En l'ésser humà
convergeixen el factor urbanita i el rural. Les grans ciutats tenen per a
nosaltres un encís especial, encara que de vegades sentim créixer en el nostre
interior una sensació de repulsa quan ens trobem en elles. És una estranya
sensació d'amor / odi que no acostuma a succeir en un petit poble, l'estimes o
el odies, però no hi ha tons grisos, les coses són blanques o negres en els
nuclis rurals. És clar que aquesta sensació de disgust davant les grans
ciutats, pot derivar-se del fet que no les coneixem bé i ja sabeu que en masses
ocasions temem allò que desconeixem. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten Troba – Dors, nosaltres que som Botiguers de
Somnis, envoltats de paraules i música, obrirem la botigueta escoltan a Serrat
que ens descriurà la gran urbe catalana, Barcelona. De fet avui tindrem tot un
seguit de trobadors. Som Quimet Curull i Mario Prades i us diem alló de.
Aixequem la persiana
Joan Manuel Serrat –
Barcelona i jo
Barcelona, terra d'al·luvió,
cruïlla de cultures i pobles, és una ciutat molt especial, té un encant entre
enigmàtic, místic i mundà i en la lletra d'aquesta cançó Joan Manuel Serrat ens
fa un recorregut per la
Ciutat Comtal i per ficar-nos al ànima del tema, aquest
recorregut per Barcelona, ens hem de deixar portar per el Noi del Poble Sec La
cançó obria el seu àlbum "Material sensible" que es va publicar l'any
1989 amb els arranjaments i direcció musical a càrrec del mestre Josep Maria
Bardagí. Va comptar amb les col·laboracions d'Ana Belén, Paco de Lucía i el
gran saxofonista Pedro Iturralde. Totes les cançons estan cantades en català i
és que heu de recordar que Serrat alterna els seus treballs en la nostra
llengua i també en castellà. Escoltant “Barcelona i jo” és una bona manera de
començar avui Troba – Dors. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el
27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El 
Noi del Poble Sec i que
va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la
llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret,
però la familia vivia al carrer Poeta Cabanyes, al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més
internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a
Tarragona. Va estudiar a la
Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al
Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos.A la foto Serrat i el recordat mestre Bardagí. A sota una imatge de Serrat a la pel·lícula "La ciutat cremada".
Barcelona i jo (Joan
Manuel Serrat)
A mida que arriben homes
es va fent gran la
ciutat.
A mida que els peus li
creixen
se li fa petit el cap.
A mida que creix oblida,
inflada de vanitat,
que sota l'asfalt hi ha
la terra
dels avantpassats.
A mida que perd la mida
es va omplint de
presoners,
de robinsons d'estar per
casa,
nàufrags enmig del merder
que viuen vides petites
en petits móns de formigó.
Així estan les coses
entre
Barcelona i jo.
Mil perfums i mil colors.
Mil cares té Barcelona.
La que en Cerdà somnià,
la que va esguerrar en
Porcioles,
la que devoren les rates,
la que volen els coloms,
la que es remulla a la
platja,
la que s'enfila als
turons,
la que per Sant Joan es
crema,
la que compta per dansar,
la que se'm gira
d'esquena
i la que em dóna la mà.
A mida que la camino
sota els plecs del seu
vestit
i li repasso les arrugues
amb la punteta del dit
em xiulen les cantonades
aquella vella cançó
que només sabem la lluna,
Barcelona i jo.
L'estimo nua i sencera
relliscant entre els dos
rius,
amb les seves fantasies
i les seves cicatrius.
Me l'estimo amb la
fal·lera
d'un caloio enamorat
perquè és viva i perquè
es queixa
la meva ciutat.
Emilio José – Puerto
pescador
El cantant Emilio José és
un home al que avui es recorda per cançons molt poppis i bastant anodines, però
que quan va començar era un cantautor de vella escola, es tracte del veterà
Emilio José. Aquí us portem una de les millors cançons de Emilio José, a qui
Mario va tindre l'oportunitat de conèixer-ho quan va produïr un dels seus concerts
que es va fer a la sala Galas de Salou, a finals dels 80 i al que ell coneixia d'abans,
no per la seva faceta professional que és àmpliament coneguda per tots, Mario
sabia d'ell per referències d'un dels seus supervisors a Telefònica, l'amic
Paco Salvador. En aquells temps, us parlem dels anys setanta, els parts
mensuals per cobrament de comissions els portava en avió cada mes un supervisor
de Barcelona a Madrid, per tal que poguéssin cobrar a 
fi de mes, és clar. Solia
fer-ho l’amic Paco i sempre els comentava que trucava per telèfon a Emilio José
– de fet els haviem escolt parlan - i aquest l'esperava a l'aeroport, portaven
els fulls de cobrament i tots els
informes a la central i després començava la gresca i es corrien uns saraos
memorables tot dos per la nit de Madrid. José Emilio López Delgado va néixer a
Fernán Núñez, Còrdova, el 16 de juny de 1950, molt bon any, si senyor.
"Puerto pescador" es va editar en single, però estava inclosa en el
seu primer LP "Campo herido" publicat per Belter l’any 1972. Creiem
que va ser el seu primer single, però no estem segurs d’aixó, a la cara B
trovabem “Desponsorio de un lucero”. Emilio José va ser un dels grans
cantautors dels 70 i els 80 i ho comprovareu escoltan aquesta cançó, però la
seva carrera va ser molt propera al pop, gràcies a cançons com
"Soledad". Nosaltres creiem que el canvi de Belter a Hispavox va
comercialitzar massa les seves cançons.
Puerto pescador (José
Emilio López Delgado)
Un atardecer,
Puerto Pescador,
Un adiós del mar
a un velado sol
que pronto se irá.
Un adiós del mar
y un corazón que se
siente feliz,
entre una espuma de
esmeralda y sol,
las olas mecen su alegre
reír,
dando a la tarde su mejor
canción.
Un atardecer,
Yo la encontré y se vino
hacia mí,
me descubrió su dulce
soledad,
estaba sola y no olvidó
reír,
quería reír,
quería soñar.
Del encuentro aquel
guardo el aroma de amor
ideal
que aquella niña
despertara en mí
cambiando el rumbo de mi
caminar.
Quiso que el amor
sintiera,
como ella lo viera
y en su soledad.
Puerto, tarde, sol y
brisa,
a la niña sola no podré
olvidar.
Quiso que el amor
sintiera,
como ella lo viera
y en su soledad.
Puerto, tarde sol y
brisa,
a la niña sola no podré
olvidar.
Canta conmigo
entre la espuma
oro esmeralda
de mi soñar.
Del encuentro aquel
guardo el aroma de amor
ideal
que aquella niña
despertara en mí
cambiando el rumbo de mi
caminar
Quiso que el amor
sintiera,
como ella lo viera
y en su soledad.
Puerto, tarde, sol y
brisa,
a la niña sola no podré
olvidar.
Moris – El oso
El cantant i compositor
Mauricio Birabent, conegut artísticament com Moris, va néixer a Buenos Aires,
Argentina, el 19 de novembre de 1942. Va formar part de un grup mític de la
música argentina, Los Beatniks, considerat per molts com el primer grup del rock
argentí de la història, el que es va dir Rock Nacional. Moris va residir
posteriormente al nostre país i la seva cançó més emblemàtica aquí a Espanya va
ser "Sábado a la noche" (1978), plena de rock and roll, però
nosaltres a Troba-Dors, un programa que sona a la Xarxa de Comunicació Local
per Catalunya i Balears, us portem ara "El Oso", un bon tema
extret de l'àlbum "Treinta minutos de vida", amb una lletra
recomanable que amaga dins d’una historia que por arrivar a semblar inicialment
que es molt infantil, una mena de “cuentecito” tot un crit contra la
dictadura,
l’opresió i la manca de llibertat que va patir l’Argentina. Es l’historia d’un
os que viu feliç al bosc ignorant quan es de feliç fins que l’home l’empresona
a un gàbia i el porta al circ, on mentre faci les piruetes exigides i obeeixi,
serà tractat i alimentat bé, com li diu un tigre vell, però viurà tancat a la seva gàbia. Finalment l'os
aconsegueix escapar-se i torna al seu bosc recuperant aquella desitjada
llibertat que ara si valorarà com es mereix. Per cert es una peça de la qual
Mario sempre he tingut dubtes sobre si Moris era o no el compositor. “El oso”
obria el primer disc en solitari de Moris titulat "30 minutos de
vida" que es va publicar l’any 1970 en la seva Argentina natal.
El Oso (Mauricio
Birabent)
Yo vivía en el bosque muy
contento,
caminaba, caminaba sin
parar.
Las mañanas y las tardes
eran mías,
por la noche me tiraba a
descansar.
Pero un día vino el
hombre con sus jaulas,
me encerró y me llevó a
la ciudad.
En el circo me enseñaron
las piruetas,
y yo así perdí mi amada
libertad.
Confórmate me decía un
tigre viejo,
nunca el techo y la
comida han de faltar,
sólo exigen que hagamos
las piruetas
y a los niños podamos
alegrar.
Han pasado cuatro años de
esta vida,
con el circo recorrí el
mundo así.
Pero nunca pude olvidarme
de todo,
de mis bosques,
de mis tardes y de mí.
En un pueblito alejado,
alguien no cerro el
candado,
era una noche sin luna,
y yo deje la ciudad.
Ahora piso yo el suelo de
mi bosque,
otra vez el verde de la
libertad.
Estoy viejo, pero las
tardes son mías,
vuelvo al bosque,
estoy contento de verdad.
Lluís Llach – Cal que
neixin flors a cada instant
Aquesta és una de les
lletres més reivindicatives de Lluís Llach, tot i que les cançons del Noi de
Verges sempre acostumen a tenir un contingut digne d'atenció i en molts casos
van patir el rigor de la intransigent i bleda censura franquista que vetllava
per la salut moral del espanyolet de a peu. Escoltant atentament aquest text
coincidim amb Lluís Llach "Cal que neixin flors a cada instant" i hem
de deixar de mirar sempre al passat per fixar la vista cap al futur que ens
espera. Incert, és veritat, però Què hi ha en aquesta vida que sigui
veritablement segur, tret que finalment coincidirem amb la Parca i aquesta reclamarà el
seu tribut? Quimet confessa que sent debilitat per Lluís Llach i Serrat, mentre
que Mario reconeix que no és precisament un dels seus cantautors preferits,
encara que tots dos coincideixen pel que fa al Noi del Poble-Sec. Us hem extret
aquesta cançó del primer àlbum de Lluís 
Llach, un disc que recollia els seus
èxits publicats en format EP i single que es va editar l'any 1968 sota el títol
genèric "Els Èxits de Lluís Llach. Les seves primeres cançons". Lluís
Llach i Grande va néixer a Girona el 7 de maig de 1948 i va pertànyer al
col·lectiu Els Setze Jutges, dins del que es va anomenar "la novíssima
cançó", on trobàvem a gent com Maria del Mar Bonet, Maria Amelia Pedrerol
o Rafael Subirachs. Fill d'un metge rural, Llach es va criar a la població
empordanesa de Verges, encara que des de fa molts anys va traslladar la seva
residència a Porrera, a Tarragona i ara no tenim clar si resideix a
l'estranger. Us explicarem una curiositat sobre la censura. El 13 de desembre
de l'any 1969 Lluís Llach va actuar al Palau de la Música Catalana,
però en aquelles èpoques el llistat de cançons que anaves a tocar havia de ser
aprovat prèviament pel censor de torn i li van prohibir "cantar" la
cançó més emblemàtica de seus inicis "L'Estaca". Llach no la va
cantar, ho va explicar i mentre ell la tocava, la cançó va ser cantada pel
públic que omplia el Palau. D'aquesta manera ell no va incomplir les normes
establertes. El disc "Ara i aquí" recull aquesta actuació, en directe.
Cal que neixin flors a
cada instant (Lluís Llach)
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per
l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un
record passat.
No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre
doni fruits sense podar-lo,
l'hem de treballar,
l'hem d'anar regant,
encara que l'osada ens
faci mal.
No somniem passats
que el vent s'ha
emportat.
Una flor d'avui es
marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a
cada instant.
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per
l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un
record passat.
Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que
ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps
d'equivocar-nos.
Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la
suor del dur treball.
Cal que neixin flors a
cada instant.
León Gieco – Solo le pido
a Dios
Aquest tema està
estretament vinculat a Joan Baez, Mercedes Sosa i a Espanya amb Ana Belén, però
la veritat és que cap de les noies va escriure aquesta cançó, el seu autor és
el gran cantautor argentí León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de
novembre de 1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco. És un dels
trobadors que han sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock
Nacional en un perfecte mestissatge. La seva obra es caracteritza per les
connotacions socials i polítiques de les seves cançons, a favor dels drets
humans, els camperols i pobles nadius, el suport als discapacitats i la
solidaritat amb els marginats. Sent molt jove, a Buenos Aires va conèixa a
Litto Nebbia i Gustavo Santaolalla, qui li van donar l'oportunitat de tocar
obrint els seus concerts. León Gieco va publicar el primer disc l'any 1973. Sempre
va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè de les
injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins que
l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que va
patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització 
Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres
tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només
a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació
política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles i l'any 1978 va
editar "IV LP", amb una de les seves cançons més famoses "Solo
le pido a Dios" que estem escoltant ara. Quan va poder tornar a
l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors
al Monument Nacional a la
Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc mil en Buenos
Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un recital al
costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com Mercedes Sosa,
Fito Páez, Nito Mestre, Joan Carles Baglietto i Sixto Palavecino.
Víctor Manuel – El
cobarde
.jpg)
En el seu segon o tercer
single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va incloure el
tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava
tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco
Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España
por la gracia de Dios". Toma Ya! A Troba – Dors ja la hem escoltat. És
clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i
davant l'evidència va haver de reconèixer que era ell. La seva carrera donaria
un gir polític de 180 graus. L'asturià Víctor Manuel San José Sánchez, va
néixer a Mieres del Camí el 7 de juliol de 1947, a partir de 1963 i
després de presentar-se a un concurs de ràdio, passa a ser cantant de
l'Orquestra Bossa Nova, treball pel qual cobrava 175 pessetes al dia. Va
participar en el programa de televisió Salto a la fama i durant any i mig, va
cantar cada diumenge al programa concurs La Nueva Ola Musical,
presentat per Bobby Deglané a La Voz de Madrid. El 1965 i com a solista pop signa
amb Belter i comença la seva carrera com a Víctor Manuel. També l'any 1965
ingressa a la Societat
d'Autors d'Espanya, el SGAE i en el 66 va participar al Festival de la Cançó Espanyola de
Benidorm, de fet es va presentar en un munt de festivals, com el Festival del
Miño (Ourense), Festival de Eo (Vegadeo), Festival del Atlántico (Canaries),
entre molts altres, en uns com cantautor i en altres solsament com autor. Com
podeu comprovar els seus inicis van ser molt a l'estil de moda en aquella època
per a qualsevol cantant de música moderna. Possiblement aquests inicis tan
innocus i la cançó del Siscu Dictador van fer que pogués canviar radicalment i
gravar "La Romeria"
i sobretot aquesta cançó que us portem ara i que la va presentar també 
al
Festival del Atlántico, on va agradà al públic, però no a les autoritats de les
Illes Canàries que van considerar "El cobarde" com un tema
antibel·licista i contrari a l'exèrcit. En principi la cançó va resultar
guanyadora però l'organització fa que es repeteixi la votación dient que hi
havia un error i ja no va guanyar, és clar. Víctor Manuel va estar a punt de
ser detingut, però un component de Los Sabandeños aconsegueix evitar-ho
amagan-ho a casa seva. L’any 1968 és cridat a files i fa la mili com caporal a
aviació, a Valladolid, la va acabar el 20 d'octubre de 1969. Aquest tema de
1968 es trobava en un single amb "El tren de madera" a l'altra cara i
avui us explicarem una curiositat, el single del qual la extraiem l'hi van
regalar a Mario, bé l'hi van regalar a la seva mare, en comprar Formatgets MG,
era un disc promocional de la firma MG que de fet va regalar discos de molts
artistes, unint-se a les campanyes de Disco Sorpresa de Fundador i Mirinda.
El Cobarde (Víctor Manuel
San José)
Vivo en mi pueblo pequeño
la fe, la alegría,
la paz del hogar.
Hay una niña morena que
tras el trabajo
me llena de paz.
Hay una ermita en el
monte, que todas las tardes
escucho cantar
y aquel arroyo tan claro
que riega los campos
que son nuestro pan.
Era la tarde un suspiro y
aquellos soldados
llegaron acá.
¡Quietos los niños y
viejos! la gente más joven
tendrá que luchar.
Tiembla el fusil en mi
mano, cerrando los ojos
disparo al azar,
bala perdida que mata
cualquier inocente
con ansia de paz.
¿Por quién lucho yo?
si en mi corta vida no
existe el rencor.
¿Por quién lucho yo?
que vivo la vida con fe,
con amor.
Juan debes de callar,
esto es una guerra
no lo has de olvidar.
Juan trata de olvidar
aquella muchacha,
la paz del hogar.
Llegan los años de
cárcel, yo soy un cobarde
no quiero matar.
Dicen que nuestros
soldados, ganaron la guerra
renace la paz.
Vuelvo a mi pueblo
pequeño, la gente sonríe
y murmura al pasar:
mira aquel joven cobarde,
que vuelve la espalda
en vez de luchar.
Dejo con pena las cosas
que fui levantando
y solo sin más
vivo aquí arriba en el
monte soñando que un día
pueda regresar.
Patxi Andión – Rogelio
Encara avui en dia molts
recorden aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava
"1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi
Andión té cançons que encara que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen
molta més qualitat i missatge. Una d'elles és aquesta que escoltem ara
"Rogelio", amb una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions
molt més habituals del que ens podem imaginar. A "Rogelio" Patxi
Andión ens parla de com cambia la gent, es l’història de dos amics del poble
que baixen a la gran ciutata bucant-se la vida i comparteixen tot, bàsicament
misèria, fins que un decideix anar-se'n. Quan torna anys després, igual de pobre
que abans, el seu amic ha prosperat, s’ha casat i s'ha convertit en un 
important home de negocis i clar, ell ha de demanar-li un favor per que el ric
després pugui dormir a gust. Ens explica com es rebut per la porta de servei
quan va a veure’l i la cara de disgust del “amic” al ser informat de la seva
presencia. El cantant Patxi Andión que també va fer cinema, va interpretar el
paper del Che Guevara a la versió espanyola de l'òpera-rock "Evita",
amb Paloma San Basilio. Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era
d'ascendència basca. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat
"Retratos", de l’any 1969. Parlan de Madrid, un dia Mario va escoltar
en boca d’un supervisor de Telefónica, del departament de Pàgines Grogues, una
frase sobre la capital del regne que l’hi va agradar, li van dir "A Madrid
ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid". La foto es dela pel·lícula "Libertad condicional" que va fer amb Concjita Velasco.
Rogelio (Patxi Andión)
En la misma pensión con
el mismo hambre.
En la misma habitación
vivíamos
Rogelio y yo.
Bajo el mismo techo con
el mismo frío.
Tiritando en el lecho
dormíamos
Rogelio y yo.
Con el mismo coche la
misma mujer
y la misma noche
soñábamos
Rogelio y yo.
En el mismo trabajo el
mismo sudor
y el mismo fracaso
luchábamos
Rogelio y yo.
Ya no te acuerdas Rogelio
de aquella cantina.
Del viejo Anselmo y su
acordeón.
Cuantas las noches
nuestro vino alegró,
cuantas las noches que tu
música tocó.
Cuantas las noches que al
oír esa canción
tú te reías y reía yo.
Y nos despertaba el sol.
Llenos de vino, llenos de
ilusión.
Te reirás del dolor,
de si hacia frió o hacia
calor.
Si había dinero o solo
sudor.
Con el mismo equipaje,
en el mismo tren que me
marché
he vuelto a hacer el
viaje.
A tu nueva dirección,
con el mismo traje
y la misma ilusión, he
ido,
he ido a buscarte.
El guarda coches me ha
entrado
por la puerta de servicio
y me ha metido en un
cuarto
desde donde mirar.
Y te he visto bien
vestido,
en un salón lleno de
espejos.
Gente importante a tu
lado
y en tu cara el fastidio
cuando te han avisado
Has salido, me has
mirado,
te has acordado de mi
nombre, Aleluya,
y luego,
luego, te has marchao
Me has dejado con un
saludo,
una cita en tu despacho
y una tarjeta en la mano
con tu nombre bien
bordado.
Pero no importa Rogelio,
esta noche iré a la
cantina
y al viejo Anselmo
pediré tu canción.
En la misma mesa
beberé por los dos
y entre mil copas,
me reiré del dolor
Y como otras noches
al oír esa canción
yo reiré,
yo reiré.
Me reiré de tu adiós.
De mis zapatos.
De tu confusión.
Del pantalón de tu frac.
De tus espejos
y de tu salón.
Y cuando te vuelva a ver,
te diré
Muy buenas tardes
¿Que tal esta usted? y
como no…
Te pediré un favor,
para que esa noche
duermas un poco mejor
Mercedes Sosa – Vengo a
ofrecer mi corazón
La gran cantautora
argentina Mercedes Sosa, coneguda també com La Negra Sosa, ens diu en
aquesta cançó "Y hablo de países y de esperanzas. Hablo por la vida, hablo
por la nada. Hablo de cambiar ésta nuestra casa, de cambiarla por
cambiar". És una de les bones lletres d'aquesta extraordinària dona a la
qual també es deia La Veu
d'Amèrica i la va gravar per primera vegada donant títol a un àlbum publicat
l'any 1985, encara que aquesta versió que us hem seleccionat per enfilar la
recta final del programa d'avui de Troba - Dors és un enregistrament en directe
en la que compta amb les col·laboracions de Víctor Heredia i Fito Paez que per
cert, la va gravar l'any 2007 en l'àlbum "Músicos, poetas i locos",
encara que creiem recordar que ja l'havia inclòs també en un parell de discos
anteriors. Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de
1935. Patia des 
de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia
lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran
part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les
seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés
Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa
voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires.
Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i va ser una
de les grans exponents de la Nova
cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia
que l'anomenessin cantant, ella es definia a si mateixa com cantora
Café Paris – Mil paraules
Acabarem el programa
d’avui de Troba – Dors escoltant a Cafè París que van ser un grup creat a Reus
que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda
de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol
àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram
l'any 1994. Conté bones cançons i en altres programes posiblemente escoltarem
alguna més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero
(teclats i piano), Xavi Pié (saxos) que és un dels grans músics histórics
tarraconins, Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola)
al que Mario coneix i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va ser
de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir,
d’ells mateixos. El CD “Cafè París” es va gravar a l'agost de 1993 en els
Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" va ser una
composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons
del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió
Cultural, uns bons amics de Mario. Per cert Cafè de París era el nom d’un café
tradicional de Reus, creiem recordar si bétenim dubtes, que estava just al costat del ajuntament
de la ciutat, a un dels carrers estrets que pugaven des de la plaça Mercadal, o pot ser a la plaça de Prim. Però no saben si encara funciona, pensem que no.
Tancarem per avui Troba –
Dors, però us deixem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa, nosaltres ens anirem envoltats
de paraules i música. Som Quimet Curull i Mario Prades i som Botiguers de
somnis, ara us deixem fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario