La vida està plena
d'històries i en ocasions algunes d'elles tenen final feliç. Per desgràcia la
majoria de les vegades no és així. Busquem l'entramat, el fil conductor que
creiem ens portarà a un desenllaç i com deien els antics grecs "Els Déus
són tan cruels que de vegades escolten les nostres súpliques" o els
sumeris, molt més ancestrals en el temps "Vés en compte amb el que demanes
perquè se't pot concedir". Des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores
que emeten Troba – Dors, nosaltres que som Botiguers de Somnis, envoltats de
paraules i música, obrirem avui la botigueta escoltan una cançó que ens parla
de una antiga llegenda sobre un Rei de Granada, Boabdill, aquell que va rendir
la ciutat als Reis Católics el 2 de gener de 1492 i va significà la fi de
l’hegemonia àrab a la península Ibérica. Son Quimet Curull i Mario Prades i
ara
Aixequem la persiana
Los Puntos – Llorando por
Granada
Obrim Troba – Dors d’avui
amb una llegenda que te fonaments histórics, ens la portan Los Puntos que eren de Cuevas de Almanzora a
Almeria i durant gairebé tota la dècada dels 70 es van inflar de vendre discos,
aquesta cançó que escoltem ara va ser el seu gran hit i es va publicà com
single l’any 1974, encara que Los Puntos van començar a gravar en el 69. La
lletra ens parla de la llegenda del “Moro de Granada”, aquell que mirant la
ciutat de Granada “Ploraba com una dona ja que no havia sabut defensar-la com
un home”, segons conta l’historia que estudiavem al col·legi. Ens parla de la
llegenda granadina sobre que el fantasma d'aquell rei de Granada que encara
avui segueix recorrent patis, corredors i muralles de l'Alhambra amb el 
dolor
oprimint el seu cor per haver perdut la ciutat que li va ser llegada pels seus
avantpassats. El últim disc de Los Puntos és de 1979, però amb l'arribada del
nou segle el grup ha tornat als escenaris. Tot i el que és diu en algunes
fonts, no eren de Granada. Estaven liderats per José González Grano de Oro a la
guitarra i que va ser la seva alma mater, compositor i creador d'unes lletres
sempre interessants. Els seus components, originaris de les províncies
d'Almeria (Cuevas de Almanzora) i Múrcia, van ser, a més a més de José
González, José Belmonte al baix, Agustín "Tato" Flores a la bateria
(va morir d'un infart el 15 de juliol de 2007), José Antonio Martínez Meca, a
l'òrgan (mort el 19 de maig de 2009) i Alfonso González Grano de Oro com a
cantant. A l’any 2011 i com a celebració dels seus 40 anys en la música, van
publicar un nou àlbum "Los Puntos, 40 años" amb les seves velles
cançons regravades de nou i també han tret un disc amb temes nous. 
Miquelina Lladó – El
Trobador
Els trobadors recorrien
els pobles i ciutats interpretant les seves cançons, eren veritables diaris
errants que informaven al poble pla de les coses que succeïen en aquells regnes
de l'Edat Mitjana en els quals no existia un altre mitjà de comunicació
pública. Desvetllaven secrets i patirien en moltes ocasions la
"censura" que els arribava de la mà de senyors feudals als quals no
els venia de gust que la gent sabés massa, com als governants d'alguns països
en l'actualitat. Aquells poetes, transitant per camins polsosos, també
aprofitaven els seus viatges per conèixer noves històries que ells convertien
en cançons acompanyant-se habitualment d'un llaüt. És una cosa que van
realitzar també molts cantautors i estudiosos del folklore castellà en els anys
seixanta del passat segle, liderats per Joaquín Díaz, recuperant fragments de
la memòria històrica popular. D'aquests trobadors ens parla la cantautora
mallorquina Miquelina Lladó que formant part de la Nova Cançó va gravar
l'any 1967 un únic EP de quatre cançons escrites per ella i que va incloure
aquest tema que per cert, va interpretar al Festival de la 
Nova Cançó que es va
realitzar l'any 1969 en el mallorquí Castell de Bellver. Posteriorment i
després d'abandonar el seu rol de cantautora al 1981 va fundar a Palma de
Mallorca el grup Música Nostra i després Siurell Elèctric i també ha col·laborat amb l'Orquestra Simfònica de Balears. Després de rebre diversos
homenatges l'any 2004 torna als seus orígens de cantautora i va gravar el disc
"Com un Ventall", estant acompanyada de Toni Pastor (guitarres i
llaüt) i David Runnion (violoncel) i en el qual va recuperar aquesta cançó.
L'any 2007 va rebre un homenatge de l'Ajuntament de Palma de Mallorca en
reconeixement a la seva trajectòria musical i la seva contribució a la
recuperació de la música tradicional mallorquina. Va formar part del col·lectiu Alea, al costat de Rosa Zaragoza i es va dedicar a la recuperació de la
música sefardita, cristiana, àrab i jueva. Paral·lelament a les seves
activitats musicals va ser professora d'anglès al Col·legi San Cayetano de
Palma de Mallorca . Per cert i emulant Mercedes Sosa, ella no es defineix com a
cantant, diu que és una cantadora.
El Trobador (Miquela
Lladó)
On ets trobador, on ets?
on ets trobador d'amor?
que estàs perdut en el
món,
el món que s'ha fet tan
gran.
El món que ha crescut
tant
t'ha enterrat de viu en
viu
sota un cel color de fum,
sota un llum que no és des
sol,
entre camins sense flor,
entre flors sense perfum
On ets trobador on ets?
On ets trobador d'amor,
amb es llaüt a s'esquena
i a sa boca una cançó?
Es poetes ja no canten
sa tendresa de ses flors
i de guerres i misèries
ara fan ells ses cançons,
i tu que a l'amor
cantaves
a sa vida i a ses flors
i des pobles que
travessaves
recollies lo millor,
fent somniar per allà on
passaves
des del el rei al pobre i
sol.
On ets trobador on ets?
On ets trobador d'amor,
amb es llaüt a s'esquena
i a sa boca una cançó?
Surt trobador a cantar
que encara té llum es
sol,
hi ha camins plens de
flors
i gent que sap de l'amor,
no t'amaguis trobador
que tu pots canviar el
món,
que tu pots canviar el
món
Quico Pi de la Serra – L’Home del carrer
Aquesta és l' historia de
un pobre home del carrer, un de qualsevol de aquells molts que recorren els
carres de les nostres ciutats, de casa al treball i del treball a casa. No té
rés seu, no te parella, està sol i a més a més no té aspiracions ni per
suposat, plans de futur. La veritat es que aquest text, escrit a mitjans dels
anys seixanta, avui en dia podría quadrar perfectament, tret d'una cosa, ens
diu que treball si que en té, més del
que en voldrie, avui molts voldrien poguer dir el mateix i creiem que ho dirien
sense queixar-se. Ens la porta Francesc Pi de la Serra i Valero, cantautor
conegut popularment com Quico Pi de la Serra. Guitarra,
compositor i cantant va ser un dels més 
representatius de l'anomenada Nova
Cançó, component de Els Setze Jutges, i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un
parell d’anys Quimet el va estar veient en directe a Constantí i li va agradar
molt. Quico Pi de la Serra
va començar a Els Setze Jutges com a guitarra, acompanyant els seus membres en
les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi
protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del
grup Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana. “L’home
del carrer” junt a "Els Fariseus" que també es trovan en aquest EP,
son les seves cançons més representatives. Quico Pi de la Serra, nascut a Barcelona el
6 d’agost de 1942, vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran
col·leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva,
si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixar aquell pis de situació
privilegiada i per el que pagaba quatre rals de lloguer, però això és una altra
història.
L'home del carrer
(Francesc Pi de la Serra)
Aquest homenet que tot ho
fa bé
que sempre camina, que
sempre camina
aquest homenet que res no
pot fer
des d'ara en direm l'home
del carrer
No es lleva mai tard,
s'afaita molt bé
-la patilla esquerra, la
patilla esquerra-
esmorza poquet, perquè no
en té més
mireu si ho fa bé, l'home
del carrer
Treu un cigarret, ai no,
que no en té
quan fuma és de gorra,
quan fuma és de gorra
els amics, si el veuen,
fan tots el distret
que poc fumaràs, home del
carrer
Baixa amb ascensor, ai
no, que no en té,
camina de pressa, camina
de pressa,
al replà de sota, troba la Roser
et poses vermell, home
del carrer
La dona no ho sap, ai no,
que no en té
malament que penso,
malament que penso
se li va morir, ja ni sap
de què
això és un pecat, home
del carrer
Obre el seu cotxet, ai
no, que no en té
no té una pesseta, no té
una pesseta
no vol descanviar el seu
bitllet darrer
ja veus quin paper, home
del carrer
A peu va al treball,
d'això sí que en té
molt menys en voldria,
mol menys en voldria
si no hi ha calés, tampoc
no hi ha Roser
ho tens molt pelut, home
del carrer.
El cap li fa mal, ai no,
que no en té;
abans en tenia, abans en
tenia;
un dia el va perdre i no
el trobà més...
no tens res de res, home
del carrer.
Ismael Serrano – Tierna y
dulce historia de amor
La lletra d'aquesta cançó
d'Ismael Serrano, ens ha impactat escoltar-la de nou ara que ens trobem en un
momento polític ple de marro a tots els llocs i és que Ismael Serrano ens narra la
història d'un polític que s'enrotlla amb una mossa de quinze anys i comença a
tenir merders per un tub. Des de la ruptura del seu matrimoni i el posterior
abandonament de la seva dona que s'enporta tot el que pot i el deixa en calces,
com acostuma a passar en el cas de moltes separacions, fins al seu propi partit
que el fot afora de la seu i del escó, cosa que la veritat, no acostuma a
passar massa vegades quan es parla d’escandols i de polítics. Fins i tot la
nova "sogra" li mana a uns matons perquè li arreglin la cara una
miqueta. La canço d'Ismael Serrano es trobava inclosa a l'àlbum "La Memòria de los
peces", el seu segon disc que es va publicar l’any 1998 i va ser Disc de
Platí, però també va aparèixer en un recopilatori de cançons d'artistes variats
titulat "Memorias del corazón", 
publicat per Horus l’any 2001. Al
març del 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un concert a
Barcelona a causa dels atemptats ocorreguts a Madrid, que li van tocar molt de
prop en ocórrer al seu barri, Vallecas. L'endemà es va publicar en alguns
diaris espanyols una carta al director en la què Ismael expressava el seu dolor
davant tal atrocitat. Aquest succés el va portar a compondre un nou tema
"Fragilidad" que es va incloure al disc "Naves ardiendo más allá
de Orión", el seu cinquè àlbum. Ismael Serrano va néixer a Madrid el 9 de
març de 1974 i era fill del poeta Rodolfo Serrano.
Tierna y dulce historia
de amor (Ismael Serrano)
Mi vida empezó aquel día
en la inauguración de un
polideportivo,
a la que fui invitado en
calidad de diputado
y como miembro del
partido.
Cuando te vi pasar por la
otra acera,
con tus recién cumplidos
15 años.
Salías de la escuela
y se hizo luz, se hizo
silencio
y en un momento todo paró
y nació el amor.
Nació el amor.
Vestías el uniforme de la
escuela.
El yérsey verde la falda
de cuadros,
hasta las rodillas las
medias,
sobre los hombros una
pesada cartera.
Quien fuera tu porteador,
tu tutor,
tu institutriz o tu
maestra,
para estar cerca siempre
de ti
y dedicarte mil
atenciones.
Mil atenciones.
Me darán de lado mi
quitaran mi escaño,
solo porque te amo.
Estoy perdido, me echaran
del partido.
No tiene sentido, y que
le voy hacer.
Y que dirá mi mujer
cuando sepa que te quiero.
El mundo entero querrá mi
cabeza a sus pies.
A sus pies.
En los plenos del
congreso
no hacía otra cosa que
pensar en ti
y día a día iba a tu
colegio para verte salir.
Hasta que un día el amor
me rozo mi cuerpo, dulce,
violento
y así corriendo fui hacia
a ti
y te pregunte: Buena
muchacha ¿Te acompaño a casa?
No olvidare como dijiste
Como quiera usted
Como quiera usted
Poco a poco nuestra
relación se fue
formalizando, hacíamos
juntos
los deberes mientras
íbamos
a tu casa andando.
Hasta un día logre
invitarte a ver el Rey León.
Cuando las hienas
acechaban al héroe,
contra mi pecho mi
pequeña se estrujó
y se hizo luz, se hizo
silencio
y en un momento todo paró
y nació el amor,
nació el amor.
Me darán de lado, mi
quitaran mi escaño.
Solo porque te amo.
Estoy perdido me echaran
del partido.
No tiene sentido, y que
le voy hacer
y que dirá mi mujer
cuando sepa que te quiero.
El mundo entero querrá mi
cabeza a sus pies.
A sus pies.
Pero como todas las
historias de amor,
al menos las bellas, la
nuestra por supuesto también,
acabó en tragedia,
y su madre al enterarse
le entro la histeria.
Me denunció y puso un
matón
para seguir a su pequeña
y una tarde gris fui a
buscarla
y aquel matón por tres
sitios la cara me rompió,
la cara me rompió.
Pronto se hicieron eco de
la noticia
los medios de
comunicación,
y un moderno cantautor
me compuso una canción.
Durante una temporada
El Mundo me dedicaba sus
portadas
y para darle mayor
gravedad,
Pedro J una editorial.
Y tertulianos en la radio
y la tele
comentaban como la
juventud se pierde
Ayy… como se pierde.
Me darán de lado, me
quitarán mi escaño,
solo porque te amo.
Estoy perdido, me echaran
del partido.
No tiene sentido, y que
le voy hacer.
Y que dirá mi mujer
cuando sepa que te quiero.
El mundo entero querrá mi
cabeza a sus pies.
A sus pies.
El comité disciplinario
del partido,
movido por la envidia
claramente,
inicio una investigación
interna
y me abrieron expediente.
Y tras un largo y largo
tormento
me expulsaron a la vez
del partido, el comité y
de mi casa mi buena mujer
y quedé solo con los
recuerdos
de una pequeña,
con uniforme de escuela.
Con uniforme.
Me han dado de lado, mi
quitaron mi escaño.
Luego yo te amo.
Estoy perdido, me echaron
del partido.
Solo quiero estar
contigo, y que le voy hacer.
Si me echó mi mujer solo
porque te quiero.
El mundo entero está a
nuestros pies.
A nuestros pies.
Estoy seguro a mi vendrás
cuando te dejen papa y mama.
Estaremos juntos lo se mi
amor cuando seas mayor.
Me han dado de lado mi
quitaron mi escaño.
Sau – No poc deixar de
fumar
sempre hem estat convençuts que la intolerància de molts
no-fumadors és degut a que se'ls ha prohibit el tabac i a ells els molesta
veure els altres fent allò que ara ja no poden i ja que no fumen, donç que els
altres es fotin i tampoc ho facin. Això és veritablement pura intolerància. Sau
van ser el millor grup de pop en català de la història musical moderna, eren
Carles Sabater i Pep Sala, tots dos molt bons amics de Mario. Es van formar
l'any 1987 i van estar en actiu fins a la mort de Carles el 13 de febrer de 1999 a Vilafranca del
Penedès, a causa d'una parada cardiorespiratòria després d'un concert, era el primer
de la seva nova gira.
No puc deixar de fumar
(Carles Sabater, Pep Sala i Joan Capdevila)
Em sento destrossat
la gorja em fa olor de
tabac
quan em llevo al matí
ja porto el cigar entre
les mans.
Em faig creus del cops
que ho he dit
i creu-me nena que
jo ja ho intento,
ja ho intento.
No puc deixar de fumar.
Porto el "mono"
a la mà
sense ell em sento
desgraciat.
Cada dia ho tinc més
clar:
Has de deixar-ho o
palmaràs.
Em faig creus dels cops
que ho he dit
i creu-me nena que
jo ja ho intento,
ja ho intento.
No puc deixar de fumar.
Santabárbara – Adiós
amigo
Santabárbara van ser un
grup que a causa de l'èxit comercial de les seves cançons, les lletres van
passar desapercebudes en masses ocasions, tot i la seva qualitat, com
comprovareu escoltant aquesta que us hem seleccionat ara i en la qual ens
parlen d'emigració, de marxar-se a treballar lluny de la llar, deixant-ho tot
enrere, família i amics. Una cosa que en els anys setanta encara teníem molt
present, però que ara i després de creure que era una cosa oblidada i perduda
en les boires del record, torna a estar completament present i és el pa nostre
de cada dia per a molts que no troben futur en la seva terra i han de buscar el
demà en llocs llunyans. Quan en els 70's van començar a funcionar comercialment
els solistes, duets i tercets, un d'aquests van ser Santabárbara, eren catalans
i l’integraven Mario Balaguer a la guitarra i veu, Enric Millán en el baix i
Alberto López a la bateria. El seu gran èxit va ser el tema "Charly"
que es va publicar l’any 1973. Abans d’integrar Santabárbara, Alberto va formar
part de Los Polares i Enrique havia acompanyat a Tony
Ronald, però quan tots
tres eren músics d'acompanyament del cantant Georgie Dann, van decidir
llançar-se pel seu compte, fen-se dir Época gravan un disc primer i
Santabárbara després. Alberto va morir a Badalona a finals dels 70 en un
accident de tràfic i el grup va seguir, encara que sense continuïtat. Mario que
vivia a Mallorca, va morir també. Encara que ara estem recordant i Mario creu
que el Mario de Santabárbara va morir a Tarragona, també en accident de
circulació, en fi com no estem segurs, no ens feu gaire cas. De fet el showman
reusenc Sebastià havia tocat amb ells. A partir de 1980 Santabárbara es van
reforçar amb Primitivo Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer. 
Adios amigo (Enrique
Millám)
Mañana empieza su futuro,
en el vagón de un viejo
tren,
hoy se despide entre
murmullo,
algún amigo y su mujer
y os dirán, ya volveré,
confiad en mi, tenedme
fe.
Mañana empieza su futuro,
hay que cambiarlo por su
ayer.
Adiós amigo, hasta la
vista
que tengas paso desde
aquí.
Adiós amigo, hasta la
vista
y que consigas ser feliz.
Adiós amigo, hasta la
vista,
vas a vender tu vida
lejos del hogar
Adiós amigo, hasta la
vista
y encaras la felicidad.
Guarda su ropa en la
maleta,
llena de fe su corazón
y la esperanza de una
vuelta
va con sus ojos y en su
voz
Se marchará y entonces
él,
otros que van son como
él.
Ha comenzado su futuro
lo ha cambiado por su
ayer.
Adiós amigo, hasta la
vista
que tengas paso desde
aquí
Adiós amigo, hasta la
vista
y que consigas ser feliz
Adiós amigo, hasta la
vista,
vas a vender tu vida
lejos del hogar
Adiós amigo, hasta la
vista
y encaras la felicidad.
Adiós amigo, hasta la
vista
que tengas paso desde
aquí
Adiós amigo, hasta la
vista
y que consigas ser feliz
Adiós amigo, hasta la
vista
y que consigas ser feliz.
Joan Manuel Serrat – Mare
Lola
Aquesta cançó reflecteix
en la seva lletra una realitat imperant a l'Espanya de la postguerra i que va
estar en vigor fins anys després de la transició. El paper de la dona a la
llar, supeditada completament al marit i guardiana i vetlladora de la llar, gairebé
una esclava d'aquell home al que estava sotmesa per lleis retrògrades que
l'invalidaven fins i tot per votar, obrir un compte corrent, demanar un
passaport o realitzar compres d'un valor significatiu. En casar-se els seus
béns passaven a ser propietat del marit que governava la casa com a amo i
senyor. No era sempre així, per sort, però havien molts casos, masses. De fet a
Catalunya teníem la separació de béns, però a nivell legal seguien imperant les
lleis de l'estat franquista. Mario recorda que la seva mare posseïa unes
accions que van passar a ser propietat 
del seu pare quan es van casar, encara
que aquest que tenia la nacionalitat argentina, les va vendre i els diners es
va ingressar en una llibreta d'estalvi compartida i la seva mare també com a ciutadana
de la República
Argentina podia treure sense haver de demanar permís, cosa
que els va significar més d'un problema amb la sucursal de La Caixa de Pensions amb la
qual treballaven, sobretot amb empleats nous. La cançó es va recollir en
l'àlbum "4" que Serrat va publicar l'any 1970 i que tot i no ser avui
dia un dels seus discos més recordats, tenia petites joies musicals com “El 20
de març”, “Cunillet de vellut”, “Els varemadors” o “Cançó per Joan Salvat
Papasseit”.
Mare Lola (Serrat)
Quan el carrer dorm i el
sol no ha alçat encara el vol,
mare Lola ja camina amunt
i avall,
amb el darrer badall a la
gola,
fent l'esmorzar per al
marit,
traient els fills del
llit perquè vagin a escola.
Comença el dia per a ella
i el sol no ha alçat encara el vol.
Cal fer molts números,
cal tenir memòria per arribar a fi de mes.
Per a mare Lola ningú
escriu la història, és poca cosa, quasi res.
Guaita els arbres del
passeig mentre s'omple el safareig. Mare Lola.
Ai, si per un moment
pogués, ni fer ni pensar res, i anar-se'n sola.
Però el seu somni sempre
es perd amunt pel celobert,
deixant-li un munt de
roba, mentre la gent camina pel passeig
i es va omplint el
safareig.
Cal fer molts números,
cal tenir memòria per arribar a fi de mes.
Per a mare Lola ningú
escriu la història, és poca cosa, quasi res.
Quan el carrer dorm i el
sol ja ha amagat el seu vol,
mare Lola s'eixuga per fi
les mans, ja dormen els infants.
Mare Lola es despulla als
peus del llit,
ella sap que el marit jeu
i espera la dona.
Si Déu vol demà tot anirà
millor, tot li està bé.
Però... tot li està bé,
però...
Rafael Subirachs – El
Rodamon
Rafael Subirachs ens
parla a la lletra d'aquesta cançó d'un home que recorre descalç els camps de
Castella, de poble en poble, és un rodamón que busca la llibertat que no troba.
Un home que estima a dones estrangeres perquè amb elles no pot casar-se. La
veritat és que es tracta d'un text que avui dia podríem utilitzar perfectament
per parlar d'independència i això que es va gravar a finals dels seixanta i
curiosament, va passar la censura franquista. La veritat és que també avui
molts són els que es troba així, sense sostre, llar ni família, forçats per les
circumstàncies a buscar-se la vida en contenidors i escombraries. Es trobava en
el segon EP publicat per Rafael Subirachs, editat per 
Concèntric l'any 1967.
Val a dir que aquesta canó no te res a veure amb una del mateix títol que va gravar en els vuitanta Santi Vendrell. Rafael Subirachs i Vila va néixer a Vic el 22 de juliol de 1948. Va ser el
component número quinze de Els Setze Jutges i membre del que es va anomenar
Novísima Cançó Catalana, junt a Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o María Amelia
Pedrerol. L'any 1968 obté el Premi al programa Ràdio Scope, a Ràdio Barcelona,
conduït per Salvador Escamilla, per votació popular i grava l'àlbum
"Subirachs", una selecció de poemes musicats de Joan Salvat-Papasseit
i Josep Carner. Però parlant de musicar poemes, Subirachs destaca especialment
per la difusió de l'obra de Miquel Martí i Pol. El 13 d'abril de 2007,
juntament amb una part de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del
Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca en favor de la
cultura i la llengua catalanes durant la dictadura, gairebé tots es van queixar
que aquest reconeixement arribava tard, però cap va tornar la medalla ni el que
portava lligat a ella.
El Rodamón (Rafael
Subirachs)
Descalç pels camps
d'Espanya
vaig anant sembrant
cançons
que em xiula el vent.
Pels camins de Castella
assoleiats vaig i vinc
suat i brut.
Quan veig de nou un poble
a l'horitzó
em sento gran, heroi i
aventurer
jo sóc un rodamón
i vaig per terres
estrangeres
donant la mà a la
llibertat.
A un poble una noia em fa
l'ullet
més tard la trobo i em
botzina: "T'estim"
jo sóc un rodamón
i estimo a noies
forasteres
perquè mai no t'hi pots
casar.
Quan no trobo cap lloc
per passar la nit
m'estiro en un banc de
pedra i adormit
jo sóc un rodamón
i dormo sota el cel
plujós, amorós
buscant descans per el
meu cos.
Luis Eduardo Aute – Más
allá del amor 1985
A l'àlbum
"Nudo" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1985, es trobava
aquesta bella cançó que escoltem ara a Troba - Dors i en la qual el
protagonista es troba amb un problema d'aquells que els homes sempre acostumen
a dir "A mi no m'ha passat mai... ni em tornará a passar". Es tracta
del "gatillazo", com diu Luis Eduardo Aute en la cançó “Aquí estas
desnuda, abierta, esperando y desespero”. Cantautor, músic, director de cinema,
poeta, escriptor, pintor i nosaltres que saben quantes coses més, Luis Eduardo
Aute Gutiérrez va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan
va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja
el català. Mario i ell es van conèixer quan va actuar a la plaça de toros 
Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que
Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala
acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als
escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell
no actuaría ni faria promoció dels seus discos ni tan sols a la televisió.
Mario encara recorda com es descollonava Eduardo quan un dia li va preguntar si
en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa i es
que les lletres d’Aute… ja ho sabeu, sexe i política. A principis dels 60 el
nostre cantautor va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns
quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que a
instancies de Massiel.
Más allá del amor (Luis
Eduardo Aute)
Todo lo que se me ocurre
es decirte que lo siento,
que no sé lo que me pasa,
que es ridículo todo
esto,
que me muero de
vergüenza,
que quisiera estar muy
lejos
para no ver esa calma
resignada de tu gesto.
Te deseo de tal forma
y desde hace tanto tiempo
que al tocarte con mis
manos
atravieso por un sueño
que me traba la cabeza
como un nudo, como un
freno,
como un muro transparente
que me impide amar tu
cuerpo.
Más que un deseo
eres una obsesión,
un espejismo
más allá del amor.
Más allá...
Tantas veces he soñado
el instante de este
encuentro,
tantas veces me deshice
ocupándote por dentro,
tantas veces he sentido
la marea de tu sexo
que esta vez que no es
mentira
me parece que no es
cierto.
No contento del fracaso
me permito aún el exceso
de aburrirte hasta el
hastío
con mis tópicos
pretextos.
Para qué tanta teoría
si está claro como el
fuego...
Aquí estás, desnuda,
abierta,
esperando y... desespero.
Sergio Dalma – Foc a
l’ànima
Aea is portem una bella
lletra que ens parla d’amor, de no puguer viure sense ella o sense ell, segons
qui ens la canti. Encara que l'últim disc publicat per Sergio Dalma ha estat
"Cadore 33", l'any passat també va publicar el sabadellenc un altre
àlbum, en aquest cas recopilatori, titulat "T'estimo", en què hi ha
recollit un munt de cançons cantades en la seva llengua vernacla, el català i
que ha gravat al llarg de la seva carrera. Hem de recordar que Sergio Dalma en
pràcticament tots els seus discos, des de fa molts anys, versiona alguna de les
cançons al català. Aquest tema que escoltem ara per concloure Troba – Dors es
va incloure inicialment a l'àlbum “De Otro Color” que Sergio Dalma va 
treure
l’any 2003. Josep María Capdevila, veritable nom d'aquesta gran veu surgida a
Catalunya, es conegut artísticament com Sergio Dalma, va nèixer el 28 de septembre de 1964 a Sabadell i va
començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en
solitari. Va guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE, dins del
circuit català i llavors va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va començar
una brillant carrera. "Bailar pegados" tot i no guanyar, va ser una
de les millors cançons, al costat de "Eres tú" dels Mocedades que
Espanya a enviat mai a Eurovisió. Va representà a Espanya al Festival de
Eurovisión de l’any 1991 que es va celebrar en els Estudis Cinecittà de
Roma el 4 de maig de 1991. Val a dir que
al festival Sergio Dalma va conseguir 119 vots, pràcticament tots els païssos,
tret de dos, van votar a Sergio Dalma, però així i tot, va quedar en el quart
lloc. Ara bé, reconeisem que es una bona cançó.
Acaba Troba – Dors, però
abans de fotre el camp us deixem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
també totes aquelles emissores que emeten el programa, nosaltres ara ens
retirem per aquesta setmana, envoltats de paraules i música però tornarem la
propera. Som Quimet Curull i Mario Prades, som Botiguers de somnis i baixarem
la persiana. Adéu siau gent.
Nosaltres ara marxem de vacances
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario