Troba - Dors Programa 20-05-2013

Romeria del Rocío a Tarragona

Aquest passat cap de setmana es va fer la tradicional i popular Romería del Rocio a la ciutat de Tarragona, on hi ha una forta costum per cel·lebrar aquest actes tan típicament del Sur de la Península. Aquí teniu unes imatges de quan passaven per devant la casa de Montse Aliaga i Mario Prades fetes per ell.

Moltes vegades buscant els orígens podem trobar-nos amb veritables sorpreses que ens remunten aquests inicis a èpoques molt més llunyanes del que podem imaginar. Podem somiar, podem imaginar, però la realitat ens remunta sempre al passat, moltes vegades molt llunyà. De tot això parlarem avui al principi i final del programa. És clar que el pont entre inici i final ens portarà per variats camins i estils i és que els nostres trobadors són gent inquieta i nosaltres també, per això avui viatjarem per Guatemala, Cuba. Anglaterra, Sevilla, Madrid i Catalunya, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans Locals de Comunicació de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Nosaltres som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades

Aixequem la persiana

Triana – Una noche de amor desesperada

Començarem el programa d’avui de Troba - Dors escoltan a Triana. Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa Luque (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) que abans havía tocat amb Los Payos i amb el que Mario tenia una bona amistat, li va explicar en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecà, es va recordar de la mare del representant de la cadena i sopossem que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Volem deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana, aixó si, comptan amb el soport de la vidua de Tele que te els drets del nom. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. Be, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Troba - Dors. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat l’any 1981 i estava composta per Jesús de la Rosa, comptant en l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).

Triana, una banda mítica

Ricardo Arjona – Mi novia se me está poniendo vieja

El cantant guatemalenc Ricardo Arjona (Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar l’any 1984 i ha composat molt bones lletres. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors ens parla de la seva nòvia i manifesta que "S'està tornant vella", però no penseu coses estranyes, no es tracte d’un descastat que s’ha cansat de la seva parella i vol camviarla per un altre de més jove, és un parlar metafónico ja que la "núvia" a la qual dedica aquesta cançó del seu disc "Independiente", publicat el 4 d'octubre de 2011, és la seva mare, una mare que com tantes altres, faci el que faci el fill, sempre està aquí, disposada a emparar-lo i protegir-lo, encara que no tingui tot l'afecte que ella es mereix o el fill no l’hi digui mai. Nosaltres volem fer un crit a favor de totes aquestes mares, sempre patin per els seus fills. Un dels millors treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A Mario una de les cançons de Ricardo Arjona que més l'agraden és "Animal nocturno" que va estar molt bé versionada per Bertín Osborne i que és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La podadora”, un altre dia l’escoltarem i us ho explicarem el per què. "Independiente", aquest disc del 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona va publicar pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis.

Quico Pi de la Serra – L’home del carrer

En aquesta cançó el cantautor Quico Pi de la Serra ens parla d’un home del carrer que no te rés, tot ho ha perdut, dona, feina, cotxe, amics... no te rés de rés. Francesc Pi de la Serra i Valero va néixer a Barcelona el 6 agost 1942 i és conegut popularment com Quico Pi de la Serra. Guitarra, compositor, cantant i col·leccioniste de guitarres, va ser un dels membres més representatius de l'anomenada Nova Cançó i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un parell d’anys Quimet el va estar veient en directe a Constantí i li va agradar molt. Quico Pi de la Serra va començar a Els Setze Jutges com a guitarra, acompanyant els seus membres en les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del grup Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana. “L’home del carrer” junt a "Els Fariseus" que també es trovan en aquest EP, son les seves cançons avui en dia més representatives dels seus principis com a cantautor. Quico Pi de la Serra vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran col·leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva i les parets estaven plenes de guitarres de tot tipus, si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixà aquell pis de situació privilegiada i per el que pagaba quatre rals de lloguer, però això és una altra història.

Silvio Rodríguez – Mi unicornio azul

A Cuba sorgeix la Nueva Trova Cubana, una ona musical relacionada amb els moviments polítics revolucionaris, esquerrans i nacionalistes que estaven tenint un gran auge en aquells moments, sobretot a Iberoamèrica degut a la Revolució Cubana, en els cinquanta i seixanta i dins del moviment de la Nueva Trova Cubana i trobavem a gent que volien dir coses amb les seves cançons, moltes d’elles plenes de missatges revolucionaris. Entre els músics i sobre tot compositors i cantans que es van englobar dins d'aquest estil, destaquen Pablo Milanés i Silvio Rodríguez com els seus màxims exponents, però van haver-hi molts més, entre ells Vicente Feliu, Amaury Pérez, René Urquijo, Sara González i molts altres. Nosaltres ara a Troba – Dors escoltem a Silvio Rodríguez que de fet sempre afirmava que ell no cantava, sols manava missatges. Possiblement la cançó més important en la carrera de Silvio Rodríguez Domínguez, nascut a San Antonio de los Baños el 29 de novembre de 1946, al costat de "Te doy una canción” és "Mi Unicornio Azul" que es va incloure en l'àlbum "Unicornio" de l’any 1982. És una peça on el trobador cubà ens parla d’haver perdut l’ilusió, els somnis, l’ingenuitat.

 

Mi unicornio azul (Silvio Rodríguez)

Mi unicornio azul ayer se me perdió,
pastando lo deje y desapareció.
cualquier información bien la voy a pagar.
las flores que dejó
no me han querido hablar.
Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
no sé si se me fue,
no sé si se extravió,
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
si alguien sabe de él,
le ruego información,
cien mil o un millón
yo pagaré.
mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.
Mi unicornio y yo
hicimos amistad,
un poco con amor,
un poco con verdad.
con su cuerno de añil
pescaba una canción,
saberla compartir
era su vocación.
Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
y puede parecer
acaso una obsesión,
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel.
cualquier información
la pagaré.
mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

Santi Arisa – A Billy Holliday

El manresà Santi Arisa, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística va molt més enya. En aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors, amb lletra de Ferran Anell i música de Santi Arisa, ens recorda a la gran cantant de color Billie Holiday (7 d’abril de 1915 – 17 de juny de 1959) a la que es coneixia com Lady Day i es trobava en el LP "Taverna de poetes" on Santi Arisa canta, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups mítics del rock català dels 70 com Fusioon, on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup de jazz Lakatans que així mateix va recuperar en els 90. Per cert en aquest tema Santi Arisa també toca la  batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Kitflus, a part d’altres bons músics (tots a la foto). En aquest CD editat per Columna Música, Santi Arisa musica també poemas de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés Estellés, Josep Carner i altres. Santi Arisa va néixer a Manresa el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va ser component de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el "sogre" de Mario, on feie de soldat a la conquesta d’América i és volia passar per la pedra a l’actriu.

Patxi Andión – María

Encara molts recordareu aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és "Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar o “El maestro”. Patxi Andión va interpretar el paper del Che Guevara en l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero també va fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco (tots dos actors a la foto). Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema que escoltem avui "María", es trobava en el seu LP titulat "Amor primero" de 1983. La cançó de Patxi Andión es va publicar en format single iens parla d’un home empresonat i que somia amb la llibertat. Una vegada Mario va organitzar un acte a la presó de Tarragona on va actuar la cantant Mara Castel i va escoltar a un pres dir-li una cosa a un dels funcionaris, dins d’un coloqui distes que el va impressionar: "Jo cumpliré la meva condemna i marxaré, però tu et quedaras aquí fins que et jubilis”. Fa cosa d’un any va morir Amparo Muñoz que havia sigut la seva dona i de la que estava divorciat. Ara i parlan de Madrid, Mario recorda haver escoltat també una frase sobre la capital del regne que li va agradar, la va dir un company de treball, supervisor del departament de Pàgines Groges de Telefónica "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid". 

Eric Clapton – Tears in heaven

Algú ens va preguntar ja fa un temps, no sebem si com a pregunta trampa o no ja que donava una dada errada Quin guitarrista havia perdut un fill de 5 anys en un gratacels? Bé la resposta és òbvia, si tenim en compte que el nen no tenia 5 anys, quan va caure des del pis 53, comptava quatre anys d'edat. Es tracta d'Eric Clapton. El 20 de març de 1991, el seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir en caure d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton (a la foto de jove) en el tema que escoltem avui a Troba - Dors, "Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor cançó de rock de l'any. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. Començar la dècada dels 90 va ser tràgic per Eric Clapton ja que el 27 d'agost de 1990, el seu company Stevie Ray Vaughan, amb el que estava de gira i dos dels seus tècnics de la matieixa gira van morir en un accident d'helicòpter i allò va afectar a Eric Clapton (Ripley, Surrey, 30 de març de 1945), després arribaria la mort del seu fill. La veritat és que creiem que un pare no ha de sobreviure a un fill, tot i que la vida sempre segueix, però la veritat és que resulta molt dur.

 

El Pescaílla – Extraños en la noche

Per tancar el programa d'avui parlarem de la rumba catalana i els seus orígens i ho farem escoltant el que al costat de Peret, està considerat el seu creador, es tracta del guitarrista i cantant Antonio González, conegut artísticament com El Pescaílla. Peret i Antonio González van crear un estil de tocar la guitarra anomenat "el ventilador" que és la font de la que va brollar un rierol que quan esdevé cabalós riu va passar a ser la Rumba Catalana. Eclipsat per l'ombra de Lola Flores, la seva dona, El Pescaílla era un gran artista amb carrera pròpia i molt important, però que va supeditar-la a la de la seva esposa fins que molts pràcticament es van oblidar tot el gran artista que ell era. En aquesta ocasió us el portem realitzant a ritme de rumbeta una interessant versió del clàssic avui en dia "Extraños en la noche" que va popularitzar a tot el món Frank Sinatra i que us extraiem d'un disc editat fa un parell d'anys recuperant antics enregistraments que es va titular “Tiritando”. Antonio González va néixer al barceloní barri de Gràcia l'any 1925 i va morir a Madrid el 12 de novembre de 1999. De fet la rumba catalana va sorgir de la fusió entre rumba cubana i sons flamencs, precisament entre els gitanos del barri de Gràcia i els de la plaça del Sol d'Hostafrancs. La catalogada com a "Primera rumbera" va ser Granito de Sal, en els anys 20 del passat segle, però això és un error ja que ella interpretava al Paral·lel barceloní rumbacubana. La rumbeta catalana sorgeix imparable de la mà de Gato Pérez, un argentí afincat a Catalunya que cantava rumbes moltes vegades en català, però els que podem considerar pares de l'actual rumba catalana són Mirasol Colors que l’any 1977 van gravar "La Rumba Criminal" i aquest és l'antecedent més directe de la actual rumba catalana, un antecedent molt allunyat en el temps de La Troba Kung Fu dels que hem trobat fonts a la xarxa que els cataloguen com a autors de la rumba catalana, res més allunyat de la realitat. L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa i la rumbeta que al jazz original dels seus inicis. El cantant en aquest primer tema va ser Manel Joseph que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que havia estat component de Dos + Un. No volem acomiadar-nos sense dir-vos que en els setanta van sorgir dues tendències dins de la clàssica rumba aflamencada creada per Peret i Els Pescaílla, la rumba blanca amb gent com Rumba 3, Maruja Garrido o Los Amaya, entre d'altres, i l'anomenada rumba taleguera, els seus màxims exponents van ser Los Chichos, Los Chungitos, Los Calis i molts més.

Conclou Troba – Dors per aquesta setmana, baixem la persiana i fotem el camp, però abans us deixarem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Ens retrobarem en el proper programa, a reveure

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregarse el programa