Riquesa, Pobresa, Nord,
Sud, són clares diferenciacions que si contemplem el món que ens envolta amb
ulls freds i sense passió, ens adonarem que reflecteix una realitat constant.
De fet, l'estat més pobre dels que configuren els Estats Units, és Carolina del
"Sud". Influeix realment la situació geogràfica en un mapa sobre les
condicions econòmiques? Sembla un absurd, però la resposta hauria de ser
"Si". Amèrica del Nord o Amèrica del Sud; nord d'Espanya comparat amb
Andalusia i Extremadura. A Europa els països nòrdics posats en la balança front
Itàlia, Grècia, Portugal o Espanya. Europa davant Àfrica... La veritat és que
el Destí sembla ser un ens cruel que juga una partida d'escacs amb el món i els
éssers humans perdem aquesta partida. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten Troba – Dors, nosaltres que Som Botiguers de
Somnis, obrirem envoltats de paraules i música, anem a començar i ho farem
parlan del Sud d’una ciutat amb la J.Teixi Band. Som Quimet Curull i Mario Prades i
anem a obrir la botigueta.
Aixequem la persiana
J. Teixi Band – El Sur de
la ciudad
Ara us portem per
començar el programa d'avui de Troba - Dors a una bona banda de rock and roll i
R & B. Des del nou treball discogràfic de la J. Teixi Band que s'ha
publicat recentment i es titula "Grandes huesos negros", us hem
seleccionat aquesta cançó que esperem us agradi. En aquest tema ens parlen de
les coses que succeeixen "Al Sud de la ciutat". Quan la diferenciació
entre Nord i Sud es converteix en una cosa molt rellevant. Aquest àlbum ha
representat la volta als estudis de gravació de la J. Teixi Band, després de
quatre anys. El grup l'integren Javier Teixidor (guitarra i veu), junt a Daniel
Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i órgan) i Carlos
Hens (bateria i cors), però han col·laborat Manuel Càceres, César Guerrero i
Juan Muro a la secció de metall, sense oblidar Rafa Hernández, 
Ñako Goñi, Ramón
Arroyo i Mario Torres. La J.
Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock
and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us
estem parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al
programa en diverses ocasions. Es van crear l'any 1997 i des de llavors han
tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara que
una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara
que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta
manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R & B. La J. Teixi Band van debutar
amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva cançó
"Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un anunci de
televisió, creiem que era de Coca-Cola.
Crowded
House – Don’t dream it’s over
El tema "Don’t Dream
It 's Over" es una de les millors cançons del grup australià Crowded
House, una de les bones formacions surgides al continent australià i va ser
composada per Neil Finn. "No somiïs, això s'ha acabat" va ser
classificada per la
Australasian Performing Rights Association en el segon lloc
entre les Millors Cançons de Tots els Temps a Nova Zelanda i en la setena en
les cançons del continent australià. El single es va publicar l'octubre de 1986
i va arribar a la segona posició en el Billboard americà el 25 d'abril de 1987.
Es trobava en el seu primer LP titulat "Crowded House", un dels seus
discos més reixïts. El grup l'integraven en aquell moment Neil Finn (cantant,
guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester (bateria i cors), però
també van intervenir en la gravació un munt de músics, entre ells Joe Satriani que va fer cors, Jim Keltner,
Noel Crombie, Mitchell Froom, George Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es
deien inicialment The Mullanes i es van crear l'any 1985, formant part el
guitarrista Craig Hooper, antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat 
anteriorment a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i
que anys després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien
"Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i
piano) que havia estat component de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums
"Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el bateria Paul Newell Hester (a la
foto), nascut el 8 de gener de 1959, va aparèixa penjat el 26 de març de l'any
2005 en un parc de Melbourne, s'havia suïcidat, per cert Vaja tros d'animalot!
ja que al parc i jugaven els nens. Paul Hester arrossegava des de feia anys una
profunda depressió. Crowded House han tornat a reunir-se i l’any 2012 es va
editar un disc nou del grup.
Don’t dream
it’s over (Neil Finn)
Aquí hay libertad dentro,
allí es libertad fuera,
intente coger el diluvio
en una taza de papel,
se pierde, hay una
batalla a continuación, muchas batallas,
pero usted nunca verá el
extremo del camino
mientras está viajando
conmigo.
Hey ahora, hey ahora,
no sueñes esto se ha
acabado
hey ahora, hey ahora,
cuándo viene el mundo
adentro
vienen, ellos vienen
para construir una pared
entre nosotros
sabemos que no ganarán
Ahora estoy remolcando mi
coche, hay un agujero en la azotea,
mis posesiones me están
causando suspicacia pero no hay pruebas
en los diarios de los
cuentos, hoy hay guerra y basura,
pero usted da vuelta a la
derecha mirando la página de TV.
Hey ahora, hey ahora - no sueñes esto se ha acabado.
Ahora estoy caminando
otra vez al golpe de un tambor
y estoy contando los
pasos a la puerta de su corazón.
Solo las sombras van
apenas despejando la azotea.
Familiarízate con la
sensación de liberación y la relevación.
Hey ahora, hey ahora, no
sueñes esto se ha acabado.
Hey ahora, hey ahora,
no sueñes esto se ha
acabado
hey ahora, hey ahora,
cuándo viene el mundo
adentro
vienen, ellos vienen
para construir una pared
entre nosotros
sabemos que no ganarán
Tino del Pozo – ¡Qué
Dylan me perdone!
Aquesta cançó ens parla
de com els ideals, els somnis de joventut, les lluites clandestines en els
setanta, les ganes de triomfar cantant, tot va canviant a mesura que l'home
"creix". Com a causa de l'amor per una noia i la comoditat de la vida
familiar, totes aquelles lluites per la llibertat van quedant relegades al fons
d'un calaix i el temps va convertint al noi amb ànsies de llibertat en un home
adaptat a la vida i la comoditat casolana. Sempre sota la suposada mirada de
Dylan, encara que el nostre protagonista assegura que "Dylan li ha
perdonat el deute" finalment. Aquest tema es troba recollit en l'àlbum
“Sangre, Tequila & Limón”, el últim disc fins ara, publicat per Tino del Pozo, l'any 2009
i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau. El van acompanyar
en l'enregistrament David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pablo Sastre, Pep
Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. El cantant, guitarra i compositor
Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt
interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té
una destacable carrera amb cançons que mereixen sonar a Troba - Dors. Tino del
Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va
emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i al 1984 va
gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va
formar part de Los Gatos Negros, Salvajes i la banda de Tony Ronald, una
maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però que mai 
va arribar a
publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons
de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a
obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor David Palau va treure el seu primer
disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe
quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que Mario va descobrir a
Tino del Pozo, en propers programes escoltarem alguna cançó d'aquest àlbum. Va
ser l'any 1996 quan es va publicar “Hazme una señal”, aquesta vegada amb AZ
Records que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums
Triple Onda. Va treure un altre disc l'any 2000 "Al Sur del Norte" a
duet amb Frank Mercader. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica,
però Mario creu recordar, no sap si estarà equivocat, que Tino del Pozo era als
vuitanta o noranta, propietari de la Cadena Los Tigres.
Trigo Limpio – Muñeca
Aquesta cançó que
escoltem ara a Troba - Dors es una peça tendra i romàntica que ens parla dels
amors de la juventut i com la distancia pot arrivar a espallar-ho tot. Ens
explica la història de una parella que es coneixen des de nens, sempre han
estat enamorats, tenen plans de futur junts, però arriba el moment de cursar
estudis, ell ha de quedar-se al poble, treballant, mentre que ella va a la
universitat, en una altra ciutat. A poc a poc les seves relacions es van
refredant i un nefast dia ell s'assabenta que la noia "ha de" casar-se.
El jove, ara sol, segueix visitant aquell lloc on la va conèixer, on va
començar a dir-li "Muñeca" i s'adona que sempre la seguirà estimant
mentre la contempla passejant del parc del braçet del seu marit i al costat
dèlls un nen de curta edat. Es una bona lletra, molt tendra i dolça. Responien
al nom de Trigo Limpio i és la seva cançó de debut, de la que us vam parlar la
passada temporada. Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a
l’Espanya de la transició es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb
bons joc de veus. Eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta
cançó que us portem ara, una composició d’ells inclosa com a cara A del seu
primer single, es un dels temes més importants que van gravar Trigo Limpio i
molts la consideren la seva millor cançó, si més no la més representativa del
seu esprit inicial. Es va gravar al novembre de 1975 i es va incloure també en
el seu primer 
LP “Trigo Limpio”, editat l’any 1978. Més tard van coneixa a Juan
Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves millors cançons,
molt més comercials. Fins i tot els Trigo Limpio van representar a Espanya en
el Festival de l'OTI de 1977 que es va celebrar a Xile, amb el tema
"Rómpeme, mátame", conseguin un tercer lloc i també van anar a
Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche", encara que en
aquest últim festival la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia
marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any
1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarango, ja en els noranta, al costat
de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i un
tal Javier. Per cert que van treure un CD genial titulat "Todo tiene su
sitio bajo el cielo" del que vem escoltar una peça la passada temporada i
que va ser poc valorat, però a nosaltres sempre ens ha agradat pel seu caire
tan a folk americà.
Muñeca (Trigo Limpio)
El no sabe hace cuanto
tiempo que la conoció
Recuerda que de pequeños
iban al mismo colegio
También recuerda que
entonces fue cuando se enamoro
Y muñeca desde entonces
la llamo
Y muñeca desde entonces
la llamo
Con el paso de los años
el se puso a trabajar
Ella siguió sus estudios
se marcho de la cuidad
Se escribieron algún
tiempo y ella en la universidad
Consiguió con la
distancia olvidar
Consiguió con la
distancia olvidar
Y que paso desde que ella
se fue
Y que paso desde que le
dejo
Cada mañana siempre
cuando hay sol
Visita aquel lugar donde
la conoció
El aun conserva aquellos
versos que le escribió
Sobre un papel en la
clase
El aun recuerda el primer
beso que le dio
Cuando ninguno de los dos
sabia de amor
Se entero que su muñeca
se tenía que casar
Que abandono sus estudios
que dejo la facultad
Y como un niño al saberlo
no se ha podido aguantar
Y se ha sentado en un
banco a llorar
Y se ha sentado en un
banco a llorar
Hace tan solo unos días
que la vio por la cuidad
Paseaba dentro de un
coche a un niño de corta edad
Y del brazo de su madre
iba un joven el quizás
Fue el que le hizo a su
muñeca soñar
Fue el que le hizo a su
muñeca soñar
Y que paso desde que ella
se fue
Y que paso desde que le
dejo
Cada mañana siempre
cuando hay sol
Visita aquel lugar donde
la conoció
El aun conserva aquellos
versos que le escribió
Sobre un papel en la
clase
El aun recuerda el primer
beso que le dio
Cuando ninguno de los dos
sabia de amor.
Víctor y Diego – El
parque
Qualsevol de les nostres
ciutats té o ha tingut un parc com el que ens descriuen els madrilenys Víctor y
Diego en la seva cançó, un tema preciós que ara sona a Troba - Dors. La veritat
es que tal i com estan actualmente les coses, llevat de poques diferències, la
realitat d'aquesta cançó està tan vigent com quan ells la van escriure l’any
1973, aturats inclusos, de fet ara hi ha moltíssims més. Els seus noms complets
són Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixa al costat del
Rastro de Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets-compositors i funcionaren
molt bé en els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que allavors era
director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit
"La Mujer
de Cristal", produït per Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de
Barcelona. Per cert, os explicarem una curiositat, l'àlbum
"Semblanzas" és un dels discos més barats de l'època. Amb totes les
guitarres gravades en directe, el duet va registrar els 12 temes en tan sols 2
dies. El temps de gravació 
total, inclosos els arranjaments d'Arcusa no va
passar de la setmana. En aquest LP trobem "El Parque", al nostre
parer la seva millor cançó, si bé la més popular va ser “Mujer de cristal”. A
mitjans dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que creiem que anys més tard i
seguint la moda dels retorns... ells també van tornar. La seva obra va ser
reeditada per el segell Ramalama. Mario te present la Plaza del Niño a Sants, amb
la font, el Bar Ripollés amb els seus billars i les partides de cartes, el
col·legi, els tramvies passant per la carretera de Sants i aquells bancs. Avui
ja no existeis res d’aixo i en el seu lloc trovem el cinturó de Ronda i
l’avinguda Brasil
El Parque (Víctor y
Diego)
Hay un parque aquí en mi
barrio,
que esto no es parque ni
es “na”.
Con unos bancos cansados,
de ayudar a descansar
con unos viejos sentados,
que saben profetizar
y que hacen un hueco al
vino,
para poder olvidar.
Hay un parque aquí en mi
barrio,
que esto no es parque ni
es “na”.
Con una estatua muy
grande,
y aun más grande el
pedestal
donde un domingo lejano
aprendimos a esperar
a aquella niña de seda,
con perfume de mama.
Hay un parque aquí, en mi
barrio,
que esto no es parque ni
es “na”.
Con unos árboles viejos
que no pudieron guardar
su morera ni sus nidos,
ni pudieron respirar,
que triste, vida que
llevan,
los árboles de ciudad
Aquí no hay pilón, ni
fuentes,
ni césped que recortar,
ni flores,
solo unos hombres
buscando
cada día al despertar, un
trabajo
entre la tinta, de la
prensa matinal.
Hay un parque aquí en mi
barrio,
que esto no es parque ni
es “na”.
Con unos niños de polvo,
siempre el dedo en la
nariz
y con los bolsillos
llenos,
de pipas y regaliz
Y otros que hicieron
novillos,
también se juntan aquí,
a culminar su aventura,
con un cigarro de anís.
Son cosas, que nos
pasaron
y nos gusta, recordar,
que pasaron, en un
parque..
Aunque no es parque, ni
es “na”
Amaya Uranga – Soy mujer
Escoltarem ara a Troba -
Dors l'extraordinària veu d'Amaya Uranga que en aquesta cançó ens diu que és
“Una Dona” i se sent orgullosa d’aixó de ser-ho. És dona perquè Déu la va fer
lliure i diferent. És dona perquè és tan valenta i covard al mateix temps que
alhora es rebel·la i es deixa portar. Ella és dona precisament per l'amor
d'ell. La veritat és que tots els éssers humans necessiten estimar i sentir-nos
estimats. La cançó la extraiem de l'àlbum "Volver" que Amaya Uranga
va publicar l'any 1986 ja en solitari i després d'haver abandonat a Mocedades,
on va ser substituïda per Ana Bejarano. És una de les millors veus femenines de
la història del pop espanyol, Amaya Uranga, nascuda a Bilbao el 18 de febrer de
1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Primer va formar part
del grup Las Hermanas Uranga i de la ma de Juan Carlos Calderón van pasar a ser
Mocedades, la millor banda vocal del pop espanyol. Va formar part de Mocedades
fins l'any 1984, quan es va llançar ja en solitari i aquest va ser el seu disc
de debut. En total Amaya Uranga va gravar quatre discos en solitari i després
al costat d'antics components de Mocedades i germans seus, van crear El
Consorcio amb els quals ha tret 6 àlbums, si no estem errats.
Amaya Uranga ha estat una de les millors veus del pop espanyol
Els Catarres – De pares a
fills
L'any passat es va
publicar un nou treball discogràfic de Els Catarres, el seu tercer disc i que
porta per títol genèric "Postals", del qual us hem seleccionat per
escoltar a Troba - Dors aquest tema en el que ens parlen de les relacions entre
pares i fills que moltes vegades no resultan una cosa fàcil de pair. En el nou
àlbum col·laboran un parell de bons amics de Mario, la Noia de Sants, Núria Feliu,
en el tema "Souvenirs" i Tomeu Penya en “Camp d’oliveres”. Per cert,
el passat mes de març, creiem que va ser, i dins de la seva gira, han actuat a
Madrid i Conca. Cal recalcar una cosa important, Els Catarres són un grup que
permet descarregar-se els seus discos gratuïtament des de la seva pàgina web,
una fórmula que van començar amb el seu primer disc “Cançons” i que els ha
resultat positiva ja que no paren de treballar i és que els grups han de passar
de discogràfica i campanyes de promoció orquestrades i mirant el passat gloriós
dels anys seixanta, centrar-se en els concerts, el tracte directe amb la gent
des d'un escenari, la veritable manera que té el músic per connectar amb el
seu públic demostrant el que sap fer de veritat, sense embuts. Els Catarres que 
escoltem a Troba - Dors d'avui, són un tercet integrat per Èric Vergés i Jan
Riera Prats que són d'Aiguafreda i Roser Cruells que és de Centelles. Us
recomano entreu a la web d’Els Catarres perquè pugueu descarregar-vos el disc i
el gaudiu i difoneu perquè són un tercet amb futur dins i fora del panorama
català. També comprovareu a la seva web el llistat de concerts i alucinareu ja
que això demostra el que us deiem abans sobre l'acceptació que tenen per part
del públic. Val a dir que els àlbums de Els Catarres supossem que també es poden
comprar a les botigues ja que els va editar la discográfica barcelonina
DiscMedi. Esperem que amb el seu nou treball aconsegueixin repetir l'èxit obtingut amb
la cançó "Jenifer" que es va publicar l'estiu de 2011.
Els Catarres, una de les fermes promeses del rock en català
Antonio Banderas – La
bella María de mi amor
En aquesta cançó, escrita
pel cubà Compay Segundo, Antonio Banderas ens ofereix un bell poema d'amor en
què l'home sublima a la dona estimada, per a ell és la més bonica del món, la
més bella als seus ulls i s'ha quedat a l'illa de Cuba mentre ell ha hagut de
fugir buscant refugi als Estats Units i recorda la pàtria que ha deixat enrere
com “La isla del Dolor”. L’actor malagueny Antonio Banderas, ha cantant un munt
de vegades i la veritat es que no s’ho monta gens malamente. Aquest bolero
estava dins de la banda sonora de la pel·lícula "Los Reyes del
Mambo", el film que el va donar a coneixer als Estats Units i que es va
estrenar l'1 de gener de 1992, dirigida per Arne Glimcher. És un drama musical
que narra la història dels germans César i Néstor Castillo que arriben a Nova
York procedents de Cuba. Està protagonitzada per Armand Assante i Antonio
Banderas (tots dos a la foto) que són els dos germans cubans, 
músics de profersió, si bé per
guanyar-se la vida tenen que treballar d’alló que els hi surti, sigui el que
sigui. José Antonio Domínguez Bandera va
néixa a Màlaga el 10 d'agost de 1960. És el nostre actor més internacional i a
més a més bon cantant, com podreu comprovar escoltant-lo en aquest
extraordinari bolero que a la pel·lícula també interpreten en anglès en aquest
cas, a càrrec de Los Lobos. Antonio Banderas va començar a despuntar quan va
ser "Chico Almodovar". La veritat és que la banda sonora de "Els
Reis del Mambo" és molt bona i trobem des de Celia Cruz, cantan en anglès,
a Tito Puente, Los Lobos que interpreten aquesta mateixa cançó en anglés,
Arturo Sandoval, Linda Ronstadt que canta en castellà i angles i per soposat,
Antonio Banderas.
La bella María de mi amor
(Compay Segundo)
Si deseo sonreír
pienso solamente en ti,
en la magia de tu amor
en tu piel, en tu sabor.
En la isla del dolor
recuerdo tu calor.
Desearía morir
cerca de ti.
Un ardiente corazón
colorea mi pasión
deseando compartir
el sentir de este vivir
En las olas de este mar
sueño en la eternidad
Con cada luna vendrás,
con la marea te irás
En un caracol
pienso oír tu voz,
la bella María de mi
amor, de mi amor
Aunque estemos separados
en un sueño angelical,
si llego de nuevo a amar
no hay razón por que
cambiar.
Temo yo permanecer
sin ti en la eternidad.
Lejos, nos pueden separar
Jamás pudiera olvidar
tu risa celestial,
tus besos, tu calor
la bella María de mi amor
Si no te vuelvo a ver,
no dejarás de ser
la bella María de mi
amor.
Joan Manuel Serrat –
Entre un hola y un adiós
Aquesta és una altra de
les grans lletres de Joan Manuel Serrat, publicada dins del LP "Nadie es
perfecto" de l’any 1994 que va cantar en castellà i que li va ser
inspirada per una fet real. “Entre un Hola y un Adiós” és la història d'un amor
sense condicions, d'un lliurament total on només hi ha sentiments en una de les
parts i que al cap dels anys tornen a retrobar-se. Així va sorgir la cançó
"Entre un hola i un adiós". De fet molts en la nostra adolescència
ens hem comportat en algunes ocasions com el protagonista de la història. A
Mario escoltar-la sempre l’entendreix, es una bona cançó i una millor lletra,
per tant no podreu queixar-vos perquè us deixem en bona companyia quan tanquem
Troba - Dors per avui. La veritat es que tant per Quimet com per Mario, Joan Manuel Serrat es el mestre dels mestres dins dels
cantautors. Ara us deixem
amb la bona companyia de Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec. Per cert, la
producció i els arrengaments del álbum "Nadie es perfecto" de Joan
Manuel Serrat van estar a carrec de Josep Más "Kitflus" que així
mateix toca els teclats, i va col·laborar a la gravació el Mestre Berdagí a la
guitarra. Per cert, Serrat sempre ha estat molt vinculat a Tarragona. Va
estudiar a la Laboral
de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol,
entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. Tot i que a Serrat s’el
diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es
cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza, però la familia
vivia al Poble Sec i allà es va criar.
Entre un hola y un adiós
(Joan Manuel Serrat)
Te sienta bien el otoño.
Qué gusto volverte a ver.
¿Me recuerdas? Soy el
plomo
que por el 73,
investigó tus costumbres
y registró tu intimidad,
para coincidir contigo
como por casualidad.
Aquél que cuando la tarde
amenazaba llover,
te esperaba con el alma
prendida de un alfiler,
para abrirte su paraguas
y con él, su corazón.
El que te decía
"hola"
Y al que decías
"adiós"
Cuántos metros
soñolientos
no habré dejado escapar
por atravesar contigo
las tripas de esta
ciudad.
Para volar en tu
enjambre,
por tener algo en común,
me amigué con tus amigos,
conservo algunos aún.
Vencí el vértigo a las
cumbres
por llegar a tu nivel
y por rozarte el vestido
hacía cualquier papel.
Cuántas volteretas vanas
para llamar tu atención,
sólo por decirte
"hola"
y oírte decir
"adiós".
Me halaga que me
recuerdes
como tu primer amor
aunque tal vez me
confundes
con algún otro señor.
Soy el que hacía la cola
para cederte la vez
quien por ofrecerte agua
cruzó desiertos a pie.
El que ponía los discos
cuando querías bailar,
y por más que alargué los
brazos
nunca te llegué a tocar.
El que guarda tu recuerdo
como un regalo de Dios
en el libro de los sueños
entre un "hola"
y un "adiós".
Acaba per avui Troba –
Dors, però ara us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades,
som Botiguers de somnis i envoltats de paraules i música us diem que tornarem
a estar amb vosaltres la propera setmana.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario