L'humor dóna color a la
vida, ens provoca somriures i fa que oblidem les llàgrimes i la tristor. Amb bon humor
s'obren moltes portes que romandrien tancades si ens mantenim amb les celles
arrufades. Per tant i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten
Troba – Dors, com que nosaltres som Botiguers de Somnis, envoltats de paraules
i música, anem a obrir la botigueta amb tot un seguit de cançons plenes de
bon humor i irònic sarcasme. Començarem aquest viatge d'avui escoltant la
història del fictici enfrontament entre Snoopy, un personatge del còmic, i el
llegendari as de l'aviació alemanya, el Barón Rojo que veritablement va existir. Som Quimet Curull i Mario Prades i
ara.
Aixequem la
persiana
Los Mustang - Snoopy contra el Barón Rojo
Al famós aviador alemany
de la que es va dir La
Gran Guerra, el Baró Von Ristoffen, conegut amb el sobrenom de Baró Roig, sembla que no el va
derrotar el capità canadenc Roy Brown com diuen els llibres d’historia.
Nosaltres a Troba - Dors hem esbrinat que va ser el popular Snoopy, aquell gosset que
sempre anaba amb el Charlie Brown. Això al menys deien els nord-americans The
Royal Guarsmen en una nisaga de cançons que tractaven sobre aquest
esdeveniment. Aquí al pais el tema va ser interpretat pels nostres eterns
versiones, el grup barceloní Els Mustang, liderats pel cantant Santi Carulla i
que mantenin els seus componets originals, es van desfer l’any 2000.
Precisament per aquest fet Mario els hi va lliurar una placa a la edición de la Fira Internacional
del Disc i Cinema de Col·leccionisme que ell coordinava a Catalunya i Andorra,
tret de Barcelona que la feia Mikel Barsa directament, va ser a l’edició de
Malgrat de Mar i la va recollir Santi Carulla. La veritat es que van haver
intents per part del segell EMI per separar a 
Santi Carulla del grup i fer-lo
cantar en solitari, una cosa que ell no va volgue fer mai. Fins i tot el van
portar a un Festival de la
Canción del Mediterráneo que es feia a Barcleona, cantant ell
sol. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista),
Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier
(bateria). Sembla ser que aquesta cançó, ho hem llegit a la xarxa, en el seu moment va tindre problemes amb la censura ja que no deixa en molt bon lloc al aviador alemany i aixó no va agradar i no es va editar fins els anys vuitanta, dins d'un àlbum recopilatori.
Carlos Rodríguez – El
marciano Marcelino
L'any 1997 el segell PDI
va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal"
del que us hem extret aquesta divertida cançó que ara compartirem amb vosaltres
a Troba - Dors i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la
nostra geografia. Deixa la seva nau espacial averiada en un carrer, en doble
fila i un guàrdia municipal amb molt mala llet decideix multar-lo després de
demanar-li tots els documents del vehicle i en adonar-se que no té ni la itv ni
l'impost de circulació i davant la "xuleria" del nostre marcià que es
diu Marcelino, el zel del policia fa que el detingui i se'l endugui a
comissaria. Vaga un problema! Potser alguna cosa semblant li va passar a
Esperanza Aguirre als carrers de Madrid amb aquells policies de proximitat que
li van demanar la documentació, clar que ella va decidir alló de “cames
ajudeu-me” i va fotre el camp. A lo millor ja havia escoltat la cançó i per si
de cas... La veritat és que poc podem dir-vos d'aquest cantautor llevat que el
CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els
estudis Barcelona So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de
Montserrat Rosn que també va fer cors. Les guitarres van estar a càrrec del propi Carlos 
Rodríguez i
Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat
Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu
de cantautors anomenat Taller La Revuelta del qual
formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el
creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina,
José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti, Als membres del Taller La Revueta els podíem veure
actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que creiem recordar era
propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga
d’on creiem que era oriünd i residia, encara que no estem segurs. Carlos
Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”
Joaquín Carbonell con Javier Krahe y Joaquín
Sabina – Ojo al Gorila!
Aquesta cançó, amb lletra
de George Brassens (Seta, 22 d'octubre de 1921 - Saint-Gely-du-Fesc, 29
d'octubre de 1981), ja la vam escoltar la passada temporada en la versió que
van realitzar els argentins Claudina i Alberto Gambino l'any 1972. Però vam
rebre un correu demanant que la poséssim de nou i nosaltres ens hem permès la
llibertat de seleccionaros per escoltar avui Troba - Dors la versió que van
gravar a Espanya Joaquín Sabina, Javier Krahe i Joaquín Carbonell i ja que el
programa està ple de sa bon humor, creiem que aquest tema quadrava
perfectament. Aquesta cançó es va incloure a um disc del cantautor aragones Joaquín Carbonell on versiona cançons de Brassens publicat l'any 1966 . La lletra ens explica la història d'un goril·la tancat a la seva
gàbia del zoològic davant la mirada del 
públic, sobretot del femení i és que el
Goril·la està "molt ben dotat" i les comares del lloc l'estudien amb
atenció. El que elles no saben és que el Goril·la és verge, "Una mona
jamás conoció" com ens narren a la cançó. Els problemes sorgeixen quan
algú no tanca bé la gàbia i el Goril•la s'escapa pensant tot il·lusionat que
per fi ha arribat l'hora de "sucar el melindro" i perdre la
virginitat. La gent fuig espaordida i finalment el Goril•la arracona les seves
dos possibles “víctimes... o no”. Es troba amb una difícil elecció, d'una banda
"Una Vella" que mirant al Goril·la pensa que "Els miracles
existeixen" i un jove jutge que tot i que ho desitga, està convençut que
el Goril·la no l'escollirà mai a ell ja que és "tot un senyor jutge".
La decisió del Goril·la va ser curiosa i la coneixereu escoltant la cançó.
El Gorila (George
Brassens)
A través de las anchas
rejas
de la jaula de un bello
zoo,
contemplaba un grupo de
viejas
un gorila muy juguetón.
Sin ningún pudor las
comadres
señalaban cierto lugar
que como es natural mi
madre,
me ha prohibido aquí
citar.
Ojo al gorila
De repente se abre la
puerta
de la jaula del animal
¿Cómo es posible que esté
abierta?
Alguien debió cerrarla
mal.
El mono al verse sin
grilletes
en vez de ¡Viva la
libertad!
Dijo tocándose el paquete
"Hoy pierdo la
virginidad".
Ojo al gorila
El guardián con gesto
afligido
pensó para si
"¡Santo Dios!
Es un gorila reprimido
y la culpa la tengo
yo"
y todas las viejas
curiosas
de que al principio les
hablé
pusieron pies en
polvorosa
a pesar suyo, yo lo sé.
Ojo al gorila
Incluso aquellas que
miraban
al gorila como a un don
Juan
fingieron estar asustadas
por aquello del qué
dirán.
El fornicio les daba
miedo,
pero ustedes y un
servidor,
sabemos que el quiero y
no puedo
es un suplicio mucho
peor.
Ojo al gorila
Todo el mundo
alocadamente
huye lejos del animal,
salvo una vieja
indiferente
y un joven juez sin
moral.
El mono al ver el fracaso
y que todos huyen de él,
empezó a acelerar el paso
hacia la vieja y hacia el
juez.
Ojo al gorila
"¡Bah!" decía
la solterona
"¿Cómo un mono me va
a querer?
Si al menos fuese yo una
mona
pero soy toda una
mujer".
Y el juez pensaba
insobornable
"Que el elegido sea
yo
es completamente
improbable"
Ya veremos luego que no
Ojo al gorila
Supongamos por un
instante
que al igual que el mono
debe usted
elegir como dulce amante
bien a una vieja, bien a
un juez.
Pienso que si esta
alternativa
la debiera decidir yo
la vieja, aun sin ser
atractiva
sería el objeto de mi
elección.
Ojo al gorila
Pero aunque el bueno del
gorila
sea Tarzán haciendo el
amor,
por el contrario cuando
cavila
da más gatillazos que yo;
con que en vez de optar
por la vieja
como haríamos usted o yo
agarrando al juez de una
oreja
bajo a un árbol se lo
llevó.
Ojo al gorila
Lo que viene después es
algo
que hubiera querido
contar,
pero me estimo en lo que
valgo
y no quiero degenerar;
basta decir que el juez
gemía
y que luego empezó a
gritar,
como el hombre que el
mismo día
él había mandado ahorcar.
Mario Prades amb Joaquín Sabina en el curs d'una entrevista
Tomeu Penya – Es tango de
sas paparres
Una altra cançó amb una
lletra divertida és la que ens porta l'amic Tomeu Penya des del seu àlbum
"Els cors ferits" que va publicar l'any 1991 i en la qual ens explica
a ritme de tango, però barrejant català i castellà en el text, molt al estil
balear, la història del noi que li toca anar-se'n a la mili i quan després
d'haver estat arrestat a Cabrera, en tornar a casa es troba que un altre noi, fill de
guàrdia civil i sobrenomenat "El Nene" se li ha "barrinat a sa
Cristina". El dolor que sent en el seu cor és molt gran i per a això argumenta que el tango és
el millor ritme per mostrar aquest dolor, però finalment ho accepta amb una
argumentació molt divertida. Escolteu-la. L'amic Tomeu Penya va néixer a Vilanova de Bonany,
a Mallorca i al respecte d'aquesta cançó li explicava una vegada a Mario que la
va titular "És tango de ses paparres" perquè ell va fer la mili a
Cabrera i l'aquarterament estava ple d'aquestes molestes bestioletes.
Johnny Cash
– A boy named Sue
El títol és ben
explicatiu, és la història d'un noi que es diu Sue, un nom típicament
nord-americà i molt femení. La cançó explica la història de la recerca del jove
que vol venjar-se d'un pare que el va abandonar als 3 anys d'edat i l'única
contribució a la seva vida va ser dir-li Sue, un nom que ha provocat
cap al jove les burles i l'assetjament de tots aquells amb qui es troba en el
seu viatge per la vida. Precisament per això Sue s'endureix i creix fort, tot i
que sovint s'ha de canviar de domicili a causa de la vergonya del seu nom.
Enfuriat per la vergonya i l'abús que pateix en la seva vida, Sue jura que
trobarà i matarà el seu pare per haver-li donat aquest horrible nom. Quan
finalment Sue troba al seu pare, s'adona del perquè li va posar aquest nom.
"A Boy Named Sue", un dels temes més emblemàtics en la carrera de
Johnny Cash, és una cançó composada per Shel Silverstein que va popularitzar el
genial cantant de country quan la va interpretar i va gravar en el cèlebre
concert que va realitzar a la californiana presó de Sant Quintín, el 24 
de
febrer de 1969 i que va ser retransmès per una cadena de televisió, creiem que
era Granada Television, però no estem segurs. Es va incloure en el disc
"Sant Quintin Live" i Johnny Cash va tornar a interpretar-la, encara
que amb algunes variacions, al concert del Madison Square Garden de desembre
del mateix any. La cançó que es va publicar en single, va arribar al segon lloc
del Billboard, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició. Va ser Disc d'Or
el 14 d'agost de 1969. Johnny Cash va ser conegut com "L'home de
negre" des de que va jurar vestir sempre d'aquest color fins que
s'acabessin les injustícies al món, suposo veient el que ens envolta que va
morir vestit de negre. Johnny Cash va néixer a Kingsland, Arkansas, el 26 de
febrer de 1932 i va morir el 12 de setembre de 2003 a Nashville, Tennessee,
tenia 71 anys d'edat. Va estar casat amb la cantant i compositora Judd Carter
(tots dos a la foto) amb la qual va formar duet en moltes ocasions. Es diu que va morir en no poder
suportar la solitud que li va ocasionar la mort de la seva dona pocs mesos
abans.
A la foto Roy Orbison i Johnny Cash
Un muchacho llamado Sue (Shel Silverstein)
Bien, mi papá se fue de
casa cuando yo tenía 3 años
y no nos dejó mucho a
madre y a mí,
sólo esta vieja guitarra
y una botella vacía de alcohol.
Ahora no le maldigo
porque huyera y se escondiera,
pero lo más mezquino que
hizo nunca,
fue antes de largarse,
irse y llamarme "Sue".
Bien, debió pensar que
era una buena broma
y eso logró muchas carcajadas
de mucha gente;
parece que tuve que
luchar durante toda mi vida.
A alguna chica le daría
la risa tonta y me pondría rojo
y algún chico se reiría y
le rompería la cabeza,
te digo que la vida no es
fácil para un chico llamado "Sue".
Bien, crecí rápido y
crecí enfadado,
mi puño se endureció y mi
ingenio se agudizó,
he vagado de pueblo en
pueblo para esconder mi vergüenza.
Pero hice un voto a la
luna y las estrellas;
buscaría en los bares
y mataría al hombre que
me dio ese horrible nombre.
Bien, era Gatlinburg a
mediados de julio
y acababa de llegar al
pueblo y mi garganta estaba seca,
y pensé que debía parar y
tomarme una birra.
En una vieja taberna en
una calle de barro,
allí en una mesa,
repartiendo cartas,
vi sentado al sucio,
sarnoso perro que me llamó "Sue".
Bueno, supe que esa
víbora era mi querido papá
por un desgastado retrato
que mi madre había tenido,
y reconocí esa cicatriz
en su cara y su ojo malvado.
Era grande y torcido,
gris y viejo,
y le miré y se me heló la
sangre
y dije: "¡Mi nombre
es Sue! ¡Cómo pudiste!
¡¡Ahora vas a
morir!!"
¡Yeah, eso es lo que le
dije!
Bien, le golpeé fuerte
justo entre los ojos
y se cayó, pero para mi
sorpresa,
se levantó con un cuchillo
y cortó un trozo de mi oreja.
Pero le rompí una silla a
través de sus dientes
y nos estrellamos
cruzando del muro a la calle,
pataleando y socavando en
el barro y la sangre y la cerveza.
Te digo que he luchado
con hombre más duros
pero no puedo recordar
cuándo;
coceaba como una mula y
mordía como un cocodrilo.
Le oí reírse y luego le
oí maldecir,
Fue por su pistola y yo
saqué la mía antes,
se quedó ahí mirándome y
le vi sonreír.
Y dijo: "Hijo, el
mundo es duro
y si un hombre quiere
hacerse, tiene que ser resistente
y supe que no estaría ahí
para ayudarte mientras.
Así que te dí ese nombre
y dije adiós.
Supe que tendrías que ser
duro o morir
y es el nombre lo que que
te ayudó a hacerte fuerte."
Yeah
Dijo: "Ahora acabas
de luchar un infierno de combate
y sé que me odias y
tenías derecho
a matarme ahora y no te
maldeciré si lo haces.
Pero deberías
agradecerme, antes de que muera,
por la gravilla en tus
tripas y el esputo en tu ojo
porque soy el hijo de puta
que te llamó "Sue".
Yeah, ¿que podía hacer?,
¿qué podía hacer?
Me emocioné y tiré mi
pistola
y le llamé papá, y el me
llamó su hijo,
y me alejé con un punto
de vista diferente,
y pienso sobre eso, ahora
y después,
cada vez que intento y
cada vez que gano,
y si alguna vez tuviera
un hijo, ¡creo que le llamaría
Bill o George! ¡Cualquier
cosa menos Sue! ¡Aún odio ese nombre!
+Raiders+in+the+sky.jpg)
Paco Clavel con Alaska –
Raskayú
La lletra d'aquesta cançó
que us portem ara a Troba - Dors és gore total, la història d'un vidu que
segueix anant al cementiri per visitar la tomba de la seva estimada, però com
va de nit es troba amb una sèrie de fantasmes que l'esperen, en la versió original
de finals dels anys cinquanta a càrrec de Bonet de Sant Pere, tots junts ballen
la sardana, però ara i interpretada per Paco Clavel amb la col·laboració
d'Alaska, el que ballen és una lambada. Es tracta de Paco Clavel, un friki dels
70 però amb un toc de genialitat que no tenen els d'ara. Va ser "La Reina" de la moguda
darrera d'Alaska, és clar que ell era de gènere masculí, segons consta en el
seu DNI. Aquest disc, un EP editat l’any 1993, va ser una edició especial, tal
i com veureu a la portada, per les Fires Internacionals de Col·leccionisme de
las que va ser pioner al pais el amic Mikel Barsa i que Mario coordinava a
Catalunya i Andorra. En aquest tema col·labora Alaska i la producció va ser de
Joe Borsani, argentí, gran músic i compositor que va ser component del grup
Rubi y Los Casinos (amb la seva esposa) i un home extraordinari que va morir
assassinat en la seva casa del 
barri de la Llatina, l’any 2003. Alaska va aprofitar aquesta
gravació i la va incloure també a un dels seus discos com Fangoria. Paco Clavel
havia sigut component del grup Clavel i Jazmín on militaba així mateix Nacho
Campillo. A Paco Clavel el va conèixa Mario en una festa que es va celebrar
en una discoteca madrilenya i els va presentar, a ell, a Joe Borsani, Miguel
Caiceo (Doña Paca) i el Parada (aquest dos últims a la foto de l'esquerra), el
comú amic, Mikel Barsa. La foto és d'aquella nit i per les seves cares podreu
comprovar que molts no recordaven massa cosa al dia següent. Paco Clavel, de
veritable nom Francisco Miñarro López, va néixer a Iznatoraf, Jaén i es
considera el creador d'un estil que ell mateix va denominar
"Guarripop" i "CutreLux". Per cert que a tot a reu es diu
que aquesta cançó era de Bonet de San Pedro i aixó es totalment fals. Als anys
30 la va gravar la cantant texana Lydia Mendoza titulan-la “La boda negra”,
ella va ser la primera o una de les primeres, a gravar música tex-mex cantant
en espanyol ja als anys vint. Va néixer a Houston, Texas, el 31 de maig de 1916
i va morir el 20 de desembre de 2007
a San Antonio. La cançó va estar prohibida a Espanya i no es
podia emetre a les emissores de ràdio ja que els censors van opinar que era una
cançó contra el règim i aquesta frase de "¿Cuando mueras que harás
tu?" era una clara al·lusió a Franco.
A la foto Bonet de San Pedro, un nom mític
del pop espanyol dels anys cincuanta
del pop espanyol dels anys cincuanta
Raskayú
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Tú serás un cadáver nada
más.
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Oigan la historia que
contome un día
el viejo enterrador de la
comarca,
era un viejo al que la
suerte impía
su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al
cementerio
a visitar la tumba de su
hermosa
y la gente murmuraba con
misterio:
"Es un muerto
escapado de la fosa".
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Tú serás un cadáver nada
más.
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Hizo amistad con muchos
esqueletos
que salían bailando una
sardana
mezclando sus voces de
ultratumba
con el croado de alguna
rana.
Los pobrecitos iban mal
vestidos
con sábanas que a doc
habían robado,
y el guardián se decía
con recelo:
"Estos muertos se me
han revolucionado".
Como es bastante tétrica
la historia
los juegos fatuos se
meten en el lío
armando con sus luces
tenebrosas
un cacao de padre y muy
señor mío.
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Tú serás un cadáver nada
más.
Rascayú, ¿cuando mueras
que harás tú?
Lone Star – La leyenda
Ara al programa d'avui de
Troba - Dors, ens venim cap a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel
cantant i pianista Pere Gener, són Lone Star, al nostre parer la millor banda
de rock de totes les èpoques. La lletra d'aquesta cançó està
inspirada en un poema anònim d'origen àrab. Com si una mena de somni de Penélope
es tractés, ens explica la història de la noia que es queda esperant al seu
estimat que en aquest cas s'endinsa en el desert, no la mar i mai torna amb
ella, mentre que la noia segueix venerant el seu record i espera el seu retorn
sense perdre l'esperança ni la fe.Aquest tema es trobava en el que va ser el
seu primer LP, ja que fins aquell moment la àmplia carrera dels Lone Star es
centrava en EP's. És clar que la
EMI i amb perdó per l'expressió, els va fer una putada. Se'ls
havia promès un LP sencer ple de cançons pròpies, però quan va arribar el
moment EMI va dir NO. Finalment i després d'àrdues negociacions van arribar a
un acord 
salomònic, "ni pa ti ni pa mi", es van incloure cançons
pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema amb un acurat canvi de ritme era seva,
però entre les versions que van ser sis, es trobaven "Rio sin fin"
d'Ike & Tina Turner, "Hey nena" de Small Faces, "El pájaro
de la montaña" de Ray Charles o el "Hanky Panky" de Tommy James
& The Shondels. Aquest LP va ser el primer que Mario es va comprar, fins
llavors la seva economia només li permetia singles i EP's, clar que va trigar
bastant a comprar-se un altre disc gran. Les cançons pròpies eren "La
leyenda" que es va publicar també en single, al costat de "Quiero
vivir con libertad”, “Muñeco”, “La historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué
te vas?". En aquesta grabación Lone Star eren Pere Gener, Joan Miró,
Enrique Sánchez i Rafa de la Vega,
però Joan va haver d'anar-s'en a la mili i en algunes de les cançons del disc el
guitarra és Álex Sánchez que anys més tard seria membre oficial de la banda
barcelonina.
La Leyenda (Lone Star)
Hacia el desierto un
hombre partió,
iba contento a ver a su
amor
Más la arena sus ojos
cegó
y con el viento su cuerpo
cayó.
Con el viento su cuerpo
cayó.
Arrodillado rezó una
oración,
ver a su amada le pidió
al Señor.
Ella esperaba tras el
ventanal,
día tras día alguna
señal.
Nunca supo que aquél que
ella amó,
dijo su nombre y luego
murió.
Dijo su nombre y luego
murió.
Y la leyenda lo cuenta
así.
Ella lo espera por si ha
de venir,
ella lo espera por si ha
de venir.
.jpg)
Simon & Garfunkel –
Mrs Robinson
“Mrs Robinson” és una de
les més conegudes cançons del duet nord-americà Simon & Garfunkel. Es va
incloure en la banda sonora de la pel·lícula "El graduat" que va
protagonitzar un joveníssim Dustin Hofman, un film en el qual es tracta el
descobriment del sexe per part d'un adolescent, en mans d'una dona madura, amb
el consegüent drama quan el jove s'enamora de la filla de "Mrs
Robinson" i la xicota d'ell. La cançó va ser escrita per Paul Simon i es
va publicar en format single a l'abril de 1968, aconseguint la primera posició
en les llistes del Billboard i va aconseguir un Grammy per Simon &
Garfunkel ja l'any 1969. El single es va extreure del disc "Bookends"
de 1968, però inicialment es va incloure també en l'àlbum "The Sound of
Silence" del qual diverses cançons van ser usades en la banda sonora de
"El Graduat" que es va realitzar l'any 1967. El cantant i compositor
Paul Frederic Simon va néixer el 13 d'octubre de 1941 a Newark, Nova Jersey, 
mentre que el seu company, el cantant i actor Art Garfunkel, de nom complet
Arthur Ira Garfunkel, va néixer a Forest Hills, Nova York, el 5 de novembre de
1941. Van començar l'any 1957 i inicialment es van fer dir Tom & Jerry, per
passar després a ser Simon & Garfunkel. Les coses van acabar entre ells com
el Rosari de l'Aurora i es van desfer quan estaven en el cim de la popularitat,
l'any 1970. S'han realitzat diversos intents per tornar a reunir-los de nou,
però les coses sempre acaben malament i és que sembla ser que l'antagonisme
entre ells és tan profund que no té aparentment solució. Per cert.Mario tenia
un company de treball a Telefónica que també es deia Mario i era pel-roig,
doncs el seu professor d'anglès li va recomanar escoltar cançons de Simon &
Garfunkel per la seva perfecta dicció de l'idioma anglès i això que eren
americans, gent que es menja la meitat de les paraules i mossega la resta,
parlant amb un xiclet a la boca, no es el cas d’aquest duet.
Mrs Robinson (Paul Simon)
Y aquí está a usted,
señora Robinson.
Jesús le ama más de lo
que usted sabrá,
Dios la bendice, por
favor, señora Robinson,
el cielo tiene un lugar
para los que rueguen
(hey, hey,
hey... hey, hey, hey)
Quisiéramos saber un poco
sobre usted para nuestros archivos.
Quisiéramos ayudarle a
aprender a ayudarnos.
Mire a su alrededor, todo
lo que usted ve es ojos comprensivos,
dé un paseo alrededor de
los argumentos hasta que usted se siente en el país
Y aquí está a usted,
señora Robinson.
Jesús le ama más que
usted sabrá,
Dios le bendice, por
favor, señora Robinson,
el cielo tiene un lugar
para los que rueguen
(hey, hey,
hey... hey, hey, hey)
Ocúltelo en el lugar
secreto adonde nadie va siempre,
póngalo en su despensa
con sus cupcakes ,
es un pequeño secreto,
solo un asunto para los Robinsons,
sobretodo, usted tiene
que ocultarlo a los cabritos
Coo, coo, ca-choo-choo,
señora Robinson
Jesús le ama más de lo
que usted sabrá,
Dios le bendice, por favor,
señora Robinson.
El cielo tiene un lugar
para los que rueguen
(hey, hey,
hey... hey, hey, hey)
El sentarse en un sofá en
una tarde de domingo,
el ir al debate de los
candidatos.
Risa sobre ella, grito
sobre ella
cuando usted tiene para
elegir
Por la manera en que
usted lo mira, usted pierde.
¿Dónde ha ido Joe
Dimaggio,
una nación da vuelta a
sus ojos
solos para usted
(corteje, corteje, corteje).
Que es lo que usted dice,
señora Robinson
Joe ya se ha ido, ha
salido.
(hey, hey,
hey... hey, hey, hey)
Cacho Castaña – Señora si
usted supiera
El cantautor argentí
Cacho Castaña ens ofereix en aquesta cançó una perspectiva de relació carregada
de bon humor, però amb molt mala intenció. És el missatge d'un jove a una
Senyora, suposem que de més edat que ell, a la qual en aquesta cançó se li expliquen
algunes de les coses que s'està perdent i que no deixaria escapar, si ella
"sabés", però és que no vol assabentar-s’en. La veritat és que si alguna cosa hem de
recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat per explicar
vivències. Cacho Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop
i el tango i que sona ara al programa d’avui de Troba - Dors. Cacho Castaña es
molt bo i con us deiam barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves
cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con
Arena” una composició 
dedicada al gran intérpret de tangos Roberto
"Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29
de gener de 1926 i mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha
guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i
ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules com a
actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel
l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real
és Humberto Vicente Castagna i va néixer el 11 de juny de 1944, com diu en
moltes de las seves cançons, al barri de Flores, a Buenos
Aires. La peça que escoltem ara la trobem en molts dels seus recopilatoris
Stephan & Nina –
Fuegos artificiales
Ara us portem un pensament filosòfic. La
realitat sempre ha estat subjectiva i la seva interpretació, com deia el
refrany: "Depende del color del cristal con que se mire". Uns afirmen
que la seva croada és moralment justa i que Déu o Alà, està del seu costat i
amb aquestes senzilles paraules justifiquen actes que no tenen cap
justificació. És clar que tot aquesta mena de terroristes, siguin del color i
ideologia que siguin, sempre asseguren que ells són els que tenen la veritat i
tots els altres estan equivocats. La violència segueix estant a l'ordre del
dia. Tal i com estan les coses en el nostre planeta, potser seria el moment
d'escoltar aquesta cançó que es va publicar en single i maxi-single l’any 1984
i que ens pot mostrar, en clau d'humor, això si, un diferent punt de vista sobre
una mateixa realitat i que afecta a aquest món nostre que agonitza dia a dia.
Stephan & Nina van publicar aquest disc i va sonar bastant en les emissores
espanyoles en la seva versió en castellà i que si bé va ser gravada en
l'alemany natal dels seus dos intèrprets, també va ser èxit a Gran Bretanya
cantada per ells en anglès. La cançó va ser composada pel propi Stephan al
costat de M. Homberg i C. Toro i produïda per Klaus Voormann, un alemany
d'Hamburg molt amic de The Beatles 
des de la seva època en aquesta ciutat
alemanya i que va ser baixista del grup britànic Manfred Mann. El cantant
Stephen Rammler va néixer el 25 d'octubre de 1946 a Renània del Nord, a
Alemanya i va formá part del German Band Trio, al costat de Gert Krawinkel
(guitarra) i Peter Behrens (bateria). Des de fa anys resideix a Suïssa. Aquí al
blog de Troba – Dors us hem possat la portada del disc i la contraportada ja
que ambdues són tota una historieta, una mena de cómic, sobre el text de la
cançó. La veritat és que la lletra és molt interessant ja que els
extraterrestres que ens visiten i ens contemplen des de l'espai, amb aire molt
ingenu, pensen que estem de festa i revetlla amb molts de focs artificials i
ens ho estem passant molt bé, res més allunyat de la realitat i és que el
planeta està patint una guerra atòmica a escala mundial. Per això us deiem en
començar, la realitat sempre és subjectiva. Ah! De la Nina no sabem rés de rés.
El cantant i compositor alemany
Stephen Rammler
Acaba Troba – Dors per
avui, però ara us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa i marxarem un altre vegada per el cami de les
paraules i la música. Som Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de somnis,
fins la propera setmana..
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario