Troba - Dors Programa 13-05-2013

De vegades ens agradaria esborrar amb un sol gest de la mà tots aquells records que poden arribar a resultar dolorosos. Però els records del passat perviuen en nosaltres, de vegades molt amagats en el nostre recòndit interior, en altres ocasions estan a flor de pell. El cantautor amb el qual obrirem avui Troba - Dors ens narra en la seva cançó que ell té una zamba amb la qual podrà oblidar, però finalment comprovareu que oblidar no sempre és tan fàcil com desitjar-ho. Els nostres trobadors avui ens portaran a Argentina, tornarem per autopistes que recorren terres hispanes, ens traslladaran a Itàlia, encara que també ens parlaran de pescadors del litoral català i de somnis i personatges de ficció sorgits dels nostres contes juvenils. Ens posem en marxa des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans Locals de Comunicació de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Som Botiguers de Somnis i avui, com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades

Aixequem la persiana

Daniel Toro – Zamba para olvidarte

Obrirem Troba - Dors per avui escoltant el cantautor argentí Daniel Toro i aquest tema que us hem extret de l'àlbum "Mis mejores 30 canciones", un recopilatori que es va publicar l'any 2000, encara que originalment es va editar donant títol a un LP de 1976. Daniel Toro ens porta una cançó de desamor, un cant a un oblit que no arriba i això que ell fins i tot li ha compost una zamba per poder oblidar-la, però clar, quan la canta la recorda. Daniel Cancio Toro va néixer a Salta, Argentina, un 3 de gener de 1941. Es calcula que s'ha composat més de 1000 cançons, però tot i ser reconegut i valorat cantautor al seu país, aquí és pràcticament un desconegut. Ha treballat en moltes composicions amb el poeta Ariel Petrocelli. Des de 1959 va formar part de diversos grups folklòrics, entre ells Los Tabacaleros, Los Forasteros, Los Viñateros i Los Nombradores. L'any 1966 va començar ja la seva carrera com a cantautor en solitari. Durant la dictadura militar implantada a Argentina a partir de 1976, Daniel Toro es va trobar a les llistes negres i les seves cançons van ser prohibides. De fet i com ell mateix explicava, va rebre la tristament famosa trucada per teléfon “O te callás o sos tierra de cementerio”, però Daniel Toro no va voler mai abandonar la seva terra, sempre va afirmar “De acá no me mueven, solo me sacan muerto”. Per evitar la censura, va utilitzar el pseudònim de Casimiro Cobos. L'any 1979 va patir un càncer de gola que el va deixar sense veu. Per aquesta raó va deixar de cantar fins que va tornar als escenaris l'any 1999. Daniel Toro, el trobador amb el qual hem començat el programa, té gairebé una quarantena de discos publicats, concretament 39 si no ens fallen les comptes..

Joaquín Carbonell – Doña Peseta

A nosaltres ens agrada la cançó d'autor, o pop, o rock o l'estil que sigui, però amb missatge, totes aquelles peces que diguin coses, però si a més a més utilitzen la ironia i el bon humor, sembla com si ens agradés una mica més . És el cas d'aquest tema en el qual el cantautor aragonès Joaquín Carbonell ens explica coses que passen al voltant de la Pesseta, aquella moneda que avui dia amb això de l'euro ha quedat no només obsoleta, és que la majoria de gent jove no sap ni el que era, si més no els més joves que quedi clar. És un record del nostre recòndit passat. La conclusió és simple, amb "Pessetes" el lerdo es converteix en intel·ligent, el lleig passa a ser molt maco i fins el vell pot arribar a resultar molt atractiu per la bella joveneta o al'inrevés, la vella per al jovenet que aquí no discriminem a ningú per qüestió de sexe, raça o religió, tothom té dret a rebre la seva part de garrotades. La veritat és que el tema, creiem és una versió encara que no estem segurs, repeteix la temàtica del “Poderoso caballero es Don Dinero” de Paco Ibáñez. Es va incloure a l’àlbum "Con la ayuda de todos", editat l'any 1976, però també va sortir en single. Joaquín Carbonell Martí nascut a Alloza, Terol, el 12 d'agost de 1947, és cantautor, narrador, poeta, trobador i periodista. Va ser alumne de José Antonio Labordeta a l'Institut Nacional de Batxillerat Ibáñez Martín de Terol i en l'institut va guanyar un premi musical. A Terol va sorgir de la mà de Labordeta un moviment de cantautors anomenat la Nueva Canción Aragonesa, que va aglutinar gent com La Bullonera, Tomàs Bosque, així com a Joaquín Carbonell que ja començava a compondre, i uns quans més, era una mena de nova cançó a lo maño. La veritat és que la carrera musical de Joaquín Carbonell és important, amb més de mitja dotzena de discos, encara que la literària la supera. Ha actuat a França i Argentina i Uruguai en múltiples ocasions.

Enrique Moratalla – Ha venido a esa hora

L’any 1969 i al costat de Carlos Cano, Antonio Mata i Juan de Loxa, el polític i cantautor granadí Enrique Moratalla va crear el Manifesto de la Canción del Sur, també una mena de Nova Cançó, en aquest cas a l'andalusa, un col·lectiu dedicat a la cançó social que va estar en actiu entre 1968 i 1976. A Enrique Moratella s’el va considerar una de les millors veus del moviment pro andalús i la veu amb més possibilitats dins del Manifesto, tot i que no va gravar el seu primer disc fins l’any 2001. Enrique Moratalla Molina va néixer a Granada l’any 1955. Al començament dels 90 va treballar com a psicòleg i funcionari, allunyat de la música. També es va dedicar a la política, en un principi a UGT i posteriorment al PSOE. Entre 1996 i 1999 Enrique Moratalla va ser Delegat Provincial de la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia a Granada, i entre 2000 i 2003, viceconseller, sent nomenat Conseller de Cultura de la Junta d'Andalusia, el febrer de 2004, fins a les eleccions de abril d'aquest mateix any. Amb l'arribada del nou segle Enrique Moratalla  torna a les seves inquietuts musicals i grava el seu primer disc, un àlbum doble titulat "Corazón Transeunte", al que aquesta cançó que escoltem ara va inspirar el títul, editat per Big Bang Records l’any 2001, en el què col·laboren José Pons,  Enrique Morente, Aurora Beltrán de Tahures Zurdos, Rasha,  Henry Vincent Kneuer i l'extraordinari guitarra britànic Graham Foster amb The Graham Foster Group, integrat per ell a la guitarra junt al baixista José Terol i el bateria Damián García i als que trobem amb Enrique Moratalla en aquest tema que us hem portat avui per obrir Troba - Dors. En aquest doble CD que compta amb una presentació de luxe de cartró endurit amb llibret interior i que a Mario sempre li va fer pensar com podien els del segell Big Bang gastar-se la pasta d'aquesta manera en un disc que eren conscients que tindria poca sortida, Per cert, també col·laboren antics companys del Manifesto de la Canción del Sur, com Antonio Mata o Esteban Valdivieso i el literat José Saramago que presta la seva veu per a la introducció del tema "Oda marítima (A vosotros)", sobre un text de Pessoa. L'any 2004 Enrique Moratalla grava el seu segon àlbum "Fabiola 11" amb BMG-Ariola. L’any 2007 va treure "María de Buenos Aires", una suite amb música d'Astor Piazzola i lletres del poeta argentí Horacio Ferrer que va editar amb el segell Nexus. Actualment i des de fa uns anys, Enrique Moratalla milita en el grup de tangos Versus Ensemble.

Dos + Un – Pescadors

El grup Dos + Un als que escoltem ara a Troba - Dors, van ser un bon grup de folk català i estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua i ens parla dels pescador que van a la mar a fer el que sempre han fet, sense pensar que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per aixó ells ens diuen que escoltem les veus del vent i transporta el seu dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va morir el 13 de setembre de 2011 a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste (Ia i Batiste a la foto a la terrassa de casa de Mario Prades, a Cambrils), un dels seus discos "Chinchonera s Cat" està considerat una obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup Moto Clua i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon.

Domenico Modugno – Amarga tierra mía

L'any 1973 el cantant Domenico Modugno va publicar un single amb aquesta cançó, era la versió en castellà d'un dels seus èxits "Amara terra mia". La veritat és que en aquest tema se'ns mostra un Domenico Modugno molt més reivindicatiu i per moments fins i tot amb aires de cantautor. La veritat és que ell va ser un home molt compromès amb el seu entorn i va comprar l'illa de Lampedussa convertint-la en reserva natural i que era on va viure fins a la seva mort. No sabem que pensaria ara Domenico Modugno, possiblement es remogui en la seva tomba al veure en que l'han convertit en dur allà a tots aquells refugiats que arribaven en pateres des dels països àrabs arran dels merdes dels últims anys en les seves nacions. Aquest home ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. El cantant Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va néixa a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Domenico Modugno deíxà darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà. Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record.

Jaume Sisa – Qualsevol nit pot sortir el sol

El nostre cantautor més galàctic Jaume Sisa, va reflectir en la lletra d'aquesta cançó, possiblement la millor de la seva carrera amb molts discos, però pocs èxits, la il·lusió per la nostra infància, recent per alguns, llunyana i gairebé perduda entre boires de records, per altres. Ens fa una recorregut per tots aquells personatges de còmic, els populars tebeos de l'època i també per els contes infantils i pel·lícules de ficció, en aquesta imaginària festa que organitza i a la qual tots esteu convidats. Possiblement l'encant d'aquest tema radiqui precisament en aquest recorregut pels herois de la infanteça. La veritat és que si acudeix molta genta la festeta ja veurem com s'ho fa perquè càpiguen tots. I aixó que ell no disposava en aquelles èpoques de xarxes socials. És clar que després de preguntar-se si és que hi ha cases "d'algú", no ens dóna la direcció, ha de ser per allò del “Per si de cas". Curiosament i com ens recorda Quimet, aquesta cançó que va ser censurada en el seu moment, encara que després va poder publicar-se, va ser escollida perquè la interpretés en la cerimònia de clausura dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92. Aquest és Jaume Sisa, nascut a Barcelona el 24 de setembre de 1948. Jaume Sisa pertanyia al grup del folk, però també va cantar, poc temps, aixó si, en la Orquesta Plateria fent-se dir Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a recuperar a Sisa i ara ja no sabem qui és, si Sisa o Solfa. Abans de publicar aquest disc es va unir al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Recordem un d’aquests recitals-concert que Jaume Sisa va fer a la Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i ser gratuït i estar inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça del Rei i amb un fons urbà idílic, érem poc més que quatre gats. Per cert, Jaume Sisa va ser vetat per les autoritats franquistes quan tenia que actuar al Canet Rock 75.

The Hollies – He ain’t heavy, he’s my brother

Tot i que aquest tema es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va gravar-la l'any 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en single l'1 de setembre de 1969 abans que el nord-americà. The Hollies van comptar amb la col·laboració d’un desconegut i jove pianista en la gravació, de nom Reginald que passaria poc després a ser Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase feta i la traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono per que és el meu germà". I es que veritablement a un germà, germana, fills o pares, tot s’els perdona finalment, tan sols creiem que hi a dues coses que no s’oblident, els problemes per diners o per banyes. L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The Hollies eren un grup de Manchester, creats a principis de 1960, encara que la majoria dels integrants eren de Lancashire. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent dels Shane Fenton and The Fentons. Us explicarem una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.

Laredo – El boxeador

En moltes ocasions el fet que una cançó interpretada en anglès es converteixi en supervendes aquí al país o simplement s'escolti en excés, fa que deixem de donar-nos compte que hi ha una lletra i que de vegades aquesta és molt interessant i diu moltes coses. És el que va succeir amb aquest tema quan el van publicar Simon & Garfunkel. Però el text és molt important i per això us l'hem portat avui a Troba - Dors, traduïda al castellà pel grup espanyol Laredo, en una extraordinària versió. Tancarem el programa d’avui escoltan la història d'un jove boxejador que arriba a la gran ciutat amb aspiracions de ser el Campió i menjar-se el món, però la duresa de la vida va enderrocant el seu pedestal i acaba realitzant qualsevol treball pel qual se li pagui, per baix que sigui. De fet ens expliquen que només és entre prostitutes on troba calor i afecte. A mitjans dels setanta van sorgir al país una sèrie de grups vocals, bàsicament tercets que van tenir els seus cinc minuts de glòria, entre ells cal destacar a Laredo, aquest grup madrileny, pioners en això dels pupurris sobre cançons dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa. Recordeu el seu gran èxit "El último guateque" que es va usar per a la pel·lícula del mateix títol, tot i que nosaltres, de la seva discografia, ens quedem amb aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel, "The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona adaptació al castellà de la lletra, realment excel·lent i mantenint l'esperit original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José Antonio García-Morato. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara a Troba - Dors, es trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar en el 78 a través de CBS. Mario recorda un company que estuviava anglés i al que el seu profesor va recomanar-li que escoltes a Simon & Garfunkel per la seva bona pronunciació del angles. Cosa extranya en una americans que es menjan la meitat de les lletras i s’empasen les paràules quan parlan.

El tercet Laredo en directe

Tanquem per aquesta setmana Troba – Dors, nosaltres baixem la persiana i us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Xiquets, xiquetes, porte-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregarse el programa