre d'insuficiència
respiratòria i un edema pulmonar. Unes hores abans de la seva mort seguia
fumant i parlant amb totes les persones que passaven a saludar pel seu domicili.
Buika – La Falsa Moneda
Aquella “Gitana tienes que ser como la falsa monea que de mano en mano va,
pero nadie se la quea”, amb lletra de Ramon Perelló
i música del
mestre Rafael Martínez, va esdevenir una de les
principals cançons de la cobla arran de
cantarla Imperio Argentina en
la pel·lícula "Morena Clara" de Florián Gil,
l’any 1936 i que
va tenir el seu remake el 1954 amb Lola Flores,
Fernando Fernán Gómez
i Miguel Ligero que per cert, a la primera era el
germà de la protagonista i
a la segona, fent el mateix paper,
per problemes d'edat
va passar a ser l'oncle,
clar que ens sembla
recordar que les cançons de la primera i la segona van ser diferents. Aquesta
és la gran veu de Concha Buika que va
ser tot un impacte en el seu moment. Una noia de color que interpreta boleros
aflamencats i coplas, Concha Buika resideix a Mallorca, tot aixó resulta si més
no curiós. Perquè a més, Concha Buika ho
feia molt bé. Va néixer a Palma de Mallorca l’any 1972, la seva família era de
Guinea Equatorial, i diuen que es va criar a un barri ple de gitanos. En la seva biografia Concha
Buika explica que l'any 
2000, no se'n recorda molt bé com i per què,
arribà a Las Vegas, on treballa en casinos fent de doble de Tina Turner i The Supremes i on és convidada per la cantant de jazz Rachelle Ferrell, a cantar al Club Blue Note. Aquest tema que us
portem era al CD "Niña de fuego" publicat l’any 2008 i que li va
valer dues nominacions als Grammy
Llatins, una com a Millor Àlbum
de l'Any i la segona com Millor
Producció de l'Any. La producció va estar a càrrec de Javier Limón. Concha Buika ha tret 8 discos i dues edicions especials i creiem
recordar que va treballar en una pel·lícula, però no estem segurs del tot. No
ens feu gaire cas.
Alfredo
Zitarrosa – El violín de Becho
“El violín de
Becho” és possiblement la cançó més rellevant
i la més coneguda
en l'àmplia carrera del cantautor uruguaià Alfredo
Zitarrosa i també
està considerada la seva cançó més emotiva.
Possiblement la raó sigui la relació
d'amistat que el
cantautor tenia amb el violinista Carlos Julio Eizmendi Lovisetto (Lascano,
7 de febrer de 1932 - Montevideo,
21 de maig de 1985), conegut com Becho Eizmendi
que va ser un brillant violinista uruguaià que
a molt primerenca edat, tot just 17 anys, va realitzar el seu primer
concert i poc
després va entrar a l'Orquestra Simfònica
del SODRE. Alfredo Zitarrosa estava marcat
pel règim polític del seu país, fins al punt
que la seva amistat li va portar
problemes a Becho
arran d'aquesta cançó. Alfredo Zitarrosa, commogut
per la manera de tocar el violí de Becho Eizmendi
(a la foto amb el violí) va compondre aquesta milonga que es va fer molt
popular. Herlinda Lovisetto, mare de
Becho, fundadora i
directora del Liceu de Lascano,
simpatitzant del Partido Colorado i d'orientació
batllista durant tota
la seva vida, va ser destituïda del seu càrrec pel govern cívic-militar
simplement per ser la mare de qui havia
inspirat a un artista
prohibit i declarat
"persona perillosa" una
cançó. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936, 17 gener 1989) va ser un cantant, compositor, poeta, escriptor
i periodista uruguaià,
considerat una de les figures més destacades
de la música popular del seu país i de tota
Amèrica Llatina, amb clares connotacions d'esquerres
en els seus textos que pràcticament
en la seva totalitat recolzaven als camperols. Estava
adherit al partit Frente Amplio i va ser condemnat a
l'ostracisme durant la dictadura
del seu país i va
haver d'exiliar-se. Les seves cançons
van estar prohibides a l’Uruguai i més
tard a l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a
l'Argentina després del canvi
polític, va tenir una històrica i massiva
acollida, va ser el
31 de març de 1984, i ell la va descriure dient
que havia estat “La
experiencia más importante de mi vida”.
Paco Martín – Condesa de Cristal
La cançó ens
parla de les “senyores” d’alta alcurnia i molta aparença que rés a veure tenen
amb la realitat. A mitjans dels setanta Serrat
estava exiliat a Mèxic, els seus discos no es publicaven a Espanya i
llavors a les emissores ens va arribar un single d'un desconegut cantant que
responia al nom de Paco Martín.
En escoltar-lo començaren las hipòtesis. Aquella veu... era Serrat, sens dubte i a més la caràtula
no mostrava una fotografia nítida. Hem de confessar que molts, nosaltres també,
van ser els que van estudia aquesta possibilitat. Però no senyor, no era Serrat. Era simplement Paco Martín, un cantautor extremeny
que es va donar a conèixa 
amb aquesta "Condesa de Cristal" i la seva
veu i manera d'entonar tan en l'estil de Serrat, encara que aquest era el seu tercer single. Va néixer
l’any 1949 a
Càceres. En els 60 havia estat cantant dels grups Los Rockin's i Los Santos.
L’any 1971, Paco Martín participa
al programa de TV "La Gran
ocasión", signa el seu primer contracte amb "Hispavox" i edita
els seus dos primers singles. L'any 1976 canvia a Zafiro-Novola i fins l'any
80, edità tres àlbums, treballant en la producció dels mateixos arranjadors tan
significatius com Juan Carlos Calderón
que va morir fa poc temps, Ricard
Miralles o Eduardo Leiva.
L’any 1990 abandona els escenaris, dedicant-se a compondre i produir per a
diferents artistes i dirigeix l'empresa de management Paco Martín Produccions Artístiques.
Joaquín Sabina – Eva tomando el sol
En aquesta gran cançó que ens porta Joaquín
Sabina per tancar
el programa d'avui de Troba
- Dors, ens
parla d'una parella
de squatters que
viuen en un pis abandonat
de Moratalaz, són feliços amb els poc que tenen, sobretot
amb l'amor compartit
per tots dos, fins que les convivències socials,
amb una petita col·laboració per la seva part destrueix aquella felicitat i
ara “Eva vende en un
supermercado manzanas del pecado original mientras el canta en la calle
Preciados i todos lo llaman Adán”. Aquesta cançó es trobava en el LP "El hombre del traje gris"
publicat per Joaquín Sabina l’any 1988
amb cançons com “Una de romanos”, “Quien me ha robado el mes de abril” o “Eva
tomando el sol que escoltem ara” i aquest àlbum, al costat de "Hotel,
dulce Hotel" (1987), són els millors treballs en la llarga carrera de Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén,
el 12 de febrer de 1949 i de nom real
Joaquín Ramón Martínez Sabina. Inicialment Joaquín Sabina va formar part del grup La
Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto
Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser
descobert al costat dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo fuera
presidente", però 
dels tres ell és el que ha aconseguit una millor
carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i
que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la
mateixa. Mario creu que va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a
compondre. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic,
arranjador i productor que va ser component de Viceversa i que es un gran profesional que ja a finals dels vuitanta era
el que probava veu quan es feien les probes de só dels concerts de Sabina i si
no miraves l’escenari no t’he adonaves de que no era Sabina.
Conclou per avui Troba – Dors, us deixem amb la bona companyia de
la xarxa d'emissores
de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba-Dors, nosaltres baixem
la persiana i fotem el camp.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
