Mostrando entradas con la etiqueta M-Clan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta M-Clan. Mostrar todas las entradas

domingo, 30 de marzo de 2014

Troba - Dors 02-26

Quan els mètodes tradicionals no tenen solució als nostres problemes, siguin físics o anímics, molta gent busca alternatives allunyades del que és habitual i en moltes ocasions posem esperances en coses de difícil descripció. Ens fem preguntes Existeixen els fantasmes? El Més Enllà té explicacions racionals? o Potser siguin massa irracionals? El Satanisme és comença a estendre, però no us penseu que això és nou ha passat en totes les èpoques des que el món és món. Davant el dubte i la necessitat, l'ésser humà ha encès espelmes simultàniament a Déu i al Diable. Ara començarem Troba - Dors des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, nosaltres que Som Botiguers de Somnis, obrirem envoltats de paraules i música i escoltarem per començar un grup que va fer una versió del Virolai, tot un clásic de la música catalana, a ritme de rock. Avui escoltarem i parlarem de cançons i bones lletres. Som Quimet Curull i Mario Prades i obrim las portes de la botigueta.

Aixequem la persiana

CAT – El Virolai

Des de fa uns quans anys s'ha posat de moda l'etiqueta CAT referint-se a Catalunya, però ja en els anys seixanta el grup Els 4 Gats on militava Quico Pi de la Serra van gravar un tema titulat "Clar i cat" i l’any 1996 a Salou, la capital de la Costa Daurada, va sorgir un tercet de joves músics que es van anomenar així CAT. Van publicar un sol àlbum que es va titular "Cataclisme" amb set cançons cantades en català i una en anglès. El disc s'obria amb aquesta versió, si més no curiosa, del clàssic català "El Virolai", la cançó de la Verge Moreneta, patrona de Catalunya. L'àlbum el va publicar Dindi Records, un segell propiedad d'un majorista, Discos Castelló i la cançó va sonar en algunes emissores comercials, però no va tenir massa tracendencia ja que la discogràfica no és podia permetre pagar les quotes establertes, però era una bona carta de presentació. Cat eren Pere Mestre (veu i guitarres) que creiem recordar tenia alguna relació familiar amb una pastisseria del carrer Barcelona de Salou, Enric Pascual (bateria, percussions i veu) i Rubén Villarroya (piano i teclats). Mario va ser el seu representant durant un breu període de temps, però va sorgir un problema moltseriós. "El Virolai", la seva cançó més representativa i emblemàtica, el tema del grup que havia sonat per les emissores de ràdio i que la gent podia conèixer i identificar amb CAT, en directe no podien tocar-la. Un d'ells era Testimoni de Jehova i la seva església li va prohibir tocar un himne d'una altra congregació i clar, es va negar a interpretar-la en l'escenari. Vam tenir un altre problema, els vaig aconseguir un concert a la Pineda en el què “aparentment” intervenia l'Ajuntament de Vila-Seca, però finalment vaig descobrir que no era així, es tractava d'un empresari privat i la cosa feia pudor de socarrimat des d'un principi. Els vaig aconsellar passar del concert i denunciar l'incompliment de contracte a la caserna de la Guàrdia Civil, davant el fet que no es complien les condicions de pagament establertes en el contracte, però ells sense fer-me cas, van voler tocar i finalment no va cobrar ningú, el concert ens va costar diners al meu soci i a mi. Els CAT i jo no vam tornar a treballar junts i els vaig perdre la pista.

Ilegales – El fantasma de la autopista

Un dels millors discos de Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox a l’any 1988 i del que us treiem aquest tema ple de contingut parapsicologic que ens parla de la llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma que desapareix del vehicle en marxa, donant-te un ensurt de mort, mai millor dit. Parlan de Ilegales, el 5 agost de1989 Mario va organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar. Va caure,com va dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan Mario estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i el va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de l’escuderia de Mario) es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les molesties. La foto del blog, a sota, la va fer Mario a un altre concert de Ilegales que va organitzar a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.

El Fantasma de la autopista (Jorge Martínez)

Se ha matado en accidente
la chica del disco bar,
su fantasma en la autopista
hace dedo sin parar.

Sube a tu coche
y poco antes de llegar,
señala la curva donde ella se mató.

Estás algo atontado
y no sabes si creer,
porque ella desapareció.

Le pregunto donde vive,
ella dice en el pasado.
Los surfers vuelven llenos de arena,
y siempre cuentan la historia de Elena.

Corre la leyenda en la 632,
el fantasma de una chica suele hacer autostop,
periódicos y radio hablan de ella sin parar,
y tú en el coche la puedes llevar,
estabas pensando que pálida está...
cuando ella desapareció.

Se ha matado en accidente
la chica del disco bar,
su fantasma en la autopista
hace dedo sin parar.

Sube a tu coche y poco antes de llegar
señala la curva donde ella se mató,
estas algo asustado y no sabes que pensar,
porque ella desapareció.

Le pregunto donde vive,
ella dice en el pasado.
Los surfers vuelven llenos de
y siempre cuentan la historia de Elena


Rolling Stones – Sympathy for the Devil

Aquesta cançó dels britànics The Rolling Stones que va ser escrita per Mick Jagger inspirant-se en la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarida" que li va fer arribar la seva nòvia en aquella època, l'actriu i cantant Marianne Faithfull. Es va gravar a principis de juny del 1968, amb producció del nord-americà Jimmy Miller i hi van participar fent cors la pròpia Marianne Faithfull i Anita Pallenberg. Es va editar el 6 de desembre de 1968 com a cançó estrella de l'àlbum "Beggars Banquet", un disc que va estar censurat a Espanya degut a la seva portada on es veien uns serveis públics plens de grafitis molt ofensius i aquí es va editar amb una portada blanca i sols el títul. Ans més tard es reeditaria ja amb la portada original A la lletra Mick Jagger ens parla d'un misteriós personatge del qual no dóna el seu nom al principi i que afirma ser la principal força motora que està darrere de tots els actes de maldat que han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat i parla de la Revolució russa i l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. Finalment reconeix que el seu nom es Llucifer. En la cançó cal destacar el paper del baix que toca el guitarrista Keith Richards i es converteix en protagonista, al costat de la bateria i la percussió a base de congues i maraques que tocan el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, finalmente dir que Nicky Hopkins es va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, però els Rolling Stones van tenir molts problemes en ser acusats per molts d'adoradors de Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació del seu anterior disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones l'integraven en aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie Watts. El desembre de l'any 1969 la cançó tornaria a la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit-se en un caos per culpa dels Àngels de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la seguretat, Deu ni do! Es diu que mentre el grup interpretava "Sympathy for the Devil" va començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb la mort de Meredith Hunter, jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però no és cert, l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under My Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en vuit anys.

Sympathy for the Devil (Jagger/Richard)

Por favor, déjame que me presente
soy un hombre de riquezas y buen gusto
Ando rodando desde hace muchos años, muchos años
He robado el alma y la fe de muchos hombres.
Yo estaba allí cuando Jesucristo tuvo su
momento de duda y dolor
y me asegure por los infiernos que Pilatos se
lavara las manos y sellara su destino.

Encantado de conocerte
Espero que sepas mi nombre
Pero lo que te desconcierta
es la naturaleza de mi juego

Estaba cerca San Petesburgo
cuando vi que había llegado el cambio.
Mate al zar y a sus ministros
Anastasia grito en vano.
Conduje un tanque, tenia el rango de general
cuando estallo la guerra relámpago
y los cuerpos hedían.

Encantado de conocerte
Espero que sepas mi nombre
Pero lo que te desconcierta
es la naturaleza de mi juego

Mire con alegría mientras vuestros reyes y reinas
luchaban durante diez décadas por los dioses que crearon
grite: ¿Quien mato a los Kennedy?
Cuando después de todo fuimos tu y yo
Deja que me presente
soy un hombre de riquezas y buen gusto.
Tendí trampas a los trovadores
que murieron antes de llegar a Bombay

Encantado de conocerte
Espero que sepas mi nombre
Pero lo que te desconcierta
es la naturaleza de mi juego

Al igual que cada policía es un criminal
y todos los pecadores santos
y cara o cruz es lo mismo, llámame simplemente Lucifer.
Necesito cierto freno
Así que si me encuentras, ten cortesía
un poco de simpatía y cierta exquisitez
Usa tu bien aprendida educación
¡O haré que se te pudra el alma!

Encantado de conocerte
Espero que sepas mi nombre
Pero lo que te desconcierta
se que es la naturaleza de mi juego


Miguel Ríos – La balada de Mackie el Navaja

Amb música de Kurt Weil i la lletra escrita per Bertolt Brecht, us portem ara a Troba - Dors la història d'aquest ferotge delinqüent que té aterrida a la ciutat "La balada de Mackie el Navaja", de la qual us vam parlat fa ja uns quants programes quan vam escoltar a Rubén Blades i el seu "Pedro Navaja". La cançó va ser escrita el 1928 i un any després la van incloure a l'obra de teatre "La ópera de los tres centavos" que va ser escrita per Bertolt Brecht. Al llarg de la història s'han fet grans versions del tema, destacant les de Louis Armstrong, Bobby Darin i Frank Sinatra, a Espanya la va gravar José Guardiola que li va donar un aire country i la que va realitzar Amaya Uranga que la va titular "Malasangre", entre d'altres, encara que la lletra ha estat canviada en moltes d'aquestes versions i no diem res pel que fa a les traduccions. Miguel Ríos ens porta ara aquesta versió en la qual el text original ha estat molt poc alterat. La va incloure en un doble àlbum gravat amb Ana Belén i titulat "Canten a Kurt Weil" i en què cantant a duo o per separat, versionen peces del compositor alemany. Es va publicar l'any 1999. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però aixó va ser per obra i gracia de la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de 1962 i li van pagar 3000 pessetes com a avançament. Miguel Ríos va anuncià la seva retirada fa un parell d’anys, però nosaltres sempre li hem dit el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis ArmstrongEls músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos creiem que ancara li queda molt a dins seu per a dir. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.

La balada de Mackie el Navaja (Bertolt Brecht)

Si el diablo tiene cuernos
la serpiente cascabel,
Mackie tiene una navaja
pero nadie la puede ver.

Jamás deja rastro en un crimen
es astuto como un chacal,
con sus guantes Mackie el Navaja
borra huellas, sus huellas de rufián.

Un domingo descubrieron
un cadáver tirado en un portal,
nadie dijo que vio una sombra
doblar la esquina sin mirar atrás.

Pero en los barrios que dan al río se bebió
con el dinero que robó en un zaguán,
y suena una canción que habla de Mackie,
"el rey de los bandidos ha vuelto a la ciudad"

Se encontró a Jenny Towler con un cuchillo
en el corazón y sin nada de cash,
Mackie ahora vive como los ricos
y la ley la dicta su puñal.

En el Soho tiene su reino
y los poderosos corren a pagar,
les da protección Mackie el Navaja
que es el amo de la ciudad.

Como cuenta la historia que ahora termina,
el crimen nunca gana, como se verá,
pero admito que tengo miedo
Mackie ha vuelto a la ciudad.


Ricardo Arjona – Sin ti… Sin mí

Ens agrada la lletra d'aquesta cançó, encara que reconeixem que per moments ens evoca a Joaquín Sabina. Ens parla dels contrastos amb què ens podem trobar quan mirem el món que ens envolta i molts són veritables absurds que tot i semblar una mica impossible, sempre són preguntes curioses, la veritat. Tot i per arrivar a la conclusió de que aixó es tan absurt com estar sense ella o ella sense ell. Aquesta cançó va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum "5to piso" del cantautor guatemalenc Ricardo Arjona i el single es va publicar el 29 de setembre de 2008, abans de la sortida del disc gran que no es va editar fins el.18 de novembre, aconseguint el primer lloc del Billboard, havent superat actualment el milió de còpies venudes, ha estat Disc de Platí i Or a Mèxic, Estats Units, Espanya, Veneçuela, Colòmbia,Argentina, Guatemala, i altres països. El cantant guatemalenc Ricardo Arjona, nascut a Jocotenango el 19 de gener de 1964, té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar l’any 1984 i ha escrit molt bones lletres. Un dels seus millors treballs és "Historias", un àlbum de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. Per cert l’ultim disc de Ricardo Arjona que hem escoltat es "Independiente", de  l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé creiem que Ricardo Arjona ja va treure un nou disc fa un parell d’anys, però ara no ho tenim clar.

Yoko Ono – Death of Samantha

Aquest tema és el retrat d'una dona que reprimeix sempre els seus sentiments i encara que la seva lletra pot arribar a resultar depriment, és una peça molt interessant per escoltar ara a Troba - Dors. El fill de Yoko i John Lennon, Sean Lennon, va assegurar en una entrevista que la cançó la va escriure la seva mare a causa d'un incident que va ocórrer en la nit electoral de 1972. Richard Nixon, la seva administració va tenir Lennon sota vigilància i volia a Lennon deportat, va ser reelegit com a President dels Estats Units. Lennon es va emborratxar en una festa i li va acariciar els pits a una noia que no era Yoko, però va ser sorprès in fraganti per ella que li va “muntar el pollo” i va tenir un atac de banyes. D’aquest fet va surgir la cançó. De fet Yoko va afirmar que sempre li resultava pertorbadora i escoltant-la se sentia molt trist. És clar que la japonesa, després de l'assassinat de John Lennon i com no perd pistonada, va començar a explicar que rebia cartes de fans dient que la lletra descriu molt bé la vigília de la mort de John i que resultava realment trist. Ésclar qie es va incloure en l'àlbum "Approximately Infinite Universe" que es va publicar lset anys abans, al 1973. En la gravació Yoko canta mentre que John Lennon toca la guitarra i fa cors, es troben acompanyats pel grup Elephant's Memory. La veritat és que hi ha fonts afirmant que realment la cançó no va ser escrita per Yoko, que la va compondre sols John Lennon i ella li va exigir signar-la ja que Linda McCartney ho havia fet en un àlbum sencer i Yoko no podia ser menys. El que si és cert és que l'estil està molt allunyat de les seves cançons i els xisclets brillen per la seva absència, encara que al final es comença a desmadrar una mica, però no massa. Mario afirma que és la primera vegada que en un dels seus programes posa una cançó de Yoko Ono. L'any passat aquest tema va ser versionat per Boy George en el seu últim àlbum i us explicarem una curiositat, el títol de la cançó va inspirar el nom del grup de Cleveland, Ohio, Death of Samantha.

Death of Samantha (Yoko Ono)

Dos, uno, dos, tres, cuatro.

La gente dice que estoy bien,
Ya que soy una chica genial.
Todos los días doy gracias a Dios
Por ser una chiquilla tan genial.

Cuando estoy al teléfono, doy gracias a Dios,
Mi voz suena suave y clara, sin un rastro de lágrimas.
Cuando estoy en el trabajo, doy gracias a Dios,
Todavía tengo que sacar una sonrisa iluminado este día.

Pero algo dentro de mí, algo dentro de mí, murió ese día.
La gente dice que estoy bien,
Ya que soy una chica genial.
Todos los días doy gracias a Dios
Por ser una chica tan genial.

Cuando estoy con la gente, doy gracias a Dios,
Yo puedo hablar de las noticias mientras lloro por dentro.
Cuando estoy con mis amigos, doy gracias a Dios,
Puedo encender un cigarrillo cuando me ahogo en el interior.

La gente dice que estoy bien,
Ya que soy una chica genial.
Todos los días doy gracias a Dios
Por ser una chica tan genial.

Un amigo me prestó gafas oscuras
Así que pude ocultar mis ojos ese día.
Fue un día de nieve,

Las sombras han visto un montón de cosas,
aunque no quería conocerme a mí misma.
Era como un accidente, parte del crecimiento,

La gente me lo dice.
Pero algo dentro de mí, algo dentro de mí, murió ese día.
¿Qué hace usted? ¿Qué puedes hacer?
¿Qué hace usted? ¿Qué puedes hacer?


Cómplices – Los tejados

L’any 1990 Cómplices, convertit ja en duet, treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó més populat va estar "Es por ti", però nosaltres us portem a Troba - Dors aquesta que al nostre parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Quan estàs avorrit, sense res a fer i també sense motivació i des de la teulada contemples el món i la vida que transcorre per sota de tu. Veu a Maria i s'adona que ella ha vist com la espiava. Es diu "Aquestes coses ja no són pròpies de la meva edat". D'alguna manera i per la seva temàtica, ens recorda una cançó de Serrat "No hago otra cosa que pensar en tí". Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment  Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo. Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja sol, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 13 àlbums, l'últim l'any 2010, "Cómplices 20 años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo.

M-Clan – Roto por dentro.

Acabarem Troba – Dors des de l’àlbum “Memorias de un espantapájaros” que el grup murcià M-Clan van publicar l'any 2008. Ara us hem seleccionat aquest tema que compartirem. La veritat és que al nostre modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes, junt a “Inmigrante” i per això ara us l'hem portat al programa per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria, cas de que no s’hagin produït canvis un altre vegada. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra) que formava part dels M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que els va deixar per discrepancias amb Carlos Tarque que fins i tot els van portar als tribunals, despres s’en va anar a Los Rebeldes, també van passar Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va possar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus àlbums “Para no ver el final”, Carlos Tarque i Ricardo (tots dos a la foto) estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.

Acaba per aquesta setmana Troba – Dors, baixarem la persiana i tocarem el dos fins el proper programa, però us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que ens emeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de somnis i ara tencarem la botigueta

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

domingo, 17 de febrero de 2013

Troba - Dors Programa 18-02-2013

Per a nosaltres la música no és ni fama presumida, ni diner especulatiu, ni estil ni pensament únic, ni dogmes: vanitat de vanitats. Per a nosaltres la música té color, sabor, rostres humans, paisatges naturals, coneixement, relleu i matisos: tot allò que importa de veritat a la vida. Avui el programa de Troba - Dors n’es una mostra. Ara ens posarem en marxa des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, som Manolo Ribera i Mario Prades, i nosaltres

Aixequem la persiana

Miriam Makeba – Pata, Pata

Coneguda com Mama Àfrica, Miriam Makeba la gran cantant de color amb la que obrim el programa d’avui de Troba – Dors, va ser una de las grans i reivindicatives veus surgides al continent africà. Nascuda a Johannesburgo, Sudàfrica, el 4 de març de 1932, va morir a causa d’una parada cardíaca a Castel Volturno, Italia, un 10 de Novembre de 2008, després d’un concert contra el racisme. Miriam Makeba va començar a cantar als anys cinquanta amb el grup Manhattan Brothers i després va fundar la seva pròpia banda anomenada The Skylarks que barrejava jazz amb música tradicional sud-africana. Pels problemes ocasionats per la seva lluita per la igualtat entre negres i blancs i les seves cançons reivindicatives, Miriam Makeba va haver d'exiliar-se del seu país i després de recalar a Itàlia i Anglaterra, gràcies a Harry Belafonte va entrar als Estats Units. Finalment i pel fet que es sentia assetjada per el FBI va traslladar la seva residència a Guinea. Casada amb el trompetista de jazz Hugh Masekela, a causa de la seva lluita contra l'apartheid Miriam Makeba va estar més de 30 anys marginada i censurada pel règim sud-africà i sense poder tornar al seu pais. Aquesta cançó publicada l’any 1967, va ser el gran èxit comercial al nostre de la cantant de color encara que no era un tema festiu, com gairebé totes les cançons de la africana era una cançó molt reivindicativa que aquí ens vem prendra amb aire desenfadat i fins i tot es va crear un ball del "Pata, Pata". La veritat és que a Espanya va ser molt versionada, des de Los Stop a The Finder's i un grapat més de versions. Nosaltres sempre hem pensat que va pasar la censura franquista precisament per aquestes adaptacions. Entre les col·laboracions amb què compta Paul Simon en la gravació del seu millor disc “Graceland” he de destacar-se al trompetista de color Hugh Masekela i la seva dona, l'extraordinària cantant Miriam Makeba. L’àlbum va ser cinc vegades Disc de Platí als Estats Units, superant els 14 milions de còpies venudes a tot el món. L'obra, centrada en ritmes creats mirant el continent negre, és un crit contra l'apartheid de Sud-àfrica i per descomptat, va ser prohibit en aquest país. Miriam Makeba i el seu marit van participar en els dos macro-concerts de Paul Simon celebrats a Harare, Zimbabwe i que van ser filmats l'any 1987 per al vídeo "El Concert d'Àfrica". L'any 2001, Miriam Makeba va ser guardonada amb el premi de la pau Otto Hahn, atorgat per l'Associació Alemanya de l'ONU. L’any 2002 va ser guardonada amb el Polar Music Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.

Juan Peña El Lebrijano y la Orquesta Andalusí de Tánger – El anillo (Chibuli)

Fusió entre ritmes del nord d'Àfrica i el flamenc andalús, en aquesta cançó Juan Peña El Lebrijano ens explica les peripècies d'un enamorat buscant un anell que va perdre la dona que estima en un pou. Qui se'l trobi es casarà amb ella, però les proves i peripècies han de ser molt dures i perilloses ja que en la cançó es parla que uns quants van morir en l'intent de trobar-lo. La jove també l'estima i li demana que no busqui l'anell. Manolo ens recorda que aixó del pou és molt típic del Nort d'Àfrica. Juan Peña, cantaor conegut com El Lebrijano pel fet d'haver nascut en aquesta ciutat l'any 1941, va gravar en diverses ocasions acompanyat per l'Orquestra Andalusí de Tànger, una de les grans agrupacions musicals del Marroc, però també ha  gravat amb Niño Ricardo, Manolo Sanlúcar, Juan Habichuela i molts altres, a més d'haver-ho fet amb Pedro María Peña i David Peña "Dorantes" que són família seva. En aquest tema i al costat de l'Orquestra Andalusí de Tànger recupera les arrels àrabs del flamenc sorgit en la Andalusia d'arrel musulmana. Aquest tema us ho hem extret de l'àlbum "Encuentros" que Joan Peña El Lebrijano va publicar l'any 1983 i que va comptar amb el guitarrista Paco Cepero que va realitzar els arranjaments i creiem que també la producció. El seu últim àlbum fins al moment va ser "Cuando Lebrijano canta se moja el agua" un títol que va dedicar a Gabriel García Márquez com tribut al premi Nobel de literatura, ja que són textos de l'autor colombià els que serveixen de lletres als variats cants que integren aquesta producció.

Manzanita – Fuego en mi sangre

Manzanita en aquesta cançó ens parla de l'amor que sent per una noia a la qual contempla passar pel carrer des de la finestra. És una xiqueta de la qual està molt enamorat, però la seva timideza no li permet dir-li res del que sent per ella i la jove finalment es casa amb un altre. Des del llarga durada "Cuando la noche te envuelve" publicat el 1983, us portem ara aquest tema que no sap perquè, però sempre ha tingut per a Mario un encant especial. Manzanita i ell es vam conèixa al Polvorí, un barri de Barcelona al costat de la Zona Franca, a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos abans de gravar per el seu compte. Manzanita i Mario es vem retrobà a Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i el va entrevistar per Diari de Tarragona. Van dinar junts al Celler del Raïm i després es van fer la foto a la plaça Prim que us pengem al blog. Manzanita ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. José Manuel Ortega Heredia, nevot de Manolo Caracol, va néixer a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín de la Torre un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire particular, una cosa que Mario havia vist fer a finals dels anys seixanta a un amic seu, argentí i també d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell els va presentar. No recorda el seu nom i no és cap conya. Una cosa si recorda, només prenia la guitarra quan estava bastant bolinga.

M-Clan – Los periódicos de mañana

L'any 2001 el grup murcià M-Clan va publicar un disc en directe titulat "Sin enchufe", un "unplugged" com dirien els anglosaxons. D'aquest treball us hem extret aquest tema que va ser un dels singles que es van editar. La veritat, la cançó no deixa en massa bon lloc ni als polítics ni a la premsa en general, encara que tampoc explica el perquè de les seves manifestacions. El disc es va gravar en els Estudis El Álamo, el dia 23 de novembre de 2000 i en aquest àlbum es combinen temes inèdits amb cançons de discos anteriors, tant cançons escrites per ells com versions i entre els temes es poden trobar tants composicions pròpies com versions entre les quals hi ha peces de Rod Stewart i la Steve Miller Band. En aquest moment M-Clan estava integrat per Carlos Tarque (cantant), Ricardo Ruipérez (guitarra i cors), Santiago Campillo  (guitarres), Juan Antonio Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), comptant amb les col·laboracionsde Joan Carles Armero, Luis Prado, Mavi Díaz, Belén Guerra, Gisela Ruiz, Eva Cortés, Momo Cortés, Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio  Montalvo, Eduardo Ortega i Begoña Larrañaga. Poc després de l'enregistrament i abans d'iniciar la gira es van produir desavinences entre Carlos Tarque i Santiago Campillo i finalment aquest últim va deixar el grup. La ruptura va ser traumàtica i va acabar als tribunals dirimint l'ús del nom que finalment sembla ser que va ser per a Carlos Tarque. Actualment només aquest i Ricardo Ruipérez queden de la formació original. M-Clan són una de les millors bandes de rock americà que hem tingut en la música espanyola.

Los periódicos de mañana
(Fragment)

Hay quién dice que puede ser perjudicial,
sin embargo, a mí no me hace mal,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.
No me interesa lo que digan los políticos,
no me creo de la misa, la mitad,
la mentira está escrita
en los periódicos de mañana.

Desnudo al sol,
como en la era del hombre paleolítico,
miro el reloj,
pero hace tiempo que paró.

Se me olvidó
que te gustaría haber
montado una revolución,
hazme el amor,
desnudo al sol.


Neil Diamond – Canta libre

Una de les grans veus que van sorgir a finals dels seixanta als Estats Units va ser el cantant, compositor i actor Neil Diamond. Cançons seves les han cantat des de The Monkees a The Hollies, però tot i que va començar com a compositor, Neil Diamond té una gran carrera com a solista en la qual hem de destacar la banda sonora del film "El cantor de jazz", un remake de la primera pel·lícula sonora de la història del cinema i la va protagonitzar ell mateix. Neil Diamond va néixer el 24 de gener de 1941 a Brooklyn, Nova York. En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix "menjant" el mercat, prova d'això és que el 2005 va aconseguir la posició 47, segons la revista Forbes, dins dels artistes més taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va recaptar més de 73 milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant solista. Per cert, també toca la guitarra, és actor i productor. En aquest tema que estem escoltan ara a Troba – Dors, és barreja castellà i anglès i Sabeu una cosa? no el parla malament si bé hi ha moments en els que et preguntes Qué està dient aquest xicot? Aquesta cançó es trobava en el seu àlbum "Moods" que va publicar Neil Diamond l'any 1972 i en què el tema estrella va ser "Song, Song, Blue" una de les cançons més conegudes de la seva amplia carrera, encara que nosaltres us la hem extret d'un doble disc en directe, el “Hot August Night” que va publicar Neil Diamond el 24 d’agosto, també del 1972. La cançó com us podeu imaginar ens parla de llibertat i l’igualtat de drets.

Daniel Magal – Cara de gitana

Aquesta bella cançó d’amor es tota una referència quan parlem de la carrera musical del cantant i compositor l'argentí Daniel Magal, va ser el seu primer número U al nostre país, encara que estem referint-nos a emissores de ràdio-fórmula i tots sabem com funciona això, si pagues sones i si no pagues és perquè no has de ser bo i no et posen. Daniel Magal, un dels Amics de Troba – Dors des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, va començar interpretant música folklòrica del seu país, però arran de realitzar el servei militar, va prendre la seva guitarra i va començar a passejar-se per garitos de Buenos Aires. Al cap d'uns anys Daniel Magal entra a formar part del grup Guatambó, en un viatge a la seva província, com a teclista primer i més tard com a guitarrista i va ser coautor d'alguns temes que van gravar. L'any 1977 li ofereixen la possibilitat de gravar com a solista i Daniel Magal fitxa per CBS i grava els seus quatre primers temes “Cara de Gitana”, “Dónde andarás amor”, “Esa canción que dejó de cantar” i “Fue mas fácil despedirme que olvidarte”. Però a Espanya aquesta cançó es va publicar com a single. De fet al nostre país no ha tornat a obtenir un altre hit igual, encara que Daniel Magal segueix en actiu a la seva Argentina.

Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls glaucs

Aquesta bella cançó d’amor és possiblement la millor en la carrera de Glaucs, un grup català convertit avui en banda de culte i referent musical. Glaucs estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí, nebot de Pere Bardagí i fillol de Joan Manuel Serrat que precisament col·labora en aquesta peça cantada a duet por Serrat i Jofre. Aquesta fet, tot i l’orgull de estar parentat amb gent d’aquest nivell, també ha estat una càrrega per Jofre. Glaucs es van formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van fer dir Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra, sent substituït per Alex Rexach i després el canvi seria el baixista José Luís Vadillo substituït per Miquel Sospedra. Glaucs es van dissoldre l’any 2003. Publicaren quatre discos, un d'ells en directe i d’ell us he tret aquesta cançó que escoltam ara a Troba - Dors i que també va ser gravada en duet cantan-la Joan Manuel Serrat i Jofre Bardagí. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina i es va incloure per primera vegada al seu disc de debut “Glaucs”, publicat per RCA-BMG Ariola l’any 1996 i es va editar en format CD-single al novembre del mateix any. Jofre ha gravat en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”. Després de la dissolució de Glaucs, el grup ha fet algunes actuacions puntuals, com el concert del desembre de 2006 a la Sala Mariscal de L'Estartit, on havien fet els primers concerts en els seus inicis, un concert a L'Auditori de Barcelona el 21 de febrer del 2008 i l’acústic que van fer l'any 2010 a Manresa.

Carlos Lyra & Paul Winter – Maria Ninguem

Aquest és la primera composició del cantautor brasileiro Carlos Lyra, escrita l’any 1956, també es diu que era la cançó preferida de Jacqueline Kennedy que demanava a tots els que actuaven per al president a la Casa Blanca que interpretessin “Maria nobody”, de fet en aquest muntatge que hem fet escoltarem a Carlos Lyra explicant-ho en directe. Presentació i cançó són de discos diferents. La cançó ens parla que hi ha moltes dones que es diuen Maria, però la seva, aquella Maria Qualsevol, només Maria, és única. Sempre s'ha afirmat que el cantant, guitarra i compositor brasileiro Carlos Lyra és l'autèntic creador de la bossa nova, al costat de Roberto Menescal. De nom complet Carlos Eduardo Lyra Barbosa, va néixer a Rio de Janeiro l'11 de maig de 1939. Aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara en el programa Troba – Dors és una de les seves millors cançons i en castellà va ser versionada pel recordat amic Luis Aguilé que la va titular “María no más”. Carlos Lyra (a la foto) també es l’autor de "Coisa Mais Linda", tot un clàssic de la bossa. Pel que fa alm saxofonista nord americà Paul Winter que l'acompanya en aquesta gravació de l’any 1964, us direm que va néixer el 31 d'agost de 1939 a Altoona, Pennsylvania, és blanc i ha guanyat sis Grammy. És un gran saxofonista de jazz i aquesta cançó es va incloure en el seu disc "The Sound of Ipanema" gravat al Brasil l’any 1964.
El saxofonista nord americà Paul Winter

Gilbert Becaud – Nathalie

Des de un disc de grans èxits en espanyol que Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us portem aquesta cançó que ens parla d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre aquest i la seva jove guia, després de prendre una copa al Cafè Putskin i parlar sobre la Revolució d'Octubre. Finalment el noi ha de tornar a París i ella li promet que el visitarà i llavors ell serà el seu guia. Una cosa que no era precisament fàcil a la Rússia Comunista. La veritat és que el pare de Mario sempre deia que "Als Estats Units tenien fronteres perquè no entrés la gent i a Rússia les fronteres eran perquè no s'escapessin". El francés Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument inclinat i Gilbert Becaud podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et maintenant”. Gilbert Becaud va néixa a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien El Senyor dels 100.000 volts.

Mecano – Cruz de Navajas

“Cruz de navajas”, cançó amb la que conclourem per avui Troba – Dors, va ser el segon single extret de l'àlbum "Entre el cielo y el suelo", un dels seus millors treballs i el primer on el grup Mecano deixen ja de mostrar-se com una banda per adolescents i mostren una faceta molt més adulta que els va consolidar i que va representar també el seu debut per al segell BMG-Ariola quan CBS se'ls va treure de sobre en considerar que Mecano estaven cremats, tot uns lumbreras. És una cançó composta per José María Cano i basant-se en un fet real que va succeir a Madrid quan l'esposa i l'amant d'aquesta, van assassinar a Mario Postigo. La mort i robatori inicialment es va atribuir a uns drogoaddictes, però finalment es va descobrir la veritat. Inicialment “Cruz de navajas” havia de cantar-la Isabel Pantoja, però aquesta la va rebutjar, no li va agradar, una altra lumbreras. El single es va posar a la venda el 28 de juliol de 1986 amb "Las cosas pares" a la cara B. És una de les millors cançons de Mecano, un trio integrat per José María Cano, el seu germà Nacho Cano i Ana Torroja. "Cruz de navajas" va ser adaptada i gravada en italià amb el títol "Croce di lame" i inclosa en l'àlbum "Figlio della Luna" que es va publicar a Itàlia, és clar.

Baixem per avui la persiana de Troba – Dors, us deixem amb la bona companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, per tant fotem el camp.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen