La vida està plena de
llàgrimes i rialles. Alegries i tristeses van escribin-se configurant un periple vital que
comença quan naixem, plorant. Molts afirmen que és perquè no volem abandonar el
si matern ja que allí ens trobàvem molt a gust i al món es ve a lluitar i a patir,
cosa que no creiem sigui del gust de ningú. Els somnis es converteixen moltes
vegades en paraules que busquem amb afany intentant que no siguin somnis i es
converteixin en realitats, busquem desesperadament la Felicitat. És clar que
trobar-la... aixó ja és una altra cosa. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten Troba – Dors, nosaltres que Som Botiguers de
Somnis, envoltats de paraules i música, anem a obrir la botigueta amb un só
calent i tropical que ens portará Javier Ojeda. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara.
Aixequem la
persiana
Javier Ojeda – Oiga
camarero
En aquesta cançó Javier
Ojeda ens parla de que la vida és molt complicada i plena de problemes i ell
els pretén alleujar amb una mica de ritme calent, tropical, i un còctel
sabrosón. El passat mes de gener es va publicar “Barrio de La Paz (Acto 1)”, un nou àlbum en
solitari de Javier Ojeda, conegut com JO i que és el líder, paral·lelament, del
grup malagueny Danza Invisible, encara que a la seva pàgina web consta que es
va editar l'any 2012, supossem que deu ser algun tipus d'error ja que la
presentació oficial s'ha fet al Teatre Echegaray fa un parell de mesos, amb
bones crítiques i assistència de públic. El disc té moltes connotacions
caribenyes, cosa que comprovareu escoltant aquesta cançó amb la que obrim el
programa d'avui de Troba - Dors. De fet les incursions llatines 
sempre han
estat del grat de Javier Ojeda i les trobàvem en moltes de les cançons de Danza
Invisible, fins i tot quan al disc "Tia Lucía" van versionar al gran
Gato Pérez en una de les cançons que es van incloure. El cantant, músic i
compositor Javier Ojeda, va néixer a Màlaga, el 29 de maig de 1964. Va començar
amb el grup Danza Invisible l'any 1981 i Ricardo Teixidó que havia estat el
cantant fins aquell moment, va passar a tocar només la bateria. Danza Invisible
que segueixen en actiu, han obtingut dos discos de platí i 4 d'or al llarg de
la seva carrera professional, només a Espanya. Enrere han quedat cançons
històriques del pop espanyol com "Al amanecer”, “Sabor de amor”, “Reina
del Caribe”, "Sin aliento" i sobretot "Al otro lado de la
carretera" que era la seva versió de l'èxit de Van Morrison i que es va
incloure en el doble recopilatori “Más que coches”. 
El malagueny Javier Ojeda
Mazoni – La granja de la Paula
“Si els dits fossin
xilòfons” és el títol del llarga durada de Mazoni, un projecte del músic de la Bisbal d'Empordà Jaume Pla,
del qual us hem extret aquest tema que escoltarem ara a Troba - Dors i que es
una versión del “Maggie´s Farm” de Bob Dylan. Jaume Pla va formar el seu primer
grup a l'escola, posteriorment seria el cantant de Holland Park, amb els quals
gravaria un disc l’any 2002 i un altre el 2004, per finalment crear Mazoni i va
debutar discogràficament amb el disc "7 songs for a sleepless night",
cantat en anglès i que es va publicar l'any 2004. A partir del 2006 i
amb el seu segon disc ja comença a interpretar les seves cançons en català.
Aquest tema que us hem extret del seu tercer àlbum, com us deiem és una peça escrita per Bob Dylan i en la versió de Mazoni ens explica els problemes
d'aquest noi que no vol 
treballar a la granja de la Paula, però tampoc en la
dels familiars de la noia. El nostre protagonista jutja que tothom l’explota i
el tracten molt malament. El videoclip d'aquesta cançó va ser dirigit per Raúl
Cuevas. Paral·lelament al seu treball com Mazoni, Jaume Pla té diversos
projectes, entre ells va formar part, al costat de Pau Riba, de La Banda dels Lladres. En total
i signant com Mazoni ha publicat set àlbums, l'últim "Sacrifiqueu la
princesa", va sortir a la venda al gener passat.
Els Mazoni al complert
La granja dela Paula (Bob
Dylan)
No penso treballar a la
granja de la Paula
mai més
no penso treballar a la
granja de la Paula
mai més
Em llevo al matí esperant
que es posi a ploure
angoixat ple de pors que
no em deixen moure
hauríeu de veure com em
fa escombrar el carrer
no penso tornar a ca la Paula mai més
No penso treballar pel
germà de la Paula
mai més
no penso treballar pel
germà de la Paula
mai més
Em tracta com un gos i em
paga una misèria
i em multa cada cop que
em deixo la porta oberta
i encara em pregunta si
m'ho estic passant bé!
no penso tornar a ca la Paula mai més
No penso treballar per la
mare de la Paula
mai més
no vull treballar per la
mare de la Paula
mai més
Alliçona el servei sobre
Déu, Home i Llei
mou els fils mentre el
pare jeu com un rei
té seixanta anys però diu
que en té cinquanta només
no penso tornar a ca la Paula mai més
No penso treballar a la
granja de la Paula
mai més
ni de conya penso tornar
a ca la Paula
mai més
Ho he
intentat tot, per ser tal com sóc
però aquí si no ets com
ells això serveix de poc
ells canten i tu ets
l'esclau però ja en tinc prou
no hi penso tornar tan si
neva com si plou
mai més.
Carlos Berlanga y Vainica
Doble – La Funcionaria
En aquesta cançó Carlos
Berlanga ens parla d'una funcionària que treballa en algun Ministeri i que amb
el temps i tenint en compte que el seu treball l'avorreix, ella desitja haver
estudiat “Corte y confección”, en lloc d'haver fet aquelles oposicions. La
veritat és que moltes i molts han fet oposicions a Ministeris, Ajuntaments i
altres estaments oficials només per tenir un treball segur per a la resta de la
seva vida, però no vol dir que sentin interès pel que estan fent. Només heu de
veure el volum de funcionaris de què disposem. Aquesta és la causa de la mala
fama que té el funcionariat entre la gent del carrer, això i els càrrecs
assignats a dit només perquè es pertany a un partit polític. La veritat és que
els que ens governen haurien de plantejar-se fer neteja entre el funcionariat,
però deixant als que siguin efectius en el seu treball, res de mantenir-se
aferrats a la cadira només per motius polítics. Cantant, músic, 
dissenyador,
pintor i compositor Carlos Berlanga va ser una de les figures més importants de
la movida madrilenya. Va formar part de Kaka de Luxe, Alaska y Los Pegamoides i
Alaska y Dinarama que va ser la seva etapa més brillant, arribant a vendre més
de quatre milions de discos. L'any 1989 i despres de tindre enfrentaments amb
la resta del grup, Carlos Berlanga va deixar a Alaska y Dinarama i es va
llançar en solitari, encara que mai va arribar al nivell de la banda. L’any
1990 edita el seu primer disc, es deia “El ángel exterminador”, va
ser produït per Luis Carlos Esteban i el va publicar Hispavox. L'any 1994 surt
el seu segon àlbum "Indicios", ja amb el segell Compadres. En ell es
trobava aquest tema en el qual col·laborava Vainica Doble (a la foto) i que us hem
seleccionat per escoltar Troba - Dors, va ser produït per Juan 
Manuel Sueiro.
Un altre dels temes destacables d'aquest disc és "Aguas de Março", un
clàssic d'Antonio Carlos Jobim, on intervé Ana Belén. La portada de
"Indicios" és un homenatge a la del disc "Wave" del
cantant, pianista i compositor brasileiro. Aquest disc de Carlos Berlanga va
ser reeditat l'any 2003. Encara Carlos Berlanga va arribar a gravar dos àlbums
més, fins que el va sorprendre la mort, el 5 de juny de 2002 a conseqüència d'una
llarga malaltia hepàtica. Carlos Berlanga era fill del director de cinema Luis
García Berlanga. De Vainica Doble parlarem un altre dia i escoltarem a Carmen
Santonja que va morir el 23 de juliol del 2000 i Gloria Van Aerssen. Un duet
femení que va debutar l'any 1969 en una pel·lícula de Marisol.
Suzanne Vega – Luka
La cantant i compositora
Suzanne Vega a la que escoltem ara a Troba – Dors, va néixer el 11 de juliol de
1959 a
Santa Monica, Califòrnia. L’any 1985 Suzanne Vega va treure el primer disc amb
el seu nom per títol genéric, però la seva poc prolífera carrera es troba
marcada per un LP, l'àlbum "Solitude standing" editat l’any 1987 i
sobretot pel tema "Luka" que escoltem ara a Troba – Dors, va ser el
single estrella d’aquest disc i es va convertir en la cançó més popular
d'aquesta bona cantant nord-americana. Suzanne Vega ens parla a
"Luka" sobre el maltractament infantil i la cantautora nord americana
Suzanne Vega la va escriure inspirant-se en un fet real, la seva musa va ser la
figura d'un nen del seu antic barri, un petit que patia i sembla ser que molt,
els maltractaments 
des de la seva més tendra infantesa per part del pare. El
single va arribar al lloc 3 en les llistes d'Estats Units i al 23 en el Regne
Unit. Dins d’aquest mateix àlbum de Suzanne Vega també es trovaba la cançó
“Tom's Diner” que no és va clasificar als Estats Units i va arrivar al lloc 58 a Anglaterra si be el
llarga durada va ser número 2 al Regne Unit i va puxar fins al lloc 11 a la seva patria. En total
Suzanne Vega ha publicat tan sols 8 discos, l'últim "Beauty and
Crime" l’any 2007. La veritat es que la seva carrera es caracteritza
precisament per lo poc prolífera que es, no és prodiga en exces. Curiosament
els seus discos sempre han rebut bona acollida per part de la prensa, aixó es
veritat, però las xifres de ventas de Suzanne Vega no han anat lligades mai amb
aquestes bones crítiques.
Luka (Suzanne Vega)
Mi nombre es Luka,
vivo en el segundo piso,
vivo encima tuyo
Si, creo que me has visto
antes.
Si oyes alguna cosa a
altas horas de la noche
algún tipo de problema,
algún tipo de pelea,
solo te pido que no me
preguntes qué fue eso.
Solo te pido que no me
preguntes qué fue eso.
Solo te pido que no me
preguntes qué fue eso.
Creo que es porque soy
torpe.
Yo intento no hablar
demasiado alto.
Quizá es porque estoy
loco.
Intento no actuar con
soberbia
Ellos solo te pegan hasta
que lloras.
Y después paran, no
preguntes por qué
solamente no discutas más
solamente no discutas más
solamente no discutas más
Si, creo que estoy bien,
Me golpeé con la puerta
otra vez
bueno, es lo que diré si
me preguntas
Y no son tus asuntos de
cualquier modo
Supongo que me gustaría
estar solo
sin nada roto, nada, por
ahí tirado
No me preguntes como
estoy.
No me preguntes como
estoy.
No me preguntes como
estoy.
Mi nombre es Luka,
vivo en el segundo piso,
vivo encima de ti.
Si, creo que me has visto
antes.
Si oyes alguna cosa a
altas horas de la noche
algún tipo de problema,
algún tipo de pelea
solo te pido que no me
preguntes qué era eso
Solo te pido que no me
preguntes qué era eso
Solo te pido que no me
preguntes qué era eso
Ellos solo te pegan hasta
que lloras.
Y después paran, no
preguntes por qué
solamente no discutas más
solamente no discutas más
solamente no discutas más
Antonio Flores – Canción
de amor
Us extreiem aquesta cançó
de l'àlbum "Gran via" que Antonio Flores va publicar l'any 1988 i la
veritat és que en el seu moment el tema va estar envoltat de polèmica ja que
Antonio Flores havia explicat que les seves cançons sempre tractaven temes propers
i vivències pròpies, donçs aquesta cançó ens parla de l'amor i el desig que
sent per una dona "I que siguis la meva sang m'agrada encara més"
deie a la lletra. En cap moment amaga que la cançó estava dedicada a la seva
germana Rosario i la incipient premsa del cor d'aquelles èpoques, res a veure
amb l'actual i la seva mala llet i poca afició per la veritat i si per propagar
rumors malintencionats, va castigar Antonio Flores que, encara que havia
treballat en diverses pel·lícules i tret dos LP 's, no havia aconseguit l'èxit
ni l'aplaudiment popular i molts el valoraven no per el que ell era, un bon
músic de rock, si no pel fet de ser fill de qui era. Mario recorda que per
aquella època va organitzar un concert de Lola Flores a Cambrils i va muntar
una ruda de premsa al teatre del Divertipark, tot i que ell havia parlat amb
diversos d'aquells periodistes assistents sobre el tema d'aquesta cançó, cap es
va atrevir 
a fer-li a La
Faraona la pregunta clau i finalment va haver de ser ell
mateix, en la seva qualitat de periodista del Diari de Tarragona qui l'hi
preguntés sense embuts. Quan va veure que era Mario qui preguntava no va deixar
anar cap exabrupte, però va sortir per peteneres i es va acabar l'entrevista,
suposem que si hagués estat un altre s'hagués muntat el pollastre, tenint en
compte el caràcter de Lola Flores i el seu sentit de clan familiar a protegir
sempre. Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era.
Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni
i val a dir que sols la seva mare i la familia va estar al seu costat,
recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder
superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. La seva mort va ser per
sobredosis. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va
néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de
maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva
mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la
història del rock espanyol. Reconeixem que el disc més venedor en la carrera
d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 1994, pero “Gran Via”, on es trobava aquesta cançó, va
ser un bon treball.
Canción de amor (Rosario)
(Antonio Flores)
Me gusta el color
Que tienen tus ojos
Me gusta el olor
Que tiene tu piel
Me gusta el sabor
Que tiene tu boca
Me gusta tu pelo
Todo tu ser
Me gusta el ritmo de tu
caminar
Pero aún me gusta más tu
libertad
Me gusta tocar
Tu cuerpo moreno
Me gusta escuchar
Tu voz infantil
Me gusta decir
Tu nombre Rosario
Me gusta gritar
Que eres para mi
Me gusta el ritmo de tu
caminar
Y que seas mi sangre me
gusta más
Me gusta el ritmo de tu
caminar
Y que seas mi sangre me
gusta más
Me gusta el ritmo de tu
caminar
Y que seas mi sangre me
gusta más
Me gusta el ritmo de tu
caminar
Y que seas mi sangre me
gusta más
Me gusta el color
Que tienen tus ojos
Me gusta el olor
Que tiene tu piel
Me gusta el sabor
Que tiene tu boca
Me gusta tu pelo
Todo tú ser
Sangtraït – Blues del
miner
Els gironins Sangtraït
van editar l’any 1990 un àlbum titulat "L' ultim Segell", un dels
seus millors treballs discogràfics i tancant aquest llarga durada es troba
aquest tema que us hem seleccionat i que sense perdre l'aire heavy metal
característic de Sangtraït, ens mostra una faceta amb moltes connotacions
bluseras. Sangtraït són un dels grups claus per a l'enlairament del rock en
català i al costat de Sau, Sopa de Cabra i Els Pets, van participar en el famós
concert del Palau Sant Jordi que va representar la revàlida per al gènere i la
seva posada de llarg. Curiosament i malgrat que les actuacions dels quatre
grups es van gravar, sols s'ha publicat l'àlbum en directe dels gironins i la
nit del concert, els quatre grups, tot i el que s’avie anunciat, finalment no
van tocar cap pèça junts, ni propia ni versió. Els Sangtraït es va formar a La Jonquera, l’any 1982 i
van debutar discogràficament amb "Els senyors de les pedres" que es
va publicar l'any 1988. En total van editar 12 discos de llarga durada i en un
d'ells, el CD "Eclipsi", de 1995, es va incloure la primera pista
digital per reproduir mitjançant ordinador de la indústria musical en català.
Es van desfer a principis del nou segle. En aquest àlbum del que us hem extret
"Blues del miner", tot un cant loan la dura vida que suporta la gent
que treballa a les 
mines, el grup l'integraven Quim Mandado (veu, baix i
teclats), Josep M ª Corominas (guitarra), Lupe Villar (guitarra), Papa Juls
(harmònica i saxo) i Martín Rodríguez (bateria) que s'havia incorporat al grup
substituint a Víctor Rodríguez l’any 1985. Durant un temps van comptar amb el
cantant Marc Gonzàlez. Quim Mandado i Martín Rodríguez van crear
posteriorment Los Guardianes del Puente,
al costat de Joan Cardoner que venia de Terratrèmol i van publicar un àlbum
cantat en castellà. Lupe Villar té una carrera en solitari des que es va desfer
Sangtraït, encara que no és tot el brillant que la qualitat de la noia es
mereix. Mario coneixia la gent de Sangtraït, sobretot a Lupe i Quim que en
diverses ocasions van estar a casa seva, Val a dir que dins del món musical en
català se'ls va criticar i molt degut a l'edat del bateria, una cosa certa,
però també una cosa de la qual ells van passar sempre romanent units, ja que la
gent no té en compte una cosa molt important que s'aprèn amb els anys: la
veterania és un grau, xiquets, xiquetes.
Blues del miner
(Sangtraït)
Què fosca és la mina
m'explicava aquell miner
T'allunyes de l'aire
que amanyaga el nostra
cel
I tornes ombere
per entrar dins de
l¡infern
on no hi ha dia
I el somni de la nit no
existeix
No sé per què
tu ets miner
No sé què fer
No sé què dir
Duc la mina sobre la pell
Tinc les mans negres
de tant repicar les
parets
I l'ànima trista
per aquells que ja mai
tornaran
Tenia dotze anys quan
va donar el su primer cop
a la galeria
número cent vuitanta-dos
Picant la pedra
entre basses d'aigua i
pols
mentres el pare
li deia que l'avi era el
millor
No sé per què
tu ets miner
No sé què fer
No sé què dir
Duc la mina sobre la pell
Tinc les mans negres
de tant repicar les
parets
I l'ànima trista
per aquells que ja mai
tornaran
Paloma San Basilio – No
llores por mi Argentina
Avui al programa us
portem aquest tema interpretat per Paloma San Basilio que es va incloure
originalment en el musical "Evita", del qual ella va ser la
protagonista a l'edició espanyola, molt abans que Madona la cantés a la
pel·lícula. "Evita" és una obra de teatre musical, les cançons van
ser escrites per Andrew Lloyd Webber que es va encarregar de la música i Tim
Rice de les lletres. Estrenada l'any 1976, la versió original ens referim, està
inspirada en la vida i mort d'Eva Perón, aquesta extraordinària dona,
personatge clau en la història del Segle XX i a la qual Cristina Fernández de
Kirchner, actual ocupant de la
Casa Rosada, li agradaria ser comparada, malgrat que no li
arriba ni a la sola de les sabates. L'obra, centrada en la figura d'Eva Perón,
mostra també a Che Guevara, Juan Perón i el cantant de tangos Agustín Magaldi,
l'ascens al poder de Perón i la mort d'Evita que va sumir en la tristesa i el dolor al
poble argentí. La veritat es que el Che està posat amb calçador ja que
históricament, mai es van relacionar Evita (a la foto) i ell. La cançó més popular del
musical és 
"Your say cry for me Argentina" que escoltarem ara i la
canta Evita des del balcó de la
Casa Rosada, quan Perón guanya les eleccions, amb lo que ella
passa a ser Primera Dama del país. La veritat és que sempre s'ha dit que l'obra
es va muntar al voltant d'aquesta cançó que va ser la primera que els autors van
escriure. "Evita" es va estrenar per primera vegada en un disc, era
1975 i els protagonistes van ser Julie
Covington (Evita), Colm Wilkinson (Che), Paul Jones (Juan Perón), Barbara
Dickson (la amante) i Tony Christie (Agustín Magaldi). Es va estrenar el 12 de
juny de 1978, en un teatre del West End a Londres. El paper d'Evita aquí va ser
interpretat per Elaine Paige, el de Che per David Essex i el de Perón va ser
Joss Ackland. En l'edició espanyola del musical "Evita" que es va
estrenar el desembre de 1980 i va estar en cartell durant dos anys, els
protagonistes van ser Paloma San Basilio en el paper d'Evita, Patxi Andión en
el de Che, Tony Landa era Magaldi, Julio Catània va ser Perón i Montserrat Vega
era la amant de Perón, encara que hi van haver canvis i també van intervenir,
entre d'altres, Pablo Abraira. Us explicarem una curiositat, quan Paloma San
Basilio va realitzar la gira amb el musical per Amèrica Llatina, no va poder
actuar a l'Argentina on va ser vetada pel 
règim dictatorial imperant en aquelles
èpoques. La veritat és que Paloma San Basilio ha representat dos musicals més
al llarg de la seva carrera artística: "El hombre de la Mancha" i "My
Fair Lady", els dos compartint escenari amb José Sacristán. Mario ha de
reconèixer que amb el personatge històric d'Evita no pot ser parcial, l'adora i
és que el seu pare, nascut a La
Plata, era un fervent admirador d'Evita, encara que ell no es
considerava peronista, sempre li deia que si de cas, era un dels Descamisats
d'Evita, però Mario va créixer respectant i admirant aquest personatge únic de
la política argentina, el país dels seus pares.
No llores por mi
Argentina (Tim Rice)
Será difícil de
comprender
Que a pesar de estar hoy
aquí
Soy del pueblo, jamás lo
podré olvidar.
Debéis creerme
Mis lujos son solamente
un disfraz.
Un juego burgués, nada
más.
Las reglas del ceremonial
Tenía que aceptar, debí
cambiar
y dejar de vivir en lo
gris.
Siempre tras la ventana
sin lugar bajo el sol,
busqué ser libre pero
jamás dejaré de soñar
y sólo podré conseguir la
fe que queráis compartir
No llores por mí,
Argentina
mi alma está contigo,
mi vida entera te la
dedico,
mas no te alejes, te
necesito
Jamás podréis ambicionar.
Mentiras dijeron de mí.
Mi lugar vuestro es, por
vosotros luché,
yo sólo quiero sentiros
muy cerca,
poder intentar abrir mi
ventana
y saber que nunca me vais
a olvidar.
No llores por mí,
Argentina,
No llores por mí,
Argentina.
Mi alma está contigo,
mi vida entera te la
dedico,
más no te alejes, te
necesito.
¿Qué más podré decir
Para convenceros de mi
verdad?
Si aún queréis dudar
mirad mis ojos.
Ved como lloran de amor.
No llores por mí,
Argentina
Mi Argentina
Loquillo y Trogloditas –
Los ojos vendados
L'any 1994 el segell
Avispa Records propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, va editar un doble CD
benèfic titulat "Amnistia Internacional" els beneficis anaven
destinats a la campanya “Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y
las desapariciones forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles
inèdites, artistes de la talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel
Erentxun, Los Secretos, Diego Vasallo, Pablo Guerrero, Manolo Tena, Acadèmica
Palanca, Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan Perro, Burning, Los
Rodríguez, Miguel Ríos, Los Ronaldos, Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas
Cortos, Loquillo y Trogloditas, Tahúres Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach, Pedro Guerra,
Còmplices i ens sembla que ens deixem algun, per cert, la producció no va
comptar amb cap mena de subvenció oficial. No volien lligams. En aquest doble
CD també es va incloure aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors per acabar
el programa 
d’avui, a càrrec de Loquillo y Trogloditas amb una lletra molt dura
que ens parla de represió i violencia. Creiem que aquesta va ser una de les
cançons inédites que es van incloure en aquest doble CD. La banda estave
liderada por José María Sanz Beltrán, nascut el 21 de desembre de 1960 en el
barceloní barri del Clot. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo
y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que
glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va
arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el
soldat i la mili va trastocar els seus plans, però en tornar de complir amb
els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava
esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Trogloditas. Curiosament
no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de
1983. De 1987 a
2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que també va
ser el productor dels Adhesivo, un grup lleidatà que portava Mario.
Los ojos vendados
Iba en su coche por el
camino viejo
eran tres, le detuvieron,
le taparon los ojos,
le apuntaron a la cara,
no pudo adivinar donde le llevaban,
tan solo recuerda... que
le golpeaban.
Esa luz, esa luz
cegadora,
sus ojos vendados durante
horas,
le soltaron el rollo, su
boca sangraba,
no pudo adivinar de que
le acusaban,
tan solo recuerda... que
le golpeaban.
Eran tres, el recuerda
sus caras
por la mañana, al
acostarse,
al despertar de madrugada
el reo inocente, perdió
toda esperanza.
A la espera de juicio,
con abogado de oficio
sin poder decir adiós...
en una cárcel lejana,
sin poder besar los
labios de la chica que amaba.
Eran tres, el recuerda
sus caras
por la mañana, al
acostarse,
al despertar de madrugada
el reo inocente, perdió
toda esperanza.
Conclou Troba – Dors per avui,
però us deixem amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, som Botiguers
de somnis i envoltats de paraules i música tocarem el dos fins la propera setmana..
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario