domingo, 26 de mayo de 2013

Troba - Dors Programa 27-05-2013



Fins i tot als nostres trobadors els inspira el cinema. La màgia de la pantalla gran amb les històries en moviment en la foscor de les sales de projecció dóna idees, proporciona temes per el somnis de molts éssers humans i també als cantautors que, homes i dones a la fi, viuen i imaginen mil històries diferents, moltes vegades tenint com a muses a estrelles del cel•luloide. Avui a Troba - Dors us portem un parell d’exemples, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades obrim el programa escoltan una cançó que ens parlarà d’una de les grans actrius italianes, Guilietta Masina (a la foto) i ens la portarà el cantautor brasileiro Caetano Veloso. Per tant nosaltres ara...

Aixequem la persiana

Caetano Veloso – Giulietta Masina

Començarem Troba - Dors amb una cançó que ens parla de l'actriu italiana Giulietta Masina (Bolonya 22 de febrer de 1921 - Roma 23 de març de 1994), musa i esposa del director italià de cinema Federico Fellini i protagonista de moltes de les seves pel•lícules, entre elles "La Strada" i "Les nits de Cabiria". L’actriu va morir a causa d'un càncer als 73 anys d'edat. Es va casar amb Fellini al 1943. La cançó us l'hem extret de l'àlbum "Caetano Made in Brasil" que va publicar l’any 1987 el cantautor, guitarrista, escriptor i activista polític brasiler Caetano Emanuel Viena Teles Veloso, conegut com Caetano Veloso, un home que va formar part d'un moviment musical anomenat Tropicalismo, sorgit al Brasil durant els anys 60 i que aglutina gèneres tan dispars com bossa nova, jazz, pop, rock i altres. Els principals exponents del gènere son, a part de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Os Mutantes, Gal Costa, Tom Zé i el poeta i lletrista Torquato Neto. Veloso és una de les principals figures musicals de Brasil, va néixer a Sant Amaro da Purificação, Bahia, un 7 de agost de 1942. Va ser una veu que es va elevar criticant durament la fèrria dictadura militar que va patir Brasil. Al llarg de la seva àmplia carrera musical Caetano Veloso ha aconseguit dos Grammy.

Vinicius de Moraes, Maria Creusa y Toquinho – Tomara

La gran figura de la bossa va ser indiscutiblement Vinicius de Moraes a què ara escoltarem a Troba - Dors amb una de les seves belles cançons que té una lletra en la qual expressa el seu desig que tot fos molt millor del que és. "Tomara" és una paraula en llengua portuguesa que ve a significar "Tant de bo", “Ojala” i que segons el context en què s'utilitzi, podríem traduir també com "Amb optimisme", nosaltres en aquesta cançó creiem que la traducció adequada seria la primera. De fet en la lletra ja ens diuen "La millor cosa del món és viure cada segon com si fos l'últim". Vinicius de Moraes va néixer a Rio de Janeiro el 19 d'octubre de 1913 i tant com en la seva faceta de compositor com en la de poeta, és un dels personatges històrics de la música sorgida al Brasil per al món, la bossa nova. És l'autor, entre moltes altres, de "La garota d'Ipanema" que ja hem escoltat a Troba - Dors i de la qual us vam parlar àmpliament en el seu moment i al costat de Tom Jobin són els principals compositors del gènere. "La noia d'Ipanema" va ser escollida per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units com una de les 50 Millors Obres Musicals d'interès mundial. Personatge bohemi, vividó i amant dels plaers de la vida, en la matinada del 9 juliol 1980 Vinicius de Moraes va començar a sentir-se malament quan es trobava a la banyera de la casa on va viure a Gávea, i va morir poc després. El poeta havia passat el dia anterior amb el seu soci i amic Toquinho, fent els últims retocs del volum segon de "Arca de Noé". El disc es va publicar l’any 1981, va ser el seu àlbum pòstum, encara que els seus enregistraments han estat reeditats en moltes ocasions. Aquest tema us el extraiem del disc gravat en directe a La Fusa (las fotos són de l'actuació), a l’Argentina i compta amb Maria Creuza i Toquinho.

Soledad Bravo – El breve espacio en que no estás

Aquesta cançó és tot un cant d'amor i acceptació. Ens mostra com per una miqueta d'amor una dona accepta a aquell del que està enamorada tal com és, sense lligams ni cadenes, sense obligacions, dependència ni pretendre canviar a ningú. Sap que tan sols el tindrà un breu espai de temps, però ella, encara que en el seu interior reconeix que desitja molt més, accepta el poc que té amb resignació i agraïment. El prefereix compartit a no tenir-lo. Diu que no vol preguntar-li “Et quedaras?” per por de que la resposta sigui “Mai”. La veritat és que hi ha moltes relacions d'aquestes que anomenem esporàdiques que ho són per a una de les parts, però per l'altra li agradaria que aquella relació fos una cosa estable i amb projecció de futur. Curiosament ens crida l’atenció que la lletra en aquesta versió i malgrat que la canta una dona, ens parla d'una parella també femenina, suposem que per respectar la lletra original. La cançó és una de les millorscomposicions del cubà Pablo Milanés i es trobava en l'àlbum "Trova de amor Canta a Pablo Milanés", editat l'any 1999 i en aquesta peça i moltes altres del disc, col•labora el mateix Pablo Milanés, però us hem portat a Troba - Dors l'extraordinària versió de la cantautora veneçolana Soledad Bravo que si bé va néixer a Logroño, Espanya, el 13 de novembre de 1943, és una de les principals representants de l'anomenada Nova Cançó Llatinoamericana al costat de Mercedes Sosa. Després de la caiguda de la dictadura franquista Soledad Bravo va vindre a Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti, si bé finalment, va marxar un altre vegada cap a América. En la seva música barreja diversos estils des del folk al bolero pasant per la música safardí i està considerada una de les cantants més versàtils de l'Amèrica llatina. Soledad Bravo ha gravat més de 30 discos.

Luis Eduardo Aute – El ascensor

Les lletres d'Aute i com Mario li va dir al cantautor en una ocasió, tracten pràcticament sempre de sexe o política. En aquest tema que us hem portat avui a Troba - Dors segueix la tònica i ens parla d'una parella de desconeguts que es troben atrapats en un ascensor entre dos pisos. Passaven les hores i ells suant per la calor, notaven com l'oxigen s'esgotava. És clar que almenys, van decidir que posats a morir, millor gaudint el moment i mentre l'ambient feia olor de “Limones salvajes del Caribe”, segons explica, es dediquen a fer l'amor en aquell estret habitacle. L'informe de la policia manifestava: "S'han trobat en un ascensor els cadàvers nus d'un home de 42 anys i una dona jove i indocumentada, en actitud poc decorosa". La veritat és que quan va publicar aquest tema a través de la discogràfica Ariola que estava situada a l'edifici Corberó de Barcelona, en la cantonada de Muntaner amb Aragó, es deia que un matí a primera hora, l'ascensor es va quedar parat durant molt temps entre dos pisos i quan finalment es va posar en marxa i va arribar al pis on estaven les oficines de la discogràfica, a l'interior es trobava Aute i una jove i guapa treballadora de la casa de discos, amb aspecte de no haver-se avorrit durant l'espera que per el que semblava no havia estat gens claustrofòbica. El single amb aquest tema es va publicar l'any 1977 i es va extreure de l'àlbum "Sarcófago" que s'havia editat un any abans. La veritat és que la lletra és divertida, excepte pel tràgic final. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila, Illes Filipines, el 13 de setembre de 1943 i més de cantautor, és director de cinema, pintor i poeta. Quan va arribar a Espanya va residir al barri de Gràcia, a Barcelona, per això xampurreja el català, encara que després es va traslladar a Madrid, formant part de molts grups de pop dels 60, fins que va començar la seva carrera com a cantautor.

Los Enemigos – Juan Valdés

Saimaza va posar de moda a través dels seus anuncis de cafè el personatge de Juan Valdés, aquell conreador de cafè que des de la plantació allà a les muntanyes a les quals havia de pujar en un cavall o potser era un ruc, ell i tota la seva familia es preocupavan perquè el seu gra fos el millor de tots per tal que Saimaza oferís qualitat en els seus productes i el controlaven gra a gra. El grup madrileny Los Enemigos van prendre el camperol de l'anunci i el van convertir en el protagonista d'aquesta cançó plena sobretot de bon humor. A nosaltres sempre ens ha fet molta gràcia allò de “Dios lo quiere así” i la veu de fons que va dient cada vegada que Josele ho diu: “Solo! Cortado! Con leche! Carajillo…”. Los Enemigos es van crear l'any 1985 a Madrid i el mateix any van guanyar el concurs de rock Villa de Madrid. Gràcies a això es va gravar l'àlbum "Ferpectamente" que va ser publicat l'any 1986 per el segell Grabaciones Accidentales, amb producció de Paco Trinidad i es va incloure aquesta cançó. A la portada del disc apareix la barra del Bar Velarde, al barri de Malasaña que va ser quarter general de Los Enemigos i en el qual aquest disc podies comprar-lo per mil pessetes que també incloïen una canya i tapa de xoriço. A la portada apareix per primera vegada el mític porró dissenyat per Josele Santiago, cantant i líder del grup i que es convertiria en el logo de la banda. Los Enemigos es van desfer l’any 2002, però han tornat aquest any passat, clar que de la primera formació crec que avui només queda el seu líder Josele Santiago (cantant i guitarra).

Dani Flaco – Entre la nit i l’aurora

Daniel Sánchez García, un noi de Bellvitge nascut el 1977 i que anava per operari de la SEAT i s’asdevenir en cantautor, ens versiona al català el tema que donava títol al seu primer disc, publicat l’any 2006 i que ara us extreiem cantada en la nostra llengua, des de el seu àlbum “Xarbego”. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, apel•latiu que li van posar en la seva joventut, per la seva extrema primesa. Una cançó amb lletra dura però propera, com gairebé tots els temes de Dani Flaco, ens parla de que es un adicte a l’hora en la que la nit i l’aurora dispiutan, quan per els carres de la ciutat encara hi han prostitutes, tanquen les discoteques, s’apagan les firolas, obren les fleques i molt es llevan per anar a treballar. La seva dupta es si plantar cara a la vida o no fer més que amagar-se. No sap si lluitar per aixacar-se o deixar-ho tot tal i com està. Els bars pujan les persianas i la mare matinada crea histories no sempre ben aprofitades. Es la hora en que la oblida, precisament quan ell vol recordar-la.  
Dani Flaco, on trobador de Bellvitge

Adamo – Extranjero

Va ser el Rei dels Guateques en els anys 60, es Salvatore Adamo que, tot i el seu estil romàntic haitual, posarà un punt reivindicatiu al programa d'avui de Troba – Dors amb aquest tema ple de càrrega anti-racista i que es trobava en el seu CD "Adamo de ayer a hoy" publicat l’any 1993 i que va representar una mena de tornada d’aquest gran artista que es va fer molt famos a tota Europa per les sebes lletres plenas de carrega emocional i sentiments d’amor i perdua. Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, com deien els que sabien una miqueta més, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las seves fans el van odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, Mario la veritat es que no recorda cap foto seva, Quimet diu que ell si i que veritablement no era una noia d’aquelles “despanpanants”. El que les fans no sabien o del que no havien volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món exuberant d'aquestes que treuen la pasta i després d'aconseguir fama i cales es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Penseu que Adamo i la seva dona ancara segueixen junts. Per cert, es diu que la cançó "Dolce Paola", una de les seves més populars, anava dedicada a Paola de Bèlgica amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt encaramel•ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els van enganxar ballant tant juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura", tot un clàssic d'Adamo amb la que molts hem arranbat l’apit.
Braulio – La cerillera

La temática de “Las cerillera” ens parla de fracàs, de decepció i glòries passades. De la gent que segueix vivint en el passat dels seus propis records, rememorant èpoques per a ells glorioses, els seus cinc minuts de glòria. La venedora de llumins, sumida en el rierol, explica a aquells que vulguin escoltar que ella va ser una dona de gran bellesa i poder social, una Madame d'alt estànding, com diríem ara i per la seva casa de cites, en la qual no entrava qualsevol, passava el millor de la societat, entre ells "Un diputado con chistera, un juez y hasta un cura calavera". Però durant la Guerra va servir als dos bàndols i allò li va passar factura finalment. Braulio es va fer molt popular quan va participar per primera vegada al festival de la Canción Española de Benidorm de 1973 amb la cançó "Déjalo volver", preciosa i amb una gran lletra, per cert. El cas és que, segons es va dir, el Festival estava "cremaet" ja que no participaven en ell artistes consolidats i els organitzadors van pactar amb EMI la participació de Dyango que va interpretar "Si jo fuera él", a canvi havia de guanyar i va guanyar. La crítica i el públic va rugir a l'uníson cridant "tongo" i donant per guanyador a Braulio, però el canari va quedar en segon lloc malgrat l'escàndol, clar que com a compensació, suposem, en la següent edició també va participar i aquest cop va guanyar, tot i que possiblement havia cançons millors que la seva. De fet va tornar a participar l’any 1981. Dyango va dir-li una vegada a Mario que aixó de que el festival hagués estat arreglat o no, era una cosa que ell ignorava, no se li va consultar en cap moment i ell volie pensar que no. Braulio Antonio García Bautista va néixer a Santa Maria de Guia, Gran Canària, en 1946. Va ser un dels grans solistes dels 70 i la dècada posterior i ja en els vuitanta es va traslladar a Miami, amb una brillant carrera en l'àrea llatina dels Estats Units, i l'Amèrica de parla hispana, encara que ens sembla que va tornar a Espanya, però no estem segurs d'això.


Alarma!!! – Marilyn

En aquesta cançó, escrita per Manolo Tena, ens parlen de la gran Marilyn Monroe, tot un mite sexual del segle XX i la seva vida va ser realment molt desgraciada ja que ella volia ser alguna cosa més que un cos bonic. A Mario van acusar-lo els fans de l'actriu de voler destruir el mite de Marilyn quan l’any 1996 va descobrir un curtmetratge pornogràfic, rodat quan Marilyn Monroe tot just comptava disset anys, en poder d'un col•leccionista català i es va exhibir a la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col•leccionisme que va organitzar a Vila-Seca l’any 1997 i que va causar un enrenou mundial. De fet Mario va sortir en els telenotícies de les principals cadenes de televisió espanyoles en 28 ocasions durant quinze dies, fins i tot va protagonitzar un "Informe Semanal", a part de radios, diaris, revistes i televisions de mig mon. Quan van fer les passades de la pel•lícula es van acreditar més de 80 mitjans de comunicació, fins i tot del Japó. De fet, Josep Poblet, l'alcalde de la ciutat li va reconèixer que s'havia parlat més de Vila-Seca al món durant aquells 15 dies que en tota la campanya de promoció de Port Aventura. Després de la dissolució de Cucharada, el cantant i guitarra madrileny Manolo Tena va crear Alarma!!! aquesta bona banda de rock que només van editarun parell d’àlbums. A "En el lado oscuro", el seu segon i últim disc i al costat de la cançó "Frío" trobàvem aquesta gran balada que s'ha convertit en part del repertori habitual de Manolo Tena i que fins i tot a versionat amb l’Ana Belén i altres. Manolo Tena és un dels grans músics del rock espanyol que ha guanyat amb els anys i després de superar els seus problemes amb les drogues. L'únic LP que va gravar amb Cucharada te un títol que sempre ens va cridar l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra). Van debutar l’any 1984 i se'ls va considerar, en un principi, els Police espanyols. Suposem que pel format de trio ja que els seus estils musicals eren molt diferents. La veritat és que Alarma!!! eren una banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 a 1986. Manolo Tena va néixa a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va llançar ja en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de sessió.

Mojinos Escozíos con Miguel Ríos – No se puede fumá

Aquesta cançó amb la que tanquem el programa d'avui de Troba - Dors, es un crit d'atenció sobre els fumadors, aquests gran marginats que a força de ser educats i callats, estan sent doblegats per una minoria cridanera i irrespectuosa. És que com diuen els Mojinos Escozios en la seva cançó, avui ja no es pot fumar ni en els estancs Podeu imaginar una major incongruència? Tot això sense oblidar les quantitats d'impostos que entren a les arques de l'estat a costa dels fumadors que per cert, Mario diu que acabarem com vam començar, amagats al quartet de bany perquè no ens vegi ningú. La cançó la treiem d’un àlbum dels Mojinos Escozios que porta per títol genèric "Mená Chatruá", es va publicar el 6 de setembre del 2011 i en ell trobem aquesta cançó plena del bon humor a què ens té acostumats El Sevilla i el seu grup. Comptan amb la col•laboració de Miguel Ríos, posant sobre la taula la marginació dels fumadors per part de la societat que està en contra del tabac, la majoria ex-fumadors als que els toca i molt els pebrots que altres facin el que ells s'han vist obligats a deixar. Tornant a Los Mojinos, Mario recorda la primera vegada que es van veure El Sevilla i ell, va ser arran del seu primer disc que va editar Horus al 96 i ell va vindre a casa de Mario per presentàr el disc, per tal que li fes una entrevista per al Diari de Tarragona. Es va sorprendre quan li va dir que el seu estil s'assemblava i molt al dels andalusos No me pises que llevo Chanclas, però El Sevilla va reconèixer que era cert, si bé tots dos vam coincidir en que musicalment Los Mojinos eren molt més complets. Los Mojinos Escozios són Miguel Ángel Rodríguez "El Sevilla" (cantant i harmònica), Juan Carlos Barja "Zippy" (baix i cors), Juan Ramón Artero "Chicho" (guitarra), Vidal Barja Jr "Vidalita" (guitarra) i Vidal Barja "El Puto" (bateria). La veritat és que quan van començar els crítics no donaven ni un duro pel seu futur i mireu-los, segueixen al peu del canó i tenen un públic fidel. En aquest àlbum i a més a més de Miguel Ríos, trobem altres col•laboracions: Carlos Segarra, Manu Sánchez, King África, David Demaría, Casal, Pau Donés, Rosa López, Pimpinela, El Koala, Ariel Rot, Melendi, Rosendo, Miguel Campello, Los Delincuentes, Mago de Oz, Santi Balmes, Edurne, David Summers, Miqui Puig, Chenoa, Pepe Begines i creiem que ens deixem algun.

Acaba Troba – Dors per avui, nosaltres baixem la persiana i toquem el dos, però abans us deixarem amb bona companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Tronarem la propera setmana, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario