Fins i tot als nostres trobadors els inspira el cinema. La màgia de la pantalla gran amb les històries en moviment en la foscor de les sales de projecció dóna idees, proporciona temes per el somnis de molts éssers humans i també als cantautors que, homes i dones a la fi, viuen i imaginen mil històries diferents, moltes vegades tenint com a muses a estrelles del cel•luloide. Avui a Troba - Dors us portem un parell d’exemples, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades obrim el programa escoltan una cançó que ens parlarà d’una de les grans actrius italianes, Guilietta Masina (a la foto) i ens la portarà el cantautor brasileiro Caetano Veloso. Per tant nosaltres ara...
Aixequem la persiana
Caetano Veloso – Giulietta Masina
Començarem Troba - Dors amb una cançó que
ens parla de l'actriu italiana Giulietta Masina (Bolonya 22 de febrer de 1921 -
Roma 23 de març de 1994), musa i esposa del director italià de cinema Federico
Fellini i protagonista de moltes de les seves pel•lícules, entre elles "La Strada" i "Les
nits de Cabiria". L’actriu va morir a causa d'un càncer als 73 anys
d'edat. Es va casar amb Fellini al 1943. La cançó us l'hem extret de l'àlbum "Caetano Made
in Brasil" que va publicar l’any 1987 el cantautor, guitarrista, escriptor
i activista polític brasiler Caetano Emanuel Viena Teles Veloso, conegut com Caetano Veloso, un home que va formar part d'un
moviment musical anomenat Tropicalismo, sorgit al Brasil durant els anys 60 i
que aglutina gèneres tan dispars com bossa nova, jazz, pop, rock i altres. Els
principals exponents del gènere son, a part de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Os
Mutantes, Gal Costa, Tom Zé i el poeta i lletrista Torquato Neto. Veloso és una
de les principals figures musicals de Brasil, va néixer a Sant Amaro da
Purificação, Bahia, un 7 de agost de 1942. Va ser una veu que es va elevar
criticant durament la fèrria dictadura militar que va patir Brasil. Al llarg de
la seva àmplia carrera musical Caetano Veloso ha aconseguit dos Grammy.
Vinicius de Moraes, Maria Creusa y Toquinho – Tomara
La gran figura de la bossa va ser
indiscutiblement Vinicius de Moraes a què ara escoltarem a Troba - Dors amb una
de les seves belles cançons que té una lletra en la qual expressa el seu desig que
tot fos molt millor del que és. "Tomara" és una paraula en llengua
portuguesa que ve a significar "Tant de bo", “Ojala” i que segons el
context en què s'utilitzi, podríem traduir també com "Amb optimisme",
nosaltres en aquesta cançó creiem que la traducció adequada seria la primera.
De fet en la lletra ja ens diuen "La millor cosa del món és viure cada
segon com si fos l'últim". Vinicius de Moraes va néixer a Rio de Janeiro
el 19 d'octubre de 1913 i tant com en la seva faceta de compositor com en la de poeta, és un dels personatges històrics de la música sorgida al
Brasil per al món, la bossa nova. És l'autor, entre moltes altres, de "La
garota d'Ipanema" que ja hem escoltat a Troba - Dors i de la qual us vam
parlar àmpliament en el seu moment i al costat de Tom Jobin són els principals
compositors del gènere. "La noia d'Ipanema" va ser escollida per la Biblioteca del Congrés
dels Estats Units com una de les 50 
Millors Obres Musicals d'interès mundial.
Personatge bohemi, vividó i amant dels plaers de la vida, en la matinada del 9
juliol 1980 Vinicius de Moraes va començar a sentir-se malament quan es trobava
a la banyera de la casa on va viure a Gávea, i va morir poc després. El poeta
havia passat el dia anterior amb el seu soci i amic Toquinho, fent els últims
retocs del volum segon de "Arca de Noé". El disc es va publicar l’any
1981, va ser el seu àlbum pòstum, encara que els seus enregistraments han estat
reeditats en moltes ocasions. Aquest tema us el extraiem del disc gravat en
directe a La Fusa (las fotos són de l'actuació),
a l’Argentina i compta amb Maria Creuza i Toquinho.
Soledad Bravo – El breve espacio en que
no estás
Aquesta cançó és tot un cant d'amor i
acceptació. Ens mostra com per una miqueta d'amor una dona accepta a aquell del
que està enamorada tal com és, sense lligams ni cadenes, sense obligacions,
dependència ni pretendre canviar a ningú. Sap que tan sols el tindrà un breu
espai de temps, però ella, encara que en el seu interior reconeix que desitja
molt més, accepta el poc que té amb resignació i agraïment. El prefereix
compartit a no tenir-lo. Diu que no vol preguntar-li “Et quedaras?” per por de
que la resposta sigui “Mai”. La veritat és que hi ha moltes relacions
d'aquestes que anomenem esporàdiques que ho són per a una de les parts, però
per l'altra li agradaria que aquella relació fos una cosa estable i amb
projecció de futur. Curiosament ens crida l’atenció que la lletra en aquesta
versió i malgrat que la canta una dona, ens parla d'una parella també femenina,
suposem que per respectar la lletra original. La cançó és una de les millorscomposicions del cubà Pablo Milanés i es trobava en l'àlbum "Trova de amor
Canta a Pablo Milanés", editat l'any 1999 i en aquesta peça i 
moltes
altres del disc, col•labora el mateix Pablo Milanés, però us hem portat a Troba
- Dors l'extraordinària versió de la cantautora veneçolana Soledad Bravo que si
bé va néixer a Logroño, Espanya, el 13 de novembre de 1943, és una de les
principals representants de l'anomenada Nova Cançó Llatinoamericana al costat
de Mercedes Sosa. Després de la caiguda de la dictadura franquista Soledad
Bravo va vindre a Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti, si bé
finalment, va marxar un altre vegada cap a América. En la seva música barreja
diversos estils des del folk al bolero pasant per la música safardí i està
considerada una de les cantants més versàtils de l'Amèrica llatina. Soledad
Bravo ha gravat més de 30 discos.
Luis Eduardo Aute – El ascensor
Les lletres d'Aute i com Mario li va dir
al cantautor en una ocasió, tracten pràcticament sempre de sexe o política. En
aquest tema que us hem portat avui a Troba - Dors segueix la tònica i ens parla
d'una parella de desconeguts que es troben atrapats en un ascensor entre dos
pisos. Passaven les hores i ells suant per la calor, notaven com l'oxigen s'esgotava.
És clar que almenys, van decidir que posats a morir, millor gaudint el moment i
mentre l'ambient feia olor de “Limones salvajes del Caribe”, segons explica, es
dediquen a fer l'amor en aquell estret habitacle. L'informe de la policia
manifestava: "S'han trobat en un ascensor els cadàvers nus d'un home de 42
anys i una dona jove i indocumentada, en actitud poc decorosa". La veritat
és que quan va publicar aquest tema a través de la discogràfica Ariola que
estava situada a l'edifici Corberó de Barcelona, en la cantonada de Muntaner
amb Aragó, es deia que un matí a primera hora, l'ascensor es va quedar parat
durant molt temps entre dos pisos i quan finalment es va posar en marxa i va
arribar al 
pis on estaven les oficines de la discogràfica, a l'interior es
trobava Aute i una jove i guapa treballadora de la casa de discos, amb aspecte
de no haver-se avorrit durant l'espera que per el que semblava no havia estat
gens claustrofòbica. El single amb aquest tema es va publicar l'any 1977 i es va
extreure de l'àlbum "Sarcófago" que s'havia editat un any abans. La
veritat és que la lletra és divertida, excepte pel tràgic final. Luis Eduardo
Aute Gutiérrez va néixer a Manila, Illes Filipines, el 13 de setembre de 1943 i
més de cantautor, és director de cinema, pintor i poeta. Quan va arribar a
Espanya va residir al barri de Gràcia, a Barcelona, per això xampurreja el
català, encara que després es va traslladar a Madrid, formant part de molts
grups de pop dels 60, fins que va començar la seva carrera com a cantautor.
pis on estaven les oficines de la discogràfica, a l'interior es
trobava Aute i una jove i guapa treballadora de la casa de discos, amb aspecte
de no haver-se avorrit durant l'espera que per el que semblava no havia estat
gens claustrofòbica. El single amb aquest tema es va publicar l'any 1977 i es va
extreure de l'àlbum "Sarcófago" que s'havia editat un any abans. La
veritat és que la lletra és divertida, excepte pel tràgic final. Luis Eduardo
Aute Gutiérrez va néixer a Manila, Illes Filipines, el 13 de setembre de 1943 i
més de cantautor, és director de cinema, pintor i poeta. Quan va arribar a
Espanya va residir al barri de Gràcia, a Barcelona, per això xampurreja el
català, encara que després es va traslladar a Madrid, formant part de molts
grups de pop dels 60, fins que va començar la seva carrera com a cantautor.
Los Enemigos – Juan Valdés
Saimaza va posar de moda a través dels
seus anuncis de cafè el personatge de Juan Valdés, aquell conreador de cafè que
des de la plantació allà a les muntanyes a les quals havia de pujar en un
cavall o potser era un ruc, ell i tota la seva familia es preocupavan perquè el
seu gra fos el millor de tots per tal que Saimaza oferís qualitat en els seus
productes i el controlaven gra a gra. El grup madrileny Los Enemigos van
prendre el camperol de l'anunci i el van convertir en el protagonista d'aquesta
cançó plena sobretot de bon humor. A nosaltres sempre ens ha fet molta gràcia
allò de “Dios lo quiere así” i la veu de fons que va dient cada vegada que
Josele ho diu: “Solo! Cortado! Con leche! Carajillo…”. Los Enemigos es van crear
l'any 1985 a
Madrid i el mateix any van guanyar el concurs de rock Villa de Madrid. Gràcies
a això es va gravar l'àlbum 
"Ferpectamente" que va ser publicat l'any
1986 per el segell Grabaciones Accidentales, amb producció de Paco Trinidad i
es va incloure aquesta cançó. A la portada del disc apareix la barra del Bar
Velarde, al barri de Malasaña que va ser quarter general de Los Enemigos i en
el qual aquest disc podies comprar-lo per mil pessetes que també incloïen una
canya i tapa de xoriço. A la portada apareix per primera vegada el mític porró
dissenyat per Josele Santiago, cantant i líder del grup i que es convertiria en el logo de la banda. Los
Enemigos es van desfer l’any 2002, però han tornat aquest any passat, clar que de la
primera formació crec que avui només queda el seu líder Josele Santiago
(cantant i guitarra).
Dani Flaco – Entre la nit i l’aurora
Daniel Sánchez García, un noi de
Bellvitge nascut el 1977 i que anava per operari de la SEAT i s’asdevenir en
cantautor, ens versiona al català el tema que donava títol al seu primer disc,
publicat l’any 2006 i que ara us extreiem cantada en la nostra llengua, des de
el seu àlbum “Xarbego”. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani
Flaco, apel•latiu que li van posar en la seva joventut, per la seva extrema
primesa. Una cançó amb lletra dura però propera, com gairebé tots els temes de
Dani Flaco, ens parla de que es un adicte a l’hora en la que la nit i l’aurora
dispiutan, quan per els carres de la ciutat encara hi han prostitutes, tanquen
les discoteques, s’apagan les firolas, obren les fleques i molt es llevan per
anar a treballar. La seva dupta es si plantar cara a la vida o no fer més que
amagar-se. No sap si lluitar per aixacar-se o deixar-ho tot tal i com està. Els
bars pujan les persianas i la mare matinada crea histories no sempre ben
aprofitades. Es la hora en que la oblida, precisament quan ell vol recordar-la. 
Dani Flaco, on trobador de Bellvitge
Adamo – Extranjero
Va ser el Rei dels Guateques en els anys
60, es Salvatore Adamo que, tot i el seu estil romàntic haitual, posarà un punt
reivindicatiu al programa d'avui de Troba – Dors amb aquest tema ple de càrrega
anti-racista i que es trobava en el seu CD "Adamo de ayer a hoy"
publicat l’any 1993 i que va representar una mena de tornada d’aquest gran
artista que es va fer molt famos a tota Europa per les sebes lletres plenas de
carrega emocional i sentiments d’amor i perdua. Tots deien que Adamo era
francès, però no era cert, tampoc era belga, com deien els que sabien una
miqueta més, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de
noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la
vida. Le veritat es que las seves fans el van odiar quan l’any 1969, creiem que
va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una
noia més aviat lletjeta, segons es deia, Mario la veritat es que no recorda cap
foto seva, Quimet diu que ell si i que veritablement no era una noia d’aquelles
“despanpanants”. El que les fans no sabien o del que no havien volgut
assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la 
qual va
començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja
que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una
Miss Món exuberant d'aquestes que treuen la pasta i després d'aconseguir fama i
cales es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions.
Penseu que Adamo i la seva dona ancara segueixen junts. Per cert, es diu que la
cançó "Dolce Paola", una de les seves més populars, anava dedicada a
Paola de Bèlgica amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la
premsa va publicar que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits
anomenaven "La italiana de les maletes" i el cantant, havien estat
sorpresos ballant molt encaramel•ladets en una discoteca de Londres una nit.
Sabeu amb quina cançó els van enganxar ballant tant juntets? Doncs era
"Mis manos en tu cintura", tot un clàssic d'Adamo amb la que molts
hem arranbat l’apit.
Braulio – La cerillera
La temática de “Las cerillera” ens parla
de fracàs, de decepció i glòries passades. De la gent que segueix vivint en el
passat dels seus propis records, rememorant èpoques per a ells glorioses, els
seus cinc minuts de glòria. La venedora de llumins, sumida en el rierol,
explica a aquells que vulguin escoltar que ella va ser una dona de gran bellesa
i poder social, una Madame d'alt estànding, com diríem ara i per la seva casa
de cites, en la qual no entrava qualsevol, passava el millor de la societat,
entre ells "Un diputado con chistera, un juez y hasta un cura
calavera". Però durant la
Guerra va servir als dos bàndols i allò li va passar factura
finalment. Braulio es va fer molt popular quan va participar per primera vegada
al festival de la
Canción Española de Benidorm de 1973 amb la cançó
"Déjalo volver", preciosa i amb una gran lletra, per cert. El cas és 
que, segons es va dir, el Festival estava "cremaet" ja que no participaven
en ell artistes consolidats i els organitzadors van pactar amb EMI la
participació de Dyango que va interpretar "Si jo fuera él", a canvi
havia de guanyar i va guanyar. La crítica i el públic va rugir a l'uníson
cridant "tongo" i donant per guanyador a Braulio, però el canari va
quedar en segon lloc malgrat l'escàndol, clar que com a compensació, suposem,
en la següent edició també va participar i aquest cop va guanyar, tot i que
possiblement havia cançons millors que la seva. De fet va tornar a participar
l’any 1981. Dyango va dir-li una vegada a Mario que aixó de que el festival
hagués estat arreglat o no, era una cosa que ell ignorava, no se li va
consultar en cap moment i ell volie pensar que no. Braulio Antonio García
Bautista va néixer a Santa Maria de Guia, Gran Canària, en 1946. Va ser un dels
grans solistes dels 70 i la dècada posterior i ja en els vuitanta es va
traslladar a Miami, amb una brillant carrera en l'àrea llatina dels Estats
Units, i l'Amèrica de parla hispana, encara que ens sembla que va tornar a
Espanya, però no estem segurs d'això.
Alarma!!! – Marilyn
En aquesta cançó, escrita per Manolo
Tena, ens parlen de la gran Marilyn Monroe, tot un mite sexual del segle XX i
la seva vida va ser realment molt desgraciada ja que ella volia ser alguna cosa
més que un cos bonic. A Mario van acusar-lo els fans de l'actriu de voler
destruir el mite de Marilyn quan l’any 1996 va descobrir un curtmetratge
pornogràfic, rodat quan Marilyn Monroe tot just comptava disset anys, en poder
d'un col•leccionista català i es va exhibir a la Fira Internacional
del Disc i Cinema de Col•leccionisme que va organitzar a Vila-Seca l’any 1997 i
que va causar un enrenou mundial. De fet Mario va sortir en els telenotícies de
les principals cadenes de televisió espanyoles en 28 ocasions durant quinze
dies, fins i tot va protagonitzar un "Informe Semanal", a part de
radios, diaris, revistes i televisions de mig mon. Quan van fer les passades de
la pel•lícula es van acreditar més de 80 mitjans de comunicació, fins i tot del
Japó. De fet, Josep Poblet, l'alcalde de la ciutat li va reconèixer que s'havia
parlat més de Vila-Seca al món durant aquells 15 dies que en tota la campanya
de promoció de Port Aventura. Després de la dissolució de Cucharada, el cantant
i guitarra madrileny Manolo Tena va crear Alarma!!! aquesta bona banda de rock
que només van editar
un parell d’àlbums. A "En el lado oscuro", el
seu segon i últim disc i al costat de la cançó "Frío" trobàvem
aquesta gran balada que s'ha convertit en part del repertori habitual de Manolo
Tena i que fins i tot a versionat amb l’Ana Belén i altres. Manolo Tena és un
dels grans músics del rock espanyol que ha guanyat amb els anys i després de
superar els seus problemes amb les drogues. L'únic LP que va gravar amb Cucharada
te un títol que sempre ens va cridar l'atenció "El limpiabotas que quería
ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz
(bateria) i Jaime Asúa (guitarra). Van debutar l’any 1984 i se'ls va
considerar, en un principi, els Police espanyols. Suposem que pel format de trio
ja que els seus estils musicals eren molt diferents. La veritat és que
Alarma!!! eren una banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 a 1986. Manolo Tena va
néixa a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va
llançar ja en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de
sessió.
Mojinos Escozíos con Miguel Ríos – No se
puede fumá
Aquesta cançó amb la que tanquem el programa d'avui de Troba - Dors, es un crit d'atenció sobre
els fumadors, aquests gran marginats que a força de ser educats i callats,
estan sent doblegats per una minoria cridanera i irrespectuosa. És que com
diuen els Mojinos Escozios en la seva cançó, avui ja no es pot fumar ni en els
estancs Podeu imaginar una major incongruència? Tot això sense oblidar les
quantitats d'impostos que entren a les arques de l'estat a costa dels fumadors
que per cert, Mario diu que acabarem com vam començar, amagats al quartet de
bany perquè no ens vegi ningú. La cançó la treiem d’un àlbum dels Mojinos
Escozios que porta per títol genèric "Mená Chatruá", es va publicar
el 6 de setembre del 2011 i en ell trobem aquesta cançó plena del bon humor a
què ens té acostumats El Sevilla i el seu grup. Comptan amb la col•laboració de
Miguel Ríos, posant sobre la taula la marginació dels fumadors per part de la
societat que està en contra del tabac, la majoria ex-fumadors als que els toca
i molt els pebrots que altres facin el que ells s'han vist obligats a deixar.
Tornant a Los Mojinos, Mario recorda la primera vegada que es van veure El
Sevilla i ell, va ser arran del seu primer disc que va editar Horus al 96 i ell
va vindre a casa de Mario per presentàr el disc, per tal que li fes una
entrevista per al Diari de Tarragona. Es
va sorprendre quan li va dir que el seu estil s'assemblava i molt al dels
andalusos No me 
pises que llevo Chanclas, però El Sevilla va reconèixer que era
cert, si bé tots dos vam coincidir en que musicalment Los Mojinos eren molt més
complets. Los Mojinos Escozios són Miguel Ángel Rodríguez "El
Sevilla" (cantant i harmònica), Juan Carlos Barja "Zippy" (baix
i cors), Juan Ramón Artero "Chicho" (guitarra), Vidal Barja Jr
"Vidalita" (guitarra) i Vidal Barja "El Puto" (bateria). La
veritat és que quan van començar els crítics no donaven ni un duro pel seu
futur i mireu-los, segueixen al peu del canó i tenen un públic fidel. En aquest
àlbum i a més a més de Miguel Ríos, trobem altres col•laboracions: Carlos
Segarra, Manu Sánchez, King África, David Demaría, Casal, Pau Donés, Rosa
López, Pimpinela, El Koala, Ariel Rot, Melendi, Rosendo, Miguel Campello, Los
Delincuentes, Mago de Oz, Santi Balmes, Edurne, David Summers, Miqui Puig,
Chenoa, Pepe Begines i creiem que ens deixem algun.
Acaba Troba – Dors per avui, nosaltres
baixem la persiana i toquem el dos, però abans us deixarem amb bona companyia,
la de la xarxa d'emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Tronarem la propera setmana,
porteu-se bé.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario