domingo, 25 de mayo de 2014

Troba - Dors 02-33

L'humor dóna color a la vida, ens provoca somriures i fa que oblidem les llàgrimes i la tristor. Amb bon humor s'obren moltes portes que romandrien tancades si ens mantenim amb les celles arrufades. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Troba – Dors, com que nosaltres som Botiguers de Somnis, envoltats de paraules i música, anem a obrir la botigueta amb tot un seguit de cançons plenes de bon humor i irònic sarcasme. Començarem aquest viatge d'avui escoltant la història del fictici enfrontament entre Snoopy, un personatge del còmic, i el llegendari as de l'aviació alemanya, el Barón Rojo que veritablement va existir. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara.

Aixequem la persiana

Los Mustang  - Snoopy contra el Barón Rojo

Al famós aviador alemany de la que es va dir La Gran Guerra, el Baró Von Ristoffen, conegut amb el sobrenom de Baró Roig, sembla que no el va derrotar el capità canadenc Roy Brown com diuen els llibres d’historia. Nosaltres a Troba - Dors hem esbrinat que va ser el popular Snoopy, aquell gosset que sempre anaba amb el Charlie Brown. Això al menys deien els nord-americans The Royal Guarsmen en una nisaga de cançons que tractaven sobre aquest esdeveniment. Aquí al pais el tema va ser interpretat pels nostres eterns versiones, el grup barceloní Els Mustang, liderats pel cantant Santi Carulla i que mantenin els seus componets originals, es van desfer l’any 2000. Precisament per aquest fet Mario els hi va lliurar una placa a la edición de la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionisme que ell coordinava a Catalunya i Andorra, tret de Barcelona que la feia Mikel Barsa  directament, va ser a l’edició de Malgrat de Mar i la va recollir Santi Carulla. La veritat es que van haver intents per part del segell EMI per separar a Santi Carulla del grup i fer-lo cantar en solitari, una cosa que ell no va volgue fer mai. Fins i tot el van portar a un Festival de la Canción del Mediterráneo que es feia a Barcleona, cantant ell sol. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Sembla ser que aquesta cançó, ho hem llegit a la xarxa, en el seu moment va tindre problemes amb la censura ja que no deixa en molt bon lloc al aviador alemany i aixó no va agradar i no es va editar fins els anys vuitanta, dins d'un àlbum recopilatori.

Carlos Rodríguez – El marciano Marcelino

L'any 1997 el segell PDI va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us hem extret aquesta divertida cançó que ara compartirem amb vosaltres a Troba - Dors i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la nostra geografia. Deixa la seva nau espacial averiada en un carrer, en doble fila i un guàrdia municipal amb molt mala llet decideix multar-lo després de demanar-li tots els documents del vehicle i en adonar-se que no té ni la itv ni l'impost de circulació i davant la "xuleria" del nostre marcià que es diu Marcelino, el zel del policia fa que el detingui i se'l endugui a comissaria. Vaga un problema! Potser alguna cosa semblant li va passar a Esperanza Aguirre als carrers de Madrid amb aquells policies de proximitat que li van demanar la documentació, clar que ella va decidir alló de “cames ajudeu-me” i va fotre el camp. A lo millor ja havia escoltat la cançó i per si de cas... La veritat és que poc podem dir-vos d'aquest cantautor llevat que el CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Rosn que també va fer cors. Les guitarres van estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu de cantautors anomenat Taller La Revuelta del qual formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina, José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti, Als membres del Taller La Revueta els podíem veure actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que creiem recordar era propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga d’on creiem que era oriünd i residia, encara que no estem segurs. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”

Joaquín Carbonell con Javier Krahe y Joaquín Sabina  – Ojo al Gorila!

Aquesta cançó, amb lletra de George Brassens (Seta, 22 d'octubre de 1921 - Saint-Gely-du-Fesc, 29 d'octubre de 1981), ja la vam escoltar la passada temporada en la versió que van realitzar els argentins Claudina i Alberto Gambino l'any 1972. Però vam rebre un correu demanant que la poséssim de nou i nosaltres ens hem permès la llibertat de seleccionaros per escoltar avui Troba - Dors la versió que van gravar a Espanya Joaquín Sabina, Javier Krahe i Joaquín Carbonell i ja que el programa està ple de sa bon humor, creiem que aquest tema quadrava perfectament. Aquesta cançó es va incloure a um disc del cantautor aragones Joaquín Carbonell on versiona cançons de Brassens publicat l'any 1966 . La lletra ens explica la història d'un goril·la tancat a la seva gàbia del zoològic davant la mirada del públic, sobretot del femení i és que el Goril·la està "molt ben dotat" i les comares del lloc l'estudien amb atenció. El que elles no saben és que el Goril·la és verge, "Una mona jamás conoció" com ens narren a la cançó. Els problemes sorgeixen quan algú no tanca bé la gàbia i el Goril•la s'escapa pensant tot il·lusionat que per fi ha arribat l'hora de "sucar el melindro" i perdre la virginitat. La gent fuig espaordida i finalment el Goril•la arracona les seves dos possibles “víctimes... o no”. Es troba amb una difícil elecció, d'una banda "Una Vella" que mirant al Goril·la pensa que "Els miracles existeixen" i un jove jutge que tot i que ho desitga, està convençut que el Goril·la no l'escollirà mai a ell ja que és "tot un senyor jutge". La decisió del Goril·la va ser curiosa i la coneixereu escoltant la cançó.

El Gorila (George Brassens)

A través de las anchas rejas
de la jaula de un bello zoo,
contemplaba un grupo de viejas
un gorila muy juguetón.
Sin ningún pudor las comadres
señalaban cierto lugar
que como es natural mi madre,
me ha prohibido aquí citar.

Ojo al gorila

De repente se abre la puerta
de la jaula del animal
¿Cómo es posible que esté abierta?
Alguien debió cerrarla mal.
El mono al verse sin grilletes
en vez de ¡Viva la libertad!
Dijo tocándose el paquete
"Hoy pierdo la virginidad".

Ojo al gorila

El guardián con gesto afligido
pensó para si "¡Santo Dios!
Es un gorila reprimido
y la culpa la tengo yo"
y todas las viejas curiosas
de que al principio les hablé
pusieron pies en polvorosa
a pesar suyo, yo lo sé.

Ojo al gorila

Incluso aquellas que miraban
al gorila como a un don Juan
fingieron estar asustadas
por aquello del qué dirán.
El fornicio les daba miedo,
pero ustedes y un servidor,
sabemos que el quiero y no puedo
es un suplicio mucho peor.

Ojo al gorila

Todo el mundo alocadamente
huye lejos del animal,
salvo una vieja indiferente
y un joven juez sin moral.
El mono al ver el fracaso
y que todos huyen de él,
empezó a acelerar el paso
hacia la vieja y hacia el juez.

Ojo al gorila

"¡Bah!" decía la solterona
"¿Cómo un mono me va a querer?
Si al menos fuese yo una mona
pero soy toda una mujer".
Y el juez pensaba insobornable
"Que el elegido sea yo
es completamente improbable"
Ya veremos luego que no

Ojo al gorila

Supongamos por un instante
que al igual que el mono debe usted
elegir como dulce amante
bien a una vieja, bien a un juez.
Pienso que si esta alternativa
la debiera decidir yo
la vieja, aun sin ser atractiva
sería el objeto de mi elección.

Ojo al gorila

Pero aunque el bueno del gorila
sea Tarzán haciendo el amor,
por el contrario cuando cavila
da más gatillazos que yo;
con que en vez de optar por la vieja
como haríamos usted o yo
agarrando al juez de una oreja
bajo a un árbol se lo llevó.

Ojo al gorila

Lo que viene después es algo
que hubiera querido contar,
pero me estimo en lo que valgo
y no quiero degenerar;
basta decir que el juez gemía
y que luego empezó a gritar,
como el hombre que el mismo día
él había mandado ahorcar.

Mario Prades amb Joaquín Sabina en el curs d'una entrevista

Tomeu Penya – Es tango de sas paparres

Una altra cançó amb una lletra divertida és la que ens porta l'amic Tomeu Penya des del seu àlbum "Els cors ferits" que va publicar l'any 1991 i en la qual ens explica a ritme de tango, però barrejant català i castellà en el text, molt al estil balear, la història del noi que li toca anar-se'n a la mili i quan després d'haver estat arrestat a Cabrera, en tornar a casa es troba que un altre noi, fill de guàrdia civil i sobrenomenat "El Nene" se li ha "barrinat a sa Cristina". El dolor que sent en el seu cor és molt gran i per a això argumenta que el tango és el millor ritme per mostrar aquest dolor, però finalment ho accepta amb una argumentació molt divertida. Escolteu-la. L'amic Tomeu Penya va néixer a Vilanova de Bonany, a Mallorca i al respecte d'aquesta cançó li explicava una vegada a Mario que la va titular "És tango de ses paparres" perquè ell va fer la mili a Cabrera i l'aquarterament estava ple d'aquestes molestes bestioletes.

Johnny Cash – A boy named Sue

El títol és ben explicatiu, és la història d'un noi que es diu Sue, un nom típicament nord-americà i molt femení. La cançó explica la història de la recerca del jove que vol venjar-se d'un pare que el va abandonar als 3 anys d'edat i l'única contribució a la seva vida va ser dir-li Sue, un nom que ha provocat cap al jove les burles i l'assetjament de tots aquells amb qui es troba en el seu viatge per la vida. Precisament per això Sue s'endureix i creix fort, tot i que sovint s'ha de canviar de domicili a causa de la vergonya del seu nom. Enfuriat per la vergonya i l'abús que pateix en la seva vida, Sue jura que trobarà i matarà el seu pare per haver-li donat aquest horrible nom. Quan finalment Sue troba al seu pare, s'adona del perquè li va posar aquest nom. "A Boy Named Sue", un dels temes més emblemàtics en la carrera de Johnny Cash, és una cançó composada per Shel Silverstein que va popularitzar el genial cantant de country quan la va interpretar i va gravar en el cèlebre concert que va realitzar a la californiana presó de Sant Quintín, el 24 de febrer de 1969 i que va ser retransmès per una cadena de televisió, creiem que era Granada Television, però no estem segurs. Es va incloure en el disc "Sant Quintin Live" i Johnny Cash va tornar a interpretar-la, encara que amb algunes variacions, al concert del Madison Square Garden de desembre del mateix any. La cançó que es va publicar en single, va arribar al segon lloc del Billboard, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició. Va ser Disc d'Or el 14 d'agost de 1969. Johnny Cash va ser conegut com "L'home de negre" des de que va jurar vestir sempre d'aquest color fins que s'acabessin les injustícies al món, suposo veient el que ens envolta que va morir vestit de negre. Johnny Cash va néixer a Kingsland, Arkansas, el 26 de febrer de 1932 i va morir el 12 de setembre de 2003 a Nashville, Tennessee, tenia 71 anys d'edat. Va estar casat amb la cantant i compositora Judd Carter (tots dos a la foto) amb la qual va formar duet en moltes ocasions. Es diu que va morir en no poder suportar la solitud que li va ocasionar la mort de la seva dona pocs mesos abans.

A la foto Roy Orbison i Johnny Cash

Un muchacho llamado Sue (Shel Silverstein)

Bien, mi papá se fue de casa cuando yo tenía 3 años
y no nos dejó mucho a madre y a mí,
sólo esta vieja guitarra y una botella vacía de alcohol.
Ahora no le maldigo porque huyera y se escondiera,
pero lo más mezquino que hizo nunca,
fue antes de largarse, irse y llamarme "Sue".

Bien, debió pensar que era una buena broma
y eso logró muchas carcajadas de mucha gente;
parece que tuve que luchar durante toda mi vida.
A alguna chica le daría la risa tonta y me pondría rojo
y algún chico se reiría y le rompería la cabeza,
te digo que la vida no es fácil para un chico llamado "Sue".

Bien, crecí rápido y crecí enfadado,
mi puño se endureció y mi ingenio se agudizó,
he vagado de pueblo en pueblo para esconder mi vergüenza.
Pero hice un voto a la luna y las estrellas;
buscaría en los bares
y mataría al hombre que me dio ese horrible nombre.

Bien, era Gatlinburg a mediados de julio
y acababa de llegar al pueblo y mi garganta estaba seca,
y pensé que debía parar y tomarme una birra.
En una vieja taberna en una calle de barro,
allí en una mesa, repartiendo cartas,
vi sentado al sucio, sarnoso perro que me llamó "Sue".

Bueno, supe que esa víbora era mi querido papá
por un desgastado retrato que mi madre había tenido,
y reconocí esa cicatriz en su cara y su ojo malvado.
Era grande y torcido, gris y viejo,
y le miré y se me heló la sangre
y dije: "¡Mi nombre es Sue! ¡Cómo pudiste!
¡¡Ahora vas a morir!!"

¡Yeah, eso es lo que le dije!

Bien, le golpeé fuerte justo entre los ojos
y se cayó, pero para mi sorpresa,
se levantó con un cuchillo y cortó un trozo de mi oreja.
Pero le rompí una silla a través de sus dientes
y nos estrellamos cruzando del muro a la calle,
pataleando y socavando en el barro y la sangre y la cerveza.

Te digo que he luchado con hombre más duros
pero no puedo recordar cuándo;
coceaba como una mula y mordía como un cocodrilo.
Le oí reírse y luego le oí maldecir,
Fue por su pistola y yo saqué la mía antes,
se quedó ahí mirándome y le vi sonreír.

Y dijo: "Hijo, el mundo es duro
y si un hombre quiere hacerse, tiene que ser resistente
y supe que no estaría ahí para ayudarte mientras.
Así que te dí ese nombre y dije adiós.
Supe que tendrías que ser duro o morir
y es el nombre lo que que te ayudó a hacerte fuerte."

Yeah

Dijo: "Ahora acabas de luchar un infierno de combate
y sé que me odias y tenías derecho
a matarme ahora y no te maldeciré si lo haces.
Pero deberías agradecerme, antes de que muera,
por la gravilla en tus tripas y el esputo en tu ojo
porque soy el hijo de puta que te llamó "Sue".

Yeah, ¿que podía hacer?, ¿qué podía hacer?

Me emocioné y tiré mi pistola
y le llamé papá, y el me llamó su hijo,
y me alejé con un punto de vista diferente,
y pienso sobre eso, ahora y después,
cada vez que intento y cada vez que gano,
y si alguna vez tuviera un hijo, ¡creo que le llamaría
Bill o George! ¡Cualquier cosa menos Sue! ¡Aún odio ese nombre!


Paco Clavel con Alaska – Raskayú

La lletra d'aquesta cançó que us portem ara a Troba - Dors és gore total, la història d'un vidu que segueix anant al cementiri per visitar la tomba de la seva estimada, però com va de nit es troba amb una sèrie de fantasmes que l'esperen, en la versió original de finals dels anys cinquanta a càrrec de Bonet de Sant Pere, tots junts ballen la sardana, però ara i interpretada per Paco Clavel amb la col·laboració d'Alaska, el que ballen és una lambada. Es tracta de Paco Clavel, un friki dels 70 però amb un toc de genialitat que no tenen els d'ara. Va ser "La Reina" de la moguda darrera d'Alaska, és clar que ell era de gènere masculí, segons consta en el seu DNI. Aquest disc, un EP editat l’any 1993, va ser una edició especial, tal i com veureu a la portada, per les Fires Internacionals de Col·leccionisme de las que va ser pioner al pais el amic Mikel Barsa i que Mario coordinava a Catalunya i Andorra. En aquest tema col·labora Alaska i la producció va ser de Joe Borsani, argentí, gran músic i compositor que va ser component del grup Rubi y Los Casinos (amb la seva esposa) i un home extraordinari que va morir assassinat en la seva casa del barri de la Llatina, l’any 2003. Alaska va aprofitar aquesta gravació i la va incloure també a un dels seus discos com Fangoria. Paco Clavel havia sigut component del grup Clavel i Jazmín on militaba així mateix Nacho Campillo. A Paco Clavel el va conèixa Mario en una festa que es va celebrar en una discoteca madrilenya i els va presentar, a ell, a Joe Borsani, Miguel Caiceo (Doña Paca) i el Parada (aquest dos últims a la foto de l'esquerra), el comú amic, Mikel Barsa. La foto és d'aquella nit i per les seves cares podreu comprovar que molts no recordaven massa cosa al dia següent. Paco Clavel, de veritable nom Francisco Miñarro López, va néixer a Iznatoraf, Jaén i es considera el creador d'un estil que ell mateix va denominar "Guarripop" i "CutreLux". Per cert que a tot a reu es diu que aquesta cançó era de Bonet de San Pedro i aixó es totalment fals. Als anys 30 la va gravar la cantant texana Lydia Mendoza titulan-la “La boda negra”, ella va ser la primera o una de les primeres, a gravar música tex-mex cantant en espanyol ja als anys vint. Va néixer a Houston, Texas, el 31 de maig de 1916 i va morir el 20 de desembre de 2007 a San Antonio. La cançó va estar prohibida a Espanya i no es podia emetre a les emissores de ràdio ja que els censors van opinar que era una cançó contra el règim i aquesta frase de "¿Cuando mueras que harás tu?" era una clara al·lusió a Franco.

A la foto Bonet de San Pedro, un nom mític
del pop espanyol dels anys cincuanta

Raskayú

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Oigan la historia que contome un día
el viejo enterrador de la comarca,
era un viejo al que la suerte impía
su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
a visitar la tumba de su hermosa
y la gente murmuraba con misterio:
"Es un muerto escapado de la fosa".

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Hizo amistad con muchos esqueletos
que salían bailando una sardana
mezclando sus voces de ultratumba
con el croado de alguna rana.
Los pobrecitos iban mal vestidos
con sábanas que a doc habían robado,
y el guardián se decía con recelo:
"Estos muertos se me han revolucionado".

Como es bastante tétrica la historia
los juegos fatuos se meten en el lío
armando con sus luces tenebrosas
un cacao de padre y muy señor mío.

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?


Lone Star – La leyenda

Ara al programa d'avui de Troba - Dors, ens venim cap a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel cantant i pianista Pere Gener, són Lone Star, al nostre parer la millor banda de rock de totes les èpoques. La lletra d'aquesta cançó està inspirada en un poema anònim d'origen àrab. Com si una mena de somni de Penélope es tractés, ens explica la història de la noia que es queda esperant al seu estimat que en aquest cas s'endinsa en el desert, no la mar i mai torna amb ella, mentre que la noia segueix venerant el seu record i espera el seu retorn sense perdre l'esperança ni la fe.Aquest tema es trobava en el que va ser el seu primer LP, ja que fins aquell moment la àmplia carrera dels Lone Star es centrava en EP's. És clar que la EMI i amb perdó per l'expressió, els va fer una putada. Se'ls havia promès un LP sencer ple de cançons pròpies, però quan va arribar el moment EMI va dir NO. Finalment i després d'àrdues negociacions van arribar a un acord salomònic, "ni pa ti ni pa mi", es van incloure cançons pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema amb un acurat canvi de ritme era seva, però entre les versions que van ser sis, es trobaven "Rio sin fin" d'Ike & Tina Turner, "Hey nena" de Small Faces, "El pájaro de la montaña" de Ray Charles o el "Hanky Panky" de Tommy James & The Shondels. Aquest LP va ser el primer que Mario es va comprar, fins llavors la seva economia només li permetia singles i EP's, clar que va trigar bastant a comprar-se un altre disc gran. Les cançons pròpies eren "La leyenda" que es va publicar també en single, al costat de "Quiero vivir con libertad”, “Muñeco”, “La historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué te vas?". En aquesta grabación Lone Star eren Pere Gener, Joan Miró, Enrique Sánchez i Rafa de la Vega, però Joan va haver d'anar-s'en a la mili i en algunes de les cançons del disc el guitarra és Álex Sánchez que anys més tard seria membre oficial de la banda barcelonina.

La Leyenda (Lone Star)

Hacia el desierto un hombre partió,
iba contento a ver a su amor
Más la arena sus ojos cegó
y con el viento su cuerpo cayó.
Con el viento su cuerpo cayó.
Arrodillado rezó una oración,
ver a su amada le pidió al Señor.

Ella esperaba tras el ventanal,
día tras día alguna señal.
Nunca supo que aquél que ella amó,
dijo su nombre y luego murió.
Dijo su nombre y luego murió.
Y la leyenda lo cuenta así.
Ella lo espera por si ha de venir,
ella lo espera por si ha de venir.


Simon & Garfunkel – Mrs Robinson

“Mrs Robinson” és una de les més conegudes cançons del duet nord-americà Simon & Garfunkel. Es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula "El graduat" que va protagonitzar un joveníssim Dustin Hofman, un film en el qual es tracta el descobriment del sexe per part d'un adolescent, en mans d'una dona madura, amb el consegüent drama quan el jove s'enamora de la filla de "Mrs Robinson" i la xicota d'ell. La cançó va ser escrita per Paul Simon i es va publicar en format single a l'abril de 1968, aconseguint la primera posició en les llistes del Billboard i va aconseguir un Grammy per Simon & Garfunkel ja l'any 1969. El single es va extreure del disc "Bookends" de 1968, però inicialment es va incloure també en l'àlbum "The Sound of Silence" del qual diverses cançons van ser usades en la banda sonora de "El Graduat" que es va realitzar l'any 1967. El cantant i compositor Paul Frederic Simon va néixer el 13 d'octubre de 1941 a Newark, Nova Jersey, mentre que el seu company, el cantant i actor Art Garfunkel, de nom complet Arthur Ira Garfunkel, va néixer a Forest Hills, Nova York, el 5 de novembre de 1941. Van començar l'any 1957 i inicialment es van fer dir Tom & Jerry, per passar després a ser Simon & Garfunkel. Les coses van acabar entre ells com el Rosari de l'Aurora i es van desfer quan estaven en el cim de la popularitat, l'any 1970. S'han realitzat diversos intents per tornar a reunir-los de nou, però les coses sempre acaben malament i és que sembla ser que l'antagonisme entre ells és tan profund que no té aparentment solució. Per cert.Mario tenia un company de treball a Telefónica que també es deia Mario i era pel-roig, doncs el seu professor d'anglès li va recomanar escoltar cançons de Simon & Garfunkel per la seva perfecta dicció de l'idioma anglès i això que eren americans, gent que es menja la meitat de les paraules i mossega la resta, parlant amb un xiclet a la boca, no es el cas d’aquest duet.


Mrs Robinson (Paul Simon)

Y aquí está a usted, señora Robinson.
Jesús le ama más de lo que usted sabrá,
Dios la bendice, por favor, señora Robinson,
el cielo tiene un lugar para los que rueguen
(hey, hey, hey... hey, hey, hey)

Quisiéramos saber un poco sobre usted para nuestros archivos.
Quisiéramos ayudarle a aprender a ayudarnos.
Mire a su alrededor, todo lo que usted ve es ojos comprensivos,
dé un paseo alrededor de los argumentos hasta que usted se siente en el país

Y aquí está a usted, señora Robinson.
Jesús le ama más que usted sabrá,
Dios le bendice, por favor, señora Robinson,
el cielo tiene un lugar para los que rueguen
(hey, hey, hey... hey, hey, hey)

Ocúltelo en el lugar secreto adonde nadie va siempre,
póngalo en su despensa con sus cupcakes ,
es un pequeño secreto, solo un asunto para los Robinsons,
sobretodo, usted tiene que ocultarlo a los cabritos
Coo, coo, ca-choo-choo, señora Robinson

Jesús le ama más de lo que usted sabrá,
Dios le bendice, por favor, señora Robinson.
El cielo tiene un lugar para los que rueguen
(hey, hey, hey... hey, hey, hey)

El sentarse en un sofá en una tarde de domingo,
el ir al debate de los candidatos.
Risa sobre ella, grito sobre ella
cuando usted tiene para elegir

Por la manera en que usted lo mira, usted pierde.
¿Dónde ha ido Joe Dimaggio,
una nación da vuelta a sus ojos
solos para usted (corteje, corteje, corteje).

Que es lo que usted dice, señora Robinson
Joe ya se ha ido, ha salido.
(hey, hey, hey... hey, hey, hey)


Cacho Castaña – Señora si usted supiera

El cantautor argentí Cacho Castaña ens ofereix en aquesta cançó una perspectiva de relació carregada de bon humor, però amb molt mala intenció. És el missatge d'un jove a una Senyora, suposem que de més edat que ell, a la qual en aquesta cançó se li expliquen algunes de les coses que s'està perdent i que no deixaria escapar, si ella "sabés", però és que no vol assabentar-s’en. La veritat és que si alguna cosa hem de recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat per explicar vivències. Cacho Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que sona ara al programa d’avui de Troba - Dors. Cacho Castaña es molt bo i con us deiam barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 i mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules com a actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna i va néixer el 11 de juny de 1944, com diu en moltes de las seves cançons, al barri de Flores, a Buenos Aires. La peça que escoltem ara la trobem en molts dels seus recopilatoris

Stephan & Nina – Fuegos artificiales

Ara us portem un pensament filosòfic. La realitat sempre ha estat subjectiva i la seva interpretació, com deia el refrany: "Depende del color del cristal con que se mire". Uns afirmen que la seva croada és moralment justa i que Déu o Alà, està del seu costat i amb aquestes senzilles paraules justifiquen actes que no tenen cap justificació. És clar que tot aquesta mena de terroristes, siguin del color i ideologia que siguin, sempre asseguren que ells són els que tenen la veritat i tots els altres estan equivocats. La violència segueix estant a l'ordre del dia. Tal i com estan les coses en el nostre planeta, potser seria el moment d'escoltar aquesta cançó que es va publicar en single i maxi-single l’any 1984 i que ens pot mostrar, en clau d'humor, això si, un diferent punt de vista sobre una mateixa realitat i que afecta a aquest món nostre que agonitza dia a dia. Stephan & Nina van publicar aquest disc i va sonar bastant en les emissores espanyoles en la seva versió en castellà i que si bé va ser gravada en l'alemany natal dels seus dos intèrprets, també va ser èxit a Gran Bretanya cantada per ells en anglès. La cançó va ser composada pel propi Stephan al costat de M. Homberg i C. Toro i produïda per Klaus Voormann, un alemany d'Hamburg molt amic de The Beatles des de la seva època en aquesta ciutat alemanya i que va ser baixista del grup britànic Manfred Mann. El cantant Stephen Rammler va néixer el 25 d'octubre de 1946 a Renània del Nord, a Alemanya i va formá part del German Band Trio, al costat de Gert Krawinkel (guitarra) i Peter Behrens (bateria). Des de fa anys resideix a Suïssa. Aquí al blog de Troba – Dors us hem possat la portada del disc i la contraportada ja que ambdues són tota una historieta, una mena de cómic, sobre el text de la cançó. La veritat és que la lletra és molt interessant ja que els extraterrestres que ens visiten i ens contemplen des de l'espai, amb aire molt ingenu, pensen que estem de festa i revetlla amb molts de focs artificials i ens ho estem passant molt bé, res més allunyat de la realitat i és que el planeta està patint una guerra atòmica a escala mundial. Per això us deiem en començar, la realitat sempre és subjectiva. Ah! De la Nina no sabem rés de rés.
El cantant i compositor alemany Stephen Rammler

Acaba Troba – Dors per avui, però ara us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa i marxarem un altre vegada per el cami de les paraules i la música. Som Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de somnis, fins la propera setmana..

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario