domingo, 8 de junio de 2014

Troba - Dors 02-35

Amb l'atrafegament de la civilització actual, en masses ocasions oblidem termes que avui molts consideren retrògrads, antiquats, símbols d'un passat ja llunyà, desplaçat per la "modernitat" i el comerç, com són l'honor, el deure, la paraula d'un home o d'una dona. Quan escoltem "paraula d'honor", rellisca per sobre nostre com gotes de pluja que ens mullen, però ja s'assecaran després. Potser ens hauríem de preguntar On és el veritable valor de l'ésser humà? Què els queda als homes si no saben fer honor a la seva paraula? Amb aquestes qüestions sobre la taula i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Troba – Dors, nosaltres que som Botiguers de Somnis, envoltats de paraules i música, obrirem avui la botigueta escoltan una cançó que ens parla d'abandonar la pàtria, deixar enrere els nostres propis valors i marxar lluny, ens parla d'emigrar.

Aixequem la persiana

Alicia y Nubes Grises – L’Emigrant

Aquest tema que molts encara recordaran en la gran versió que va realitzar Emili Vendrell, es va incloure a un single de Alicia y Nubes Grises i "L'emigrant", un dels temas populars més conegut de la música feta a Catalunya, era música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer, Mossen Cinto. Es tractava originalment d'una obra escrita per a l'Orfeó Català que la va estrenar el 8 d'abril de 1894. Amb el pas dels anys la cançó es va convertir en un cant de nostàlgia per a tots aquells exiliats que a causa de l'incivil guerra van haver d'abandonar la seva Catalunya natal i emigrar a terres estrangeres. Avui representa tot un símbol de la nostra identitat. La música la va escriure Amadeu Vives al seu pis del carrer Aragó, a Barcelona, feia pocs mesos que havia mort la seva mare i això va influir en el toc de nostàlgia que ofereix. La presentació d’aquest disc de Alicia y Nubes Grises es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. Aquesta versió, molt modernitzada, comença mantenint la idea musical original, però després adquireix tons de rock simfònic. Amparo Granados (ala foto de joveneta), manresana, dient-se artísticament Alícia i de la qual es deia que era néta del compositor Enrique Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA Mario treballava llavors de cap de magatzem a Transfer, que fabricaven els aspiradors Tornado i els TR.. El primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises i van treure els seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario", de fet va tindre dues noies

L’Emigrant (Mossen Cinto)

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantessa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cels suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai! On trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra
que hi vull morir!


Rosa León – Palabras para Julia

Ara us hem seleccionat per escoltar a Troba - Dors aquest tema "Palabras para Julia", un poema de José Agustín Goytisolo que havia escrit per a la seva filla Júlia quan aquesta va néixer i que havia musicat i gravat Paco Ibáñez. Ens la porta una de les cantautoras més populars a l'Espanya dels setanta i la dècada següent, Rosa León que també creiem recordar va ser diputada o senadora pel PSOE. Amb el seu aspecte de noia ingènua i romàntica va vèncer en moltes ocasions la dictadura d'aquella fèrria censura que atabalava el món de la música, el cinema i la literatura. De fet recordareu que la temporada passada vam escoltar "Al alba" a càrrec seu i que va ser una cançó que Luis Eduardo Aute va escriure, però no va tenir bemols de gravar-la ell i que avui forma part de la història musical de la transició. Quan acabava l'estiu de 1975 van ser condemnats per un tribunal militar a la pena de mort, tres membres del FRAP i dos d'ETA. mobilitzar-se en contra d'aquestes anunciades execucions, fins i tot el propi Papa des del Vaticà va escriure el dictador  demanant-li l'indult, però Franco tenint l'indult sobre la taula, es va negar a signar-lo segant amb la seva intransigent actitud aquelles vides humanes que ara creiem recordar que realment eren cinc. La matinada del 27 de setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos van morir afusellats José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz del FRAP i Juan Paredes Manot "Txiki" i Ángel Otaegui d'ETA. Hem de tenir en compte que ETA en aquella època no era el que avui malauradament és, una banda terrorista, al costat del FRAP i Terra Lliure eren gent que lluitava contra la dictadura. Aquells van ser els últims afusellaments de la dictadura franquista. Rosa León va néixer a Madrid el 4 de setembre de 1951. Aquesta cançó es va incloure a l'àlbum "Cuenta conmigo". Per cert, la Julia d’en Goytisolo creiem que també va militar al PSOE.

Palabras para Julia (José Agustín Goytisolo)

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


The Charlie Daniels Band – Devil went down goes to Georgia

Aquesta cançó ens parla que el Diable ha baixat a l'Estat de Geòrgia i realitza una aposta amb un jove violinista, Tot un virtuós del seu instrument, Van a tocar un contra l'altre en un dramàtic concurs sense igual. Qui millor toqui serà el guanyador. El jove obtindrà un violí d'or, però si guanya el Diable es durà l'ànima del seu oponent a l’Infern, comdenada per tota l’eternitat. La cançó es va publicar en single el 21 de maig de 1979 i va aconseguir la tercera posició en les llistes de l'any del Billboard i la primera a les de country, aconseguint el lloc 30 en les de pop i va ser Disc de Platí. A Anglaterra va aconseguir el lloc 14. De ben segur, aquest és el tema més conegut en la carrera de la Charlie Daniels Band, una bona banda de rock sureny que el van incloure en el seu àlbum "Million Mile Reflections" que es va publicar el 20 d'abril de 1979. Al disc també es trobava "Reflections" que era una cançó tribut als recordats Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant, de fet Charlie Daniels va dedicar l'àlbum a la memòria de Van Zant que havia mort a l'octubre de 1977, un parell d'anys abans. En aquest enregistrament la Charlie Daniels Band està integrada pel seu líder, el cantant, violinista, guitarra i compositor Charlie Daniels, un home fàcil de reconèixer amb la seva barba, avui blanca pel pas dels anys, el seu barret de cowboy o gorra de beisbol i la seva panxeta de bon vivant, al costat de Tom Crain (guitarra i veu), Taz DiGregorio (teclats i cors), Fred Edwards (bateria i percussió), James W. Marshall (bateria i percussió) i Charles Hayward (baix), van col·laborar els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la trompeta, encarregant-se Bergen White dels arranjaments de corda.

Devil went down goes to Georgia (Charlie Daniels)

El diablo bajó a Georgia
Fue buscando un alma para robar
Él estaba en un aprieto
Porque fue por Georgia
y buscó a un chico para hacer un trato

Cuando llegó a este joven
tocaba un violín y lo hacía muy bien.
Y el diablo se colocó
en el tocón de un nogal
y dijo niño déjame decirte algo.

Supongo que no lo sabes
pero soy un buen músico de violín
Y si me prestas atención y te atreves a tomar el tuyo,
voy a hacer una apuesta contigo.

Ahora tienes para tocar un buen violín, chico
Pero el diablo lo sabe todo.
Apuesto un violín de oro
en contra de tu alma.
Porque creo que soy mejor que tú

El muchacho le dice: mi nombre es Johnny
y podría ser un pecado
Pero voy a tener en cuanta su apuesta
y voy a pensarlo
Porque yo creo que soy el mejor.

Johnny tensa el arco y el violín para tocar muy duro
Dejó el infierno y ahora anda suelto en Georgia.
El diablo se refirma en su apuesta.
Y si ganas, obtendrás un brillante violín de oro,
pero si gana el diablo se pierde tu alma.

El diablo abrió el concurso
y dijo: Empezaré este espectáculo.
Fuego y viento a su alcance
Como él también tensó su arco

Luego puso el arco sobre las cuerdas
y se hizo una armonía de mal siseo
y una banda de demonios se sumaron a él,
sonaba algo como esto.

Cuando el diablo acabó
Johnny dijo que había estado muy bien,
pero ahora voy a sentarme en esa silla, ahí
y permítaseme mostrarle cómo se hace.

Jugó contra incendios en la Montaña
Ejecutar los niños, correr
El diablo en la Casa del Sol Naciente
Pollo en un pan Picken a la masa
Abuela tiene una mordedura de perro
Ningún niño, no

El diablo inclinó su cabeza
porqué sabía que él había perdido.
Puso el violín de oro
sobre el terreno, a los pies de Johnny

Johnny dice, el diablo acaba de venir de vuelta
y quiere intentarlo de nuevo.
Yo se que una apuesta así
solo se hace una vez, hijo de puta
Yo soy el mejor por ahora.

Vio a los bomberos y jugó en la montaña
Ejecutar los niños, correr
El diablo en la Casa del Sol Naciente
Pollo en la masa de un pan Picken.
Abuela tiene una mordedura de perro
Ningún niño, no


Os Resentidos – Por Alí, por Alá

Os Resentidos van ser un bon grup gallec creat l’any 1984 per Antón Reixa, Alberto Torrado i Javier Soto. Javier els va deixar i fou substituït per Xabier Debesa. Antón Reixa és el cantant i ell també s'encarrega de les lletres i els altres dos components eren responsables de la part instrumental, tocant guitarra, baix, gaita, teclats i també de les programacions. Os Resentidos es van separar l’any 1994. Una cançó i un disc marquen la cursa d'aquests gallecs, es tracta de la cançó "Fai un sol de Carallo" de 1986 i que es trovaba al seu segon LP, al que donava títol. Aquest tema que us portem ara a Troba – Dors es trobava en un doble CD benèfic que va editar el segell Avispa Records i amb els beneficis destinats a Amnistia Internacional, però no  trobavma la caràtula perquè Mario, després de passar-ho a mp3 no sabia on dimonis l’havie deixat, però finalment l'ha trobat. També s'incloïa en el LP "Fracaso Tropical" que d'aquest si teníem la portada del vinil. La veritat és que es tracte d’una cançó amb una lletra divertidíma que ens parla de l'emigració gallega a Alemanya, on coincideixen turcs, gallecs i altres estrangers al país germànic, encara que tots ells treballen a la fàbrica Wolsvagen. Amb aquesta cançó de Os Resentidos, tenim que destacar el fet de que mentre el cantant va deixant anar la lletra, una veu en off va traduïn-la a l’alemany, a la seva manera, es clar. Per cert, Antón Reixa es l’actual president del SGAE.

Manu Chao – Me gustas tu

Aquest tema ens el van demanar mitjançant un correu ja fa molt de temps i aquí el teniu, sonant a Troba - Dors. De fet no ens indicaven el títol, però quan comentava aquesta amiga que la cançó de Manu Chao estava inclosa en la banda sonora d'una pel·lícula de Robert Rodriguez, segur que es tracta d'aquesta que va formar part de la banda sonora de "Once upon a Time in Mexico" en la què van intervindre Antonio Banderas, Johnny Deep i Salma Hayek. Manu Chao es diu en realitat Jose Manuel Arturo Tomás Chao i encara que és d'origen gallec, va néixer a París el 21 de juny de 1961 i es va donar a conèixa quan formava part del grup francès Mano Negra. Per cert que també s'ha fet dir professionalment Oscar Tramore. Aquest tema es trobava originalment en el seu segon àlbum en solitari titulat "Próxima Estación: Esperanza" de l’any 2000 i que també es va editar als Estats Units, el 5 de Juny de 2001. Per cert que aquest disc va rebre una demanda per part de l'empresa que gestiona el metro de Madrid ja que Manu Chao va utilitzar sense permís una gravació de la megafonia del ferrocarril suburbà anunciant aquesta estació. La veritat és que a Mario el cantant i compositor frances Manu Chao li cau malament des del 11/S. Manu Chao havia d'actuar aquell dia a Palma de Mallorca i a causa del atemptat contra les torres bessones es van suspendre en gairebé tot el món els concerts programats i el seu també. Manu Chao va exigir cobrar igual ja que a ell, va manifestar, que ni li anava ni li  venia el que havia succeït a Nova York, demostrant un incivisme total i que amb tots els seus aires de antiglobalització i tota la resta de perafernalia que es munta, no és res més que un pesseter sense respecte per les víctimes. Val a dir que no es tractava realment d'una suspensió, era un ajornament a una altra data com a símbol de dolor per tots els que havien mort i li pagaven les despeses sofertes.

Loquillo – Nuestra vecina

José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo té nou disc al carrer, peró l’any 2011 va treure “Su nombre era el de todas las mujeres” amb textes del poeta Luis Alberto de Cuenca i adaptats per l’aragones Gabriel Sopeña. D'aquest treball us hem seleccionat a Troba – Dors per escoltar al programa d’avui, aquest tema amb una lletra que la veritat, no ens sembla massa adecuada i del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme que té. A Mario sempre l’agrada consultar als "experts". Li va explicar el seu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies que hi ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles (fragments de ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en "La nostra veïna", sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo en “Machado me recuerda cerca de Soria” fa sis o set anys. És una cosa habitual en gent que realitza música electrònica amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb baterias físiques i això crida l'atenció. No parlem en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i Mario dupte que Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, tan sols és que sorpren, si be Manolo Ribera que va editar el disc des de la seva empresa, li va dir que si que hi ha posibilitatas que que Loquillo hagues escoltat als Malamergo. Loquillo anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Mario va organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí va tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment i amb els periodistes esperant, no va volguer fer-la. A la foto del costat veureu a Loquillo amb Mario i una de les seves ex. Us explicarem quelcom que no qualificariam d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.

Nuestra vecina (Luis Alberto de Cuenca)

Tiene, Javier, nuestra vecina un talle
que resucita a un muerto, y unos ojos
que derriten el plomo y dan antojos
a quién se los tropieza por la calle.

Hay que trazar un plan que no nos falle
para descerrajarle los cerrojos
y pasear en triunfo sus despojos,
cuidando hasta el más mínimo detalle

Tu en el portal y yo en el descansillo,
siempre al acecho, cristalina media
velándonos la cara y un cuchillo
afilado. Si Dios no lo remedia,
de la vecina haremos picadillo
y de un cuento vulgar una tragedia.


Claude François – Llora el teléfono

La veritat és que en la separació d'una parella la cosa acostuma a ser dolorosa per ambdues parts i si busquem les culpes, no acostumen a estar derivades de l'actuació d'una sola part, les dues tenen la seva participació en el deteriorament de les relacions, però en masses casos la part més traumàtica se l'emporten els fills, aquests "Bojos baixets" com va dir Gila i reafirmar Serrat. Reconeguem que les dones utilitzen en molts casos als fills com a arma per atacar l'exmarit o company i Mario coneix molts casos al respecte. El seu primer matrimoni és un clar exemple del que estem dient. Reconeix que en pràcticament totes les seves ruptures la culpa ha estat seva pel seu mal cap i la seva afició a les faldilles, però no sempre. Moltes vegades la desconfiança i el seu treball en el món de la nit han provocat situacions tenses que finalment han anat minant aquella relació. És el tema d'aquesta cançó que escoltarem ara. Un pare que truca per telèfon per parlar amb la seva ex, l'atén la seva filla de cinc anys que no conèix al seu pare ja que es van separar quan la mare estava embarassada i ella mai li ha parlat del seu progenitor, ignorant que és ell que troba l'altra banda del fil telefònic i en la seva ingenuïtat infantil li fa tot un seguit de preguntes que al pare li poden resultar molt doloroses. Tot i que són molts els que vinculen l'autoria d'aquesta cançó amb el gran cantant italià Domenico Modugno que també la va gravar, la veritat és que no és seva, es tracta d'una composició del cantant francès Claude François (Ismailia, Egipte, 1 de febrer de 1939 - París, 11 març de 1978) al qual es coneixia afectuosament com Cloclo , un dels noms més rellevants del pop francès en els seixanta . La lletra la va escriure Franck Thomas i la música Claude François i Jean-Pierre Bourtayre que van comptar amb la veu infantil de Frédérique Barkoff. Es va publicar el 1974.

Llora el teléfono (Frank Thomas)

Hola
Escucha ¿Mamá está ahí?
Corre y dile: "Mamá, ven, es para ti"
¡Ah! ¿Es el señor de la otra vez?
Espera, creo que está en el baño
y no sé si podrá venir
Dile, por favor, dile que es importante,
que te oiga yo.
Oye, ¿tú le has hecho algo a mi mamá?
Ella me hace siempre señas
y me dice muy bajito: "dile que no estoy"
Y dime, ¿Tu casa cómo es
¿Te gusta el colegio?
¿Sabes ya leer?
Sí, pero cuando mamá trabaja
me lleva al colegio la vecina
Mamá me firma el cuaderno
a las otras se lo firma su papá.
Dile que triste estoy
desde hace seis años
los que tú tienes hoy
No, no, yo tengo cinco años
¿Tú conocías antes a mi mamá?
Ella nunca me habló de ti

Llora el teléfono si ella no está,
el ruido de mi amor
se muere en el auricular
llora el teléfono, no cuelgues, por favor,
que cerca estoy de ti con nuestra voz

Y pronto ¿Verdad que vas a estar
en el hotel Riviera?
¿Te gusta el mar?
Si, me gusta mucho bañarme
y ya sé nadar
¿Cómo conoces el hotel Riviera?
¿Ya estuviste allí?
Que sepa mi dolor
y que mi vida sois vosotras dos
pero si yo nunca te vi
¿Qué te pasa?
¿Por qué cambiaste de voz?
¿Estás llorando? ¿Por qué?

Llora el teléfono si ella no está,
el ruido de mi amor
se muere en el auricular.
Llora el teléfono, no cuelgues, por favor,
que cerca estoy de ti con nuestra voz.
Oye, escúchame
Llora el teléfono por última vez
porque mañana yo me marcharé
dile que venga

Vamos, insiste!
Ya se fue
Si ya se ha ido, no importa más.
Adiós señor
Adiós nenita.


Víctor Jara – Te recuerdo Amanda

Aquesta cançó, amb tota seguretat la més recordada en la carrera del cantautor xilè Víctor Jara i que va compondre en un hotel de Londres, es va incloure en el seu disc "Pongo en tus manos abiertas...", publicat l'any 1969, un dels millors en la curta però fructífera carrera de Víctor Jara que es va convertir en mite en ser assassinat per la gent de Pinochet. El tema és una oda a favor dels drets de la dona i el reconeixement del seu paper en la societat, el cantautor va manifestar una vegada "La dona no és una esclava. És igual l'home i té els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar i l'home no és correcte, és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". La cançó, a ritme de vals, ens parla d'una parella d'obrers, ell se'n va a treballar i ja no tornarà, morirà a la mina. Per cert que el nom d'Amanda era el de la seva filla que aleshores tenia dos o tres anys. Víctor Brego Jara Martínez va néixer a Chillán Viejo, el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit Comunista de Xile. Per això va ser torturat i assassinat, com molts altres, en l'antic Estadi Xile que posteriorment va ser anomenat Estadi Víctor Jara, per forces repressives d'Augusto Pinochet, poc després del cop militar que va enderrocar al govern de Salvador Allende, un 11 setembre 1973.


Te recuerdo Amanda (Víctor Jara)

Te recuerdo Amanda
la calle mojada,
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La sonrisa ancha,
la lluvia en el pelo,
no importaba nada
ibas a encontrarte con él,
con él, con él, con él.
Son cinco minutos
la vida es eterna
en cinco minutos
suena la sirena
de vuelta al trabajo
y tú caminando
lo iluminas todo
los cinco minutos
te hacen florecer.

Te recuerdo Amanda
la calle mojada
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.

La sonrisa ancha
la lluvia en el pelo
no importaba nada
ibas a encontrarte con él
con él, con él, con él
que partió a la sierra
que nunca hizo daño
que partió a la sierra
y en cinco minutos
quedó destrozado
suena la sirena
de vuelta al trabajo
muchos no volvieron
tampoco Manuel.

Te recuerdo Amanda
la calle mojada
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.


La Zarzamora – Pregunte por preguntar

Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb aquest nom van treure un únic LP que va ser produït per Juan Pardo i del qual aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors per concloure el programa d’aquesta setmana, va ser el seu principal single, sense oblidar un altre amb "Si una paloma”, de fet van treure quatre o cinc single, inclos un amb el cantat que va substituïr a Manolo Galván quan aquest va fotre el camp. La cançó és digna d'escoltar-se perquè les reflexions que ens fa Manolo Galván en la cançó, avui en dia estan tan vigents com ho estaven l’any 1971 que es quan va gravar-se. A nosaltres ens fa molta gràcia el fragment en què diuen "Els amics són de llana i a l'hivern donen calor". Los Gritos eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. De fet el canvi de nom va vindre derivat del inpas provocat per la mili de Manolo. Quan Manolo Galván va anar-se de La Zarzamora ancara van gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però ja sols eren quatre. Manolo Galván va morir a l’Argentina, on vivia des de feia molts anys, el 15 de maig del 2013.

Acabarem Troba – Dors per avui, però ara us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, nosaltres marxarem envoltats de paraules i música per retrobarnos la propera setmana. Som Quimet Curull i Mario Prades, i som Botiguers de somnis. Adéu-siau.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario