Amb l'atrafegament de la
civilització actual, en masses ocasions oblidem termes que avui molts
consideren retrògrads, antiquats, símbols d'un passat ja llunyà, desplaçat per
la "modernitat" i el comerç, com són l'honor, el deure, la paraula
d'un home o d'una dona. Quan escoltem "paraula d'honor", rellisca per
sobre nostre com gotes de pluja que ens mullen, però ja s'assecaran després.
Potser ens hauríem de preguntar On és el veritable valor de l'ésser humà? Què
els queda als homes si no saben fer honor a la seva paraula? Amb aquestes
qüestions sobre la taula i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten
Troba – Dors, nosaltres que som Botiguers de Somnis, envoltats de paraules i
música, obrirem avui la botigueta escoltan una cançó que ens parla d'abandonar
la pàtria, deixar enrere els nostres propis valors i marxar lluny, ens parla
d'emigrar.
Aixequem la persiana
Alicia y Nubes Grises –
L’Emigrant
Aquest tema que molts
encara recordaran en la gran versió que va realitzar Emili Vendrell, es va
incloure a un single de Alicia y Nubes Grises i "L'emigrant", un dels
temas populars més conegut de la música feta a Catalunya, era música d'Amadeu
Vives i lletra de Jacint Verdaguer, Mossen Cinto. Es tractava originalment
d'una obra escrita per a l'Orfeó Català que la va estrenar el 8 d'abril de
1894. Amb el pas dels anys la cançó es va convertir en un cant de nostàlgia per
a tots aquells exiliats que a causa de l'incivil guerra van haver d'abandonar
la seva Catalunya natal i emigrar a terres estrangeres. Avui representa tot un
símbol de la nostra identitat. La música la va escriure Amadeu Vives al seu pis
del carrer Aragó, a Barcelona, feia pocs mesos que havia mort la seva mare i
això va influir en el toc de nostàlgia que ofereix. La presentació d’aquest
disc de Alicia y Nubes Grises es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel
Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó
principal del single i en l'altra cara incloïen el que 
antigament es deia
"un pupurri" i que avui s'anomena meddley, en aquest cas de dos
temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a
Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les
emissores no van voler programar un tema en català. Aquesta versió, molt modernitzada, comença mantenint la idea musical original, però després
adquireix tons de rock simfònic. Amparo Granados (ala foto de joveneta), manresana, dient-se
artísticament Alícia i de la qual es deia que era néta del compositor Enrique
Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va
començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i
també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i
Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al
qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa
Laminados y Muelles, SA Mario treballava llavors de cap de magatzem a Transfer,
que fabricaven els aspiradors Tornado i els TR.. El primer senzill d'Alicia y
Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per
EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho
va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era
abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises
i van treure els seus hits més importants com "Marinero" o
"Solitario", de fet va tindre dues noies
L’Emigrant (Mossen Cinto)
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de
ma infantessa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al
cels suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i
caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic
plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
On trobaré tos sanitosos
climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai! On
trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de
Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells
de la corona
que et posà Déu.
Adéu, germans; adéu-siau,
mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau
ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que
me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!
tornau-me a terra
que hi vull morir!
Rosa León – Palabras para
Julia
Ara us hem seleccionat
per escoltar a Troba - Dors aquest tema "Palabras para Julia", un
poema de José Agustín Goytisolo que havia escrit per a la seva filla Júlia
quan aquesta va néixer i que havia musicat i gravat Paco Ibáñez. Ens la porta
una de les cantautoras més populars a l'Espanya dels setanta i la dècada
següent, Rosa León que també creiem recordar va ser diputada o senadora pel
PSOE. Amb el seu aspecte de noia ingènua i romàntica va vèncer en moltes
ocasions la dictadura d'aquella fèrria censura que atabalava el món de la música,
el cinema i la literatura. De fet recordareu que la temporada passada vam
escoltar "Al alba" a càrrec seu i que va ser una cançó que Luis
Eduardo Aute va escriure, però no va tenir bemols de gravar-la ell i que avui
forma part de la història musical de la transició. Quan acabava l'estiu de 1975
van ser condemnats per un tribunal militar a la pena de mort, tres membres del
FRAP i dos d'ETA. 
mobilitzar-se en contra d'aquestes anunciades execucions,
fins i tot el propi Papa des del Vaticà va escriure el dictador demanant-li l'indult, però Franco tenint
l'indult sobre la taula, es va negar a signar-lo segant amb la seva
intransigent actitud aquelles vides humanes que ara creiem recordar que
realment eren cinc. La matinada del 27 de setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i
Burgos van morir afusellats José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i
Ramón García Sanz del FRAP i Juan Paredes Manot "Txiki" i Ángel
Otaegui d'ETA. Hem de tenir en compte que ETA en aquella època no era el que
avui malauradament és, una banda terrorista, al costat del FRAP i Terra Lliure
eren gent que lluitava contra la dictadura. Aquells van ser els últims
afusellaments de la dictadura franquista. Rosa León va néixer a Madrid el 4 de
setembre de 1951. Aquesta cançó es va incloure a l'àlbum "Cuenta
conmigo". Per cert, la
Julia d’en Goytisolo creiem que també va militar al PSOE.
Palabras para Julia (José
Agustín Goytisolo)
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te
empuja
como un aullido
interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los
hombres
que llorar ante el muro
ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o
sola
tal vez querrás no haber
nacido.
Yo sé muy bien que te
dirán
que la vida no tiene
objeto
que es un asunto
desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo
escribí
pensando en ti como ahora
pienso.
La vida es bella, ya
verás
como a pesar de los
pesares
tendrás amigos, tendrás
amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en
uno
son como polvo, no son
nada.
Pero yo cuando te hablo a
ti
cuando te escribo estas
palabras
pienso también en otra
gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia
vida
tu dignidad es la de
todos.
Otros esperan que
resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus
canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo
escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te
apartes
junto al camino, nunca
digas
no puedo más y aquí me
quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los
pesares
tendrás amor, tendrás
amigos.
Por lo demás no hay
elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú
comprende
que yo aún estoy en el
camino.
Y siempre siempre
acuérdate
de lo que un día yo
escribí
pensando en ti como ahora
pienso.
The Charlie Daniels Band – Devil went down goes to Georgia
Aquesta cançó ens parla
que el Diable ha baixat a l'Estat de Geòrgia i realitza una aposta amb un jove
violinista, Tot un virtuós del seu instrument, Van a tocar un contra l'altre en
un dramàtic concurs sense igual. Qui millor toqui serà el guanyador. El jove
obtindrà un violí d'or, però si guanya el Diable es durà l'ànima del seu
oponent a l’Infern, comdenada per tota l’eternitat. La cançó es va publicar en
single el 21 de maig de 1979 i va aconseguir la tercera posició en les llistes
de l'any del Billboard i la primera a les de country, aconseguint el lloc 30 en
les de pop i va ser Disc de Platí. A Anglaterra va aconseguir el lloc 14. De
ben segur, aquest és el tema més conegut en la carrera de la Charlie Daniels
Band, una bona banda de rock sureny que el van incloure en el seu àlbum 
"Million Mile Reflections" que es va publicar el 20 d'abril de 1979.
Al disc també es trobava "Reflections" que era una cançó tribut als
recordats Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant, de fet Charlie Daniels
va dedicar l'àlbum a la memòria de Van Zant que havia mort a l'octubre de 1977,
un parell d'anys abans. En aquest enregistrament la Charlie Daniels
Band està integrada pel seu líder, el cantant, violinista, guitarra i
compositor Charlie Daniels, un home fàcil de reconèixer amb la seva barba, avui
blanca pel pas dels anys, el seu barret de cowboy o gorra de beisbol i la seva
panxeta de bon vivant, al costat de Tom Crain (guitarra i veu), Taz DiGregorio
(teclats i cors), Fred Edwards (bateria i percussió), James W. Marshall
(bateria i percussió) i Charles Hayward (baix), van col·laborar els Lea Jane
Singers als cors i Terry Mead a la trompeta, encarregant-se Bergen White dels
arranjaments de corda.
Devil went
down goes to Georgia (Charlie Daniels)
El diablo bajó a Georgia
Fue buscando un alma para
robar
Él estaba en un aprieto
Porque fue por Georgia
y buscó a un chico para
hacer un trato
Cuando llegó a este joven
tocaba un violín y lo
hacía muy bien.
Y el diablo se colocó
en el tocón de un nogal
y dijo niño déjame
decirte algo.
Supongo que no lo sabes
pero soy un buen músico
de violín
Y si me prestas atención
y te atreves a tomar el tuyo,
voy a hacer una apuesta
contigo.
Ahora tienes para tocar
un buen violín, chico
Pero el diablo lo sabe
todo.
Apuesto un violín de oro
en contra de tu alma.
Porque creo que soy mejor
que tú
El muchacho le dice: mi
nombre es Johnny
y podría ser un pecado
Pero voy a tener en
cuanta su apuesta
y voy a pensarlo
Porque yo creo que soy el
mejor.
Johnny tensa el arco y el
violín para tocar muy duro
Dejó el infierno y ahora
anda suelto en Georgia.
El diablo se refirma en
su apuesta.
Y si ganas, obtendrás un
brillante violín de oro,
pero si gana el diablo se
pierde tu alma.
El diablo abrió el
concurso
y dijo: Empezaré este
espectáculo.
Fuego y viento a su
alcance
Como él también tensó su
arco
Luego puso el arco sobre
las cuerdas
y se hizo una armonía de
mal siseo
y una banda de demonios
se sumaron a él,
sonaba algo como esto.
Cuando el diablo acabó
Johnny dijo que había
estado muy bien,
pero ahora voy a sentarme
en esa silla, ahí
y permítaseme mostrarle
cómo se hace.
Jugó contra incendios en la Montaña
Ejecutar los niños,
correr
El diablo en la Casa del Sol Naciente
Pollo en un pan Picken a
la masa
Abuela tiene una
mordedura de perro
Ningún niño, no
El diablo inclinó su cabeza
porqué sabía que él había
perdido.
Puso el violín de oro
sobre el terreno, a los
pies de Johnny
Johnny dice, el diablo
acaba de venir de vuelta
y quiere intentarlo de
nuevo.
Yo se que una apuesta así
solo se hace una vez,
hijo de puta
Yo soy el mejor por
ahora.
Vio a los bomberos y jugó
en la montaña
Ejecutar los niños,
correr
El diablo en la Casa del Sol Naciente
Pollo en la masa de un
pan Picken.
Abuela tiene una
mordedura de perro
Ningún niño, no
Os Resentidos – Por Alí,
por Alá
Os Resentidos van ser un
bon grup gallec creat l’any 1984 per Antón Reixa, Alberto Torrado i Javier
Soto. Javier els va deixar i fou substituït per Xabier Debesa. Antón Reixa és
el cantant i ell també s'encarrega de les lletres i els altres dos components eren
responsables de la part instrumental, tocant guitarra, baix, gaita, teclats i
també de les programacions. Os Resentidos es van separar l’any 1994. Una cançó
i un disc marquen la cursa d'aquests gallecs, es tracta de la cançó "Fai
un sol de Carallo" de 1986 i que es trovaba al seu segon LP, al que donava
títol. Aquest tema que us portem ara a Troba – Dors es trobava en un doble CD
benèfic que va editar el segell Avispa Records i amb els beneficis destinats a
Amnistia Internacional, però no trobavma
la caràtula perquè Mario, després de passar-ho a mp3 no sabia on dimonis
l’havie deixat, però finalment l'ha 
trobat. També s'incloïa en el LP
"Fracaso Tropical" que d'aquest si teníem la portada del vinil. La
veritat és que es tracte d’una cançó amb una lletra divertidíma que ens parla
de l'emigració gallega a Alemanya, on coincideixen turcs, gallecs i altres
estrangers al país germànic, encara que tots ells treballen a la fàbrica
Wolsvagen. Amb aquesta cançó de Os Resentidos, tenim que destacar el fet de que
mentre el cantant va deixant anar la lletra, una veu en off va traduïn-la a
l’alemany, a la seva manera, es clar. Per cert, Antón Reixa es l’actual
president del SGAE. 
Manu Chao – Me gustas tu
Aquest tema ens el van
demanar mitjançant un correu ja fa molt de temps i aquí el teniu, sonant a
Troba - Dors. De fet no ens indicaven el títol, però quan comentava aquesta
amiga que la cançó de Manu Chao estava inclosa en la banda sonora d'una
pel·lícula de Robert Rodriguez, segur que es tracta d'aquesta que va formar
part de la banda sonora de "Once upon a Time in Mexico" en la què van
intervindre Antonio Banderas, Johnny Deep i Salma Hayek. Manu Chao es diu en
realitat Jose Manuel Arturo Tomás Chao i encara que és d'origen gallec, va
néixer a París el 21 de juny de 1961 i es va donar a conèixa quan formava part
del grup francès Mano Negra. Per cert que també s'ha fet dir professionalment
Oscar Tramore. Aquest tema es trobava originalment en el seu segon àlbum en
solitari titulat "Próxima Estación: Esperanza" de l’any 2000 i que també es
va editar als Estats Units, el 5 de Juny de 2001. Per cert que aquest disc va
rebre 
una demanda per part de l'empresa que gestiona el metro de Madrid ja que
Manu Chao va utilitzar sense permís una gravació de la megafonia del
ferrocarril suburbà anunciant aquesta estació. La veritat és que a Mario el
cantant i compositor frances Manu Chao li cau malament des del 11/S. Manu Chao
havia d'actuar aquell dia a Palma de Mallorca i a causa del atemptat contra les
torres bessones es van suspendre en gairebé tot el món els concerts programats
i el seu també. Manu Chao va exigir cobrar igual ja que a ell, va manifestar, que
ni li anava ni li venia el que havia
succeït a Nova York, demostrant un incivisme total i que amb tots els seus aires
de antiglobalització i tota la resta de perafernalia que es munta, no és res
més que un pesseter sense respecte per les víctimes. Val a dir que no es
tractava realment d'una suspensió, era un ajornament a una altra data com a
símbol de dolor per tots els que havien mort i li pagaven les despeses
sofertes.
Loquillo – Nuestra vecina
José María Sanz Beltran,
nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es
coneix com Loquillo té nou disc al carrer, peró l’any 2011 va treure “Su nombre
era el de todas las mujeres” amb textes del poeta Luis Alberto de Cuenca i
adaptats per l’aragones Gabriel Sopeña. D'aquest treball us hem seleccionat a
Troba – Dors per escoltar al programa d’avui, aquest tema amb una lletra que la
veritat, no ens sembla massa adecuada i del qual hi ha molt a parlar, sobretot
pel ritme que té. A Mario sempre l’agrada consultar als "experts". Li
va explicar el seu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies que hi
ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles (fragments de
ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un
sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a
compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en "La nostra veïna",
sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo en “Machado me recuerda
cerca de Soria” fa sis o set anys. És una cosa habitual en gent que realitza
música electrònica amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb
baterias físiques i això crida l'atenció. No parlem en cap moment de plagi ja
que es una pràctica lliure i Mario dupte que Loquillo ni tan siquiera coneixi
als Malamergo, tan sols és que sorpren, si be Manolo Ribera que va editar el disc
des de la seva empresa, li va dir que si que hi ha posibilitatas que que
Loquillo hagues escoltat als Malamergo. Loquillo anava per jugador de bàsquet,
però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy
Loquillo y 
sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més
pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals
va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el
soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb
els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava
esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas.
Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a
l'estiu de 1983. De 1987 a
2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Mario va
organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de
l’Infant i allí va tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de
premsa i finalment i amb els periodistes esperant, no va volguer fer-la. A la foto del costat veureu a Loquillo
amb Mario i una de les seves ex. Us explicarem quelcom que no qualificariam
d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de
desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat
culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el
que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han
acabat les paraules”.
Nuestra vecina (Luis
Alberto de Cuenca)
Tiene, Javier, nuestra
vecina un talle
que resucita a un muerto,
y unos ojos
que derriten el plomo y
dan antojos
a quién se los tropieza
por la calle.
Hay que trazar un plan
que no nos falle
para descerrajarle los
cerrojos
y pasear en triunfo sus
despojos,
cuidando hasta el más
mínimo detalle
Tu en el portal y yo en
el descansillo,
siempre al acecho,
cristalina media
velándonos la cara y un
cuchillo
afilado. Si Dios no lo
remedia,
de la vecina haremos
picadillo
y de un cuento vulgar una
tragedia.
Claude François – Llora
el teléfono
La
veritat és que en la separació d'una parella la cosa acostuma a ser
dolorosa per ambdues parts i si busquem les culpes, no acostumen a
estar derivades de l'actuació d'una sola part, les dues tenen la seva
participació en el deteriorament de les relacions, però
en masses casos la part més traumàtica se l'emporten els fills, aquests
"Bojos baixets" com va dir Gila i reafirmar Serrat. Reconeguem
que les dones utilitzen en molts casos als fills com a arma per atacar
l'exmarit o company i Mario coneix molts casos al respecte. El seu primer matrimoni és un clar exemple del que estem dient. Reconeix
que en pràcticament totes les seves ruptures la culpa ha estat seva pel
seu mal cap i la seva afició a les faldilles, però no sempre. Moltes
vegades la desconfiança i el seu treball en el món de la nit han
provocat situacions tenses que finalment han anat minant aquella relació. És el tema d'aquesta cançó que escoltarem ara. Un
pare que truca per telèfon per parlar amb la seva ex, l'atén la seva
filla de cinc anys que no conèix al seu pare ja que 
es van separar
quan la mare estava embarassada i ella mai li ha parlat del seu
progenitor, ignorant que és ell que troba l'altra
banda del fil telefònic i en la seva ingenuïtat infantil li fa tot un
seguit de preguntes que al pare li poden resultar molt doloroses. Tot
i que són molts els que vinculen l'autoria d'aquesta cançó amb el gran
cantant italià Domenico Modugno que també la va gravar, la veritat és
que no és seva, es tracta d'una composició del cantant francès Claude
François (Ismailia, Egipte, 1 de febrer
de 1939 - París, 11 març de 1978) al qual es coneixia afectuosament
com Cloclo , un dels noms més rellevants del pop francès en els seixanta
. La
lletra la va escriure Franck Thomas i la música Claude François i Jean-Pierre Bourtayre que van comptar amb la veu infantil de Frédérique
Barkoff. Es va publicar el 1974.
Llora el teléfono (Frank
Thomas)
Hola
Escucha ¿Mamá está ahí?
Corre y dile: "Mamá,
ven, es para ti"
¡Ah! ¿Es el señor de la
otra vez?
Espera, creo que está en
el baño
y no sé si podrá venir
Dile, por favor, dile que
es importante,
que te oiga yo.
Oye, ¿tú le has hecho
algo a mi mamá?
Ella me hace siempre
señas
y me dice muy bajito:
"dile que no estoy"
Y dime, ¿Tu casa cómo es
¿Te gusta el colegio?
¿Sabes ya leer?
Sí, pero cuando mamá
trabaja
me lleva al colegio la
vecina
Mamá me firma el cuaderno
a las otras se lo firma
su papá.
Dile que triste estoy
desde hace seis años
los que tú tienes hoy
No, no, yo tengo cinco
años
¿Tú conocías antes a mi
mamá?
Ella nunca me habló de ti
Llora el teléfono si ella
no está,
el ruido de mi amor
se muere en el auricular
llora el teléfono, no
cuelgues, por favor,
que cerca estoy de ti con
nuestra voz
Y pronto ¿Verdad que vas
a estar
en el hotel Riviera?
¿Te gusta el mar?
Si, me gusta mucho
bañarme
y ya sé nadar
¿Cómo conoces el hotel
Riviera?
¿Ya estuviste allí?
Que sepa mi dolor
y que mi vida sois
vosotras dos
pero si yo nunca te vi
¿Qué te pasa?
¿Por qué cambiaste de voz?
¿Estás llorando? ¿Por
qué?
Llora el teléfono si ella
no está,
el ruido de mi amor
se muere en el auricular.
Llora el teléfono, no
cuelgues, por favor,
que cerca estoy de ti con
nuestra voz.
Oye, escúchame
Llora el teléfono por
última vez
porque mañana yo me
marcharé
dile que venga
Vamos, insiste!
Ya se fue
Si ya se ha ido, no
importa más.
Adiós señor
Adiós nenita.
Víctor Jara – Te recuerdo
Amanda
Aquesta cançó, amb tota
seguretat la més recordada en la carrera del cantautor xilè Víctor Jara i que
va compondre en un hotel de Londres, es va incloure en el seu disc "Pongo
en tus manos abiertas...", publicat l'any 1969, un dels millors en la
curta però fructífera carrera de Víctor Jara que es va convertir en mite en ser
assassinat per la gent de Pinochet. El tema és una oda a favor dels drets de la
dona i el reconeixement del seu paper en la societat, el cantautor va
manifestar una vegada "La dona no és una esclava. És igual l'home i té els
mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar i l'home no
és correcte, és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". La cançó,
a ritme de vals, ens parla d'una parella d'obrers, ell se'n va a treballar i ja
no tornarà, morirà a la mina. Per cert que el nom d'Amanda era el de la seva
filla que aleshores tenia dos o tres anys. Víctor Brego Jara Martínez va néixer
a Chillán Viejo, el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit
Comunista de Xile. Per això va ser torturat i assassinat, com molts altres, en
l'antic Estadi Xile que posteriorment va ser anomenat Estadi Víctor Jara, per
forces repressives d'Augusto Pinochet, poc després del cop militar que va
enderrocar al govern de Salvador Allende, un 11 setembre 1973.
Te recuerdo Amanda
(Víctor Jara)
Te recuerdo Amanda
la calle mojada,
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La sonrisa ancha,
la lluvia en el pelo,
no importaba nada
ibas a encontrarte con
él,
con él, con él, con él.
Son cinco minutos
la vida es eterna
en cinco minutos
suena la sirena
de vuelta al trabajo
y tú caminando
lo iluminas todo
los cinco minutos
te hacen florecer.
Te recuerdo Amanda
la calle mojada
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La sonrisa ancha
la lluvia en el pelo
no importaba nada
ibas a encontrarte con él
con él, con él, con él
que partió a la sierra
que nunca hizo daño
que partió a la sierra
y en cinco minutos
quedó destrozado
suena la sirena
de vuelta al trabajo
muchos no volvieron
tampoco Manuel.
Te recuerdo Amanda
la calle mojada
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La Zarzamora – Pregunte por preguntar
Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José
Ramón Muñoz, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre
altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i
cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la
guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. De fet el canvi de nom va vindre
derivat del inpas provocat per la mili de Manolo. Quan Manolo Galván va anar-se de La Zarzamora ancara van
gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però ja
sols eren quatre. Manolo Galván va morir a l’Argentina, on vivia des de feia
molts anys, el 15 de maig del 2013.
Acabarem Troba – Dors per
avui, però ara us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa, nosaltres marxarem envoltats de paraules i
música per retrobarnos la propera setmana. Som Quimet Curull i Mario Prades, i som
Botiguers de somnis. Adéu-siau.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario