Ara que el temps ja
acompanya, sota el sol de l'incipient estiu que s'acosta a passos de gegant,
podem recostarnos en el silló i contemplar el mar, la platja, el blau del cel i
algun núvol que amb les seves etèries i canviants formes, dona un toc de lenta animació
al nostre entorn. Tot sembla propens i estar consensuat per deixar-nos somiar i
oblidar els problemes quotidians, però la vida segueix estant aquí, al nostre
voltant. Mai hem d'aixecar els peus de terra, per molt agradable que sigui
somiar, hem de viure la realitat, aquesta de la qual mai podem evadir-nos. Ara
i des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Troba – Dors, nosaltres
que som Botiguers de Somnis, envoltats de paraules i música, obrirem avui la
botigueta escoltan una cançó que ens parla de l'home que toca la pandereta, un
modest instrument que dins del món musical sempre ha tingut la seva
importància, encara que, com sol passar, no ho reconeguem en masses ocasions.
Aixequem la persiana
Txarango – Mr Tambourine
man
Aquesta cançó amb la que obrirem avui Troba – Dors va ser el gran èxit en la carrera del grup nord americà The Byrds, però es tractava d'una composició de Bob Dylan i avui en dia és una de les cançons claus de la música del segle XX. S'han fet incomtables versions del tema i de tots els estils. Aquesta que ens porten el grup vocal espanyol Txarango és bona i mereixia ser escoltada al programa. En alguna ocasió us hem parlat dels Txarango i d'aquest àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home, de fet ja haviem escoltat alguna canç del disc al programa. Txarango eren una banda amb molt bones veus: Ana Bejarano, José Ipiña i Roberto Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio
i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia
militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada
en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony
Low, Luis Dulzaides, José Morato i Víctor Reyes que també va realitzar els
arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del
mateix nom que va sorgir a Barcelona fa uns anys i que realitzen rock en
català i que peten molt bé, però no ens demaneu rés d’ells ja que no tenim cap
dels seus discos. Ala foto Mario Prades amb Ana Bejarano. Per cert, la tradució en les adaptacions que s’han fet aquí
al país, com comprobareu, no te rés a veure amb la lletra original escrita per el Jueu Erramt.
Mr
Tambourine man (Bob Dylan)
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción.
No tengo sueño y no voy a
ninguna parte.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción.
En el cascabeleo de la
mañana te seguiré.
Aunque sé que el imperio
de la tarde ha vuelto a
convertirse en arena,
se ha desvanecido entre
mis manos.
Me ha dejado a ciegas, de
pie, pero sin dormirme aún.
Mi abatimiento me
asombra, estoy plantado en mis zapatos,
no hay nadie a quien
tenga que ver
y la antigua y vacía
calle está demasiado muerta para soñar.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción,
no tengo sueño y no voy a
ninguna parte.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción,
en el cascabeleo de la
mañana te seguiré.
Dame una vuelta en el
torbellino de tu nave mágica.
Me han despojado de mis
sentidos, mis manos no sienten al apretar.
Los dedos de mis pies
demasiado entumecidos para caminar,
esperan solo a las suelas
de mis botas
para empezar a vagar.
Estoy listo para ir a
cualquier lugar,
estoy listo para
desvanecerme
en mi propio desfile,
lanza el hechizo de tu baile hacia mí,
Prometo seguir bajo él.
Hey! Mr. Tambourine Man,
tócame una canción.
No tengo sueño y no voy a
ninguna parte.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción
En el cascabeleo de la
mañana te seguiré.
Aunque puedas oír la
risa, girando,
balanceándose locamente a
través del sol,
No está dirigida a nadie,
simplemente escapa a la carrera
y, excepto el cielo, no
hay ningún cercado a la vista.
Y si oyes rastros
borrosos de un saltarín carrete de poesía,
a tiempo con tu
pandereta,
no hay más que un
harapiento payaso ahí detrás,
yo no le prestaría
atención,
no es más que una sombra
lo que él persigue.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción.
No tengo sueño y no voy a
ninguna parte.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción
En el cascabeleo de la
mañana te seguiré.
Después hazme desaparecer
a través de los anillos
de humo de mi mente,
hasta las neblinosas
ruinas del tiempo,
más allá de las hojas
congeladas,
los embrujados, asustados
árboles,
fuera, a la playa
ventosa.
Lejos del estrafalario
alcance de la loca tristeza.
Si, a bailar bajo el
cielo de diamante,
moviendo libremente una
mano.
Silueteado por el mar,
rodeado por las arenas del circo,
Con todos los recuerdos
y el destino llevado a la
profundidad, bajo las olas.
Déjame olvidarme del hoy,
hasta mañana.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción.
No tengo sueño y no voy a
ninguna parte.
Hey! Mr.
Tambourine Man, tócame una canción.
En el cascabeleo de la
mañana te seguiré.
Antonio Vega – El sitio
de mi recreo
Aquest tema, inclòs en
l'àlbum recopilatori "Antes de nacer", editat l'any 2012, però també
va donar títol a un altre recopilatori de 1992 i és una de les millors
composicions d'Antonio Vega, el que va ser ànima mater del grup Nacha Pop que
primer es van fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que està
considerada Millor Cançó del Pop Espanyol dels 80, us parlem de "La Chica de ayer" que fins
i tot ha arribat a ser versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup
Gigolo Aunts. Ara a Troba - Dors us portem a aquest cantautor urbà sorgit de la
movida madrileña que sempre va saber utilitzar magistralment les paraules.
Guitarra, cantant i compositor, Antonio Vega va néixer a Madrid el 16 de 
desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en solitari,
encara que després va tenir greus problemes de salut. Vam poder comprovar el
seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de
morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una banda patètic, per altra era molt trist
comprovar el declivi d'aquesta gran estrella del rock espanyol. Finalment Antonio Vega va
morir a Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps
un càncer de pulmó, el 12 de maig de 2009. Val a dir que Antonio Vega avtualment està
considerat un dels compositors fonamentals i més importants del pop espanyol des de l'arribada
de la democràcia.
El sitio de mi recreo
(Antonio Vega)
Dónde nos llevó la
imaginación,
dónde con los ojos
cerrados
se divisan infinitos
campos.
Dónde se creó la primera
luz,
junto a la semilla de
cielo azul.
Volveré a ese lugar donde
nací.
De sol, espiga y deseo
son sus manos en mi pelo,
de nieve, huracán y
abismos,
el sitio de mi recreo.
Viento que a su murmullo
parece hablar
mueve el mundo con
gracia, la ves bailar
y con él, el escenario de
mi hogar.
Mar, bandeja de plata,
mar infernal,
es su temperamento
natural,
poco o nada cuesta ser
uno más.
De sol, espiga y deseo...
Silencio, brisa y cordura
dan aliento a mi locura,
hay nieve, hay fuego, hay
deseo,
ahí donde
me recreo.
The White
Buffalo – The House of the Rising Sun
Cada país té els seus propis modismes i frases fetes i voler traduir-los en la majoria dels casos converteixen el resultat en un conglomerat de paraules que no té cap sentit. És el cas del títol d'aquesta cançó, el significat és simple "La casa del sol naixent" és una expressió que es fa servir als Estats Units per referir-se a la presó, l'equivalent al "Trullo" o "El Talego" espanyol. Sorgit al
sud dels Estats Units, us portem ara a Troba - Dors a The White Buffalo que
realitzen una extraordinària versió d'aquest tema que va brollar des del folk
americà per, gràcies a Alan Price al capdavant dels britànics The Animals,
convertir-se en tot un estàndard del rock i el blues. The White Buffalo, un grup al voltant del cantant
Jack Smith, ens fan una versió destacable del tema en el qual sense perdre
l'aire R & B que li van imprimir els anglesos, posseeix ara també aquelles
connotacions folk dels seus orígens. Aquest tema es va incloure en la banda
sonora de la sèrie de televisió "Sons of Anarchy", molt popular als
Estats Units, però pràcticament desconeguda a Espanya i que anava sobre una associació 
de moteros. S'han realitzat 79 capítols en 6 temporades, iniciant-se l'any 2003
i creiem que encara s'emet. La veritat és que The White Buffalo, dels quals poc us podem dir, són
una banda de rock sureny, però amb tocs de rock molt canyer i influències folk
i country. Jack Smith va néixer a
Oregon, però es va criar a Califòrnia. Això li va donar influències molt
variades musicalment parlant. The White Buffalo van debutar l'any 2002 amb
l'àlbum "Hogtied Like a Rodeo", un disc molt pobre de so que va ser
regravat l'any 2008 i tornat a editar-se re titulat ara "Hogtied
Revisited". Per
cert, entre els músics que l'acompanyen trobem a Matt Lynott (bateria) i Tommy
Andrews (baix). La lletra tampoc té molt a veure amb la traducció que es va fer de la cançó en castellà o català. 
El cantant, guitarra i compositor Jack Smith
The House
of the Rising Sun (Tradicional)
Hay una casa en Nueva
Orleans,
la llaman "La casa
del Sol Naciente",
y ha sido la ruina de
muchos pobres chicos.
Dios sabe que yo soy uno
de ellos.
Mi madre era sastre,
ella cosió mis nuevos
pantalones vaqueros,
mi padre era un jugador y
el juego fue su perdición,
ahí abajo en Nueva Orleans.
Ahora, lo único que
necesita un jugador,
es una maleta y el
maletero (de un coche).
Y el único momento en que
está satisfecho
es cuando está en plena
borrachera.
Oh madre, di a tus hijos,
que no hagan lo que yo he
hecho,
gastar sus vidas en
pecado y miseria,
en la casa del sol
naciente
Bueno, tengo un pie en el
andén,
el otro pie en el tren.
Voy de vuelta a Nueva
Orleans,
a ponerme esa bola y esa
cadena (de preso).
Hay una casa en Nueva
Orleans,
la llaman "La casa
del Sol Naciente",
y ha sido la ruina de
muchos pobres muchachos.
Oh Dios, sé que yo soy
uno de ellos.
Víctor Manuel – Solo
pienso en ti
Ja fa un munt de
programes i escoltant el cantautor Víctor Manuel, Quimet va esmentar aquesta
cançó dient que és una de les lletres de l'asturià que a ell més li agrada i
Mario ho va recordar l'altre dia, per tant ara anem a escoltar-la a Troba -
Dors per compartir aquesta extraordinària i entendridora lletra amb tots vosaltres, amb totes
vosaltres. Peró farem una mica d'historia allunyada de la cançó. Fa tres o quatre anys, vam veure a Antena 3 TV un reportatge
d'investigació molt interessant, centrat en el SGAE i els tripijocs i
xanxullos de la "entitat gestora", clar que dies més tard es va
saber també l'ús de las targetas de crèdit que havien fet la cúpula de
l'entitat i els estralls en les arques del SGAE, a més d'usar-les per pagar
vacances familiars al Carib, Nova York i altres llocs, havien arribat a comprar
fins i tot calçotets i roba interior de senyora, sembla ser que “de luxe”. En
aquell reportatge ens va resultar patètic escoltar i veure a Caco Senante
pretenent tirar pilotes fora en referir-se a les activitats del seu mentor,
Teddy Bautista, fins al punt que no volia identificar ni el seu despatx quan
les càmeres van passar per davant i al·legant que la junta havia 
signat sempre
tot sense mirar el que estaven signant. Un altre que la veritat, va resultar
així mateix patètic, va ser Víctor Manuel pretenent al·legar ingnoracia de tot,
una mica o un molt. Dir aixó, ara escoltem a Víctor Manuel en una de les seves millors
cançons, amb una bona lletra que tracta de les relacions sentimentals entre
disminuïts psíquics i físics. Dins de la seva romàntica visió, la lletra és
molt dura pel que no diu precisament. El tema es va incloure en el seu LP “Soy
un corazón tendido al sol” de 1979. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí,
7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista, considerat
amb la seva dona Ana Belén com un dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola.
És clar que en el seu segon o tercer single, editat l’any 1966 per Belter, va
incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a
qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco
Franco Bahamonte, aquell dictador de nefast record i al que van dir-li
"Caudillo de España por la gracia de Dios". Toma Ya! És clar que
durant uns quants anys negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va
haver de reconèixa que era ell.
Solo pienso en ti (Víctor
Manuel San José)
Ella fue a nacer
en una fría sala de
hospital
cuando vio la luz
su frente se quebró como
el cristal,
porque entre sus dedos a
su padre
como un pez se le
escurrió,
Hace un mes cumplió los
veintiséis.
Solo pienso en ti.
Hey, sólo pienso en ti.
Juntos de la mano, se les
ve por el jardín,
no puede haber nadie en
este mundo tan feliz.
Sólo pienso en ti.
Él nació de pie,
le fueron a parir entre
algodón.
Su padre pensó
que aquello era un
castigo del señor.
Le buscó un lugar para
olvidarlo
y siendo niño le internó.
Pronto cumplirá los
treinta y tres.
Sólo pienso en ti.
Hey, sólo pienso en ti.
Juntos de la mano, se les
ve por el jardín.
No puede haber nadie en
este mundo tan feliz.
Sólo pienso en ti.
En el comedor
les sientan separados a
comer.
Si se miran bien
les corren mil hormigas
por los pies.
Ella le regala alguna
flor
y él le dibuja en un
papel
algo parecido a un
corazón
Sólo pienso en ti.
Hey, sólo pienso en ti.
Juntos de la mano, se les
ve por el jardín.
No puede haber nadie en
este mundo tan feliz.
Sólo pienso en ti.
Braulio – La cerillera
La temática de “La
cerillera” ens parla de fracàs, de decepció i glòries passades. De la gent que
segueix vivint en el passat, dels seus propis records, rememorant èpoques per a
ells glorioses, aquells cinc minuts de glòria que van quedar enrere. La venedora
de llumins, sumida en el rierol, explica a aquells que vulguin escoltar-la que
ella va ser una dona de gran bellesa i poder social, una Madame d'alt
estànding, com diríem ara i per la seva casa de cites, en la qual “no entrava
qualsevol”, passava el millor de la societat, entre ells "Un con levita, un diputado con
chistera, un juez famoso y hasta un cura calavera". Però durant la Guerra va servir als dos
bàndols i allò li va passar factura finalment. Braulio es va fer molt popular
quan va participar per primera vegada al festival de la Canción Española
de Benidorm de 1973 amb la cançó "Déjalo volver", preciosa i amb una
gran lletra, per cert. El cas és que, segons es va dir, el Festival estava
"cremaet" ja que no participaven en ell artistes consolidats i els
organitzadors van pactar amb EMI la participació de Dyango que va interpretar
"Si jo fuera él", a canvi 
havia de guanyar i va guanyar. La crítica i
el públic va rugir a l'uníson cridant alló de "tongo" i donant per
guanyador a Braulio, però el canari va quedar en segon lloc malgrat l'escàndol,
clar que com a compensació, suposem, en la següent edició també va participar i
aquest cop si va guanyar, tot i que aquella vegada, possiblement havia cançons millors que la
seva. De fet va tornar a participar l’any 1981. Dyango va dir-li una vegada a
Mario que aixó de que el festival hagués estat arreglat o no, era una cosa que
ell ignorava, no se li va consultar en cap moment i ell volie pensar que no.
Braulio Antonio García Bautista va néixer a Santa Maria de Guia, Gran Canària,
l’any 1946. Va ser un dels grans solistes dels 70 i la dècada posterior i ja en
els vuitanta es va traslladar a Miami, amb una brillant carrera en l'àrea
llatina dels Estats Units, i l'Amèrica de parla hispana, encara que ens sembla
que va tornar a Espanya, però no estem segurs d'això.
La cerillera (Braulio)
Arropada con despojos
sólo se le ven los ojos
a la vieja cerillera.
Dicen que es medio
alcahueta
y que por unas pesetas
te hará saber cuanto que
quieras.
Con su voz aguardentosa
te contará que fue
hermosa
y que ejerció de ramera
y que su casa de citas
fue de lo más exquisita
que allí no entraba
cualquiera,
pues pasaba de visita
un ministro de levita
con monóculo y chistera
y un magistrado famoso
y un diputado rumboso
y hasta un cura calavera.
La cerillera, reina de la
noche
del viento y la escarcha
vieja compañera.
La cerillera que aguanta
el reproche
del frío pellejo de sus
posaderas.
Arropada con despojos
sólo se le ven los ojos
a la vieja cerillera.
Pasó la guerra temblando
porque sirvió a los dos
bandos
en su brillante carrera.
Y al acabar la contienda
perdió favores y hacienda
por no entender de
banderas.
Tuvo una casa de citas
elegante y discretita
donde no entraba
cualquiera
pues pasaba de visita
un ministro de levita
con monóculo y chistera
y un magistrado famoso
y un diputado rumboso
y hasta un cura calavera.
La cerillera, reina de la
noche
del viento y la escarcha
vieja compañera
La cerillera que aguanta
el reproche
del frío pellejo de sus
posaderas.
Toni Xuclà i Gerard
Quintana – I si…?
La cançó es parla de les
coses que podrien passar si... Ara escoltarem al guitarrista català Antoni
Xuclà Galindo que va néixer a Barcelona l'any 1955, és conegut artísticament
com Toni Xuclà. Aquest tema que us hem preparat donava títol a un CD que es va
publicar l'any 1999 a
través de Música Global, però curiosament no consta en la seva discografia
publicada al Wikipedia, però si a la de la seva pròpia pàgina web. Toni Xuclà
és un dels més prestigiosos guitarristes del panorama català actual i aquest CD
s'obre amb la versió instrumental d'aquest tema, encara que nosaltres us hem
seleccionat la que s'inclou al final, tancant el CD que compta amb la veu de
Gerard Quintana i en aquesta cançó també intervenen, a més del guitarrista,
compositor i productor Toni Xuclà, Juanjo Muñóz de Gossos a la guitarra
acústica, Víctor Uris “Harmònica Coixa” a l'harmònica, Jordi 
Ruiz al baix,
Santá Salas a les percussions i Oswaldo Noa a la bateria. És clar que en el CD
van col·laborar altres històrics de la música a Catalunya com Carles Benavent,
Chris Juanico, Toti Soler, Xavier Ibáñez i Germán Díaz. Toni Xuclà ha publicat
sis àlbums en solitari i l'any 2000 va formar amb Chris Juanico i Juanjo Muñoz
el grup Menaix a Truà que el 23 de febrer del 2013 van actuar al Casino de Constantí
i també forma part de Taima Tesao. Ha produït treballs de Ginesa Ortega, Gema
4, Maria Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra, Ovidi Montllor, Pau Alabajos,
Ivette Nadal i Turnez i Sesé. Ha col·laborat amb Ja t’ho Diré, Georges
Moustaky, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato Pérez, Shuarma,
Patriarcas de la Rumba
i Maria del Mar Bonet, entre molts altres. A la foto Toni Xuclà amb l'actriu Angels Gunyalons.
Sting – Ellas danzan
solas
Ara a Troba - Dors
escoltarem a Sting cantant en castellà aquest gran tema que va dedicar a les
Madres de Mayo argentines i xilenes que el britànic va titular "Ellas
danzan solas", on explica les desaparicions i parla de la solitud de
aquelles mares buscan els seus fills, marits, pares. El seu veritable nom és
Gordon Matthew Thomas Sumner, però es conegut artísticament com Sting i va
néixer el 2 d'octubre de 1951. Va formar part del mític grup Police com a
baixista i cantant i posseeix una important carrera en solitari, encara que
periòdicament reversiona èxits de Police. Hi ha que mimà la mamella mentre es
pugui anar treient-li suc. El vem descobrir realment en la seva faceta d'actor
quan participà en "Quadrophenia", una història de rockers i mods amb
música de The Who. La veritat és que com a actor ha treballat en molts films, encara que nosaltres ens quedem amb "Stormy Monday", una pel·lícula
de cinema negre que també van protagonitzar Melanie Griffith i Tommy Lee Jones,
de l’any 1988 (la foto es d'aquell film) i "Dune". Aquest tema es trobava en el LP "Nada 
como el Sol" de l’any 1988 i que era la versió castellà / portuguesa força
reduïda del LP "... Nothing
Like the Sun" editat l'any abans. L'acompanyen als cors Dolette McDonald,
Janice Pendarvis, Renee Geyer i Vesta Williams, a la bateria es troben Andy
Newmark, Manu Katcha i Kenwood Dennard, comptant amb Kenny Kirkland als pianos,
Mino Cinelu a la percussió i sintetitzadors, Eric Clapton, Fareed Haque, Mark
Knopfler, Hiram Bullock i el propi Sting a les guitarres, Mark Egan al baix i la Gil Evans And His
Orchestra. Suposem que a Pinochet es
una de les cançons que no l’hi feian cap gracia.
Ellas danzan solas
(Sting)
¿Por que están aquí,
danzando solas?
¿Por que hay tristeza en
sus miradas?
Hay soldados también,
ignoran su dolor
porque desprecian el
amor.
Danzan con los muertos
Los que ya no están
Amores invisibles
No dejan de danzar
Danzan con sus padres
Sus niños también
y con sus esposos
En soledad, en soledad
Yo las vi, en silencio
gritar.
No hay otra manera de
protestar.
Si dijeran algo mas,
solo un poco mas,
otra mujer seria
torturada.
Con seguridad
Danzan con los muertos
Los que ya no están
Amores invisibles
No dejan de danzar
Danzan con sus padres
Sus niños también
y con sus esposos
En soledad, en soledad
Un día danzaremos
Sobre sus tumbas, libres
Un día cantaremos
al danzar.
Un día danzaremos
Sobre sus tumbas, libres.
Un día cantaremos
al danzar
Ellas danzan con los
desaparecidos
Danzan con los muertos
Danzan con amores
invisibles
Con silenciosa angustia
Danzan con sus padres.
Con sus hijos.
Con sus esposos.
Ellas danzan solas.
Danzan solas
Hey Mr Pinochet
su siembra huele mal
y ese dinero que recibe,
pronto se terminará.
No podrá comprar mas
armas.
ni a sus verdugos pagar.
Imagine a su madre
Danzando siempre en
soledad
Danzan con los muertos
Los que ya no están
Amores invisibles
No dejan de danzar
Danzan con sus padres
Sus niños también
Y con sus esposos
En soledad, en soledad
Armando y el Expreso de
Bohemia – El tren de la bruja
començar l'any 1995 anomenant-se
només Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia
el tema "Aluminosis en el corazón", una cançó que precisament va ser
regravada i recuperada en aquest CD. En aquest enregistrament Armando y el
Expreso de Bohemia són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez (cors),
Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau
(bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe
Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac
Ruíz (percusions) i pensem que ens deixem algun. Els cors en aquest tema ho fan
les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.
Conclou per avui Troba –
Dors, però us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa, nosaltres marxem envoltats de paraules i
música per retrobarnos de nou la propera setmana. Som Quimet Curull i Mario
Prades, i com som Botiguers de somnis, ara baixem la persiana. A reveure.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario