En masses ocasions
l'ésser humà mirant allò que té davant dels seus ulls, clarament visible, no
veu res. Els arbres no ens deixen veure el bosc i somiant no ens adonem de la
realitat que passa al nostre costat. John Lennon va dir una vegada "la
vida és això que passa al nostre costat mentres perdem el temps fent plans de
futur". Organitzem, planegem, reflexionem... sense adonar-nos que la vida
és molt més simple i està aquí, corrent parella a nosaltres sense que la
valorem com es mereix. Ara i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten
el programa, com Som Botiguers de Somnis, començarem Troba – Dors, un viatge
per paraules que ens arrivan embolicades en música i reflexions. Nosaltres som
Quimet Curull i Mario Prades i obrim el programa dient
Aixequem la persiana
Cacho Castaña – Garganta
con arena
Ara i per començar Troba
– Dors marxarem cap el continent sud-americà i farem una paradeta a l'Argentina
per escoltar una de les millors veus del pais dels pares de Mario, es tracte de
Cacho Castanya, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia
amplíssima i en la qual destaca aquesta cançó que va dedicar al gran cantant i
compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco", nascut al barri
Saavedra de Buenos Aires, Argentina el 29 de gener de 1926 i que va morir a
Buenos Aires el 27 agost 1994, un dels gran intérprets de tango i en la que
també ens parla d’altres histórics del génere como els histórics bandoneonistes Rubén Juarez i Anibal Troilo. El cantant i compositor Humberto
Vicente Castagna, conegut com Cacho Castanya, va néixer l'11 de juny de 1942 en
el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat
molt. Ha guanyat quinze 
discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500
cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules
com a actor i ha compost 4 bandes sonores. La passada temporada vam escoltar
aquí al programa a Cacho Castaña, ara tornarem a fer-ho i sona aquest gran
cantant. El tema us l’he extrec del LP "Soy un tango" de 1996. La
veritat és que quan es parla de música folklorica argentina automàticament
pensem en el tango i val a dir que això és un gran error. El tango no ha estat mai música
folklòrica es tracta simplement d'un "ball" com podrien ser el twist,
el rock and roll, el vals, un mambo o qualsevol altre. De fet molts estudiosos
del tango afirmen que ni tan sols és argentí, asseguren que l'origen del tango hem de
cercar-ho a l'Uruguai. Per cert que a la manera de cantar el tango se l'anomena
a l’Argentina "cantar amb sorra a la gola" d'aquí el títol d'aquesta
cançó.
La Trinca – Tango
És clar que si parlem de
tango, aquí tenim un de ben curiós que ens portarà La Trinca amb el seu habitual
bon humor. Però primer farem una mica d'història del nostre país. En els anys
setanta i molt a prop de la frontera, ja en terres franceses, es trobava la
ciutat de Perpinyà La veritat és que es trobava situada al mateix lloc que ara,
a la mateixa distància, no s'ha mogut de lloc, però es va convertir en costum
que uns quants cinemes de la ciutat francesa s'especialitzaren a projectar
pel·lícules de tall pornogràfic. Heu de tenir en compte que al país i sota la
dictadura franquista el sexe era una de les coses mal vistes ja què la censura
ficava cops de tisora contínuament i sense compassió. Aquella situació de
repressió sexual va motivar que molts posessin la seva mirada a França, bressol
de la llibertat sexual per a molts somiadors i es realitzaran veritables
excursions de sortits mentals que anaven a visualitzar cinema
"cochon" a Perpinyà. És clar que l'estrena del film "L'últim
tango a París" de Bernardo Bertolucci, potagonitzada per Marlon Brando i
Maria Shneider va servir de justificació ja que el film va ser qualificat a
Espanya de pornogràfic i es va prohibir, però... El projectaven a Perpinyà!
Aquí al costat, a la volta de la cantonada i va servir com a excusa a tots els
sortits per encaminar-se cap a Perpinyà, pel aixó en molts passaports només hi
havien els visats per a Andorra, a comprar, i França, a veure cinema. Havies de
tenir en compte, aixó si, entre altres coses que calia calcular el canvi horari
entre França i Espanya, en aquelles èpoques una hora de diferència. Es
realitzaven veritables maratons ja que tots els calents mentals es dedicaven a
anar empalmant les sales i en una sessió et xupaves tres o quatre pel·lícules.
La realitat és que "El tango" defraudava i molt als que buscaven
porno ja que res no es veia i llevat de la famosa escena de la mantega 
molt poc
"escalfava" al personal. Per tot això i amb el seu bon humor La Trinca van incloure en el
seu àlbum "Mort de gana", editat l'any 1973, el tema
"Tango" en què reflecteixen una situació basada en aquelles
excursions per augmentar els nostres furors uterins. L'amic Armando,
escoltant el gran escàndol de la pel·lícula, se'n va al veí país, es veu la
pel·lícula i abans d'anar a veure a la parenta passa per la botiga i es
compra mantega. La cosa li agrada i es recorren el seu pis realitzant coses
cochinotas en tots els racons de la casa. És clar que, com a bon català, en
aquest cas de Manresa, decideix abaratir costos i es canvia a la margarina del
Montseny “Que fa païr” i és més barata que la mantega, llavors enganxa la seva
parenta i li explica un conte a l'orelleta sobre la moqueta del saló i
escoltant "La
Marsellesa" per donar més ambient ja que així
s'imaginaran que estan a París. La
Trinca eren Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pasqual i Toni
Cruz i tot i que en moltes fonts se'ls inclou dins de la Nova Cançó i al
principi cantaven en català, ells mai van formar part d'aquest moviment
musical i pràcticament tots els seus discos han sigut gravats en català i
castellà.
Tango (La Trinca)
El meu amic Armando,
sentint el gran escàndol,
d'un film d'en Bertolucci
que fan a Perpinyà.
Se'n va de contrabando
a veure en Marlon Brando
i un cop a casa seva
el "paio" ho
vol provar.
M'agafa la costella,
me li endinya mantega
i mentre s'arrossega
per la moqueta del pis
en mig d'un esbufec,
diu Pepeta jo crec,
que això és més pistonut
que el tango de París.
Amor meu, vine aquí,
ballem l'últim tango a
Manresa,
i abans de que quedis
estesa,
garrella meva, has de
fruir
si el trobes estantís,
aquest últim tango a
Manresa,
jo et cantaré la Marsellesa
i et semblarà que ets a
París.
La cosa porta cua,
doncs l'home s'hi
habitua,
i al toc de la mantega
li ha agafat afició
i ara és com un suplici,
doncs no guanya pel vici,
cada cop surt més cara
la lubrificació.
I abans que la mantega
no el porti a la ruïna,
ho prova amb margarina,
del Montseny per fer
país.
I diu a la muller: ha,
ha, ha:
- Calla que això va bé
i surt millor de preu
que el tango de París.
Amor meu vine aquí,
fes-me una truita a la
francesa,
ara que tens la cuina
encesa.
carinyo meu has de
fregir.
Si ho trobes estantís,
lo de la truita a la
francesa,
jo et cantaré la Marsellesa
i et semblarà feta a
París.
Ovidi Montllor – Gola seca
Qui si estava dins de la Nova Cançó va ser
aquest home. Ara escoltarem la veu feridora, punyen, dura i al mateix temps
plena d’irònica d'Ovidi Montllor que ens parla en aquest tema del fet que tots
volem imposar el nostre criteri sobre el dels altres i que d'aquesta manera,
amb aquest taranna, no hi ha forma de posar-nos d'acord ni de poder tirar
endavant. Ens assegura que sent com som només amb un bon gallato podrem tirar
endavant. La veritat és que es podria aplicar perfectament a la situació
política del país i tantes coses que passen en l'actualitat, però aquesta cançó
es va gravar l'any 1969, incloent-se en un EP al costat de "Cançó
d'amor", "La fàbrica Paulac" i "Història d'un amic".
El cantautor i actor Ovidi Montllor i Mengual va néixer a Alcoi el 4 de febrer
de 1942. Ovidi Montllor va morir a Barcelona a conseqüència d'un càncer
d'esòfag un 10 de març de 1995. Cinc
mesos abans, a Alcoi, la seva ciutat natal, se li havia tributat un homenatge per
tota una vida lluitant per la llibertat i la democràcia. Ovidi Montllor va
militar al 
PSUC i posteriorment en el Partit dels Comunistes de Catalunya, fins
la seva mort. Va formar part del moviment de la Nova Cançó, encara que
creiem que mai va arribar a incorporar-se a Els Setze Jutges. En la seva àmplia
filmografia cal destacar el seu paper a "Furtivos" amb Lola Gaos que
va portar cua ja que es va parlar de que el gos que mata Lola Gaos a la
pel·lícula, el van matar de veritat. Ells sabran el que van fer. A mitjans dels
anys 70 Toti Soler va esdevenir el guitarra que l'acompanyava en totes les
seves actuacions, encarregant-se també dels arranjaments musicals dels seus
discos. Van ser molt anys treballan junts, més de 25. Al llarg de la seva
carrera Ovidi Montllor va interpretar textes de Salvador Espriu, Vicent Andreu
i Estellés, Pere Quart i molts escrits per ell mateix. Amb la arrivada de la
democràcia es va dedicar molt més a la seva tasca d’actor que a la de cantant.
Dolors Laffitte – Soc una
bleda
llengua catalana que va
incloure en el seu repertori cançó d'autor, música tradicional catalana, lírica
trobadoresca, va recuperar la música antiga sefardita i va difondre l'obra de
poetes catalans i occitans. Va estar vinculada en els seus inicis al moviment
de la Nova Cançó
i va ser coneguda artísticament primer com Dolors Laffitte i posteriorment com
Maria Laffitte. Va començar a cantar l'any 1964 a la seva ciutat
d'adopció, Manlleu i Dolors Laffitte va gravar el seu primer disc "Cançons
occitanes" l’any 1968, amb tan solo18 anys d’edat. L'any 1968, va
participar al costat de Lluís Llach (tots dos a la foto) al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb
"A cara o creu" de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, el single va
ser editat per el segell Concèntric. Aquest mateix any van rebre el premi Disc
Català de l'Any.
Joan Manuel Serrat – La
tieta
Una de les lletres més
importants en la carrera de Joan Manuel Serrat és la d'aquest tema "La
tieta", publicat en single l' any 1967 amb "Cançó de bressol" a
l'altra cara i la veritat és que aquesta tieta soltera i envellida era una
imatge molt típica en els anys seixanta i que podies trobar en gairebé totes
les llars. Quimet recorda a dones com ella i Mario assegura que la seva tieta
Rosita que compartia pis amb els pares de Mario i un altre germà de la seva
mare, també solter, era pastada a la tieta de Serrat, fins al punt que sempre
l'ha donat la impressió que es va inspirar en ella, encara que no és certa, és
clar. La tieta Rosita també era la segona padrineta de Mario, la primera era Amelia
que vivia a Palma de Mallorca i per aixó ell disposava de dues padrinetes i rebia
regals per dobles camins. La veritat és que la vida d'aquesta dona que va morir
a mitjans dels setanta va ser dura 
ja que va estar marcada per un error de
joventut, va sortir amb un home casat i allò la va convertir en la tia fadrina,
sempre sola i abocada a l'afecte dels seus nebots, Mario i la seva germana
Anita. Les dones tenien poques opcions. Aquest va ser un dels temes més
emblemàtics de Joan Manuel Serrat en els seixanta, al costat de "Paraules
d'amor", "El Drapaire", "Els vells amants" i
"Cançó de matinada". Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona,
al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.
La Tieta (Joan Manuel Serrat)
La despertarà el vent
d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el
llit... I són freds els llençols
Amb els ulls mig tancats,
buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com
ahir, com demà.
La seva soledat és el
fidel amant
que coneix el seu cos
plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un
gat castrat i vell
que en els seus genolls
dorm els llargs vespres d'hivern.
Hi ha un missal adormit
damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit
quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li
dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis
de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com
s'ensorren ells ulls!"
La portera, al seu pas,
dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té
algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix:
agafar l'autobús
per treballar al despatx
d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps
ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de
temps... Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat
quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un
bon dia pren mal.
La que no té més fills
que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va
bé". La que diu: "Tant se val".
I el Diumenge de Rams
comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i
un parell de mitjons
i a l'església tots dos
faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra
a Jerusalem.
Li darà vint durets per
obrir una llibreta:
cal estalviar els diners
com sempre ha fet la tieta.
I un dia s'ha de morir,
més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap
al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el
nínxol i el taüt,
els salms dels capellans,
les misses de difunts
Les flors que seguiran el
seu enterrament;
són coses que sovint les
oblida la gent,
i fan bonic
les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics,
descoberts fa un instant
i una esquela que diu:
"Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau.
Amén".
I oblidarem la tieta.
Cesaria Evota – Miss
Perfumado
Cesària Evora que ens
arriva ara, va ser la Reina
de la Morna,
estil musical africà entroncat amb el fado portuguès, se la coneix aixó mateix
com Miss Perfumado per aquesta cançó. La veritat és que també es deia a Cesária Evora amb l'àlies
de la Diva dels
Peus Descalços, per la seva costum de presentar-se descalça als escenaris i en
públic, en solidaritat amb els sense sostre i les dones i nens pobres del seu
país. Cesária Evora va néixer a Mindelo, Cabo Verde, el 27 d'agost de 1941. Als
16 anys, Cesária va començar a cantar en bars i hotels i, amb l'ajuda d'alguns
músics locals, va guanyar més notorietat a Cabo Verde, i va ser proclamada la
"Reina de la Morna".
En 1975, any en què Cabo Verde va adquirir la independència de Portugal,
Cesária Evora, frustrada per qüestions personals i amb problemes econòmics
agreujats per la situació política del país, va deixar de cantar per poder
sostenir la seva família. Va tenir problemes molt seriosos d'alcoholisme que va
saber superar. Finalment i un munt d'anys més tard va tornar a la música des de
Portugal i l’any 1988 va tornar a gravar. "Miss Perfumado” quees va tornar a incloure a un àlbum de 
1992 i va ser el disc que la va consolidar com la gran artista que era i la cançó
va fer que a ella se la coneixés com “Miss Perfumado”. Curiosament Cesária Evora es va convertir en una estrella internacional als 47 anys d'edat. Ens les
seves cançons acostumava a parlar de la llarga i amarga història d'aïllament
del seu país i del comerç d'esclaus, així com de l'emigració, ja que es diu que
el nombre de capverdians que viuen a l'exterior és més gran que la població
total del país. L’any 2004 Cesària Évora va guanyar el Grammy al Millor àlbum
contemporani de world music per "Veu d'amor". L'any 2007 el president
de França Jacques Chirac li va atorgar la medalla de la Legió d'Honor. Cesária Evora
va morir el dissabte 17 de desembre de 2011, als 70 anys, a l'Hospital Baptista
de Sousa, a Mindelo, on es trobava internada amb un quadre d'insuficiència
respiratòria i un edema pulmonar. Unes hores abans de la seva mort seguia
fumant i parlant amb totes les persones que passaven a saludar-la.
Mis Perfumado (Cesaria
Evora)
Aunque muera yo sueño
a la sombra de usted
ser una chica dulce
de cuerpo perfumada
Así que, déjame morir oh
flor
a la sombra del maguadu
aunque muera yo sueño
como la paloma en su
nido.
Si la paloma es feliz en
su nido
yo también soy feliz
a la sombra de mi cariño
soy Miss Perfumado.
Hervé Vilard – Con tu
amor
Amb tota seguret la millor
cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès,
el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixer
públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món
musical dels Pirineus cap amunt, va ser “Capri c’est finí”, però nosaltres us
hem seleccionat aquesta cançó, un bell poema d'amor en el que ens explica que
la millor manera d'enamorar a una noia és fent-la riure. Hervé Vilard també la
va gravar en castellà si bé el títol original va ser retocat passant a ser
"Con tu amor". René Villard, com es diu en realitat, era nascut a
París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de carrer de
violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Va néixer a un taxi que va
pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a llum al mig
del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a la mare a
causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia en estat
d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un orfenat
fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes” d'aquests
especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella
de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en 
directe, Hervé
Vilard els va dir "Encantat d'haver-la conegut” i que "li diguessin a quina
residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor,
que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot
ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia
el fet d'haver-lo portat al món". Va dir que “La paraula mare significa molt més
i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i fins a
la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre cap
relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida.
Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" que va ser tot un hit
internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de
publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé
Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.
Tomeu Penya – Ballarem
dins una rajola
L'amic Tomeu Penya va
publicar al novembre del passat any 2012 un disc titulat genèricament "És
per tu" i d'aquest àlbum, el 25è disc publicat pel mallorquí, us hem
seleccionat el tema que escoltarem ara a Troba - Dors i en què ens parla d'un
dolç i tendre amor de joventut, quan buscàvem l'amor creient que aquest es
trobava allà on nosaltres miràvem sense adonar-nos que en masses ocasions
estimem a qui no ens estima i no volem a qui veritablement ens estima de tot
cor. La majoria de les vegades ni ens adonem que ens volen fins que un dia ho
descobrim i a partir d'aquí el món és meravellós i comprovem que havíem estat
perdent el temps i desaprofitant l'amor. Mario (a la foto amb Tomeu Penya) va viure en la seva joventut un
cas molt similar. En un grup de noies n'hi havia una que es deia Anna, era molt
maca i Mario, com un llop ferotge llepant-se els llavis, va esmolar les ungles
i va preparar l'atac. Ella tenia una amiga que estava passant les vacances a
Barcelona, a Sants, just al costat de la via del tren. Com que sempre anaven
juntetes i perquè el pla resultés perfecte, es va buscar un amic de la Colla del carrer Bassegoda que
havia estat residint a França, els seus pares eren emigrants que havien tornat
de Bordeus i que per descomptat, parlava francès correctament. Ell s'havia
d'encarregar de "distreure" la franceseta que per cert, recorda que 
era molt bonica, encara que baixeta. Ni Mario ni Justo, com es deia l'amic i
que per cert, ha sabut que va morir, es van menjar una rosca aquella tarda. La
franceseta es va marxar al dia següent de tornada al seu país i temps després i
parlant amb l'Anna, aquesta li va confessar que a ella li agradava Justo i que
la franceseta estava boja per Mario. Van atacar els fronts equivocats. Mai li
ha tornat a passar res semblant, des d'aquell moment va adoptar maneres de
saber qui els agradava a elles i així no ficar la pota. La veritat és que pràcticament
sempre són les noies que lliguen, nosaltres només ens deixem lligar per molt
que diguem i fardem. En el seu treball Tomeu compta amb la col·laboració de
Victòria Maldi i volem destacar el tema "És soports de sa nostra
bandera" que defensa l'ús de la llengua catalana i els costums insulars.
Adamo – Sin malicia
Acabarem el programa
d’avui de Troba – Dors amb Adamo que va ser el Rei dels Guateques, aquellas
festes particular que organitzava la joventut en els anys 60. Salvatore Adamo
un dels grans de la canço francesa i del que os porto aquest tema que es
trobava en el seu CD "Adamo de ayer a hoy" publicat l’any 1993 i on
es recollien alguns dels seus èxits més clàssics al costat de cançons noves. Es
tracta d’una peça on parla dels seus inicis con a cantant i com a persona i
reflecteix una part de la seva vida ens explica que ell era una persona
senzilla i “sense malicia”. La veritat és que quan actues sense malícia en el
teu caminar per la vida, acostumes a rebre molts pals. A Mario el tros que sempre
l’ha fet molta gracias es aquell on parle dels seus fills i les “seves mares”,
així, mares en plural "Mis hijos se parecen más a sus mamas que a su papá". Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era
belga, con deien altres, Adamo 
havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a
Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per
guanyar-se la vida. Le veritat es que las seves fans el van odiar quan l’any
1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del
Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, la veritat es que
Mario no recorda cap foto seva, però Quimet diu que si, era poc agraciada. El
que les fans no sabien o del que no havien volgut assabentar-se és que es tractava
de la seva eterna núvia, amb la qual va començar a sortir sent gairebé uns nens
i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va
divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món exuberant d'aquestes que
treuen la pasta i després
d'aconseguir fama i cales es divorcien amb les
butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Adamo i la seva dona
ancara segueixen junts, ell sempre afirma que és perquè ella ha tingut sempre
molta paciència i tolerància. Per cert, es diu que la cançó "Dolce
Paola" que va escriure i gravar Adamo, anava dedicada a Paola de Bèlgica
amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar
que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La
italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt
encaramel·ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els
van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu
cintura", tot un clàssic de Adamo amb la que molts hem arranbat l’api.
Conclou el programa per
aquesta setmana, però abans de fermar portes i baixar la persiana, us deixarem
amb la companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Troba - Dors.
Xiquets, xiquetes, sigue bons i bones, a reveure
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
