A vegades som
molt dualistes, molt maniqueïstes, fins i tot extremistes. Per què no ens pot
agradar el flamenc i el jazz, el pop i el rock, el folk i el clàssic, l’agre i
el dolç? Potser no hem pensat tampoc que existeix la “fussió” i el flamenc es
pot convertir en flamenç jazz, per exemple. Vivim moments d’incertesa,
d’intervals, d’agitació, de dogmes que duren poc. Vivim temps líquids. La
música és temps líquid. Les lletres moltes vegades tenen signes de terra. Vegeu
l’oxímoron, l’aparent contradicció: líquid-terra. A Troba - Dors, aquest fet és
claríssim, aquest és un programa d’aparents contradiccions Jeanette -només aparents-. Ara
i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, Manolo Rivera i Mario
Prades
Aixequem la persiana
Jean Ferrat – Camarade
A França va sorgir un moviment musical que es va dir "Cançó de
Protesta" liderada per gent de la talla de Jacques Brel, Georges Brassens
i Léo Ferré que van ser la font en la qual es van basar els cantautors de la Nova Cançó Catalana i
en la qual es van inspirar. La veritat és que al règim franquista i als censors,
a Madrid li feia por els joves del rock and roll, però a Catalunya el seu
objectiu i font de pànic van ser els cantautors que en molts casos amb mitges
paraules o subtils suggeriments, mostraven des de les seves cançons la
inquietud de la joventut, armats amb una guitarra i gairebé sense
instrumentació. És clar que això era un avantatge a l'hora de sortir per cames
quan entraven els grisos repartint pals amb les porres a la mà. Tornant a
França, dins del moviment de la Cançó Protesta trobàvem a Jean Ferrat, compositor
i poeta, cantautor i trobador que ha musicat nombrosos textos del poeta francès
Louis Aragon, un d'ells és aquest tema, un dels més significatius de la seva
carrera. Es 
tracta d'un crit a la unitat del poble en contra de l'opressió i la
va escriure Louis Aragon en contra de la Invasió Soviètica
a Txecoslovàquia, l'anomenada Primavera de Praga en la qual van entrar els
tancs russos a la capital tallant d'arrel les ànsies de llibertat i és que Jean
Ferrat era comunista en les seves idees, encara que moltes vegades, com
aquesta, ha estat molt crític contra el Partit Comunista Francès i contra la Unió Soviètica. Va denunciar també en les seves cançons les
deportacions patides pels jueus i els comunistes a França, durant l'ocupació
nazi i en una època en què el govern francès pretenia córrer un espès vel d'oblit pel
passat, ell es va convertir en un gra al cul dels polítics. L'any 1965 l'àlbum
"Potemkine" va ser censurat, de fet quan l’any 1966 va pretendre
ficar-se en política i presentar-se en una eleccions pel PCF, l'hi van
prohibir. Jean Ferrat es va retirar a una edat primerenca per a un cantautor,
només 42 anys. Es va casar amb la cantant Christine Sèvres que va morir l'any
1981 i va tornar a casar-se amb l'escriptora Colette. Jean Ferrat, va morir el
10 de març del 2010 als 79 anys d'edat. Aquesta cançó amb la que obrim el
programa d'avui de Troba - Dors donava títol a l'àlbum "Camarade" que
es va publicar l'any 1970 a
través del segell francès Barclay.
Tony Coe – Hasta siempre Comandante
L'any 1993 el segell barceloní
Auvidis que curiosament estava especialitzat en
música clàssica i creiem que ja no existeix, va editar un CD titulat
"Destination... NATO" que era un compilatori d'artistes de
la discogràfica francesa NATO, en la que trobem a molta
gent vinculada a l'entorn natiu nord-americà. Ens va cridar
l’atenció aquesta versió d’un clàsic de la cançó sud americana feta per el
saxofonista britànic Tony Coe, de veritable nom Anthony George Coe, nascut el 29 de novembre de 1934 a Canterbury i cantada en castellà, amb bona
pronunciació. En aquesta cançó y junt a Tony Coe, col·laboren Marianne Faithfull (a la foto) que havie estat nuvia de Mick
Jagger, Ali Farka Toure, l’espanyol José Menese, Benat Achiary i uns quant més.
“Hasta siempre Comandante” va ser escrita pel 
compositor cubà Carlos Puebla
l'any 1965 i la lletra és una resposta a la carta de comiat del Che Guevara, en
el moment en què va abandonar Cuba. La lletra rememora la Revolució cubana de forma poètica, glorificant la figura del Che i el seu paper com a comandant
revolucionari. La cançó es va convertir en una icona després de la mort del Che
i va ser part del repertori habitual d'aquells artistes del que a Espanya es va
dir "Ona Sapo Cancionero" i del qual vam parlar fa alguns programes.
La veritat és que censades, hi ha més de 200 versions gravades d'aquesta cançó,
nosaltres en Troba - Dors recordem una de molt bona, cantada en castellà, a
càrrec de Joan Baez. Ernesto Guevara, va néixa a Rosario, Argentina, el 14 de maig
de 1928 i va morir a La
Figuera, Bolívia, un 9 de octubre de 1967, assassinat després
d'haver estat ferit i presoner a la
Quebrada de Yuro el dia abans. Polític, escriptor, periodista
i metge, Che Guevara és un dels ideòlegs i líders de la Revolució Cubana, avui
gairebé un fetitxe, encara que molts dels components de les joves generacions
poc saben de la seva vida i només tenen present la imatge de pòsters i cartells
amb la seva clàssica boina negre estelada.
La clàsica foto del Che Guevara, a sota Tony Coe i el seu saxo
Peter Seeger – Guantanamera
Aquesta és una de les més populars cançons sorgides en terres cubanes i la
seva fama ha donat la volta al món. A Espanya vam conèixa aquesta guajira
gràcies a gent com Los 3 Sudamericanos i molts altres que la van interpretar,
però sempre amb un aire festiu i alegre, desenfadat, allunyat del sentiment que
va plasmar en la lletra de la cançó el seu autor José Fernández Díaz, més
conegut com Joseito, encara que realment sempre han existit dubtes sobre la
seva veritable autoria. “Guantanamera” està basada en les primeres estrofes dels
"Versos sencillos", del poeta cubà José Martí. Sembla que Joseito
l'havia cantat amb diferències en el títol sobre el lloc d'origen de la noia i
segons va comentar ell mateix en una entrevista, va sorgir definitivament la
"Guajira Guantanamera" quan va treballar en una emissora de ràdio en
la qual també treballava una dona de Guantánamo, avui base nord-americana a
terra cubana i que estava enamorada d'ell. Aquesta dona de tant en tant li
portava una mica de menjar i es quedava parlant amb ell, però un dia li va
sorprendre "Tiran-li els Tejos" a una altra dona, i enfurismada, li
va prendre l'entrepà que li havia portat; llavors ell va agafar el micròfon i
va cantar la tornada definitiu afegint ja el "Guantanamera". És clar
que en diverses ocasions va comptar versions molt diferents. Nosaltres a 
Troba
- Dors us hem portat aquesta en directe del gran cantant de folk
nord-americà Peter Seeger (Nova York, 3 de maig de 1919) que la canta en
espanyol. És una de les principals figures del folk
als Estats Units, hereu de l'esperit de Woody Guthrie, amb el qual va treballar
en moltes ocasions, curiosament i també en directe, ambdós van gravar aquest
tema i el tenim en la nostra discoteca, però Mario que és un despistat no ha
sabut trobar-lo, ja us la punxarem un altre dia. Peter Seeger va començar la
seva carrera musical l'any 1940, però abans, Manolo ens recorda que havia
militat a les Brigades Internacionals i va combatre a la Guerra Incivil
espanyola. De fet Peter Seeger ha gravat en diverses ocasions himnes
republicans. Sempre va reflectir en les seves cançons el compromís social i la
defensa dels drets humans, però tot això va provocar contra Peter Seeger una
persecució política al seu propi país per part del Comitè d'Afers Antiamericans
del Senador McCarthy l'any 1951 i va ser condemnat a dotze mesos de presó i
disset de total i absoluta censura en els mitjans de comunicació. En els
seixanta i gràcies a gent del nou moviment folk com Peter, Paul and Mary, The
Kingston Trio, Joan Baez, fins i tot Bob Dylan i l'arribada de la cultura
hippy, va ser reivindicat musicalment com el gran poeta, lletrista i trobador
que Peter Seeger era. 
La Unión – El San Francisco
Aquesta cançó
ens parla de miseries i ganes de surtir del “forat”, fins el punt de oblidar
les lleis i cometre actes penats. L’historia es centra en una parella amb final
tràgic inclós. Us la hem estret del que en la nostra opinió, és el millor disc
de La Unión, "4 x 4" publicat l’any 1986.
Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport
a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión
amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència
significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien
desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest
Mini-LP de La Unión no va
sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i
mitjans selectius i Sabeu una cosa? A Mario li van enviar aquest disc i encara
el te en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión
eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va deixà per incorporar-se com ejecutiu al
segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre
una obra de Boris Vian. La Unión
han venut més de 2 milions de discos,
rebent l’any 2006 un doble disc de
diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser 
disc de platí. Mario Prades ens explica
una anécdota: A finals dels 80 La Unión van
participar en un Gran Musical de
la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels
Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat
d'altres molts artistes que van realitzar curts play-backs, però els que si
actuaven eren Toreros Muertos.
Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo
Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un
disc de mescles en sessió, abans de Mike
Platines i Javier Usia i
molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amballò dels "Max Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant
fotografies del concert a l'escenari estàven parlant Pablo i Mario Prades a la zona de back-stage, darrere de
l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les 
antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es
va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però Mario amb el seu cotxe va
tindre de portar-lo fins a l'Hospital
de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le
la cura se'ls van reunir Rafa, Mario i Luis i van tenir l'oportunitat, macabra això si, de parlar en
tranquilitat. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc
aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre
Pablo Cubells. Fem broma, però
podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no sabem
ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia. A la foto feta a
una festa de caps de promoció de les discogràfiques amb oficina a Barcelona, Pablo es el tercer per la dreta.
T.R. – Carn de canó
Un dels
primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt
desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló comentava a Mario que va
conèixa a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un
autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una
conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer
confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després
d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint .jpg)
amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a
aquell inconscient, Ton Rulló li
va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que
actualment i despres d’haver format part de La Rural,
Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un
altre gran músic català, Jordi
Pegenaute. Si be va un any o pot ser un parell, va tornar a possar en
marxa TR, perè sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent que sona ara a Troba - Dors es va incloure al LP
"T.R." editat l'any 1986
a través de Justine Records. Per cert que una vegada,
estant Julio Castejón, guitarra
d'Asfalto i co-propietari del
segell Snif Records del qual Mario era delegat per a Catalunya, a casa d’aquest,
a Reus, li va punxar aquesta cançó. Quan
Julio Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo
para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que
Julio volia que gravessin en
castellà i Ton Rulló es va
negar.
Ton Rulló a fotos fetes per Mario Prades
Beth – Podré tornar enrera
Sopa de Cabra, junt
a Sau, les millors bandes de
rock en català de l’historia musical d’aquesta terra. "Bona nit,
malparits", publicat per Música Global, surt a la llum el 2002, amb
l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i amb va comptar amb
bones col·laboracions , entre elles la dels saragossans Amaral que van
interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins". També Beth versionava als Sopa
en aquest álbum, amb la cançó “Podre tornar enrera”, una de les millolrs
composicons del grup gironí que te una lletra força interesant que ens parla de
tornar al passat després d’haver buscat el futur que resulta ser cada dia més
negre fins al punt de que "cal tornar enrera, si no es massa tard". Beth va 
sortir d'un Operación Triunfo i això i tot que és
neboda de Josep Maria Mainat, no
es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora, més aviat discreta i
finalment ha posat la seva vista al mercat en català que encara que molt més
fluix que el nacional per el que fa a vendes, si és molt més agraït,
possiblement perquè si bé les discogràfiques de producte en català tenen les
arques pitjor assortides que les multinacionals i els seus discos no sempre
poden aspirar a "comprar" un lloc en les llistes, compten amb les
subvencions i ajudes de la
Generalitat que
sempre van be per sufragar les despeses de gravació, producción i edición, fins
el punt de que a vegades donent beneficis i tot. És clar que això per la seva banda
és contraproduent ja que el mercat s'anima amb quantitat, encara que no sempre
amb qualitat. L’any 2010 Beth va publicar nou disc, en català, aixó si.
Bars – Foc al cos
Extreta des
del seu tercer àlbum “T'ho diré Mil Vegades” que Bars van publicar l’any 1994, os portem a Troba – Dors una de les
millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock y el blues, amb
bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va
ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup
per títul “Bars”. Amb 7 discos a
l'esquena i més de 15 anys de
trajectòria profesional Bars segueixen
en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves
generacions no volen recordar que Bars
van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat
demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en
massas ocasions. Bars eren als
principis la cantant Montse Llaràs,
junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres
de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els
únics que queden, es troven Josep Maria
Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. 
Bars, un grup históric del rock en català
Antonio Vega – El sitio de mi recreo
Aquest tema, inclòs en l'àlbum recopilatori "Antes de nacer",
editat l'any 2012, també va donar títol a un altre recopilatori de 1992, és una
de les millors composicions d'Antonio Vega, el que va ser ànima mater del grup
Nacha Pop que primer es van fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que
està considerada Millor Cançó del Pop Espanyol dels 80, us parlem de "La Chica de ayer" que fins
i tot ha arribat a ser versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup
Gigolo Aunts. Ara a Troba - Dors us portem a aquest cantautor urbà sorgit de la
movida madrilenya que sempre va saber utilitzar magistralment les paraules.
Guitarra, cantant i 
compositor, Antonio Vega va néixa a Madrid el 16 de
desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en solitari,
encara que després va tenir greus problemes de salut. Vam poder comprovar el
seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de
morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una banda patètic, per altra era molt
trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock. Antonio Vega va morir a
Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps un càncer
de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat considerat un dels
compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada de la democràcia.
compositor, Antonio Vega va néixa a Madrid el 16 de
desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en solitari,
encara que després va tenir greus problemes de salut. Vam poder comprovar el
seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de
morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una banda patètic, per altra era molt
trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock. Antonio Vega va morir a
Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps un càncer
de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat considerat un dels
compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada de la democràcia. 
Jeanette – Frente a frenteJeanette
Jeanette és una cantant que es va fer popular quan va formar part de Pic
Nic, una banda barcelonina mítica de finals dels seixanta a cavall del pop i el
folk, sobretot gràcies al seu hit "Cállate niña" que va escriure la
mateixa cantant, però quan el grup es va desfer ella es va llançar en solitari
amb una carrera interessant i amb bastants èxits. Ja en solitari Jeanette va
triomfar amb temes com "Soy rebelde" i "Por qué te vas",
aquesta última una cançó que va arribar a classificar-se en les llistes del
Billboard americà entre les primeres posicions. En els noranta es vaincorporar
a l'elenc d'Mágicos 60 i Mágicos 70, al costat de Tony Ronald, Micky, Lorenzo 
Santamaría, Karina, Elsa Baeza i altres que es van anar canviant. Janette Anne
Dimech va néixa a Londres, el 10 d'octubre de 1951 de pare nord-americà i mare
canària. "Frente a frente" que escoltem ara a Troba - Dors, es va
incloure en el seu segon LP "Corazón de poeta", un dels seus millors
discos i gairebé totes les cançons, aquesta també, van ser composicions del
jerezà Manuel Alejandro i la seva esposa Purificació Casas, encara que aquesta
consta en els títols de crèdit com Ana Magdalena. L'àlbum va ser Disc de Platí
a Espanya i arreu del món porta venudes més de 25 milions de còpies. Manolo
Rivera s'encarrega de recordar-nos que aquest tema també va ser versionat i molt bé,
per Enrique Bunbury, inclosa en el seu disc “Las consecuencias”.
Txarango – 500 Millas
Concluirem Troba – Dors escoltant a Txarango i un
tema clàsic del folk americà dels seixanta. La cançó es trobava a l’àlbum “Todo tiene su sitio
bajo el sol” editat l'any
1996 pel segell canari Bat Records des de la
seva subdivisió Discos Home i criem que l’unic disc que van treure. D'ell
us hem extret aquesta
versió que Txarango fan del
clàssic que a Espanya vam conèixa
gràcies al cantant francès Richard Anthony i en clau de pop, però que en
realitat era una
versió del folk americà que
havia portat a l'èxit Bobby Bare i també van gravar
Peter, Paul & Mary,
The Kingston Trio, Curly Williams, Peter and Gordon i
John Philips, entre molts altres. A
Catalunya la gent del Grup de Folk la
van gravar en diverses ocasions.
El títol original
era "500 Milers
Away from Home"
i també es va dir "Railroaders' Lament", va ser escrita per David Neale, encara que en els títols de crèdit consta H. West, la cançó en la seva
versió original, alterada quan es 
va traduïr al frances, ens parla del
patiment, la suó i la salut perduda dels treballadors que construïan els
ferrocarrils americans. Txarango eren
Ana Bejarano, José Ipiña i Roberto
Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells
també havia militat
al grup Bravo. Els músics
que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van
ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides,
José Morató i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments. Per
cert, no em de
confondre a aquest grup amb un altre del mateix
nom que va sorgir a Barcelona fa un parell
d'anys i que
realitzen rock en català. A la foto Mario Prades amb Ana Bejarano.
Tanquem Troba – Dors per avui i ara, després de
baixar la persiana, fotem el camp, però us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escoltes Troba - Dors, a reveure.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
